671.- Algunes de les coses inadmissibles

671.- Algunes de les coses inadmissibles.-

Hem vist per TV les imatges de la policia nacional apallissant pagesos extremenys.  Quan els hi dèiem aquells ara apallissats que allò de ... A por ellos es convertiria en un  ... A por todos, no s’ho volien creure.  El PSOE, que ja va formar part en la  presa d’aquelles decisions  que alegraven a molts, és ara qui governa i ho fa com aquells que les capitanejaven, aquelles decisions. La policia nacional, ara a les ordres directes de  Marlaska, actua amb la mateixa  contundència que ja va emprar  davant d’aquells que també pacíficament  esperàvem poder votar. La pregunta del milió pot ser realment aquesta: fins on  pensa arribar el govern central amb aquesta permanent intolerància  a tot allò que no sigui encens i aplaudiment? Perquè si la democràcia que predica ho és   perquè el garrot la fa suposadament efectiva, convindrem que més que en una democràcia estem instal·lats en una dictadura encoberta (durant molts anys se’n deia democràcia orgànica i sembla que ens hi vulguin tornar...)

El President del Parlament, Roger Torrent, sembla un inoperant. Les cames li han tremolat sempre en moments decisius. Aplica el reglament com li convé o se’n oblida, ja sigui per inoperància o per autoprotecció. L’altra dia, la bestioleta amb faldilles (o pantalons, depèn...) de nom Lorena, femella Alfa  d’un ramat assilvestrat, (no és una rara avis si recordem que d’aquest ramat  han sortit veus tant o més assilvestrades que aquesta: Cañas, Girauta, Inés,... sense oblidar-nos del mascle Alfa per excel·lència anomenat Alberto),  va proferir insults al President de Catalunya. Li deia/en delinqüent, a cor. Bestioletes sempre prestes a recordar-nos les lleis, però oblidant en aquesta ocasió que de sentència ferma, que donés validesa a l’insult, cap. Dons bé, el President del Parlament que entre les seves funcions està la de protegir a tots els diputats en situacions parelles, no va estar capaç d’expulsar Lorena, tal com assenyala el Reglament del Parlament. Després passa el que passa...  només  es repeteix el que ja havia passat abans. I que es reiterarà...

Hem pogut escoltar les declaracions del que va estar el cap (ell només  es defineix com a coordinador i res més...) de la repressió de l’1 d’Octubre del 2017 a Catalunya: Diego Pérez de los Cobos, coronel de la guàrdia civil. De les seves tendències polítiques (Google ens les dona amb pels i senyals) no n’hauríem de parlar-ne si no fos  (ai...! pel si no fos...!) que ens explica coses que sabem positivament que no son veritat. Aleshores sí que, per entendre’l, hem de recordar la seva nissaga...  Sort que els fets en qüestió els vàrem viure de forma directa i intensa perquè si no, podríem pensar que el pas d’aquest senyor en les dates assenyalades per Catalunya no va ser més que una estada turística. Té una marcada tendència, tot i que  només amb suposicions i sospites, a desprestigiar aquells que un parell de mesos abans varen fer palpable la inoperància d’unes forces policials per resoldre un fet luctuós terrible com va ser l’atemptat a les Rambles de Barcelona. Es clar que, per la pròpia actuació d’aquestes forces policials, tenim fermes sospites de que hi estesin implicades. No sé per què, però em sembla entendre que en les seves declaracions, va recordant l’absoluta ineficàcia en trobar unes urnes que, una a una, varen anar arribant als col·legis electorals. Hi ha coses que fan mal i, com  que no es poden amagar, couen...

J.  Vinyeta

31 de Gener de 2020

670.- Capità Aranya

670.- Capità Aranya.-

Des de sempre ERC ens ha anat empenyent per perquè recolzéssim el somni d’una Catalunya independent i republicana. I molts  ens hi vàrem afegir. Varen anar  passant els anys i, a  la mort del dictador i amb la consegüent legalització dels partits polítics, ERC va entrar ja oficialment en la via política catalana i en conseqüència en l’espanyola per les accions derivades d’aquella participació. Era, o ens resultava evident, que ERC anava per davant d’allò que en el temps hem anat denominant l’època del peix al cove i que era conseqüent amb allò que va definir Heribert Barrera, en tornar de Madrid després de pactar amb Suárez, de que “... ens havien marcat un gol per l’escaire...” s’imposava barallar-nos.

