275.- Diferències

275.-   Diferències

Corre per les xarxes  una foto del Pedraforca, amb un text que diu “Jo no vaig triar néixer a Catalunya, simplement vaig tenir sort”.  És una forma de dir que el nostre País és un gran País. Ja sé que no descobreixo res de nou, però la realitat ens posa davant, dia  a dia, diferències palmàries entre el nostres veïns (i alguns dels seus personatges) i el País que no varem triar per néixer.

Varem tenir la visita d’aquest líder  que, en el País veí, arrossega multituds. Va fer el discurs, ens va dir el que ens va dir i se’n va entornar cap a casa seva. En el seu discurs ens va aparellar Mas amb  Rajoy i va parlar dels abraçaments entre polítics i, d'aquesta manera, va assenyalar la famosa encaixada entre Mas i David Fernàndez: entre la “casta” catalana i els anticapitalistes d’aquí, de casa nostra. La resposta d’en David és prou clara i contundent en l’entrevista que li fa Mónica Terribas  a Catradio[1] el passat dia 23: la gran diferència entre Mas i Rajoy, diu David, està en que Mas posa les urnes i Rajoy no.

 És una frase que marca diferències polítiques espectaculars entre les formes de fer entre Madrid i Barcelona, diferències reals que els d’aquí estem vivint i apreciem dia a dia en l’actuació de Rajoy en vers Catalunya. De la mateixa manera que Fernández estableix diferències entre el que és la crítica política i la mala llet (no usa aquesta paraula...) calculada per simular crítiques polítiques del Sr. Iglesias a les CUP  (o com en moltes de les ocurrències Pperes, autènticament sagnants, oi?).

El Sr. Iglesias ha tingut l’habilitat  de posar en evidencia aquestes diferències de tarannà. Els discursos de Iglesias destil·len una agror permanent que fa difícil no interpretar que els adversaris li son autèntics enemics quasi personals. No hi ha, o no el se veure, l’esperit i el discurs dur però constructiu de les CUP o d’ERC. El Sr. Herrera fa pràcticament el mateix discurs de Podemos (inclús  està alineat amb ell en el tema català), però no és ofensiu. És un discurs, el del Sr. Iglesias, molt propi, en el to crispat i ofensiu permanent al del Sr. Rivera, de plató televisiu i dirigint-se a aquells  als que els hi diu allò que volen sentir. És un discurs que el podríem definir, perquè el coneixem bé, de la “casta” espanyola unionista...

Potser on es veuen  més clares  les diferències entre aquí i allà, és en  els debats  de ràdio i TV a les espanyes i els que hi ha aquí a casa nostra. Veure o escoltar programes de debat en les TV o en  les emissores de radio de l’Estat (en el que sempre surten el mateixos i, en general, defensant un programari ultradretà), son un autèntica manifestació de la manca de respecta al company, amb constants interrupcions i manteniment de dos o més converses  a l’hora, el  que els fan insofribles. Potser és culpa del moderadors, però em sembla que és que els hi va la marxa... El debats aquí son serens i respectuosos, sol haver-hi conversa i  opinió i allò del “.. tu més...” permanent a les espanyes, no existeix a Catalunya...

De diferències n’hi ha moltes més i qui sap si, a més, podríem afegir-hi alguna diferència respecta l’ADN, com en el seu temps defensava Arzalluz  respecta dels Bascs. No ens cal, perquè, no les necessitem aquestes diferències de gènere tant concretes. Suposo que tots en coneixem moltes, de diferències.  És per això que m’agrada poder acabar aquestes ratlles tal com les he començat:

Jo no vaig triar néixer a Catalunya, simplement he tingut sort

I la veritat és que ho celebro!

