Les properes eleccions i alguna nota d'actualitat

39.- Les properes eleccions i alguna nota d’actualitat.-


Demà passat hi haurà les famoses Eleccions post Estatut. Jo era (i soc) dels que creia que, un cop aprovat el Nou Estatut s’imposaven unes noves eleccions al Parlament perquè a la fi, si volem o ens creiem una nació (tot i que fins a ser-ho realment, ens hi queda un camí que em sembla serà molt llarg), això és el que ha de fer-se quan canvien les regles de joc.

Ja han passat les companyes i ja som pràcticament (per tot demà) al dit “Dia de Reflexió” a fi de que els que hem d’anar a votar, decidim, si no ho hem fet encara, el nostre vot.

En el meu cas, ho tinc difícil. La traïció absoluta dels senyors de CiU, amb el pacte directa amb el Sr. Zapatero, devaluant l’Estatut a canvi de no sabem ben bé què (tot i que presumim que a canvi de la Presidència de la Generalitat amb la benedicció del Sr. Montilla), la actitud del mateix PSC, rendit al PSOE sense condicions, negociant l’Estatut a Madrid a la banda de la taula amb Sr.Rubalcaba, el posicionament incomprensible de ERC, que no ha utilitzat aquella famosa clau de volta per posar a tothom al seu lloc, o bé la clara disposició del Sr. Saura i acòlits que firmaran el que sigui per tornar a estar al Govern sense el més mínim pudor. Per arribar, finalment fins al Sr. Piqué que, encara que potser ell no ho vol tant, els seus amics nomes saben que posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa, per petita que sigui, que surti d’aquest País nostre.


Tota aquesta parentela de vividors han estat incapaços, per enèsima vegada, de pensar i preocupar-se del País i del seus ciutadans, establint (la millor oportunitat ja va passar de llarg al no incloure-ho en el propi text estatutari) i preparant una Llei de Finançament dels Partits Polítics, que acabi amb la corrupció que creen les donacions anònimes a tots els nivells, però especialment en els Ajuntaments, i de trobar solucions a la disciplina obligada dels membres del partit que, per no perdre la menjadora, son incapaços de defensar als seus votants si això pressuposa enfrontar-se amb el partit corresponent. O de acabar amb el nepotisme abusiu que pressuposen els constants canvis dels de sempre des de les Diputacions al Parlament o als Ajuntaments o d’aquests últims a l’Administració, per retornar als Directors Generals a Transports i els de Transports a la Corporació de RTVC , etc.. etc..., “perpetuum mobile” que en cap cas ens garanteix la idoneïtat del novament anomenat per un altra càrrec distint, però d’igual o millor retribució del que disposava fins a aquell moment, sempre que hagi fet bondat i hagi estat molt afí a la Direcció del Partit.

Amb tot aquest bagatge penjat a l’esquena hauré d’anar a votar el proper dimecres. I què voleu que us digui...! En més de una ocasió he pensat en anar a votar, perquè hi aniré, sens dubte, però de fer-ho com ho varen fer molts francesos fa uns parell o tres d’anys: amb la pinça d’estendre la roba tapant-me el nas...

La pel·lícula sobre en Puig Antíc.

Evidentment que no puc entrar en detalls de una certa intimitat expressats en el film, perquè, com que no hi era present en tots aquells actes, no puc fer de notari. Estic convençut, no obstant, de la manifesta i bona fe de l’autor del film. Però si que, en la meva opinió, queden un parell de coses per exposar amb més claredat. Trobo a faltar part del judici en la que el militars quedin, com solia passar, perfectament retratats, negant la més mínima legitimitat en el procés, amb el convenciment de que el deure els portava a apressar-lo, a mantenir-lo sense garanties i amb el convenciment de que, amb la seva actuació, honoraven la memòria del vicepresident assassinat i respectaven la voluntat del seu Cap Suprem. D’altra banda, hauria de quedar més clara la absoluta indiferència amb la que la majora del país va actuar. Sé, perquè jo també hi era en aquells dies, les dificultats de tot tipus amb les que es trobava qualsevol acció que posés en dubta la suposada legitimitat d’aquella dictadura sanguinària. Però també tinc un dubte al respecta. I és el següent: a tots els de la meva edat, més o menys implicats en la oposició anomenada democràtica, ens consta que el Partit Comunista, en aquell moment i fins a la mort del dictador i posterior transició, era el que, disciplinadament, amb ordre i organització suficients, portava la vara alta i, en conseqüència, el que podríem anomenar, la “direcció” de tota la oposició al règim, de tot plegat. La historia ens ha posat en evidència les constants discrepàncies entre comunistes i anarquistes com els del MIL. Em queda el dubte de si aquells que manaven en la societat civil inclosa en la oposició, tot i insistint en les dificultats de totes menes per a portar a terme qualsevol acció reivindicativa, varen fer tot el que varen poder fer per anul·lar o modificar la sentència. Suposo que no podré aclarir-ho mai.

