593.- Arrimadas se’n va

593.-  Arrimadas se’n va.-

Arrimadas, la guanyadora d’unes eleccions catalanes, que en realitat va perdre perquè estaven  muntades perquè les guanyés de llarg a l’empara del famós 155, se’n va a fer les Espanyes. Es presentarà com a cap de llista de C’s per Barcelona a les properes eleccions del 28 d’Abril.

Diria que és l’epitafi a una trajectòria política a Catalunya que no ha estat  res  més que un fracàs rotund i que ha d’intentar  reparar lluny d’on no ha sabut que fer amb el càrrec de Cap de l’Oposició que ha ostentat  des d’aquell 21 de Desembre de 2017. Va guanyar les eleccions, és cert, però res més, perquè res més ha sabut fer, llevat de insistir en una confrontació cívica permanent, un cop instal·lada en el Parlament.

 Hem hagut  de suportar les seves proclames incendiaries des del faristol del Parlament durant aquests aquest any i mig en el que sempre ens ha tractat, als catalans indepes i majoritaris en el Parlament i  al propi Govern, amb l’insult permanent i amb un discurs sistemàtic i repetitiu d’escàs, per a no dir nul, valor polític, sense arguments per manca de raons amb que recolzar-se. Junt amb els seus i el seu cap de files, ha recorregut Catalunya  atiant la confrontació  de forma constant com  a únic i suposat missatge polític, amb fracassos sonats com l’ultima passada per Amer. Catalanofòbica recalcitrant ha interpretat sistemàticament que el seu resultat electoral equival al 52% de la població catalana quan, en realitat només es va emportar el  25,35% dels vots emesos i quan resulta que el món indepe se n’emporta el 47,50%[1] (sense comptar-hi els indepes integrats en altres formacions polítiques, que també n’hi ha) Aquests, i no altres, son els números que acompanyen la seva realitat.

L’última fantasmada ha estat el suposat viatge a Waterloo per trobar-se amb Puigdemont que, pel que sembla, acabarà sent una pallassada mediàtica, com va ser la d’en Boadella.

 Bon viatge, Inés. És una adéu alegre perquè molts (quasi el doble dels que tu en presumeixes...) no haurem de suportar més els teus discursos insultants, catalanofòbics i plens d’odi, però anodins políticament parlant i  fets  des d’un faristol en el que, per contrari,  la prèdica de la Pau, el civisme i la convivència hi és molt  freqüent...

J.  Vinyeta

24 de Febrer de 2019

---

[1] JxCat: 21,66%.- ERC:21,38%.- CUP: 4,41%.-  Total: 47,50% dels Vots, que equivalen al   51, 85% dels Escons en joc.

592.-Noves expectatives judicials. El PP de Casado

592.-Noves expectatives judicials. El PP de Casado

El judici avança. La convocatòria d’eleccions generals pel proper 28 d’Abril fa entendre al tribunal que ha d’accelerar les vistes per  publicar sentència tan aviat com sigui possible  i especialment tant lluny com sigui possible de la campanya electoral i de les eleccions en sí mateixes, encara que això suposi desavantatges per les defenses.

Les declaracions dels encausats van deixant en evidència la poca consistència (o preparació) dels fiscals amb preguntes que no porten en lloc i que permeten als encausats desmuntar-les amb certa facilitat. O, en el cas de Rull, evidenciant les manipulacions fetes per la fiscalia amb, al menys, un  determinat document. Val la pena fer notar que les paraules  rebel·lió i sedició han anat desapareixen  del llenguatge dels fiscals. Potser que la causa l’haguem de trobar en els documents que avui publica El  País, i ja coneguts pel TS, sobre la actuació prevista pel govern de Rajoy que, en cap cas havia pensat en declarar l’estat de setge[1], el que ens fa pensar en que Rajoy no entenia la situació catalana com una rebel·lió... El que passa és que, si així ho comença a albirar el TS, el propi tribunal hauria de reconsiderar la situació dels processats, encara que canviar de doctrina  li pugui representar una plantofada  en tota regla, si és que el TS està per protegir drets, també els individuals...

