369.- Brussel·les

369.-  Brussel·les.-

 Madrid, Londres, Paris, Brussel·les… Cada vegada  que ressona  luctuosament el nom d’una capital occidental, em venen a la memòria, ipso facto, tres noms: Bush, Blair, Aznar i el d’un comparsa que es diu Barroso, unes Illes i un desastre del que encara estem pagant les conseqüències.  Nosaltres tenim els morts. Ells son qui continuen omplint cementiris.

Ja sé que no serveix de res recordar, maleir..., perquè, a la fi, els morts de l’últim atemptat, ja no hi son,  els  ferits no necessitaran cap esforç per a recordar-ho i el amics i familiars d’uns i altres, així com la resta de la ciutadania, s’afegiran a la llarga llista de defraudats, traïts per uns governs europeus  (i crec que sense excepció) incapaços de protegir mínimament  als seus ciutadans. Uns governs que destrossen les llibertats individuals quan els hi convé,  falsament “garantistes” amb lleis com la de protecció de dades que impossibilita que un avís mèdic comunicat a temps  aturi un desastre com el de GermanWings, del que  avui plorem l’aniversari o que, per disposició legal a Bèlgica, el terrorista més buscat a Europa no pugui ser detingut i pugui fugir per la prohibició de fer detencions durant  horari nocturn[1]. Governs que han d’escoltar que un Erdogan sigui capaç d’afirmar que el maig passat va deportar un terrorista a Bèlgica, que el Govern belga, sembla que  amb una certa coordinació amb el Govern Holandès, el deixi en llibertat i que finalment resulti ser-ne un del autors dels atemptats...

Europa continua sense definir què  i com vol ser. I en comptes de definir, s’amaga. No hi ha polítiques comuns, ni acció         diplomàtica comuna, ni política militar, que  queda sustentada per una OTAN que, recordada la guerra del Balcans, està en mans americanes  i no europees. Ni tan sols política fiscal, mantenint dins del territori europeu paradisos si  no fiscals de dubtosa transparència, ignorant un Parlament que  ha de controlar els Governs. Amb una despesa de centenars de milions d’Euros que només serveix per escoltar els lobbys afincats a Brussel·les i, a partir d’ells, assenyalar polítiques econòmiques i socials i... poca cosa més. Tot ho conformen unes quimèriques visions de coll blanc i corbata, capaç aquesta Europa, això sí, de pactar modificacions substancials amb Anglaterra per raons financeres, i per dues vegades,  i negar el pa i la sal a milers de refugiats per pànic  a determinats sectors ultres poderosos... Els morts son per a nosaltres. Ells, viuen!

No val a dir que els Estats, amb tot això del que parlo i d‘existir, perdrien sobirania. La que tenen  ara, suposadament extraordinària, ja no respon a res més que a les directrius econòmiques que ens han portat a una recessió i misèria galopants. Només els   criteris econòmics, assenyalats pels poderosos, son inevitables i d’obligat compliment amb sobtats canvis inclús constitucionals. De tot lo altre, res de res...Ni tan sols serveis d'informació comúns o compartits.

Fa molts anys, per raons professionals, vaig conèixer al Director Comerc¡al d’una primeríssima Empresa constructora de maquinària tèxtil italiana. No cal dir el nom, però assenyalant que, curiosament, en una de les mans, no recordo si esquerra o dreta, tenia dos dits polses, tots el que hem tingut vida en el món tèxtil, sabem de qui parlo. Recordo que, coincidint amb el segrest i assassinat d’Aldo Moro, les anomenades Bigades Rojes  anaven fotent bombes per Itàlia, per la Itàlia convulsa que resultà de la segona guerra mundial  que, en els quaranta primers anys posteriors a la guerra potser va arribar a tenir més de trenta governs diferents i, pel que em deia, amb quasi un cinquanta per cent d'economia submergida... La inestabilitat era la norma del País. Una inestabilitat a la que ell, i molts com ell, no donaven gran importància. Però recordo que li vaig dir que en aquell moment, a més de la inestabilitat quasi habitual, al carrer s’hi posaven bombes. Em va respondre amb una naturalitat que em va deixar glaçat: “No cal patir – em va dir – també ens hi acostumarem...!”

