dissabte, de setembre 30, 2017

487.- El dia abans.- 

Ha començat el festival. Els Mossos han rebut ordres de tancar col·legis i, immediatament, han començat les ocupacions. Tenen ordres concretes de mesurar les intervencions i que en cap cas, llevat d’agressions directes o a tercers, poden utilitzar “la porra”. Sembla clar, dons, que si no hi ha res de nou, la guàrdia civil i la policia no hi intervindran,  i  el segon del  ministeri  de l’Interior, a la sortida de la junta de seguretat que es va celebrar a Pedralbes, va dir que, en cas d’intervenir, no pensaven ells  “ en pegar a nadie”.

Tot plegat em fa pensar que tota aquesta força enviada des de la resta de l’Estat, no ha vingut de cara al 1 – O: han vingut de cara al dia 2 i següents. Si és així, tenen més por de la que jo em pensava, però també pot ser senyal de la repressió, sigui quin sigui el que succeeixi diumenge, que ens vindrà al darrere. No és fiable que questa gent, vinguts expressament per impedir militarment  el referèndum del 1 – O, ara deixin en mans dels Mossos que els col·legis electorals estiguin tancats. M’arrufen el nas i, per tant, en sembla que aquests han vingut per arrodonir els dies després... És evident que no faig res més que especular, però em fan mal fiar.

Però passi el que passi, haurem guanyat. Perquè, en contra del que des de Madrid imaginaven, el País s’ha posa a caminar, el jovent s’ha incorporat plenament a tot plegat afegint la rauxa al seny dels avis, pagesos, periodistes, artistes i intel·lectuals, músics, juristes, associacions, societats, sindicats, ciutadania en general amb Omnium i ANC al davant, etc...,etc..., tot s’ha posat en marxa. Rajoy ens ho ha posat difícil, però nosaltres a ell, també. Europa deixa clar que no és res més que un  club d’amics, no diu res davant dels   abusos soferts per ciutadans seus però ens mira amb preocupació i Junker diu que, si guanya el sí, la CE respectarà la decisió catalana; l’ONU s’ha donat per informada de les bestieses que els Rajoy boys han fet en una setmana a Catalunya  i els hi ha estirat les orelles, Dinamarca vota per Catalunya, experts Internacionales avalen el referèndum català, Trump dubte del criteri de Rajoy assenyalant que la gent farà el que cregui que ha de fer (només va faltar l’embolic del propi Rajoy en el tema de la DUI), la premsa internacional fent-se ressò dia a dia de la repressió de Madrid sobre de Catalumya, una llista interminable de adhesions internacionals etc..., etc... Catalunya i el seu Referèndum està en primera plana a tot el món i el reconeixement ve en conseqüència. És tota una victòria que el temps ens valorarà.  Això si:  Valls  anuncia la fi d’Europa si Catalunya guanya, però ho fa pensant en la Bretanya i en  els incipients moviments de la Catalunya Sud, cosa que tampoc  és d’estranyar: no recordeu que tot just travessada  la frontera, a La Jonquera, ja hi havia aquell indicador que deia  PARIS 1000? Dons  això!                                                                                                                                  El  que ha quedat definitivament “classificat” ha estat el PSC d’Iceta. És pot entendre que la seva  voluntat i/o dependència del PSOE els porti  un i altres, a no voler participar en el referèndum. Però que ignorin la vulneració de drets fonamentals que s’han comès (a tal nivell que un jutgessa ha “desplaçat” al fiscal que abusava del poder i atribucions), passa de taca d’oli.  Els seus silencis, els d’Iceta i Sánchez al respecta, ens eixorden i la submissió d’un i altra a un Rajoy saltant-se la llei després d’un apostolat d’anys predicant la necessitat del seu compliment estricta, els ha fet submisos, incapaços per manca de la més mínima voluntat i de la força necessària per enfrontar-se amb aquest Judes que ha venut la seva suposada lleialtat a la política  i a la Llei, de les que tant n’ha gallejat (vist el final), deixant-les les dues qüestions  en mans d’uns jutges i fiscals amics  a canvi i amb la sola condició de que li garantissin el tancredisme habitual i propi del seu governar. Aquestes suposades esquerres haurien de llegir  aquella Carta oberta a les esquerres de Carles Ferreira[1], encara que només fos per a no oblidar una part de la història de Catalunya que els afecta. La desídia, per a dir-ho suau, amb la que s’han mantingut davant de les il·legalitats comeses, a les que com a mínim haurien d’haver denunciat, no penso que ens sigui fàcil d’oblidar. Vergonya!                                                                                                                                                        Coscubiela, “el Coscu”, ara es troba en la tessitura de que el seu fill Daniel, si aquella Catalunya apocalíptica que va descriure en aquelles turbulentes sessions  de principis de mes, no hi posa remei demà, haurà de viure amb aquells que han violentat drets humans en general de forma autoritària i dictatorial en aquella comunitat  en que, segons va dir, no hi volia viure. No sé si s’ho repensarà. Però, independentment, potser fora bo per a la seva consciència descarregar-se d’una motxilla que l’incomodarà tota la seva vida. Ell sabrà, però plorar després no arreglarà res. Em sembla que el final de la legislatura li queda massa lluny...                                                                                                

I ara, tots plegats, a dormir aviat perquè demà ens hem d’aixecar ben d’hora ben d’hora i, com diu una cruifista twitera, que no tinc el gust de conèixer  per demà, tots a “ sortir i disfrutar...”                                                    


J. Vinyeta
29 – 30 de Setembre de 2017

P.S.: Sigui quin sigui, el resultat de demà serà sistemàtica i repetidament només invalidat, en el millor dels casos, des de tots els racons  de l’orbe hispànic. Però, amb  el millor resultat possible, l’escarni serà tant lacerant com en sigui capaç de ser-ho la seva agudesa. Ja hi estem acostumats. Però igualment  farem el que haguem de fer.


