dimecres, de gener 30, 2019

585.- De Veneçuela i altres coses



Trump, com ja varen fer els EEUU de Kissinger a Xile, ha promogut un cop d’estat, de caire pacífic, a Veneçuela. Hi ha hagut el que podríem definir com un alzamiento que intenta destronar allò que podíem anomenar el Chavismo bolivariano de Maduro. No seré jo qui es posi a defensar un govern de Maduro que, vist des de fora al menys, ha portat al país a la misèria política i social. Però no em deixa de sorprendre que Sánchez, Casado, Rivera i Abascal i tots els seus acòlits, permanents defensors de la Llei,  beneeixin sense cap dubte  el que ha estat, en el millor dels casos, un cop d’estat tou que pretén enderrocar un Govern... Quan Catalunya demana l’execució d’un dret universal, els mateixos, tot i que amb altres noms,  executen una repressió sense parangó, amb l’intent de bloquejar tot el que acompanya aquell dret.  Increïble, però cert.

La Crida s’ha posat en marxa i penso que ERC i els Demòcrates convergents han de replantejar-se el seu estatus actual amb  les seves particulars situacions, individuals i col·lectives i, a la fi, concretar si s’hi annexionen o no.  Poden haver-hi sorpreses perquè en tots dos partits hi ha membres  proclius a  les tesis diguem-ne, per entendre’ns, més unilaterals, però no sabem quants. Tot això ara sortirà a la llum amb claredat. I en temo que, una vegada més, evidenciarà el discurs d’ERC allunyada ara de les posicions que la varen fer sortir d’un pràctic anonimat fins a portar-la  a la Vicepresidència de la Generalitat.  Veurem.

Estem a l’espera de  que el Suprem ens doni la data  del judici (tots sabem de quin judici...). Hi ha convocada una vaga general pels dies 5, 6 i 7  del proper Febrer que tot el món indepe secunda i pel que sembla, coincidirà amb les dates d’inici de la festa de les togues. Dona la sensació de que el tribunal estigui jugant al gat i la rata intentant que la data agafi per sorpresa a la ciutadania, qüestió difícil de que passi perquè   la ciutadania està continguda i a l’aguait de la senyal per actuar i que pot ser precisament la fixació de la data. Hi a una qüestió que em posa les orelles teses: ara hi ha corredisses internacionals per assistir al judici. La pregunta que se’m acut és ¿per què aquestes corredisses internacionals no hi varen ser durant el període d’instrucció, vistes les deficiències  que desenes de juristes tan reflectit que hi va haver-hi? No se si hi ha respostes.

A cada dia que passa, va quedant més clara la relació entre el ja famós imam de Ripoll i la policia – guàrdia civil de l’Estat. Diria millor, pel que va sortint, la relació entre l’imam i les clavegueres de l’Estat. A mida que vas sentint – coneixent novetats d’aquella desgràcia, van creixent les sospites de que el que s’intentava era crear una situació que permetés arribar  al grau 5 de la famosa alarma antiterrorista (ara encara  es mantén en el grau 4) i així propiciar la sortida de l’exèrcit als carrers especialment als de Catalunya que és on ja es covava tot el que després havia de venir.  Ja sabem com s’ho fa l’Estat quan belluga merda.

El tramvia passarà pel tram central de  la Diagonal a BCN. Em sembla una bona cosa. Però el que els promotors ens han de dir, i abans de res, és per on i com  es desviaran els milers de vehicles diaris que ara omplen la Diagonal i, especialment, a quins carrers o carré afectarà de ple la mesura. Pensar en retirar el cotxe dels carrers de Barcelona  és una pura utopia perquè, en els fons de la qüestió, hi ha un problema educacional al respecta, en primer lloc, i, en segon lloc, encara hi ha massa deficiències per arribar a la capital amb transport públic. Dons això: con tenen pensat fer-ho?

J.  Vinyeta.
30 de Gener de 2019

dimarts, de gener 22, 2019

584.- Per què?