J.  Vinyeta

24 de Desembre de 2014

---

[1] http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/El-mati-de-Catalunya-Radio/David-Fernandez-respon-a-Pablo-Iglesias-Una-cosa-es-la-critica-i-una-altra-latac-calculat/video/5411232/

274.- Podemos

274.-  Podemos

Ha de quedar clar des del primer moment que, quan parlem d’aquesta gent (gent, perquè son molts, però en cap cas vull donar a aquesta paraula un to pejoratiu) estem parlant de gent de les Espanyes. Per tant, no tinguem cap dubte d’escriure el nom del partit en castellà. Ja fa temps que els Srs. de Podemos, amb uns ambigüitat que quasi fa por, estan pel dret a decidir, però un referèndum aquí a casa nostra, que aclarís les coses, només seria possible amb un procés constituent en tot l’Estat espanyol. És a dir: si al dret a decidir però no a que decidim nosaltres.

No  entenc el què  o és que pot ser  soc molt obtús. Però quan parlem, al menys aquí a casa de què volem, parlem de tot això que el Sr.Iglesias diu que s’ha de parlar. I no sé si el que pretén Podemos és presentar-se com l’únic que sap el que diu i...deixar-nos a tot els altres com a nens de teta que no sabem on ni com anar-hi. Això és el que em sembla desprendre’s del discurs de diumenge (per cert que recorda els discursos del PSOE dels any 80’s) i de l’entrevista que Lydia Heredia li fa al Sr. Iglésias a TV3[1]. La referència permanent a Mas i la permanent igualació de Mas  amb Rajoy, em dona a entendre que aquest xicot no sap, tot i que diu que sí, que molts catalans ens sentim com a membres d’una Nació i per tant, amb un President electe  amb tots les garanties i al que, ens agradi o no, respectem (i més ara que han iniciat el tràmits per inhabilitar-lo en el TSJC), i si no ho entén així, haurà de fer-s’ho mirar.

No hi manera de fer-lo sortir, perquè ho repeteix fina a la sacietat, d’allò que Iglesias defineix com a procés constituent a tot l’Estat espanyol, sese dir-nos com portar-lo a terme. El que si queda clar és que, segons ell,  el què volem els catalans ha de  decidir-se, dons, des d’Espanya.   Entén que el procés electoral que el catalans veiem a tocar no és més que un  engany de la casta (CiU i ERC, en aquest cas). Com ICV (serà perquè les arrels polítiques son les mateixes, tot i que jo no diré que “bolivarianes”, com diuen molts,  si no que diré directament que stalinistes), el dret a decidir que defensen, porta un apèndix social i unionista penjat que el condiciona i, per tant, condiciona també la nostra llibertat col·lectiva. És una pena que els que hem de decidir, segons ells, només puguem fer-ho com ells diuen que s’ha de fer i acceptar un resultat que ens vindrà, com fins avui, imposat des de fora. I sembla que Sr. Iglesias vulgui recordar–nos que   no fer les coses com alguns creuen que s’han de fer, deixa el camí  ple de cadàvers (com en el cas d’Stalin i altres de mal record, per exemple?)... Malauradament ja voldria el Sr. Iglesias saber fer política com les CUP. Però temo que  tampoc ens el creuríem, perquè, pel que diu al menys aquí a Catalunya i de Catalunya, no es diferencia del que diuen avui dia al respecta el PSOE o el PSC i que no té res a veure amb el que Podemos deia fa  sols tres o quatre mesos. Van girant cap el centre i veurem fins on arriben.

Des de fa ja temps, Manuel Delgado, antropòleg de bones referències, ha alertat del perill lerrouxista que pot suposar Podemos dins de la societat catalana. Va posar, especialment, tota aquesta qüestió en un article  publicat a VilaWeb[2] que entenc de lectura obligada.  Dona tota la sensació, segons l’article  publicat abans del N9N, i així sembla que va passant, que el que no poden fer unes dretes en capa caiguda aquí a casa nostra, aquestes ho deixin en mans d’una esquerra  que mostri  un desafecte contra un sistema polític, del qual el bloc independentista en sigui el dominant. D’aquí que el Sr. Iglesias abomina de Mas i això passa mentre les dretes, perdut el poder que podien representar a Catalunya (tot i els brindis amb el PSC, que tampoc està per llançar coets), l’aplaudeixen en silenci. Tots sabem que això de Podemos neix amb el famós 15 M. I aquí, a Catalunya recordem que  perquè per  tots aquells de la Plaça Catalunya fos reconegut el dret d’autodeterminació pels catalans (no recordo el reconeixement èxplicit, però), va ser  tota una aventura. És tracta de que, com diu Delgado, el sobiranisme “·...passi a primera línea i ho faci en sentit hostil. Aleshores la catàstrofe està assegurada...”. Comportaria un “lerrouxisme” antisistema, que sembla que ja tenim a casa, amb les conseqüències que això  pot representar al deixar en mans indiferents des del punt de vista social (l’oligarquia catalana en aquest cas) les reformes  que han d’acompanyar la independència.