Personalment, i a riscos de confondre desig amb realitat, tinc la sensació de que Casado pot ser una mica incòmode a sectors del propi Partit Popular.  Ha estat creant un incendi poderós en tot l’Estat per intentar desarmar a VOX i desmarcar-se tant com li sigui possible de Rivera. Però la seva actuació em recorda les actuacions prèvies  dels que després s’han convertit en dictadors. Un país incendiat (per la raó que sigui) i un enemic comú (els catalans en general...) son les dues condicions bàsiques que donen peu a la sortida d’un salvador de la pàtria, a la que, en la meva opinió s’hi acosta perillosament Casado. Aquest no era el paper de VOX? Amb un Casado piròman i bomber al mateix temps,  el PP queda molt lluny del “centro derecha”  en el que el partit diu que vol estar situat.  El PP sabrà, però...  La resposta, el 28 d’Abril.

J.  Vinyeta

21 de Febrer de 2019

---

^[1] https://elpais.com/politica/2019/02/19/actualidad/1550602710_440304.html?rel=lom

591.-C’s fa apostolat

591.-C’s fa apostolat.-

En massa ocasions, la discreció sol ser una magnífica virtut tot i que, per alguns, és una virtut  difícil i, en certa mesura, incomprensible. Rivera és un d’aquests per qui la discreció és inassumible per la pèrdua de protagonisme que podria representar-li. I fa coses que l’aboquen  al desastre.  Puigdemont és fill d’Amer, i una bona idea que varen tenir els diputats de C’s al Parlament, i no dubto de que ho feien atiats  pel seu cap de files i amb la aprovació entusiasta d’Arrimadas,  va ser la d’anar a visitar aquell poble. Entenc que hi anaven  com si anessin a terra de missions, a convertir  heretges indepes...I, es clar, quan varen arribar a Amer, el poble els hi va fer veure que de convertits ja fa temps que ho estaven i, perquè quedés clar, hi havia a la Plaça del poble una pancarta gegant amb la imatge del seu “convertidor”. El poble va tancar portes i va deixar als 30 i escaigs missioners predicant en la deserta plaça... Com que res hi podien fer, es varen dedicar a arrencar llaços grocs, desobeint la doctrina que el seu propi Tribunal havia marcat al respecta. La montapollos, con l’anomena Cotarelo, ve fer un sermó lamentant la presencia de símbols heretges en tot el poble i..., varen marxar. Les cròniques parlen de uns vint minuts de missió i res més.

Però la creu no la varen deixar a Amer. Arribant a Barcelona, el tabarnesos es varen trobar la Gran Via barcelonina, tallada des de Plaça Espanya fins a Plaça Universitat, farcida de gent en tot el seu recorregut anunciant que el dret d’autodeterminació no és delicte[1]. La  Guardia Urbana parla de més de dues-centes mil persones, altres s’atreveixen afirmar que n’hi havia mig milió... i, com sempre, cada un dels presents havia pagat de la seva butxaca el viatge corresponent. La xifra és indiferent perquè, en el pitjor del casos, quadrupliquen  la minsa assistència tan celebrada a la Plaça de Colom, a Madrid... i el que és més important: demostrant que,  tot i amb la repressió galopant i persistent, el País es manté despert, expectant i, sobre de tot, alerta. Com deia algú ales xarxes, que n’aprenguin...! Va ser una nova patacada per aquests missioners que només s’atreveixen a parlar-ne insultant, com sempre.

Demà, dimarts, es reprendran els interrogatoris  al TS. Estarem a l’aguait del que allà passi, encara que només sigui per comprovar la diferencia de qualitat entre preguntes dels fiscals i les respostes dels acusats.

J.  Vinyeta.-  

18 de Febrer de 2019

---

[1] Personalment m’hagués  agradat més que aquesta pancarta digués  que l’autodeterminació és un dret...

