90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear

90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear.-


El Sr. Alcalde de Vic, i la ciutat sencera, s’han trobat en l’ull del huracà arrel de la proposada i posposada decisió del consistori de no empadronar als immigrants no legalitzats. El tema de la immigració és un tema prou pelut com perquè s’hagi de ser prudent, però ser prudent no ha de equivaldre, en cap cas, a no intentar dir a les coses pel seu nom.

L’entrada en funcionament de la nova llei sobre la Immigració el primer de Gener d’enguany, no ha resolt més problemes dels que ja hi havia. Les llacunes i les inconcrecions son importants i, en determinats aspectes, de tal gruix que, per tot plegat, fa que grinyoli. Vic ha estat el primer Ajuntament que ha posat oficialment sobre la taula el tema dels empadronaments obligatoris (altres Municipis també ha han fet coses similars, però de forma més discreta) i ha tret a la vista la punta del Iceberg d’un problema que l’Estat no ha estat capaç (no ha pogut, no ha volgut, no ha sabut) de encarar i intentar resoldre amb un mínim de serietat. I, a més, en el cas que ens ocupa (tot i el problema és exactament el mateix arreu), tal com diu un bon amic i jo ho comparteixo, el propi Estat, a través de les seves més altes instàncies, s’ha manifestat al respecta amb un cinisme de la més alta volada. La actuació de l’Estat es pot resumir, amb molta proximitat, de la següent manera:

-- L’Estat, ho diu la Llei, ha d’expulsar als immigrants no legalitzats (tots els que no tenen passaport amb visat correcte), però els Ajuntaments tenen la obligació, per una altra Llei, de empadronar-los a tots, als uns i als altres. L’Estat incompleix la Llei respecta de les expulsions, de forma flagrant.
-- L’Estat, incapaç de controlar les fronteres, deixa els Consistoris a càrrec dels serveis socials necessaris dels immigrants, inclosos els que haurien d’haver estat expulsats, però sense dedicar-hi recursos.

Per arrodonir el cinisme del que parlo resulta que el President del Govern Central, a Brussel·les, és capaç de dir que el Govern que ell presideix no deixarà cap nen sense escolaritzar ni cap persona sense assistència mèdica. I em sembla be...si és que hi ha suficients diners per a fer-ho. Però no deu de ser així perquè les escoles estan plenes, els hospitals desbordats i...molts dels nostres avis cobrant pensions clarament insuficients per sobreviure. Hi ha o no hi ha diners per a fer-ho tot? Perquè si no ni ha prou, de diners, no hauríem de ser primers els autòctons? I que no se’m digui que per expressar-me així soc clarament xenòfob. El que passa és que no sempre el millor, o el que s’ha de fer, ha de ser forçosament políticament correcta. Massa vegades és més important poder dir que es fan les coses que no pas fer-les.

El Sr. Hereu s’ha despenjat amb el tema de les Olimpíades d’hivern pel 2022. Sempre és bo voler progressar. També deu ser bo voler guanyar les properes Municipals. El Sr. Hereu deu pensar que es mantindrà a l’Alcaldia fins el moment de la Inauguració dels Jocs. Però si no hi és, qui s’emportarà la glòria de tallar la cinta? O es que és el seu partit, amb l’Alcalde o sense, pensa fer una passa endavant no sé ben bé vers on, de forma que el país avui “desafectat” torni pels camins èpics, ara que estem a les portes de les eleccions autonòmiques? Haurem de lligar la famosa carta del President i la postulació olímpica amb un possible to menys espanyolista, una actitud una mica pro país nostre, amb alguna possible vel·leïtat sobiranista del PSC...? Ja se sap que per guanyar unes eleccions es pot fer tot...! De totes maneres el Sr. Hereu ens hauria de dir, en primer lloc, si el famós Fòrum ha quedat definitivament saldat, perquè, si el deute que ens va deixar aquell Fòrum encara hi és pendent, no sé si per una passa endavant, amb uns objectius absolutament personalistes, es pot endeutar encara més la ciutat. I una recomanació molt en línea amb l’anterior: no gastar en focs d’artificis abans de la nominació, no fos cas que la nominació no es produeixi i quedem emmerdats fins al coll...