[1] http://ctxt.es/es/20170920/Firmas/15165/nacionalismo-izquierda-maragall-estatut-referendum-catalu%C3%B1a-ctxt.htm
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de setembre 27, 2017

486.- Comentaris (Revolució, oé, oé, de la guerra)

486.- Comentaris (Revolució, oé, oé, de la guerra) .-

Estem immersos en una autèntica revolució. I de molta més intensitat que aquella que va bellugar consciencies a mitja Europa (i amb retrucs als USA, inclosos) que va ser nomenada de forma generalista el 15M. Aquesta revolució  a la  catalana, com diria en Tardà, està sent seguida per milers i milers de ciutadans de Catalunya (inclosos els que no ho son de naixement, però sí d’adopció) per posar potes enlaire definitivament una sèrie de “mantres” amb els que aquests catalans, aquest País, ja fa anys que no hi volem combregar. Totes les revolucions s’han plantejat sempre com a solució a una sèrie de  problemes, el manteniment dels quals no condueixen a res més que a l’anorreament  dels aporrinats.

 I la  Catalunya aporrinada ha dit prou i la tira endavant. Per què tira endavant? Perquè entenc que hi ha lideratge, i poderós: Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Cuixart, Sánchez, Gabriel..., formen la clau de volta de tota  la cúpula d’aquest lideratge de forma permanent i incorruptible.  I ara, quan han entès que sense  lideratges forts no  es va en lloc, recordant que era el mòbil qui portava el lideratge el 15M i el fracàs consegüent, el jovent, que se sentia desprotegit i sense paraigües, sabedor també que en un futur proper haurà d’incorporar-se a tutelar el Procés, s’hi afegeix de forma clara.  Cap “projecte” no va enlloc sense direcció, si no hi ha qui el lideri: el “projecte” català està ben liderat; per això va endavant. I això de que quan hi ha lideratges potents tot va més rodó, la història també ens ho ensenya.

Rajoy ha envaït el País. Imagino quelcom similar a  una operació, per exemple  anti – narcos, en una ciutat de set milions i mig d’habitants, complertament envoltada per la policia. Entre això i la realitat, l’arribada de milers i milers de policies i guàrdia civil amb aquells  “a por ellos, oé...” posa en evidència el tracte colonial al que estem sotmesos i mostren, potser inconscientment, una clara diferenciació i separació entre ells d’allà i nosaltres aquí.  Però també intenta mostrar-nos a tot l’Estat, coma vulgars xoriços i criminals perillosos, perquè si no hi ha un autèntica causa criminal, l’Operació Anubis (Deu egipci de la mort...), que en sembla que és com ve batejada des de Madrid, no té el més mínim sentit. Posar  tot l’Estat espanyol contra Catalunya, Rajoy ho considerà un èxit, però  de resultes, perd definitivament Catalunya, cosa que sembla iniciar determinats moviments financers, sempre atents als vols de les papallones.... Rajoy ha de començar a rumiar com arregla el conjunt de  disbarats en els que s’ha emmerdat perquè JP Morgan (i no és l’únic) està desaconsellant comprar deute espanyol i la prima de risc ja ha augmentat  un 20%.  I tots recordem que passava quan aquesta dada s’enfilava.

Tot i que sense els “tumultos” que tant insistentment assenyalava Méndez de Vigo, sense sang vessada, és evident que estem en una guerra, política, que ve de lluny en defensa de la supervivència més elemental de casa nostra i a la que si hi ha sumat, en aquestes últimes hores, una defensa necessària d’uns drets que han  estat violentats de  forma tant barroera i dictatorial que, els que els varem viure, recordem els temps de Franco. Rajoy vol guanyar la batalla ara i com sigui perquè li va a pell i, per aconseguir-ho, posa sobre de la taula, tots els mitjans de que disposa convençut  de que la força li donarà la raó. Podríem recordar-li, amb  això de la raó de la força, allò d’Unamuno a Millán Astray. Però no cal, ja ho sap. Prefereixo  rememorar un fet històric de la segona guerra mundial: la famosa batalla de les Ardenes, que ni tan sols va guanyar i amb la que Hitler només va aconseguir endarrerir un final de la guerra, des de ja feia dies  escrit. Les comparacions son odioses, però....

J.  Vinyeta
27 de Setembre  de 2017





Publicat per a Cap comentari:

dijous, de setembre 21, 2017

485.- Setge a Catalunya

485.- Setge a Catalunya.-

Catalunya en general i Barcelona en particular ha sofert una “càrrega” policial en tota regle amb entrades a diferents departaments i Conselleries de la generalitat que han estat regirades de d’alt a baix,  retirant material suposadament referent al 1 – O.

