dissabte, de març 23, 2024

782.- Eleccions anticipades.-

 782.-  Eleccions anticipades.-

Aragonés anuncia amb nerviosisme eleccions anticipades pel proper 12 de Maig d’enguany. No és gaire més que mitja sorpresa.

Aragonés fa els seus càlculs i entén, amb pressupostos o sense, amb l’aprovació de l’amnistia (que ha resultat beneïda pel Consell de Venècia), amb uns terminis de la posta en pràctica de la mateixa que molts opinen que serà als vols de la fi de Maig i amb les eleccions europees pel Juny, que no li queden gaires opcions per a suportar la legislatura. L’ombra de Puigdemont es va fent dia a dia més allargada i  posats ell i Puigdemont en l’esfera electoral, Aragonés, Junqueras i companyia tenen por. Allargar la legislatura amb totes aquestes perspectives no seria res mes que allargar l’agonia del que sembla ser, parafrasejant G.G. Márquez, la crònica d’una mort anunciada.

Aragonés responsabilitza als Comuns de no haver volgut aprovar uns pressupostos pactats ja amb Illa, en  no voler acceptar allò que sembla  hauria de ser el macroinvent turístic anomenat Hard  Rock. Personalment em sembla que no va per aquí. Soc mal pensat de mena i, tot plegat, em sona més a una conxorxa  entre tots plegats amb la finalitat de que, després del resultat electoral Illa, Aragonés i Albiach posin en marxa un altra tripartit. La intenció era enganxar a tothom en calces  i iniciar ràpidament una  campanya   electoral mentre el altres encara potser dormissin. I mig ha estat  així. Aragonés te raó dient-nos que eren els pressupostos més expansius de tota la història de Catalunya. Però el que no ens diu és que era l’últim any  en que podien ser-ho amb aquell nivell d’endeutament. Perquè, el que no hi hagi pressupostos enguany, converteixen els del proper any en el primer pressupost post pandèmia, en que l’UE posa límits  a l’endeutament  després de quatre anys en que no hi ha hagut restriccions pressupostàries des d’Europa. El Govern que en surti, haurà de defensar uns pressupostos controlats per la UE. Penso que Aragonés sap que no els haurà de tirar endavant ell... El que ens queda cert és que, el qui vingui, tindrà els problemes pressupostaris habituals d’una Catalunya exprimida, però no tindrà la possibilitat d’un dèficit, per a molt   insuportable que fos,   com el que hauria estat el derivat dels pressupostos inexistents de l’any 2024.

Tot li anava sobre del previst fins que Puigdemont entre en escena dijous passat. Anuncia amb contundència la seva participació en el procés electoral  català encapçalant la candidatura de Junts. I s’obre la caixa dels trons...

Les xarxes s’omplen dels que aplaudeixen el President en l’exili i dels que, oblidant el pèssim retorn a casa  de la ciutadania immediatament després  dels fets que tots recordem,  veuen un traïdor al País.  És igual. Diu que torna, que vol acabar la feina amb un referèndum definitiu. Uns ho entenen com un discurs valent i altres una com una confirmació de la traïció. És igual, repeteixo. Perquè nun  País com el nostre, que en aquests moments està immers en una sequera espectacular que inclou també una sequera de lideratge, agradi o no, s’entengui o no, Puigdemont es posa davant dels que el vulguin seguir. I resulta que són molts.  I hi podem afegir molts d’altres que en resulten  del desengany provocat per  la pèssima actuació d’un Govern que, en aquests tres llargs anys, no ha estat res més que una pura comparsa del PSOE, situació que no tenia altra finalitat que la del manteniment dels afiliats, des del President fins l’últim peó agraït,  instal·lats en les Administracions.

Entenc que ER, a pesar del vot captiu, tremola. Puigdemont, l’enemic  a batre pel junquerisme i per tota la catalanofòbia, que és molta, torna amb l’aval del Consell de Venècia, amb les famoses  prejudicials del jutge Llarena que hauran caigut en el mateix moment que la Llei d’amnistia es publiqui en el BOE. Torna  a l’albor de l’actuació dels Marchena boys que faran tot el possible per engarjolar-lo (fet que farà que l’estat letàrgic de part del País es desvetlli), i estenent la mà per a una unitat del món independentista. ER, que difícilment estendrà també la mà, sap que, passi el que passi,   el càstig electoral que  pot rebre  pot ser tan cèlebre com el que va rebre fa tres anys. Però s’entesta en fer-nos creure que guanyarà les eleccions i avança enquestes entusiasmants i molt ben cuinades per il·lusionar a tots els seus.

Junts esperava la decisió  de  Puigdemont. Ja la té i, a pesar de tots el entrebancs que des de  la judicatura espanyola li puguin posar, i a pesar de l'abstenció que es ve anunciant  per a tot  tripartit fins fa un temps secessionista (ER, JUNTS i CUP), Junts sap  que Puigdemont és un trumfo a  jugar. ER, només de pensar-ho, encara tremola més.