 Dons a no badar i anar a lo nostre.

J.  Vinyeta.

22 de Desembre de 2014

---

[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Els-Matins/Pablo-Iglesias-No-reconeixem-Mas-per-parlar-de-sobirania/video/5409413/

[2] [2] http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

273.- Ara, Herrera

 273.-  Ara, Herrera 

El coordinador d’ICV, des del Teatre del Raval, fa una crida per aconseguir un nou país just, net i lliure. És el que volem la majoria dels ciutadans d’aquest País. Però, una vegada més, ho vol fer amb una singularitat evident  i, en la meva opinió, amb una confusió d’idees que em resulta també evident. Heus aquí una d’aquestes evidències: “S’han presentat propostes per negociar la independència i altres per exercir-la, nosaltres proposem pactar i exercir la democràcia”.  Negociar i exercir la independència no porta un clar estigma democràtic? Vol pactar, però  amb qui? I com pensa exercir la democràcia? Dedueixo, pel que després continua dient,  que pel Sr. Herrera exercir la democràcia no és votar si no referendar. I penso que és per aquest concepte que proposa referèndums per a decidir  tot el que es pugui decidir  des del punt de vista social i finalitzar el no sabem què  amb un referèndum  (consensuat suposo amb  l’Estat Espanyol?) per anar cap  aquest País just, net i lliure (que tot plegat no sigui més que una picada d’ullet a Podemos  i les CUP, clarament assemblearis!)

Diu que el poble català vol una nova relació amb l’Estat espanyol, però no ens diu quina o com ha de ser aquesta nova relació. Proposa un front d’esquerres  (ERC, ICV, CUP, Podemos  i Procés,  però ERC i les CUP s’hi avindríen a aquest front?) ja sigui per abans o posterior a les eleccions autonòmiques (que no plebiscitàries), còctel que vist des de fora entenc, perquè aquests d’Iniciativa si no la tenen no van enlloc,  que o el lidera Herrera, o no es farà. Com no podia ser d’una altra manera, a aquells que pensen que un eix nacional és absolutament necessari (entre  els que m’hi trobo) els diu, literalment “...són de dretes i tenen coses a amagar...” Aquest és un gran, gran argument...!!, especialment després d’escoltar la introducció de Joan  Mena en la que ens deia allò de  que ICV “...és el partit de la lluita de classes...”.

És evident dons que només la acció social compta per  Herrera i en un sols sentit. Però en el suposat que arribessin a governar Catalunya, sense Estat (perquè el que si sabem és que no son independentistes) i per tant sense mitjans i instruments per  fer les polítiques amb les que impregnen el seu ideari, la pregunta del milió és obvia:  d’on trauran els calés? De l’Estat espanyol si  guanya Podemos?   Creu realment que l’Estat espanyol li donarà – deixarà calés?, perquè  és evident que les arques de la Generalitat estan  i restaran buides  fins que no aconseguim la possibilitat d’obtenir les eines pròpies d’un Estat. I no sé, o no he sabut entendre, com pensa obtenir-les aquestes eines el Sr.  Herrera.  

Som molts els que volem un Nou País. Som molts els que estem preocupats per la situació social. Som molts el que no veiem gens clar això que ens proposen d’una “comunió” de llaços comercials entre Europa i els EEUU (el famós TTIP) de la que no podem parlar perquè en desconeixem les negociacions. Som molts els que volem netejar la merda que la corrupció ens va deixant pels racons. Però de les solucions ningú se’n pot prendre la titularitat i el lideratge en exclusiva precisament perquè  som un País complexa, amb pluralitat política i, per tant, de solucions no n’hi ha només unes  i preses des d’una sola perspectiva.