D’altra banda, sembla que el Suprem reobrirà la causa ja que, per fi, seran admeses noves proves, especialment les que fan referència al nombre de trets que va rebre el policia mort, gran cavall de batalla que no va ser admès ni qüestionat durant el judici. Per tant, es possible que es revisi el judici per la aparició de les noves proves, que poden donar un tomb llargament esperat a aquella causa judicial. I si això arriba, ¿es faran públics, al menys (perquè suposo que de viu no en queda cap) els noms de tota aquella trepa (policies, militars, forenses policials i militars, etc..), per què els que encara som avui vius i recordem els puguem maleir?. Seria un petit bàlsam que faria que el nostre cor pogués encarar la historia del futur que encara ens espera, amb un mínim de d’esperança. I seria també un petit – gran homenatge per a tots aquells milers que, per i amb la mateixa farsa, varen anar sent assassinats fins l’any 1975.

De totes maneres, en sortir de la sala de projecció, vaig pensar que, els que encara som vius, podem recordar els fets i, el que és més important, els podem explicar a les generacions que venen darrera nostra. Però, pel que em consta, l’historia de la segona meitat del segle XX de l’Estat Espanyol, en prou feines s’explica a les escoles i, per tant, ¿qui la explicarà quan la memòria viva ja no hi sigui?.

En Ll. Llach diu allò de “...sou vosaltres els qui heu fet del silenci paraules...” i tots sabem perfectament qui son aquests “vosaltres”. Però per una o altra causa, massa vegades aquestes paraules “ no se senten...”. I el cert és que hi ha silencis permanents pel que respecta al temps de la Dictadura i, també, del temps de la transició. No sé si aquests silencis ho son com a conseqüència de la vergonya que han de comportar també determinades situacions creades, conegudes i viscudes per determinats esquerrans d’aquest país, especialment durant els inicis de la guerra civil i que aquella memòria viva també recorda encara. Pot ser si que son silencis expressos per a no recordar... res



J. Vinyeta
Octubre, 2006

38.- Petits comentaris

Han passat les vacances i hora és ja de tornar a la realitat que, de forma virtual, hem deixat de banda durant un parell o tres de mesos. No és que haguem estat absents del dia a dia. El que passa és que la mandra a vegades no és massa bona companya quan estàs sota l’ombra del millor pi.

Però ara ja hora és de tornar a reflexionar en veu alta sobre sobra alguna d’aquelles entre el grapat de coses que el país ens ha proporcionat.

Molts varen ser els que volent agafar els avions per anar de vacances a finals de Juliol, es varen trobar fotuts. Uns senyors, passant-se per l’entrecuix els drets de milers i milers de persones, varen determinar que l’Aeroport del Prat era de la seva exclusiva propietat i varen portar a terme la vaga més salvatge que es recorda en els últims 25 anys. Els serveis varen estar paralitzats durant quasi 36 hores sense que ningú exercís la autoritat necessària perquè l’Aeroport tornés a la normalitat. Es calcula que més de dues-centes mil persones (directa i indirectament) varen quedar afectades per la irracionalitat d’uns vaguistes que, pel que sembla, l’única cosa que pretenien era deixar constància de que ells eren els amos de l’aeroport. Quan la cosa va retornar a la normalitat, eren ja centenars els vols cancel·lats, milers i milers les maletes perdudes i milions els euros, de tots aquells que havien pagat les seves vacances, llençats a la claveguera sense possibilitat de recuperació. Els responsables, que en qualsevol empresa del sector privat haguessin anat a parar al carrer, acomiadats,de forma fulminant en el cas d’una actuació similar, ni tan sols varen ser amonestats o sancionats. El pànic que els hi va agafar als que havien de tractar el tema, davant de la postura manifestada per els vaguistes de reprendre les “accions de lluita”, en el cas de sancions als participants en aquells fets (que varen ser tots...!), va ser de tal gruix que, a més, va fer que es caguessin a les calces. Com a resultat, va quedar clar que qualsevol col·lectiu que pugui controlar un servei, te carta blanca per a fer-ho en el moment que ho cregui oportú. Queda clar que els drets dels viatgers en aquest cas, però dels usuaris d’un altra servei que estigui en mans de salvatges irresponsables com els de l’Aeroport en el proper cas, poden ser trepitjats de la forma més sagnant, amb el convenciment de l’abandó de tots aquells que cobren per protegir-los–hi aquests drets, amb l’absolut convenciment de que, en aquest país, l’estat de dret no és més que una quimera en mans d’aquells que ens en parlen de la seva existència, però que només actuen en aquest sentit quan i com els hi convé. Personalment, he trobat a faltar algú amb la convicció i la resolució expeditives de M. Tatcher.

Més coses.