Però ara, com a bon ciutadans, no ens queda res més que esperar, una vegada més,  veure les cares, propostes i coalicions dels que es vulguin sotmetre  a les urnes i de les que haurem d’estar a l’aguait per obtenir-ne tanta quanta informació em podem traure per definir-nos amb claredat. Però tinguem clar que com sempre, la decisió  de  les urnes serà exclusivament la derivada de la papereta que  nosaltres hi haguem introduït.

 

J. Vinyeta

23 de Març de 2024  

dilluns, de març 11, 2024

781.- 11 de Març de 2024.-

 

781.-  11 de  Març de 2024.-

Vint anys després, és temps suficient per a intentar recordar i mantenir viu tot allò que vàrem  haver de suportar. Passats aquests 20 anys, recupero el que vaig escriure en aquell moment sobre allò que va passar  i que després ha estat denominat pel Punt Avui com  la Gran Mentida. Així ho vaig viure jo.

Madrid: 11 de Marzo de 2004

El Partido Popular ha echado el resto, y ha perdido.

Cuando el mundo entero daba ya por segura la participación de Al Qaeda en los atentados, el Sr. Acebes insistía en la necesidad de hacernos creer que los autores eran los Etarras. El objetivo era el de mantener, al menos hasta el lunes siguiente día 15, oficialmente, dudas razonables sobre la autoría de las bombas, aunque fuera sembrando falsedades. ETA, que había sido mantenida por el propio PP de una manera visceral, aunque no por ello menos irresponsable, en el centro de la campaña electoral, tenía que ser el autor de los atentados porque ello, y no otra cosa, beneficiaba las previsiones electorales del Partido Popular. El PP llega al extremo de reclamar del Consejo de Seguridad de la ONU una declaración sobre los atentados en el que se señale la autoría de ETA. El ministerio de Exteriores difunde una nota  a las Cancillerías en la que conmina a los Embajadores a manifestar la autoría de ETA en tantas cuantas ocasiones sea posible. La Moncloa, el Sr.Aznar directamente, se pone en contacto con los directores de los medios informativos escritos, indicándoles que el gobierno no tiene duda sobre la autoría  Etarra de los atentados, en clara y sospechosa actitud informativa. Todo ello junto constituye, a mi modo de ver,  el primero de los grandes y graves  errores que se irán sucediendo.

Pero la conmoción que causaron en todo el Estado los atentados del 11 de Marzo en Madrid, fue de tal calibre que la solidaridad de los ciudadanos  de todo el Estado se puso inmediatamente de manifiesto y sin ambages. El Gobierno e Aznar vehiculó esa solidaridad y convocó una manifestación para al día siguiente sabiendo que, aunque no la hubiera convocado, se hubiera  igualmente realizado. Toda la clase política, sin excepción, aceptó a regañadientes el lema de la manifestación para el viernes que impuso, de forma innegociable, el PP (“Con las víctimas, con la Constitución y contra el terrorismo”). Aceptó porque todos (incluso Batasuna, por esta vez...!), teníamos la piel erizada por el drama humano que se estaba viviendo y, ante todo, porque era imprescindible expresar la solidaridad de forma contundente para con el pueblo madrileño, a la par que se expresara un claro rechazo a la violencia. En la pancarta que encabezaba las distintas manifestaciones quedaba de manifiesto la manipulación política a la que el PP sometía a toda la ciudadanía del estado, apropiándose de la Constitución y mezclándola con los muertos y heridos de las bombas de Atocha. Así, siempre según el Partido Popular, quedaba subliminalmente clara la autoría de los hechos: las bombas eran de ETA y frente a ellas debían imponerse los valores constitucionales, aunque la información de que disponía el Ministerio de Interior fuera otra. Así fue. Pero quedaba clara también de forma manifiesta la bajeza moral del partido mayoritario: era la demostración palpable de que los muertos, para el PP, son sólo votos, de que las víctimas del terrorismo lo son en tanto generen beneficios electorales. Usar y tirar, para volver a usar cuando y como convenga. La pancarta patentizó un segundo y grave error del PP.

El Partido Popular pretende ignorar el alcance de las nuevas tecnologías. Por Internet y TV vía satélite, aparecen datos e informaciones que van confirmando que la autoría de los hechos va recayendo sobre del yihadismo. Le Monde, The Time, Washington Post, New York Times, BBC, CNN, la desvinculación de ETA, la carta enviada al periódico londinense por las milicias islámicas que se atribuyen los atentados... Nada hace cambiar la información que va facilitando el Ministerio del Interior. Al resto de los partidos políticos les agarrota el miedo. El exceso de prudencia y los silencios culpables les llevan al borde de la traición. Pero a la ciudadanía, no. En plena manifestación, comienzan los abucheos al PP, los gritos de “Quién ha sido” y crece el convencimiento de que la real causa de los atentados hay que buscarla en la participación de España en la guerra de Iraq impuesta por el Sr. Aznar: Su guerra, nuestro muertos… decia una pancarta

El  Sr. Acebes continúa con su obcecación, obediente a las órdenes del que le paga. Los cuerpos de seguridad del estado, hartos de que les hagan pasar por imbéciles y antes de que el pueblo llano les señale como incompetentes, se personan ante los juzgados aportando la información que poseen y que el Ministerio de Interior no dice tener, y consiguen la orden de arresto de sospechosos. El Partido Popular, con su prepotencia y chulería habituales, menosprecia a la sociedad civil y sigue informando poco, tarde y mal sobre las investigaciones que se están llevando a cabo. Ese menosprecio prepotente constituye el tercer y grave error.

