71.- Ja hi tornem a ser...!

71.- Ja hi tornem a ser...!



Tot va ser anunciar la reafirmació del “quatripartit” després d’allò en que havia semblat que se’n anaven a fer punyetes les bones intencions, i el Govern Central va començar a emetre desqualificacions sistemàtiques i constants titllant “d’excessos verbals” tot el que sortia de Catalunya i oblidant-se dels excessos realment verbals amb que ens amenaçaven (perquè no hi havia una altra finalitat en tot el que els barons del PSOE comandats per en Chaves i alguns del PP anaven dient, que quedi clar) i en front dels quals la Vicepresidenta de la Vega no va dir res. Els interessos son els que son i tot allò que afavoreix als plantejos particulars, com és en aquest cas als del propi Govern Central, encara que sigui aberrant i contrari a la veritat, se sol incloure en el discurs propi per allò, repeteixo, de les conveniències. Després resulta que, anant els dies i amb aquelles amenaces “in crescendo”, es deixa créixer la mentida fins a tals extrems que pren formes desproporcionades, es crea el monstre corresponent i, quant ja s’arriba al final de la situació, el monstre que n’ha sortit té vuit potes, tres caps i quatre mans, s’ha menjat a no sé quantes criatures i, amb el decurs del devenir, es va autoalimentant de les pròpies deixalles perquè ja està tip i en té ben bé prou. Aquells que havien de sortir per donar-li cacera, cagats de por, afirmen que realment el monstre existeix, que és molt més gros i perillós del que tots ens pensàvem i que millor és deixar-ho córrer de moment. Els nens, els avis i les dones, que no surtin de casa, els homes ja ens reunirem a l’ajuntament i ja veurem que és el que podem anar fent. I aquest poder anar fent normalment consisteix en portar-li al monstre al llindar del bosc, perquè no ens emprenyi massa, alguna peça sucosa i si convé, per què no, tot i que només sigui de tant en tant, alguna verge de bon veure i de més bon tastar. Després, aquells que no creiem tot el que ens diuen, no podrem ni dir que aquells que l’havien de caçar al monstre, no varen ni sortir de cacera, no varen fer res que fos significatiu i alleugeridor i que sí, que varen fer moltes reunions, indispensables per a protegir nens, dones i avis, i de les que no en va sortir res més que allò de que, de moment era molt millor no fer emprenyar aquell monstre i que ja vindrien dies més propicis...

I així estan les coses. Però tot i això, quan aquells que no ens creiem tot el que ens diuen començàvem a pensar que aquesta vegada potser sí que anava de bo i ens convencíem de que anàvem errats perquè semblava que aquells dies propicis arribaven, surt el Sr Saura i... li porta una verge al monstre...! I, perquè el monstre estigui més satisfet, en Celestino Corbacho li para la taula!!

Anem a pams, perquè si no ho fem em temo que els arbres no ens deixaran veure el bosc:

El Sr. Saura ha pactat amb la Vicepresidenta retirar la demanda de compareixença del Sr. Zapatero a la Permanent de les Corts per donar explicacions a tot el país per l’incompliment del previst en l’Estatut, a canvi de situar una nova data (a tres mesos vista...!) per a la negociació del tema del finançament de Catalunya que es desprèn de l’Estatut encara en vigor. Davant d’aquesta incongruència (recordem que va ser precisament el seu partit, qui va demanar la compareixença del President del Govern Central i per aquest motiu) hi ha un parell o tres de coses que no em quadren.

La primera és que el Sr. Saura sap que, per si mateix no té suficient suport parlamentari per prendre una decisió del gruix de la que ha pres. Un home (un partit, si es vol) marcadament minoritari pels resultats electorals, que és perfectament sabedor de que si no hi ha un tripartit mai podrà aspirar a formar part d’un Govern i per tant acostumat a obeir perquè no li queda més remei, o li han manat que ho faci (i l’odre només pot sortir del Govern de la Generalitat o, al menys, del partit majoritari) o bé ha pres la decisió de forma unilateral. Si és que ha estat això últim, en el meu entendre és motiu més que suficient per acceptar-li la dimissió de forma immediata. I si hi ha silenci per resposta, haurem de recordar allò de que el silenci se sol interpretar com aquiescència. Algú amb més entitat que ICV i que el propi Sr. Saura, ens ho aclarirà algun dia sense explicar-nos sopars de duro?