La guerra del Líban. Els jueus (que de Germanetes de la Caritat no en tenen res, diguem-ho abans de continuar) varen emprendre una ofensiva contra els grups de Hezbollà que controlen abastament el Sud del Líban. No es tracta, en el meu entendre, de donar o treure raons. Però si de constatar la visceralitat anti jueva amb la que els mitjans de comunicació d’aquest país han tractat la qüestió, tot i que hi ha qüestions suficients per a fer-se preguntes de tal mena que, tots aquests que presumeixen de formar part del que s’anomena premsa de investigació, haurien d’haver-hi buscat respostes més concretes. Per exemple: Per què hi ha hagut la invasió jueva? Per què no ha intervingut l’exèrcit libanès davant de la flagrant invasió del seu país per l’exèrcit jueu? Com és que El Líban permet un Estat, Hezbollà, dins l’Estat libanès? Per què un alto el foc en les hostilitats no es pot començar a pactar fins desprès de mantenir converses amb Síria? Com és possible que una organització anomenada terrorista tingui ascons en el Parlament i membres en el govern libanès? On tenen amagat l’armament el milicians de Hezbollà? D’on surt aquest material de guerra?. Aquestes son només unes poques coses davant l’allau de qüestions que els medis informatius es podien haver preguntat i intentar respondre-les. Però pel que sembla, els hi eren clarament incòmodes de respondre. Ser o aparentar ser d’esquerres, no és cap excusa per a ser, com diríem vulgarment, més papistes que el Papa. L’objectivitat no existeix, ja ho dono per sabut. Però el mínim desig i esperit de veracitat ha de ser el motor dels nostres informants. Si no és així, haurem de cercar mitjans d’informació forans abastament acreditats.


El PSC ha anat perdent mica a mica la poca catalanitat que li quedava i el PSOE es va fen l’amo de la situació dins del partit. Després de la defenestració de Maragall i la col·locació en la primera línea electoral del Sr. Montilla. el propi PSOE anomena Ministre d’Indústria al Sr. Clos, el qual ha de deixar l’alcaldia de Barcelona... I l’aparell del partit anomena al Sr. Jordi Hereu successor d’en Clos. A tots aquests tripijocs ja ens hi té acostumats el PSC (Serra, Maragall, Clos...) L’assumpte és greu. I ho és per, al menys, dos motius quasi sagnants. Els partits ens fan combregar a cada elecció amb les llistes tancades i, tan si ens agraden com si no, hem de votar al partit i no a les persones. Però per si això fos poc, ens fan la pirula i, quan plega un número de la llista, en comptes de fer pujar al número següent, que és el que la gent va votar, fan pujar al que més els hi convé: el Sr. Hereu era el número 9 de la llista del PSC a les eleccions per a l’Alcaldia de Barcelona quan en Clos va rebre la Vara d’Alcalde de la Ciutat. Això, per si mateix, és una presa de pèl. Però, atenció...!: els altres dos partits amb els que el Sr. Clos formava majoria, fan mans de manegues i signen un nou compromís amb el que ha de ser el nou l’Alcalde (mes clar potser seria dir que el signen amb el Sr. Batlle del PSC...), anomenat sense la més mínima vergonya, per a mantenir-se en el Poder i mantenir la Majoria que fins avui detenen. Aquest és el sentit de democràcia que tenen els partits polítics, al menys el dels partits polítics que governen la ciutat. Per què cal preguntar: tenen clar aquests partits polítics si la acció que han dut a terme, al pactar, és la opció que realment volem avui els ciudatans que els varem votar...?


Les famoses declaracions del Papa Benet XVI en referència a l’Islam, ens han distret aquest últims dies. Penso que el Papa te raó quan diu el que diu. I més en el context en que ho fa. Però no deixa de ser sagnant que les faci qui fins fa un any era el cap de la organització que dins de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana es preocupava pel manteniment de la seva ortodòxia (la Sagrada i temuda Inquisició), Organització que, durant segles, a imposat a sang i foc la Fe Cristiana, única i verdadera. I el problema no es tan que això hagi estat així, que ja és prou gros, si no que l’Església, i Benet XVI i antecessors, encara no ha entonat el mea culpa per totes les bestieses que ella mateixa ha portat a terme en aquest sentit, independentment de les hagin pogut portar a terme altres en nom seu. I no cal anar molt lluny per trobar coses mal fetes: els d’aquest país, tenim viva la memòria de la guerra civil i conseqüències posteriors, o és que d’això, per exemple, no en vol parlar, Sr. Ratzinger...?. En referència a la “irracionalitat” de la teoria darwiniana de la evolució, poques coses haig de dir. Evidentment que la fe no necessita de la ciència i per tan, en qualsevol cas, la ciència, des de el punt de vista religiós, és sempre “irracional”. Però també és evident que, els que ens creiem racionals i crítics, per allò de que ens agrada saber l’origen i/o el perquè de les coses, fem molt de cas de la ciència i molt poc cas de la fe.