Mientras tanto, la sociedad civil, que se siente manipulada y desinformada, empieza a organizarse: los móviles e Internet, esas dos armas que partido alguno puede controlar, llaman a arrebato para concentrarse en la Calle Génova y exigir del PP que confirme o desmienta lo que ya es de dominio público y corre de boca en boca. Primero son unas decenas de jóvenes los que se concentran frente a la sede madrileña del PP. Pero el número de personas va creciendo a partir de las seis de la tarde para ser ya miles a las 8 de la noche del sábado, Día de Reflexión. Sólo después de las amenazas que recibe el Sr. Acebes por parte del PSOE  (Rubalcaba aparece en TV y le dice  al PP aquello de …o lo decís vosotros o lo digo yo…), accede a informar de que han sido detenidos individuos de origen magrebí e hindú por presunta “... falsificación de  tarjetas de teléfono móvil...” (Sic). Continúan, según Acebes, las sospechas sobre ETA y en ningún caso se menciona a Al Qaeda. Esta comparecencia del Ministro irrita aún más a los concentrados, que toman conciencia clara del grado de manipulación al que pretende llegar el Gobierno. El candidato Rajoy acusa a los partidos de ilegalidad en el Día de Reflexión. El clamor es unánime y empiezan a extenderse por el país las concentraciones frente a las sedes del Partido Popular. A partir de ahí, la movilización es imparable y el cabreo aumenta. Madrid, Barcelona, Valencia, Palma... caceroladas más sonoras que las del año pasado, calles bloqueadas por la gente, coches circulando lentamente, colapsando las ciudades y haciendo sonar los claxons... Por TV3 se oye la voz del Conseller en Cap (Josep  Bargalló) en conexión telefónica, exponiendo la gravedad de la actuación del PP y exigiendo el fin de los silencios culpables de los medios de comunicación escritos, declaraciones que son inmediatamente mal contestadas por la Delegada del Gobierno en Catalunya, Susanna  Bouis. La suerte parece ya echada. La intencionada falta de transparencia e información con claros fines electorales sobre los atentados de Madrid, ha movilizado a la sociedad civil, por segunda vez en poco tiempo y en contra de los mismos.

Mientras el President Maragall llama a la calma, TVE está emitiendo una película sobre el atentado Etarra que costó la vida al Vicelehendakari Fernando Buesa en el año 2000. Siento vergüenza ajena y me sofoco.

 

15 de Marzo de 2004

El Partido Popular ha perdido las Elecciones Generales.  Lo que tenía que ser un paseo militar, se ha convertido, para el Sr. Aznar, en un calvario de difícil digestión. La prepotencia, la chulería, las malas maneras, el insulto, la crueldad para con los adversarios, las mentiras, la demagogia..., en fin todo lo que acompañaba al Sr. Aznar muy especialmente en los últimos años, se va con él. Él que,  con su visión cesárea y grandilocuente, aspiraba a la aclamación victoriosa en el balcón de la calle Génova, a bañarse en multitudes y a salir de  la Moncloa  bajo palio, con incienso, tras un cortejo de vestales lanzando pétalos de rosas a sus pies, con el seguicio laudatorio del Partido y de todos sus adláteres y con el inefable Jiménez Losantos  susurrando al oído del César aquello de “Recuerda que eres hombre...”, deberá  abandonar la política de éste país por la puerta trasera y a hurtadillas. Pero es que, además, lo quiera o no, llevará colgados a la espalda, de por vida y para la Historia, 200 muertos y más de 1400 heridos. Será su epitafio. Y deberá mantenerse permanentemente en silencio, porque, cada vez que intente hablar, que será para volvernos a mentir, alguien se encargará sistemáticamente de recordarle que, por su deseo de protagonismo y afán de lucimiento personal, Madrid, y todo el Estado Español, vivió las horas más amargas de su reciente historia un 11 de Marzo de 2004.

 

J.  Vinyeta

16 de Marzo 2004

 

Ara, passats aquests vint anys,  es tracta de  no oblidar als gairebé 200 morts i més de 1400 ferits que varen ser tractats com a pura mercaderia electoral, amb una prepotència i indignitat que queda per a la història. Recordem i maleïm els autors d’aquesta desfeta. Però no podem oblidar ningú, cap dels que, amb la mentida, varen   col·laborar en voler portar aquell desastre a una victòria electoral inacceptable  i ignominiosa. El Govern d’Aznar va caure, cert. Però la premsa, amb personatges com PedroJ  (El  Mundo),  Jimenez  Losantos  (la COPE, amb la benedicció dels bisbes), Zarzalejos (ABC) i molts d’altres potser menys significatius, encara mantenen intacta la seva impunitat.  Només és per a recordar-ho.