La segona és que em sembla que ni els d’aquí han acabat entenent el contingut de l’Estatut. Si no estic equivocat el gruix del finançament ve assenyalat per uns tants per cent determinats. Per tant, son dades concretes hi hagin o no diners a la caixa. Si no n’hi han de diners, ens en tocaran menys, però el que es inamovible és el tant per cent que estigui establert. Si és així, que ha de discutir-se? Els “serrells”? i de ser-ho , una part és més important que el tot? Aleshores, per què no va endavant les demandes d’explicacions del per què no s’ha complert si el gruix del que havia de complir-se era prou clar?

Tercera. En el suposat de que s’hagi establert una nova data concreta, ens l’hem de creure?. Per què, si fins avui ens han enredat sempre?

Quarta. Què passa amb els nous pressupostos a aprovar de cara a l’any 2009? Suposo que el Govern de la Generalitat no tindrà la patxoca ni tan sols d’insinuar alguna mesura de força al respecta perquè una vegada més, amb el que ha passat, la seva credibilitat davant de nosaltres, la gent corrent, ha quedat malmesa. I el que és pitjor: davant de la resta de l’estat no hi ha la més mínima possibilitat de que ens guardin el més mínim respecta, mai més. A quedat clar que els d’aquí, diguin el que diguin, només son (som) capaços de bordar: les queixalades, als núvols...! O és que potser ha anat tot com precisament volia el Sr. Montilla?

Cinquena. ERC i CiU, han quedat fora de joc o també estan a la partida? Reparteixen cartes o les reben? Perquè han de tenir a pesar de tot ben clar, que la situació política actual del País nostre, és el resultat directa d’una acció concreta dels Srs. d’ERC, sense la qual no hi hagués hagut tripartit de nou; i recordem tots que aquella famosa “clau de volta” de la governabilitat de la qual el Sr. Carod tant en va presumir, ja no va ser utilitzada mai durant el primer tripartit. Però tampoc ha d’oblidar-se que l’Estatut actual, aquell que no va poder ser millor, va ser pactat amb nocturnitat i traïdoria pel Sr. Más amb el Sr. Zapatero a canvi d’una “ajuda” des de Madrid per accedir a la Presidència de la Generalitat. Els errors son sempre perdonables si entens que les actituds dels que han errat van per camins que condueixen clarament al reconeixement d’aquells errors primer i a l’esmena dins del possible de les conseqüències negatives que n’han resultat d’aquells. I el que siguin perdonats o no els seus errors depèn directament dels dos partits. Ara potser seria un bon moment per que reconsideressin la seva actitud i fer la “pau” amb els seus i amb molt bona part de la gent del País.

De totes maneres, avui per avui, no se que dir, així de clar. No he sentit declaracions de CiU al respecta i, després de les declaracions del Ministre Corbacho, assegurant el vot del PSC als pressupostos d’en Solbes (confirmant allò que em temia), en Castells deu estar apujant-se per les parets. Al mateix temps el vicepresident d’ICV, Jaume Bosch, ha de reconèixer a Prada, després del pacte d’en Saura, que li dona un “...valor relatiu a la paraula d’en Zapatero...!” El PPC d’Alicia S. Camacho, en un gest sens precedents, amb alguna reticència semàntica, això sí, s’havia afegit al front comú de la resta de forces polítiques llevat de Ciudadanos, de forma que el floronco al cul del PSOE en general i al del Sr Zapatero en particular, comencés a ser realment emprenyador. Però no ho serà. Després d’un nou ridícul de la classe política del País fins a fer-nos avergonyir i de forma dolorosa, sembla que tornaran els mals somnis. I com deia fa un parell o tres de dies, ara a seguir esperant... les almoines.

