dissabte, de desembre 30, 2017

510.- Aturada per Festes?


És com si les Festes haguessin  marcat una treva. Potser que sigui perquè, com que s’està més pendent de compromisos especialment familiars, hi hagi com una espècia d’actitud d’espera.  Però la realitat, sempre recalcitrant, no s’atura. I ens en va deixant alguns aspectes i algunes perles que fan de bo recordar. En deixo algunes.

Vàrem començar les festes amb el missatge de Felip VI.  Recordàvem el discurs anterior, bel·licós,  el del mes d’Octubre, i hi havia molt poques ganes d’escoltar-lo. Però tot i així, vàrem fer l’esforç. Ens va dir el mateix però en un to més suau, més pacífic.  Però parlar de dies entranyables  familiars amb empresonats absents de les seves famílies   sona  molt esquerdillat i fa mal a l’oïda. I donar per bones unes dades econòmiques suposadament excel·lents quan la precarietat en tots els àmbits és gairebé la normal situació, és voler fer-nos creure en un país de les meravelles que, hores d’ara, sembla que només  es puguin creure els incondicionals. Perquè no hi ha manera de que a l’agenda política, i donat el què diu el govern de Rajoy de que anem tant  bé, s’hi integri l’agenda social necessària  per aportar aquests resultats econòmics meravellosos a les butxaques dels ciutadans, especialment a les dels milions[1] de ciutadans que només voldrien arribar a fi de mes. Que no ens enredin. Però, en fi, se suposa que els discursos els hi escriuen i ell els llegeix. I si ho fa, vol dir que els dona per bons.

Les eleccions del passat 21, han deixat silencis diria que molt eloqüents. Arrimades pot ser que hagi triat aquests dies per descansar, perquè ha desaparegut dels mitjans als que hi estava  permanentment  lligada. Els resultats electorals la varen  deixar exultant, i durant unes hores semblava que s’havia de menjar el món, però l’aritmètica és la que és i em sembla que finalment, Inés,  ha  aprés a sumar. Ara ja ha tornat i exigeix la presidència de la Mesa de Parlament... 

 Un altra silenci eloqüent ha estat el de Soraya. La desfeta del bloc en general  i del PP en particular,   li ha imposat un silenci, que suposo momentani, perquè no és persona que sàpiga estar callada. Convençuts com estem de que ha estat  la mamá de la criatura, ha estat un silenci tremendament eixordador: aquells descabezados li han passat la mà per la cara, li han estampat el 155 als nassos i ha relegat el seu partit al grup mixt, finalment amb quatre escons. Per alegrar la festa,  Albiol, que també ha emmudit,  perdrà el sou de senador que li resulta  de la designació  del Parlament de Catalunya que fins ara ostentava. Quan va fer seu el credo amb el que els PPboys van entrar a  Catalunya, repartint hòsties,  ja havia quedat  fora de concurs per molt que Soraya i Rajoy insistissin en presentar-lo com a guanyador. Arrimades, Soraya, Albiol i molts d’altres han emmudit. Però el pitjor de tot, pitjor inclús que la desfeta del PP, està en que, havent votat un 82 % del cens, la majoria silenciosa, amb la que s’omplien la boca i ens amenaçaven,  ha  votat, tota ella. I l’unionisme, recolzat per aquesta majoria silenciosa que s’havia de menjar el món, ha perdut les eleccions. Que no ens tornin a dir que son més, perquè no és veritat.

La justícia espanyola està utilitzant un suposant delicte, que anomena incitació a l’odi, per qualsevol circumstància que fins ara quedava coberta en raó de la llibertat d’expressió. Xiular, cantar, criticar o qualsevol cosa que no li  agradi algú, pot ser susceptible de ser investigat per un jutge o assenyalat per algun  fiscal que afini. El que sembla que no crea cap suspicàcia  és allò de a por ellos...

Les eleccions a Catalunya s’emporten per davant al secretari d’estudis del PPC, Juan Arza, que ha presentat la dimissió  després de la desfeta del PP.  Diu que el PP català no té el coratge suficient per explicar-li a Rajoy el que realment està passant a Catalunya. Però em sembla més segur que, encara que li expliquessin el que realment passa, Rajoy actuaria igual. Perquè a Catalunya no poden passar coses que no estiguin dins de la més rància ortodòxia imperial.  És una dimissió que, afegida a la del omnipotent Moragas, deixa clar que, com assenyalen alguns mitjans, dins  del partit hi ha nervis, donat que el resultat electoral els posa en evidència a  Europa, i C’s els hi comença a fer por per les espanyes.

De Tabèrnia, en parlarem un altra dia. 

I  que tinguem   un  2018  amb salut  i República!

J.  Vinyeta  
30 de Desembre de 2017





[1] Les dades assenyalen que al voltant del 28% de la població espanyola és en risc de pobresa o d’exclusió social, segons dades de  El Pais en dates del final d’Abril  https://cat.elpais.com/cat/2017/04/25/espana/1493110323_613931.html

dijous, de desembre 28, 2017

509.-El Parlament engega

509.-El Parlament engega.-

Aquí, a  casa nostra, han començat les reunions  al Parlament per definir la Mesa i  posar en marxa tot el procediment parlamentari. Hi ha incògnites perquè no sabem si els candidats que estan empresonats o  a  l’exili podran assumir les actes de diputats i, si s’escau, el nomenament de  Puigdemont com a President que ja era de la Generalitat,  si podràn participar en les sessions del Parlament o si hauran de renunciar a elles.

Estic convençut de que dient el que diré a continuació em cauran, com vulgarment es diu, hòsties per tot arreu. Però no deixa  de ser el pensament d’un republicà indepe de Catalunya. Vagi per endavant que no vull gent ni a la presó ni a l’exili. Però em sembla que, a pesar de que no ens agradi, l’Estat espanyol ens ha portat fins un carreró del que n’hem de sortir amb grapa i esperit de futur. Puigdemont i els que l’acompanyen  han anat a l’exili per Catalunya per mantenir el pavelló indepe ben alt, i la feina que han fet des de Brussel·les  l’entenc com extraordinària: han posat el “problema” català al rovell de l’ou d’Europa. Junqueres està encara  a la presó i per les mateixes raons i  des d’aquí i per a ells, s’ha mantingut allò de la demanda de llibertat al  presos polítics, que ho son precisament perquè han transgredit una llei política  injusta, i no altra cosa. Però, potser que pels interessos partidistes, entenc  que anem  barrejant peres amb pomes. Perquè que Puigdemont, Junqueras i companyia acabessin on estan formava part del que, podríem dir-ne, comportava el sou (i no pretenc en cap cas ni mai justificar l’actuació d’un estat amb clares tendències dictatorials). I això no vol dir res més que el què he dit.