La imatge que de tot plegat està donant el govern central, és referència i portada a tota la premsa europea[1]. Le Monde, per exemple, es preguntava ja  ahir  si l’Estat ha fet un cop d’estat a Catalunya. The Times parla de repressió a Catalunya. The New York Times diu que Madrid augmenta la tensió. Financial Times  assegura que  és la pitjor crisi de la història moderna de l’Estat espanyol. Le Monde, avui de nou, Liberation, Corriere della Sera, premsa alemanya,  se’n fan ressò[2] L’Estat espanyol ha volgut anar lluny, amb un cop de testosterona, i la opinió general és que s’ha passat de frenada.

Perquè la vulneració de drets és manifest com van assenyalant els diferents juristes de prestigi (membres dels col·lectius Praga, Drets, els  catedràtics Queralt, Nebreda i Arbós..., en son un exemple) que van passant pels programes de TV3. Hi ha 14  alts càrrecs detinguts, 20 investigats i 41 escorcolls i, com diu Puigdemont, la Generalitat intervinguda de facto però, tot i que “coberta” com diu Queralt per “un Jutge amigo”, queda clar que tot plegat no és més que una aplicació encoberta del famós 155, però sense les garanties jurídiques que l’aplicació directa del famós article comportaria. Tot això acompanyat per l’ordre de Montoro d’intervenir els comptes de la Generalitat que, pel què també assenyalen els juristes, no és més que un “ordeno y mando” amb un nul aclariment jurídic  que avali l’actitud ministerial. Com diuen els que hi entenen, el preàmbul de l’ordre és un autèntic nyap jurídic. Albert Carreras ho veu com una autèntica acció punitiva a Les veritables intencions de Montoro[3]

Tot plegat, que ve de lluny, té com origen més immediat les modificacions legislatives efectuades pel Parlament, aprovant la Llei pel Referèndum i les Lleis de transitorietat. Una i altres han estat recorregudes davant del TC i el TC les té admeses a tràmit. Però, de moment, res més.  És a dir: el TC les ha suspeses de forma cautelar i ara s’està a l’espera de la sentència corresponent, tot i que, dit sigui de pas, avui ningú dubte de que seran declarades inconstitucionals.  Si aquestes Lleis estan suspeses de forma cautelar, com es pot parlar d’un referèndum il·legal si el TC encara no s’ha pronunciat? Es pot acusar d’alguna cosa més que de desobediència  si la convocatòria d’un referèndum està despenalitzada? Però Rajoy té por, molta por, de que la convocatòria sigui un èxit: un hipotètic tsunami als carres i places de Catalunya l’1 - O comportaria molt possiblement la dimissió del Govern Central. Perillós, molt perillós. I actua, abusant, en conseqüència... Com sigui, ha d’avortar aquest previssible tsunami....

Tot això fa que la gent surti al carrer i amb ganes. Entenem que s’inicia un nou Procés que afegeix a tot plegat la defensa de les llibertats individuals i col·lectives que ahir de forma fefaent  (però des de ja fa dies),  varen estar  vulnerades. En aquestes condicions em sembla un pur “cinisme habitual” que Rajoy ens digui que està disposat a dialogar. Ens ho diu en el discurs institucional però amb un llenguatge propi d’èpoques passades de trista memòria. Ens ho diu després de que al matí, al Congrés, i en ser preguntat pels fets de Barcelona, respongui allò de “estaban avisados...” que posa una vegada més en dubte allò, cada dia més difícil d’empassar, de la separació de Poders.

 Alcaldes anant a declarar abans de que  hagin realitzat suposats delictes, guàrdia civil començant registres abans de tenir ordre judicial, el TC preparant multes, Maza rumiant quan és més convenient (si abans o després del 1-O) la detenció de Puigdemont, Montoro intentant escanyar les finances de la Generalitat etc..., etc... Son només algunes de les imposicions que Rajoy va carregant a la ciutadania de Catalunya per acontentar al seu ego particular perquè, no hem d’oblidar-ho mai, estem on estem perquè ha repetit massa vegades[4] que  no quiero... No vol, res més.

A Madrid Rajoy perdia una votació, plantejada pel submís Albert Rivera que demanava un recolzament incondicional a Rajoy en l’afer català, perquè, sorpressivament el PSOE va votar no, llevat dels quatre incondicionals de Susana que s’han abstingut. Rajoy no té el suport del Parlamento per “liquidar” Catalunya.  Però tot i que el PSOE es separa, mal sigui provisionalment, de “l’ortodòxia”, Iceta, inassequible al desaliento, no és ni capaç de manifestar-se en front de la fallida de drets que enarbora Rajoy: Colau, Doménech, Fachín, Rabell... el posen en evidència. Iceta  sembla aferrat a aquella proposta federal del famós Congrés de Granada de 2013[5] que és evident que no porta en lloc. Iceta ho sap. Però, com Rajoy, no vol i ha de mantenir posicions...

La situació creada  és complicada i difícil. Però hem de continuar fent caní amb pau, defugint provocacions, amb caràcter festívol. Potser soc agosarat, però en sembla entendre que els Mossos no crec que siguin feliços fent el paper que fan. Però d’això, tampoc entenen la culpa ells. Hem de mirar endarrere i veure com els diferents Governs de la Generalitat no han solucionat un problema que ara cou molt. Pujol va ser el primer i crec que qui va tenir més possibilitats per arreglar-ho, però entre el peix que venia al cove mai hi havia el tema dels Mossos que al País Basc varen saber solucionar bé. Potser perquè allà hi havia morts...