I el Sr. Aznar ha badat boca i, com sempre, s’ha lluït. Jo li dono la raó quan diu que el mon musulmà hauria de demanar perdó al país per la invasió i permanència en la península durant quasi 800 anys. Però, aleshores, també exigeixo d’ell mateix, que a més ha estat cap d’aquest Estat durant 8 anys, que demani perdó a Europa per la “passejada” que els famosos “Terços” varen fer durant no sé quants anys i fer-ho, per exemple, davant de la placa commemorativa que hi ha a la porta de l’Ajuntament de Brussel·les que recorda la “passada” del Duc d’Alba pel consistori. O demanar perdó a bona part d’Amèrica Central i del Sud per les males arts d’uns senyors conqueridors que varen arrasar aquells llocs en nom de Deu i en nom de l’or. O tenir un mínim de pudor i recordar les constants Creuades que en nom de Deu i en contra de Al·là a l’Edat Mitjana varen dur a terme els anomenats Regnes civilitzats d’Occident de l’època, amb la benedicció papal i amb la promesa de guanyar el cel si, els participants, morien durant la campanya (no us recorda res, això?). O per... En fi: per tantes i tantes barbaritats que la Historia ens ha anat aclarint durant aquests últims temps.

De totes maneres, alguna cosa tenim en vers a l’Islam a tot Europa que no ens deixa veure el sol. Ara resulta que l’Òpera de Berlín ha sospès la representació de l’Òpera Idomeneu de Mozart per por a represàlies islamistes. L’obra fa molt de temps que no l’he tornat a sentir (representada no l’he vista mai, tot i que en escoltant-la, com ho faig sempre en aquests casos, tenia el llibret a la mà) però em sembla recordar que no hi ha cap referència a l’Islam donat que, insisteixo, si no recordo malament, es tracta d’una història entre cretencs i troians, amb Neptú (em sembla que Mozart parla de Neptú i no de Posidó, que potser seria més adient) com a monstre, i final feliç. Alguna referència hi fa el director de l’obra a Mahoma en forma de cap del profeta posat a escena (juntament amb el de Neptú i algun altra profeta – deu) per que el teatre berlinès s’hagi posat la bena abans que la ferida i ha sospès la representació. Algunes festes de Morros i Cristians al País Valencià ha sospès també la desfilada específica dels moros, també per por. Em sembla que hi ha uns que ens han guanyat la batalla i, em sembla, que per falta de decisió en la defensa de les nostres llibertats per banda dels que havien d’haver-ho fet. Nedar i guardar la roba no té solució si mentre nedem no deixem que algú que es responsabilitzi d’aquella roba. Els vigilants han deixat negligentment de vigilar per que estaven convençuts o de que no hi havia lladres, o per por de que els lladres, a més d’emportar-se la roba, els hi fotessin una pallissa, o bé per que entenien que el pobre lladre, pobret, d’alguna cosa ha de viure, o bé per què... El cas és que els que nedàvem, ara ens hem quedat amb el cul enlaire.

A banda d’actuar en conseqüència (la qual cosa sembla realment difícil), no estaria de més que, com a menys, les nostres autoritats prestessin una certa atenció a determinats imans i actuessin sense por davant de determinades proclames. Perquè desprès de cada bestiesa (i tots entenem perfectament a quines bestieses faig referència) hi ha hagut silencis clamorosos entre els líders religiosos més significats. I com va dir Unamuno, “...el silenci sol ser interpretat com aquiescència...”





J.Vinyeta
Setembre - Octubre 2006

ELS BISBES I LA UNITAT D'ESPANYA

Ja hi tornem. El Srs. Rouco, Cañizares i companyia, tornen a ficar-se on ningú els demana. Ells, que sempre han definit la seva tasca com Apostòlica, obliden el que son i intenten establir normes clarament polítiques que en cap cas els hi corresponen, volen fer-nos combregar (mai tan ben dit...) però amb rodes de molí. Aquesta gent han recomanat a les Parròquies que, a totes les misses es pregui per la “Unidad de España”. Només ens faltava això...!. El pobres creients, pocs, perquè és evident quer les esglésies son cada dia més buides, han de pregar, vulguin o no, els hi agradi o no, per la unitat d’Espanya.

Els Srs. Bisbes varen estar discutint la elaboració o no d’un text en la que es definís la Moral que implica el “trencament” d’Espanya, situació en la que sembla a la que hi estem avocats després, com no, de l’aprovació de l’’Estatut de Catalunya i en previsió dels Estatuts que, mica en mica, aniran aprovant-se, situació que imagino preveuen caòtica si la Pau (sí, ho he escrit en lletres majúscules), a més, arriba, finalment, al País Basc. Pel que he llegit, només 14 dels 64 Bisbes que hi eren presents es varen oposar al fet (no sé si el Plenari el formen 64 o més Bisbes). Sembla, dons, que només el 22 % escàs entén la moralitat de forma diferent de com l’entenen l’altra 78 % i escaig dels Bisbes presents a la reunió.

Penso que en aquests Senyors, se’ls hi ha de fer notar un parell o tres de coses:

 Si l’Espanya que ells pretenen algun dia es trenca, ho serà per una decisió clarament política que haurem pres els ciutadans d’aquest país o d’una part d’aquesta país. Si aquest fet arriba, no els hi quedaran gaires coses a fer: suïcidar-se, tot i que ho tenen prohibit; o marxar del país, amb clara disconformitat amb la decisió política presa per aquells als que els hi corresponia prendre-la; o acceptar la nova situació creada i col•laborar amb la resta de ciutadans que sí hauran acceptat el nou estatus (i penso que seria la mesura més intel•ligent) o mantenir-s’hi indiferents i no bel•ligerants; o participar activament amb la derogació, violenta si convé de la nova situació (com ja varen fer-ho fa més de 70 anys), per afirmar (diguem millor imposar) les seves tesis.

