dimarts, de març 31, 2015

296.- Full de ruta

296.- Full de ruta[1].-

La noticia era esperada. I finalment ens arriba i ens deixa amb una major tranquil·litat, de forma que puguem passar els dies de vacances (tot i que només es un pont llarg) amb  més bon humor. CiU, ERC, Reagrupament, ANC, AMI i Òmnium varen signar ahir el document que es titula Full de ruta unitari pel procés sobiranista català. ICV, com sempre, se’n desentén, EUiA en renega després de participar-hi prèviament i pronostica la mort del Procés. Els socialistes de MES esperen la propera reunió  el 17 d’Abril per a decidir, tot i que ja tenen un peu i mig dins del Full. Unió, resta en silenci fins el 14 de Juny. Les CUP tenen ja el seu propi full, però hem d’esperar que s’hi afegeixin i les declaracions d’Arrufat semblen anar en aquest sentit. Mas espera que Podem (és veurà si son Podem  o  Podemos...) s’hi adjunti. I, com era d’esperar, el PP s’irrita.

Tot l’anterior és un breu resum de la notícia. Però penso que hem d’anar un pel més enllà i constatar el contingut del document.

En el document hi ha en el meu entendre, a banda de dates concretes i concrecions específiques, dues coses importants. La primera està en establir coma “indestriables” l’eix nacional i l’eix social. No podia ser d’una altra manera. Res es podrà fer si no tenim clara la voluntat de fer un nou Estat que ha de ser-ho de dret, social, just i, evidentment, net.  Per tant les CUP s’hi poden afegir quan vulguin perquè, a més ho sabem tots, ningú dubte de la seva qualitat independentista i sobiranista. ICV, tot i això, decideix no ser-hi. Però es podria donar el cas, per distanciar-se de Podemos i obtenir un millor resultat davant del desfeta electoral les enquestes els hi vaticinen, de que acceptessin sumar-s’hi amb alguna reserva respecta d’algun punt del document. Cal recordar que Herrera va deixar la porta oberta a aquesta possibilitat arrel de l’últim congrés, si es comprovava que la negociació amb l’Estat Espanyol no era possible, “impossibilitat” que podria representar un cable  de salvament a última hora

La segona qüestió important, en la meva opinió,  està en culminar el procés amb un referèndum sobre la nova Constitució, elaborada amb pel Parlament sortit del 27 S, que en  ser aprovada permetrà  la Declaració de la independència, i la convocatòria de noves eleccions ja definitives en el nou marc Constitucional. Tot quedarà referendat pel poble de Catalunya.

De totes maneres, i sense voler aigualir el vi (que aquesta vegada és un vi d’anyada i autèntica reserva...), hem de pensar i creure  que, a pesar de les dificultats manifestades durant més de trenta anys en elaborar una llei electoral pròpia, aquesta, actualment en negociació, arribarà finalment a bon port. Perquè convindrem que, de no arribar-hi, ens haurem d’ajustar a la llei electoral general espanyola i, és ben clar que, de no fer quelcom que ho arregli, dins d’aquell marc espanyol, les eleccions plebiscitàries, no existeixen. Si no s’arregla el tema, és evident que serem nosaltres, els votants, els que haurem de donar-les-hi aquest caràcter durant el debat previ. El CATN, ja adverteix sobre d’aquest tema.

Aquest full de ruta consagra, a desgrat meu, la llista única que tant es va debatre durant setmanes. Jo ho hagués preferit i tinc la sensació de que els que deien que anant per separat es guanyaven vots, s’equivoquen. Però, el debat queda tancat (al menys fins passades  les municipals...i que consti que no en perdo l’esperança de que s’hi arribi finalment, a la llista unitària) al fer que els partits explicitin, tal com diu el full de ruta, que qui els voti sap que el seu vot s’utilitzarà per aconseguir la independència del País.

I ara, a partir d’aquest moment, anar prenen consciència de que el que se’ns ve a sobre és una feina feixuga i dura perquè, com diu Suso del Toro[2], en aquest procés, si el perdem, no hi haurà pietat per al vençut. Tinguem clar que depèn exclusivament de nosaltres.

I el PP..., s’irrita. Alicia ens diu que el full de ruta és paper mullat i que declarar la independència en  18 mesos, és inconstitucional. No ens descobreix res de nou. La sorpresa hagués estat que hagués dit el contrari. Imagino que tranquils no ho estan, tot i que Rajoy anunciava tranquil·litat...

J.  Vinyeta
31 de Març de 2015



[1] http://www.ara.cat/politica/FULL-RUTA-UNITARI-PREACORD-1_ARAFIL20150330_0001.pdf
[2] http://www.ara.cat/firmes/suso_de_toro/Catalunya-Derrotada_0_1325867589.html

dilluns, de març 30, 2015

295.- Reflexions sobre l’accident aeri

295.- Reflexions sobre l’accident aeri

Es molt difícil intentar trobar explicacions allà on sembla que hi haurien d’haver-n’hi però que s’escapen a les nostres possibilitats de comprensió. Que la condició humana ens és complicada, inclús la nostra pròpia i individual condició, i que és necessària una profunda introspecció (i no sempre amb èxit) per poder entendre i assimilar tan sols sigui les nostres pròpies actituds, és una tremenda i dura realitat. Amb aquesta premissa per endavant i com a conseqüència, ens hauria de quedar clara la dificultat que ens representa, a la gent del carrer, entrar a considerar decisions d’altres que ens poden resultar encara més  incomprensibles quan les conseqüències d’aquelles decisions involucren a tercers en massa ocasions  més o menys propers. I en massa vegades amb resultats irreparables. Ens atrapa bàsicament el neguit de saber per poder-nos conèixer millor aprofitant les  respostes als per quès dels altres. Per aclarir-nos aquestes coses hi ha bons professionals (psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes) que, d’alguna manera, penetren en això que en denominem inconscient i ens trauen, per deixar-nos al davant dels ulls, les raons ocultes, com diria en Monzó, del per què de tot plegat. Però ara, aquesta feina dels professionals amb el Sr. Lubitz ja no és possible.

