210.- Comentaris (Mas, Conferència Episcopal, Seguratas).-
L’entrevista al President Mas va remarcar una actualitat que ja ve
marcada, valgui la redundància, per l’anunci de la pregunta i la data de la
consulta. Una entrevista esperada, no pel que ens podia dir de nou (que alguna
novetat també hi va ser), si no perquè esperàvem, com així va ser, confirmar el
lideratge. Hi ho fa en dir-nos que ell
serà qui plegarà l’últim i que signarà
el Decret de convocatòria, en avís clar a Rajoy. Respecta de les novetats potser la més clara,
és l’anunci, diguem-ne oficial, del pla
B que no és més que la convocatòria d’eleccions que poden tenir caràcter
plebiscitari, si no hi ha possibilitat de portar a terme la votació, i també
l’anunci de que intentarà parlar-ne amb Rajoy del tema, mostrant una disposició
al diàleg de forma que si l’Estat es comportés, respecta de la pregunta, com el
Regne Unit, el President entén que Catalunya es comportaria com ho ha fet
Escòcia.
Respecta de tot plegat, em sembla que no cal afegir res al que ja es va
dient: continua el no a tot des de Madrid i afins; en clau catalana constatar que el PSC navega sense rumb, absolutament
exposat a una desfeta inimaginable si el PSOE canvia només una coma del seu
discurs; i, des del punt de vista internacional, l’editorial del Financial
Times (diari, per cert, sempre més procliu a les tesis del PP) advertint al Sr.
Rajoy que el problema de la consulta
requereix solució política i que, a més, la solució està en la pròpia pregunta
plantejada per la Generalitat. Pel demés, personalment entenc que no és mai el
moment de posar el carro davant dels cavalls i ara s’ha d’anar fent camí i anar
resolent els dubtes, un darrera de
l’altra. El més greu d’aquests dubtes, és el que van sembrant els que diuen que
no hi haurà consulta. Son els mateixos que, ara fa una setmana, pontificaven
que no hi hauria acord per la pregunta, recolzats per determinada i nerviosa premsa local que mai s’ha presentat com a
sobiranista tot i que mai ens han dit per què. Son incapaços d’esperar
esdeveniments donat que d’avui fins el 9 de Novembre proper,
poden passar moltes, moltíssimes coses
que els poden deixar en evidència.
Per molt que bramin els de
sempre, em sembla o així ho entenc, que fins que el Decret pel Referèndum no
sigui signat i publicat al BOG, no pot haver-hi intervenció jurídica des del
Govern Central, el que no vol dir, ans al contrari, que totes les altres formes
de intervenció no es posin en marxa i de forma molt virulenta i immediata. I
també a nosaltres, al carrer, ens tocarà aguantar la tempesta amb dignitat.
La Conferencia Episcopal Española, en boca del seu portaveu,
recentment anomenat, Gil Tamayo, torna a mirar a Catalunya i diu, referint-se a la futura consulta: “Poner en peligro la convivéncia de los
españoles [...] es moralmente inaceptable. Pretender unilateralmente alterar
[...] es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una
sociedad pluricentenaria”[1]. S’obliden de dir
que, sense llibertat no pot haver-hi bé comú. Però ja sabem dels seus constants
acostaments al Poder i que també és segur que, per l’ambigüitat gairebé
consubstancial de la pròpia Església Catòlica, trobaran resposta immediata a
algunes reflexions que quan la màxima autoritat, el Papa parlant ex-càtedra en Encícliques,
sembla voler dir altra cosa, a la Pacem in Terris [2], per exemple. Ja sé que, com
deia La Trinca, els bisbes saben llatí i per tant el que avui és negre demà pot
ser blanc o verd o groc... És per això que no espero res més que el que
continuïn amb la mateixa actitud, defensant, escrupolosament a qui els paga,
tot i que el seu regne, diuen, no és d’aquest món. De totes maneres, “Església Plural”, ha demanat als bisbes catalans que trenquin relacions amb la CEE[3]
Els Seguratas, com se’ls coneix de forma col·loquial, sembla que
tindran regulació especial que els hi atorgarà atribucions quasi policials. No em sorprèn
perquè un Estat que té por dels seus administrats, com sembla demostrar la nova
Llei de Seguretat Ciutadana en curs
parlamentari, posarà en marxa tants elements i medis coercitius en contra
d’aquesta societat com li siguin possible. Quan es parla de forces
parapolicials, com és el cas, amb autoritat concedida, que no guanyada, des del
poder, no puc evitar deixar de
pensar en aquell sistema que va fundar
Hitler per a la protecció dels mítings del partit, les anomenades SA, paral·lel
a la policia alemanya. El grup va anar creixent fins a suplir a la policia normal i convertir-se en un
exercit intern dins del partit nazi molt poderós, tant que el propi Hitler,
seguint orientacions de l’exèrcit alemany, va ordenar la seva liquidació. Però,
fins aquella famosa nit, les barbaritats que varen realitzar aquelles SA per
pròpia compta, encara son recordades per la Història. Caldrà saber per tant l’ús
que se’n farà i l’autonomia d’aquesta
nova branca policial. I recordar molt sovint la Història, amb majúscules, perquè
no es torni a repetir. En qualsevol cas, la nova situació que es creï, no
deixarà de ser quan menys sospitosament inquietant.
J. Vinyeta .-
18 de Desembre de 2013