Però malauradament, em temo una desfeta política sense precedents aquí a casa nostra si no hi ha un abordatge seriós a la situació. I algú o alguns ens haurien d’explicar, sense embuts (si és que aquest o tots aquests son capaços de dir-nos la veritat encara que només sigui per aquesta vegada) com està tot plegat, per què les estratègies de partit tornen a ser les protagonistes en contes de ser-ho les de País, a on som, que pensen fer, quin és el resultat que n’esperen i dir-nos-ho sense fer volar coloms..., deixant de considerar-nos criatures de pit, nanos sense enteniment i necessitats de cura permanent, incapaços de sobreviure sense la constant presència de la mare protectora. Casualment (o potser no tant, vés a saber...), amb aquests criteris de teòrica superprotecció, és com han actuat sempre les dictadures... I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.



J. Vinyeta
21 d’Agost, 2008

70.- 9 d'Agost

70.- 9 d’Agost.-



9 d’Agost del 2008.-

Consumatum est!. Una vegada més el Govern amic del Sr. Zapartero ens ha aixecat la camisa de forma flagrant i, el que és més greu, incomplint la Llei de la que se’n jacta com a defensor. Aquest incompliment ho és, a més, amb absoluta impunitat. La por a l’enfrontament amb el ferro socialista, ha deixat mut (com en cada vegada que té alguna situació de compromís) al Sr. President de l’Estat aquell que, si guanyava, guanyava Catalunya. Recordeu?

He escoltat les declaracions que han fet avui, després de les reunions mantingudes entre Govern i CiU. Tant Homs com Castells han dit i deixat clar el que tots sabem. Tots dos han expressat la seva opinió al respecta i el seu malestar per l’incompliment però que continuaran negociant fins l’últim segon de l’últim minut... Només Homs ha manifestat la impossibilitat de votar uns pressupostos a Madrid si no hi ha un bon finançament per a Catalunya. El Sr. Castells no ha estat tant contundent i s’ha limitat a considerar que els pressupostos generals per al 2009 han d’explicitar el nou finançament. És cert que ha dit allò de que si no hi ha un bon acord, no hi haurà acord. Però de moment, i donat que el PSC no vol aixecar-se de la taula, les del Sr. Homs son les manifestació més contundent que hi ha hagut en el dia d’avui. Tot lo altra, no han estat més que paraules.

De l’experiència professional he après que quan t’assentes a negociar has d’estar disposat a aixecar-te de la taula en el mateix moment en que comprovis que hi ha un intent de prendre’t el pel amb una oferta – contraoferta de les que fa riure, de la mateixa manera que s’ha de ser conscient de que amb molta sort, quan la negociació hagi acabat només hi hauràs perdut un llençol, és a dir, que en cap cas en sortiràs amb el cent per cent d’èxit. En el cas del Finançament és ben clar que durant dos anys, no tan sols en els últims dos mesos, ens han aixecat la camisa de forma permanent i, avui per avui, hi hem perdut la bugada sencera. Per tant, a que esperen els negociadors per aixecar-se i fotre un cop de puny sobre la taula? Si no hi ha una actitud seriosa, contundent i compromesa amb el país (especialment per part del partit majoritari en el Govern de la Generalitat que ha d’estar disposat al que convingui en les seves relacions amb el partit en el Govern de Madrid), com voldran tots plegats que els secundem quan ens demanin (que ens la demanaran...!) la participació directa en una macro – manifestació? El País necessita lideratge. I el lideratge, a més d’ agafar el penó i anar davant i endavant, pressuposa valentia suficient (que no inconsciència, diguem-ho clar) per enfrontar-se directament a l’enemic i no precisament amb paraules. I si el lema del PSC és precisament allò de Fets i no paraules, a què dons estan esperant? És ben cert que no hi ha cap batalla (negociació) sense danys col·laterals. Pensar, com pretén el Govern Central que de la negociació tothom n’ha de sortir guanyador és, ni més ni menys, que una pura utopia. Per tant, sabent-nos en principi perdedors, que més hi podem perdre si actuen amb energia? Seguirem igualment sent fagocitaris, garrepes, victimistes, imperialistes, insolidaris, etc...,etc... Aleshores, que hi tenim a perdre? I a canvi, que hi tenim a guanyar?. La resposta la tenen els partits. La societat civil està al seu costat (patronal, sindicats, cercles d’economia, associacions culturals i polítiques...). Pel que respecta a nosaltres, estem a punt. Ells també? Fins quan? Que ens ho facin saber i...que no ens enganyin.