590.- Se’ns gira feina

590.- Se’ns gira feina.-

Dons, sí. Sánchez ha triat el 28 d’Abril proper com a dia idoni per celebrar eleccions generals. Continuo pensant que creu que és una data que  li va bé. La convocatòria la fa després del fracàs de la manifestació de la plaça Colom, qüestió que entenc important perquè si, pel contrari, la manifestació hagués estat un èxit,  potser hagués rumiat altres dates molt posteriors per a convocar-les. Ara ens toca esperar, però veurem com Catalunya estarà més en el centre, si encara  és possible, de tots els debats i serà l’estrella de la campanya, com si l’Estat espanyol no tingués altres problemes per resoldre. Perquè el leitmotiv no serà altra que el que  es podria resumir dient a tota Espanya, el que no deixa de ser curiós, que o PSOE o 155, oblidant que el TC encara té pendent la sentència sobre el 155 i la que va ser la seva aplicació a Catalunya. La precampanya, ja iniciada, enganxarà de ple  el judici i pràcticament empalmarà amb les següents eleccions municipals – autonòmiques – europees. En les circumstàncies actuals, no estaria de més que els partits polítics espanyols  rumiessin en el per què aquests emprenyadors sobiranistes catalans ja han fet caure dos governs consecutius...

El Judici continua. Dos interrogatoris han deixat clara, en la meva opinió, la qualitat dels interrogats davant dels interrogadors. Dona la sensació de que el fiscal del tribunal i l’advocacia de l’Estat (la acusació particular no ha tingut ocasió de participar, i espero que així continuï) estan acostumats a tractar amb gent de baix nivell i queden diguem sorpresos per la qualitat i contundència de les respostes molt per sobre del que podríem considerar el nivell habitual. No és res més que el que podríem definir com una qüestió de nivell, polític, cultural, humà i d’orgull personal, tot plegat, com elements definitoris i diferenciadors entre uns, els acusats,  i altres, els acusadors.  Mentre que les defenses guien als seus representats  sobre la base legal de les coses que han ocorregut de forma tant objectiva com possible, i amb la veritat proporcionada per desenes d’informacions reals, verificables i viscudes pels propis encausats, les acusacions es troben amb el handicap de partir  de determinats informes més preparats per inculpar que per deduir-ne la veritat dels fets, amb molts d’ells  que semblen preparats ad hoc i per tant perfectament rebatibles.

Per una cosa i per l’altra, el panorama polític s’alterarà més del que ja estava. El judici continuarà destapant evidències. Casado i Rivera continuaran  desbarrant, mirant-se de reüll i observant els moviments d’Abascal. Sánchez no es cansarà de repetir que l’abstenció va ser la causa principal de la derrota  a Andalusia, tot i ser la formació més votada. Aquí, Iceta haurà  de fer un esforç per treure’n algun profit. Els indepes ens continuarem preguntant si s’ha d’anar  a Madrid o si hem de tirar endavant d’una vegada per totes. Tots tindrem feina, molta feina i haurem de decidir...

J.  Vinyeta

15 de Febrer de 2019

589.- Eleccions Generals a la vista?

589.-  Eleccions Generals a la vista?.-

Diuen a Castella allò de “...éramos pocos y  parió la abuela...” dita que, parafrasejant, podríem traduir assenyalant que només ens faltaven unes eleccions generals per carregar més l’ambient. Però ja sabem que, políticament parlant, tot és possible i en qualsevol moment.

El Parlamento  no ha admès els pressupostos que havia presentat i Sánchez sembla que pugui estar abocat a convocar eleccions generals. Ell, i només ell, té a les mans la possibilitat de convocar-les   i fixar-ne la data. O no convocar-les, prolongar els pressupostos actuals i fer la resta per decret, qüestió, dita sigui de pas, a la que ja  ens hi va acostumar el PP de Rajoy.

Davant de qüestions com la que ens ocupa, ja sé que soc mal pensat de mena.  Però em volta pel nas que Sánchez, independentment de l’actuació previsible dels sobiranistes, tenia in mente que la cosa acabés com ha acabat per, de moment, fer callar al menys als seus barons rebels més actius i també a les mòmies que, com bé assenyala un twit que corre per les xarxes,  el vent encara no s’ha emportat. S’ha estimat més aquesta situació que acabar sent crucificat per propis i estranys si hagués atès la més mínima reivindicació sobiranista. La metxa ja la va encendre la pròpia ministra portaveu amb allò del relator.