En  referència al dramàtic accident aeri als Alps, crec absolutament necessari reiterar que l’anomenat o   possible considerat risc zero, no existeix, i els que hem treballat en el sector industrial, sector especialment propens als accidents, ho hem tingut molt clar.  Però també tenim molt clar que la  Llei de Murphy, es inexorable. I la llei de Murphy,  com és sabut, ens diu allò de que qualsevol cosa que pugui anar malament, anirà malament i en el pitjor moment.  

Dit tot l’anterior, el que sembla és que aquells que havien d’estar a l’aguait en formació, prevenció i cura del copilot, que és qui carrega amb tota la responsabilitat en aquest cas dels fets, no havien fet la feina de forma correcta, perquè ens sembla evident  que en aquest xicot de 28 anys, el copilot Lubitz, en algun moment del procés psiquiàtric en el  que sembla que estava immers, i potser aquest mateix procés, per sí mateix, ja l’invalidava professionalment, hauria d’haver-li estat descobert allò que els que hi entenen anomenen Ideació Autolítica, és a dir la presencia interna de la maquinació autodestructiva amb el suïcidi[1]. Era una “cosa” que funcionava malament i,  com ja he dit, la Llei de Murphy és inexorable.

Sigui pel que sigui, ha arrossegat amb la seva destrucció la de 149 persones que, no tinc perquè dubtar-ho, desitjaven viure. I podria ser que  el  més trist de tot plegat fora què, en el seu deliri, el Sr. Lubitz, tingués també “racionalitzada”  la idea de que, després del desastre,  podria veure’n  el resultat de la seva obra  final des del limbe al que creia que podria entrar.

Nosaltres haurem de continuar amb el neguit de no saber, com deia al principi, què va enviar al Sr. Lubitz al desastre. Ens quedem sense les desitjades respostes, amb els dubtes corresponents i, per tant, sense saber-ne el per què de tot plegat del Sr. Lubitz. Però, tot i sense saber-ne les respostes, tinc la sensació de que les accions (o omissions, qui sap) d’algú o d’alguns  podien haver evitat la tragèdia. Tragèdia, perquè ho és, que en cap cas pot ser tractada amb la frivolitat i/o morbositat grogues que han omplert pàgines de molts  mitjans de tots els medis informatius. D’això últim sí que molts en poden aprendre...

J.  Vinyeta
29 de Març de 2015





[1] Un bon treball  assequible i intel·ligible per  a pobres terrenals com nosaltres en la matèria sobre aquest tema, es pot trobar a   http://www.codem.es/Adjuntos/CODEM/Documentos/Informaciones/Publico/7e040f14-0bea-421f-b327-440fe67f3617/84c75299-e4e0-480d-8559-940601273047/147c8646-bb57-4e4f-b5f9-fbc0a6606a64/iideaccion_autolitica.pdf

dimecres, de març 25, 2015

294.- Accident aeri i catalanofòbia .-

294.-  Accident aeri i catalanofòbia .-

Els senyors del PP, per a la presentació de l’Estatut del 2006 davant del TC i en concret l’ara president Rajoy, es passejaven per l’Estat espanyol demanant “Écheme una firmita en contra de los catalanes...”(Sic.) i, al mateix temps, el Sr. Arenas feia aquelles famoses  “cuñas” publicitàries per a les eleccions andaluses[1] amb la mateixa idea.

Han passat anys i, perquè el PP obtenia i obté vots arreu, ha cuidat molt bé  que allò que fa segles que dura sigui ara una catalanofòbia ja desacomplexada que, en veritat ho hem de reconèixer, ha ajudat i continuarà fent-ho, a que la ciutadania catalana en tingui la pipa plena i hagi decidit acabar d’una vegada, i marxar.

Hi ha hagut un terrible accident aeri. Com és sabut un avió de la companyia alemanya GermanWings, amb destí a Dusseldorf sortint del Aeroport del Prat, s’ha estavellat als Alps francesos amb  resultat de 150 morts. Hores d’ara es desconeixen les causes de l’accident i restarem a l’espera de les investigacions oficials que s’estan portant a terme.

Però resulta que molts (en aquest moment no sé exactament quants) dels ocupants de l'avió, eren catalans. I és, a partir d’aquesta dada, que, aquella catalanofòbia que tant ha cuidat el PP durant els últims anys, està de festa grossa. Heus ací algunes de  les piulades més sonades que han voltat per la xarxa[2]: expressat amb un refrany castellà, perquè no hi hagi dubtes, “...Aquellos polvos trajeron éstos lodos...”. 

Alguns exemples:

Un que s’identifica com a Pianelo diu “A ver, a ver, no hagamos un drama, que en el avión iban catalanes, no personas.”

Yonki diu: “Ojalá que sean todos catalanes en el accidente de avión que volaba entre Barcelona y Dusseldorf”

Interasconomia la diu més maca: “No es casualidad que el avión se estrelle y en su mayoría los muertos sean catalanes. Dios castiga a los infieles”

Juan Carlos assenyala: “Una pena lo de los 42 catalanes  muertos. Tendrán que haver sido 100 o así”

Podriem continuar amb exemples. Però penso que no cal  perquè ja sabem quin pa s’hi dona en tot plegat. Però aquesta vegada ha estat de tal gruix que inclús la premsa alemanya a comentat el tema[3] i com diu el comentarista de la notícia “La indignació sobre els comentaris racistes i xenòfobs contra Catalunya ha creuat fronteres...”  Allò que deia: ens ajuden molt.