Estem en plena guerra per a la ubicació del cementiri nuclear. No és una cosa que, vista així, faci massa gràcia. Els senyors del no permanent han aixecat el puny i han endegat la campanya pertinent perquè no es porti aquí el famós cementiri. I jo no dic que hagi fe fer-se a casa nostra, però abans de dir si o no sí que m’agradaria saber-ne una mica més de tot plegat. El que fa més por d’aquestes coses és que es facin malament. Per sort (es faci on es finalment es faci) ja no estem en les èpoques de Dictadura en les que mai passava res que no estés autoritzat. Avui es pot trobar personal expert en aquests temes, aquí o a fora, per fer les coses ben fetes (Holanda en té dos o tres d’aquests cementiris i ni se’m acut de pensar que s’hagin construït deficientment). Per tant, si es fa ben fet, per què no? Ascó s’ha postulat per acceptar la ubicació del cementiri en el seu terme municipal. Donat que les eleccions son a la cantonada i el tema és recurrent, les forces vives estan cridant a capítol als seus cònsols oblidant que, si hi ha decisió, la que sigui, és el Consistori qui l’ha de prendre, cosa que, per a totes aquelles forces vives, pot anar en contra dels seus interessos, especialment electorals. Hi ha qui ha parlat venint-nos a dir que Ascó ja ha aportat al País suficient esforç nuclear perquè ara s’hi vegi involucrat en un de nou. Dons jo penso que és al revés. Imagino que molt bona part dels ingressos del municipi han vingut ocasionats per la presència de la central nuclear en el seu terme municipal: Contribucions, permisos d’obra, taxes, aportacions directes, subvencions, cànons, etc... Han viscut, certament, amb un perill a la porta de casa. Però d’un desastre nuclear tampoc nosaltres, a cent quilòmetres, en sortiríem ben parats i... no hem cobrat. Per tant, penso que sí, que també els hi toca i els hi toquen, evidentment, els diners que la inversió pressuposa. Haurien d’estar a les madures i... a les més madures.


J. Vinyeta
Gener, 2010

89.- 2009, Annus Horribilis?

89.- 2009, Annus Horribilis?.-

No m’atreveixo a dir que l’any que deixem ha estat molt pitjor que els anteriors. Però si em sembla que ha estat un any que es mantindrà en la memòria de molts (culés inclosos). Ha estat un any farcit de esdeveniments i no precisament gloriosos. Els més destacats, en la meva modesta opinió, han estat els que hi deixo assenyalats, en cap cas amb caràcter limitador o excloent.

El gran escàndol financer es destapa amb les investigacions del Mossos a la seu del Palau de la Musica: un prohom de la Pàtria, ens ha aixecat la camisa a tots. Tan gros és el merder que es descobreix, que tothom tremola. Tant, que els partits s’acolloneixen i, en un acte de contrició general, anuncien mesures serioses: modificació de la Llei electoral, de la Llei de finançament (la clau de volta de tot plegat), de la Llei Territorial... Però tot queda en foc d’encenalls. La proximitat de les eleccions (?) és l’excusa aquesta vegada per no fer res, a tal i com ens tenen acostumats. Hores d’ara, el Sr. Millet i adjunts, encara estan el carrer. I els partits... tots callats. Per arrodonir-ho, el jutge Garzón destapa una trama immobiliària amb base a Sta. Coloma de Gramanet en la que hi estan presumptivament emmerdats el mateix alcalde, la vella guàrdia de Convergència i algun regidor del PP del Maresme, per on s’estén l’escàndol com una taca d’oli. De membres socialistes de la Diputació de Barcelona surt part de la fiança que ha de dipositar l’alcalde per sortir de la presó. La resta, surt d’una subscripció popular (?) de entre el habitants de la ciutat. Així ho varen dir.

