154.- Eurovegas

154.-  Eurovegas.-

El diari AVUI del 21 de juny, parla d’Eurovegas. Encapçala l’article, a la pàgina 29,  amb el següent titular “Creixen les veus contràries al projecte d’Eurovegas” i tot seguit desgrana una sèrie de declaracions fetes des de/per diferents taules – grups o en  conferències, contraries al Projecte. No és la meva intenció posicionar-m’hi a favor o en  contra. Però si que haig de dir que les raons adduïdes per al no,  en l’article citat, son, al menys en el meu entendre,  molt poc convincents. No sé si  l’autor, sap  o coneix més raons de les que exposa en l’article i si les sap  o coneix, ignoro per què no les inclou, però  entre cometes  comento les raons que s’hi exposen i que  hi son tal qual en l’article.

Comencem per les Declaracions del Bisbe de San  Feliu de Llobregat. Diu el Bisbe que la construcció del complex crearà “...un  món i un estil de vida que es pot qualificar de degradant per a la vida humana...” Pot ser que sigui cert. Però, no és precisament l’Església catòlica, tot i que ho intenta constantment per allò de l’apostolat, qui pot donar-nos lliçons de moral. Des de segles, ha pactat amb el poder i s’ha alineat a favor d’aquest poder que, en massa ocasions, sí que ha degradat a la vida humana fins a fer-la desaparèixer. I no cal anar massa lluny: ens podem quedar en els temps  de la guerra civil i de la Dictadura.

Des de la Taula del Tercer Sector, se’ns diu que “...(el Complex) portarà més perjudicis que beneficis...” Si no em donen  dades més concretes i/o aclaridores, m’és absolutament impossible admetre aquesta afirmació que, tal com està formulada,  sembla més folklòrica que altra cosa.

Un membre de la agrupació d’Arquitectes Urbanistes de  Catalunya ens diu, sempre segons l’article, que “... l’interès privat és obvi, l’interès públic és incert...” Aquest País nostre (i hi incloc  la resta de l’Estat Espanyol), de sempre  ha estat un defensor de l’status públic en front de l’status privat. L’estament privat ha estat entès, de sempre, com  el mitjà opressor i, com a norma general, ha tingut que suportar  la tendència de la seva socialització en nom del bé públic. Una afirmació com aquesta, ha d’anar acompanyada de dades concrets. No es poden fer volar coloms.

S’hi afegeix la Unió de Pagesos. El Complex, pel que sembla, podria afectar conreus. Però l’oposició de la UP, sempre segons l’article, a la instal·lació del Complex, rau en que “...Catalunya només produeix el 40% dels aliments que consumeix...” Suposo que fan referència al 40% dels aliments que la pagesia  produeix. La pregunta  em sembla òbvia: aquesta mateixa pagesia, ¿serà capaç d’elaborar aquest 60% restant amb qualitat i preus competitius davant dels subministradors forànis? Si ho poden fer, ¿per què no ho fan ara?

La pregunta que em sembla més adient en tot l’article, és la de si hi haurà prou aigua per alimentar el faraònic complex i l’afegitó sobre el consum energètic  que presentarà. I aquí hem d’esperar les respostes dels tècnics al respecte. I ser curosos, especialment amb el tema de l’aigua.

 Els arguments donats, tal com estan exposats a l’article, son massa fàcilment rebatibles i en semblen també, com ja diu un del presents en una de les Taules mencionades a l’article en qüestió, “que formen part d’aquella cultura del no -  gairebé sistemàtica afegeixo jo -  en contra de tot”, des de fa anys.