 El que el Sr. Herrera ha d’entendre és que molts creiem que, per poder decidir, s’ha de ser lliure. Potser que a ell i al seu grup, acostumats tradicionalment a maximalismes, que han resultat en massa ocasions intolerants, pot ser que això de la llibertat els hi  faci por. Però pels que no hem estat mai en una òrbita quan menys filomarxista, entenem que el millor camí per resoldre els problemes és des de la llibertat. És adir, des d’un Estat lliure i democràtic, que el farem socialment just, eliminant la brossa cuidant d’una regeneració política efectiva. I aquest criteris no son patrimoni d’una sola ideologia. I molt menys de determinades esquerres.

J.  Vinyeta

17 de desembre de 2014

272.- De les ideologies

272.- De les ideologies

Catalunya, els catalans, està - estem en un moment que, potser si, hem de definir com a històric. És històric i transcendental especialment per aquells que creiem en un Estat Nou i independent que concedeixi als ciutadans que  puguin  habitar-lo en un futur una llibertat que, fins avui, en és desconeguda i  la garantia de poder  participar en la construcció posterior de tot allò que ens definirà com a ciutadans autèntics.

Hi  altres que ja ho tenen bé, que no volen modificar els seus estatus; que disposen, segons el seu entendre, de suficient llibertat i que entenen que és millor boig conegut que savi per conèixer. No cal que els hi expliquis res, no diuen res, no els importa res més que el seu jo per la raó senzilla de que no volen ni posar-se a rumiar els avantatges possibles tant socials com econòmics, dels que podrien disposar i gaudir en un Estat independent. No ho fan perquè, després de rumiar sol venir el temps de decidir i, ho sabem tots, decidir és precisament el més difícil i dolorós de la condició humana. Entenen, al contrari, que d’avantatges no n’hi hauria  cap per modificar el seu criteri, que no hi ha garanties de que les coses siguin millor (en aquest aspecte tenen raó, perquè quan se’ls demani col·laboració per canviar o millorar les coses, tampoc participaran i continuaran mantenint aquesta indiferència soterrada) i, per tant, com que ja estan bé, no cal que facin res.

Donada la transformació política que suposaria per l’Estat espanyol la creació d’un Estat català, afloren totes les mateixes ideologies que ja varen perdurar més de quaranta anys i amb una dictadura de la que encara el record ens fa tremolar les cames. Son tots aquells que repenjats en una constitució resultant de la imposició de tots aquests que encara vivien sota l’ombra de la dictadura, tot i  la mort del dictador, van mantenint encara el mateix esperit que ja va causar una guerra civil i, en massa casos, manifesten que hi tornarien a la guerra  si la Pàtria s’esquincés. No parlen del problema econòmic que la secessió crearia a l’Estat espanyol i insisteixen en que els grans perjudicats de la separació seríem el catalans que, en paraules del ministre d’afers exteriors, ens quedaríem perduts per la galàxia exterior in aeternum. Estan camuflats i protegits a l’empara dels poders fàctics en tots el estaments del poder,  precisament per aquells que oficialment actuen coma protectors de les llibertats de tots però, que realment, només protegeixen aquelles dels que els hi son fidels. Faran i desfaran el que calgui perquè res canvií. Entre aquests, hi ha també grups econòmics aparentment més discrets però pendents només dels seus interessos i que definiran la seva posició in extremis. Ara com ara, formen part de l’oligarquia de l’Estat espanyol.