El desafiament per part de Rajoy és clar  tot i que  està per veure  que guanyi aquesta batalla. Però tenim el convenciment majoritari de que, en qualsevol cas, perdran la guerra. La Història ens ho diu. I Madrid ho sap.

J.  Vinyeta
21 de Setembre de 2017



Publicat per a Cap comentari:

diumenge, de setembre 17, 2017

484.- “Allà i Allò” i alguna cosa més

484.-  “Allà  i Allò” i alguna cosa més.-

Em sembla que va ser la primera legislatura de Suárez que Roca Junyent (cognom que avui quaranta anys després encara no han  après a  pronunciar  els monolingües), en un dels seus discursos a Las Cortes,  va fer memòria del que els hi passava als polítics (i als que no ho érem, també) durant la dictadura franquista i la cura que havien de tenir quan parlaven, especialment per telèfon, de com havien de controlar les coses que deien. I posava com exemples allò de que es deien frases com aquella de...  allò que tu ja saps..., ja ens trobarem a la cantonada..., vigila quan parlis amb aquell del telèfon... Eren frases  a mitges però que els  eren perfectament intel·ligibles,  tot i que la seguretat personal sempre hi era absenta. I sembla que ens hi vulguin fertornar.

Un té la sensació de que anem a parar, dia a dia més, a aquella situació. Ara resulta que hem de parlar “d’allò” perquè sembla ser que qualsevol referència directa  “allò” que ha de tenir lloc d’aquí a quinze dies pot ser un delicte i  sembla que si, quan passi, ens acostem “allà” on passa encara que  només sigui per saber que cony hi passa i hi donem la  nostra “opinió” al respecta també podrem ser considerats delinqüents... El Punt  Avui ha estat el primer en recordar-nos-ho amb un anunci “encriptat” a les seves pàgines respecta  "d'allò"

Quina tristor...! ens volen portar altra vegada a les èpoques de la foscor en que, com sembla que està passant ara, les opinions  i les idees eren perseguides, com ho eren també els desitjos perquè unes i altres sempre voleiaven entorn de la paraula llibertat, que era el punt de trobada comú, substituïda per una democràcia orgànica que va portar a  milers de ciutadans a la presó només per discrepar. Com pot passar ara.

De totes maneres, si la Llei orgànica 2/2005  despenalitza la convocatòria de  referèndums[1] i la Llei diu el següent:

Artículo único Modificación del Código Penal
Quedan suprimidos los artículos 506 bis, 521 bis y 576 bis del Código Penal.

Amb aquesta Llei vigent, com es pot penalitzar el que no és penalitzable?.

D’altra banda, i pensant en “allò” que  es diu que serà d’aquí a quinze dies, Puigdemont. Junqueras, Forcadell i Colau han envia una carta a Rajoy, amb còpia a Felip VI, convidant-lo a parlar obertament per acordar un “allò”[2]. La resposta que va donar el portaveu del Govern,  Méndez  Vigo va ser la de declarar  el document rebut des de Catalunya de pur sarcasmo  i una añagaza, tot i que després diu que el govern de Rajoy no ha rebut la carta i que no en coneix el contingut exacte[3]... És una bona manera de deixar clar el desconeixement del que volem un 75% dels catalans. Potser hagués estat millor que abans de contestar amb exabruptes, s’hagués pres la  molèstia, al menys el ministre porta veu, de llegir-se la carta i així poder parlar amb coneixement de causa, però ja se sap com son.

Com que tot és tot, un Gegant de Gràcia de Sabadell que participava en una festa a  Can  Llong i que portava un paper amb un Sí, ha estat avisat per la policia municipal de que se’l treies[4] de sobre, aquell sí que portava. Vistes les coses, potser no podrem respondre afirmativament a res i haurem de buscar una nova paraula o un nou símbol per a definir una resposta  afirmativa. No ens podrem queixar: serà una forma  esplèndida per anar enriquint la nostra llengua...

Com sol passar, Catalunya serveix de tapadora de la corrupció que es manté a tota orquestra al PP. I és  per això de Catalunya que passa quasi en silenci la imputació de Gallardón en el cas Lezo[5] (és el cas del Canal d’Isabel II a Madrid) per haver-se ventilat simpàticament uns 70 milions de dòlars. Malauradament, com li ha anat de bé al PP aquest “lío” català per tapar, una vegada més,  les seves vergonyes i les d’un exministre catòlic, creient i practicant...
J.  Vinyeta
16 de Setembre de 2017


[1] El preàmbul és prou clar “La Ley Orgánica 20/2003, de 23 de diciembre, de modificación de la Ley Orgánica del Poder Judicial y del Código Penal, en su artículo segundo, modificó el Código Penal introduciendo en él los artículos 506 bis, 521 bis y 576 bis. El artículo 506 bis castiga con penas de tres a cinco años de prisión e inhabilitación a la autoridad que convocara procesos electorales o consultas populares por vía de referéndum, careciendo de competencias para ello. Este artículo y el 521 bis también penalizan a quienes facilitaran, promovieran o aseguraran la realización de tales procesos o consultas. Por su parte, el artículo 576 bis castiga con pena de prisión a la autoridad o funcionario que allegara fondos, bienes, subvenciones o ayudas públicas a asociaciones o partidos disueltos o suspendidos por su relación con delitos de la sección segunda del capítulo V del título XXII del Código Penal. I el text de la Llei, explícit.
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de setembre 12, 2017

