126.- Vacances amb feina

126.- Vacances amb feina.-


No em sembla recordar un estiu amb la activitat polític – social com el d’aquest 2011.

Les anomenades turbulències financeres venen marcant el devenir econòmic d’Europa i dels EUA i, en conseqüència, de tot el mon. La anomenada “Banya d’Àfrica” posa en evidència, una vagada més, el pèssim resultat de la descolonització de la zona en la què la fam està fem estralls entre una població que rep, a més, les bufetades endèmiques de les guerres permanents de la zona. I Líbia i Síria ocupen planes dels diaris cada dia. O sigui que el panorama és mes aviat fosc per tot plegat. Però... comencem!

Turbulències.- Vagi per endavant que la meva ignorància en el que s’ha convingut en anomenar Ciencia Economica, és molt gran. Però això no impedeix expressar opinions al respecta. Vist tot plegat des de la perspectiva del que no hi entén, sembla un garbuix en el qual els que tenen calés manen, en funció dels seus interessos i el altres seguim l’arada. Ja sabem que el diner és poder, però que els Estats més poderosos del mon vagin perden el cul perquè son incapaços de posar-hi remei, costa d’entendre. Que unes anomenades Agències de Qualificació vagin marcant el ritme com aquell que marcava el de les galeres, a cop de maça i que, Europa al menys, no se sigui capaç de posar-hi fre a aquestes qualificacions, o que les transaccions a les borses no siguin carregades amb impostos, no deixa de sorprendre’m. De totes maneres em sembla entendre que Europa és la que fa pitjor les coses. Llegia una frase de no sé qui a la premsa de fa uns dies que em va donar la sensació de que l’encertava. Deia, més o menys literalment, que no hi ha cap empresa al mon que pugui funcionar amb 27 directors generals. I em sembla certa perquè, en sí mateix, Europa no és res més que un intent de fer una fusió de grans empreses en la que les direccions de les empreses fusionades continuen en funcions i amb un grau d’independència que ja voldrien molts executius de l’empresa privada d’avui dia. I vull deixar clar que no soc pas dels que volen perdre autonomia en cap sentit. Però em sembla inevitable unificar criteris (especialment polítics i fiscals), i retallar independències, si és que la famosa Unitat Europea ha de continuar. Suposo que els que hi entenen s’ho han plantejat, però sorprèn aquesta espècie de passivitat bellugadissa, aquest constant haver de definir, de redreçar, d’afirmar, de ratificar, d’un permanent anar i venir i, al menys ho sembla, de no encarar els problemes amb la valentia que, en el meu entendre, fa falta i que, agradi o no, dona més l’idea de desunió que d’altra cosa. Alemanya i França volen liderar no sabem exactament què. Esperarem.

La banya d’Àfrica.- Segons in formacions de l’ACNUR, perilla la vida de més de dotze milions de persones de la zona: la fam hi està fen estralls. Una sequera que sembla permanent i un estat de guerra que no sembla tenir fi, van creant milions de refugiats i desertitzant una zona ja de per sí deprimida. Eritrea, Etiòpia, Somàlia, estan en aquests moments a l’aguait de l’ajuda que els hi pugui arribar de l’exterior. Però tinc la terrible sensació de que l’ajuda que pugui arribar a aquests països pot no arribar als camps de refugiats: en la història de la humanitat hi ha suficients antecedents al respecta. Del que estic convençut és de que els membres del exercits, regulars o no, que pul·lulen per la zona amb un kalashnikov a la mà, no en passen de gana...

Líbia i Síria.- Sembla que l’exèrcit revolucionari libi s’acosta a la capital Trípoli per intentar posar fi a una guerra civil de més de sis mesos. És el principi del final d’una dictadura de més de quaranta anys. Gadaffi, aferrat al poder com ho fan tots els dictadors que es tenen per insubstituïbles i salvadors de la pàtria (i aquí a casa nostra sabem del que parlem), allarga la seva agonia suposo que en un va intent de recuperar no se sap ben bé què en una guerra que sembla que té definitivament perduda.

Mentre tant, el seu col·lega El Assad, a Síria, ens ofereix diàriament les imatges més sagnats d’una repressió contra de la societat civil per part de l’exèrcit amb la mateixa finalitat que el dictador de Líbia: mantenir-se en el poder. Però, entre Síria i Líbia, hi ha diferències polítiques i religioses que li donen una certa peculiaritat. Síria està en negociacions amb Israel pels Alts del Golàn, al Líban hi manen el xiïtes de Hezbolla amb el vist i plau de Síria, la majoria sunnita de Síria està lluny dels centres de poder que detenen els alauites pròxims als xiïtes i, per acabar-ho d’adobar, el senyor Assad bombardeja els camps de refugiats palestins a la ciutat de Latakia... Turquía (membre de la OTAN, no ha d’oblidar-se) rep centenars de milers de refugiats sirians i ja ha dit prou. Iran, el gran aliat de Síria a la zona, es manté expectant per allò de que la desaparició de Síria el convertiria en el gendarme de la zona i no se sap ben bé qui vol que això es produeixi. Israel calla. Tot plegat, aquest garbuix, ens té a tots expectants per la incertesa d’un final que es planteja complicat. Haurem d’esperar.