He dit que no volia manifestar-me ni a favor ni en contra. Senzillament, volia comentar un article que tampoc  sé si té una altra finalitat que la purament informativa. Però si es vol fer oposició, amb cara i ulls, ha de fer-se amb dades a la mà. Personalment recomano a tots aquests opositors, en la meva opinió més de cor que no pas de cap, que facin seva  la oposició que, sobre el mateix tema, fa el Sr. Carles Boix, professor de la Universitat de Princeton, EUA, en el seus articles[1]. Ell aposta per la no execució del projecte. Però ho fa amb dades concretes a la mà sobre influències en el PIB, l’atur, les possibles ludopaties, els costos que generen aquestes ludopaties, etc....etc. Son dades extretes de estudis americans realitzat en zones – Estats  on s’hi han instal·lat casinos i en les àrees d’influència que creen. No sé fins on i de quina manera, aquestes dades  es poden extrapolar per aplicar-les aquí, a casa nostra. I és cert que algunes de les dades que aporta  son d’anys en darrera i això desdibuixa, però en la meva opinió no les  invalida,  algunes de les conclusions[2]. Però el que queda  evident és que quant parla, i exposa les seves raons pel no,  ho fa amb  coneixement de causa. És la diferència entre saber tocar un instrument o tocar-lo d’oïda, situació, aquesta última, que es dona  realment amb massa freqüència  en el nostre País.

J.Vinyeta

22 de Juny de 2012

---

[1] Una aposta perillosa (1 i 2).- Diari ARA 13 i 14 de Març de 2012

[2] Hi ha dades  que tenen 24 anys d’antiguitat, el que potser les fa de difícil referència avui dia.

153.- Comentaris

153.- Comentaris.-

Europa.- Tot plegat, se’n va pel pedregar. La situació actual ens mostra, de forma sagnant, que alguna cosa, o moltes i simultàniament, s’han fet malament. Perquè, agradi o no, ens fa entenedors de que els pares del sistema de correcció de la crisi i dels estralls que produeix, no han fet bé les coses: és evident que avui estem pitjor que fa un any i que, no sé si amb voluntarietat o inconscientment, aquests pares (o mares, especialment) han deixat que es creés un caos inimaginable només unes setmanes abans . I tot a causa d’una lentitud exasperant en la presa de decisions, en la mobilitat general del sistema: els problemes avancen amb TGV i el sistema europeu  ho fa amb màquines de vapor.

Espanya.- I en aquest joc dels disbarats, el Sr. Rajoy diu que hi participa.  La veritat és que no sabem que fa ni per què ho fa. El rescat bancari era el millor que  ens podia passar i ara resulta que no. El resultat europeista de les eleccions a Grècia havia de ser el  bàlsam miraculós i tots sabem que ha anat  passant després. Una a una, les  excuses van  caient i allò que mai havia de ser, molts experts diuen que sí serà i que  és qüestió de temps, però de poc temps, que sigui.  Tornem a estar atrapats amb la mateixa “plastilina” que va deixar Galícia feta una merda: la mentida, la no informació, la voluntat d’aparentar la inexistència de problemes son les constants en un país que va perdent credibilitat a mida que els problemes avancen. I el Sr. Rajoy, empeltat de la “chulería” que, de segles, forma part substancial del credo castellà, té el valor de plantar cara al FMI i replicar-li que, de les mesures  que el propi FMI exigeix per a la cessió del famós crèdit, que res de res... Mentre, el Ministre Montoro demana a crits la ajuda del BCE... Repeteixo: captaires orgullosos...!

Però en aquest Estat en que ens toca viure, passen altres coses. Coses que posen en evidència la existència d’una sèrie de crisis internes, de crisis institucionals. Las Cortes Españolas, per exemple, son capaces de dedicar, en la situació en que es troba  tot el País i sense excepcions,  tot un ple a discutir si han de sancionar-se o no els xiulets a la Marxa Real en els actes esportius...!!! Si Machado aixequés el cap, tornaria a escriure allò de “...país de charanga y pandereta...”