Ara estem davant de que Catalunya tiri endavant o quedi col·lapsada. El resultat electoral ningú ens podrà discutir que ha estat bo, molt bo, perquè ha revalidat allò que des de fa anys anem plantejant i definint coma futur de País. Però el que no podem fer és estar pendent de les decisions judicials per a la llibertat d’uns o pel retorn d’altres: equival a l’acceptació d’una dependència de l’Estat que ens ha portat fins aquí. S’ha de garantir el funcionament del Parlament amb les majories que les urnes ens han donat. Si vuit candidats electoralment triats no poden estar al Parlament, el que ha de quedar clar és que no podem perdre majories parlamentàries  per absències  de diputats, absències que indiscutiblement seran molt doloroses, però que en el meu  entendre  son inadmissibles.

Entenc que el retorn del President i els altres Consellers és necessari per restablir la normalitat política de Catalunya. Però no entenc que, si aquest retorn ens el fa físicament impossible un  Estat, contra el que no tenim ni un mal bastó per a defensar-nos, si continuem presentant-nos com a revolucionaris pacífics del somriure, armes que volem continuar utilitzant, cert,  però a l’espera de decisions d’un arbitra que juga amb la samarreta del contrari i del que sabem com ens arbitrarà el partit,  no prendre decisions independents d’aquest arbitatge i no mirar el futur, només ens fa, en la  meva opinió, més dependents.

Per tant, entenc que,  si realment no hi ha possibilitat de perdre cap votació per absències forçoses, es vagi a la  recerca de la legitimitat que ens varen arrabassar. Però si aquesta possibilitat de pèrdua es manifesta i hi ha possibilitats  de que sia real, Catalunya ha de tirar endavant,  tot i que amb els els somriures, i anar a la recerca de la  nova legitimitat que ens han deixat les urnes amb la gent que hi ha a les llistes darrera d’aquests, de tots aquests, inclòs  Puigdemont, que no hi poden estar presents al Parlament, per molt dolorós que ens sigui. Tot plegat per la senzilla raó de que aquesta proposta electoral que arrossegava la il·legalitat amb la que ens va ser proposada, va ser acceptada per tots com a forma de sortida d’un atzucac i entenent que la no participació en aquestes eleccions proposades, deixaven a tota la oposició unionista amb la possibilitat de governar Catalunya durant quatra anys  i deixar-la destroçada al finalitzar la legislatura. Ja sé que és difícil, però els partits, dins del Parlament, han de pensar en Catalunya i deixar de banda partidismes i personalismes. Trist per alguns,  però necessari. Arribat aquest punt, ppotser fora bo triar com a presidenciable un diputat de prestigi el menys partidista possible. De totes maneres, de les reunions de tots plegats ha de sortir-ne una solució.

He dit abans que la situació del President i consellers, a l’exili o empresonats, és un tema absolutament injust, desproporcionat, fora de mida, però  que era un risc que varen assumir just en el moment en que varen acceptar el càrrec. Els que no varen estar disposats a assumir-lo varen, legitima i comprensiblement, renunciar. I res a dir.  Però per mí encara ho és més d’injusta  i vergonyant la situació dels Jordis. Res, en el meu entendre, justifica una situació com la que estan suportant.  Hi son com estàn per pura revenja d’un estat que no ha sabut combatre el desafiament que li plantejàvem, de forma democràtica i pacífica, i que ells han liderat; un Estat  que ha ignorat aquest desafiament i que s’ha trobat, en els últims anys, amb una societat pacífica però emprenyada i no disposada a fer passes enrere. I han rebut els Jordis...!, pensant aquest Estat que empresonat-los, a l’albur d’una modificació constitucional i estatutària com és l’aplicacio del famós 155, que desenes de juristes de tots els colors i tendències consideren il·legal, acabaria amb el suposat lideratge  sobre d’unes voluntats sotsmeses i abduïdes.  No ha estat així, perquè les voluntats que lideraven, ni han estat sotsmeses ni, molt menys, abduïdes.

Daltra banda, perquè  es parla  d’empresonats, oblidem a aquella persona que va estar a favor de la Generalitat en tot moment, amb un sentit professional extraordinari, i que també ha estat descavalcat en revenja per haver estat millor que aquests que pressumíen  de ser-ho.  Personalment sento vergonya d’una societat que ha oblidat al Major Trapero, Cap dels Mossos d’Esquadra, gaire bé d’una manera infamant. Podria dir-ho possiblement d’una altra manera, però la   desconec. No està a la presó, no està a cap llista, no pertany a cap partit i, potser precisament per això, ha estat oblidat. Vergonya, molta vergonya...

J.  Vinyeta
28 de Desembre de 2017



dissabte, de desembre 23, 2017

508.- Dels resultats electorals

508.-  Dels resultats electorals.-

Les urnes han parlat. I, a pesar de totes les dificultats, prohibicions, limitacions, intervencions i censures, el grup independentista ha tornat a guanyar la majoria absoluta al Parlament. La minoria de C’s, amb una Arrimadas que no ha variat el seu discurs, ha estat la més votada, és cert, però ni amb la seva minoria sumada a la del  PSC i a la del PP,  li donen possibilitats de accedir a la Presidència de la Generalitat.  El bloc unionista no ha estat capaç de defensar aquell 155 que tan aferrissadament ens varen imposar i, amb els resultats a la mà, es queda amb 57 escons. Els Comuns, amb 8, no poden donar cap majoria i Domènech, a pesar de tot i de perdre 3  dels 11 escons dels que disposava, continua predicant en el desert de la indefinició –equidistància tan pròpia dels d’Iniciativa.