Però aquí, a casa nostra, en trobem alguns que sota un paraigües democràtic i amb un discurs cultivat i en massa ocasions populista, volen i fan confondre l’ordre de les coses.  És evident que  Catalunya, des del punt de vista social, està avui gairebé sota mínims i que aquesta situació és un dels aspectes a la que hem de trobar solució.  Aquesta solució passa, inexcusablement, per  la constitució d’un Estat lliure, democràtic i, evidentment, social  per disposar dels recursos necessaris. Però les coses tenen el seu ordre i el que és primer, i ja sé que és una “perogrullada”, és el que va davant. No acceptar aquest ordre (primer un Estat, sense oblidar el govern de cada dia) i crear-ne  un altra d’ordre és tant com exigir que la ciutadania accepti la imposició d’una forma de convivència no decidida per una majoria parlamentària, és a dir: decidit des de d’alt. És una forma de fer les coses que em recorden temps passats i perillosos. Primer hem de construir un Estat; després ja direm com volem que sigui i quins valors ha de tenir aquest Estat. I un País com el nostre, que ha demostrat amb escreix la seva solidaritat i esperit social no crec que, constituït en un Estat lliure, posi en qüestió la reedificació social necessària que, en aquests moments i  com ja he dit, està sota mínims. Que el debat constituent  ha de ser sobre totes les qüestions, és evident. Però no voler participar en la prèvia perquè entenen que el debat polític no ha de ser el prioritari, és imposar la ideologia personal, particular  i partidista a la solució que molts, molts més que tots aquests, entenem com solució general als problemes del País. Quan el dret a decidir  porta penjat un apèndix, anomenat social en aquest cas, aquest dret queda, es vulgui o no, condicionat. Tot això, sense posar sobre la taula que algun d’aquests dels que parlo, ni tant sols tenen el més mínim desig de que arribem a ser un Nou Estat d’Europa.

J.  Vinyeta

12 de Desembre de 2014 

271.- Comentaris (CIA, Iceta, Cristina)

271.- Comentaris  (CIA, Iceta, Cristina)

 Aquesta setmana ha sortit publicat un document elaborat  pel Senat dels EEUU que treu a la llum les barbaritats comeses per la CIA sota el paraigües que va obrir Georges W. Bush, com a President americà que era,  en la creuada mundial que ell va encapçalar  en contra del terrorisme islàmic, arrel de la caiguda de les torres bessones  de Nova York[1]. Creuada que, en el meu entendre, va multiplicar la incomprensió, i perquè no dir-ho, l’odi entre el món occidental i el món islamista, especialment l’integrista, situació que ens ha portat fins on som ara, en enfrontament entre els radicals d’una i altra cultura: tots recordem les pèssimes pràctiques del exèrcits americans durant la segona guerra del Golf i les actuacions dels anomenats cossos de seguretat creats en aquella ocasió (cossos a més privats) que actuaven com autèntics  amos i senyors de vides i hisendes.

 Donàvem per suposat que la tortura existeix a les clavegueres de tots els etats i que, pels estats que estan en guerres permanents, com és el cas dels EEUU, qualsevol mitjà que doni la més minsa informació justifica plenament els mitjans emprats per  aconseguir-la. El que l’informe diu al respecta és que la informació obtinguda amb aquests mitjans va ser pràcticament nul·la... La gravetat de tot plegat  està en el menyspreu absolut de la condició humana, en tots els aspectes, que representa la tortura i que en massa casos es justifica dient que és una qüestió eterna en el sentit de que la tortura ha existit sempre. I és cert que ha existit sempre. Però aquesta existència, que ens avergonyeix a tots, no justifica en cap cas (perquè és injustificable per sí mateixa)  la seva aplicació. I el  que encara és pitjor és que aquestes transgressions sistemàtiques i durant anys quedaran impunes.

De totes maneres, un poble que és capaç d’ensenyar-nos, de la forma més crua i real possible, les seves misèries, al menys a mi em mereix un cert respecta. En el nostre país encara queda per esbrinar el tema dels GAL i les actuacions de Galindo i companyia en la tristament cèlebre caserna  d’Intxaurrondo...

