177.- Nova
Legislatura (i II).-
Tant ICV com el PSC es
varen queixar, durant i després de les sessions d’investidura de que Mas –
Junqueras no haguessin procurat una col·laboració directa amb ells en el que fa referència al tema de
la consulta. És evident que un i altra porten en el seu programa electoral el
famós dret a decidir i potser que el
Candidat hagués fet bé de escenificar una acord amb ells en aquest aspecte.
Però també és cert que aquell acord
sobiranista es va prendre, per ells mateixos, al final de la anterior
Legislatura, i ara, pel que estem veient, sembla que els hi pesi a tots dos
(PSC i ICV) com una llosa. El Sr. Navarro s’abstindrà en temes sobre la
consulta i quan el PSOE li fa arribar el seu desacord al respecta, afirma amb
rotunditat que ells votaran “no a la independència” en la possible consulta. Però
també em sembla clar que, tan el PSC (que encara va cercant la seva identitat)
com ICV, estan específicament contents i satisfets perquè, com han anat les coses, es poden mantenir lluny d’una participació
en la governabilitat que es promet molt dura. Em dóna la sensació de que cap
dels dos té massa interès en que realment es porti a terme la consulta. Uns
perquè depenen del PSOE i, els altres, perquè la seva estructura ideològica a mi
em fa dubtar de la seva honestedat política i del seu concepte de llibertat.
Les CUP entenc que avancen per un camí
perillós. No es tracta de voler ser negatiu en res, però, en la meva opinió
aporten un rerefons marxista (suposadament més dur que el mateix que aporten
els d’ICV) d’èxit en determinats punts,
tot i que limitats, en els que detenen
el poder Municipal. El que no crec és que
fora extensiu a la resta de la societat aquell model que, pel que diuen, ha
resultat d’èxit en determinades àrees. De
sempre m’ha fet por que la llibertat vingui adjectivada: la llibertat és. I,
quan la tinguem, ja decidirem de quina manera volem exercir-la i, per tant,
cap, repeteixo, cap model pot estar
imposat. D’altra banda, en la mà oberta que mostren en el tema sobiranista, ens parlen de la
sobirania del Països Catalans. I em sembla bé. Però personalment no estic
disposat a esperar que la Catalunya Nord, el País Valencià o Les Illes
decideixin afegir-se activament a l’actitud del Principat. Personalment entenc
que tots ells, faltaria més, seran ben
rebuts i tenen els mateixos drets de decidir que
nosaltres. Però també ha de quedar clar que no ens aturarem per esperar-los.
Del PP i C’s, malauradament hi ha poca cosa a afegir al que
comentava en l’anterior. C’s, a pesar de que reparteix a dreta i esquerra, no
deixa de ser un apèndix lerrouxista del PP i, per tant, anirà, encara que no ho
sembli, l’ombra de la Sr. Alicia mentre això li doni vots. Del PPC, dir que
el discurs de la Sra. Alicia va ser tota
una lliçó d’autoritarisme: el PP mana i no permetrà res que no sigui l’estricta
aplicació de la famosa Constitució. El pitjor de tot plegat és la duresa amb
que ho anuncia que ens fa entendre quina serà la actuació del PP en el futur
immediat. El punt més dur serà l’asfixia econòmica seguida dels atacs
culturals, a la llengua i a totes les
senyes d’identitat. Les clavegueres arribaran carregades de tot el que
convingui per a posar contra les cordes l’intimitat de qualsevol mínimament significat. La finalitat només una: fer-nos desistir. No
importarà el patiment que això pugui generar a la gent del País, inclosos el
seus. Haurem de ser valents.
Una nota final. És evident
que hi haurà retallades. Però també és
evident que Madrid és qui majoritàriament en serà responsable[1].
Ja avui, l’asfixia econòmica alentint nòmines, la cessió de crèdits que hem de retornar amb interessos quan ens deuen diners o l’impagament dels
deutes contrets i pressupostats, creen una situació d’ofec innecessari amb la sola finalitat de fer claudicar un
Govern, el nostre, que ha obert la via sobiranista. I això, que se sap, ha d’estar reconegut pels partits que estan a la oposició,
sindicats, organitzacions patronals o d’índole econòmica. Ja comença a ser hora
de que tots plegats siguin capaços d’assenyalar el fons de la qüestió. Estar a la oposició o criticar i no fer res per a solucionar realment els
problemes del dia a dia, amb la pantalla d’una ideologia que els hi va bé
per a carregar responsabilitat als
altres i eludir les pròpies, donada la situació en que ens trobem, és d’una
mala fe manifesta. Ha de deixar de ser més important el resultat electoral, la
projecció personal de molts inclús en l’àmbit sindical, i, aprofitant que el
2013 serà l’Any Espriu, posar-se al servei “...d’aquesta pobra, trista, bruta i
dissortada pàtria...”
J. Vinyeta
Nadal 2012
[1]
Com a mínim imposant un compliment de dèficit pràcticament inassolible sense
retallades importants i, de no complir-lo, negant l’accés als fons de liquiditat
autonòmic.
