187.- Ja crema
Espanya?.-
Em ve al cap el títol tot recordant aquella decisió
que en Hitler, albirant-se el fi de la II Guerra Mundial, va donar al cap de
les forces alemanyes que ocupaven Paris exigint-li que en qualsevol cas si els
aliats entraven a la ciutat, aquesta fos completament destruïda. El General
alemany responsable de dur a terme la destrucció (von Choltitz), amb més
lucidesa que el seu superior (Hitler), va decidir entregar la Ciutat als aliats
(és a dir als ciutadans francesos en general i parisencs en particular), tal
com la ciutat estava en aquell moment, sense més desperfectes que els propis
d’una guerra que la ciutat havia viscut fins aquell dia. La destrucció de Paris
no es va produir[1].
No ens trobem a Paris si no a l’Estat
espanyol i, salvant distàncies, sembla com si restéssim permanent pendents de que des de Berlín, la Sra.
Merkel li pregunti al Sr. Rajoy si Espanya ja crema, perquè sembla que només després de la nostra destrucció,
després del retorn a les cavernes,
Merkel afluixarà la mà. Però pot
ser una “afluixada” conscient i
calculada. que pot continuar amb un “Pla Merkel” d’inversions en el nostre
Estat per assegurar-se, pel temps que cregui oportú, les inversions alemanyes al territori i el
control econòmic (i conseqüentment polític) corresponent. Diuen que va ser
Thomas Mann el que defensava, a mitjans
del segle passat, la idea de que el que els alemanys havien de buscar era allò
de aconseguir un Alemanya europea i no
una Europa Alemanya. Sigui com sigui i sigui qui en sigui l’autor de la frase,
sembla que en mans de la Sra. Merkel s’hagin invertit els termes i, arruïnant els
ciutadans d’Europa, especialment a tots aquests díscols, malversadors i especialment
irreverents del Sud, aconseguirà una
Europa alemanya. Els americans – aliats ja ho varen emprar una tàctica similar:
varen arrasar Alemanya bombardejant-la durant6 la guerra i després, amb el
famós “Pla Marshall” hi varen deixar anar milers de milions de dòlars que
els varen convertir amos d’Alemanya, a
més militarment ocupada, fins a la finalització de la reconstrucció del País,
fet que no es dona per acabat fins a la fi del 90’s, després de la caiguda del
mur el 1989.
Continuant amb el símil entre
Paris – Espanya i les ordres de destrucció, clares en el primer cas (Paris)
i suposadament encobertes en el segon i
sense l’ús de material bèl·lic, ens trobem amb
una gran diferència i un agreujament entre les dues situacions. La gran
diferència radica bàsicament en que el Sr. Rajoy no té ni la tralla ni la talla suficients perquè arribi a ser
capaç de desobeir unes directrius que estan portant a tot l’Estat a retrocedir
dècades en tots els aspectes, convertint-nos als ciutadans en espectadors impotents davant les desfetes i mantenint-nos segrestats
per una imposada aureola de total responsabilitat sobre del per què de tot
plegat. Rajoy no tindrà la lucidesa i el valor d’aquell general alemany (de qui m’agrada pensar que, oposant-se
al Führer, volia ser protagonista positiu de la Història), i no retornarà la
plaça als aliats (en aquest cas als simples ciutadans, deixant-los parlar per exemple en
una convocatòria de eleccions anticipades): abans de fer-ho, obeint ordres, continuarà amb la mateixa tònica destructora a l’espera de que des d’Alemanya li arribi en algun moment l’agraïment pels serveis
prestats. L’agreujament del que parlava ens ve donat perquè la oligarquia
d’aquest Estat nostre, coautora del desastre amb flagrant impunitat i amb una
permissivitat evident i vergonyant, aplaudeix
desaforadament aquesta situació, perquè sap que, en aquest hipotètic pla de
reconstrucció, també hi té molt a guanyar. I
a nosaltres, si sobrevivim a tot plegat, potser que ens deixin treballar
per a ells això sí, en les seves condicions i havent-los-hi de donar les gràcies
de forma permanent pel favor que ens faran tan sols per deixar-nos viure.
J. Vinyeta
29 d’Abril de 2012
Un
petit afegitó: El Sr. Millo, aplicat súbdit del PP, ens ha vingut a
dir que si la Generalitat no malgastés, el PP és veuria en cor d’augmentar el
topall del dèficit de cara al pressupost
proper. Suposo que no deu pensar, en dir-nos-ho, per exemple en els AVE sense
passatgers o en els aeroports sense avions... A vegades, en massa vegades, la mala fe és manifesta...