I ara, a esperar a demà...


J. Vinyeta
Agost de 2008

69.- Dies d'ncertesa?

69.- Dies d’incertesa?.-



Queden menys de dos dies per arribar al famós dia 9 d’Agost. El Govern Central, mantenint la política sistemàtica de l’engany, aconseguirà traspassar la data sense donar ni tan sols una passa clara per complir el que li marca l’Estatut, és a dir infringint de forma flagrant la Llei i deixant penjat el tema del finançament de manera que o el Tribunal Constitucional el tomba (especialment en el que fa referència a aquest tema), amb el que quedarà suficientment legitimat per continuar-nos espoliant, o bé allargarà tant el tema que, encara que no vulguem, també ens continuarà espolinant. Tot plegat, cornuts i pagant el beure!.

Queden dos dies. I estem al aguait de que les forces polítiques, els partits per a ser més concrets, facin el que han de fer: la feina per a la que els varem votar i que no és altra que la de defensar al País i als ciutadans que el composem (siguin del color polític que siguin, que quedi clar) de tot perill (intern i/o extern) que pugui malmenar-lo.

Fins avui, pot dir-se que hi ha hagut senyals verbals per part dels representants dels partits. És evident que, de totes elles, les més importants son les que han sortit del Partit hegemònic, és a dir el PSC El Sr. Iceta ha arribat a insinuar la necessitat de gaudir d’un Concert Econòmic, el Sr Castells ha suggerit que el PSC hauria de tenir veu pròpia a Madrid, és a dir que d’alguna manera està insinuant la necessitat de que el partit tingui grup parlamentari propi. I el Sr. Montilla potser va estar més contundent quan va dir allò de s’estimaven més (els del PSC) a Catalunya que al Govern Central. Les dels altres partits son totes de gruix similar i importants, però adol·leixen de la profunditat que poden tenir les esmentades. Tot això està molt bé. Però ens queda el dubte de saber si tot plegat no son més que paraules i si aquestes paraules es traduiran en fets davant de la desfeta que se’ns acosta. Perquè de sempre ha estat molt clara la incapacitat de tots aquests dels que vinc parlant, de transformar en fets allò que els ha sortit per la boca i sempre queda palès el pànic a l’enfrontament. Per això l’incertesa... Per això la por de que tot torni a quedar sense resposta clara per part dels d’aquí...

Aquesta vegada ha d’anar de bo. I aquest anar-hi només depèn (com en totes les altres situacions similars en que ens hem trobat, i que son moltes) de que els partits decideixin fer-ho. No n’hi haurà prou amb una declaració institucional amb més que no pas menys mala llet, ni amb una manifestació unitària amb els problemes de sempre per a la redacció de la pancarta de la capçalera i per la posició dels caps de llista en el frontis de la manifestació. La acció ha de ser contundent al Parlament de Madrid i hauria d’aconseguir-se la implicació del grup Galeusca perquè tots plegats poden fer molt de mal, n’estic convençut. De totes maneres, en la meva opinió, penso que ha de quedar clar que el gran enemic no és tant el PSOE com la por que tenen els socialistes de que els Srs. Chaves i corifeus se’ls hi posin de cul. Haver de demanar més diners per totes les autonomies perquè és de l’única manera segura de que ens en “toquin” més, no és forma de plantejar les coses, per més que la estratègia ho aconselli. Perquè si entenem que el Govern Central no compleix amb la Llei, nosaltres tampoc tenim perquè ensenyar-li a fer trampes: el que és nostre, ho és. I punt.