Però el temps continua implacable. Maragall com a President de la Generalitat, amb un Govern que resulta de l’anomenat Pacte del Tinell amb ERC i Iniciativa,  proposa un nou Estatut  i Rodríguez Zapatero ens alegra les carns amb aquell famós “Apoyaré...”  Aquest nou Estatut, que  es va votar si no recordo malament el 2006, va anar a parar a Las Cortes i ERC,  convençuda de la seva realitat, ens va dir que si aquest Estatut era retocat a Madrid, el retornarien abans de que fos modificat. Com que ho va ser de modificat,  i ERC  no va fer res per a  retornar-lo, va arribar a Catalunya mutilat per a ser votat per la ciutadania. No va ser retornat com ERC ens havia dit que ho faria   i, en aquestes circumstàncies i amb tota la seva patxoca, ERC ens va dir  que, a l’hora de votar, votaria no aquell  Estatut retallat. Ens vàrem quedar perplexos: ens havien embarcat i ERC es quedava a terra, com aquell famós Capità Aranya... Amb aquest antecedents i amb la genial actuació dels Rajoy Boys posterior, arribem a la famosa i històrica manifestació de Juliol del 2010 en resposta al TC  per les retallades que a més  va fer a l’Estatut, que ja havia estat cepillado en expressió d’aquell que ben bé podríem definir com el Súslov del PSOE: Guerra.  És l’inici del que venim  anomenant Procés, amb un Estatut actual que, havent estat substancialment modificat per uns i altres no ha estat mai referendat pel poble de Catalunya en la seva versió final.

ERC ens ha anat dient permanentment que el seu objectiu no és altra que la independència de Catalunya, però sempre havíem de ser més, de que sota del balcó hi fóssim tots, que era necessària la participació de tots, que res era possible sense majories clares, sempre més, més, mai érem prou... I nosaltres embarcats, sempre embarcats i el vaixel aturat...

Un nou episodi es presenta quan, efectuades les eleccions muntades per Rajoy, el President del Parlament obeeix al partit, que no és altra que ERC,  i no hi ha manera de que s’investeixi a Puigdemont: una altra vegada, ERC, amb el President del Parlament, Torrent, ens deixa embarcats...

Però la traca final va ser la de dilluns passat. El TSJC condemna a Torra  pel tema de la famosa pancarta a favor dels presos. La JEC, sense sentència ferma, inhabilita a Torra i demana se li retiri l’acta de diputat. Reunits el partits independentistes acorden, per unanimitat, mantenir l’acta  del President Torra, i  el  Ple del Parlament, el 4 de Gener,  actua en conseqüència i ratifica  Torra com a Diputat. Però, ai las...! tot i que en una nova reunió els partits independentistes asseguren que no els hi tremolaran les cames, Torrent, inesperadament per a uns, tot i  que gens inesperadament per a molts altres entre els que m’hi trobo, ens indica, iniciant el Ple, que no podrà comptabilitzar-se el vot del President, tot i que assegura que el càrrec de la Presidència no queda en entredit. El Parlament queda absolutament des legitimitat i, el que és pitjor, reconeixent  a la JEC una autoritat que no posseeix, posa  sobre de la taula la possibilitat de que qualsevol diputat de qualsevol  Parlament, inclús del Parlament de Madrid, pugui estar sota l’hègira de la JEC  si, qui sigui, no li cau bé als que  paguen  a la JEC. I posats a rumiar, inclús el President Sánchez hauria d’estar sobra avís...  Però és la imatge dels membres d’ERC asseguts i callats a l'hemicicle del Parlament amb suposada indiferència al discurs de Torra defenestrat i  amb un Aragonès que no sabia on posar les mans, que queda per a la història. Nosaltres, novament embarcats i el capità es queda a terra fotent-se una tatxa...

ERC presenta com un èxit la constitució de la taula de diàleg amb el PSOE de Sánchez i, per anar-hi amb tranquil·litat, necessitava desbrossar el camí del propi Sánchez: debilitar a Torra de cara a la propera reunió anunciada pel proper dia 6 i poder així mantenir ERC tot el protagonisme. Però ara resulta que és ERC qui necessita del PSOE perquè les eleccions estan a tocar i ERC necessitarà trumfos a les mans. I aquests només els hi pot donar el PSOE mentre no s’aprovin els pressupostos del 2020. Després, si les coses no van tant bé com ERC pensa, podria ser que, aleshores, sí hagués de pujar-se al vaixell  i embarcar-se: sense trumfos i sense coalició no té l’horitzó electoral massa clar. Quan pugi al vaixell. li recordarem aquella imatge indolent del Parlament... Però em temo que els hi serà igual.