 Tot el que he dit, no es res més que un reflex de la situació que ells ja varen imposar durant el Segle XV. Tots aquests Senyors, al igual que fa sis-cents anys, no pretenen, per molt que ens ho vulguin fer creure, la unitat política del territori. Pretenen la unitat religiosa, que és molt diferent. Així van fer-ho en aquell temps, arribant inclús a obligar, sota pena en el millor del casos de la expulsió del País, als que no acceptessin allò que imposaven: la conversió al cristianisme. Milers i milers de ciutadans van haver de marxar deixant sotmès al, teòricament, unificat país en un caos administratiu i financer de conseqüències devastadores. Els que es varen quedar, varen ser vigilats per l’ull gegant de la Inquisició durant segles. Però, per arrodonir-ho, encara hi ha més. Quan la Segona República deixa clar el seu laïcisme i la pèrdua de privilegis per part de l’Església és evident, aquesta confabula i es revolta en contra del poder legalment instituït, donant un clar suport a un cop d’estat del que en surt una dictadura ferotge, dictadura que beneeixen, amb la que s’alien sense el més mínim pudor i amb la finalitat d’assolir el compliment del seu objectiu que no és altra que el de aconseguir novament la unitat religiosa. Aquesta vegada no hi ha expulsions del país per què la majoria dels que podien ser desterrats o havien estat afusellats o ja eren fora del país. Els que varen quedar atrapats aquí saben bé com els hi va anar, i recorden com un certificat del Capellà o del Bisbe els redimia d’un estat de semi esclavatge en el que es trobaven en els camps de concentració. Era clar que l’objectiu s’havia complert.

 Tots recordem l’actuació de l’Església Ortodoxa Sèrbia durant els últims esdeveniments de guerres civils a l’antiga Iugoslàvia. Ho dic gaire bé com a corol•lari, però els Bisbes Ortodoxos varen ser uns dels més aferrissats defensors d’allò que havia de ser La Gran Sèrbia. La pretensió d’aquella Església no era altra que la unificació religiosa dels països i, per aconseguir-ho era absolutament necessària la conquesta dels més afins i la aniquilació dels de religions diferents. El recolzament i submissió al braç armat que el Sr. Milòsevic va endegar per a portar a terme les seves ambicions imperials, que havien de culminar en la unitat geogràfica de la zona, era imprescindible per a que els Ortodoxos Sèrbis aconseguissin el seu objectiu: la unitat religiosa de tots els territoris. El genocidi i les neteges ètniques i religioses estan en el trist record de tots. Per tan, quan en algunes ocasions s’ha parlat de la possibilitat de Balcanització de l’Estat, tinguem ben clar, de produir-se, qui farà el paper de Sèrbia i quin serà el paper, aleshores, de l’Església Espanyola i en raó de què.

 El Bisbe Cañizares diu (Diari Avui, 03/07/06) “Estimar a la Pàtria i resar per ella és un deure de tots els cristians”. És evident que amb generalitzacions així, guanyarà el cel. Ni la seva pàtria és la de tots els cristians d’aquest país, ni tots els que estimen a la seva pàtria resaran, perquè hi ha molts que no creuen en la oració, ni tots els patriotes als que el Sr. Bisbe es refereix estimen a la pàtria que el Sr. Bisbe diu estimar, siguin cristians o no. La pluralitat, encara que els Bisbes no ho entenguin, existeix. I quasi segur, pel que diuen, que aquesta existència ho és en contra de la seva voluntat. Només ha faltat que s’insinuessin les negociacions amb ETA perquè quedés més evident encara que el que els hi fa por realment és la Pau, tot i que se’n omplen la boca predicant-la. Per què la Pau, la que sigui, crea un nou estatus polític del que se’n pot derivar, per exemple, un laïcisme tan legítim com legal que no estan disposats a acceptar.


Dons bé. Així volen la majoria dels Bisbes que estiguin les coses. Per molt que parlin de caritat, expressió de la que solen fer-ne molt d’us, i també en aquest cas hi han fet menció i l’han relacionat amb i per aquella Unitat Pàtria, em sembla que som molts els que tenim molt present aquella frase de A. Camus* que diu : “...l’Església s’ha quedat amb la Gràcia i ens ha deixat als cristians l’exercici de la Caritat...”. Oi que és molt greu?





J. Vinyeta
Juliol, 2006

* Albert Camus: Els Justus

Després del Referèndum

La data màgica del 18 de Juny del 2006 ha passat amb més pena que glòria. Però, ja ha passat!. S’ha emportat per endavant tot un Govern de la Generalitat i, més greu encara, al propi President i, com a conseqüència, ha portat a la convocatòria d’eleccions al Parlament per a la Tardor propera. Ara, els analistes tornen a fer càbales per explicar el perquè de tot plegat.