El Sr. Iceta no ha volgut ser menys i ens ha dedicat una conferència per explicar-nos el seu full de ruta (el proper en fer-ho serà el Sr. Herrera). Poques coses a comentar perquè el leitmotiv es repeteix des del carrer Nicaragua de forma recalcitrant: reforma constitucional i blindatge de determinades competències. Si la reforma constitucional és la que queda més o menys proposada pel famós Congrés de Granada, poca cosa millora res perquè les concrecions son realment difuses. Si el que el Sr. Iceta ens proposa és fer una Catalunya ferma, tot que en cap cas independent, sorprèn que no  ho fes durant el mandat del seu partit a la Generalitat o mentre el seu cap de files manava a  Madrid i abans de que  oblidés les seves promeses des del balcó de la Generalitat. Va dir Iceta que la majoria de catalans no volen la independència i que això ho demostra el 9N. Oblida que, fins avui aquella és l’única enquesta de veritat amb  un univers de 2.350.000 persones de més de 16 anys. El que deu passar és que, com que les enquestes li van al PSC de mal en pitjor, és millor oblidar-les. Totes, és clar...

Veurem com acaba el procés del cas Noos. L’infanta Cristina, que sembla que sigui la clienta del fiscal del cas més que no pas la imputada, haurà de pagar més de 600.000 euros i potser que es deslliure d’asseure a la banqueta dels acusats: el fiscal insisteix en la falta de probes acusatòries... No és que jo vulgui esmenar la plana a ningú, però sembla que queda clar que qui té padrins es bateja... No sembla, com va dir el pare de Cristina en un moment en que el seu gendre començava  a estar esquitxat, que la justícia sigui igual per a tots. Molt menys quan l’ombra de la politització de la justícia és tremendament allargada. I per si  quedaven dubtes d’aquest allargament, veiem com acaba  el tema del jutge Ruz...

J.  Vinyeta

11 de Desembre de 2014

---

1. [1] http://www.intelligence.senate.gov/study2014/sscistudy1.pdf

270.- Del discurs de Junqueras­­­­­­­­­­­­­­­­ i algunes consideracions

270.-  Del discurs de Junqueras­­­­­­­­­­­­­­­­ i algunes consideracions

És difícil concretar sobre el discurs del cap dels republicans. El fet de que  no estigui escrit, com el del President, obliga a estar pendent del vídeo[1] del discurs i si necessites concretar més has de tornar a visionar-lo. És a dir, es fa tot plegat un pel feixuc. Però això no vol dir que no hi hagués claredat en alguna cosa.

És cert que el Sr. Junqueras es posiciona en contra de la llista única proposada pel President i entén que, realitzat el procés electoral, que ha de ser pràcticament immediat, ha de començar la creació de les estructures d’estat necessàries i la concreció  legal també necessària perquè en cap moment hi pugui haver-hi un buit legal. Proposa que un cop iniciat tot el procediment post electoral, les negociacions amb l’Estat Espanyol han de realitzar-se a nivell d’Estat Català i aquest procés ha de concloure en el que podríem dir-ne  referèndum d’aprovació de la Constitució Catalana  sense noves eleccions, forma contraria a la proposada pel President. Aquest últim punt i el tema de les llistes potser que siguin, en el meu entendre, els dos punts més antagònics. Però la resta de propostes semblen  diferències  més semàntiques que no pas  reals.

Escoltats  Mas i Junqueras, podem entrar i fer algunes consideracions. La primera d’elles fa referència  al tipus de llista que sembla condicionar-ho tot. Ferran Requejo[2], gens dubtós en quan a identificació amb el procés nacional, assenyala amb claredat que no hi ha estudis científics que avalin la idea de que una llista única doni més o  menys vots que  varies llistes. El que si sabem cert és que la fórmula D’Hont prima  a les llistes més  votades. Per tant, ni una ni altra proposta, a priori, garanteix un millor resultat. També, ja des d’un punt de vista personal, em sembla entendre que després de l’aprovació de la Constitució Catalana haurien de realitzar-se eleccions generals, per la senzilla raó de que, com a mínim, s’haurà aprovat una nova Llei electoral. Una  segona consideració, aquesta  des d’un punt de vista també  personal, és que tant en una o altra proposta, és evident que s’haurà de governar el dia a dia (a banda de la creació de les estructures d’Estat i, també, de les negociacions amb l’Estat espanyol en el tema del deute i distribució d’actius i passius) i la pregunta del milió és, com i amb quin govern?