584.-  Per què?.-

La mesura acordada pel Parlament extremeny, ens posa novament en la tessitura  de recordar, en la meva opinió i com deia l’escriptor, el per  què de tot plegat...

Alguns ens volen fer creure que ha estat Catalunya qui ha fet  retornar el feixisme  més punyent amb la seva actitud contestatària. Pot ser si, però en realitat no son nous brots de feixisme, si no   arbredes consolidades de feixisme que s’estenen, amb impunitat manifesta per tot l’Estat i especialment per Catalunya perquè, com preguntava l’enyorat Perich, “...Ah!  Però  se n'havia anat...?”

 El Procés català el que si ha fet, ha estat posar en guàrdia l’oligarquia de l’Estat per la  senzilla raó de que la desaparició de Catalunya del mapa autonòmic espanyol i seva la conversió en un Estat lliure i sobirà, manegant els seus propis recursos, deixaria l’Estat espanyol en una situació econòmica general tremendament perillosa, per no dir  crítica (actualment amb un deute que voreja el 100 del PIB) i a Extremadura, l’última en pronunciar-se, pràcticament en  fallida.

És cert que l’ADN imperial manté viu allò de la Unidad Pátria. Però l’oligarquia  cuida més el que li convé, que és el poder econòmic, volent aparentar  ideologia  imperial com excusa. És amb aquesta excusa que aquesta oligarquia atia allò que sempre ha estat a la seva  disposició: l’extrema dreta. Aquesta, fàcil de manegar, amb els recursos que aquesta oligarquia posa a la seva disposició, obedient, disciplinada i violenta quan convé  dins de l’ordre corresponent, fa la feina bruta, confonent l’objectiu real (l’econòmic) transformant-lo en un objectiu polític (Catalunya), que també,   i creant un  enemic comú  (d’altra banda element mostrat com imprescindible en qualsevol sistema autoritari, com el que aquesta oligarquia planteja, amiga  dels anomenats  Bannon  Boys) que faciliti la comprensió, el per què de tot plegat, a la resta de l’Estat. Casado va  rebent els manás que cauen des dels cels oberts d’aquesta oligarquia (FAES i Aznar en son dos d’aquests cels...). Rivera, tocat pel pacte amb VOX, recorda que ell havia estat el cridat per a la defensa dels interessos d’aquesta oligarquia, però sembla que ha perdut més d’un  llençol en les bugades...

Si a tot plegat hi afegim la proximitat de les eleccions Municipals – Autonòmiques – Europees, amb el resultat andalús en primer pla, i amb un PSOE   extremeny  que també es veu venir la patacada, podem arribar a mig entendre la moció parlamentària extremenya i, en general, l’escridassada fervent  de tots plegats. Sense oblidar, en cap cas, que el PSOE de Sánchez també és sistèmic.

Però no deixem de pensar en el problema econòmic que la sortida de Catalunya li crearia al poder econòmic espanyol. En la meva opinió, repeteixo, és la base de la raó del tracte colonial que anem rebent.

J.  Vinyeta
22 de Gener de 2019



diumenge, de gener 20, 2019

582.- Extremadura i altres qüestions


582.-  Extremadura i altres qüestions.-

El Parlament extremeny ha aprovat una moció per la que demana la implantació del tristament famós 155 novament a Catalunya. És ben bé cert que cada un pot  demanar la lluna si entén que li convé.  Sembla que a Extremadura ja no li queda res més  per fer ni per preocupar-se que assegurar el seu estatus actual. L’atur, que volteja el 28%[1], l’altíssim índex de funcionariat que voreja el 25% de la població activa, el pitjor índex de creixement que la situa  a la cua de totes les comunitats... son coses que no semblen ser preocupants pel Parlament extremeny, però que té molt clar que  aquestes dades seran pitjors si des de Catalunya, com deia el l’expresident  Ibarra a Cat.Radio, no arribessin els recursos necessaris. No ens enganyem: la demanda del 155 és fa en clau econòmica perquè si Catalunya està sotmesa, Extremadura té la supervivència garantida i els seus polítics, en conseqüència,  també.