Amb la  seva inoperància potser Europa intenta portar-nos a tot els europeus per aquest camí d’indiferència, tristor, dolor  i renúncia que expressava aquell amic italià. Serà  l’antesala a l’arribada d’un salvador populista i demagog dels que ja hem viscut en l’Europa moderna?

Per acabar, podem parodiar Machado i dir allò de “Europeíto que vienes al mundo, te guarde Dios...! Una de las 28 europas ha de helarte el corazón...!”

J.  Vinyeta

24 de Març de 2016

---

[1]  El Punt Avui, 23 de Març d’enguany. Pàg. 29.

368.- Comentaris (Europa, Espanya, Catalunya)

368.- Comentaris (Europa, Espanya, Catalunya).-

Europa.- Turquia guanya. La llibertat, perd. Aquest podria ser l’epitafi d’una  aventura desgraciada. La revista  El temps del vuit de Març postil·lava, amb previsió del que ha passat, un altra epitafi més realista. El titulava: La tomba de l’ambició europea. És com si aquella Europa que culmina amb el tractat de Schengen a la fi dels vuitanta, hagués perdut aquella suposada ambició de ciutadania universal combregadora dels  elementals principis de convivència, solidaritat i drets d’asil de les que en va presumir des de la segona guerra mundial (i no precisament amb els refugiats catalans i espanyols que varen travessar les fronteres franceses al final de la nostra guerra civil, també hem de dir-ho, i que potser va ser la primera mostra de que en la Europa  que havia de venir només hi haurien interessos). Un Govern Europeo que ni tan sols accepta les recomanacions-decisions del Parlament, tal com confirmava  el Diputat Urtasun d’ICV, l’altra dia a TV3, afirmant que el Govern europeu ni tan sols fa cas dels acords parlamentaris. Un Govern Europeu que ha actuat, amb els refugiats d’avui, molt pitjor que com va actuar França l’any 39 amb els nostres avis.  Vergonya i, en conseqüència, impotència i indefensió. També  nosaltres, ciutadans  amb passaport europeu, podrem ser algun dia retornats (eufemisme  de deportats) a uns països d’origen als que potser no vulguem tornar. Europa s’ho ha posat a punt.

Espanya.- L’embolic es fa dia a dia més gros. És evident que fins el mes de Maig falta en cara un mes i  mig,  i que 35 dies per arribar a la convocatòria d’eleccions, donen per a molt. Però ho tenen complicat. Podemos ha iniciat una crisi interna que em va semblar greu, per la forma en que  Iglésias la donava per resolta ahir  amb un  to llastimós, lluny de la seva hostilitat habitual, udolant com un gos llepant-se les ferides a l’hora d’explicar-la. Rajoy políticament fossilitzat i atrapat en una muntanya de merda corrupte que difícilment el deixa sobreviure. Ribera picant a quantes portes pot per a no perdre’s   cap  oportunitat d’entrar en un Govern que, per a ell i el seu partit, seria més que la grossa. Sánchez fent equilibris i  el ridícul  demanant auxili a Sipras i  sentint els crits de rebuda a Chaves i Griñan  dels concentrats davant del jutjats andalusos. Tot plegat un panorama fosc, de mals auguris, i que sembla, sense que ho vulgui ningú per la incertesa que comportarien, que condueix a unes noves eleccions. Queden dies. I han d’habituar-se  a saber que cap d’ells viu sol, qüestió que quan no se’n té la consciència clara al respecta, fa de molt mal  conviure. A tot això, cal afegir-hi el merdé que va creant la incompareixença de Rajoy i els seus Ministres a les sessions de control del Parlamento. És una mostra més de la displicència amb que Rajoy i el PP  tracten als electors que els varen fer  Govern, encara que ara sigui en funcions. Sembla que el TC haurà de decidir al respecta. Autènticament dramàtic i amb traces de dictadura..., mirall de la que ha estat la forma de governar del PP aquests últims quatre anys.