De totes maneres, el que avui guanya els llorers com a desori institucional és el  desconcert que sembla haver-hi en l’Estament Judicial.  Deixant de banda el tema del Tribunal Constitucional  (porta quatre anys sense renovar als Magistrats que fa  anys que han finalitzat el seu mandat  i  encara té una plaça vacant per defunció d’un dels Magistrats des de fa un munt d’anys), el President del Tribunal Suprem  s’ha vist embolicat amb una acusació de malversació de cabals públics en viatges, sempre acompanyat. Se suposa que no ha fet res il·legal, perquè el propi reglament del Poder Judicial permet, des de 1996,  no haver de justificar despeses... Amb aquesta “clarividència” se’m acut pensar que la resta de Magistrats del Suprem estan en la mateixa situació del Sr. Dívar, el President emmerdat, perquè tampoc ells han de donar comptes de les seves despeses. I per aquesta raó no admeten a tràmit la querella interposada contra el seu President. Amb tot això, el Sr. Dívar encara no ha dimitit (és la norma del País: “Dimitir es de cobardes...”), el PP ha rebutjat sistemàticament la seva compareixença a Las Cortes i, això sí, després de setmanes d’assetjament mediàtic (l’únic que ha estat possible), anuncia que dijous prendrà una decisió al respecta.

Per tot plegat, quina imatge de País...! Estic segur que Europa, com diu el jovent avui, “al·lucina per un tubo...”

Catalunya.- No vull fer veure que estem fora de tot plegat. Però, donat l’escassíssim marge de maniobra de que disposem, i en tots els àmbits, és ben cert que el desori extern és més sorollós que l’intern.

Allò del famós Tres per Cent,  està penjat sobre del cap dels Partits i, per tant, del seus Diputats. La fiscalia assenyala relacions tèrboles  entre el Sr. Millet i CiU. El PSC està a l’aguait, després de vuit anys manegant Obres Públiques i el Srs. d’ICV mirem cap el Llobregat perquè, quan miren cap el Besos, es troben amb l ’AGBAR al davant. El Sr. Colom, ja ha passat per l’adreçador. En els afers  d’aspecte polític, siguin o  no punitius però, en qualsevol cas,  de moralitat dubtosa, els propis partits, com a la resta de l’Estat, també es tapen les vergonyes uns als altres. L’únic avantatge, si és que es tracta d’això,  d’avantatge, és que se’ns considera  com una mica més adults i no se’ns amaguen les coses, especialment les que fan referència a la crítica situació econòmica en que estem (i que a Madrid estan encantats de que hi estem).

La premsa ultramuntana, està assetjant al nostre Ombusdman. El pobre Sr. Ribó ha estat objecte de les ires de La Meseta per uns 150.000€  gastats en viatges. Si ha d’investigar-se, que es faci i amb totes les conseqüències. Però em sembla que la cosa no va per aquests milers d’€. El Sr. Ribó, català, d’ICV, és el President del conjunt dels Defensors del Poble d’Europa. I això de que sigui un català qui, en nom dels Ombusdmen europeus hagi d’entrevistar-se amb les més altes esferes, Presidents, Primers Ministres, Caps d’Estat... de tot el món i que aquest càrrec no sigui en mans d’un Hidalgo, per molt poc idoni que fos pel càrrec, els hi costa molt de pair. Personalment preferiria que, si aquesta premsa tingués el valor que vol aparentar, gastessin les energies, per exemple, investigant al Sr. Múgica, durant no sé quants ans Defensor del Pueblo d’Espanya, una figura enterbolida per uns fets de pèssima memòria: el famós 23 F.