 

J. Vinyeta

11 de Març de 2024

dimecres, de febrer 28, 2024

780.- L’esperit d’Acedo Colunga?.-

 

780.- L’esperit d’Acedo Colunga?.-

Que la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, toqui el crostó al PSPOE respecta del inapropiat de considerar el terrorisme coma  línia vermella[1], tal com intenta  Sánchez i el els seus adlàters en l’elaboració d’una llei d’amnistia, és bo. Més si tenim en compta que aquest projecta de  Llei,  que ha estat la  causa de la bogeria desfermada als carrers  per VOX i recolzada sense fissures pel PP,  ha estat  suportada per un PSOE que no aplaudia perquè la finalitat de tot plegat no era altra que la de fer caure el govern, però que en el fons hi somreia perquè el carrer, desbocat, li brindava la possibilitat de detenir l’elaboració d’una llei que li resulta tremendament incòmode. Vist tot plegat, que la Judicatura espanyola entengués què diu la Comissió de Venècia (que, diguem-ho, havia estat convocada precisament pel PP per justificar la bogeria desfermada als carrers...)  significaria  molt per un Estat de Dret en el que la separació de poders no és efectiva. Montesquieu, com ja va dir Guerra en el seu moment, i que la judicatura ara corrobora, Montesquieu, repeteixo, ha mort. Però aquesta vegada, mor assassinat (l’Església espanyola, que es va afegir  obertament  aquella bogeria desbordada, ja havia inclòs, en el seu moment del Segle XVIII, la publicació de Montesquieu L’esperit de les lleis, on estableix la necessitat de la separació dels poders Executiu, Legislatiu i Judicial, en la relació de llibres prohibits...)

Aquesta guerra del poder judicial, que suposo oberta perquè una llei d’amnistia podria obrir visos de prevaricació, m’ha  recordat  un llibre que, inesperadament va caure a les meves mans i que, honradament, em va costar de pair. I llegint alguna de les reflexions que fa el seu autor, s’entendrà el per què. El llibre es titula 'Castigar a los rojos. Acedo Colunga, el gran arquitecto de la represión franquista' (Crítica,  2022)[2], dels historiadors Francisco Espinosa i Ángel Viñas  i el jurista Guillermo Portilla.  Acedo Colunga va ser, a més, Gobernador de Barcelona entre 1951 – 1960.

Acedo  Colunga, va ser Fiscal General de Franco durant la guerra civil. Donava instruccions als jutges i fiscals  per actuar davant dels que ell anomenava insurrectos i entre altres bestieses, els hi diu[3]:

 Alejándonos de toda  hermenèutica de la Ley y de todo pensamiento filosófico, vamos a exponer algunas ideas o, si se me permite la palabra, recetas de aptitud, para la buena aplicación actual de los preceptos que en la Ley se contienen sobre éste delito. (...) El delito de Rebelión  Militar puede ser cometido hoy por la simple ejecució. Por la adhesión, por el auxilio, por la inducción  y la excitación... por la frustración,  porque la simple disposición espiritual  exteriorizada  ya  puede ser considerada  como Rebelión Militar... y alcanza a las inducciones políticas desarrolladas en el período del Frente Popular... Los delitos contra el sentimiento religioso hemos de considerarlos  como Rebelión militar... El Caballero oficial que ha servido a la causa roja, ha dejado de cumplir sus deberes militares... Apurando el razonamiento (referint-se a la negligència), podríemos decir que el precepto penal indicado no comprende solo hechos negligentes, dejaciones ú omisiones reglamentarias, sinó olvidos espirituales de un orden más elevado.

És evident que gairebé un segle estableix distàncies. No hi ha guerra, ni afusellaments indiscriminats, ni barbàrie pròpia del desastre que és una guerra. Però, quan si hi havia de tot,  el contingut d’aquell text indicat  no deixava  res que no podés estar assenyalat com a delicte o, al menys,  susceptible de ser-ho. I sembla que ara ens trobem en situació similar.

Ja fa quasi set anys que la ciutadania  catalana va manifestar-se, actuar i respondre majoritàriament (més de dos milions de vots...) a un de desig de independència i  tots sabem com encara està en marxa  tota l’actuació judicial repressiva desplegada al respecta des d’aleshores.

És per això que, quasi un centenar d’anys després de  que Acedo Colunga adoctrinés a jutges i fiscals, em sembla veure que aquell adoctrinament continua sent catecisme d’alguns, amb les modificacions de conceptes, que no d’esperit, que el pas del temps va  imposant en les definicions dels actes que  corresponen al moment que ens toca viure a Catalunya. Perquè, ¿no estem en una situació en que tot sembla susceptible de ser delicte i la judicatura actua en conseqüència?  I si és així, ¿no actua, precisament, sota l’esperit de l’hermenèutica i de la filosofia de la llei oblidada de Acedo Colunga? I això, no crea molta indefensió?

Qui pot respondre a les preguntes afirmant-les o negant-les...?

 

J. Vinyeta

28 de Febrer de 2024



[2] La ressenya del llibre la tinc exposada en els números 753 i 754 del  meu blog.

