És
com si les Festes haguessin marcat una
treva. Potser que sigui perquè, com que s’està més pendent de compromisos
especialment familiars, hi hagi com una espècia d’actitud d’espera. Però la realitat, sempre recalcitrant, no
s’atura. I ens en va deixant alguns aspectes i algunes perles que fan de bo
recordar. En deixo algunes.
Vàrem
començar les festes amb el missatge de Felip VI. Recordàvem el discurs anterior, bel·licós, el del mes d’Octubre, i hi havia molt poques
ganes d’escoltar-lo. Però tot i així, vàrem fer l’esforç. Ens va dir el mateix
però en un to més suau, més pacífic. Però parlar de dies entranyables familiars amb empresonats absents de les seves
famílies sona molt esquerdillat i fa mal a l’oïda. I donar
per bones unes dades econòmiques suposadament excel·lents quan la precarietat
en tots els àmbits és gairebé la normal situació, és voler fer-nos creure en un
país de les meravelles que, hores d’ara, sembla que només es puguin creure els incondicionals. Perquè
no hi ha manera de que a l’agenda política, i donat el què diu el govern de
Rajoy de que anem tant bé, s’hi integri
l’agenda social necessària per aportar aquests
resultats econòmics meravellosos a
les butxaques dels ciutadans, especialment a les dels milions[1] de ciutadans que només voldrien arribar a
fi de mes. Que no ens enredin. Però, en fi, se suposa que els discursos els hi
escriuen i ell els llegeix. I si ho fa, vol dir que els dona per bons.
Les
eleccions del passat 21, han deixat silencis diria que molt eloqüents. Arrimades
pot ser que hagi triat aquests dies per descansar, perquè ha desaparegut dels
mitjans als que hi estava permanentment lligada. Els resultats electorals la
varen deixar exultant, i durant unes
hores semblava que s’havia de menjar el món, però l’aritmètica és la que és i
em sembla que finalment, Inés, ha aprés a sumar. Ara ja ha tornat i exigeix la
presidència de la Mesa de Parlament...
Un
altra silenci eloqüent ha estat el de Soraya. La desfeta del bloc en
general i del PP en particular, li ha
imposat un silenci, que suposo momentani, perquè no és persona que sàpiga estar
callada. Convençuts com estem de que ha estat
la mamá de la criatura, ha estat un silenci tremendament eixordador:
aquells descabezados li han passat la
mà per la cara, li han estampat el 155 als nassos i ha relegat el seu partit al grup mixt, finalment
amb quatre escons. Per alegrar la festa,
Albiol, que també ha emmudit, perdrà el sou de senador que li resulta de la designació del Parlament de Catalunya que fins ara
ostentava. Quan va fer seu el credo amb el que els PPboys van entrar a Catalunya, repartint hòsties, ja havia quedat fora de
concurs per molt que Soraya i Rajoy insistissin en presentar-lo com a guanyador.
Arrimades, Soraya, Albiol i molts d’altres han emmudit. Però el pitjor de tot, pitjor inclús que la desfeta del PP, està
en que, havent votat un 82 % del cens, la majoria silenciosa, amb la que s’omplien
la boca i ens amenaçaven, ha votat, tota ella. I l’unionisme, recolzat per
aquesta majoria silenciosa que s’havia de menjar el món, ha perdut les
eleccions. Que no ens tornin a dir que son més, perquè no és veritat.
La
justícia espanyola està utilitzant un suposant delicte, que anomena incitació a
l’odi, per qualsevol circumstància que fins ara quedava coberta en raó de la
llibertat d’expressió. Xiular, cantar, criticar o qualsevol cosa que no li agradi algú, pot ser susceptible de ser
investigat per un jutge o assenyalat per algun
fiscal que afini. El que sembla que no crea cap suspicàcia és allò de a por ellos...
Les
eleccions a Catalunya s’emporten per davant al secretari d’estudis del PPC,
Juan Arza, que ha presentat la dimissió
després de la desfeta del PP. Diu
que el PP català no té el coratge suficient per explicar-li a Rajoy el que realment
està passant a Catalunya. Però em sembla més segur que, encara que li
expliquessin el que realment passa, Rajoy actuaria igual. Perquè a Catalunya no
poden passar coses que no estiguin dins de la més rància ortodòxia
imperial. És una dimissió que, afegida a
la del omnipotent Moragas, deixa clar que, com assenyalen alguns mitjans, dins del partit hi ha nervis, donat que el
resultat electoral els posa en evidència a
Europa, i C’s els hi comença a fer por per les espanyes.
De Tabèrnia, en parlarem un
altra dia.
I que tinguem un 2018 amb salut i República!
I que tinguem un 2018 amb salut i República!
J. Vinyeta
30 de Desembre de 2017
[1] Les
dades assenyalen que al voltant del 28% de la població espanyola és en risc de
pobresa o d’exclusió social, segons dades de
El Pais en dates del final d’Abril
https://cat.elpais.com/cat/2017/04/25/espana/1493110323_613931.html