En moltes ocasions, i així he actuat, he fet oïdes sordes a aquest tipus de qüestions. No participo en les xarxes només que amb aquest blog i per tant  aquesta no participació ja és una ajuda per ignorar-les. Però m’ha semblat entendre que el cas d’avui, amb 150 morts i amb el dolor de desenes de familiars, amics o, senzillament, coneixedores d’alguna o algunes de les víctimes, catalanes o no, passa de taca d’oli i així ho he volgut expressar. Des d’aquí, però, el meu condol i solidaritat a tots els afectats. I que els que ja no hi son, descansin en pau.

Europa, com diuen a TV El Punt Avui, ens mira. Però potser avui ho fa amb ulls  i mirades diferents i amb més comprensió. Malauradament ho haurem hagut de guanyar d’aquesta manera manifestament ensems dolorosa i repugnant.


J.  Vinyeta
25 de Març de 2015






[1] http://cadenaser.com/ser/2006/02/14/espana/1139878221_850215.html
[2] El primer que haig d’aclarir és que no tinc twitter i no utilitzo el facebook, però una bona amiga (gràcies  Glòria!) m’ha fet arribar el link corresponent:  WWW. Directe.cat
[3] http://www.directe.cat/noticia/394753/resso-dels-tweets-anticatalans-sobre-laccident-als-mitjans-alemanys

dimarts, de març 24, 2015

293.- Corrupció i resultats electorals

293.-  Corrupció i resultats electorals.-

Personalment no volia parlar dels resultats electorals a Andalusia perquè em semblava que els resultats no anaven massa lluny del que gairebé tots esperàvem i volia fer-ho després dels pactes o al menys després de la investidura. Però hi ha hagut un  parell o tres de coses que, en la meva opinió, son per a ressaltar. Les patacades del PP i de IU estaven cantades, per tant no son notícia. I el que em fa feliç, és la destrossada de UPyD: els discursos de Rosa Diez i els seus acòlits  em son insuportables i al menys els d’Andalusia, me’ls estalviaré. 

Però hi ha coses a fer notar i intentar-hi trobar respostes. La patacada del PP marca el que potser un inici de declivi. Però de la mateixa manera que el PSOE aguanta bé, tot i la corrupció que imputa dos expresidents de la comunitat, a centenars de membres del partit en l’Administració (es parla de més de tres-cents...) i sindicats afins,  el PP, també carregat de corrupció fins les seies, pot aguantar l’empenta en les eleccions que s’apropen (municipals i autonòmiques i generals després) i fer un aterratge  final no tant  dolorós com molts voldríem o altres esperen. En el cas del PSOE és evident, o al menys  així m’ho sembla, el conservadorisme de la societat andalusa que, en tot cas, no vol cap risc davant de la possibilitat de perdre o modificar la política de subsidi a la que sembla estar habituada. I el PSOE és, ho ha estat durant més de trenta anys,  la garantía  de que res es modifiqui. Però, com és possible que el PP perdi “només” 17 escons i que entre PSOE i PP sumin un 62  per cent dels vots emesos?. La corrupció rep poc càstig electoral. Per què?

Víctor Lapuente Giné és un expert en temes de corrupció. És   Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat d’Òxford i dona classes i investiga  en l’Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de  Göteborg  (Suècia). Dels molts treballs seus que es poden consultar, ja siguin articles o estudis de política comparada, he triat un d’aquests últims  que es titula  “Por qué la corrupción no se castiga[1] que entenc de lectura obligada, i n’estableix una sèrie  de causes que, de forma general, es poden resumir en tres. 

Entén que la  Premsa no té el que defineix com a “pluralitat interna”, és dir: cada mitja és reflexa d’un ideologia concreta i per tant, dins del propi mitjà no hi ha el debat suficient sobre la resta d’ideologies perquè cada una d’elles ja té el seu propi medi. Dit d’una altra manera, la independència dels mitjans, com a tal, dona molt que desitjar i la ciutadania entén aquests mitjans com a partidistes especialment quan denuncien corrupcions.

Situa com a segona causa el que anomena la “colonització” de les estructures administratives per part del partits polítics. Els nomenaments, cessaments o promocions  en mans de polítics, creen un clientelisme evident i, per tant, son un segur graner de vots. Lapuente, en aquests temes, ha parlat sempre de meritocràcia en comptes de burocràcia com a línea d’actuació en l’Administració.

I com a tercera causa situa el sistema electoral. Les llistes tancades son realment un amagatall de responsabilitats. Això i juntament en que la llei electoral afavoreix als partits grans i l’existència de circumscripcions electorals molt petites,  dificulta la entrada de partits nous en el sistema polític[2].

Com a conclusions de millora del problema, n’exposa, també de forma general,  les següents (i copio literalment):

1. Estudiar cómo podemos aumentar la independencia de los medios de comunicación.

2. Diseñar estructuras administrativas que, por una parte, ofrezcan incentivos a los empleados públicos para esforzarse al máximo, pero que, al mismo tiempo,eviten una incertidumbre o una dependencia de sus superiores políticos.

3. En una eventual reforma del sistema electoral, deberíamos pensar qué mecanismo podemos introducir para evitar recompensas electorales a políticos (o partidos) corruptos. En principio, deberíamos introducir, o bien un mecanismo de sanción individual, mediante el cual los políticos tengan un interés en mantener intacta su reputación, o bien abrir la posibilidad para que opciones políticas minoritarias tengan más oportunidades de las que tienen en la actualidad en un sistema español que, a efectos prácticos, es bastante bipartidista.

En altres treballs sobre la corrupció, ¿Por qué hay tanta corrupción en Epaña?[3] o  La paradoja de la corrupción[4], per exemple, amplia i concreta  més en aquests conceptes i entra de forma ja més particular en la corrupció al nostre Estat. Un dels temes que denuncia és que amb més legislació  el que generalment es fa és complicar les solucions a aplicar.

Un cop dit tot plegat, potser que la resposta a la pregunta que feia inicialment respecta de la “poca” caiguda del  PP, estigui en que, precisament, aquest partit és el que controla les administracions, bona part de la Premsa i mitjans i en que, com gaire bé tots i aprofitant la conjuntura, tampoc ha volgut modificar les Lleis electorals.