La nota més destacada, en la meva opinió, ha estat la patacada que s’ha fotut el PP.   Amb un Albiol  sortit de mare i amb la presència  freqüent  de Rajoy per envalentir a la concurrència, no ha estat capaç de retenir als seus votants i s’ha quedat amb 3 escons que l’envien al grup mixt. La profecia de Rufián s’ha complert amb escreix: el PP s’ha convertit, a Catalunya, en un partit residual.  El PP, que va crear unes eleccions a la seva mida, per guanyar-les i, especialment, per legitimar aquell disbarat que ha suposat el famós 155,  ha rebut en plena cara la resposta dels indepes: una majoria absoluta incontestable, desfeta dolorosa de la que ni Rajoy, en la seva compareixença, en va voler parlar. La pregunta que immediatament ens podem plantejar és que com un PP en hores baixes  podrà governar un Estat en el que el 16% de la població  i el 20% del PIB el marginen electoralment de forma inapel·lable.  Comportarà  això una nova cita electoral general a l’Estat espanyol...? No ho sé, però no crec que el tancredisme, en la situació creada , sigui la solució.

Els comuns - podemites reclamen la inclusió immediata d’una agenda social contundent. És el que queda més bonic, realment. Però obliden que la Generalitat està intervinguda precisament per aquells que sistemàticament han anat “cancel·lant” totes les Lleis que en el decurs dels dos últims anys s’han creat precisament  amb clares finalitats socials. I aquest oblit, que és intencionat perquè és coneguda la persistència del TC en anular tot el que  sortís del Parlament  Català, per molt caire social que tingués, els serveix de bandera lapidària per quedar-se al marge  i aparentar ser els bons de l’obre quan, en realitat, no fan anar ni les bambolines de la representació. Sols.  És de la única manera que semblen poder anar... per arribar en lloc o,  com a molt,  fins  Iceta.

C’s ha fet bona aquella tesis goebbeliana de que la gent s’apunta al carro guanyador. I ho han fet bé: han anat inflant les enquestes prèvies  fins que la gent unionista ha quedat convençuda de que Arrimadas guanyaria. Això era molt clar en l’època en que Goebbels podia fer de les seves amb un partit únic, al que havia adoctrinat i, per tal adoctrinament, disposat a votar a Déu o al Diable segons fos la consigna donada des de d’alt.  Arrimades s’ha quedat sense la Presidència de la Generalitat  perquè la pluralitat ha estat sempre manifesta a Catalunya. I dins d’aquesta pluralitat hi ha un grup majoritari, que és el grup sobiranista – independentista que des de fa anys va mantenint una resposta monolítica  exigint el dret a decidir i l’accés a un Estat que configuri definitivament la Nació que ja som. D’altra banda dir, com ha dit Arrimades, que la llei electoral catalana l’ha perjudicat, és una estupidesa perquè, precisament, Catalunya no té Llei Electoral pròpia i utilitza en els seus comicis la Llei Electoral espanyola.

Davant d’aquest panorama, què? No vull ser derrotista però si que vull posar els peus a terra.  El Jutge Llanera ha ampliat el cas que té obert per rebel·lió i sedició amb uns quants noms més i, pels que  hi entenen, aquest cas  es pot anar ampliar encara més sobrepassant, segons diuen, els dos-cents  o tres-cents imputats  (exiliats inclosos) afegint-hi els batlles  “sediciosos”. És a dir: centenars de càrrecs públics que, si algú que pugui saber com no hi posa remei, poden anar a presó o engreixar, per determinades circumstàncies, el grup d’exiliats a Brussel·les, impossibilitats de retornar llevat d’aparèixer alguna llei d’amnistia aplicable a tots plegats.

Es podrà formar Govern? La situació és excepcional i és evident que, hores d’ara, tot és massa verd per portar-ho ara a la cuina, i que tenim per davant  quasi dos mesos de temps d’espera. Com s’ha dit sempre, dos mesos en política son quasi una eternitat. El que passa és que tenim davant  uns que la política només l’entenen com a resultat d’imposicions. Per tot plegat, l’eficàcia en la elecció del presidenciable a la Generalitat ha de ser l’objectiu primordial, i en conseqüència no hem de descartar solucions valentes  que poden ser molt doloroses. De moment la societat civil s’ha conformat en parlar a través de les urnes però, autogestionada com està, ha dit la seva última paraula?  Jo crec  que no i, honradament, la crec a punt per intervenir  a la que ho cregui necessari.

J.  Vinyeta
23 de Desembre de 2017


P.S.: Per rematar, R. Madrid 0 -  Barça  3

dimecres, de desembre 20, 2017

507.- Dia de reflexió.-

507.- Dia de reflexió.-

Demà votarem. Des del primer dia  de convocatòria han intentat arraconar-nos: han limitat TV3, prohibint, per exemple, la retransmissió de la mani de Brussel·les, i censurant tot el censurable amb la “sana” idea de que ens “informéssim” en els mitjans que des de sempre, i no exclusivament ara, han tractat Catalunya com nucli de tots els mals; amb ridículs espectaculars en el tema del color groc, però mantenint la  carpa taronja a Plaça Universitat; mantenint a la presó o a l’exili a consellers o activistes clarament pacifistes pel sol fet de que els hi fa por que estiguin lliures; deixant que l’extrema dreta actués amb absoluta impunitat; dificultant, això sí com cada vegada, el vot exterior... un enfilall  de disposicions per aconseguir l’objectiu real que, segons Cospedal, va ser el motiu de convocatòria de les eleccions:  “Éstas elecciones se han convocado para que  las ganen los unionistas...”[1]

Amb tots aquests antecedents, i amb tots els que s’han quedat al tinter perquè la llista indecent és enormement llarga  i malaltissa,  demà anirem a votar. Dels nostres no crec que n’haguem perdut cap després de la campanya, i el què tampoc sabem és el número,  que dono per segur, dels  que n’hem guanyat. Com a mínim,  estic convençut de que Dante Fachín ha obert forat... Per cert i parlant de la Campanya, potser que el que  millor l’ha definit ha estat VilaWeb dient-ne que ha estat “una campanya amb una mà lligada a l’esquena i la boca tapada...”,  amb una retallada de drets de tal mida que  la pròpia Humans Rigths Watch els hi ve picant la cresta des de l’actuació policial del 1 – O, tot i que d’aquella actuació, i sense voler-la frivolitzar en cap moment, em dona la sensació, per la publicitat mundial que va  rebre, que ens ha salvat d’alguna altra salvatjada posterior que, a ben segur, estava programada....