Per cert, aquest incompliment de la Llei com ha de catalogar-se? Falta? Delicte? És possible presentar una denuncia davant del Jutjat de Guàrdia ? Qui? Com?



J. Vinyeta

7 d’Agost, 2008

68 .- Del finançament i altres coses

68.- Del finançament i altres coses.-


Diguem-ne que n’estem fins als pebrots!. Seria una forma prou clara per a definir les situacions amb les que ens anem trobant o pensant en les que ens hi trobarem.

Deia jo el mes de Maig d’enguany que aquell que no compleix la Llei, és reu de la justícia (vegeu al meu blog l’article penjat amb nº 63: “La crua realitat”). Però sembla molt clar que els pobrets que formem l’exèrcit de ciutadans no tenim els mateixos drets que l’exèrcit de membres que composen el Govern Central (entre als que incloc, ja veureu perquè, als funcionaris corresponents), i que son, per això els anomeno també exèrcit, molts i poderosos.

El Govern Central, que té com a data límit que l’hi imposa la Llei la del 9 d’Agost per a la concreció del finançament que preveu l’Estatut de Catalunya, es passa pel forro aquesta Llei i ens fa beure a galet. La fiscalia, que en casos menys sagnants (recordem la crema de fotos del Rei o la portada de El Jueves) ha actuat amb una diligència encomiable, sembla que ara se’n ha anat de vacances. Potser és per això que la pregunta de que qui incompleix la Llei, no ha de ser perseguit per la fiscalia i per la justícia? ens queda ara sense la resposta que, com a ciutadans que ens diuen som d’un Estat de Dret, aquesta vegada i precisament aquesta per la seva importància, ens mereixem. Perquè aquesta vegada qui incompleix la Llei és, ni més ni menys, que el propi Govern Central, i tots aquells que en tantes i tantes ocasions i que tan i tan diligents s’han manifestat quan de defensar els drets d’una part dels ciutadans d’aquest país, que en general no han estat mai els de Catalunya i en la majoria d’ocasions en contra d’Ella com en aquesta vegada, ara s’han tornat muts. Ni piulen!. He sentit les declaracions que ha fet en Sala Martin al respecta a TV3 el prop passat dia 28 de Juliol. Deixeu-me que, per una vegada, m’atreveixi dir que el prestigiós economista ha coincidit amb mi (oi que em perdoneu el meu atreviment?) per allò de que les meves manifestacions al respecta varen estar fetes, com he dit, abans que les seves. Però és ben cert que les seves, precisament per ser qui és, son molt més valentes i punyents que les meves, especialment quan diu allò de que “...en contes d’enviar negociadors (a les reunions bilaterals) haurien d’enviar-hi als Mossos...” (podeu veure i sentir les declaracions complertes a http://www.tv3.cat/videos/567449. Es pregunta també si davant de les manifestacions del Sr. Solbes quan parla de crisi, els ciutadans també podrem dir que com que hi ha crisi, aquest any no pagarem impostos i si, davant d’aquesta actitud nostra, no ens enviarien els Mossos a casa per portar-nos davant de la Justícia. Per tot això, queda clar que quan la Justícia només té un intèrpret de sí mateixa, és ben palès que es produeix allò d’en Kafka!

Ah!, però no ens oblidem de que, fins avui al menys, el nostra ben volgut Defensor del Poble, el d’aquí, Sr. Rafel Ribó, tampoc ha obert la boca al respecta! (També té instruccions de no fer-ho?).