483.- Després de la Diada

483.-  Després de la Diada.-

Com sempre, i fa ja anys, ha estat un èxit. I també com sempre haig d’entendre que, des de Madrid, faran creure a la resta de l’Estat que ha estat un fracàs, que tot plegat no és res més que una manifestació evident de quatre eixelebrats que, a més, ens porten als catalans  arrossegats com xaiets directes  al precipici. De Diada catalana res de res perquè només hi havia estelades i, com sempre i també des de fa anys, la majoria silenciosa és realment la gran guanyadora  De sempre és sabut que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar perquè, encara que a Madrid no hi sentin, un cop “precipitats”, el tema català subsistirà.  El ball de xifres és el que és i,  com sempre segons ells, demostraran que el soufflé es desinfla. Però si les xifres oficials de la mani del 17 d’Agost contra el terrorisme donaven una participació de 600.000 persones, quanta gent hi  havia ahir?

Des de Madrid han esperat, amb independència del seu resultat, que passés el dia per a completar l’andanada. Res de nou, perquè faran els triples salts mortals sense xarxa necessaris perquè tot allò que el exaspera  i els fot nerviosos surti malament: nosaltres a intentar que vagi el millor possible. Però haig de confessar que hi ha una cosa que em preocupa, i és que hi hagi, abans del dia 1 O un acte violent que els hi justifiqui una intervenció  pseudo - militar. Acte que, tingue-m’ho en compta, pot estar dirigit a tal fi des de les clavegueres de l’Estat. Dic això perquè no fa gaire dies el portaveu del govern  central, Méndez Vigo, insinuava que un acte violent era el pitjor que podria passar. Però no em resisteixo a deixar constància del que aquest amic del govern, Cebrián, deixava escrit a les pàgines de  El  País[1] el dia abans de la Diada. Hi diu el següent:

“Este (el sistema polític) incluye las reglas para su reforma, y si alguien quiere cambiarlas al margen de ellas está abocado necesariamente a ejercer la violencia. Violencia en definitiva, aunque en grado todavía menor, fue lo que hubo en las últimas sesiones del Parlament de Cataluña. Los atribulados dirigentes de la secesión, ya casi constituidos virtualmente en Convención aunque ellos no lo sepan, deberían recordar que esa etapa revolucionaria desencadenó el Terror, única manera de acallar a los disidentes”

Segons Cebrian Albiol, Arrimadas i Iceta poden estar en perill arrel d’una incipient revolució, amb una Convenció ja en marxa... Però el que no ens diu Cebrian és qui serà el Robespierre de torn, qui personificarà aquell terror implacable que es pot derivar d’aquesta revolució. Imagino que pensa més en alguna de les CUP que en Puigdemont. Per tot plegat, estem atents. Muriel tornaria a predicar la revolució dels somriures. Pensem en ella i seguim endavant.



J.  Vinyeta
12 de Setembre de 2017

Publicat per a Cap comentari:

dilluns, de setembre 11, 2017

482.- Accions jurídiques i la seva interpretació

482.- Accions jurídiques i la seva interpretació.-

L’andanada des de Madrid ha estat èpica. Hi ha emmerdat a tothom i no ha quedat clar que, si els que anem a votar, també estarem  cometent un delicte. Em dona la sensació de que, quan es varen reunir per decidir el què i el com, a cada idea que algú aportava, hi havia una altra que afegia allò de “... y dos huevos duros...” perquè, no fos cas, que quedés algú sense assenyalar.

Hem entrat en una etapa difícil: Rajoy diu que anirà  a totes. El seu tancredisme l’ha portat fins ací i ara no li queda més remei que fer el que fa, tot i que amb un ull posat a Europa que, de moment, ni està ni se l’espera. D’altra banda, el País, Catalunya,  fa  anys que va empenyent als polítics perquè ens portin a port i no crec que sigui ara, a pesar de totes les amenaces, quan deixi de fer-ho. Ans al contrari.

 Catalunya també mira Europa i té també clar  que Europa, hores d’ara, ni està ni se l’espera. És cert que Europa parla de Catalunya d’una forma adusta i excloent acontentant a qui li demana definició, com ha estat el cas de la diputada de UPyD, Beatriz Becerra. Però si el catalans, tot i marxant d’Espanya,  constitucionalment no perdrem la nacionalitat espanyola, llevat de renuncia expressa, com serà possible que perdem la “nacionalitat” europea...? Per què no ens hi donen resposta? Una sí i l’altra no? Oxímoron.

Per tot plegat, la situació és complicada perquè bàsicament, i en contra del que els unionistes expressaven al Parlament, es tracta d’un enfrontament directa entre un govern central, amb antecedents clarament dictatorials  franquistes, jacobí, amb un esperit imperial que s’ha mantingut virulent des del segle XV i que intenta fefaentment que  Montesquieu mai no hagi existit, un enfrontament dic en contra  d’una part majoritària de la ciutadania catalana que clama per poder, senzillament, votar. Però estem on estem perquè Rajoy va dir clarament allò de  “...y porque no quiero”, no ho oblidem.