Però demà, repeteixo, votarem i definitivament sortirem de dubtes. Anirà malament als interessos republicans?  No ho crec. Però queda clar que en el pitjor dels casos, el que sí hem guanyat és una “atenció” internacional impensable fa només un  parell de mesos. El que vol dir que, en el pitjor dels casos no haurem de començar de nou: senzillament, haurem de continuar, però amb el coneixement i reconeixement internacional de l’existència real del problema català arreu del món, recordant allò d’en Companys de tornar a lluitar, tornar a patir, tornar a vèncer....Resistir, en una paraula i en el pitjor dels casos! I, encara de que no li agradi i ho vulgui dissimular,  Europa també en coneixerà, i aquesta sí que de primera mà,  tots els detalls, un a un...

Rufian, en el seu moment, ja va pronosticar un PP residual a Catalunya.  Tots sabem que les enquestes son el que son, però  així ho vaticinen i donen raó a Rufián. A les hores, que haurà de fer el PP davant d’aquest possible daltabaix?. Primer dir que, sigui quin sigui el resultat, que l’independentisme ha retrocedit, felicitar al seus escolans i... quedar-se tan tranquils, perquè des de fa temps que donen a Catalunya per perduda. 

Però de tot això, ja en parlarem a partir de demà passat, perquè sempre, tot i que mal sigui molt a la llarga, els errors passen factura i ha estat evident que l’actuació de PP – PSOE PSC – C’s ho ha estat: serà una  empremta  de la que mai se’n podran desprendre.  Demà... a votar, evitant, per molt  que ens costi, que per una mínima   provocació, s’impugni  algun vot o alguna taula. I als interventors i apoderats, que guaitin amb  ull de falcó...!, perquè sabem de segur  que tot allò que no els hi convingui serà posat, en el millor dels casos, en entredit.

Que la  força  ens acompanyi!

J. Vinyeta
20 de Desembre de 2017

dimecres, de desembre 13, 2017

506.- Temps electoral

506.- Temps electoral.-

La campanya electoral va arribant a la fi. En una setmana serem a la vigília del anomenat dia de reflexió: el martelleig que ens toca suportar s’acabarà i podrem anar a votar segons les nostres conviccions. La campanya és estranya. No ja per la  situació de la que es deriva la convocatòria, si no pel que ens ve passant en el dia a dia.

D’una  banda les contínues interferències en tot  i per tot que la junta electoral, bellugada des de Madrid, va imposant.  Cada  dia hi ha una limitació més  que va constrenyent l’acció dels partits indepes: la limitació o censura d’actes  és a l’ordre del dia. Cada dia van donant instruccions que afavoreixen clarament als partits unionistes. Cada dia s’amplien les amenaces des de Madrid a tot allò que se’ls hi pot posar davant, amb la finalitat de que s’apartin quan més aviat millor. Apareixen problemes en el cens que hi ha qui entén que son problemes habituals en tots els processos electorals, però que creen seriosos dubtes. Des de Madrid es designa a dit el que ha de fer el recompta oficial de les paperetes i a  cada dia augmenta la sensació de que la netedat no serà precisament la norma de conducta habitual en el procés. Les provocacions son constants amb la “sana” intenció de que ens emprenyem i muntem un ciri que justifiqui una intervenció policial-militar per “restaurar” l’ordre. Cada dia, cada dia... És evident que qui dia passa, any empeny. Però son dies que costen de passar. Les dues barrabassades  últimes son realment de traca i mocador: Méndez Vigo fa complir una sentència, que encara no és ferma, i fa entrar a la guàrdia civil  amb nocturnitat i traïdoria al Museu de Lleida per retornar a Sixena les famoses peces que s’hi guardaven en el museu. El Monestir de Sixena pertany a l’Ordre de Sant  Joan de Jerusalem ara Ordre de Malta, el vicepresident de la qual és, curiositats de la vida, el germà del ministre... I tot això amb l’agreujant de que el que fins ara era patrimoni públic passa a les mans privades de l’Ordre. La segona fa riure si no fos pel  dramatisme que comporta: la junta electoral dona  la raó al PP i troba excessiva  la cobertura que TV3 va fer de la manifestació de Brussel·les... però no hi ha cap menció a la resta d’emissores que la varen retransmetre íntegrament. És clar que, aquestes últimes eren les seves... I en mig de tot, l’ultradreta violenta actuant amb absoluta impunitat emparada per l’omnipresent  155.

D’altra banda, per si de mals no en teníem prou, em trobo amb actituds estranyes dins dels dos principals  grups, especialment en  el grup d’ERC. Donades les circumstàncies em sorprenen actituds com les d’en Mundó dient que, com que Puigdemont és a Brussel·les i no podrà tornar, ell i el seu partit son els més indicats per a rebre el vot dels ciutadans i presidir la Generalitat. O aquestes discussions entre Govern Legítim i Govern Real que, en la meva opinió, no porten en lloc. Entenc perfectament que, donat que no hi ha hagut llista unitària (amb les seves avantatges i els seus inconvenients), tots es busquin  la vida com millor els hi sembli. Però Mundó en aquest cas, i els que han “insinuat” el mateix que ell, no poden fer bona l’expressió partidista de que  Catalunya és després  de la victòria electoral. La situació que estem vivint no requereix, en el meu entendre, de discursos i mítings abrandats. Ja som  grans i, encara que a plantofades, hem anat madurant. Per tant els polítics no ens poden tractar com a criatures. Catalunya està en un atzucac compromès i només ens son admissibles actituds amb les que ens quedi clar que, per a ells també, Catalunya i no precisament el partit, és l’objectiu electoral. Saben que la societat civil està llesta i amb l’eina esmolada. I que, per tant, col·laborarà i en primera línia. Però tots aquests, ERC, JxC i CUP també han de tenir en compta que aquesta societat civil ha donat suficients mostres de prendre dreceres si els que fan el camí s’adormen o van errats.

El potser el més absurd és l’actitud dels podemites comuns. Indefinits i fent-nos culpables de tot i del retorn del feixisme, deuen pensar que la seva suposada neutralitat equidistant és el millor per Catalunya i la seva ciutadania. Però l’equidistància pot ser entesa com aproximació o comprensió  al 155. Dante Fachin els hi ha donat una lliçó, perquè, en ocasions, com en la que estem vivint, el dubte suposa clarament aquiescència amb l’actitud unionista.