Plantejades així les coses, en qui hem de confiar? On puc anar per a denunciar que se’m estan rifant?. Jo, de bona fe, havia arribat a creure’m que si totes les forces polítiques de Catalunya actuaven com un sol bloc, el resultat de la acció seria contundent. I per segona vegada (la primera va ser amb la presentació de l’Estatut al Parlament de Madrid) els partits es varen posar a la feina en aquest sentit. I, també per segona vegada, encara no han començat a treballar que ja s’estan foten els plats pel cap per qüestió de lideratge: la trista història de sempre que ens està portant a la ruïna. Els de Madrid s’estan fregant de mans i el PSOE ha fet ja alguna picada d’ullet als populars i aquests no diuen que no (tot i que ho diuen amb la boca petita) a votar afirmativament a Llei de pressupostos d’enguany si el PSOE necessita ajuda. Aquella força que jo imaginava poderosa, sembla que se’n va en orris per purs interessos partidistes dels convergents que volen més protagonisme del que jo entenc els hi correspon. Si això és així i acaba com sempre, és a dir acaba en una nova desfeta pel País per la ineficàcia dels que tots sabem, voleu dir-me per què hem de diferenciar el nostre vot (o el que és el mateix, per què hem d’anar a votar?) si cap partit polític és capaç de defensar-nos, en el ple sentit de la paraula?. Perquè, l’altra assumpte que ens queda per veure és què faran els partits si ens quedem amb un finançament descafeïnat sigui per acció directa del PSOE o perquè el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut. Que diran i faran els partits? Ens diran, en el primer cas, que el resultat obtingut ha estat el millor per Catalunya i que s’haurà fet tot el que calia i es podia fe per arribar al port al que s’ha arribat. I, en el segon cas, ens diran que hem de respectar la sentència, perquè és el que correspon en un Estat de dret . Tot plegat, una vegada més, ens hauran fet fer la de riure, tot i l’amor que tots diuen professar per Catalunya!!

Deia al principi que, l’exèrcit del Govern Central, en el que incloïa als funcionaris estatals, era gran i poderós. I penso que és ben cert. A més de la màquina que el Govern pot arribar a fer moure per sí sol, que Deu ni do, hi ha tota una “crosta” (que el Sr. Ferràn no s’atreveix a denunciar, potser perquè és crosta de la seva de crosta) que, sota cap concepte, i mai més ben dit, no vol bellugar-se. Va quedant clar que bona part, que molt bona part diria jo, de la negativa sistemàtica del Govern central al traspàs de Rodalies i dels Aeroports ( i no en son els únics...) està condicionat per la negativa del funcionariat corresponent a ser traspassats a la Generalitat. Aquests cossos, de “crosta” marcadament espanyolista, es neguen, diguem-ne que pels seus collons, a fer allò que, els que no hem estat funcionaris, mai ens hi hem pogut negar, sota pena d’acomiadament: la mobilitat funcional. Però així com en l’Empresa privada els collons dels que manen han valgut més i, quan ha convingut (tot i que no sempre amb raó, tot ha de dir-se i en algunes ocasions només perquè quedés clar qui manava, és a dir, per mantenir una disciplina que se’n havia o podia anar-se’n en orris) han acomiadat el que ha fet falta, l’Estat Central en aquest cas, és incapaç de posar ordre en allò que li toca fer. Té por, així de clar, de que se li revolti el personal que, per més Inri, paguem entre tots, els d’aquí inclosos. Recordeu que va passar quan és va decidir de traslladar a la Comisión Nacional de Telecomunicaciones a Barcelona?. Dons afegiu-hi Renfe i els Aeroports i us podreu imaginar el merdé que li munten (li estan muntant, tot i que amb això no vull dir que la voluntat del PSOE sigui la de realitzar els traspassos, que quedi clar) al Govern Central. I per si teniu dubtes, recordeu l’invasió de pistes d’aterratge a l’Aeroport del Prat de fa un parell d’estius i la manca de conseqüències i d’exigències de responsabilitats laborals i polítiques posteriors, tot i la gravetat dels fets. O penseu també en les immediates i contundents respostes amb les que han respost, a l’anunci del traspàs del servei d’Inspecció del Treball a la Generalitat, els Srs. Fidalgo i Méndez, Secretaris Generals de CCOO i de la UGT respectivament. I, en conseqüència, en la gravetat que suposarà en les negociacions presents i futures, el fet de que, com diu el President del Foment, el Sr. Rosell (Diari Avui, 01/08/08) la Administració Central no s’hagi “aprimat”, tot i les transferències realitzades a les Comunitats Autònomes (val la pena fer notar d’aquestes manifestacions en les que, segons diu Foment, Extremadura, per exemple, té un 29% aprox. de treballadors funcionaris mentre Catalunya en té un 9,5%). Amb aquests antecedents, suposo que queda clar que, ens agradi o no (i penso que no ens agrada gens, ni mica), ho tenim fotut, perquè a tota aquesta “crosta”, no hi haurà Deu que la bellugui...!