J.  Vinyeta

30 de Gener de 2020

P.S1.: Redactant aquestes quatre ratlles, Sánchez ens diu que mantindrà la reunió amb Torra el proper dia 6, però que, és clar que aquesta reunió no es parlarà del dret d’autodeterminació: cap sorpresa. Però, ens diu després, que la Taula acordada amb ERC, no es reunirà fins que hi hagi un nou Govern a Catalunya. És a dir: fins que no hi hagi noves eleccions...  Tampoc és cap sorpresa però, com explicarà ERC aquesta la situació...?

P.S2.:  Fa pocs minuts que Sánchez ha rectificat i anuncia que sí hi haurà reunió de la mesa pel dialeg pactada amb ERC però abans de les eleccipns catalanes. No hi ha data concreta... 

669.- Glòria, el Pin Parental, la CUP i Colau

669.-  Glòria, el Pin Parental, la CUP  i Colau.-

Ha passat la llevantada i ha deixat rastre de tristesa i desolació. Ha esta una llevantada més de les que solem tenir, però amb resultats molt més  catastròfics. Ara, un cop passada, entenc que s’imposa una reflexió profunda.  Escoltava divendres pel matí a RAC 1 a la tertúlia, un entès que el varen definir com a paleontòleg climàtic, que a més era historiador.  Mentre xerrava, una classe magistral del sentí comú que demanava per actuar davant de la situació, el silenci entre els tertulians era absolut.  Val la pena escoltar la xerrada[1] perquè la reflexió que se’ns hi imposa cal tenir-la en compta de cara un futur que ja el tenim a sobre. No la deixeu passar.

Vox, suposo que per inspiració opussista, té la genial idea de dotar als pares de la opció perquè triïn si els seus fils poden o no poden assistir a les classes de determinades matèries que son, ras i clar, les que fan referència a l’ensenyament de sexualitat  i comportaments adients.  Ja sé que son franquistes fins el moll de l’os. I ho demostren, perquè  els que vàrem viure la dictadura recordem el tractament de idèntiques característiques al que entre censors, capellans i polítics adeptes vàrem estar sotmesos. Recordo l’esverament de tota aquesta trepa,  quan ja la dictadura donava certs símptomes d’incapacitat, per allò de “...la ola de libertinaje que nos invade...”  Son gent que volgudament han interpretat el llibertinatge  pejorativament i oblidant que la filosofia dels  llibertins (de la que es deriva realment el llibertinatge) al que s’enfronten és precisament a la intolerància religiosa (pot ser per  la seva visió hedonista de la vida, tot s’ha de dir).   La finalitat de tot plegat era, com  és ara, la d’amagar el creixement en el camí de la llibertat i respecta pels altres perquè, per a tots aquells, aleshores, i aquests ara, la llibertat els hi fa pànic.  Que no ens enganyin.

La CUP té la gosadia de demanar que la legislatura acabi dignament. No sé què vol dir amb exactitud, però m’ho temo: que Torra plegui i es convoquin eleccions immediatament. La CUP, com ha fet sempre, tira la pedra i amaga la mà. Son aquells que presumin d’assembleistes, quan l’assemblea ha de decidir resulta que, curiosament, un sorprenent empat deixa la decisió nen mans dels capitostos del partit. Ho recordeu...?

Colau ha aconseguit aprovar els pressupostos municipals. Un acord amb ERC i PSC ha deixat els números afinats i a punt. Però, es clar, Colau és com és i, immediatament que els ha tingut aprovats, pren l’acord que presenten Valls i PP amb la complac ència de Collboni (PSC), de demanar que Barcelona sigui cocapital de l’Estat amb Madrid oblidant, arterament, que més de dos milions de catalans vàrem votar perquè Barcelona fos la Capital de la República catalana. I  deia que ella també havia votat si...!

Ara haurem d’esperar la sessió del Parlament de demà dilluns i de l'actuació del seu President.

J.  Vinyeta

26 de Gener de 2020

---

[1] RAC  1  a la carta. Divendres 24 de Gener de 9 a 10   i  10 a 11.- https://www.rac1.cat/a-la-carta/el-mon

668.- Borrell

668.-  Borrell.-

El  Punt  Avui de dilluns 20 de Gener ens publicava, a la pàg. 5, una frase que, sortint de l’ínclit Borrell,  em sembla que mereix ser referenciada. Diu, ni més ni menys, que: “La violència contra manifestants pacífics és sempre inacceptable” Ens ho diu sense inmutar-se i haig d’entendre que vol que ens el creiem.

No sé si és perquè el càrrec europeu li comporta moderació. O deu de ser per alguna cosa semblant  que ara, després de participar de forma directa i amb prèdiques eloqüents al costat dels de ...A por ellos!! ens vingui a dir que els cossos policials  han de ser molt curosos amb els ciutadans pacífics. I ens ho diu aquell mateix que els  hi deia a aquells que l’escoltaven quan deia   que Catalunya s’hauria de desinfectar, qüestió que, en aquells moments, no semblava que ens ho volgués fer precisament de forma curosa...