Milian  Mestre, fundador de Alianza Popular  amb  Fraga, a qui sempre ha reconegut com a mestre, i que ha format part del PP en èpoques de tots els calius polítics especialment durant les relacions Pujol – Aznar, ha anat, des de fa temps, mostrant un cert criticisme amb el PP actual que, com ha dit en varies ocasions, és un partit, el PP, molt allunyat de les idees fundacionals que empenyien a la anterior Alianza Popular. Pot ser sí. Ell sabrà, si hi era, com havien d’anar les coses i com realment hi van ara. Milian s’ha despenjat amb unes declaracions de les que es feia eco El Punt Avui de divendres passat  i en ens diu, ni més ni menys que “...no ho havia dit mai, però ara és clar que Madrid ens tracta [a Catalunya]  com una colònia...” És evident que una declaració així i feta pel qui la fa, és d’agrair. És una qüestió que des d’aquí hem  tingut  present quasi de forma permanent, perquè el tracta, molts ho tenim clar, ha estat clarament colonial.  Benvingut, Sr. Milian. Si el tracta és colonial, entendrà perfectament que vulguem deixar de ser  una colònia. Si s’hi vol afegir, a les nostres demandes, sap perfectament que serà ben rebut.  

Els taxis tornen a bloquejar Barcelona i amb violència. Si aquesta actitud fos mantinguda pels  CDR, per exemple, estarien ja tots apuntats  als jutjats. Les màfies, controlades per fils foscos i estranys (en el tema de les llicències, per exemple), queda clar que tenen un altres tractes...

J.  Vinyeta.-  
20 de Gener de 2018

divendres, de gener 18, 2019

581.- Provocació?


581.- Provocació?.-

La policia deté als alcaldes de Verges i Celrà sense ordre judicial.  Em recorda  aquelles terribles escenes que molts varen haver de viure durant la dictadura en las que la policia es presentava a casa  dels suposats sospitosos i se’ls enduia a comissaria, amb finals distints però, en qualsevol cas, dramàtics.  Com en aquells casos, olora tot plegat mol malament, si és que som en un  estat de dret.

Imagino que les portades dels diaris del dia anterior, especialment la dels focs del l’ABC, varen esperonar algú de la direcció general de seguretat, que depèn de Marlasca i, en últim extrem del president Sánchez, per deixar clar que des de Madrid no s’estaven quiets, ans al contrari, i va decidir actuar per compta  seva. Si va ser així, actuant com ho feia la brigada social dels germans Creix, Marlasca, i en omissió el President Sánchez, ens haurien d’aclarir el què i el per què d’una actuació que, pel que diuen els entesos, és més un segrest que una detenció i que, en el millor dels casos, frega clarament la il·legalitat.  Però, per arreglar-ho, comencen les contradiccions oficials sobre els fets en qüestió, donant encara més ombres sobre el cas, desautoritzant oficialment el TSJC que va comunicar que no hi havia ordre judicial per actuar tal com a policia va actuar.

 De la mateixa manera que ens haurien d’explicar per què l’advocat dels detinguts no pot entrar en comissaria perquè es dirigeix en català, llengua oficial de l’Estat, al funcionari de torn i, per aquesta raó, no el deixa  passar. Aquesta última qüestió no és gens baladí, al contrari, i son ja massa el casos en que qui s’adreça a un funcionari en català rep una bordada per resposta o és multat per haver-ho fet. I Madrid pecant, com ho ha fet des de sempre, d’omissió activa respecta d’una llengua oficial de l’Estat... T. Cunillera, ni està ni se l’espera

Imagino també que, des de Madrid, s’estan fent esforços per provocar. En tenen ganes de que  aquí hi hagi merder per poder actuar amb més repressió de la que estan actuant ara. Les CUP poden semblar una diana fàcil i sembla que la batuda (els dos alcaldes  detinguts son de les CUP) podia anar dirigida en aquest sentit de provocar-les. Ja veurem que fan.

