124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3)

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3).-


I nosaltres, la resta? És evident que hem de participar de la reflexió i actuar en conseqüència per refer el País, el nostre País.

No deixa de sorprendre’m que el 15 – M o Democracia real, ya!, dos dels grups potser més significatius del grup dels “indignats” no hagin fet al·lusió, que jo recordi, al perquè de tot plegat aquí a Catalunya. És cert que el primer esbós de gran retallada de tot l’Estat, s’ha fet aquí a Catalunya perquè, bàsicament, ha estat la primera de les comunitats que va convocar eleccions. Les altres comunitats s’han posat a la feina, suposo, a partir del prop passat 23 de Maig, perquè és evident que no només a Catalunya s’ha allargat més el braç que la mànega. Però els “indignats” sembla que hagin seguit més el plantejaments fets des de La Puerta del Sol, potser per poder fer un planteig unitarista a tot l’Estat. I crec que hi ha propostes que ho confirmen com, per exemple, la creació de la circumscripció única que, sense la correcció a la baixa, en cap cas manifestada, dels coeficients de les barreres legals de la Llei D’Hondt, suposaria, a la pràctica, la desaparició dels partits nacionalistes i/o regionals. El partit que més hi guanyaria fora possiblement IU, que ja fa temps que ho predica.

He assenyalat el que he assenyalat, perquè em sembla evident que, per aquests “indignats”, Catalunya compta molt poc, que es fa un compte universal i generalista. Puc entendre que, per a molts, hi ha coses més importants tant a nivell general com a nivell particular que aquesta “quimera” anomenada Catalunya, perquè en aquests moments de la seva vida, la seva quotidianitat és duríssima i sobreviure és, per sobre de tot, prioritari (i aquesta prioritat ens dona ja a entendre la gravetat del seu estat). Els “indignats” els hi assenyalen les causes de la seva situació i proposen solucions generals per els problemes de cada dia. Però (i amb això no vull posar contra les cordes als del 15 – M i companyia) no recalquen que amb menys de la meitat del que s’emporta l’Estat Central anualment de Catalunya i que no torna (allò del dèficit fiscal), quedaria sobradament cobert el dèficit pressupostari que és la causa per la que han de fer-se aquí les retallades, ni tampoc assenyalen que a més encara se’ns exigeix més esforç perquè l’Estat Central, que és responsable de més del 75% del dèficit global, pugui complir amb Brussel·les. A molts, potser més que a tots aquells tan generalistes, se’ns acut de pensar que aquests gravíssims problemes que ens afecten a tots, amb major o menor transcendència, els hem de resoldre nosaltres aquí, que podem trobar les eines per fer-ho i que només cal que ens posem a la feina i ser conscients de les nostres possibilitats. Què també ho estem d’emprenyats, és veritat. Però potser perquè o tenim més anys, o som més positius i en el fons menys romàntics, hauríem d’entendre que la via de la generalització en prou feines aconsegueix barrar el pas dels Diputats al Parlament. I amb això només vull dir, tot i que els objectius podem semblar els mateixos per a tots els emprenyats, que els objectius de molts de nosaltres, els de molts d’aquests “altres” dels que parlo, van més enllà de la pura resolució de la crisi més dura dels últims temps.

La particularització dels problemes a Catalunya i la seva resolució aquí, des d’aquí i per nosaltres, és la reflexió que penso hem de fer aquells que ni formem part del 15 – M ni del conjunt de la classe política.


J. Vinyeta
22 de Juny del 2011

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2)

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2).-


Parlava en l’últim article que els fets del 15 de Juny obliguen a una reflexió a tres bandes i allí les vaig iniciar.

També els polítics d’aquest País nostre han de reflexionar (els de la resta de l’Estat també, igual que els nostres, afegint-hi a més la reflexió sobre d’allò que s’anomena la Gallina dels Ous d’Or...). L’anunci i primeres execucions de les anomenades retallades ha estat el que realment ha encès els ànims. Però el cabreig bé de lluny i, especialment, perquè la classe política en general només atén les pròpies necessitats partidistes. L’allunyament d’aquesta classe de la gent del carrer, dels seus problemes quotidians i immediats i la inoperància i la passivitat (actituds que, per culpa d’uns o dels altres, en molt bona part, han donat com a resultat la situació actual), han anat creant el convenciment de que de poca cosa ens serveixen i que, a més, ens costen una fortuna. Perquè tan importants i necessàries poden ser les retallades que han de fer a una societat que ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals, com vergonyats les submissions que manifesten davant dels poders de l’Estat Central, per exemple, saben com sabem tots els d’aquí que deslliurant-nos de l’espoli a que estem sotmesos de forma permanent (per cert, que no he sentit en cap moment que els indignats en fessin referència al problema i sí en canvi que em consta que varen fer retirar de la acampada una estelada...) aniríem molt millor, per no parlar d’altres submissions com les que permeten “insinuar” que qui mana a l’Estat és el Sr. Botin.