Però tota aquesta violència administrativa i judicial posada en marxa, s’ha vist gairebé decapitada arrel del recurs de recusació dels membres  TC que Carme Forcadell presenta  i que és resolt pel propi TC què, assenyala Partal[1] (i del que també se’n feia resò J. Graupera en  ElNacional[2] assenyalant la voluntat de Rajoy d’anular el debat parlamentari, i d’aquí l’allargament de la sessió, amb les collonades dels unionistes, esperant una anul·lació exprés que no va arribar), obra la via per a anar als tribunals europeus (Ho explicava també abans d’ahir l’advocat de Carme Forcadell, Agustí  Carles, a Més 324[3]). Però, afegeix Partal que, en la segona interlocutòria que emet el TC, considera  Forcadell “part del procés...” i que per tant és impossible inhabilitar-la sense convocar-la, sense escoltar-la formalment, sense respectar els seus drets processals, la qual cosa pot ampliar-se, conseqüentment, a que tots els amenaçats pel referèndum es puguin personar com a part... el que farà que la via ràpida de inhabilitació quedi en res.

I com que alguns de Madrid també ho saben, comença la por de que l’Estat no hi arribi, ni amb temps ni amb forma, a impossibilitar el referèndum[4]. Pot ser serà que ja ens donen moltes possibilitats  d’èxit. Però s’esveren  més quan al propi Rivera se li escapa allò de que “ho tenim  fotut...”[5] o quan se’ls hi ha fet  evident, especialment a partir del 17/08 de trista memòria, que molta premsa estrangera   tracta a Catalunya com un Estat. Pobre Rajoy! Es convertirà en un drap brut i estripat en mans de tota aquesta trepa, si no  van les coses com la caverna vol...

A banda de tot plegat, el Banc d’Espanya ens ha fet l’anunci, ara, en aquestes circumstàncies polítiques, que del rescat bancari, aquell que no havia de costar un euro als espanyols, entén com difícilment recuperable el 75% de les quantitats repartides entre els bancs. Fent els números en resulta l’escandalosa xifra de més de quaranta mil milions d’euros (40.000.000.000!!) que haurem de pagar entre tots. Aquest govern central, tant escrupolós amb els diners que es gasten els adversaris polítics, als que tracta obertament d’enemics, ¿exigirà responsabilitats als autors d’aquesta desfeta que alguns economistes auguren que podrà arribar als dos-cents mil milions, un cop sumat el banc dolent que obertament és un banc en fallida, més les quantitats que aniran aflorant dels bancs que encara estan a la corda fluixa?  És ben bé allò de la palla i la biga, a l’ull...

J. Vinyeta
10 de Setembre de 2017

Publicat per a Cap comentari:

dijous, de setembre 07, 2017

481.- Al Parlament...

481.- Al Parlament...

Ja està fet. Després d’una sessió maratoniana i amb una oposició entestada en que no es pogués votar, ha arribat el moment i la Llei dita del Referèndum ha estat aprovada amb els vots necessaris i esperats i amb les absències a l’hemicicle també esperades de PP, C’s i PSC.

El debat ha estat un permanent joc dels disbarats. Vist des de fora del Parlament, feia una estranya sensació en veure als números dos de cada partit de l’oposició demanant una  i altra vegada la paraula, exigint un “exquisit” compliment del reglament de la Cambra, repetint exigències ja presentades i debatudes,,,, fent, en una paraula, tot el que tenien a l’abast per endarrerir – impedir la votació: fins a sis reunions de la Mesa durant el debat i cinc reunions de la junta de portaveus (l’última, que ha durat mes de dues hores,  ens ha deixat amb l’ai al cor...),  és el balanç final de les permanents intervencions dels diferent grups parlamentaris opositors. L’espectacle ha estat  vergonyós, però amb l’intent permanent de presentar a tot el sobiranisme  com a responsables de la més gran fallida política que podrà recordar la història d’aquesta nació que és Catalunya, fallida  que PP, C’s I PSC donen per feta.

Per amenitzar-lo, la  vicepresidenta Soraya ha fet acte de presència davant les càmeres de les TVs per donar el que possiblement hagi estat el missatge més dur i amenaçador dels ha vingut fent fins ara, afegint-se a la festa: era l’anunci oficial de que l’Estat posava en marxa tot el sistema repressor, endarrerit només pel fet de que fins quarts de deu de la nit no ha estat aprovada la llei. No obstant, la fiscalia de Catalunya ja anunciat querellar-se contra la Presidenta del Parlament. Possiblement sigui la  baula més dèbil deL l’engranatge tècnic de tot plegat, però no la baula que, des del punt de vista d’actitud i comportament sigui  fàcil de trencar. Perquè Carme Forcadell ha demostrat avui la seva vàlua i enteresa,  ha estat l’autèntica heroïna de tota la sessió. Constantment assetjada, ha suportat estoicament totes i cada una de les impertinències amb que l’han obsequiat des de l’oposició i, tot i això, ha aconseguit portar el debat fins on havia d’arribar. Mereix el reconeixement de tots.