Catalunya.- El President Puigdemont sembla que va tirant el Procés endavant.  Feia tristor i vergonya simultànies escoltar ahir a la Vicepresidenta en funcions i Presidenta accidental per l’absència de Rajoy, Soraya, amb mala llet més habitual del compte (potser per ser el seu minut de glòria...) fotent a parir la carta que Puigdemont va remetre al Comissari Europeu d’Immigracions, oferint-li la possibilitat d’acollir un total de 4600 refugiats al Principat. El cabreig de Soraya va ser dels de traca i mocador oblidant (a Castella ja diuen allò de que  el que se pica es que ajos come...) que altres 8  Presidents de comunitats[1], algunes del PP,  han fet pràcticament el mateix davant de la inoperància del Govern Central en aquest tema. També a Castella hi tenen un refrany molt adient al respecta: és aquell que diu que ...eres com el perro del hortelano, que ni comes ni dejas comer... Mentre tan, Montoro presumeix de salvar Catalunya de la suposada qualificació que li ha de fer S&P, que situaria a Catalunya en estat de fallida. És mentida i que, hora és ja de repetir-ho i fins a la sacietat, qui està endeutat, i fins al moll de l’os, es precisament El Reino de España; si Catalunya ha de tancar la paradeta i ha de quedar-se recorrent el món sideral, Espanya haurà de plegar. Així de fàcil i senzill.  I aquesta realitat, hora és ja de que des del món nostre, i de forma oficial, es comenci a dir abastament  i a parlar-ne amb claredat de la realitat del problema. Perquè ens fan passar gana, és cert. Però és hora de que comencem a parar taula, pensem en un menú suculent i ens el fotem sencer. I no les escorrialles, com ens passa ara.

Per cert, en algun moment haurem de parlar d’aquest referèndum que està revolucionant Catalunya i que està en boca de tots. Jo pensava que era pantalla passada...!

J.  Vinyeta

19 de Març de 2016

---

[1] http://noticias.lainformacion.com/politica/refugiados/Asturias-CCAA-exigen-implicacion-refugiados_0_895410850.html

367.- Comentaris (Refugiats).-

367.-  Comentaris  (Refugiats).-
Europa amb els refugiats, com en altres moltes coses, no se’n surt. El drama imposat als refugiats  és d’una duresa tal que ha remogut consciències de part de la societat civil que ha posat el crit al cel intentant fer veure als seus dirigents polítics els errors sistemàtics  i dramàtics que s‘estan cometent al respecta. Però no podem oblidar que també hi ha una societat civil  potser de veu més soterrada i possiblement  més nombrosa que,   en general i a pesar de tot, no sembla massa disposada a obrir fronteres. La proba que més reflecteix això és el resultat de les últimes eleccions alemanyes en particular i que, en general,  es manifesta amb el  creixement dels partits i grups xenòfobs i d’extrema dreta a Europa.

 La situació actual no és més que la que deriva d’aquelles andanades de pasteres que ja fa uns anys travessaven el Mediterrani per venir a petar primer a Espanya i després a Itàlia. Allò, que ja hagués necessitat d’una seriosa intervenció polític-econòmica en aquell moment,  s’ha anant ampliant fins arribar al gravíssim problema humà en que ens trobem ara, qüestió que, en el meu entendre només s’acabarà si  es resolen els problemes que els originen, per cert  difícils de solventar. El més greu és que  Europa no compleix ni amb les seves obligacions  que deriven de la   Convenció  de Ginebra signada a mitjans del Segle passat: Europa  està en la obligació tècnica i contractual de acceptar i recollir els refugiats que arribin com a tals a les seves fronteres (que no als immigrants), i  no sé si hi ha algun Estat no signatari que legalment, que no humanitàriament,  pogués defugir aquesta obligació. Europa no fa bé les coses i en el cas d’Espanya, les xifres son evidents: dels milers de refugiats assignats per la pròpia UE (16.000, si la memòria no em falla) i que està en l’obligació de recollir, només 18  han arribat oficialment a l’Estat Espanyol.  Catalunya sembla en disposició de rebre’n més de 4000 d’aquests refugiats, però qui té la clau de la porta per obrir-la és el Ministeri de l’interior. Però ara, el que sembla més gros és  que a  tot plegat s’hi han afegit les negociacions amb de la UE amb  Turquia per posar encara més, i era difícil, els pels de punta.