La frase la publica el diari esmentat, justament el dia en que l’Audiència Nacional inicia el judici contra Trapero, contra aquell que, precisament i seguint ordres judicials (així ho va fer constar en Trapero mateix, davant de Marchena), va tractar curosament als ciutadans pacífics  que es trobaven en les entrades dels col·legits electorals aquell passat  i memorable 1  d’Octubre del 2017 i que,  amb la seva actitud pacífica i dialogant amb els manifestants, va aconseguir retirar més urnes que els altres dos cossos (PN  i GC) repartint bufetades a tort i a dret  i ocasionant més de mil ferits.

És indignant la hipocresia manifesta de Borrell que ara, quan els que varen tractar curosament als ciutadans pacífics estan  asseguts a la banqueta d’acusats, i els que varen actuar de forma segons Borrell inacceptable campen amb impunitat i reben medalles, ens vulgui fer entendre  que ha caigut del cavall.

Em sembla, tot i que soc agnòstic, que ni Déu pot posar-hi remei...

J.  Vinyeta

22 de Gener de 2020

667.- De jutges i jutjats.-

667.- De jutges i jutjats.-

Van guanyant batalles, però tinc la convicció,  convicció  que no vull que s’interpreti ni com esperança ni com  desig, de que, com els alemanys  durant la segona guerra mundial, tota aquesta crosta  erta i erma que envolta el podriment   de l’esperit imperial, anirà de victòria en victòria fins la espectacular explosió i derrota final. Dic  això perquè em sembla que poc a poc, és cert que amb lentitud, ens anem posant en mans de la justícia europea i, com deia Pérez Royo, l’única arma que té Europa per a defensar-se i sobreviure és  precisament la Justícia, entesa com a component definidor precisament de la Unió Europea. No té  res més.

 És cert que el Parlament Europeu s’ha plegat davant d’interessos  determinats. Però també és cert que aquest plegament deixa les coses, segons els entesos, davant la resposta obligada i immediata del TJUE (posterior a la primera instància en el Tribuna General de la UE) al tema de la immunitat Junqueras, donat que el propi Sassoli, recomana recórrer la decisió del Parlament Europeu davant de la justícia europea. Haurem d’esperar al proper dilluns 13, per escoltar les explicacions que Sassoli ens doni respecta de la seva actuació en el tema.

Queda clar que el poder judicial, perquè em sembla que l’hem de definir així, com a poder, està proclamant un cop d’estat. Els jutges, anomenats pel PP,  son majoria en tots els estaments que composen l’àmbit judicial del País: en L’anomenat Consell General del Poder Judicial, en el Tribunal Constitucional, en l’Audiència Nacional (Audiència que si no recordo malament es va definir com a provisional mentre es desmantellava aquell tribunal de trist record anomenat d’Ordre Públic...), sense deixar de citar un orgue merament administratiu, com és la JEC. Son els que realment controlen l’Estat, allò  que ara definiríem com a deep  state i, em sembla que fan por inclús als mateixos que els varen anomenar. En aquestes circumstàncies, i nper evitar disgustos, és evident que PP, VOX i el que queda de C’s, no volen ni sentir parlar de les renovacions que estan pendents des de fa més d’un any., no fos cas... Amb l’agreujant de que, mentre aquesta situació es mantén, Lesmes anomena als que li son més propers o que més convenen per els seus interessos i, per tant, aquells que li deuran agraïment pel nomenament inclús quan ell ja no hi sigui (l’ex jutge Vidal parlava de 46 nomenaments en aquesta situació clarament anòmala).

És, en la meva opinió, per tot aquest  panorama judicial que el PP se  sentia segur quan va creure  que la millor manera d’aturar el Procés era la seva judicialització. Mal càlcul. El procés no ha estat eliminat com pretenia Rajoy, al contrari,  i succeix que ara, els propis jutges han radicalitzat aquesta situació  fins l’extrem d’enfrontament directa amb la Justícia europea, comprometent la viabilitat d’un govern, encara en bolqués,  en corejar, amb la seva independència dependent  a tots aquells que no han paït que, tot i sent els que son en número, varen perdre les últimes eleccions generals. I comprometen també al propi estament judicial  espanyol.

Tots sabem, per dir-ho de manera suau, que els jutges han interpretat la llei en funció dels interessos polítics del grup al que pertanyen. I que s’equivoquen. Però els jutges, ¿podran ser jutjats un dia per la seva actuació que entenem, en el millor dels casos i amb forçada contenció verbal, com a desmesurada? Aquesta pot ser, a la fi, la pregunta del milió...