Per tot plegat, veurem quins son els resultats en les properes eleccions.


J,  Vinyeta
24 de Març de 2015





[1]http://www.falternativas.org/laboratory/libros-e-informes/politica-comparada/por-que-la-corrupcion-no-se-castiga
[2] En el cas de le eleccións andaluses, de 19 partits participants, només 5 tenen resultats electorals amb escons. La resta pràcticament no compten. La suma d’escons  de Podemos i C’s és justament igual  la suma dels escons perduts pel PP i IU.
[3] http://elpais.com/diario/2009/03/27/opinion/1238108412_850215.html
[4] http://elpais.com/diario/2010/05/04/opinion/1272924012_850215.html

dilluns, de març 23, 2015

292.- Comentaris (Tunis, Hisenda i el jutge Ruz, Andalusia).-

292.- Comentaris (Tunis, Hisenda i el jutge Ruz, Andalusia).-

Tunis.- Diguin el que diguin, inclòs el Papa Francesc, no hi ha explicació i/o justificació possible a les barbaritats  a les que sembla   que pretenen acostumar-nos, aquests anomenats islamistes radicals. Ja no es tracta de la conversió per conquesta dels infidels, que som tots els altres, si no que tornen a posar-se en front  dels que han decidit l’abandó de postures radicals similars o properes a les  seves després d’un procés democràtic, procés que, per aquests violents, és absolutament irrellevant però manifestament perillós per els seus interessos.

Dels fets de Tunis vull assenyalar dues coses que, des del punt de vista personal, em semblen importants.

La primera, hi ho faig amb caràcter general, està en que no es pot donar la cobertura mediàtica a aquests i altres fets similars. Ja sé, si obrim un debat sobre aquest tema, que se’m dirà allò de l’obligació d’informar i allò de la tan trompetejada  llibertat de premsa, especialment per aquells que, depenent d’un sou i d’una capçalera, volen fer gala de la seva independència i que en massa casos ni tan sols  s’han guanyat el guardó de veraços. I no es pot fer tot el merder mediàtic, i en massa casos (per no dir en tots) morbós, perquè l’objectiu dels assassins radicals és precisament aquest boom mediàtic amb que el món occidental instrumentalitza les seves barbaritats. Si seguim per aquest camí el terror pot fes osques en la societat. No dic que no s’hagi d’informar. Però per informar no calen set pàgines de diari durant una setmana, deu telediaris o dotze   tertúlies radiofòniques. Malauradament la resposta al per què del tot  plegat mediàtic potser està més en els interessos econòmics d’alguns, perquè, des del punt de vista de conveniències estratègiques en la lluita contra aquesta xacra radical, és molt més adient la justa exposició dels fets i no gaire més. Son els Estats els que ha de disposar de tota la informació i posar-la a disposició del estaments corresponents perquè puguin actuar en conseqüència i efectivitat en la lluita sorda que han de portar a terme contra la barbàrie i encaminada a la protecció preventiva i fefaent  de la societat. I és per això que  entenc que, precisament el soroll mediàtic, no ajuda a aquests objectius. El que els mitjans diguin   que s’actua com ho fa tothom no vol dir, en cap cas, que tothom faci bé les coses. Hem de ser seriosos tots plegats i la serietat, en el tema que ens ocupa, està en no fer allò que aquells volen precisament que fem. I que quedi clar que aquest pensament o manera meva d’entendre aquestes coses, no és d’ara: ja pensava i deia el mateix en els temps en que els etarres assassinaven i obtenien la resposta mediàtica, com la de la que en faig referència, que  els hi era imprescindible i els ajudava a sobreviure.

La segona qüestió a la que vull fer referència és al perfil publicitat d’un dels partícips en els fets de Tunis. Pel que diuen els que el coneixien, no era un home religiós, ans al contrari, estudiant de filologia francesa i lluny, en conseqüència i pel que sembla, de les actituds radicals religioses militants. Si no estava “endollat” en el sistema yihadista, és tracta d’un mercenari? Per si realment fora així, penso que el tema mereixeria una reflexió perquè, de ser un mercenari, canviaria molt la perspectiva dels fets introduint en el problema general una nova variable de proporcions absolutament imprevisibles.

Hisenda envia al jutge Ruz la nota sobre les tributacions del  PP.  Es dedueix que Hisenda entén al PP com  una societat sense interès lucratiu i arriba a comparar-lo, al que a donacions es refefereix, amb la Creu Roja o amb Càritas. Suposo que tots recordem que durant el primer Govern de Felipe González es va destapar que la Creu Roja tenia un forat, si no recordo malament, de 5.000 milions de pessetes i varem descobrir que  qui era President/a i de  qui no recordo el nom, havia fet inversions milionàries  i havia escurat la caixa. Ha costat anys que la entitat es refés del descrèdit i no sé  ha recuperat tot el prestigi perdut amb aquell afer. Potser si que el PP i la Creu Roja d’aquell mal record poden ser comparables. Però convindrem tots, i m’aventuro a dir que de forma unànime, comparar al PP amb Càritas és una ofensa a Càritas, un insult gairebé mereixedor de ser portat al jutjat de guàrdia. I també, diguem-ho clar, un insult general a tota la ciutadania del País.

De les eleccions andaluses en podrem parlar quan es manifestin els pactes entre partits que seran tant o més importants que els propis resultats electorals. Però per això haurem d’esperar...