[3] Pàgina 30 i següents del llibre

dilluns, de febrer 19, 2024

779.- Teoria de les Justificacions

 

779.-  Teoria de les Justificacions.-

Quan rumies, sols arribar a determinades conclusions que, d’alguna manera, comporten   canvis en l’actitud que venies arrossegant (i dic arrossegant perquè, quan deixes la motxilla del que descobreixes  que et condiciona innecessàriament, et dones compta del que pesa...).

Com sempre passa quan hi ha una introspecció seriosa, trobes algunes respostes per aclarir els dubtes i descobrir, com diu en Monzó, el per què de tot plegat. Dic algunes perquè, de respostes, sempre n’hi ha vàries, o moltes, però no totes  semblen conduir, en aquesta tessitura, al mateix punt: a la llibertat individual que suposa aclarir dubtes  responent els   per què... inclús a vegades  responent als  ...coups de pourquoi au coeur du bonheur..., que diria Brel

Una de les teories que se’m va ocórrer, és aquella que he acabat definint com a Teoria de les justificacions. I l’exposo només  pensant en que en cap cas pot considerar-se com a universal. Es meva i prou. El que la llegeixi/entengui/apliqui, ho fa sota la seva consideració i  interpretació.

Imaginem un grup homínid (tot i que és més fàcil el imaginar un grup clarament humà i de no tants milers d’anys en darrera o, potser millor, d’una certa actualitat). Aquest grup es troba en una situació de perill inquietant, i que necessita solució, derivat d’una bèstia/animal que està posant en risc la comunitat. Un caçador, un membre altament apreciat per la comunitat pels seus èxits, accepta l’encàrrec (o hi és induït pel gurú del grup, que sempre hi és i amb influència patent en tot el grup, però tant se val...) per a la cacera de la bestiola que terroritza la comunitat. I s’hi posa: ell és el millor i s’ho creu.

Finalment, o inicialment, com es vulgui veure,  aquell caçador/cercador de l’animal/misteri, es troba  davant del perill que resulta no ser res més que un animal, pot ser més gros,  però dels que sempre han envoltat la comunitat. El caçador, utilitza les seves eines/armes i resulta que falla una, dues o més vegades. Falla: aquell animal, que no era res estrany, se l’hi escapa... Per una incapacitat que ni ell ni imaginava i que ni el seu entorn coneixia, la cacera acaba en un fracàs

El caçador torna. En cap cas pot dir que ha fallat, mai, al contrari: ha de continuar sent  el millor.... Ha d’explicar  i inventar-se  tots els seus esforços, aventures, perills en els que s’ha trobat i expressa amb fals convenciment i amb terror simulat que, en arribar a l’animal,  va trobar-se un ésser estrany, nou i diferent dels coneguts en aquell moment, amb cua molt grossa, cos estrany, amb  varis caps de formes inversemblants, i que per un d’aquests caps, expel·lia foc de tal intensitat que no el deixava acostar per rematar la cacera; que li va ser impossible acostar-s’hi i que va haver de marxar, cames ajudeu-me, abans de que la bestia se’l mengés. L’auditori el creu, és el millor, no menteix... El caçador, mentint, ha justificat el seu fracàs. La seva credibilitat i honor, han quedat intactes, però el pànic comença a fer estralls...

Com a conseqüència, aquella bèstia, ara  misteriosa, segueix viva, i  continuarà envoltant aquella comunitat. Si el considerat millor i més valent caçador ha tornat sense èxit, qui es  podrà enfrontar a la bèstia? Ningú, perquè no hi ha en aquella comunitat, qüestió acceptada d’antuvi per tots, algú amb suficient capacitat per a fer-ho. Mica a mica, poc temps després, la bèstia ja no cal ni que estigui morta: s’ha instal·lat viva en el ideari mental de la comunitat . El caçador, només  per mantenir intacta la seva suficiència, continua  predicant   la bestialitat amb que es va trobar. Insistint i amb la seva auto justificació, ha creat un mite que possiblement es convertirà en la idealització, com passa amb els mites, de la força bruta o sagrada a la que la comunitat haurà d’enfrontar-s’hi i respectar permanentment. Ara, la solució a tot plegat encara serà més complicada difícil. Tot i la por, algú dins de la comunitat, més descregut,  crearà dubtes sobre de tot plegat però, per la persistència en el  mite, el  mite  es mantindrà.

Una actitud maldestra, que amb la veritat (o amb  la no mentida, diguem-ho així) hagués quedat resolta, ha creat, d’aquell animal, un altra  que s’ha  transformat  en un monstre   que,  mentalment, ara ja resulta  indestructible per aquella comunitat.

Per aquesta necessària i constant justificació d’alguns, és que es creen els mites subsegüents, Sort  que altres ens podem sentir obligats a no creure’ls perquè, com he dit abans, hem trobat respostes d’alguns per què plantejats, respostes amb les que ens hem permès trencar  la inconsistència d’aquells mites.  O per trencar   ideologies, també inconsistents, que, per prolongació esbiaixada d’aquells mites, pretenien la seva institucionalització i submissió conseqüents de la comunitat.

