141.- "Polacos"

141.- “Polacos”.-

Sempre m’ha intrigat que, des de la Meseta franquista, se’ns anomenés, despectivament, “Polacos”. No trobava original que aquest menyspreu només vingués donat per la nostra parla que els hi resultava, a tots aquells, inintel·ligible, com si escoltessin enraonar “polac”. No ho trobava coherent, perquè tampoc el Basc els hi era entenedor i les altres formes del català, com el Valencià i el Balear, tampoc els hi eren intel·ligibles i, tot i això, ni bascs ni valencians ni balears eren “Polacos”. Només ho érem nosaltres (no sé si a València i a Les Balears o al País Basc allò de “habla en cristiano, perro” també s’hi va donar, tot i que imagino que sí). Era l’única explicació que sabien donar-me inclús els meus, els d’aquí, i tampoc era tan estrany pensar que fora realment per motius de llengua si, com sabem, l’única llengua i per tant l’única manera de parlar que havia d’existir és la castellana (i passats més de setanta – cinc anys de la victòria franquista i trenta cinc de la mort del dictador encara la situació és manté pràcticament igual). I així ho tenia entès.

Però vet aquí que un dia, cabussant-me una mica en la Història, m’arriba a les mans un reportatge cinematogràfic sobre la vida i miracles del Sr. Hitler[1]. En aquest reportatge l’autor comenta les ànsies expansionistes del dictador alemany i recorda que ja abans de que signés, pel 1934, el Pacte de no agressió amb Polònia, Hitler deia el següent:

“Els polacs han nascut especialment per a la feina dura. Hauríem d’utilitzar-los simplement com a font de treball no especialitzada. Els polacs només han de tenir un amo: els alemanys”. I afegia: “Tots els representants de la intel·lectualitat polaca han de ser exterminats. M’agradaria matar sense pietat a tots el homes, dones o nens de la raça polaca o que parlin polac...”

No us sembla possible que el propi Franco copiés del seu admirat Hitler i que canviés del discurs “alemanes” per “españoles” i “polacos” per “catalanes” i que així se’ns veiés des d’aquell canvi - traducció – assimilació per tots els corifeus franquistes? No pot ser que d’aquí ens vingui el mot imposat?

No m’atreveixo a afirmar que aquest sigui l’origen de la dita. Però convindreu amb mi que “se non è vero, è ben trovato”...” oi?

J. Vinyeta
18 de febrer de 2012


[1] Visions of War.- Hitler in his own words (first part).- Alba Communications Ltd / Take Three TV productions 2002. Directed by James Wignall

140.- Pressupostos 2012

140.- Pressupostos 2012.-


CiU i PP han signat una acord per aprovar els pressupostos del 2012. La resta de partits, tots, han anat foten pals a les rodes per no haver de signar uns pressupostos restrictius i fer que el desgast del partit en el Govern sigui el més gran i greu possible, a fi de mantenir, aquests Partits, més o menys intactes les seves expectatives electorals i per poder dir a posteriori que CiU ha venut la seva ànima al diable. I la Sra. Camacho, que s’ha llençat, amb cos i ànima, a donar suport a CiU, està com unes Pasqües de feliç i contenta. Es pensa que és la Reina de la festa i presumeix de que realment dialogar amb ella és dialogar amb Madrid. No vol veure que amb els dotze diputats que té no pot fer res més que sortir a la foto i no vol entendre que si algú ha de parlar amb Rajoy ha de ser el nostre President i no ella. Sap, això sí, que no hi te res a perdre, perquè sap del desgast que està patint el seu partit fora de Catalunya i sap, també, de la dificultat que generen el compliment de les decisions que manen des de Brussel·les perquè el seu partit pugui renovar la majoria absoluta en les properes eleccions. Per tant, i per si de cas, quant més a prop estigui del que es ve en anomenar centre polític aquí a Catalunya, millor li pot anar en un futur.