Les consultes (no en podem dir referèndums) d’Arenys d’Amunt el 13 de Setembre primer i la del 13 de Desembre, més amplia, després, varen ser un èxit que deixa palès que els anomenats Partits nacionalistes no estan pel cas. Temorosos de que la onada popular els depassi i els faci perdre vots, estan sí, però no... Del PSC i dels altres només dir que no varen fer res més que posar pals a les rodes a ambdós processos.

Es va aprovar un nou Finançament. El Govern va llençar les campanes al vol lloant les excel·lències del nou acord. No hi ha hagut manera de saber uns números concrets. Però a la resta de l’Estat tothom està satisfet. Si ja no som tan fenicis..., alguna cosa ha passat o el finançament obtingut no és tan bo com sembla, o no?

Òmnium Cultural convoca una manifestació en contra de la legitimitat del Constitucional i a favor del dret de decidir. Va ser curiós apreciar els arrengleraments a favor i en contra de la convocatòria. El Govern no pot amagar el seu nerviosisme i manifesta que si ha d’haver-hi resposta post - sentència, aquesta ha de ser liderada del President de la Generalitat. Entre els que hi estaven més oposats, hi havia una bona part dels jutges que entenen que aquesta anunciada convocatòria és una intromissió (si, si, intromissió!) a la seva independència (?). Molta gent entén i vol fer entendre que la manifestació serà a favor de l’Estatut. La caverna va bramar fins l’afonia.

A la tardor es fan notar els fills del fotògraf Centelles, la Generalitat i el Ministerio de Cultura. L’arxiu fotogràfic es comprat, en part amb els nostres diners, pel Ministerio i el trasllada a Salamanca. Tampoc hi explicació oficial, llevat de que la Generalitat no disposava dels 700.000 € que en demanaven els fills i que ha pagat el Ministerio. Ens ho hem de creure? Ni amb el nou finançament ha estat possible?

Però el més significat del mes de Novembre, ha estat el famós editorial conjunt publicat per dotze diaris de Catalunya. Sota el títol La dignitat de Catalunya, exposa amb claredat la situació que estem vivint a la espera de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre de l’Estatut. Tot el País es va posicionar al costat de l’Editorial. Tot? No: cap, repeteixo, cap Partit Polític es va posicionar a favor dels diaris; ho varen fer, a títol individual, primers espases da cada partit. Però els Partits oficialment, no. Entrat ja l’any 2010, concretament el dia 7 de Gener, el President Montilla ha enviat una carta a les entitats per agrair el suport que en aquell moment varen expressar a l’Estatut, oblidant-se de diferenciar entre el recolzament a l’Estatut i el recolzament necessari al dret de decidir en un referèndum de la societat catalana i al necessari respecta a la decisió presa en aquell. O el que és el mateix, al recolzament a la nostra dignitat com a País. La caverna es va revoltar, com ho fa sempre que aixequem el dit, però ja estava fet i, un cop més, ens convertíem en els dolents de la pel·lícula. Com sempre

I hem acabat el 2009 i començat el 2010 amb un parell o tres de notícies que fan patxoca. La primera va estar la signatura del traspàs de rodalies de Renfe. Dic que fa patxoca perquè el traspàs no inclou ni trens, ni vies ni estacions... Segons el Conseller Nadal, passarà personalment revista als lavabos de tots el vagons de tots el trens, que en això sembla que sí hi té competències. La pregunta que se’m acut és si per sancionar al encarregat de la neteja, per no haver fet bé la seva feina, el Sr. Nadal haurà d’obrir un expedient sancionador que serà resolt a Madrid, o la sanció la podrà imposar directament la Generalitat. Els senyors d’ICV ja tenen merder intern per un temps. El Conseller de Medi Ambient va donar per bo, amb rotunditat, l’informe dels agents rurals que donava com a causa del incendi de L’Horta de San Joan, en el que hi varen morir cinc bombers, un llamp. El Conseller d’Interior, del mateix partit, a requeriment judicial, inicia una investigació i els Mossos arriben a trobar a dos xicots suposats directament responsables del incendi, que casualment treballaven per l’administració rural i seria bo saber qui els va fitxar El Conseller de Medi Ambient afirma que no va estar informat de les investigacions d’Interior i que se’n va assabentar d’elles per la TV (suposo que per TV3, perquè si no...). Aquest Tripartit és tan original que els “afers” interns no es tenen entre membres dels diferents partits que el composen, no. Es tenen entre membres del mateix partit... que és més original!. Per arrodonir la festa, el Ministeri de Foment anuncia que allò de que l’Aeroport del Prat pugui ser gestionat des d’aquí, que res de res. Que si ens agrada bé i, si no, que ens hi posem fulles! Per enèsima vegada el PSC te la rara bondat de transformar en virtut allò que ha estat una nova humiliació pel País i pel seu teixit econòmic – financer en general i per al propi PSC en particular. Quin currículum...!