J.  Vinyeta

12 de Gener de 2020

P.S.: Ignorem si serà Salvador Illa el que presentarà una nova LOAPA...

666.-Una altra vegada...

666.-Una altra vegada....-

No hi ha hagut sorpreses. La JEC, un orgue merament administratiu, ha seguit fil per randa les instruccions dels que la varen  muntar i ha retirat l’acta de Diputat al President Torra, qüestió de la que es podria derivar una suposada inhabilitació pel càrrec de President que ostenta perquè, si no recordo malament, per a ser President s’ha de ser Diputat; tot plegat  en un acte sense precedents, avançant-se a una sentència que no es ferma del TSJC i que està, per més controvèrsia,  recorreguda.  Perquè la festa fos complerta, ignorant  la decisió del TJUE que va establir allò que ja s’ha denominat doctrina Junqueras, inhabilita també al propi Junqueras com a Eurodiputat. Des de Europa, a molts se’ls hi ha sortit els ulls de les òrbites en sentir disbarats d’aquest gruix i, encara que no ho ens ho vulguem creure, arxiven... 

És evident que totes aquestes barbaritats les pot esmenar el TS (ja ho va fer durant el període electoral a les passades europees), però em temo que, per sobre de les hipotètiques nímies  voluntats d’esmena de la JEC  que hi pogués haver dins del Tribunal, hi impera la idea de que el més important és boicotejar (i per aqueta raó i no altra ja la JEC es pronuncia avui, un dia abans de que s’iniciï) el procés de investidura de Sánchez (una investidura, per cert, que no farà res més que posar en evidència les constants contradiccions en que incorrerà Sánchez respecta de la seva actitud abans i després del pacte PSOE – Podemos – ERC...). Però, a banda, que aquestes barbaritats puguin estar a l’ordre del dia i en el tarannà d’un País, ens mostra la pèssima qualitat organitzativa i democràtica  del país referenciat. Com he assenyalat,  Europa també va acumulant dossiers...

Sabem quina és la quimera  de l’unionisme extrem, és a dir de tot l’unionisme: trinxar-nos.  Però a cada passa que fa aquest unionisme,  és una passa que a  nosaltres ens en fa fer una endavant, perquè sabem que darrera i com a conseqüència de la  mentalitat imperial que el domina  (l’entrada a l’ambaixada Mexicana  a Bolívia de fa pocs dies ens ho ratifica, per si hi havia dubtes, i sense pal·liatius...), sempre, hi haurà una ratxa negativa de vent que ens dificulti arribar a Ítaca. El que passa és que, imagino que sense voler i inclús ignorant-ho, PP – C’s – VOX, tots ells amb els no permanents, ens ha ensenyat a navegar contra-vent... I es per això que avancem.

No crec que a Sánchez li hagi fet gaire gràcia la decisió de la JEC. Sánchez tenia pressa en arribar a la investidura abans de que tant la JEC com el TS es pronunciessin  respecta de Torra i Junqueras. Però el PP, C’s i VOX han guanyat la primera de les batalles que ells mateixos varen  plantejar.  Ara ERC haurà d’aguantar el ruixat tempestuós que li caurà a sobre.  Farà el que li convingui. I si de totes les garanties que el PSOE li dona no n’expressen cap de vinculant (al menys jo no n’he sabut trobar-ne cap expressada en el document fet públic), encara amb més raó.

El Parlament, tot i que donades les possibilitats que dia a dia es van generant podrà ser desautoritzat ara ja inclús per la JEC, haurà de prendre alguna decisió al respecta.  I entenc que l´única resposta possible és la ratificació del President Torra en els seu càrrecs de diputat i President. Veurem que fan PSC i Comúns:  Iceta   i el  tàndem  Albiach -  Segovia  s’hauran de mullar.

Una vegada més ens toca esperar, i d’entre d’altres, estar a l’aguait de la propera animalada amb que ens obsequiaran les forces vives d’un País embogit perquè hi ha quelcom que se li escapa de les mans... Personalment, continuaré esperant la reacció del la societat civil catalana que és qui realment haurà de prendre el timó de la nau per evitar anar ciant o  en derives sospitoses i, perquè no dir-ho, inclús més sagnants de les que ja ens toquen viure. Per alguns, el temps se’ls hi acaba: com a mostra,  el fet de que, en la votació,  de tretze  membres de la JEC hi ha sis vots,  sis vots,  particulars...

J.  Vinyeta

3 de Gener de 2020