282.- Comentaris (Dels esborranys i del Procés).-

282.-  Comentaris  (Dels esborranys i del Procés).-

Ja tenim esborranys de Constitució. Oficialment  hi ha tres esborranys que, tot i que jo només he mig llegit un (la del Jutge Vidal i els seus companys d’equip), em sembla bé que hi siguin, per allò de la pluralitat del País  i   perquè aquells que sembren la por de forma sistemàtica perquè no tenen altres arguments (com Margallo ahir a 8TV, tot i que no havia sentit parlar a Ana Botín dient que volia créixer especialment a Catalunya...),  vagin veient que va de debò. És especialment agradable pensar que el nostre futur està a les nostres mans i que els Ponents que en el seu moment hauran de redactar aquesta nova Constitució, durant  el procés constituent que s’obre el 28 S, i que es tanca amb el Referèndum que ratificarà aquesta Nova Constitució (suposo que tots tenim clar que així ha de ser), puguin, aquests Ponents,  treballar i redactar el Document sense una pistola al clatell.

D’altra banda, fer públics els esborranys és bo en el sentit de que permet a la ciutadania participar afegint esmenes que posteriorment seran o no acceptades i incloses o no en la redacció final, però que en qualsevol cas assenyalaran el pols del País. Té, en el meu entendre, el greu problema de que tots voldríem que la Constitució quedés entesa i redactada segons la nostra opinió i entendre particular. És a dir, hi ha el perill de voler fer una Constitució amb set milions i mig d’articles amb l’agravant de l’exposició pública de les “savieses constitucionals” de tots  de cada un de nosaltres que, ens agradi o no, no representem a ningú que no siguem nosaltres mateixos, i sense els mínims coneixements jurídics  necessaris. Triem votant, deixem que treballin però, això sí, estem amatents quan toqui. De moment, que els arbres no ens amaguin el bosc  no fos cas  que, com diu V. Sanchís, acabem sent molt més constitucionalistes que  independentistes.

És evident que la pluralitat del nostra País fa complexa la redacció d’un text que creï satisfaccions generals tant amplies com ideologies representatives existeixen. Sempre ha d’haver-hi negociació entre parts però, malauradament tenim massa exemples en els últims dies, tot fa preveure una conflictivitat més partidista, posat l’ull en les eleccions que vinguin darrera, que  no pas “filosòfica” o de continguts, en una situació similar a la que estem vivint ara en la carrera de cara el 27 S.

Respecta de la situació actual, especialment en el que fa referència a la “situació” del que hem denominat  Procés, son evidents els xocs entra Mas i Junqueras. I, personalment, em  sembla que el Sr. Junqueras està fent els possibles per perdre les eleccions, si no les Municipals qüestió sempre difícil d’avaluar, si que sembla voler perdre les que podríem definir com a plebiscitàries. Ja fa temps que dura, però ERC, per acció i omissió està jugant el joc més perillós de tots en el moment que toca viure als partits politics aquí en el nostre País: està anteposant els interessos del seu, de partit, als interessos Nacionals. Ja sé que el denominador comú dels partits  (revestits amb caràtules més o menys socials i independentment de la transversalitat amb que pretenen actuar) és el d’assegurar-se el triomf (en tots els aspectes) i en conseqüència així actuen. Però en el cas d’ERC em sembla, al menys des del punt de vista personal, clarament descarat. Un partit que havia estat referència per a molts dels que hem aspirat a un Estat independent, resulta que ara, quan arriba l’hora i sembla que ho tenim a tocar, té altres aspiracions que no son aquelles que ens feien seguir-lo inclús en els pitjors moments de la seva història actual; és, com diu un bon amic meu, com si volguessin  fer una revolució dins de la revolució general en la que com a País estem immergits  mirant, a més,  cap una altra banda.

Per això, sense voler fer un panegíric que tampoc correspondria enterament a la realitat és cert,  és també cert que hi ha qui anteposa els interessos Nacionals als interessos de partit. I d’això resulta que, en les enquestes, ERC va clarament a la baixa mentre Mas (tampoc m’atreveixo a dir CiU, tot i que és qui arrossega al partit) va  a l’alça. A banda dels resultats electorals que no prometen gaire, ERC no sembla massa conscient de que, si continua amb el mateix tarannà, la societat civil li passarà per sobre i, donat que el Sr. Junqueras és catòlic practicant, li serà aplicable aquell passatge evangèlic dels plors i cruixir de dents,  però serà aquí a la terra i a les portes de l’infern polític.

El més fotut de tot és que Junqueras, jugant a perdre, juga també amb el futur del País i de la seva ciutadania. I si jugant acaba perdent la partida, ni nosaltres ni la Història el perdonarem.

J.  Vinyeta

3 de Febrer de 2015