El debat ha finalitzat després de les intervencions directes  d’Albiol, Arrimades i Iceta que no han estat més que un continu reguitzell del caràcter antidemocràtic de tot plegat i de la vulneració sistemàtica dels seus drets com a diputats. Tot i sabut que el que ha passat passaria, no podien donar crèdit al que se’ls hi posava davant i justificaven les seves absències durant la votació... Iceta  ha fet el discurs més dur que Albiol o Arrimades perquè, quan darrera de les paraules   hi ha un rebost més ordenat i més omplert de  pòsit intel·lectual i cultural,  no és necessari cridar per a fer-se sentir, però no per això ha estat un discurs menys catastròfic que els que han   fet els seus companys de pista. Rabell s’ha mantingut entre dues aigües com sol fer sempre. És la forma d’actuar d’aquests d’iniciativa: si, no, no és el que cal, si que cal... Coscubiela, com li ha dit Anna Gabriel,  només ha fet aportacions teòriques. Dante Fachin al menys ha tingut la valentia de dir a la Cambra el vergonyós que ha estat el comportament de l’oposició durant la sessió. Entre una cosa i altre, semblen  clares unes “diferències” dins de la coalició que el propi Dante entén que “...se’n haurà de parlar...”

Quan el debat es va donar per acabat, el Govern, de forma col·legida, va signar el decret de convocatòria  del Referèndum. I la Llei de Transitorietat entra a la Mesa per a ser aprovada al ple  de demà. Sarao a la vista, un altra cop

Ara vindrà la tempesta. Llamps i trons aniran caient sobre dels membres del Govern i de la Mesa del Parlament. A les deu del matí de demà hi haurà consell de ministres extraordinari, ordenant (crec que podem dir-ho  així...) al TC  que actuï amb els nous “poders” derivats de la  modificació legal corresponent, amb contundència i amb execució de les pròpies sentències.

Veurem que fan. Però sabem que si pretenen resoldre jurídicament el problema, una vagada més s’equivocaran i la resposta des de Catalunya s’incrementarà. El problema de Catalunya continuarà sent el problema polític més gruixut que té l'Estat tan en quan no intenti la seva resolució per la via política i del diàleg.


J.  Vinyeta
6 de Setembre 2017
Publicat per a Cap comentari:

dilluns, de setembre 04, 2017

480.- Silenci i prudència

480.- Silenci  i prudència.- 

Penso que ha arribat el moment d’aturar alguna cosa. Aquesta gent de Madrid ens estan portant al seu terreny si seguim fent-los-hi el joc. Hem de dir prou i deixar que es vagin embolicant ells solets. El tema del Mossos no s’ha acabat, està lleugerament soterrat perquè ara totes les forces vives van esperant el proper dimecres, dia 6, per la gran festa. I les forces “mortes” continuen surant per les clavegueres. Però quan es doni la medalla als mossos, arrencaran de nou.   Des d’aquí no els hem  de donar corda perquè, si ho fem, la famosa motxilla etarra d’Atocha haurà estat fabricada pels mossos i lliurada directament per Puigdemont als etarres... només és  qüestió de temps. Així de clar.

Referent al tema dels  Mossos, crec que val la pena llegir l’article que Jordi  Graupera publicà en l’edició del dissabte al  diari ARA[1]. Sense  estridències, ens fa entenedors de tot plegat (el què, el qui i el per què) i arriba a una conclusió clara: “L’Estat i el seu corifeu a la premsa, han decidit que l’única alternativa que tenen és que la gent no vagi a votar. Amb aquest merder han acceptat el marc del referèndum per la via dels fets”. Es tracta de tenir present aquesta conclusió simple, però real i evident.

Tenim un repte i entenc que la millor col·laboració que podem  fer per arribar fins on hem d’anar, és deixar-los sols, tancar des d’aquí les polèmiques especialment obertes des del ministeri de l’interior amb el nostre silenci perquè, la sola finalitat d’aquestes polèmiques és que afectin directament el procés, que ja sabem perfectament  que és el que  pretenen.  Per tant, prou. TV3 ha estat la primera en practicar aquest silenci. Sap, com sabem tots, que qualsevol discussió - debat amb tota aquella penya, serà estèril. Per tal, és important que des d’aquí mantinguem silenci.

Sabent que llençar brossa serà l’actitud amb que ens “obsequiaran” des de Madrid, entenc que es fan necessàries, al menys,  tres  respostes per la nostra banda:  La primera, aquella tan coneguda, i en massa ocasions no practicada, de keep calm... La segona és la participació en la mani de l’11 de Setembre: omplir els dos carrers serà una evidència i ensems un advertiment que, a pesar de tot, des de Madrid intentaran minimitzar  com  ha estat sempre. Però si la resposta és massiva, no podran negar les imatges: tot lo més les censuraran.... I la tercera, evidentment, és anar a votar.

Temperar els nervis és necessari. Avisar el dia 11, molt convenient. Anar a votar és imprescindible.

Sabent dons com estan les coses i preveient que aniran empitjorant, aferrem-nos els matxos.  Somrients però seriosos. Pacífics i prudents... però de cara al repte que tenim davant.