Hi ha un parell (o tres, no fos cas) de coses que penso que condicionen molt a l’hora de plantejar-ne qüestions i condicionants. En primer lloc, el resultat del Referèndum en sí mateix. Els Partits, tots, poden dir el que vulguin, però la participació ha estat per sota del 50% i penso que és greu. Aquest país nostre, no és Suïssa, per citar un exemple, Estat en el que es celebren referèndums cantonals amb una freqüència i per unes raons impensables en aquest nostre País (recordo que es va celebrar un referèndum per decidir si es modificava a l’alça el preu del pa o no...), País en el que encara, en determinats municipis (Zurich, per exemple), s’hi efectuen consultes populars que es resolen a mà alçada. En aquell País, de consultes tan freqüents, sembla obvi que la participació sigui baixa (pel que sé, en determinades consultes, la participació no ha anat més enllà del 20%). El que també és cert (perquè estem parlant, tot i els seus defectes, que també son molts, d’una societat molt madura), mai es posa en dubte el resultat del referèndum i, en qualsevol cas, si el resultat supera el 50% de la participació, es dona per bo. Però aquest país nostre no és Suïssa, la participació no ha estat la que els polítics necessitaven i hi ha qui pretén que no s’accepti el resultat.

El resultat del Referèndum, amb un sí aclaparador com a resposta, deixant a banda si el resultat ens agrada o no, no deixa lloc al dubte i la legitimitat d’aquesta resposta no dona lloc a discussió. Només els de sempre treuen legitimitat a tot allò que no els agrada, no els interessa o ha resultat contrari a les seves tesis. Només es poden fer càbales per una sola qüestió: per què aquesta l’abstenció? Personalment, la xifra no va ser-me estranya, tot i que el que es posava sobre la taula era una important Llei pel País (ens atrevim a comparar-la a una Constitució?). Però, tot i que l’abstenció en sí mateixa només vol dir que la gent no ha volgut manifestar-se, podem intentar trobar-hi algunes raons més profundes, que de segur n’hi ha. I entre d’elles poder assenyalar- ne les que, en la meva opinió, tenen un més marcat caràcter polític:

L’abús permanent que els partits polítics (per salvaguardar les seves esquenes, i res més, que quedi clar) han anat fent de la situació, que han allargat fins a l’avorriment només per pur protagonisme; les constants baralles, dialèctiques en el millor dels casos, entre els propis partits amb l’oblit flagrant de la serietat que les circumstàncies exigien; la clara evidència de que el País, tot i que se n’omplien la boca, no els importava el més mínim; la poca disposició del PSC en fer de l’Estatut una llei acceptable per Catalunya vista la por manifesta en descavalcar al Sr. Zapatero, si el text sobrepassava els límits que el PSOE estava disposat a acceptar; la traïció de CiU, que ha venut al País per un plat de llenties (o un ministeri, vés a saber...!); aquest permanent gest dubitatiu d’ERC que, a més ha estat expulsada del Govern que ella va crear, incapaç de fer servir aquella famosa clau de la que tan n’esperàvem i que ha tingut l’estranya virtut de aconseguir que molts (moltíssims?), davant d’aquest si - no – abstenció - nul – nul polític, hagin votat de forma que no se’ls podés confondre amb vot del enemic; l’oposició sistemàtica, permanent, continuada a tot el que olori a català per banda del PP; l’actuació ICV, seguici descarat i permanent dels partits majoritaris, etc... tot plegat, i que és molt, han acabat per fastiguejar a més d’un, i de dos... que varen optar per anar-se’n a la platja o, senzillament, per quedar-se a casa veient la tele. Per tot plegat, certament que no esperava un altra resultat. Però tot i això, apropiar-se d’aquesta abstenció ho entenc com error, perquè, com ja he dit abans, l’abstenció és la pura expressió del silenci (no opinar, i res més) de la ciutadania. I no es pot oblidar que, a més, hi ha sempre una abstenció activa i permanent en qualssevol consulta. Però, si hi parem atenció, només els de sempre, amb el clar objectiu d’aparentar un desfeta social, que legitimi qualsevol acció que el PP vulgui portar a terme en contra del text votat (inclòs un recurs d’inconstitucionalitat només, com sempre, per posar pals a les rodes...) s’apropien del que no els hi correspon.

El pitjor de tot això, és que aquesta abstenció, no servirà de res Els partits haurien de ser conscients (si és que els hi queda consciència....) de que la societat civil ha dit alguna cosa amb aquesta abstenció i que, en qualsevol cas, o no han estat capaços d’il•lusionar a aquesta societat civil que els hi ha voltat l’esquena directament a ells, a tota la classe política en general, o el text que ens va ser sotmès, el que encara seria més greu i també han d’analitzar-ho, no mereixia més que el menyspreu de, al menys, el 50% dels que havíem d’anar a votar. En el primer cas, com a manifestació clara de la pèssima gestió realitzada pels partits del text sortit del parlament de Catalunya. En el segon cas, perquè el text finalment posat a referèndum, els hi ha pogut semblar clarament insuficient pel País i per les seves reals necessitats.