Els hi vull concedir als polítics un mínim de suposada bona fe. Però és allò de la dona del Cèsar. I tal com van les coses, em sembla que no hi massa gent que avui cregui en la innocència de la Mesalina de torn. Corregir-lo, aquí a casa nostra al menys, és feina exclusiva de tots aquests que el passat dia 15 no podien entrar al Parlament de Catalunya. I el primer que els hi correspon és donar informació, clara i intel·ligible per els pobres mortals, on som ara, quines son realment les seves dependències (de quins i de qui), i, fil per randa, quin ha estat realment el dèficit deixat pel tripartit i en quines partides concretes, de quant han costat el rescats financers i com es pensa recuperar aquests diners, per què els beneficis de les entitats financeres augmenten de forma gairebé exponencial i en canvi les empreses tanquen per manca de crèdit, per què els sindicats estan amb el no permanent defensant més als que tenen feina que no pas als que no en tenen i no entren en una reforma laboral profunda que ajudi a crear llocs de treball, per què no es planta cara als abusos sanitaris de molts d’aquí i dels que venen de fora que, a més, no paguen. I posar sobre la taula allò que avui dia s’ha posat tant de moda i que anomenem valors quan volen dir una altra cosa.
I si aquest gest que reclamo ja es correspon amb els famosos pressupostos, també ens ho ha de fer saber sense embuts, clar i cristal·lí, perquè ja no tenim més davallant. Però que els hi quedi clar que potser no ens els creurem si no hi ha una disminució dràstica de les despeses excessives que comporta una burocratització innecessària de l’Administració, amb la supressió dels llocs de feina més generats per crear fidelitats o donar premis que per a altra cosa, canviant o creant Lleis perquè els corruptes vagin a presó. I els partits polítics, tots i sense excepció, han de canviar el sistema electoral fent desaparèixer les llistes tancades com a primer pas per a garantir la mínima eradicació de la corrupció que el sistema actual comporta, propiciant una Llei sobre el seu finançament en la que la transparència sigui la norma i no la excepció, amb auditories externes vinculants i sancionadores.

I que recordin també, tots plegats, que Mesalina, va ser executada per ordre del propi Cèsar, Claudi. Aquest Claudi, avui, pot ser la societat civil. I l’exemple d’Islandia, por ser-ne la senyera.

J. Vinyeta
21 de Juny de2011

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1)

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1).-


Els fets de dimecres passat, 15 de Juny del 2011, amb els del 15-M barrant l’entrada al Parlament, han de fer reflexionar. Als “indignats”, als polítics i a la resta, que no som ni uns ni altres però que també estem emprenyats

Deia el dia 10 passat que el moviment 15-M, el dels “indignats”, tal i com estava constituït, anava pel pedrega en el sentit de que, en la meva opinió, s’anava esmorteïn. I si els hi mancava una espenteta per acabar-ho de fer, el passat dimecres 15 varen rebre un cop de gràcia. Deuen de quedar molt pocs dels originaris perquè ells, que s’han definit com a pacifistes, hagin perdut el control del grup i aquest anés a parar a mans dels anomenats provocadors i buscadors de brega permanent. El cas és que perquè uns ja son pocs o perquè els altres son més, tots plegats han anat més enllà del que era previst i, com a conseqüència, les crítiques i la pèrdua de credibilitat del col·lectiu per aquells fets, han estat gairebé unànimes. La cara amable d’uns auto qualificats pacifistes s’ha embrutat i si volen rentar-la, em sembla que tindran feina.

Si realment varen estar uns “infiltrats” els que varen provocar els aldarulls, em queda evident que no hi ha un lideratge suficient per conduir, amb solvència, els “indignats” pròpiament dits i que, en canvi els altres, els “infiltrats”, estan molt més ben liderats. I aquesta és la reflexió que els 15-M han de plantejar-se: com han de reconduir la situació perquè no acabi tot com el rosari de l’aurora, si és que volen continuar? No tot tornarà al seu lloc només fent manifestacions pacifistes i de rebuig de la violència, perquè aquests que s’ha anomenen pacifistes i pacífics també hi eren a la Ciutadella i, tot i ser pacifistes, no varen marxar, en senyal de protesta en contra d’aquella violència, quan s’inicien els aldarulls seriosos. Els de la nostra generació tenim clar que de pecats també se’n fan per omissió i sembla que, aquets indignats, no ho sabien això... I tot això amb independència dels bons resultats de les diferents convocatòries que varen tenir lloc diumenge passat, dia 19, tot i que, per si no ho sabien, el lema de la pancarta “el Carrer és Nostre”, ja la havia fet famosa el Sr. Fraga en temps de la Dictadura, particularitzant-lo.