J.  Vinyeta  -  20 de Juny de 2012

152.- Captaires orgullosos

152.- Captaires orgullosos.-

Europa ha entrat al rescat d’Espanya. 100.000 milions d’€ és la quantitat que Europa posarà a la disposició  de la banca espanyola per intentar sortir del forat que el totxo (tot i que sembli contradictori) li ha creat. Aquesta va ser la notícia que va donar el Ministre Guindos dissabte passat. Es tracta, va dir, d’un préstec a la banca espanyola, a un bon interès y amb  el que  gairebé ens volia fer creure que se’ns donava  la panacea per sortir de l’atzucac. No hi havia rescat ni intervenció i, en conseqüència, era la millor sortida possible. I el que era extraordinari era que, aquesta fortuna, la pagarien els bancs i que, en cap cas, els ciutadans hi hauríem de participar en el seu retorn. Bravo!

El diumenge, a l’endemà, el desaparegut Sr. Rajoy feia acte de presència i ens tornava a parlar de la bondat del préstec (des de dissabte passat les paraules rescat o/i intervenció han desaparegut del Diccionario de la Lengua española), insistia en el tema de que els ciutadans espanyols no hem de preocupar-nos perquè el crèdit de la UE el pagarà, en la seva totalitat, la banca. I per donar una mica de més d’èmfasi a la seva retòrica explicació, afegia, amb la sorna que permet la hidalguia habitual castellana, que havia estat ell, com a Cap de Govern, qui havia demanat “l’obertura del crèdit...” a Europa. Amb tot i el  que estava caient, el Sr. Rajoy decideix assistir al debut de “La Roja” aquell mateix diumenge, a Polònia. Aplaudiments!

Vint – i - quatre hores més tard,  Europa deia que sí, que el crèdit es donaria, que hi hauria condicions (IVA, atur, funcionaris, jubilacions, com a més immediates), que el crèdit havia estat “aconsellat”a Rajoy per la pròpia Comissió Europea i que el crèdit es donava al FROB, és a dir: que el propi Estat Espanyol era el que es feia responsable de la devolució del crèdit concedit (per tant, que els ciutadans, si van mal dades, haurem de carregar amb el crèdit de marres). A més, segons Europa, era quasi imprescindible la adjudicació – acceptació del rescat d’Espanya[1] abans de les eleccions gregues del dia 17, resultat que pot empitjorar la situació de l’Euro a la UE. Que, a pesar dels desitjos del Sr. Montoro, “homes de negre” vindran des de la Comissió i del Banc Central Europeus, acompanyats pel Fons Monetari Internacional, per a revisar la gestió del “crèdit” concedit. Que la condició imprescindible per a mantenir-lo és que l’Estat Espanyol continuï amb la aplicació de les mesures de contenció del dèficit... I encara falta la lletra menuda...! Sort que és un crèdit sense afectacions sobre la ciutadania...!

És evident que  m’haig de creure el que em diuen, perquè les meves llums no donen per a més. Però fent els  comptes  de l’avia, si que  m’esvera el pensar que, si els bancs ja avui no tenen un duro, com podran retornar un crèdit  d’aquesta envergadura? S’afegirà aquest rescat als 168.000 milions d’euros que l’Estat (FROB) ha avançat a la banca durant els anys 2010 – 2011? Amb quins criteris el FROB repartirà els diners i qui en voldrà? Com i quan cobrarà, el FROB? O seran només els “hombres de negro” el únics que manegaran l’afer?

Que tot això no son més que especulacions? Dons és veritat: ningú ha sortit a explicar-nos la veritat de la situació econòmic – financera en que ens trobem, a fer llum en aquest joc de disbarats en  que ens fan participar. Però és per això precisament que ens sembla tenir clar que el Govern del Sr. Rajoy està de genolls davant de la Comissió Europea (i amb ell,  tot l’Estat Espanyol). De genolls i sense autonomia però,  això sí, traient pit. Recorda allò que ja s’explicava al segle XVII d’aquell “hidalgo” castellà, mort de gana, que sortia al carrer, amb un escuradents a la boca[2] i amb engrunes de pa enganxades a la barba, per fer creure que havia menjat d’allò més bé, quan la realitat era que res havia endrapat, i des de feia dies. Malauradament és un posat que sembla formar part de  l’ADN d’aquest Estat en que ens toca viure.