Dit això, crec que hem de parlar del que no han fet els altres Partits. Suposo que tots els Partits son conscients de la situació del nostre País: amb una crisi que sembla que empitjora, una situació econòmica d’ofec des de Madrid que impossibilita sortir-nos-en, la Sra. Merkel marcant-nos els borals del camí a seguir, amb les limitacions que aquest guiatge comporta, i amb una recentralització política per part del PP que fa tremolar. És per tant el moment de que, amb independència de les ideologies, el pragmatisme (per no dir-ne clarament maximalisme) prengui cartes en el tema i els Partits posin la mà a disposició del Govern que, tot i que no és el Govern que jo personalment voldria i amb independència d’això, està plenament legitimat per les urnes. Diria, com argumentava un bon amic meu, que la pregunta a fer-los-hi als Partits és molt simple. Hem de preguntar als Partits si son socialistes, o republicans, o eurocomunistes o nacionalistes abans que catalans, si primer és el partit o ho és Catalunya. I entenc que la resposta és obvia. Per tant, que no s’esverin si un dels partits de l’arc parlamentari català, també per conveniència particular, tot s’ha de dir, ajuda a la governabilitat aquí a casa nostra. Això sí, els Srs. Herrera i López Tena, tot i que molt esverats amb la conxorxa CiU - PP, son capaços d’anar de bracet amb Ciudadanos (qui ho havia de dir, oi?) per portar els Pressupostos al Tribunal de Garanties Estatutàries endarrerint, no menys d’un mes, la aplicació de la Llei que els acompanya. I no sé que és pitjor si aliar-se amb el PP o fer-li l’agar-agar al Sr. Rivera.

Hi afegiria uns petits detalls, petits, o potser no tant, però significatius: el PSC, com els altres, però amb més intensitat, blasme per l’acord amb el PP, oblidant-se de que, quan es va pactar amb el PSOE, es a dir amb ells, Catalunya va sortir-ne tant o més escaldada que quan es va pactar amb el PP, amb l’agreujant de que ells formaven el Govern de Catalunya. El Srs. d’ERC ens varen aixecar la camisa, i per dues vegades, amb aquella famosa “clau” i amb el mateix Govern. I el Sr. Herrera i els seus, sabedors de les seves limitacions, abundaven, sistemàticament, en el que feien els altres dos. Del dèficit que entre tots tres ens varen deixar mentre governaven, en parlem avui i haurem de parlar-ne durant anys. Amb tots aquests antecedents, i encara son capaços de fer els papers que fan? Quines penques...!

Torno a preguntar-los-hi a tots: què sou primer, partidistes o catalans? Pel que aneu fent i en el meu entendre, la resposta és molt clara: el Partit, pel poder que genera o pot generar, és primer. I tot lo altra va al darrera, també Catalunya. I així ens va.


J. Vinyeta
17 de Febrer del 2012




P.S.: Mentre escric el present, el Conseller Mas – Colell ens avisa de la caiguda del creixement durant l’últim trimestre, el que obligarà a una revisió dinàmica dels pressupostos recent aprovats. Era una trampa preparada per descol·locar al PP, o ha estat una badada del departament d’Economia? Independentment, els Partits tindran una altra ocasió per col·laborar pel bé del País, i l’excusa perfecta per fer-ho en tots els àmbits. Novament si jugaran la credibilitat davant dels ciutadans de Catalunya. Tenim memòria, i que no ho oblidin, perquè tots aquests, i diria que sense excepció, ja tenen mala experiència d’aquests oblits.


./.

139.- Comentaris

139.- Comentaris –


PSOE – PSC.- Aquest últim cap de setmana, el PSOE ha celebrat el seu Congrés a Sevilla. Rubalcaba ha estat nomenat Secretari General del Partit en detriment de Carmen–Carme Chacón. I, en conseqüència, el PSC s’ha fotut una altra patacada. La Direcció del PSC, en paraules del Sr. Elena, ha estat neutral amb els dos candidats. Però no ha estat aquesta la posició que els pobres mortals hem entès que el PSC mantenia amb els Candidats. Han apostat per Chacón, per molt que ens vulguin fer creure que no (quants dels delegats del PSC han votat per Rubalcaba?) i a Madrid tampoc se’ls creuran del contrari. El PSC ha d’entendre que, aquesta suposada neutralitat no ha estat gens clara, que el camí que va des del carrer de Nicaragua fins al de Ferraz, ha quedat ara molt embardissat i que no seran els de Ferraz els que vinguin a desbrossar-lo. Si el PSC volia grup parlamentari propi potser ara seria el moment, perquè entenc que el Sr. Rubalcaba no els hi farà gens fàcil ni agradable la estada dins del grup parlamentari del PSOE: Rubalcaba té memòria. Han de decidir què, qui, com..., és a dir que volen fer, on volen anar, si hi ha lideratge per a fer-ho, si tenen quelcom per dir-nos... No sembla que res de tot això hagués quedat clar en l’últim Congrés de fa dos mesos. I ara ha quedat tot encara més emboirat.