Entenc dons que Sánchez volia aquest final. PP, C’s i VOX no es cansaran d’exigir la convocatòria immediata de les eleccions. Però Sánchez les convocarà quan la data de convocatòria li sigui més propícia als seus interessos, i no en cap altra moment, qüestió aquesta gens baladí donat que, en aquest interí, ningú, i especialment VOX i companyia, pot cometre errors. Però també temps que, en el meu entendre, es calcularà com a suficient perquè Sánchez augmenti la seva capacitat de convocatòria electoral.

Unes eleccions generals son, a pesar de tot, una capsa tancada fins al recompte final  i, des de ja en fa unes quantes, les enquestes no han ajudat gens a poder fer previsions. Per tant, esperar la convocatòria, patir la precampanya (ja en marxa), la campanya electoral final i, finalment, estar pendents del recompte complert. En qualsevol cas Catalunya serà novament el centre de totes les declaracions i meetings. Ens tindran en el centre del discurs i Europa i el món tornaran  a tenir informació de primera mà de la voluntat destructora de Catalunya per part  de la España Imperial tardofranquista...

J.  Vinyeta

14 de Febrer de 2019

P.S.:  Acabant aquestes ratlles, Sánchez no ha fixat encara el dia de es eleccions que els rumors sitúen el 28 d'Abril.

588.-Fracàs i judici

588.-Fracàs i judici.-

Varen   punxar. Si  pagant els desplaçaments  des de qualsevol punt de l’Estat espanyol no han aconseguit, segons les pròpies dades, més de  200.000 participants (45.000 segons dades de la Delegació del Govern), vol dir que varen punxar, en tota regla. Res hi ha a afegir al que ja s’ha dit fins ara. Només constatar que Rivera i Casado han servit en safata a  Abascal el protagonisme de la diada a la Plaça Colom, tot i que fugint de la foto clarament acusatòria de connivència. Aquest fracàs estrepitós no és garantia de res. Potser només  que deixi en evidència que no tothom està disposat a ajuntar-se amb gent que plantegen un discurs clarament violent, extrem, xenòfob  i racista, entre altres coses pitjors, amb gent  que els Estats Europeus  aïllen tan com poden en les seves coalicions.

Però aquest fracàs, del que no se’n voldrà parlar gaire per raons clarament interessades dels protagonistes, és ben cert que ha quedat ràpidament eclipsat per l’inici del Judici. Tots, i la resta del món inclòs,  sabem de quin Judici parlem.  Sentint a les defenses, i com diu el mateix Cuevillas, han quedat paleses les violacions  dels drets fonamentals comeses fins ara. I per aquesta qüestió Gonzalo Boye, a l’entrevista que li varen fer a El Punt Avui entenia que, com creiem tots, el plet es guanyarà a Europa i que, segons el seu criteri les defenses, més que intentar  demostrar la innocència dels seus representats, que també, el més important radicava en posar en evidència les transgressions dels drets que des de la instrucció s’han anat efectuant, perquè son les qüestions que seran capitals a considerar pel TEDH en el moment oportú. Tot i que ningú pot afirmar que les sentències ja estan escrites, si no es reparen aquelles vulneracions sistemàtiques, sí que podem pensar que, precisament, aquelles vulneracions hi son perquè es pugui preparar la justificació d’un relat dels fets creat  ad hoc per facilitar una   sentència condemnatòria.

El tribunal sembla tenir pressa per finalitzar la vista abans de les eleccions  municipals – autonòmiques – europees. Però no troba  incompatible amb aquesta presa que el secretari general d’un partit, casualment el més bel·ligerant en contra dels processats, actuant com acusació popular,  disposi d’un altaveu propagandístic durant tota la vista. Ni troba estrany que, el primer dia del judici, 40 de la places  reservades per al públic estiguin ocupades per membres d’aquest mateix partit, VOX, que ja té al seu secretari general dins de la sala. Serà, com sabem, que España és diferent...