J .Vinyeta
16 d’Agost del 2011

125.- Anglaterra es crema

125.-Anglaterra es crema.-


Personalment m’és difícil de pair. Però la realitat és la que és i Anglaterra es torna a trobar en un estat similar a aquell en que ja es va trobar, si no recordo malament, a mitjans del vuitantes i al barri de Chelsea. Dic que és similar perquè aquell va ser un esclat que el podríem definir com a ètnic, per causes racials i, en la meva opinió, potser degut a la arribada massiva de ciutadans del extingit imperi britànic als que la Commonwealth (of Nations) havia donat ciutadania britànica. Aquesta vegada, sembla que no va per aquí.

El mon que coneixem està immers en una crisi profundíssima que, a més de ser econòmica és, en la meva opinió, política i també de valors. És evident que la crisi econòmica carrega les tintes sobre els més desvalguts, que els polítics no sols no se’n surten si no que les perspectives que van creant no son gens afalagadores i que aquell estat del benestar repartit amb escreix en els moments d’aquella abundor sobre dimensionada, per sobra de les possibilitats reals de tots plegats (al menys en l’Europa actual), i en contra del que els propis Estats no varen actuar, en general, se’n va anant pel pedregar perquè les despeses que aquella situació ocasionava ara son insostenibles pels Estats. El joves, en general, avui no tenen perspectives ni de present ni de futur, però aquell mateix benestar (tot i la actuació tatcheriana sobre d’ell, a l’Anglaterra de la que parlem) va crear una societat, que varem a nomenar de consum, en la que, si alguna cosa semblava d’una certa claredat, era que tot era gairebé gratis. La nefasta conseqüència de tot plegat va estar una minvada de les escales de valors i especialment de l’anomenat esperit de l’esforç davant de qualsevol situació en el què fer de cada dia. Això barrejat amb aquest intent molt generalitzar de socialitzar el dolor propi, segons el qual tothom té l’obligació de participar-hi[1], va anant donant ales a molts d’aquells que no tenen futur i a molts d’aquests que, sense la pretensió de generalitzar, tampoc volen realitzar el mínim esforç necessari per intentar sortir de la marginació en que es troben ignorant, al mateix temps, la possibilitat de que, aquesta situació, sigui més deguda a una auto-marginació que altra cosa. Amb aquests plantejaments, qualsevol motiu és bo per ajuntar-ho tot i que tot acabi com ha acabat: en una banalització de la violència, amb una clara indiferència davant de la societat i del que representa i, finalment, en el saqueig posterior, quasi inevitable després de tot plegat, que ha permès a molts d’aquests dels que parlo, siguin del color que siguin, arribar, en algunes coses concretes, allà on ja han arribat els de més alt poder econòmic (potser també i per un més alt esforç del que molts dels saquejadors es pensen) inclús dins del mateix barri que els actors consideren marginal. Recordo que un d’aquests saquejadors, s’emportava un PC portàtil concret perquè deia que sabia “...que mai se’l podria comprar...”

Davant de fenòmens d’aquesta mena, amb un policia anglesa tocada pels efectes del tancament del News of the World, habituada al cos a cos davant de les manifestacions, ha quedat desbordada perquè aquella vella violència habitual ha perdut l’espontaneïtat que limitava la presencia dels manifestants mentre la noticia dels fets no arribava a tots els que volien ser-hi en el batibull corresponent. Mentre que ara, amb la presència de les anomenades noves tecnologies, les convocatòries es fan de forma massiva, en temps real i de forma instantània. La policia no les pot combatre amb aquelles mateixes velles armes. I que quedi clar que, dient això, només em limito a constatar fets.

Veurem com acaba tot. Els polítics i la societat civil tenen feina, perquè és evident que no es tracta solament d’un tema policial. Però val la pena recordar que ja va passar quelcom similar a Paris i convindrem que d’allò de fa sis anys a Paris es va resoldre policialment la foguerada del moment, però el substrat de tot plegat encara hi és... i haig d’entendre que a Anglaterra pot acabar passant el mateix si la feina a fer no es fa mínimament ben feta. Europa, tornarà a ignorarà els fets?

Quina serà la propera gran ciutat en la que es donaran fets similars? Perquè, hi ha cap gran ciutat que no tingui barris susceptibles d’esclatar com el de Totenham, a Londres?


J. Vinyeta
12 d’Agost del 2011
[1] És, al menys per a mi, una evidència el fet de que qualsevol reclamació laboral, com exemple més immediat, acaba amb els carrers tallats i obligant-nos així a solidaritzar-nos-hi, volen convertir un problema particular en un problema en el que ha de participar-hi tothom.