J.  Vinyeta
23 de Març de 2015



dimecres, de març 18, 2015

291.- Del 15 J a la Federació de Municipis.-

291.-  Del 15 J a la  Federació  de Municipis.-

15J.- El Suprem ha fallat en contra de l’Audiència Nacional i condemna a vuit dels detinguts pels fets a l’entrada del Parlament del 15 de Juny del 2011. Els condemna a tres anys de presó. Les reaccions han estat per a tots els gustos: des de l’exageració de la condemna fins a l’acceptació de forma complaent. Per tant es fa difícil navegar entre la incomprensió d’uns o la suposada cordura dels altres: sempre seria bo saber les respostes del mateixos, de tots ells, (les respostes d’una de les bandes ja les sabem de forma clara) si els més oposats a les seves ideologies (i per tant més properes a la ideologia dels altres) haguessin estat protagonistes de l’encerclament i condemnats a les mateixes penes i pels mateixos fets. Pot ser quedaria clar que les vares de mesurar, quan ens toca fer-ho a prop, no solen ser de la mateixa mida.

Personalment entenc els fets  jutjats com a gravíssims. El famós 15M anava ja en aquells moments pel pedregar per falta d’un lideratge fort i segur i, segons el moviment mateix, un grup d’infiltrats (per què no els propis Mossos, deien?) varen encabronar la gent i no varen tenir millor acudit que encerclar  el Parlament per a  no deixar-hi entrar als parlamentaris que  havien, si no recordo malament, d’iniciar el debat de pressupostos pel 2012. Les imatges encara les podem tornar a veure, i veure a parlamentaris agredits i sacsejats o amb l’esquena pintada i el President Mas havent d’accedir-hi al Parlament amb helicòpter. L’Audiència Nacional (el judici es va celebrar a Madrid) va absoldre als acusats i va condemnar a quatre dies d’arrest a l’autor de la pintada  a l’esquena de Montserrat  Tura.  Vaig quedar sorprès de que, en l’àmbit judicial de l’Audiència, uns fets d’aquella magnitud quedessin equiparats a una senzilla manifestació i, per tant, protegits a més per la llibertat d’expressió constitucional.

El Suprem revoca la Sentència de l’Audiència i n’emet una altra de condemnatòria  (amb un vot particular) i les respostes han estat variades: el PSC respecta la sentència  recordant la gravetat dels fets. Per ERC, les penes imposades son excessives. La CUP manifesta la seva indignació per la sentència i ICV, com sempre, entre dos aigües,  lamenta que s’emeti “...una sentència política...” sobre una protesta en comptes de jutjar uns fets concrets (?). C’s recolza la sentència del TS i De Gispert entén  que la sentència del TS és més adequada que la de l’Audiència. Personalment tinc molt clar que els fets no podien quedar impunes que era com realment havien quedat amb la sentència anterior. No sé si, des del punt de vista tècnic, les penes imposades per la sentència és una resposta adequada i de dret respecta dels fets jutjats, però no comparteixo en cap cas que  encerclar el Parlament pugui ser considerat com una simple manifestació i que, per mor d’una llibertat d’expressió,  els fets no constitueixin pràcticament ni tan sols una falta. Ja hi ha anunciades manifestacions de suport als condemnats per part d’aquells grups de l’esquerra radical i extraparlamentària (dels que  no sabem quants d’aquests, col·lectiva o individualment, van participar directament en els fets de marres). Sabem  que es manifestaran  més contra el sistema  que dicta la sentència que contra la sentència en sí mateixa. Donat que entenen que el sistema ha de canviar-se, fora bo que ens diguessin quin és el sistema alternatiu proposat i si, a més, quedarà clar que ens deixaran opinar a tots els altres o, ans el contrari  ens l’imposaran, el nou sistema. Em temo que la resposta seran uns quants contenidors cremats...

Les famoses dietes de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), controlada pel PSC, han passat, de moment,  a la història. L’Audiència de Barcelona ha arxivat el cas perquè, per dir-ho en forma senzilla, tot i que l’Entitat rep fons públics, no té que donar-ne comptes perquè és una Entitat privada; o dit d’altra manera, que els diners que la FMC rep  dels Ajuntaments, tot i ser diners públics, deixen de ser públics en el moment que entren a la FMC.  Em costa d’entendre que organismes públics, com son els Ajuntaments, puguin donar diners, a fons perdut i sense possibilitat d’investigació, a una entitat que els pobres mortals no sabem ben bé a que es dedica, que està comandada per un partit polític concret i que, a més, retorna en forma de  dietes alguns d’aquests diners als propis alcaldes dels Ajuntaments que han finançat l’entitat. Oi que tot plegat sona una mica a estrany?


J.  Vinyeta
18 de Març de 2015

dimarts, de març 17, 2015

290.-Comentaris (El CEO i La Ratonera)

290.-Comentaris  (El CEO i La Ratonera)

El  CEO.- És possible que sigui un optimista empedreït, però penso que el CEO, amb el seu últim estudi d’opinió (enquesta) ens fa un bon favor: anunciar a bombo i plateret que el sobiranisme baixa fa que les orelles se’ns posin dretes.  L’enquesta, en  plena campanya electoral arreu del País, ha aixecat els ànims de tots aquells que, precisament, necessitaven aquesta notícia per traure pit i dir que la festa s’ha acabat perquè, com ja els  és habitual, Mas i Jonqueras han perdut nord i esperances i queda clar, sempre segons tots aquells i en especial segons la  “sempre ben ponderada”  Alicia, que el 27 de Setembre no hi haurà eleccions i que si el Sr. Junqueres ja ha dit que si no guanya l’independentisme es retira de la política, és perquè ja té clar el d’ERC que tot plegat se’n va pel pedregar. Les enquestes son el que son i els resultats electorals s’hi avenen o no i, en conseqüència, les enquestes queden com una suposada hipòtesi  que a la llarga no serà més que un punt referencial en les històries posteriors.

No es tracta de mirar-les, les enquestes, com si no voléssim que  hi fossin, però sí fer-ho amb el convenciment, després del que anomenen la “cuina” de les dades, de que, amb aquesta cuina, es determina la tendència necessària: només cal observar els diferents resultats donats pels diferents mitjans de comunicació responent a les mateixes preguntes. I, per a fer-ho tot plegat més distret, cosa que els hi hem d’agrair, ens massa ocasions donen més importància allò que respon  la ideologia contrària a la que interessa, per aconseguir la mobilització dels “diguem-ne propis” en raó de la davallada que, segons els interessos repeteixo, expressen en la pròpia enquesta. En qualsevol cas, al que sembla que responen les enquestes és a una tendència sobre del fet enquestat en un moment determinat.