J.  Vinyeta
13 de Desembre de 2017


divendres, de desembre 08, 2017

505.- Comentaris (Garanties i jutjats, TV3)

505.-  Comentaris (Garanties i jutjats, TV3).-

Els unionistes  (ara ja estem en clara nomenclatura revolucionaria), es varen passar no sé quant de temps dient-nos que aquell referèndum que no es podria realitzar l’1 d’Octubre en cap cas podria ser  vàlid perquè mancava  de les garanties necessàries. I, amb un cop d’estat, varen convocar unes eleccions pel proper dia 21 amb les suposades garanties necessàries. Ja hem començat la campanya electoral i aquelles suposades garanties  fan figa.

En un twit d’aquests que vas rebent, i que son medis importants per no perdre pistonada informativa (deixant a banda, evidentment, tot allò que  ha  d’anar directament a la paperera), s’hi assenyalava més de 130 suposades garanties que quedaven en suspens o que quedaven qüestionades. No les vaig comptar. Però si que hi ha, en el millor dels casos, algunes coses que qüestionen la netedat d’aquets comicis. El més anecdòtic el conformen les prohibicions  del color groc en fonts i edificis  públics.  La que ja no ho és tant d’anecdòtica, és la censura imposada a TV3 i CatRadio, que ha arribat a no poder retransmetre la manifestació indepe des de Brussel·les, a l’extrem, segons manifesten periodistes de TV3, que només podien retransmetre en directe un minut cada mitja hora...

Però  el gruix de les “limitacions” està evidentment en el manteniment de presos, que s’entesten en definir-los com a polítics presos i en l’existència d’exiliats, tots ells membres de les llistes electorals. En tot plegat però, possiblement la que put més està en la no acceptació d’observadors independents internacionals per garantir els resultats electorals. Això últim té la seva gràcia, perquè la ministra Cospedal va tenir  el valor de dir públicament que les eleccions del dia 21 es “varen convocar perquè les guanyessin els constitucionalistes[1]...”. La indicació ens deixa clara la pèssima i perillosa qualitat democràtica de l’Estat en que ens toca viure i, junt a la no acceptació de controladors independents per la junta electoral central, ens augura la possibilitat d’una tupinada. Amb raó els partits indepes s’estan bellugant per intentar col·locar interventors en totes les taules electorals. La campanya, perquè en les taules electorals se segueixi fil per randa el reglament establert  en la Llei electoral per l’obertura d’urnes i lectura de les paperetes, una a una i exclusiu del president de la taula,  s’està fent viral a les xarxes. I ha d’aplicar-se!

Tenim candidats a la presó o a l’exili, amb incongruències clares especialment en el cas dels empresonats. El Suprem va deixar en llibertat sota fiança als consellers empresonats llevat del Vicepresident Junqueras, de Quim Forn i manté a la presó al Jordis. Els que hi entenen, diuen clarament que les raons donades  pel jutge Llanera estan, per dir-ho molt, molt suaument,  sobre dimensionades. Però el que encara sembla més greu és que  es retiri l’ordre de cerca i captura, la famosa euro-ordre pels que estan  a Bèlgica, i es mantinguin els d’aquí empresonats. L’opinió més estesa s’expressa en el sentit de dir que  la justícia belga podia deixar en ridícul a la justícia espanyola en no acceptar, la justícia belga, que els exiliats foren jutjats per determinats delictes que assenyala la justícia espanyola i, abans de que passés, la justícia espanyola s’estima més el ridícul que ja suposa  el retirar l’ordre donada que el de no poder encausar a Puigdemont i companyia pels delictes pels que ho va fer inicialment, mantenint, de pas,  aquell esperit de derrota humiliant pròpia de les suposades victòries imperials que li son pròpies a l’Estat spanyol. Als que hi entenen els hi sembla una decisió inèdita i inexplicable pel que comporta de retroacció d’un decisió judicial internacional que, es vulgui o no, defineix un error o abans de promulgar-la o després en retirar-la. Arrel de la retirada, sembla que, ineludiblement, obligarà a l’Estat espanyol a fer-se càrrec de les despeses judicials corresponents  (Costes judicials) per les diligències obertes a Bèlgica al respecta (tribunals, fiscal, advocats...), tot i que em sembla que l’última paraula està per dir...

De totes maneres aquest “va i vé..”  de la justícia espanyola, no ens ha d’estranyar. Hi ha un informe de la xarxa europea  del Consells de Justícia, sobre de la independència i qualitat del sistema judicial a Europa[2] al que val la pena fer-li una ullada. Un bon fil al respecta l’ha  fet un twitaire, al que no tinc el gust de conèixer, que s’identifica com Abel Riu i suposo que aquest és el seu nom. L’informe va ser aprovat el 9 de Juny d’enguany i inclou el text que es va fer servir en les enquestes. Els gràfics mostren les respostes dels jutges enquestats i hi expliciten el “nivell” de qualitat del sistema judicial espanyol i de la resta els Estat de la UE. En el gràfic de la pàgina 62, pel grau  d’independència judicial Espanya queda situat en el  lloc 18. Vist tot plegat, resulten  comprensibles  determinades accions judicials.

El CAT ha  donat valor a la pluralitat que exerceix TV3 en la seva tasca informativa.  Era una cosa evident i des de fa molt de temps. Només calia anar fent zàping per les teles de l’Estat per comprovar la manca de pluralitat, cosa senzilla de fer només veient, i per pocs minuts, alguna e les tertúlies que anaven  sortint en cada una d’aquestes emissores de TV, per donar-te compta de que de la participació fora de la línia ideològica de la capçalera, cap, ni una.   Ignoro la causa, però em va donant la sensació de que o és la censura real que TV3 va rebent o és perquè estan sensibilitzats i volen ser extremadament curosos, però el cas és que això de la pluralitat va permetent que la presència “favorable” o contemporitzadora amb la situació actual a Catalunya  sigui gairebé majoritària. No sé si cal posar-se definitivament nerviosos, però si que cal recordar  a Jordi Carbonell quan deia  allò de “que la prudència no ens faci ser traïdors...” Volem a La Nostra, cert. Però també la volem lleial.

Per acabar: tenim el dia 21 a tocar. L’èxit depèn de nosaltres i Brussel·les ha estat  un bon principi de campanya.