Posar-se a les mans de Turquia per a que resolgui part dels problemes derivats de la presència de refugiats, em sembla un disbarat de dimensions incalculables atenen només algunes de les característiques que adornen el “perfil” turc:
n  Turquia no és, en el  meu a entendre, una democràcia com la podem entendre des d’Europa. Ni crec que Erdogan sigui un demòcrata amb pedigree. Com a mostra la intervenció, per part del Govern turc, del diari Zaman i de dues cadenes de TV poc agradables al poder,  fa cosa de pocs dies.

n  Amb aquest bagatge inicial, pensar que Turquia  es pot convertir en soci preferent en les negociacions per a la seva integració a la UE, sembla una mica esperpèntic, tot i que a Europa ja se sap que, com també  deia no sé  quin ministre anglès respecta d’Anglaterra,  no té amics, només té interessos... A la UE però, Xipre pot estar disposada al veto més sonat de la història d’Europa, perquè Xipre diu que sí que té enemics que ja ocupen la meitat de la seva Illa.
n  El vaixells – “barcos” mafiosos carregats d’immigrants – refugiats surten de territori turc.  És evident dons que les màfies naveguen, mai tan ben dit, amb absoluta impunitat per territori turc i m’és molt difícil de creure que l’administració turca no hi estigui implicada, per activa o per passiva amb aquestes màfies per forçar decisions a Europa. Només cal recordar que quan el Rei marroquí va deixar de fer ulls cecs, les pasteres cap Espanya des de territori marroquí, es varen limitar substantivament. Qui s’hi baralla i persegueix aquestes màfies?  La UE ja exigeix  a Erdogan un control  seriós al respecta?

n  També resulta evident la  implicació en la exportació del petroli  que serveix per finançar l’EI. Aquest petroli no s’evapora a Siria o Irak i, per un efecte de màgia, es condensa de nou en uns vaixells concrets... En bona part, aquest petroli diguem-ne escaquejat, empeny, amb les bombes que pot comprar com si amb tot plegat no n’hi hagués prou, els fluxos migratoris cap a Turquia. Hi ha constància de  fileres de camions de l’EI carregats de petroli travessant la frontera turca.
n  Sembla ser, a l’espera dels acords finals, que Erdogan rebrà uns 3000 milions d’€s per “reacondicionar” els que seran tornats. Si qui paga, mana, hem de pensar que Europa podrà fer un seguiment absolut dels diners acordats: o serà, per contrari, que qui mana és Erdogan?

n  Recordar que, de totes maneres, amb molts menys d’aquests diners es podrien solucionar bona part, per a no dir tots, dels problemes immediats amb que mal viuen  aquests refugiats – immigrats en camps com els d’Idomeni fins aclarir definitivament la situació. 



No son més que unes pinzellades però que deixen entreveure que qualsevol tracta amb Turquia suposarà una nova humiliació pels refugiats repatriats i una clara mostra més de la ineficàcia que Europa mostra a l’hora de solucionar problemes de gruix. Sempre he dit que una multinacional amb 28 directors generals en actiu i amb interessos particulars evidents,  és impossible de que funcioni. I així ens va. Recordem qui va haver de venir a resoldre la guerra dels Balcans.  Dons això! I malauradament, en continuarem parlant durant molt de temps de tot plegat.
J.  Vinyeta
18 de Març de 2016

366.- Temps de converses

366.-  Temps de converses.-

Ahir es va donar per finiquitada l’aventura de Pedro Sánchez al Congrés. Però és ben cert també que  en cap cas això vol dir que Sánchez abandoni la primera línia en la que es troba.  Al contrari. Suposo que tots tenim clar, i ell el primer, que la formació de Govern, en qualsevol cas, passa per les seves mans. Sap que d’avui i fins al 3 de Maig hi ha dos mesos, una eternitat en política, per poder lligar caps. I aquesta tessitura és la que es dona igualment en els grups parlamentaris amb opcions de pactar un acord de Govern. Els altres grups, donada l’actual fragmentació de l’hemicicle, estaran en la posició de traure’n algun profit per votar allò que més els hi convingui. Per tot plegat, s’inicia ara un temps de converses, pactes i intents d’acords suficients per anunciar i formar govern abans del dia 3 de Maig. Si no és així, a les zero hores del dia 3 de Maig, es convocaran automàticament eleccions a celebrar el proper 26 de Juny.