Diuen que en Napoleó va definir l’Espanya de principis del segle XIX com a  “... un país de diez millones de pordioseros orgullosos...” Jo no he sabut confirmar-ne l’autoria de la frase, però sí que he trobat referències al respecte en autors pròxims a l’Emperador[3] i, en conseqüència, no se’m fa estranya l’autoria. I pot ser que, perquè en Napoleó la va encertar, en tal dia com diumenge passat, el cap de Govern Espanyol, amb l’aigua al coll però incapaç, per allò del ADN del que parlàvem, de reconèixer errors; cap d’un partit polític que, per motius de corrupció, fa també aigües per tot arreu; incapaç de fer-se  creïble davant de la ciutadania, enviant  a Ministres per donar-nos notícies, però absent en el moment de donar-nos explicacions; sospès, per activa i per passiva, en transparència informativa; sense voler-nos acostar, pel que sembla, a la realitat de la situació, tot i que amagat i no sabent si amb pànic escènic, ens ve a dir amb l’orgull de pidolaire sàtrapa i indolent, confirmant Napoleó,  que per tot plegat no cal esvarar-se,  que el Reino de España encara es Sobirà. I així va estar! Ell, captaire orgullós, per a demostrar-ho, aquella mateix tarda se’n va anar al futbol.

J.      Vinyeta

13 de Juny de 2012

---

[1] Europa en parla obertament, de rescat, tot  i que no estava acabada la auditoria necessària que definirà amb exactitud la quantia de diners que  farà falta

[2] Escuradents que era finalment conegut com  “el falso testimonio”

[3] Especialment del que era el seu Ajudant de Camp i Embaixador, Caulaintcour que veia a España com a un País “... de andrajosos, piojosos,... comandados por frailes empecinados...”

Fe d'errades

Correcció

És necessària una correcció.  En l'article anterior, on hi diu "...voreja els 45 BILIONS..."  ha de dir "...voreja els 4 BILIONS...". La xifra continua sent astronòmica, però no perquè ho sigui ha de ser exagerada. Perdoneu.

J.  Vinyeta

7 de Juny de 2012

151.- Bankia, les Autonomies i Manos Límpias

151.- Bankia, les Autonomies i Manos Límpias

Des de que el PP arriba al Govern Central, no hi ha hagut dia en què, des de Madrid, es deixés d’insistir en que el gravíssim problema de l’Estat residia en les Autonomies, que aquestes tenien un forat a la butxaca i que la primera qüestió era la de redreçar-les i endreçar-les. Aquí sabíem també que, quan es parlava d’Autonomies maldestres, ells ulls de l’Estat, de tot l’Estat, es giraven, tots, cap el Nord Est de la Península: Catalunya era (i per a molts encara ho és) el símbol de la perversió econòmica, tot i el dèficit fiscal amb  la metròpoli i els sistemàtics incompliments del Govern Central amb la  famosa Addicional tercera i amb els fons de Competitivitat y de Compensació.        

Però vet aquí que es destapa l’afer Bankia: El PP  es troba emmerdat fins al coll en el tema i, de retruc, les dues autonomies “bandera” del Partit, València i Madrid, presenten un dèficit que és el doble del que fins ara anunciaven. El tema de València sorprèn menys per la megalomania fefaent del Sr. Camps. Però la Lideresa, constantment mirant cap el Nord Est, afirmava de forma sistemàtica que la comunitat de Madrid era també, en l’aspecte financer, exemplar. I ha resultat que no, que d’exemplar financerament tampoc en tenia res. Ens quedarà per aclarir, a més,  quins son, realment, els deutes que les Autonomies valenciana i madrilenya tenen directament amb Bankia (a través de Bancaixa uns i de Caja Madrid els altres) per acabar de ratificar el desori.