El temps s’acaba, la acampada a la P. Catalunya no pot ser indefinida i, abans de que d’una o d’altra forma arribi el desallotjament, han de plantejar propostes amb cara i ulls i amb molta concreció en els objectius. Si no ho fan, hauran arribat tard una altra vegada. I ho he dit i ho repeteixo: si no hi ha un lideratge solvent amb autoritat moral i real per dialogar amb aquells que diuen que no els representen (i que jo no dic que siguin els bons de la pel·lícula, però sí que son els amos dels estudis en els que s’està filmant), em temo que avançaran poc.

No varen anar a barrar l’entrada al Parlament de Madrid: varen barrar el pas a l’entrada al Parlament de Catalunya. I entre les coses que també han de definir és si aquesta indignació ho és més en contra de les pèssimes condicions en que ens trobem tots, com a conseqüència d’una política general nefasta de l’Estat Central dels últims 4 ó 5 anys, o s’entén que l’autèntic responsable de la situació d’avui dia ho és el Govern actual de la Generalitat. Perquè, depenent de com defineixin aquesta qüestió, potser es varen equivocar de Parlament...

J. Vinyeta
21 de Juny del 2011

121.- Indignats

121.- Indignats.-

Això dels anomenats indignats, s’acaba. I aquest final més aviat trist i desencisat, no és res més que el final anunciat d’una crònica que, a diferència de la famosa crònica de García Márquez, no ha tingut protagonistes. És el problema que pateixen els moviments assemblearis en els que tothom és líder i ningú governa. Sé que pot sonar malament, o quan menys estrany, que posi en entredit el que es podria definir com a la base d’allò que entenem com a democràcia, però ho dic tal com ho entenc.

Tots ho estem d’emprenyats i, per aquesta raó, varem saludar el moviment dels joves amb una certa alegria i admiració. Les convocatòries avui dia sabem tots que, amb les noves tecnologies, son més senzilles de fer i que aquestes mateixes tecnologies permeten la comunicació en temps real dels esdeveniments. Per tant, les decisions preses en les assemblees eren transmeses instantàniament i, així m’ho sembla, aquests indignats deurien creure que amb aquesta comunicació, sense cap seguiment seriós posterior, ja n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Potser creien que el fet de donar la informació era suficient perquè es dugessin a terme els acords presos en l’assemblea creguts que tots els participants n’eren exemple de responsabilitat, lleialtat i solidaritat. Tampoc pels que estaven fora n’han transcendit objectius clars i concrets de la protesta amb els que potser molts més s’hi haguessin solidaritzat[1].

Sigui com sigui, ha estat un fet que s’ha anat diluint. I de tota aquella indignació n’ha quedat un borrall. La protesta ha anat perdent un llençol a cada assemblea que es feia sense cap direcció seriosa de la mateixa. És el problema del sistema assembleari, ja ho he dit: o l’assemblea anomena a algú o a un grup que governi i que condueixi i executi les decisions preses, amb les dificultats i enfrontaments que aquest “governar” comporta, o cada un dels membres tirarà pel seu cantó. I això ens porta a evidenciar una situació més dramàtica: no es pot iniciar una revolució si no es crea un lideratge suficientment fort[2], si no es té consciència de les dificultats que qualsevol enfrontament comporta i si no hi ha voluntat clara d’enfrontar-s’hi a aquestes dificultats. I això ha de quedar també especialment clar per aquells contra els que es vol lluitar. Si s’inicia una revolució o es fa amb totes les conseqüències o no passarà de ser un divertimento entre una colla d’amics. I, per a mi, així ha estat.

J. Vinyeta
10 de Juny del 2011
[1] Llevat d’algunes accions o actituds que, per dir-ho suau, no han caigut gens bé dins del sector independentista d’aquest País nostre.
[2] El famós Maig del 68 francès, amb lideratges concrets i amb manifestacions multitudinàries, va canviar coses i va fer caure el Govern, tot i que en De Gaulle va tornar a ser elegit president.