Tothom pot entendre-ho com vulgui. Ho he dit al principi. Només que no mentir, tot i que sembla quasi impossible en el context actual, rarament ha de justificar-se  i no sol crear mites.

 

J. Vinyeta

19 de Febrer de 2024

 

 

dimarts, de febrer 06, 2024

778.- Desemparats

 

778.- Desemparats.-

Es fa difícil avaluar la situació. Que ens sembla caòtica és evident. Però que ho  sigui, són coses diferents.

Dic això perquè el catalans estem rebent hòsties a tort i dret des de fa molt de temps, però ara agreujades per la possible aprovació d’una suposada Llei d’amnistia que l’únic que deixaria clar és que el jutges, quan varen mirar Catalunya, varen prevaricar. I això dol, també,  a tot un sector que ha acceptat aquesta prevaricació en funció i per raó exclusiva dels seus interessos. El caos judicial, en aquest cas és evident perquè fa de tot l’Estat el seu estat i, recolzat pels que també resultarien evidenciats per la prevaricació, mouen aquesta conxorxa ciutadana; amb recolzament inclosa de tota  l'elit episcopal que, com deia Camus, s’ha quedat amb la gràcia i ha deixat a la resta de cristians l’exercici de la caritat, una caritat  que ells, com a primers cristians, apostòlics i romans, deixen de practicar de forma evident, elit que no pot permetre que alliberat un troç  de l’Estat, aquestesdevingués innocu a les seves influències.

És, des d’aleshores, en que les agressions al poble català (tot es centra en els que desitgem llibertat i res més, però en cap cas es deixa de incloure aquells que no la desitgen) són més virulentes.  I, posats aquí, ens toca discernir si hi ha caos. I penso que no. El que hi ha és una voluntat expressa de que hi sigui, el caos, que no és el mateix. La política s’ha convertit pel Govern  de la Generalitat en un teatret de titelles de les que en  mouen els fils segons els convingui.

La catalanofòbia s’ha agreujat, de forma evident, en els últims mesos i els ciutadans catalans ens trobem en plena indefensió. En aquest totum revolutum el Govern català està impassible davant les constants ofenses de que som objecte, inclós des de la pròpia Administració  sanitària, per exemple. No es tracta de que afusellin a Puigdemont o el cremin, que Déu ni do, i  el Govern no assenyali l’insult i exigeixi explicacions, no, no   és aquest el problema, que també (també  hem cremat aquí fots de Felip VI, amb moltíssima més raó que amb les que a Castella han cremat Puigdemont, i l’Estat espanyol sí que en va exigir responsabilitats...). El que em sembla entendre  és precisament que aquest Govern català, sense qualitat democràtica i parlamentaria en aquests moments de indefensió ciutadana, només està pendent de la seva supervivència. I que  li sembla entendre, al Govern actual, que quan més caos hi hagi, això més el protegeix.

La qüestió és que, amb aquests caos fingit i provocat, els que estem autènticament  desemparats som la ciutadania catalana. I hi incloc en els resultats d’aquesta  pèssima administració a tota la ciutadania catalana, inclosos aquells que, aquest caos imposat, creguin que els hi va bé.  De tota aquesta indefensió, no n’excloc a la resta de polítics que, afiliats o no a partits, davant de la situació general, es mantinguin en la inacció i, per tant, en la omissió dels deures i deutes que tenen amb  la ciutadania (les referències alegres i sense resposta per la nostra situació de sequera, en la que també el Govern hi te responsabilitats, en són una altra manifestació de desempara). Però, agradi o no, el qui n’és màxim responsable, en aquest cas, i que hauria d’encapçalar una resposta  que protegís un mínim de la nostra dignitat  com a ciutadans catalans, és el Govern de la Generalitat  de Catalunya: la ineficàcia i omissió en són evidents.

Des de Madrid, secundat inclús pels que no són del centre, és pretén que Catalunya  continuï sent un racó extractiu i prou. I el Govern hi col·labora en escreix. Hem arribat a una situació en que la nostra història, llengua, costums, tradicions, etc., estan sotmesos a la voluntat d’uns que  evidencien  que el millor és deixar-ho anar tot plegat pel pedregar. Entre uns i altres, ells d’allà i els d’aquí, ens porten a l’acceptació de la pèrdua de la nostra identitat; i una de les maneres que, de sempre, s’ha utilitzat per ofegar un poble, ha esta en facilitar-hi la migració forana, de la que en vivim actualment les severes i greus conseqüències, donant-se situacions de privilegi de determinats emigrants davant de necessitats idèntiques o similars  de sectors catalans tant o més necessitats.

És per tot plegat que ens toca viure aquesta desempara.  I és per tot plegat que resulta evident que el Govern, en aquesta i en altres qüestions, però en aquesta de la defensa de la ciutadania especialment, negligeix obertament amb la seva omissió de socors a aquells als que es deu inexcusablement.