Sigui quin sigui el resultat en aquest interregne o derivat del hipotètic resultat electoral, difícilment  Catalunya s’escaparà de la foguera centralitzadora i reformadora que  s’anuncia, i ja un cop posats, que ningú descarti passar del bipartidisme aclaparador al tripartidisme  o gran coalició salvadora de la  pàtria i unificadora: una raó espectacularment certa per fer la nostra via sense pausa. Hem de recordar que en  el centre de tot plegat hi ha una espina, potser seria millor dir-ne una estaca, clavada en el cor polític de l’Estat  que no perdonarà que, com va assenyalar Quico Homs, si s’ha arribat fins al punt actual ha  estat perquè, tot i que havíem desaparegut d’aquell document pactat entre PSOE i C’s, el Procés català ha estat la causa de que no hi hagi govern. PSOE, C’s, Podemos i de retruc PP, no crec que ho oblidin.

Ja s’ho faran, però el fracàs polític, miri’s com es miri, ha estat total. El PP està acostumat a manar, tant que, tot i gaudir en l’anterior legislatura de majoria absoluta, ha governat pràcticament a cop de Decret  Llei, i per sé li és impensable acceptar un acord  que no hagi estat de la seva iniciativa o del que es desprengui, com ha estat el cas, la pèrdua de la presidència del Govern avui en mans de Rajoy. Una altra cosa serà si, com diuen, Rajoy abandona definitivament la nau i el PP hi posa algú amb una altra manera de fer i que apareixi, al menys sobre del paper, net de corrupció. Si hi afegim que  els partidismes més que les ideologies han estat el protagonistes de tot plegat, el resultat difícilment podria ser una altra del que ha estat.

Finalitzat el debat, tot varen ser esteses de mans per a continuar negociant. No sabem ben bé com cada un dels partits entreveu la possibilitat de futures eleccions. Però entenc que, com en totes les conteses electorals, els resultats son incerts.  No obstant, les enquestes, que mai son innocents, ens poden deixar albirar solucions – actuacions dels partits  a mida que aquestes enquestes es vagin fent públiques. I, honradament, no crec que triguem massa en veure moviments en funció de les dades que es vagin  publicant. Dos mesos, com deia abans, son una eternitat en política i, per tant, pot passar tot l’imaginable com tot allò que avui creiem més insòlit. Per tot plegat, és evident que nosaltres, aferrant-nos els matxos, hem de tirar endavant i seguir el nostre camí, que se’ns promet dur.

Una apreciació: Durant tot el debat, el Congrés s’ha anat convertint, “sin prisa, però sin pausa..” en una espècie de guignol gegantí en el que cada grup és un personatge suportat des de dins de la bossa a la voluntat de la ma que el  belluga; cada vegada sembla més clara la innecessària presència de tots els diputats perquè, a la fi, només la voluntat de cada partit i la disciplina que cada grup imposa podria expressar-ser amb un sol representat. Ens estalviaríem temps, i al menys, la vergonya  de veure als diputats comportant-se com autèntiques criatures mal criades.

Un comentari: el Sr. Otegi, en el míting de la setmana passada a Elgoibar, va elogiar el Procés català. Jo no tenia cap dubte de que ho faria i va  afegir que estaran al nostre costat en els moments  difícils. No tinc perquè dubtar-ho. Però convindrem que si ho fan, serà per primera vegada. De totes maneres, seran ben rebuts i els hi agrairem.

J.  Vinyeta

6 de Març de 2016

365.- Comentaris (Investidura, Otegi)

365.-   Comentaris (Investidura, Otegi).-

Investidura.- En  sembla que si per  alguna cosa la data d'avui quedarà impresa i assenyalada en el calendari, no serà precisament per la posta en marxa del procés d’investidura del proper president del Govern Central. Un procés incert i, sobre del paper, abocat al fracàs  tot i que sempre és possible una sorpresa d’ultimíssima hora que, tot i que  no el veig possible en aquesta investidura, en cap cas hem d’oblidar la imperiosa necessita  de supervivència del Sr. Sánchez o menysprear la   urgència de  C’s per entrar a formar part del Govern Central.