Els que em coneixen diuen que massa sovint soc extremista, en el sentit de no acceptar termes mitjos en determinades coses. Avui, el Govern Xinés, ha anunciat que limitava encara més l’ús d’Internet en el seu territori i, en conseqüència, la gent en general i els periodistes en particular, no podran utilitzar la xarxa per comunicar-se. Personalment entenc que és, aquesta vegada sí (però una més, tot ha de dir-se i, malauradament, no crec que sigui l’última) , una flagrant vulneració d’uns drets fonamentals com son els de la llibertat d’expressió i opinió[1]. Davant d’aquesta actitud, si progressa la decisió xinesa, entenc que només hi ha una resposta vàlida: el Comitè Olímpic Internacional ha d’anunciar la immediata retirada dels jocs de la capital xinesa, traslladar-los si és possible a una altra país i si no és possible, donada la immediatesa, anunciar la no celebració i cancel·lació dels Jocs 2008, en clara referència a que el got ja ha vessat!. Si el Comitè, la Premsa mundial i els Governs afectats, que en aquest cas ho son tots, no actuen, quedarà clar, per si ja no ho era, que els interessos comercials varen ser prioritaris per sobre de tots el altres interessos, inclosos els merament esportius, en el moment de la concessió dels Jocs Olímpics 2008 (tot i que el Comitè Olímpic s’ha entestat en repetir-nos que no s’ha de barrejar la política i l’esport...), que aquests interessos econòmics estan per sobre dels drets humans com ho estan sent en aquests moments i que, com tots sabíem (el Comitè Olímpic, sembla que no, que no ho sabia...), el govern xinés, com es diu vulgarment, sen en fot del mort i de qui el vetlla. Ha de dir-se, pel que he exposat, que soc un extremista?[2]




J. Vinyeta
Juliol – Agost, 2008[3]



[1] No faig referència a allò que els periodistes assenyalaran com clara ingerència sobre els drets d’informar i al de la llibertat de premsa, perquè sobre aquests famosos drets, que han d’existir, que quedi clar, hi mantinc reserves en alguns d’aquells que en solen fer bandera perquè, en massa ocasions, el dret d’informar respon a la justificació d’un sou. I la llibertat de premsa ha de ser-ho per l’editor però, com dic, per alguns (a vegades sembla que per a molts) periodistes, vinculats a la nòmina d’aquell editor, és evident que es deuen al seu mentor. I per tant, la seva informació – llibertat (tot i que no els hi agrada gens que sigui dit) estan marcadament condicionants pels afers econòmics que la feina en sí mateixa (qualsevol feina) comporta.

[2] Acabat l’article, dos dies més tard a la seva redacció, arriben notícies de que el Govern Xinès a afluixat un pel i ha “obert” l’aixeta d’Internet llevat de les pàgines que es publiquen al Tibet i alguna més. Si les pressions en tots el altres aspectes haguessin estat contundents des de uns anys enrere, no hi haguessin hagut millors resultats?

[3] A dimarts dia 12/08/08, el Diari Avui publica les dades oficials respecta del funcionariat existent a cada comunitat. Va la pena rellegir les dades que confirmen les donades en el seu moment pel President del Foment, Sr. Rosell i que varen aixecar tanta polseguera i que abonen la meva tesi al respecta.