El Govern es possible que es cregui protegit pels seus déus (incús hi té  devots confessos), i ell sabrà si es creurà  ben jutjat per aquests déus   més enllà d’aquesta vida. Però personalment, espero que aquests déus i la Història els maleeixin per  l’oblit negligent en que han deixat a tots aquells als que, com a mínim, tenen el deure de protegir  la seva dignitat i identitat.  Sense excuses.


J.  Vinyeta

6 de Febrer de 2024

dilluns, de desembre 25, 2023

777.- Reflexions nadalenques

 

777.-  Reflexions nadalenques.-

Ja fa dies que hi dono voltes. Des de fa temps  que queda clar que, per no ofendre a tots aquells nouvinguts i que ens  estimen tant, deixem que  ni tant sols hagin  de fer el mínim esforç per integrar-se. Som tant bona gent que els hi diem que no cal que es preocupin, que aquí, sense la necessitat de treballar, hi haurà subvencions suficients per entretenir-los i mantenir-los i rebran  la ciutadania per poder votar a favor d’aquests que els hi donen tot. Estic equivocat...?

Però, per si fos poca cosa, ja fa dies que m’esvero en sentir dir que el Nadal s’ha denominar “ festes del solstici d’hivern...”,  o que Europa parla de “...les festes d’hivern...”. M’esvero  quan sento  parlar de  la tiona”, o sento  que no es fan pessebres  per a no ofendre determinades tendències religioses (les d’aquells que estimen tant...) dels que han arribat a un estat que es manifesta aconfessional, però que paga als capellans de tots els ordres; o quan sembla que a les escoles catalanes es podrà parlar àrab quan encara no s’hi  donen totes les classes en català (ni tant sols aquell 75% que ens va quedar després de la repassada judicial que encara es manté), o quan, mal pensant,  em sembla  que  el següent pas, serà fer-hi classes de l’Alcorà...

Veig, o em sembla veure, que el feminisme, que ni tant sols utilitza el masculí en les converses,  vol  fer gala dels avenços aconseguits en aquests últims anys.  Però no em sembla, aquest feminisme,  massa conscient de la misàndria que mostra i, en  conseqüència, tampoc és conscient de la misogínia que desperta i dels  resultats nefastos que tal actitud pot ocasionar en la   convivència. I que no sé com tot plegat està afectant als adolescents i aquells que ja no ho són tant. Se’m acut pensar que, com tot allò que surt esbiaixat, no deu anar massa pel camí ral.

Només ha faltat que  dues dones lesbianes muntessin un pessebre vivent a Vilavenut, al Pla de l’Estany. Hi ha dues Mares de  Deu, no hi ha Sant Josep i Jesús és una nena...  Ja em direu si la misàndria no fa estralls... Qui va autoritzar l’acte? Va ser un misogin empedreït que, per ocultar la seva misògina, autoritza una acte de misàndria evident...? I no val  dir que no es vol ofendre res: l’inconscient és massa encobridor d’accions teòricament inimaginables...

Per tancar el cercle, sembla que pel Maresma (diria que és per Mataró) hi ha un grup de marroquins (sembla que és un grup d’11  joves) que porten més de 260 denuncies per fets delictius. L’ajuntament de torn demana la seva expulsió del País. Les CUP d’Arenys de Mar, i les CUP del Maresme,  diuen que no, que no se’ls ha d’expulsar,  si no treballar   “...per polítiques socials i redistributives per fer front a les causes estructurals de la delinqüència”, reafirmant-se en el clar caràcter racista de la qüestió...  Deu de ser que acollir deu voler dir entomar, pagar i callar... Tot plegat bonisme d’uns  adolescents polítics de casa bona que  deriva en tolerància. Tolrància   que finalment els altres, els que ja ens hem definit en contra dels malfactors de qualsevol signe, ideologia o procedència, no ens permet de  tenir el mínim d’eines per evitar que acabi sent una autèntica i dramàtica  permissivitat.

Diuen   que la frase és d’Espriu. Altres insinuen que en Salvat Papasseit ja la utilitzava. Raimón,  la va cantar i diu  “...quí perd els orígens, perd la identitat...”

Personalment tinc la sensació de que, efectivament, aquesta voluntat en deixar de banda  els orígens, acabarà inevitablement en la pèrdua la ja nostra escassa  identitat...

Per si de cas, i per no acabar  sense la pròpia identitat, respectem-nos.

Amb el respecta que ens mereixem, un Bon Nadal per a tots.

J. Vinyeta

24 de Desembre de 20

diumenge, de novembre 26, 2023

776.- Des del dolor a l’esperança incerta

 776.-  Des del dolor a l’esperança incerta.-

Sent sincer, quan el dia 9 de Novembre  escoltava a Puigdemont i ens deia allò de  la signatura  d’un  l’acord  “...de investidura i de legislatura...”, amb el PSOE, em vaig emprenyar. No era això el que ens havien  fet entendre i el que Junts defensava. En tota l’estona pensava en aquelles  quatre condicions prèvies que Puigdemont ens va presentar  com a innegociables, em semblava que de cap de les maneres s’havien complert,  i tot, aparentment,  se n’anava  en orris. Em va fer mal, no puc negar-ho. Però, abans de decidir quina  hauria de ser la meva posició, quedava clar que s’imposava una lectura calmada del text de l’acord firmat,  abans de fotre-ho tot pel pedregar. I així ho vaig fer.  