En el meu entendre hauria de formar-se un govern provisional de concentració Nacional,ampli, a l’estil Govern Tarradellas, prèviament pactat (penso que tots estarem d’acord en que aquest Govern ha d’estar encapçalat per Mas i, perquè no, amb un Conseller en Cap que podria se Junqueras) amb caràcter constituent i  anar a les eleccions amb  aquest govern format de gent de la societat civil capacitada i membres dels partits participants en la/les llistes o que haguessin decidit participar en el Govern que, per tot plegat, asseguraria la governabilitat fins a les eleccions post constitucionals, que ens donarien el govern ja definitiu. Aquest govern definitiu, resultat d’unes eleccions generals fetes amb una Llei electoral pròpia, catalana, seria el que realment donaria forma  al País que definitivament voldrem, aplicant la constitució aprovada.

De totes maneres tots tenen ara les mans lligades. El país, la societat civil els ha portat a tots ells, a tots els partits, fins aquí i per tant, i al menys a aquests dos, Mas i Junqueras (les CUP s’ho estan pensant....), han de tenir clara la obligació de posar-se d’acord, perquè si no ho fan, aquesta mateixa societat civil els passarà per sobre i trobarà nous lideratges amb tanta o més capacitat de lideratge que puguin tenir els que ara es postulen com a tals per arrossegar el País.

El moment és transcendental i per la seva excepcionalitat son necessàries mesures excepcionals. I això requereix que els partidismes, i les  ideologies  que comporten, quedin per sota, per aquesta ocasió,  de les necessitats del procés en sí mateix. De les altres necessitats, les que conformen el dia a dia de govern i que ja tenen ideologia, han d’estar a la cura del govern triat i simultànies a tot el que faci referència al procés. Per això, i per evitar suspicàcies i especialment per evitar personalismes, entenc i repeteixo, ha d’haver-hi un govern previst i pactat abans de les eleccions obert a tots els que vulguin participar-hi. És un repte per a tots, certament. Però el veig més  preocupant, aquest repte, per a tots quests grups d’esquerres que carregats de personalismes ( oi que sí, Sr. Oliveres...?)  anteposaran ideologia estricta en front del País que volem crear quan encara no serà l’hora de fer-ho, per la raó senzilla de que encara no hi haurà Constitució Catalana.

 De tots maneres que tothom sàpiga que la societat civil té memòria i que, un dia,  quan sigui,  anirà a votar. I triarà. I  aleshores vindran els plors i cruixit de dents evangèlics per a tots aquells tebis de cor...

J.  Vinyeta

9 de Desembre de 2014

---

[1]http://www.vilaweb.cat/noticia/4222392/20141203/video-conferencia-integra-doriol-junqueras.html

[2] Ferran  Requejo a TV3 Programa Divendrers del dia 5 de desembre

269.- Comentaris (Rajoy, Ultres,,,)

269.-  Comentaris  (Rajoy, Ultres,,,)

Rajoy va aterrar finalment a Barcelona el passat dissabte  per “explicar-se millor”, segons havia dit, davant de la societat catalana. Però es va reunir només amb els seus  i els hi va endinyar un discurs que, tal com va definir l diari ARA de l’endemà de tot plegat, no va ser més que un atac frontal a la societat catalana i, en especial, al President Mas.

