277.- Recta final?

277.-  Recta final?

He posat aquest títol perquè em sembla que des de la societat civil, la que en podríem dir sobiranista és clar, entenem que som ja  massa a prop de la línea vermella que en cap cas hauríem de depassar i que no és altra que l’evidència de la oportunitat perduda. I és en conseqüència que en comencem  a estar fins allò que no sona vista la inoperància dels que haurien de pilotar la situació que bona part del País va deixar clara el passat N9N. Una societat civil que ha fet tots els papers de l’auca, que, quan ja els ha fet, es posa  en mans dels polítics (sobrevinguts arrel del 12  de Setembre del 2012, tot ha de dir-se) perquè facin la conducció d’aquesta societat civil  vers els objectius assenyalats fent la feina de que els hi és pròpia, i nota  que  la classe política sembla  incapaç de portar-nos allà on varem dir que volíem anar (tot i les “promeses” que al respecta varen jurar i perjurar complir), aquesta societat civil, repeteixo,  està legitimada per a  assenyalar-los  amb el dit a tots ells, perquè té molt clar que no es mereix aquesta sensació de desatenció per part  d’aquells que, a més, els hi paga el sou. Ja n’hi ha prou!.

Sorprèn inclús que un home com el President Mas, que s’ha jugat la pell a nivell personal, que ha estat capaç de posar el seu  partit a disposició del País, que amb qualitat política i parlamentària per sobre dels seus oponents (i amb claredat), que ha pres decisions que hem d’agrair perquè ens ha portat políticament fins el punt de ser on som, impensable d’arribar-hi tan sols fa un parell d’anys, ara ens tingui amb l’ai al cor no sabem ben bé per què, tot i el meu convenciment de que no és precisament per raons partidistes.

Però convindrem també, i amb sorpresa, que els Republicans  no saben estar a l’alçada dels esdeveniments. Continuen posant al partit per davant dels interessos del País i això atipa encara més  la ciutadania (la sobiranista, evidentment!), tot i que era amb aquests amb els que més confiàvem perquè tot plegat anés endavant. Tinc la sensació de que ERC, el partit, i Junqueras no van a l’hora i aquesta que suposo disbauxa, ens té amb un caramel a la boca que, per raons de procés, es va desfent  i perdent sabor.  Per tot pelegat, ell directament i com a conseqüència, va perdent punts...

Entenc les dificultats que comportava una llista unitària com demanava Mas, tot i  que no va fer res més que el que la ciutadania demanava que fes. Però  d’aquí a arribar a refredar tot l’entusiasme generat arrel del N9N amb recels permanents i partidismes desbocats, no ens han fet cap gràcia a tot aquells que estàvem ja amb la papereta a la mà i que creiem que, hores d’ara, ja estaríem convocats per posar-la a les urnes.

Final incert? No. Però  quan els missatges SMS i Twits han estat aparentment l’única expressió de diàleg entre tots aquells que haurien d’anar plegats i acomodats als desitjos del País que els ha deixat la responsabilitat de  concloure allò que la societat civil va endegar, la societat civil manté  el convenciment de que el procés és irreversible, però és cert que ens posen difícil mantenir la puresa d’esperit al respecta.

El President ens comunicarà demà, després de la reunió amb ERC, ANC, AMI, Omniun i el seu partit, el què i el per què de tot plegat. Si el que ha manat en tot plegat no ha estat més que, senzillament, la pura estratègia o tacticisme per endarrerir-ho, ens ho haurà d’explicar molt bé, amb molta claredat, perquè si no ho fa, sap molt bé que no acceptarem excuses de mal pagador: hi ha encara massa en joc per deixar passar i perdre oportunitats sense raons contundents de molt i molt de pes que segurament també ens seran difícils d’entendre. L’ANC ha suspès momentàniament les mobilitzacions previstes fins escoltar al President. Però deixa per divendres la reunió del ple del Secretariat amb les decisions del President sobre de la taula. La ciutadania restarà amatent.

Esperarem a demà. Ara no ve d’un dia, certament. Convindrem també que si tot  arriba a bon port i podem veure constituït el Nou Estat d’Europa, que tot plegat, per trist que hagi estat, només haurà estat una anècdota que  el més joves podran explicar al seus nets.

Que així sia!

J.  Vinyeta

14 de Gener de 2015