J.  Vinyeta
4 de Setembre de 2017

Publicat per a Cap comentari:

divendres, de setembre 01, 2017

479.- Rajoy, El Periódico i les Clavegueres

479.- Rajoy, El Periódico i les Clavegueres.-

La compareixença de Rajoy al Ple del Parlamento, no ha estat gairebé més que una anècdota.  C’s  tenien raó, mal que em pesi, quan pronosticaven que la compareixença no conduiria  més que donar a Rajoy l’oportunitat de fer un míting d’autocomplaença i de res  més. Realment: de la Gürtel, ni una sola paraula. Així va estar, i punt. No obstant, com que Rajoy ha estat de sempre un mentider compulsiu, o així ens ho ha semblat, hi ha qui ha posat solfa a les mentides que durant la compareixença va deixar anar. Val la pena fer-hi una ullada[1]. Més que res per constatar que allò que diem  de sempre que  és veritat,  comprovant el  reguitzell de mentides amb que es va despatxar.

Però el gran tema  ens l’ha donat el famós document que  ha publicat El Periódico: el suposat avís de la CIA als Mossos preveient-los de l’atemptat a Les Rambles. El document, que teòricament anava dirigit simultàniament al CNI, Policia Nacional i als Mossos, curiosament, ha estat publicat per un diario amigo, sense logo  identificador i sense signatura, amb faltes espectaculars, com l’expressió de la data d’emissió, tant mal girbat que el propi Julien Assange, des del seu “retir  forçós” ens dona pistes clares  que ens fan més entenedors de la  falsedat del document i que, per tal, en demana la dimissió del director del diari. Sembla redactat per un castellanoparlant, amb pocs coneixements  d’idioma anglès (potser per allò de la pérfida Albión...) i, per tant,  comet barbaritats tipogràfiques en el redactat. Trapero diu que li hagués agradat que Hernández hagués etat en la roda de premsa per discutir de tot plegat, i pregunta al director del diari qui li ha dictat la nota... Una nota que primer era de la CIA, després del Centre Nacional de Contraterrorisme, la NCTC, i sobre la que el propi director de diari entra en contradiccions, amb l’excusa de preservar “les fonts”...  per a dir-nos, finalment i amb valor d’exclusiva, que la nota ell la tenia abans del atemptat,  però “...que no la va publicar per  no esverar a la gent...”: un silenci clarament culpable  amb setze morts... perquè no calia publicar-la si no, senzillament, posar-la en coneixement de la policia. Un ridícul en tot plegat, que llença a la brossa descarnadament la poca credibilitat de que ja disposava el diari, ara ja lliurat obertament a l’espanyolisme cavernari. En tot això, el ministeri de l’interior, a Madrid, calla...

Però, es clar, la nota ha estat publicada i es fa obligat saber-ne la procedència. Qui li ha “colat” al director del diari, Sr. Hernández, i amb quines finalitats? Avui, amb totes aquestes incidències, recordem la actuació de l’actual director de la oficina d’informació de policia nacional, el comissari Olivera. “Intim” de Fernández Diaz i  en el seus temps de ministre de l’interior, Olivera va ser director de l’oficina de l’UDEF i, com a tal, va fer els viatges a Suïssa   reclamant el número dels suposats comptes del President  Mas i de l’alcalde  Trias; se’l considera l’especialista en inventar-se aquells informes culpabilitzadors i  que forma part d’allò que es va venir en definir com a policia patriòtica, sent-ne una de les ànimes  de la Operación Cataluña.

 Per tant, amb Olivera ara al  front, no és estrany que les  clavegueres, després de la desemmascarada Operación Cataluña  continuen funcionant a tota orquestra.  El primer d’Octubre és a tocar. I des del govern central es fa necessària la interpretació d’una partitura, amb orquestració complerta i permanent, per deslegitimar tot el que pugui ser deslegitimat. Volen fer bona aquella dita castellana de “Calumnia, que algo queda...”. Ara,  i des de ja fa dies, toca als Mossos. Perquè el seu paper va ser brillant i  el seu Major, un autèntic comunicador. Però a Madrid, tan imperial, se’ls hi ha oblidat que, de les plantofades que ens han donat, se’ns ha anat fent crosta, i dura,  sobre de  la pell.  Així les coses, amb el cul ben vermellet però amb  la pell ja amb la  cuirassa, hi ha coses, com aquesta de El Periódico, que rellisquen... ¿com volen que ens creguem el diari si tot assenyala que és una boutade més  controlada des de les clavegueres de l’Estat que no pas una informació veraç, contrastada i fidedigna? La fiscalia intervindrà, donada la gravetat  de tot plegat?

Amb tots aquests antecedents, amb l’evidència de que el primer d’Octubre és a tocar,  amb Soraya nerviosíssima dient-nos abans d’hora què farà el Constitucional al que no deixa ni temps de rumiar, comportant-se com si realment en fos la mestressa (i això sense que ningú se n’escandalitzi d’aquest manifest control sobre del TC), volen que ens creguem el diari, qüestió que només es poden creure els pusil·lànimes...? Parodiant la intervenció de Tardà l’altre dia al Parlamento, serà que ens prenen per imbècils?. Dons serà que sí

¿No recorda, tot plegat l’actuació del Govern Aznar en els atemptats d’Atocha, amb la fal·lera pels etarres? En aquells fets, els etarres culpables. En els actuals, els Mossos...? Allò ja es va aclarir i no n’han après gens. Però Les Rambles ja estan netes. I els Mossos aplaudits...

J.  Vinyeta
1 de Setembre de 2017

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)