Que els partits polítics s’estudiïn la lliçó que els hi hem posat davant, seria bo per tots. En pocs mesos més hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. I si no han aprés ben apresa aquesta lliçó, potser que els que hem d’anar a votar ens quedem a casa amb la finalitat de suspendre’ls-hi el curs, que és, malauradament, l’únic correctiu que els hi podem aplicar. I, a més, es l’únic que entendran si és que, arrel d’això, queden fora de nòmina. Perquè, els pobrets ciutadans, tot i que pobrets, hem d’exigir serietat a tota aquesta trepa que deixem que ens representin. Si no som capaços d’exigir-los-hi aquesta serietat, tampoc tindrem dret a la protesta. I serà veritat allò que tant es diu de que tindrem, ni més ni menys, el Govern que ens mereixem.



J. Vinyeta
Juny 2006

Píndoles d’actualitat (V)

Del Dopatge en el ciclisme.-

Aquests últims dies s’ha posat en boca de tots, per la descoberta realitzada en el despatx d’un conegut metge especialitzat en el ciclisme i metge d’equips ciclistes, d’aparells per a conservar sang, extreta en moments o situacions de màxima oxigenació del ciclista en qüestió, per reimplantar-la en el moments o situacions en que es precisi un esforç superior. A més, si han trobat medicaments especialment indicats, ultra que prohibits per la UCI, confirmant allò que tots imaginàvem però que ni amb la boca petita ens atrevíem a manifestar.

No penso que es pugui assenyalar amb claredat als responsables de la existència del dopatge en el món de l’esport, perquè, pel que em sembla a mi (i així ho exposaré més endavant), els responsables son molts i tots a l’hora. No vull dir amb això que la responsabilitat última no sigui la del esportista, tot i que personalment em costa d’entendre que una decisió, que considero presa de forma estrictament personal, pugui ser discutida de la manera en que normalment o és. Dit de una altra manera: si un esportista decideix dopar-se, allà ell amb les conseqüències, que, pel que expliquen, son nefastes. Però, el que sí és cert és que contra del dopatge, s’hi oposa la teoria de la necessària igualtat entre tots els competidors. I, pel que jo entenc, aquesta teoria no s’aguanta per en lloc. Els països econòmicament més poderosos i tecnològicament més avançats, realitzen una molt millor preparació diguem-ne tècnica dels esportistes que els representen, i, per aquesta millor preparació, s’emporten la majoria dels llorers. Els esportistes d’elit dels països més avançats, no son sotmesos, llevat de determinats casos, al dopatge químic – farmacèutic, però sí ho han estat al “dopatge tècnic”. En qualsevol cas, sigui pel “dopatge” que sigui, la igualtat que es demana, no existeix.

Dit això, penso que hem d’anar una mica més lluny. Suposo que tots estem d’acord en que l’esport, avui dia, esta molt lligat i controlat pels afers econòmics. Dit sense embuts: Esport és diner... I si no, per què es paguen fortunes pels drets de retransmissió radiotelevisius dels actes esportius? I si es paguen fortunes, acceptaria el patrocinador uns resultats que no complissin amb les expectatives? Per què es presenten els actes esportius com autèntics espectacles, especialment televisius? A partir de tot això, no s’està forçant des de fora de l’esport a que aquest estigui per sobre de les capacitats dels esportistes? . M’explicaven, no fa gaire, que durant el Giro últim, van haver-hi en tres dies, tres etapes de més de 200 Km. cada una, amb cinc ports de muntanya inclosos. És creïble que un ciclista, protagonista d’un esport considerat molt dur, pugui suportar això durant gaire bé un mes, sense alguna “ajuda” exterior?. Honradament, jo penso que no. I per tan, la complicitat de tot el conjunt mediàtic en el tema del dòping en les competicions és, de forma clara, si no existent, quant menys tolerant. Que passaria si una retransmissió per televisió hagués de ser “tallada” per enfonsament físic dels protagonistes? Si això no ha passat ni passarà mai, que hem de pensar?. Tot això, sense entrar a discutir sobre els premis en metàl·lic o en espècies que reben els triomfadors (fets als que no els hi trec gens de legitimitat, que quedi clar), però que potser conviden als participants a determinats esforços “extraordinaris”.

Ah...! I no sé si és just carregar-los-hi els neulers sempre en els mateixos, als ciclistes. Els altres esports, no presenten cap mena de problema al respecta? O, és que el cas dels ciclistes és l’únic o el més evident? Algú ha de mullar-se i treure les benes que cobreixen els ulls dels que no hi volen veure.