Les Municipals, a tocar,  em sembla que han creat un certa distorsió de tot plegat, tant de les pròpies Municipals com del Procés en general, perquè és cert que els partits estan més per la feina particular que no pas per a la col·lectiva, cosa malauradament massa freqüent. Però tots sabem que les majories necessàries es guanyaran quan Òmnium, ACN, AMI i totes les associacions que hi son afins, i no precisament els partits polítics, tot i que hi col·laboraran perquè si no els haurem de passar per sobre hi ho saben, ens diguin que ha  arribat l’hora de votar. Serà el moment de veure si aquesta enquesta te raó ho ha estat només una hipòtesi de treball.

La ratonera.- Ahir tornant del metge (allò del si no fos...!) en un taxi,  el conductor, un xicot jove, em va dir que estava emprenyat perquè havia sentit per radio que, parlant sobre la final de copa de futbol, en una emissora de radio concreta, que no vaig saber entendre el nom, ens havien tractat de porcs i rates separatistes, tant a  bascs com a catalans. I em va fer escoltar el fragment. Realment espectacular...!!!. Li vaig dir que el que era més important de tot és saber tallar i deixar-los. Que el que havíem de fer era anar de cara al que volem perquè, ens agradi o no, de solucions només en tenim dues: deixar les coses tal com estan o  anar a un trencament (que no una reforma) que ens permeti viure i ser lliures. I que hem de triar. Jo desconeixia l’autor de la famosa i furibunda filípica però a la edició d’avui del diari El Punt Avui, en Xevi Xirgo, ens dona alguna llum: L’autor de la feliç opinió, es diu Armando Robles  i el programa es diu La ratonera. La resta és a la xarxa: el Sr. Armando és, ni més ni menys, el fundador d’un partit feixista anomenat Soluciona[1] i del que un resum de la ideologia fundacional  es pot trobar en la pàg. referenciada. El diari  Alerta Digital és el medi periodístic utilitzat pel Sr. Armando i el seu partit. De La ratonera, desconec si és només un programa de radio o també de TV. Per acabar el tema, només corroborar allò que li vaig dir al taxista: res de nou i nosaltres a la feina.

Però retornant a l’enquesta i al seu resultat, i com si volés confirmar allò  de l’oportunitat i el moment, potser que hi hagi algú o molts que,   la ratjada d’insults escoltats no l’ha deixat indiferent i hagi perdut part o tota d’aquella tebior que semblava manifestar l’enquesta. Potser que ara en aquests moments els resultats foren diferents i més favorables.  Sempre he dit que, des d’allà, ens ajuden molt... tot i que els d’aquí realment no saben aprofitar-ho.

Per cert, si parlem del partit de futbol de la copa, penso que el millor que ens podria passar fora que, arrel dels xiulets, el partit es suspengués. Seria un èxit internacional total.

J.  Vinyeta
17 de Març de 2015




[1] http://www.alertadigital.com/2013/10/26/nace-soluciona-un-movimiento-patriotrico-nucleado-en-torno-al-discurso-ideologico-de-ad/

divendres, de març 13, 2015

289.- Comentaris (Ciu i ERC, ICV, el SUPREM i C’s)

289.-  Comentaris (Ciu i ERC, ICV, el  SUPREM i C’s)

Sembla que les relacions CiU – ERC van millor del que potser ens pensem o ens volen fer creure. Tinc la sensació de que l’estirada d’orelles de l’ANC han servit d’alguna cosa. Es varen aprovar els pressupostos (uns pressupostos minsos, es veritat, condicionats per les també minses finances de la pròpia Generalitat), ens anuncien l’acord entre  ambdós sobre el full de ruta a seguir després del 27 S i tres membres d’ERC entren en l’àrea del Govern en qualitat d’assessors, i gratis...! Suposo que aquest nomenament incomodarà  Duran. I ho dic així, Duran, i no Unió, perquè em sembla que, a pesar de tots els pesars, el partit i el seu líder son dues coses diferents. Hem d’esperar que tot això d’Unió s’aclareixi el proper 14 de Juny, data en que faran el congrés per “autodefinir-se” respecta del procés. Però el que és clar és que en el govern de la Generalitat hi ha membres d’Unió que hem d’entendre que recolzen la decisió governamental, oi? Tot i això, males llengües insisteixen en dir-nos que, precisament, el motiu bàsic de les suposades males relacions entre  CiU  i ERC  és precisament per la presència que si hi interposa del Sr. Duran. Però segur que son males llengües...

ICV va insistint en el tema de l’Eix social. I te raó en fer-ho perquè no és pas que sigui un tema baladí. Sembla evident que ell i el seu partit farien les coses millor. I jo no ho dubto. Però per acabar-me’ls de creure necessito saber quin/s instrument/s pensen fer servir perquè aquest eix social sigui efectiu segons el seu criteri. Personalment opino que els agradi o no, i deixen clar que no els hi agrada, l’instrument bàsic per la conformació d’un eix social potent i amb possibilitats d’èxit, es diu Govern de la Generalitat. I entenc que, fins que les finances d’aquest Govern no vagin per on han d’anar i pugui prendre amb plenitud les decisions econòmiques adients al respecta, no hi ha manera de sortit del cul de sac en que estem fotuts. Per això sorprèn que, sabent el Sr. Herrera que les eines necessàries només son les pròpies d’un Estat, ens vingui amb la idea  encara de l’esperit “federalitzant” i d’esquerres que  per a molts, i molts del seu propi entorn també,  ni tan sols  es creïble. Quines eines son les que pensa fer servir el Sr. Herrera per l’èxit d’aquest eix social del que n’ha fet bandera, seguint el camí actual? De veritat encara pensa que és possible una entesa prèvia amb el Govern Central? És possiblement perquè sap que aquesta entesa amb Madrid és de pocs possibles, que ha deixat una porta oberta de retorn als camins del Procés.