J.  Vinyeta
7 de Desembre de 2017



divendres, de desembre 01, 2017

504.- Perills

504.-  Perills.-

Estem entrant en la que podríem denominar zona de confusió. Arrel de la implantació del 155 és evident que no ens ha estat fàcil la supervivència. Els partits indepes, amb la gent a la presó o a l’exili, diria que no ajuden massa  a la clarificació de tot plegat i, especialment, a aclarir el què  pot passar a partir del dia 22. Però em sembla que, donat que uns i altres han de cuidar  els missatges, valdria més que estesin callats. Que és molt dràstic? Dons  si, si que ho és i més a les portes d’unes eleccions que han de retornar la iniciativa precisament  a tots aquests dels que parlo.  És evident que les CUP no tenen perquè ser curosos: no tenen ningú a la presó o exiliat i, en conseqüència, poden tirar pel dret, cosa que ajuda molt a mantenir el caliu.  Però em sembla evident que la pròpia ERC s’està foten en un jardí en el que es pot trobar enfangada fins el coll. Parlar del govern “legítim” i del govern “real” que pugui sortir de les urnes  em sembla una manera de no dir res volent dir-ho tot. I si els exiliats no poden tornar, què faran tots plegats?.

En tot això, la societat civil està  donant mostres suficients d’ordre i disciplina i deixa clar que no necessita d’un lideratge específic per portar a bon fi moltes coses, com les  que  s’han organitzat amb tots aquets líders a la presó o l’exili: vagues i manifestacions més que multitudinàries amb èxits rotunds en tots els casos o, no en tinguem cap dubte, en l’organització del viatge a Brussel·les dels propers dies, posada en marxa per aquesta població civil, ajudada, és cert, per l’experiència  de les organitzacions que han creat habitualment actes multidunàries  (ara en mans temporals dels números dos),  i que   està donant el do de pit perquè tot sigui espectacular. Una societat civil compromesa  que veu amb claredat que  omplir les urnes el proper dia 21 és fonamental per poder fer que el País es confirmi com a tal.

Dic tot això perquè, des de la banda dels rajoyboys hi ha una obsessió d’intoxicació permanent, amb la finalitat clara de  desanimar a tanta quanta gent es pugui, dels que no son dels seus, a fi de que  no participi en les votacions del proper dia 21. I entenc que és precisament aquest situació la que s’ha de cuidar pels perills que comporta el no fer-ho. La junta electoral està prohibint tot el que pugui, d’alguna manera, fer-nos recordar que i el què hem de votar el proper dia 21: llenguatge, el color groc inclús als carrers, pancartes,  imatges i retransmissions de TV3, al·locucions per Cat Radio... tot allò que, en circumstàncies més properes a la normalitat ciutadana seria admissible i raonable, és fervorosament qüestionat davant de la Junta Electoral, que no escatima esforços en donar la raó al PSC (molt interessat en aquests afers) o a qualsevol altre que miri per l’èxit unionista en la consulta (tot és l’Estat espanyol). En conseqüència em sembla entendre que els partits que protagonitzaran els dies de campanya, tot i que ja hi som immersos des de fa mesos, han d’encoratjar, han d’ animar aquesta societat civil, que està constantment bombardejada amb retalls de drets, prohibicions, intoxicacions...  i que necessita desmentits oficials permanents; necessita  de la claredat de posicionament de tots i cada un dels protagonistes polítics (independentment de les declaracions, emparades per la llei, que faran els que estan a la presó per sortir-ne...) i ser conscients, plenament conscients, de que sense aquesta societat civil que s’està jugant la pell dia a dia,  ni Catalunya ni ells, en conseqüència, anirà en lloc.

No dir cap mentida o expressió susceptible de ser mal interpretada o devaluada per aquesta societat civil.  I molta serietat, perquè ja no  necessita de mítings abrandats. Denunciar mentides i qüestionar-les amb raons i dades poderoses i incontrovertibles serà més important que denunciar determinades barbaritats que es deriven de la brutalitat del 155. I explicar el què es podrà fer  no tenint, inicialment al menys, el poder coercitiu necessari per  a portar a terme totes aquelles coses que es volen portar a terme. En conseqüència, per exemple, preguntar als Comuns com pensen portar a terme aquest “ampli” programa social que propugnen si no hi ha els mitjans necessaris i fer públiques les respostes, perquè quedi clara la seva demagògia i indefinició. Transparència, molta transparència...!

Personalment tinc clar que ningú em va enganyar respecta de la duresa que se’m venia a sobre  quan es va tirar endavant la DI. Però ara, quan entenem que realment Europa ens mira, és evident que, aquells que han de liderar l’acció política corresponent i necessària han de portar la transparència gravada en el front, i la consciencia tranquil·la i suficient de que a la societat civil, que tant els ha recolzat, li han donat tota l’ajuda necessària per sobrepassar els moments actuals. Perquè si resulta que no ho han fet, l’onada que aquesta societat civil crea amb les seves actuacions, els passarà per sobre i buscarà, cosa gens difícil encara que retardi el resultat final, aquells que ens tindran en compta fefaentment per tirar endavant.

J.  Vinyeta

1 de Desembre de2017

dilluns, de novembre 27, 2017

503.- Comentaris (Rivera, llistes i altres coses)

503.-  Comentaris (Rivera, llistes i altres coses).-

Resulta que aquells que es pensen que ho fan tot bé, queden exposats  com autèntics demagogs. És el cas del ínclit Albert Rivera. Diguem que l’expressió de demagog encara és curta si hi afegim   les seves traces  de cínic, populista, manipulador i d’arribista; la seva  necessitat d’estar en primera línia de forma permanent  denota un incipient complexa narcisista (potser no tant incipient...) que es manifesta  en circumstàncies que ell entén propícies,  amb el convenciment de que  és el més llest, i presumint-ne. Ell, tant donat a l’espanyolisme, no deu de recordar aquell refrany que  diu allò de  Dime de que presumes... que els que som més tontets, que és tal com ell ens creu, sí sabem interpretar. El narcisista  precisa dels seus minuts de glòria en moments públics  per no perdre protagonisme i, especialment, reconeixement. Quan queda “tocat” en o per alguna actuació en el Congrés, el seu rostre s’enrogeix (la TV en colors té aquest avantatge, o inconvenient segons es miri...), no sé  si de ràbia o dolor o per les dues coses perquè, a més, és tímid.

Ve tot això en relació a la presentació per Rivera en el ple del Congrés d’aquell suposat llibre de text de les escoles de Catalunya. Cínic perquè sap folgadament que el què dirà no és veritat; Demagog, menteix respecta de l’origen i procedència del document, que no és un llibre de text, en benefici propi; manipulador  del  text inclòs en l’edició que presenta; populisme amb el que intenta congraciar-se amb els sectors més catalanofòbics; arribista perquè intenta un guany determinat obtenint l’aprovació en el ple de les seves dèries. Narcis?, ho entenc com evident. Si continua pensant que està en possessió de la veritat, el veurem vermellet en massa ocasions.  Que continuï, ens fa favor quan pretén denigrar-nos. És possible que  guanyi vots amics. Però en perd per alguna altra banda perquè, com diria en Pla, la gent no està per collonades...