L’any 2009, ha estat galdós, és cert. Però llevat dels assumptes pròpiament interns, aquells amb possibilitats de resolució aquí i per nosaltres (alguns dels quals també s’haguessin pogut resoldre bé o més bé si els partits que formen la coalició haguessin deixat al Govern en minoria quan el País ho hagués necessitat, tot i les possibles conseqüències posteriors), els altres assumptes, els que depenen de Madrid, podrien haver estat resolts també favorablement si els 25 escons del PSC haguessin servit per a quelcom més que per a defensar al PSOE de les envestides de la oposició política. Es tractava senzillament de defensar a Catalunya i als seus ciutadans, que per això els hi varem posar allà. Els altres 15 escons enviats també des de aquí, podien haver ajudat també a mantenir la dignitat del País en el seu lloc en coses potser no tan específiques com les d’aquells, però tampoc ho han fet. Ha quedat evident que uns per submissió absoluta i altres per purs interessos partidistes o per un plat de llenties viudes, han deixat al País i a la ciutadania penjats.

El més trist de tot és que, tot plegat, i valgui la redundància, no solament no té traces ni tan sols de millorar durant aquest 2010 si no que estem a la espera de temps pitjors....

Haurem de canviar aquella frase feta dient: Deu no hi ha fet res. Potser que hi fem quelcom nosaltres.




J. Vinyeta
Gener,2010

88.- La carta del President Montilla

88.- La carta del President Montilla.-

La carta ha estat dirigida a 201 entitats – institucions que, segons el Sr. President han donat suport “...en les darreres setmanes...” a l’Estatut i que en el seu moment ja varen donar suport al famós editorial comú de dotze diaris de Catalunya que sota el títol “La dignitat de Catalunya” varen publicar conjuntament, si no m’erro, el proppassat 29 de Novembre. Segons el propi President, no hi havia pla B de cara a la sentència del Constitucional però...

Tot i que no ha estat dirigida com a carta oberta a tota la societat civil del País, la amplitud del suport rebut per l’Editorial en aquell moment i amb posterioritat, gairebé recolzat per “aclamació” per quasi totes les institucions del País, puc imaginar que en alguna d’aquestes entitats – institucions mi puc sentir identificat o inclús ser-ne membre. És per aquesta suposada identificació o pertinença que em considero receptor de la mateixa (no per ser membre d’una societat civil a la que el Sr. Montilla no vol, no s’atreveix o, senzillament, vol ignorar al no dirigir-s’hi directament). Per tant, i per aquelles mateixes raons, em sento amb el dret de fer-li alguna matisació.

Que jo recordi, cap Partit Polític ha fet, fins avui, un gest semblant. No en el fet d’enviar una carta a les institucions si no en el fet de donar de forma oficial recolzament al famós editorial, tot i que individualment si varen afegir molts dels membres més significats de cada partit. Per tant entenc com important que la primera autoritat del País i Secretari general del partit que encapçala el Govern, ho faci i s’arrengleri obertament amb el contingut de l’Editorial. Ha hagut de passar més d’un mes des de aquell Editorial perquè la primera autoritat del País en fes referència expressa i oficial (més val tard que mai). I ho fa, posant en marxa aquell pla B que ell mateix definia com inexistent no fa massa dies, davant d’una, sembla ser, imminent bufetada de l’Estat Central en el tema estatutari, agraint “ el suport públic que la teva Institució ha fet en les darreres setmanes a l’Estatut de Catalunya...” I abans de concloure desitjant-li al titular un bon any 2010, el President afirma “...I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la Institució que representes”.