El que és cert és que els judicis s’acosten i saben que la resposta, tot i ser pacífica, hi serà. Sigui dons, el que ha passat, un avís de la més intolerància que se’ns ve a sobre.  Crear por i més por...

J.  Vinyeta.--- 
18 de Gener de 2019

divendres, de gener 11, 2019

580.-VOX, Rivera i Casado


580.-VOX, Rivera i  Casado.-

Andalusia ha obert les portes a la dreta més cavernària. El Parlament andalús  anomenarà President autonòmic al candidat Moreno, del PP. I serà President amb el recolzament del seu partit, el PP, i amb els vots de C’s i VOX.

No és cosa que no s’esperés, al contrari. Per molts gestos que uns, PP i especialment altres, C’s, ens volguessin transmetre per fer-nos creure que els pactes  amb VOX no serien possibles, sabíem del final del “cuentu” : renunciar a cotes de poder resultava excessivament dolorós, per Casado que volia tocar la glòria amb les mans i,  especialment per  Rivera que, com que  ja havia deixat caure a la Sultana trencant el pacta de Govern que en el seu moment havien signat,  no podia acostar-se de nou al PSOE. Si volia manar, necessitava imperiosament estar a l’ombra del PP.

Casado, per la presència de VOX, ha anat portant  el seu partit més a la dreta,  tant ho ha fet que el diari  The New Yorquer  el situa ja  a l’extrem de la seva banda política. Rivera i Casado ja havien signat un acord de governabilitat de més de 90 punts, és la forma habitual de treball de Rivera: enumerar molts i molts punts (si no recordo malament amb el PSOE ja en va signar un amb  150 punts referencials...) perquè la mateixa densitat de l’acord impedeixi el compliment de tots ells. Però la participació de VOX en el pacta era necessària perquè la candidatura de Moreno podés tirar endavant. Rivera continua dient que és liberal i centrista, i que no ha pactat amb VOX; des de VOX li diuen que no es faci el desentès..., que el pacta  ha estat entre tres i que així s’ha de mantenir.

A Europa la imatge de Rivera cau i els liberals de Brussel·les s’han afanyat a traure ferro  a les relacions VOX - Rivera perquè, a pesar de tot, a Europa els pactes amb l’extrema dreta no estan ben vistos. El candidat Valls a l’alcaldia de Barcelona, calla. Entre aquella clamorosa afirmació que ens deia d’estar fart de bona part de la ciutadania de Barcelona i retrobar-se obligadament amb VOX de company de viatge després d’haver afirmat la impossibilitat que tal esdeveniment es pogués produir, deixen clara, d’una banda, el desconeixement de la forta implantació del sobiranisme  en molt bona part de la ciutadania de Barcelona per part d’un candidat a la seva alcaldia   i, d’altra banda, la seva poca autoritat  dins de C’s. Des de França li assenyalen, a Valls, mals auguris en la seva ja denostada carrera política. I Macron, en hores baixes i que pensava en la coalició amb Rivera de  cara a les europees, també rep avís seriós per part de la premsa francesa al respecta. Dita ras i curt: és Rivera qui sembla que hagi venut part del seu cabdal polític per un plat de llenties andaluses. Només faltarà que, per la raó que sigui aquestes llenties vinguin viudes...

J.  Vinyeta
11 de Desembre de 2019

divendres, de gener 04, 2019

579.- 1 de Gener de 2019


579.-  1 de Gener de 2019

Em sembla que és una data emblemàtica. No perquè sigui la data d’un dia especialment assenyalable, si no perquè és el primer dia d’un any, aquest 2019, que em dona la sensació de que acabarà convertint-se en un any especialment remarcable pel sobiranisme.