El Suprem ha arxivat la denuncia d’una dona que reclamava el reconeixement de la paternitat del Rei emèrit Joan Carles. Addueix el Tribunal, per arxivar la demanda, les contradiccions en que ha anat entrant la demandant durant les  diferents fases del procés judicial. D’altra banda, impedeix la realització d’una proba d’ADN perquè entén que no és precisament aquest el moment processal per a fer-la. No vull entrar en tecnicismes que desconec. Però em queda el dubte de saber si en comptes de ser Joan Carles el demandat hagués estat una altra persona, aforada o no la demandada,  la prova de l’ADN s’hagués portat a terme.  Si la resposta és afirmativa, resulta  evident que no tots som iguals davant la justícia.

El Sr.  Rivera continua la seva caminada per les espanyes. Tot i les distàncies i les diferències, especialment sociopolítiques d’avui dia amb les d’aquella aventura, no puc d’estar-me’n de pensar en la famosa i desastrosa Operació Reformista del Sr. Roca Junyent i   Garrigues Walker en les eleccions generals de 1986. En aquella operació, tot i que no es diu, hi estava implicat Florentino Pérez, com a secretari general del   Partit  Reformista i em sembla que Cospedal (si la del PP!), també hi corria per allà el mig. J.B. Culla, recordava l’altra dia aquella frase  grafitada pels carrers de Madrid que deia, en referència al Partit d’en Roca; “Son Catalanes. Tú decides”.  De cara a les eleccions que se’ns venen a sobre, el PP especialment està fent campanya en aquell mateix sentit i a Andalusia, el propi subdelegat el Govern de Rajoy, diu textualment en un míting de cara a les properes eleccions autonòmiques:  a mi no m'agrada gens que a Andalusia s'hi mani des de Catalunya, ni un partit que té un president que es diu Albert”. Ser català i voler manar a les espanyes: oxímoron. Encara que uns bons resultats electorals ho emmascarin i sembli que assenyalen el contrari.

J.  Vinyeta
13 de Març de 2015



dimarts, de març 10, 2015

288.-Vidal, l’Assemblea i Cardús.-

288.-Vidal, l’Assemblea i Cardús.-

A vegades sembla que estem com mig endormiscats, políticament parlant. I això  sol passar quan aquells que ens haurien de mantenir desperts s’entretenen en discursos, atacs i contra atacs, més o menys verbalment dissimulats i fent servir allò tan habitual i perillós del tu més: per tot plegat, ens acaben avorrint.  És aleshores quan  (Déu deu d’existir  i deu de ser bo...)  algun fet  extraordinari o algú que sí que està especialment amatent  ens fa obrir el ulls endormiscats i fa adonar-nos-en de que el nostre avorriment ha estat, senzillament, una mitja becaina que, això sí, ha durat gairebé quatre mesos. Però que, mira per on, ja ha passat.

Dic tot això perquè la decisió del CGPJ que, com ens temíem,  executa  la sanció al Jutge Vidal, simultaniejada amb les sentències del TC sobre el 9N, és la primera de les sacsejades. Des de Madrid, com hem dit sempre, ens ajuden molt i, en moments com aquests, en que des de la caverna especialment s’anunciava una “patètica” desinflada del soufflé sobiranista, resulta que ens posen en guàrdia de nou amb la que, per tot plegat, ha resultat ser una tamborinada pràcticament incommensurable (serà que sense una Catalunya emprenyada no sabrien viure?). La resposta de la societat civil, pel que fa a la sanció al Jutge Vidal,  ha estat pràcticament unànime i, com a conseqüència, ha tornat a posar-se, aquesta societat civil que per molt que vulguin s’avorreix però  no es desinfla, a punt pel que faci falta. 

L’ANC, amb la seva perspectiva de llista civil per a les eleccions del 27 S, ha estat també una sotragada  important, especialment pel sector polític. Sempre he cregut que l’ANC ha de vetllar pel bon fi pel que es va crear i si aquells en els que es va dipositar aquell llegat civil, resultat de la presència ciutadana al carrer en les grans manifestacions que tots recordem, no son capaços de liderar el procés que ells, obertament i sense imposició, varen acceptar, és evident que l’ANC té tot el dret a recuperar allò que condicionalment va deixar en mans de les formacions polítiques, tot i que  tan sols sia perquè  la seva actitud, la dels polítics, com en el cas de la dona del cèsar, no sembla que vagi pel bon camí. Algun efecte haurà tingut tot plegat quan en Junqueras ens anuncia que divendres passat va arribar a un acord amb Mas respecta del full de ruta a seguir amb posterioritat al 27S.

 I si a tot plegat hi sumem el fet de que algú permanentment amatent  com és Salvador Cardús, (ja sabem que és una Patum...) hi ha posat la seva saviesa per a fer-nos-en entenedors del moment actual i de les necessitats que en  aquest moment son imprescindibles, direm que, al menys de  moment, hem reblat el clau per a desvetllar-nos de la mitja endormiscada, tot i que érem amb un ull sempre obert, que semblava que portàvem. Diumenge prop passat dia 8, es va fer a l’Auditori de Girona, un homenatge  al Jutge Vidal sota el lema general de “No hi ha dret”. I tot i que és veritat que no hi ha dret al tracte que ens venen imposant (Xevi Xirgo en va fer un bon resum dels no hi ha dret...), hem de saber que encara anirem a pitjor. I Cardús ens ho fa saber.  Cardús fa un discurs que entenc com a extraordinari[1],  del que en resulta en el meu entendre un autèntic full de ruta per a la ciutadania, tant davant de la duresa de la actuació de l’Administració Central que, com diu Cardús, fins ara ha actuat d’ofici i que quan actuï a la “desesperada” ens caldrà “... tota la maduresa emocional i una gran fe en nosaltres mateixos per no deixar-nos acovardir”,  com  davant del Procés en general que Cardús defineix com un camí de “...de resistència, de tenacitat, de fortalesa...”, tot plegat, gens  fàcil. I acaba el magnífic discurs amb un altra referència a Martin Luther King i Rosa Parks: la unió ens portarà “... allò que mereixem amb tota justícia...” (que ho entengui qui ho hagi d’entendre...).