Està molt bé. El President evidentment que està legitimat per a demanar el que demana, però hem de recordar-li, per molt que li pesi, que el President i el seu partit tenien la suficient representació de 25 escons, a banda dels propis dels membres del Govern, al Congreso de los Diputados com per haver defensat aquest Estatut abans, durant i després de la seva aprovació amb més convicció de la que es va fer. Va ser una prolongació d’allò que, en el moment en que aquest Estatut va sortir del Parlament, el seu partit, el PSC, ja anunciava que en presentaria esmenes. I que quan estava en discussió a les Cortes, els acòlits de Vostè es varen posar a l’altra cantó de la taula de negociacions (per si no ho sap, pregunti-l’hi al Sr. Iceta) en front de la delegació catalana, complint allò que varen dir que farien. I que li varen riure les gracietes al Sr. Guerra amb allò del ribot... i que per tant, ara ja no hi ha ni temps ni opció moral, després de tanta submissió, per poder fer-ne una defensa en tota regla si no és implicant-hi a aquelles institucions i, indirectament, a la part de societat civil que aquestes hi puguin empènyer. I ara resulta que, quan no s’ha fet res de tot allò que es podia fer amb la autoritat que resultava dels números d’escons en el Congreso, pretén realment que l’hi donem un cop de mà...? El que tampoc ens aclareix és si aquesta ajuda, aquest cop de mà que ens demana ha de ser per defensar una Llei Orgànica (l’Estatut) o perquè s’ ha de defensar que es respecti la voluntat dels catalans i el seu dret a decidir, coses que semblen el mateix, però que no ho son, oi?

Personalment vaig votar no a un Estatut que, en el meu entendre, portava al País a una via morta, i sense més opcions que les “graciosas” donacions que ens puguin arribar d’un Estat centralista i jacobí que no entén res més que allò que es deriva de la seva pròpia autoritat. I per això jo no aniré a qualsevol manifestació que pretengui la defensa d’aquest Estatut. Però, al contrari, a totes aquelles manifestacions que es facin per a defensar una decisió sobirana d’un poble com el de Catalunya, tot i que ho hagi estat per a referendar positivament una Llei que entenc com absolutament insuficient, jo hi seré. I, al mateix temps, demanaré la dimissió d’un Govern que no ha fet més que, impròpiament, posar pals a totes les rodes que giraven en aquell sentit sobirà, i demanaré la immediata dissolució del Parlament, també manifestament inoperant al respecta, amb l’inherent i immediata convocatòria d’eleccions.

Per acabar, jo també faria meva aquella frase del President Kennedy que el President esmenta en la carta i, permetent-me unes llicències, li diria “ No pregunti per què la ciutadania vol ser respectada. Preguntis millor que no ha fet vostè perquè no ho sigui, de respectada”. I si té resposta i encara hi és a temps..., faci-ho. L’ introspecció sempre dona bons resultats.



J. Vinyeta
Gener, 2010

87.- Després del 13D

87.- Després del 13 D.-

Han passat ja dies des del 13 de Desembre. La veritat és que els he deixat passar els dies expressament perquè em semblava que era millor fer una anàlisi (particular i personal, evidentment) intentant que el cor (i la mala llet) no suressin tant com ho varen fer a l’endemà.

Vagi per endavant que entenc que allò, aquell dia, va ser un èxit. No va haver-hi la més mínima col·laboració per part de res que semblés o recordés a quelcom oficial, ans al contrari: s’han vist alcaldes del PSC arrencant els petits i pocs pasquins que anunciaven la convocatòria. Ni propaganda, ni maquinària dels partits, i els propis partits (llevats els de sempre i el PSC, que s’hi va afegir boicotejant tot el que era possible de boicotejar), fent veure que sí, però no. Amb l’ai al cor només de pensar que el moviment popular els depassava i centrats en les properes eleccions, els partits, diguin el que diguin, varen donar l’esquena a més de 15.000 voluntaris i gairebé 200.000 votants, a tot un sector del País (suposo que tots tenim clar quins varen anar a votar) que creix dia a dia, en molt bona part gràcies a les seves actituds, la dels partits, i que els hi comença a fer por per la pèrdua de vots, a uns i a altres, que això els hi pot representar. Però la jornada va ser un èxit.