L’any 2018 ha deixat al descobert, de forma definitiva i palmària, que la famosa Transició, iniciada a la mort del dictador, no va estar res més que una remodelació de xapa i pintura,  mantenint al vehicle amb el mateix motor imperial. Els propis fidels a la dictadura anaven propiciant les peces de recanvi a mida que els seus cadells, que creixien a l’empara d’aquella creu allargada de Cuelgamuros, anaven mantenint en marxa i com un rellotget suïs aquell suposat vell i atrotinat motor.

La descoberta no ha estat sorpresa per a molts que ja havíem entès que, sense un Nuremberg i sense uns canvis estructurals en la judicatura, difícilment es podrien arribar a modificar els que podríem definir com a usos i costums  de la dictadura: canviar, per exemple, el nom del Tribunal de Orden Público pel d’Audiència Nacional no garantia gaire cosa més que voler-nos fer entendre que el moll de l’os de la dictadura s’havia suposadament auto immolat en una sessió memorable de Las Cortes, donant pas a un referèndum que obria totes les finestres  d’aquell El Pardo arnat i corcat per tot arreu. Va ser un miratge. I com que, com deia un avi molt savi, no cal dir res perquè tot se sap, allò que alguns sabíem s’ha anat fent fefaent per a molts, i molts més  s’han afegit al clam dels que entenen que hora és ja de que els suposats canvis i drets que aquella Constitució famosa prometia, siguin finalment portats a terme perquè aquella suposada transició sigui real. La confirmació definitiva pels que no sabien que tot allò havia estat un miratge, es fa palesa  amb l’actuació policial aquell U d’Octubre a Catalunya,  quan el món civilitzat entén  l’engany que s’ha mantingut al respecta a l’Estat espanyol.

Altres, vorejant els dos milions i mig de ciutadans de Catalunya, convertits ara en l’enemic comú necessari a batre per tots aquells que volen imposar de nou i obertament els criteris autoritaris mai perduts, però de sempre coberts per una tènue i fràgil pàtina democràtica, som ja els que entenem que d’arribar  aquells suposats canvis en res “canviaran”  el tarannà d’aquest Estat, i hem decidit marxar perquè tenim el  convenciment que un Estat madur, net i republicà és el que desitgem i  creiem possible.

Entenc que serà un any remarcable perquè  principis d’aquest 2019, la causa catalana tindrà un altaveu de primeríssima magnitud: es posarà en marxa la causa oberta en contra del independentisme català, que està en mans d’aquella justícia que hauria d’haver estat complertament posada al dia  a la mort del dictador, un assumpte que desenes de juristes independents han qualificat tot plegat de desori. Novament el món sencer serà testimoni del comportament d’aquesta justícia que, com deia el portaveu del PP al Senat, està controlada des del darrera... Després vindrà  Estrasburg i el TEDH, que esmenarà la plana a les decisions dels  tribunals espanyols. No serà la primera vegada que això passi: així, d’entrada, em venen a la memòria el casos Atutxa i Parot i el més recent de Otegi, que han deixat ben visibles les vergonyes de  la judicatura espanyola.

Mentre tot això tira endavant, i no hem d’esperar que tot plegat passi en un període curt de temps,  és evident que des d’aquí, des del carrer, la societat civil ha de continuar fent  camí, no aturar-se i saber les dificultats que ens queden per davant i assumir-ne els reptes. I les  incerteses, perquè som molts els que entenem que la clau de volta de tot plegat està en mans de la societat civil. És per això,  i a pesar de tot, que faig meva la frase  que algú va penjar a Twitter dient allò de que “no tinc ni idea de com, però guanyarem...”

J.  Vinyeta
1 de Gener de 2019

P.S.: Deixar anotat que La Caixa ha rebut una plantofada seriosa i molt sonora  amb el tema d’El  Messies Participatiu. Li varen fer mal a La Caixa les manifestacions a la fi de la representació de l’any 2017 i va decidir marxar a finançar-lo a les espanyes. Ha quedat clar que la presencia de La Caixa per portar-lo a terme no és necessària i la seva absència ha ajudat a que El  Messies Participatiu es convertís en un acte clarament reivindicatiu del independentisme català... per avui i ja per sempre.