Les llistes electorals estan dades i beneïdes i sense sorpreses en la banda indepes. I el 21/12 (un cap i cua...!) el tenim a tocar. Els indepes han triat una via no unitària perquè hi ha en joc partidismes que en aquest país nostre semblen inevitables. No ens deixen cap altra opció. Tot  té avantatges i/o inconvenients, certament, però la pregunta del milió està en què faran uns i altres el dia 22. Des de Madrid venen insistint en que no canviarà res. D’aquí van sortint veus contemporitzadores que em semblen més respostes “obligades” que altra cosa, però hem d’entendre que la situació general obliga, certament,  a ser prudents i mentiders. Però ja que hi son,  han de  ser tant transparents com es pugui  perquè nosaltres puguem  llegir, al menys,  llegir entre línies. 

Qui s’ha lluït  ha estat Iceta. Ha muntat una llista, espècie d’ONG, en la que ha recollit Espadaler (no vull pensar en el deute de Unió, però l’alegria de Duràn ha estat evident...) i a l’exportàveu el grup Montse Surroca. Fitxa Alex  Ramos, vicepresident de la SCC i  Mario Romeo, president de Tercera Via; Victòria Camps, Beatriz Silva  i Carmen Valls de Federalistes d’Esquerres. Suposo que, com diu la dita, en la varietat pot estar el gust... Iceta, home inquiet, sap que necessita ajuda  per remuntar i en aquesta barreja deu de pensar que  pot  trobar-hi avantatgetes. Al menys compta amb una carta amb 200 signatures dels seus incondicionals[1], i d’altres que no ho semblaven,  reclamant un retorn a la legalitat en un manifest que li dona suport.

Una dada que, volent ser anecdòtica, posa en evidència, de forma definitiva al TC. Els assaltants  de Blanquerna, amb sentència ferma del Suprem, s’escapoleixen cautelarment de l’entrada a la presó perquè el TC ha considerat que d’entrar-hi, a la presó, es podrien produir danys irreparables... Potser Junqueras i companyia podrien demanar també l’empara del TC als que, parafrasejant la decisió del TC, ja se’ls hi ha causat danys irreparables. Però cap d’ells es cunyat d’un ministre o cosí  d’un exministre...

I no ens podia faltar  la referència a la unitat d’Espanya des del nacionalcatolicisme encara present. L’arquebisbe Cañizares ha estat incapaç de perdre pistonada i els hi diu als seus, entre altres coses[2], "Quan es genera odi, una violència que no és simplement violència física sinó agressió al contrari, això no és ser cristià. L'independentisme ha suscitat odis que no existien- L'Església treballarà sempre per la unitat, la convivència, la concòrdia, el be comú de tots els afectats". Em sembla que el “ a por ellos...”, i les accions policials del 1-0 hi entren de ple. Però el Cardenal deu de pensar  que  tot això que dic que hi entra de ple,  deu de formar part precisament de la justícia Divina que cau sobre d’aquests eixelebrats indepes...

J.  Vinyeta
27 de Novembre de 2017


dimarts, de novembre 21, 2017

502.- Parlem d’Espanya?

502.-  Parlem d’Espanya?.-

Em sembla oportú recordar en  unes línies el que està passant a l’Estat Espanyol.  Perquè Catalunya ha estat una magnífica cortina de fum molt oportuna a l’hora dels escàndols que van acompanyant al Govern de Rajoy i al partit popular. Es tracta, bàsicament, de recordar-los i no oblidar, perquè massa gent, dins l’Estat, ho sap, però  calla. Nosaltres, no.

Recordem, per exemple, que el Banc d’Espanya entén  que més de 40.000 milions d’€  emprats en els rescats bancaris, han de considerar-se irrecuperables. No és que jo hi entengui, però em sembla evident que el ministeri d’economia i finances va fer malament els números o, el que ens temem tots, és que potser siguin els Bancs els que realment  manen. Pel que deien, els bancs varen rebre, suposadament, “només”  (hi ha que afirma que la quantitat emprada en els rescats bancaris va ser més del doble de la assenyalada)  uns  60.000 milions per desentranyar  els seus comptes. Els bancs ens ensenyen el números i guanyen diners, però no poden retornar el 66%  del “crèdit” atorgat.  Ningú ha de explicar-no-s’ho? Dins del govern de Rajoy hi la certitud de que tot els està permès i que gaudeixen   d’immunitat absoluta. I sembla que la realitat els dona la raó. Regalar 40.000 milions no és cap banalitat, però, diguem-ho clar, la societat els hi permet.  Encara no sabem  quant acabarà  per costar-nos el tema Bankia.

O que el Reino de España, arrossega un deute de més d’un bilió[1]  d’€ que és pràcticament el 100% del PIB, i amb un dèficit pressupostari del 2016 de més de 50.000 milions[2] Els números realment fan por i des de ja fa un temps Niño Becerra ens ve avisant de que tot plegat deixa a l’Estat pràcticament en fallida tècnica. El Govern i els seus portaveus ens estan en voler fer creure que la situació econòmica espanyola  és desitjada per tots els països de l’òrbita europea. Els números ens mostren que l’estat, espanyol està molt  lluny d’unes alegries econòmiques com per les que ens volen fer passar: està en ruïna. 

Potser una de les qüestions més sonades ha estat el “poliment” simpàtic del fons de pensions que estava, a l’arribada de Rajoy en més de 65.000 milions d’€ i que, pel que sembla, s’han anat invertint  en la compra de deute espanyol. Sembla que, després del pagament de la paga doble de Nadal d’enguany, el fons quedarà pràcticament buit[3]. Ningú dirà res i ni tan sols sabrem en que s’han gastat els diners. Ja sabem que el tema de les pensions és un tema delicat  donat l’increment de temps de vida, la manca d’altes en la seguretat social per l’atur i els salaris que, en ser menors, la aportació a la SS és també molt minsa. Però “polir-se”  una fortuna hauria de comportar  un mínim de transparència de la gestió realitzada. Però ja sabem de la immunitat amb que precisament “gestionen”.