El primer que em va sorprendre, va ser aquella manera de presentar allò que havien  definit com acord. Em sorprenia aquell format tan allunyat  dels pactes signats en una taula, amb uns papers i amb les TVs davant per a donar-ne  fe i satisfer els egos del signats.  Era una raó  estranya, per què aquella separació en declarar l’acord?

Però, en llegint-lo, el que primer sorprèn és aquella manera nova d’entendre i presentar el problema: Un conflicte que ve des del 1714, i que amb les accions/reaccions successives de l’Estat espanyol, s’ha agravat extremadament  i que  està pendent de resolució. No fa res més que reconèixer, perquè la signatura és doble, que entre les parts  hi ha un factor Nacional i que   allò, que fa més de tres segles que dura entre dues Nacions, necessita solució.

L’estructura  en què estava redactat l’acord no era en principi una forma  de les  habitualment emprades entre un partit polític i el govern central (transferències, diners, infraestructures..., que també hi són). Era diferent. I quant continues llegint, anotant, assenyalant, subratllant..., vas descobrint que és quelcom que va molt més enllà d’un acord normalment signat entre dues o més representacions polítiques.

Perquè era ben cert que, al Congreso, ja es parlava en català. Que el govern de Sánchez havia portat a Europa el tema del català, que l’amnistia estava considerada com inclosa  en l’acord. I era també cert que, després de la intervenció de Nogueras avissant Sánchez,  durant la sessió d’investidura, Sánchez retorna al faristol amb cara molt seria per reconèixer l’existència de l’acord de marres. Males llengües diuen que ja va haver-hi la primera trucada per cridar a l’ordre al Sr. Sánchez...Feia pensar en la presència entre bambolines  d’un relator...

Deixo passar un  dies i Madrid continua a revoltant-se. No ha passat res llevat d’un text acordat que sembla que té més importància que l’expressada en la redacció i que allò del lawfare inclòs, atabala als jutges. Pocs dies després, la futura Llei d’amnistia (de la que, honradament, tinc el text, però no he llegit) entra al registre del Congreso. És  el text  d’una futura llei d’amnistia prevista en aquell acord que VOX i el PP, subsumit per Abascal, entenen com a fraccionament de la pàtria en primer lloc i que, en segon lloc, tota la judicatura–fiscalia–advocacia  afí, temen quedar-se amb el culet a la fresca amb el tema de sentències massa difícils de pair que poden quedar descobertes per l’amnistia (és allò del  lowfare sense dir-ho). I Madrid, com si volés retornar  a la segona meitat del S. XIX, es crema. Mai tanta gent ha bramat tant i en contra de tant pocs, amb rosaris penitents inclosos. Començo a pensar que aquell acord que tant em va sorprendre,  davant de la resposta airada  del  deep State i de la mirada  esquerpa que mostra Felip VI en la presa de possessió de Sánchez, deu anar per bon camí...

Per arrodonir el tema, se sap de la primera reunió a celebrar imminentment a Suïssa  entre Puigdemont, PSOE i amb el Relator internacional. Sempre havia dit que aquesta fita, la del relator internacional, era tant o més important  que l’amnistia pel que suposava del reconeixement internacional del fet català.

Tot plegat m’ha fet rumiar. Perquè, dins de la incertesa de tot plegat, situar un debat obert i controlat entre Catalunya i Espanya, pot equivaldre, com ja han assenyalat molts, a l’inici d’unes converses bilaterals de pau que implica reconeixement nacional de les parts, acord potser massa ampli, però inici de quelcom llargament esperat a Catalunya. Un acord en el que queda clar que una de les parts, Catalunya,  no renuncia a res i que aquelles quatre condicions que establia Puigdemont com a necessàries, s’han complert totes.

A twitter, algú, que respon com a  Quim i al que no conec, sí que definia una situació que comparteixo. Transcric literalment

Més enllà de la lògica i convenient desconfiança, l'acord no satisfarà tots aquells nens i infants atrapats en cossos d'adults, que es pensen que la independència és a tocar i que acabem de perdre l'oportunitat d'assolir-la. Jo no perdria gaire temps amb aquests plantejament

Tristament, per allò de la unitat necessària, ER ha quedat descol·locada. Per molt que ER ens vulgui assenyalar Renfes, FLAs, taules,etc..., ha estat sobrepassada per Puigdemont amb  un acord bilateral que Junqueras potser sí que va somniar un dia en quelcom similar. Aragonés prem l’accelerador, però el cotxe ja no té gasolina. Ara seria el gran moment per gaudir tots d’una unitat secessionista clara i definitiva. ER ha d’enrolar el seu tren al  de junts que em sembla que ja està en marxa i compartir objectius. No sé si Junqueras és amic de compartir: sabut del seu ego, a  mi em sembla que no, però...

He esperat   tres setmanes per  escriure això. Si m’equivoco, reconeixeré  el meu excés d’esperança incerta...

J. Vinyeta

26 de Novembre de 2023