 És evident que Sánchez s’hi juga la pell. La baralla amb el comitè federal ha estat resolta amb una hàbil maniobra de consulta a la militància, que va respondre amb un sí majoritari a una pregunta inconcreta, però afirmativament suficient per deixar en suspens   l’actuació de  les patums del PSOE i poder mantenir el pacte amb C’s. Ha estat per això mateix que, acceptant l’iniciativa que  Rajoy va servir-li en safata, ha optat per ser, durant pràcticament  tota la setmana, el centre de l’atenció per a tot el País, acceptant un proposta d’investidura que potser ell mateix entenia  perduda d’antuvi però que serviria, en el pitjor dels casos quan menys, com a  una clara precampanya electoral en la que sembla definir  la seva aposta per a ser tornat a nominar pel PSOE com a candidat, en cas de repetició d’eleccions el proper més de Juny.

Rivera i els seus, de cap de les maneres poden deixar escapar l’oportunitat que els hi brinda l’aritmètica parlamentària. És necessari un pacta per sumar i, amb l’excusa d’una modernització que els mal pensats entenem com a molt propera a la voluntat del núvol oligàrquic (potser per això tampoc entra en les reformes la derogació de la Llei laboral...), en sembla entendre que l’important no és el que es pacti si no el pacte en sí que propicií l’accés al poder. Rivera és un home hàbil i, guardant sempre la roba, intenta ensems pactar amb el PSOE i amb el PP. Però no deixa de ser sospitós que el pacte signat el consideri apte per a ser assumit pel PP i que el PP respongui que ells no han guanyat les eleccions per a fer President Sánchez... És a dir que Rajoy diria sí, si Rivera hagués pactat amb ell. Rivera vol entrar a formar part del Govern, ja sigui per una banda  o per l’altra.

 La proposta de Sánchez és realment amplia. Un discurs amb unes reformes que el propi candidat fixa en més de dues-centes però sense concrecions, discurs extens en un suposat contingut social   i amb una total inconcreció respecta als recursos econòmics necessàries per portar a terme aquest  l’ampli ventall de reformes socials de les que parla i que, pressupostos a banda,  realment tots signaríem si, des del punt de vista econòmic,  quedés clar que  es poden portar a terme. Recordar que els acords han estat signats amb C’s i, al menys els d’aquí, sabem quin pa hi donen aquests senyors quan fan referències a les Llibertats en majúscula. I és precisament per la firma del pacte amb C’s que em dona  la impressió que no hi ha referències concretes per part del candidat a la derogació  de la denominada  Llei “mordassa” o de la Llei Wert, si no tan sols modificacions en la primera i la paralització de la segona, i així quan Homs li pregunta a Sánchez si està d’acord amb la immersió lingüística catalana, Sánchez no respon...

El resultat de la votació és un no rotund a les propostes de Sánchez i Rivera. Esperarem a demà a quarts de nou del vespre per saber si Espanya té Govern o s’encamina, en primera instància, a noves eleccions. També allà és aplicable allò del poeta de que “tot està per fer i tot es possible...” però  sabem que  el que allà es faci difícilment, molt difícilment, ens serà propici. La gran anècdota és el lapsus de Rajoy quan diu allò de que “el que nosotros hemos hecho és enganyar a la gente…..”  Sense comentaris.

Otegi.- La gran notícia de  la setmana ha estat l’alliberament d’Otegi. Ha complert més de sis anys de presó i tots teníem clar que condemna ho va ser per raons polítiques. Ha sortit de la presó parlant de pau, com ho va fer mentre hi entrava, i deixant clar davant del poble basc la gran lliçó que està donant Catalunya i el seu procés. Val la pena citar Antoni Batista com a gran  coneixedor de la realitat basca i els seus sis o set llibres, dedicats bàsicament a parlar del conegut com a problema basc, així ho avalen. És per això que, quan es parla d’Otegi, és obligada la referència a Batista i al seu llibre concret al respecta: Otegi,la força de la pau (La campana, 2015) i del perfil que  dona d’Otegi n’és un bon tast  l’entrevista que Público.es li va fer i publicar en Novembre de l’any passat[1]. Imagino que l’ull del gran germà de la dreta cavernària estarà posat en la figura d’Otegi per a salvaguardar les essències pàtries. Per tant, res és descartable. Però parlar de pau, és sempre una bona cosa i sempre n’és un bon  moment, encara que alguns no vulguin escoltar.

J.  Vinyeta

3 de Març de 2016

---

[1] http://www.publico.es/politica/antoni-batista-otegi-hombre-mas.html