J.  Vinyeta.-  

13 de Febrer de 2019

587.- Doctrina.-

587.- Doctrina.-

Divendres 12, si no hi ha res que ho aturi, començarà el judici. Com que  no teníem prou clar que la justícia espanyola està en entredit, només ens ha faltat que un fiscal de l’Audiència, Pedro Rubira, posés en dubte la imparcialitat de tota la judicatura de Catalunya. És el joc dels disbarats que  resulta de voler imposar un càstig exemplar als encausats. Però passa que, quan es vol imposar un càstig exemplar, queda sempre clar que l’ànim de venjança és el real motor de tot plegat. Aleshores, i com a conseqüència, la venjança converteix la justícia en una pura aplicació   doctrinària. Per definició, doctrina no és res més que el conjunt d’idees o normes que regeixen la manera de pensar o d’actuar d’un grup de persones que, precisament, les defensa. És per aplicació d’aquesta doctrina, entre moltes altes coses, que resulta impossible que els judicis es portin a  terme fora del nucli dur d’aquesta doctrina, lluny de Madrid.

Aquesta mateixa doctrina malda per a ser l’única en tot l’Estat. Però, es clar, quan hi ha una certa pluralitat, per intentar la unificació es fan necessaris l’aplicació de determinats mètodes coercitius que, en general, es basen en la discrecionalitat d’aplicació de la Llei, creant inseguretat jurídica: es tracta d’acollonir al personal. És una mesura que ja ve de lluny i, com dia Lenin, no sé si massa amic dels aplicadors de la doctrina en qüestió a l’Estat, però en qualsevol cas doctrinari com ells, Lenin ja deia allò de que la por (ell en deia directament terror) és necessària per l’ higiene de la societat...

Ara haurem de començar a parlar del que pot ser un relator, o algo así... terme que, ja sense definir, ha incendiat  la caverna. Tot plegat, sense definir res, perquè pot semblar una deferència a Catalunya. No sé si el Parlament extremeny  ens donarà una definició clara del terme, relator o algo asi...

J.  Vinyeta

6 de Febrer de 2019

Correcció:  on diu Divendres, ha de  dir  Dimarts.---

586.- Ignorància controlada

586.-  Ignorància controlada.-

Aznar, i tot el PP, tenen por. Serà perquè entenen que la situació electoral del PP és realment compromesa (només ha faltat l’última enquesta del CIS que, manipulada o no, els situa en un quart lloc inimaginable fa pocs mesos) i és  pel que  Aznar fa les declaracions que fa davant d’empresaris, declaracions augurant una desaparició del problema catalán para siempre, amb el que ell mateix defineix com la última batalla, recuperant aquella actitud dictatorial  i feixista de camisa blava i corretjams que el va portar a votar no a una constitució que ara defensa més que aferrissadament.

Aznar no és un ignorant però necessita aparentar-ho. Pretén, o diu que pretén, finalitzar amb una situació que ni amb ocupacions militars ni amb dictadures ha estat possible de finalitzar. I els que ja  tenim una certa edat podem afirmar, per viscuda,  que l’última dictadura, que  va ser sagnant, amb trets, assassinats, presons i amb tota la repressió de la que el dictador va ser capaç, tampoc  va aconseguir finiquitar-la, aquesta situació. I Aznar ho sap, com ho saben el PSOE, PP, C’s, VOX i tots  els seus corifeus. Fa més de tres-cents anys que s’intenta i fa més de tres-cents anys que s’hi fracassa en l’intent.  I ara, amb un País en marxa vers la República, Aznar i companyia saben  que les dificultats que se li presenten per culminar l’última batalla, els hi seran pràcticament insalvables. Però necessita de la postura de mascle hispànic portada a les màximes alçades per presumir del que no té: credibilitat fora del seu cercle.

J.  Vinyeta

2 de Febrer de 2019