Per si les desgracies foren poques, ha arribat al final el judici Gürtel, en que queda assenyalat el grau de corrupció en que està integrat en el món ppero. Indiciariament, com va dir el compareixen  de la UDEF en la comissió de investigació creada al respecta, Rajoy va cobrar sobres en negre. Aquell M. Rajoy de les llistes de Bàrcenas volen que sigui un Rajoy diferent, un altra Rajoy que res tingui que veure amb el president espanyol. No passa res, a l’extrem de que el propi Rajoy té el valor de dir-nos[4] que les responsabilitats polítiques del cas  ja han estat assumides...

Les senyalades son unes, però no les úniques, ni molt menys! N’hi ha moltes més: el Canal de Isabel, o la crema de documents a València, les sobtades morts d’implicats, dics durs destruïts, etc... I Gay de Liébana ens  explica  unes quantes més a la “Revista de Contabilidad y dirección”[5].

En aquesta situació no ens ha d’estranyar la virulència amb que  aquest govern espanyol, que està considerat com el més corrupte d’Europa, actua a Catalunya. Idees imperials a banda, entenc que no poden ni pensar que sigui possible una secessió catalana que s’emportaria el 20% del PIB espanyol i  un 16% de la població, deixant l’Estat espanyol amb un deute definitivament impagable.

Per entreteniment, donat que les llistes estan ara desactualitzades, es pot donar una ullada a El corruptómetro[6] i a la Lista de políticos condenados[7]. A pesar de que l’actualització de les llistes només ho està fins el 2013, una bona ullada ja dona idea del que encara hi ha i és pot intuir el que va venint.

Recordem-ho. Però tinguem present  que tot això passa en un Estat que pertany a la Comunitat Europea i que aquesta  està presidida pel que era el Cap d’Estat d’un País, Luxembourg, que era (i no sé si encara ho és...) un autèntic paradís fiscal situat en el cor d’Europa. Tampoc passa res. És per tot plegat  que també en moltes  vegades em pregunto si vull continuar sent europeu...

J.  Vinyeta
21 de Novembre de 2017

dijous, de novembre 16, 2017

501.- Sorpreses?

501.-  Sorpreses?.-

De cop tots els polítics amb un ascendència indepe, s’han tornat mansos. El Suprem deixa en llibertat als components de la Mesa i reclama tot el cas Catalunya. Guindos demana el retorn a Catalunya de les empreses que varen marxar. El  govern de Rajoy alça el to en les mentides. El cas Gürtel esclata en el moment oportú, però deixa Rajoy assenyalat. I, en mig de tot, aquesta carta de Junqueras[1] que ens insinua que Marta Rovira podria ser la propera Presidenta de la Generalitat.  Tot plegat ens deixa  sorpresos. Serà que, en aquest  tot plegat, hi ha allò que en diem mar de fondo?

És cert que hi ha un parell de coses que no podem oblidar. La primera és que la majoria d’aquests que dic que s’han tornat  mansos  estan sub judice i que per tan  totes les seves declaracions estan sota la lupa del jutge. I que els que no estan sota pressió judicial també han d’anar en compta, amb les seves declaracions,  per evitar complicar-los-hi la vida a tots aquells que sí que hi son. Cert. Però també ens  sembla cert que,  per aquesta societat civil que està, precisament ara, en  la  cresta de la onada, valdria més que estesin calladets. Els hi va la pell, això ho sabien ells i ho sabíem nosaltres. Però, donada la inoperància forçada en la que es troben, entenc que auto flagel·lar-nos demanant un perdó amagat darrera d’excuses, només pot conduir a que ens marquin gols per sota les cames del porter… Els silencis, s’imposen. Només declaracions oficials que, sembla, només poden venir de Bélgica.

La segona qüestió és que em sembla que es dóna per fet que, amb el traspàs de competències al Suprem, s’obra una porta a l’excarceració  dels presos. La interlocutòria del TS, segons em diu qui  hi entén[2] és un nyap de mínima consistència jurídica, amb incorporacions polítiques que son inacceptables. Per tant, seguint la mateixa línia que l’emprada pels membres de la Mesa, és probable que hi hagi una excarceració dels que “vinguin” de l’AN (el Suprem  crea doctrina, no ho oblidem). A banda de tot, ningú creurà en la netedat d’unes suposades eleccions lliures si bona part dels candidats, al menys els de noms més sonats, estan empresonats.

Ens queden els que estan a Brussel·les. Demà, divendres 17, els exiliats han  de comparèixer davant la justícia belga, a la primera de les vistes que suposo hauran de celebrar-se abans del veredicte final d’extradició  o no.

Tot barrejat i sacsejat és converteix en un còctel que em sembla que a qui fa tremolar més és als rajoyboys. Perquè allò que més saben fer, aquesta vegada han de deixar-ho a banda: no se’ls hi pot escapar la mà ni una mica (en l’última vaga qui va actuar varen ser el Mossos) i les eleccions, que cada vegada és més clar que varen ser imposades des d’Europa,  han de ser creïbles. El que encara no sabem és (a pesar de que des de Madrid insinuen constantment que tindrem 155 fins que aprenguem a votar...) com es llegiran els resultats.

No hi ha cap previsió, per part de tots, per posar en marxa  la situació actual de stand by?. Aquesta manca d’informació,  es deu precisament a una discreció pròpia de qualsevol negociació? Les declaracions, totes a l’hora i en el mateix sentit, son  casualitats o responen a uns acords previs? És per això que no podem deixar de banda que de tot plegat hi hagi un final escrit des d’Europa i, sense voler ser premonitori (què més voldria jo que poder-ho ser...!), tinc la sensació de tot plegat va en aquest sentit de pacte inicial que es va perfilant a mida que s’hi avança. Perquè aquí la borsa baixa i la prima de risc puja, i no crec que Europa vulgui quedar-se impassible davant dels interessos econòmics, tot i que això pugui presentar-se en contra dels interessos catalans.

Als pobres mortals ens toca mantenir la línia i, com diu Rufian, rebentar les urnes amb vots el proper 21/12 (cap i cua de la sort...?). Després, ja veurem que hem de fer. Però em sembla que ens esperen sorpreses.

J.  Vinyeta
16 de Novembre de 2017




[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/carta-de-junqueras-a-la-militancia-derc-puigdemont-tambe-es-el-nostre-candidat/
[2] Gràcies. Helena!