I és ara, quan és pal·les que el PP i les seves autonomies son les primeres que haurien  de ser intervingudes, quan la Lideresa, per raó del dèficit i independentment de la animadversió mútua,  ha deixat a Rajoy amb el cul enlaire, ara, precisament ara, és quan les autonomies arriben, segons el Sr. Montoro, a situació de dèficit zero (!) i es comencen a repartir calés des del Ministeri d’Economia per pal·liar situacions compromeses de les Administracions... i inclús el Sr. Rajoy és capaç d’admetre ara, ara que les seves Autonomies més emblemàtiques estan en la corda fluixa,  que Catalunya està fent bé els deures amb la col·laboració, això sí,  del seu Partit aquí. No hi calen comentaris, oi?

El forat que sembla que  fins avui serà “l’oficial”, queda situat en uns 23.500 milions d’euros, xifra astronòmica que voreja els 45 BILIONS de pessetes (un 45 amb dotze zeros al darrera!). La xifra, per sí mateixa, hauria de fer tremolar a molts i la fiscalia potser hauria d’actuar d’ofici quan menys per saber  el per què de tot plegat, on ha anat a parar aquesta milionada i demanar-ne responsabilitats. O no?

Els sindicats majoritaris estaven asseguts al Consell d’Administració de Bankia amb bons sous[1] i amb la finalitat estatutària de “...velar por la correcta administración y gestión...”, i han d’estar tant callats com la resta de consellers i afins  del consell d’administració perquè tots plegats en son responsables, en el millor del casos, per omissió.  Per tant, procuraran passar el més desapercebuts possibles i sense denunciar res. És per aquesta raó que un sindicat ultra conservador, Manos Límpias, aprofita el buit que deixa la manca de voluntat política dels partits  i dels sindicats majoritaris en “revisar” la situació de Bankia, per presentar davant dels jutjats una denuncia per l’afer amb els noms de Rato, Blesa i  Fernàndez – Ordoñez com a responsables del desastre.

No deixa de ser curiós que hagi hagut d’estar un sindicat amb reminiscències franquistes, amb reminiscències d’una època en la que la corrupció era a l’ordre del dia i en les altes esferes[2], qui ara pugui i vulgui bellugar el  tema. Manos Límpias, aferrat als valors patris i símbols propis d’una època,  obra la Caixa de Pandora que tant el PP com PSOE estan intentant deixar tancada amb l’excusa de no complicar la situació financera del País. Pot ser sí que el que pretenen Rajoy i Rubalcaba és amansir la fera exterior. Però als que no entenem de res més que de pagar, ens sembla que l’objectiu real de mantenir la caixa tancada, torna ser novament el d’amagar-se un a l’altra la vinculació  en l’afer. Pot ser que, tot i a contra cor,  algun dia haguem d’agrair-li a Manos Límpias saber alguna cosa  de tot plegat.

En el tema Urdangarin, em va semblar entendre que  Manos Límpias buscava erosionar a la monarquia[3] i la pròpia institució hi va col·laborar amb errors de “bulto”. El que no sé és la intenció de Manos Límpias en l’afer Bankia. Tindrà ara també el mateix objectiu, tot i que de forma indirecte? Si, arrel de la denúncia, se’n derives una espècie de “caos financer i administratiu” a l’Estat, a qui beneficiaria realment? Catalunya en aquest últim supòsit, aniria millor o pitjor? La veritat  és que no sé respondre’m...

J. Vinyeta.

3 de Juny de 2012

---

[1] Segons El Confidencial Digital a 30 de Maig d’enguany,  els dos representants de CCOO varen cobrar 625.000 €  durant l’any 2011, i un representant d’UGT 185.000€ durant el mateix període.

[2] Podríem citar casos emblemàtics com els de Redondela (Reace), Sofico,  Manufacturas Metálicas Madrileñas i d’altres...

[3] Sembla que el sector més dretà invoca per la instauració d’una República suposadament presidida per J.M.Aznar