No és que em sigui estrany  el contingut. Però personalment em va sorprendre la duresa “mitinera”, crispada, l’intens i agut  to de veu de líder cregut  omnipotent que, ves a saber, si va estudiar-se el posat i tot plegat  davant d’un mirall, com feia algú de trista memòria. Ell, que presumeix de ser el president de tots els espanyols, té el mal acudit de dir que hi ha més catalans que independentistes, inconscient (o no, ves  saber) de que hi ha més espanyols que “peperos”. Parlava per Espanya, cert. Però  oblidant que en últim extrem feia el discurs davant d’una petitíssima part dels 471.641 votants, tot i que lliurats en cos i ànima al líder, que va tenir el PP en les eleccions del 2012 (quantitat de votants que no va gaire més enllà del 1,65% de la població catalana, equivalents a un 13% del cens). Oblidant que els que varem votar el N9N som quasi cinc vegades més que aquells votants al PP aquell 2012 i que també som catalans, arrogant-se la “propietat” de tots aquells que no varen votar el N9N. Oblidant, quan demana respecta per a Catalunya, que qui més l’ha menyspreat ha estat precisament ell per a satisfer l’oligarquia que el Sr. Rajoy representa. Oblidant que no som súbdits i que posem com a mostra d’aquesta insubmissió  una pluralitat política  que ja voldria l’Estat espanyol. Oblidant que, per molt que digui o faci, la seva credibilitat està absolutament minvada i corcada per la corrupció  a les seves files i que és incapaç de solucionar. Oblidant moltes altres coses, però deixant clar en el meu entendre, un nerviosisme quasi paroxístic que fa entreveure el pànic que pressuposa l’enfrontament polític que se li ve a sobre i que només sap resoldre, com ha fet fins ara, amb l’ús d’una justícia domesticada. Aquest és el seu valor polític, i res més. I amb aquest bagatge, ens  vol donar lliçons...?

Mentre, el seu ministre del interior (que segons diuen és de missa i comunió diària, com ja feia algun antecessor també en el govern ja fa uns anys) es despatxa tranquil  creant un cos policial especial perquè remeni per les clavegueres catalanes i denuncií tot el que li sembli denunciable o s’inventi el que cregui necessari per torpedinar, fins avui sense èxit, el procés que a Catalunya hi ha endegat. I el seu ministre de justícia  diu que el procés avança a base de fets consumats incitats  pel carisma d’un líder a les masses, recordant així el convuls segle XX...(feia dies que  no sortia, oi?). Per tot plegat, i el que anirà venint, he de reconèixer que ens ajuden molt...

Els Ultres varen muntar un ciri bestial diumenge passat, pel matí. Un mort, no sé quants ferits i més de vint detinguts, és el trist balanç d’una batalla campal entre seguidors de l’Atlètic de Madrid i del Depor.

Es parla molt de la responsabilitat dels clubs pel tracte i facilitats que aquests, els clubs, donen a totes aquestes bandes de brètols. És cert que, per part del clubs hi son o hi han estat aquestes facilitats i també és cert que alguns clubs ho han corregit. El Barça de Laporta va ser el primer club en actuar, amb les conseqüències posteriors per al propi Laporta,  el R. Madrid s’hi va afegir després i, si no vaig errat, l’Espanyol i el València han treballat molt en aquesta línea. Però ni les autoritats esportives en general ni l’administració en particular ho han fet, de treballar-hi. I els resultats d’aquesta inacció estan a la vista. El Regne Unit tenia aquest problema. Els Hooligans que tenien quasi com dogma omplir-se de cervesa, anar a hostiar-se amb els de l’equip contrari i, finalment, tornar a casa ben calents, van anar-se’n “civilitzant” com a conseqüència de   les actuacions de les administracions i dels propis clubs i, avui dia, estan en clar declivi.

Però en el nostre Estat no s’ha fet res al respecta. No solament inacció si no també una clara, en la meva opinió, permissivitat. Els grups aquests anomenats radicals son uns autèntics grups polítics amb clares manifestacions feixistes, amb símbols a l’ús i actuacions violentes camuflats per uns colors esportius. Personalment, i ho crec fermament, son els mateixos que s’afegiran a les manifestacions que puguin realitzar els grups polítics feixistes registrats, que també actuen amb impunitat arreu de l’Estat. I la actuació policial en aquests fets violents dels que parlem, sense previsió i  arribant tard, sembla confirmar la meva tesi.

Això sí: la violència, la xenofòbia i el racisme son presents en els estadis, Però, en canvi, una pacífica estelada, està prohibida. Després ens diran que darrera de tot plegat no hi ha raons polítiques.

J. Vinyeta

2 de Desembre de 2014