Però tot això, tot aquest èxit, te una taca negre, molt negre: A la mateixa matinada mentre es feia el recompte de paperetes, eren patents les diferències conceptuals entre els que en podríem dir-ne organitzadors.

És cert que aquella diada s’havia realitzat pensant en que algun dia serem un Estat lliure i independent amb totes les seves conseqüències, de entre les que en resultaria la existència d’una pluralitat política, certament. Però no era aquell el moment de manifestar-la i molt menys moment per expressar protagonismes. Tots aquells que es barallaven o que inclús anunciaven la immediata formació d’un partit que liderarien, ja estaven venent la pell de l’ós (l’accés al poder més immediat) abans de caçar-lo: ja es veien, com a mínim, Consellers. I em va doldre molt. Participar de forma activa en el que entenem com a “política”, és una decisió absolutament voluntària. Si aquesta participació ho és perquè d’alguna manera es busca el protagonisme personal amagat en un suposat Nacionalisme Independentista (i ho he escrit en majúscules) o en qualsevol altra forma de fer País, personalment em recorda massa a la actitud actual dels partits polítics. Actitud que, com he dit en més d’una ocasió i sota el meu prisma personal, és absolutament rebutjable perquè ens ha portat fins on som ara.

Aquest País nostre necessita d’actituds molt serioses perquè el moment és greu i difícil tot i que, potser per primer cop en tres-cents anys, el cel està molt més obert que potser no ho havia estat mai, però, per això mateix, no es pot perdre temps i energies en baralles de pati de col·legi. Malament aniran les coses si aquests organitzadors, que tenen noms concrets i que qui sap si un dia, efectivament, detindran el poder en les més altes instàncies, en prou feines han deixat el “cole”. De moment la primera revàlida l’han sospès.

Els autèntics protagonistes de la Festa, varen ser els 15.000 voluntaris, que varen haver d’anar i participar inclús amb el seu ordinador personal per suplir la falta de mitjans i col·laboració dels que tenien la obligació de fer-ho, i els 200.000 votants, tots plegats, que varen donar una imatge de País viu a tot el món. A tots ells, gràcies. Per tota aquesta generositat, a tots aquells dels que parlava, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya per haver intentat usurpar el protagonisme de qui realment se’l mereixia. Però en tenen, de vergonya?

Aquest País nostre és, com diu en Llach, tan petit que els campanars es veuen. I es vigilen perquè les traïcions hi han fet història i els obliga als campanars a estar amatents per llençar les campanes d’avís amb el toc corresponent, per sobre dels pobres mortals com nosaltres. Que així sia. Però potser també haurien d’entendre com traïció tots aquests intents de personalisme (en els que inclouríem també els que constantment van reblant els més significats dins dels Partits Polítics) perquè, quan els implicats els porten a terme vol dir que, en fer-ho, pensen més en ells que no pas en el país al que diuen servir sense fissures (certament de forma voluntària no hem d’oblidar-ho, voluntarietat però que en cap cas porta implícit el dret de cuixa, que també ha de quedar clar), tot i que van deixant dubtes clars sobre de l’honradesa política de les seves actuacions, després de les quals, com ja fa dies que passa, la anomenada desafecció creix...

Hem començat l’any 2010 amb un flamant traspàs dels trens de Rodalies. I, pel que ha transcendit, no s’inclou en el traspàs ni els trens, ni les estacions ni les vies. Això sí: des de Catalunya es podran establir els horaris i les tarifes. Amb això ja en tenim prou...? Que Deu ens empari...!



J. Vinyeta
Gener, 2010