Dons, apa! Perquè el resum de tot plegat ens ve  dir que, per dur i difícil que sigui , i ho serà,  tot  depèn de nosaltres. Que en siguem dignes i capaços d’arribar a bon port, perquè difícilment tindrem una altra oportunitat!

J.  Vinyeta
10 de Març de 2015



[1] http://www.gxi.cat/09-03-15-salvador-cardus-no-hi-ha-dret

dimarts, de març 03, 2015

287.- Comentaris.-(Estado de la Nación, Sentències, ICV, Wert)

287.- Comentaris.-(Estado de la Nación, Sentències, ICV, Wert)

El Debat de L’Estado de la Nación  va estar allò que  esperàvem que fos: un panegíric permanent de les bondats del PP – Rajoy i de les capacitats demostrades pel Govern Central per portar a tot l’Estat a l’èxit econòmic aclaparador de resolució de la crisi al que hem arribat, casualment, en any electoral. Llàstima que les dades reals diguin el contrari però, ja se sap, els altres, els que no som del Govern central (i si a més som catalans i sobiranistes, encara pitjor), no hi entenem res de res. Niño Becerra, ahir, al programa de 8TV, va anar desmuntant, un per un, tots aquells arguments dels que feia gala el Sr. Rajoy en la seva llarga dissertació. I el Sr. Niño Becerra tindrà defectes, com tothom, però hem de convenir que, fins  avui al menys i malauradament, les ha encertades totes.

De les rèpliques i dúpliques durant el debat amb quedo amb allò de patètic. I dins d’aquest concepte, en la seva primera accepció[1]: Que resulta ridícul i grotesc. Però corregeixo la major i  dedico al Sr. Rajoy l’adjectiu donat que ens pren per ser de poques llums i perquè el que  resulta realment grotesc és, precisament, la seva perspectiva de present i futur d’un Estat que s’aguanta penjat per fils i amb uns índex d’atur i pobresa que fan feredat.

Les Sentències del TC carregant-se la Llei de Consultes i el Decret  de convocatòria del 9N, no han esta res de nou. A ressaltar que les sentències, com ens ve passant des de fa dies, han estat preses per unanimitat. Sort que hi ha un anomenat sector progressista dins del Tribunal (entre els que s’hi troben els dos catalans Xiol i Roca)...! De totes maneres, que tan les sentències com el càstig imposat al Jutge Vidal surtin durant el debat que comentava en el paràgraf anterior, no deixa de ser una estranya casualitat: sabudes les sentències, els diputats del PP presents a l’hemicicle varen aplaudir de la satisfacció que els hi produïen les decisions judicials.

ICV no descarta sumar-se al Procés si es demostra que l’entesa amb l’Estat és impossible. El Sr. Herrera sabrà el que vol. Però Ubasart, la líder de Podemos aquí a casa nostra, ja li ha fet arribar al Sr. Herrera que el seu grup vol presentar-se en solitari a les eleccions del 27S. No sé que serà més important per a ell: si descobrir que l’entesa amb l’Estat és impossible, cosa que ja sabem i de llarg els independentistes, o descobrir que a les eleccions del 27S haurà d’anar-hi en solitari (si Podemos no canvia d’opinió) i amb una sagnia constant de fidels (per començar Raúl  Romeva i Teresa Mena) que agreujarà la seva debilitat política. Sant Pau  va caure del cavall, però la caiguda del Sr. Herrera pot ser des de major alçada i, en comptes de veure la llum, ens pot quedar estabornit o, el que li pot ser pitjor: restar en estat de coma... polític

Wert obra les portes a la Conferència Episcopal i l’assignatura de religió, pel què vinc llegint,  es converteix en una espècie de catequesi dins de les escoles, ja a primària. Donini en el seu  llibre Historia de les religions[2] diu, entre moltes altres coses,  allò de que les classes dominats (ara en diríem la Casta, perquè està més de moda) “sólo piden a la religión la defensa de sus intereses...” (interessos de la casta, evidentment. Tot plegat, poca cosa, oi?). Tots sabem que la Conferéncia Episcopal Española forma part, des de sempre, d’aquesta classe dominant. I una forma de garantir interessos és participant, precisament,  en la defensa d’aquets interessos particulars i ensems oligàrquics. Ja sé que només d’anomenar Donini als bisbes els hi caurà el solideu perquè se’ls hi posaran es pels de punta. I  no és que jo sigui de la corda del marxista italià, però és de convenir que casualment (o pot ser no tant) l’aliança d’interessos de l’oligarquia, sembla que hagi de passar per l’adoctrinament dels nanos de les escoles. En  Franco ja ho feia així. I d’aquella època en diem dictadura...


J.  Vinyeta
3 de Març de 2015

P.S.: El Sr. Rivera se’n va a fer les espanyes, allà on ja hi ha aquell refrany que diu “Fué a por lana y volvió trasquilado...”  Ell sabrà.





[1] Diccionari manual de la llengua catalana Vox © Larousse Editorial, S.L. 2007.
[2] Historia de las religiones.-  Editorial Futuro S.R.L.  1961.-  Ambrogio Donini, comunista irredempt, va ser catedràtic de la Història de les Religions  a Bari del 1960 fins al 1971 (prèviament ho havia estat també durant època feixista 1926 – 1928 catedràtic del mateix a Roma)