Ministeri de Cultura.- El Senyor Wert es va engrescar en una discussió sobre les curses de braus en la Comissió corresponent. El Diputat Tardà d’ERC (algú ho havia de dir...!) li va dir que a Catalunya no hi tornarien haver-hi “corridas” perquè el Parlament havia elaborat i aprovat una Llei que les prohibia. El Sr. Wert li va contestar que entenia que el Parlament Català no podia manifestar-se en un aspecte cultural com del que estaven parlant. Ras i curt!. Queda clar quin és el tarannà democràtic d’aquest Sr. Wert, capaç de posar en dubte a tot un Parlament democràticament triat, i quin és el caire del PP, perquè les altes esferes del partit tampoc l’han desautoritzat. Res, però, que no sabéssim.

Però sí que em sembla cert que aquest Parlament nostre fent les coses a mitges, com les va fer, no va donar un aire de serietat i aprofundiment en el problema de protecció dels animals. No es varen tenir els arrestos necessaris (ara se’n diuen valors...) per fer una Llei general complerta i els correbous i altres manifestacions, també anomenades culturals en les que els animals son maltractats, es varen quedar fora de la prohibició. Fent-ho així es va deixar la porta oberta perquè el Constitucional[1], que si alguna cosa té no és precisament simpaties vers el nostre País, entengui que la Llei es clarament plena de mancances com a expressió per a la protecció dels animals i que, per tant, cal deixar-la sense efecte. Serà una mostra més de que no fem les coses ben fetes. Però no crec que deixin passar una oportunitat com aquesta per deixar d’imposar-nos l’anima espanyola, autoritària, singular i suposadament culta a uns pobres i salvatges “polacos” com nosaltres que no sabem apreciar l’Art de Cúchares...

Spanair.- Podríem dir, com el títol de la novel·la, que era la crònica d’una mort anunciada. Tot allò que es vulgui fer aquí a casa nostra i que depengui de Madrid en la seva resolució final, mai no podrà enlairar-se, i mai tan ben dit. El tractament colonial no permet, ni tan sols, aspirar a igualar a la metròpoli. Per tant, era clar que, a pesar de la bona voluntat, Spanair no aixecaria el vol. El Tripartit, que mai va veure que la seva “amistat” amb Zapatero només ho era en un sol sentit (i si ho va veure, va continuar fent l’ase fins al final de la legislatura), va posar en marxa dos grans projectes d’alta volada: Spanair i Alguaire. Els dos quedaven en mans d’Aena. Un, per apropar l’aeroport del Prat als vols intercontinentals. L’altra (en la meva opinió un esforç econòmic absolutament innecessari[2]), per apropar, finalment i com a mal menor, els Pirineus als turistes extracomunitaris. Per aquesta última opció era necessari crear un control duaner d’entrada i sortida d’aquests passatgers. Tant una com altra situació necessitaven ser beneïdes des de Madrid. En el cas d’Spanair, inclús Iberia va posar pals a les rodes interferint clara i directament en les negociacions que la companyia catalana mantenia amb Qatar Airways per assolir aquells objectius inicials. El permís per Alguaire va arribar no fa gaire més d’un més, havent trigat gairebé dos anys en ser donat des de Madrid i quan la campanya prevista d’esquí enguany estava a punt d’anar-se’n en orris . Tot lo altre (l’aspecte econòmic de les qüestions), és més la conseqüència que no la causa, no ens enganyem. La història es repeteix, constantment. ¿Sabrem fer que, algun dia, les nostres coses depenguin només de nosaltres?



J. Vinyeta

7 de Febrer del 2012

[1] La Llei anti-taurina ha estat enviada pel PP al Constitucional.
[2] De totes maneres sent ruïnós com ho és, i sense que em serveixi de consol, no ho és tant com els de Castelló o el de Ciudad Real o el d’Osca