El Sr. Espada

Hi ha qui em vol acusar de cínic. Personalment més absolutament igual. Però aquells que em volen acusar de cínic, saben que si una cosa no faré és combregar amb la seva manera d’entendre el món o de veure’l, que és el mateix. Ens podem fotre en el merder de considerar si la persona està per davant de les definicions normalment establertes de país (ja no en vull dir pàtria per la connotació romàntica del terme i per les connotacions imperialistes que la majoria d’aquesta intel·lectualitat, preferentment d’esquerres, adjunten a aquesta definició, quan es parla o és fa referència al país – pàtria nostre: Catalunya), I dic que potser no cal que ens hi fotem perquè quasi em sembla irrellevant el fer-ho, donat que, avui dia, la tendència del que, generalitzant, anomenaríem l’Esquerra (de l’Eixample, evidentment) aquesta esquerra dominant, tan comprensiva i tan social amb els seus, la tendència dic, és la de ser bon minyó perquè així s’està “a la page” (que jo també el parlo el francès, tot i que sé que no els hi fa cap gràcia...!), el que permet, a més, seure a prop de la menjadora.

Dic tot això en referència als fets produïts a Girona en una conferència que va realitzar el Sr. Arcadi Espada i que va acabar (millor, va començar) com el Rosari de l’Aurora. Pel que jo sé, va estar increpat, a la entrada al recinte on havia de donar la conferència, per un grup de Maulets. Així les coses, algun d’aquests nanos va fer alguna cosa més que increpar i sembla que, al Sr. Espada, li va caure alguna plantofada de certa intensitat, amb una certa indiferència, segons diu, per part dels Mossos, allí presents. Com era d’esperar, el rebombori que això ha generat a les Espanyes i entre les ànimes sensibles d’aquí (i que son moltes...!), i especialment en totes aquelles ànimes esquerranes o esquerranoses de les que parlava, ha estat notable. Tan que, per les coses que he llegit, només els hi ha faltat a molts el sac, la cendra i el ciri i fer circumval·lacions al voltant de l'Església de San Gregori Taumaturg, demanant perdó. Però centrats en les coses amb el màxim d’aquella objectivitat impossible, però que no per impossible ens ha de fer acceptar el que creiem fora de la veritat o a prop de la mentida, hem d’entrar de ple en el tema i donar-ne una altra visió, pot ser més ampliada, del fets.

M’explico.

Fa molts anys s’explica que en el Parlament Anglès, a Londres, algú va dir-li a un membre de la oposició parlamentaria, més o menys, allò de que “...no estic gens d’acord amb el que Vè. diu, però donaria la vida perquè pogués defensar-ho...”. No dic que no fos un acte heroic, aquella acceptació. Però estic absolutament convençut de que aquella proclama, que ha passat a la Història, va ser feta amb l’absolut convenciment de la lleialtat de la banda contraria en el debat corresponent. I em sembla bé. El que no vol dir que jo accepti el mateix planteig davant d’algun que sé positivament que no tindrà amb mi aquella lleialtat de la que parlava o suposava aquell Lord en respecta del seu interlocutor.

Mireu, no sé si haig de justificar les plantofades. Però, què s’ha de fer amb una persona que forma part d’un grup polític que afirma “... que qualsevol deslleialtat constitucional (en referència al nou Estatut) ha de ser resolta amb els tancs i algú (suposo que un nou Salvador de la Pàtria afegeixo jo), ha d’estar disposat a fer-ho...,” (Boadella dixit..! i no ha estat desmentit pel Sr. Espada...!) o que confon la llibertat d’expressió amb l’insult permanent, com ho fa un altra dels seus (el Sr. Félix de Azúa) i al que tampoc desautoritza?. Podeu comprendre que, davant d’aquestes afirmacions (i n’hi ha d’altres en aquell famós Manifest d’aquest grup “d’intel·lectuals” que també posen els pels de punta...), no és pot respondre amb allò romàntic de que jo moriria perquè el Sr. Espada pogués opinar, perquè el seu pensament, és clar que el defensarà a canonades i trets d’escopeta. I això serà la màxima expressió de llibertat possible i necessària...Una guerra justa...! Posades així les coses, em sorprèn una mica que, davant de la seva extrema violència, posi al crit al cel perquè ha estat objecte d’una violència quasi infantil, i fer-ne d’ella “causus belli” en contra, evidentment, de la gent que com jo creu, i amb fermesa, que aquesta Pàtria meva-nostra ha d’anar endavant i sense salvadors que vulguin tutelar-nos i que ens marquin el destí, el seu destí, que en cap cas coincidirà amb el que nosaltres ens vulguem triar. Qui és o qui son realment els cínics?



El Sr. Rajoy i el trencament amb el PSOE


Sembla que tothom s’ha esverat molt amb l’emprenyada del Sr. Rajoy que, sobre el paper, ha deixat a la resta de partits sols davant del procés de pau que ha iniciat el Sr. R. Zapatero. Personalment, penso que és una cosa bona: que es quedin fora i que deixin treballar als demés. Tinc molt clar, o així m’ho sembla, que no perquè el PP sigui fora de la resta de voluntats que si volen (volem) la pau, hi haurà més crispació de a la que ens tenen habituats. Acostumats com estan a la manipulació permanent, inclús de les realitats més evidents, no per que participin en el procés de pau, la qual cosa sí que seria per a ells un canvi de posició important i que centraria al partit clarament escorat ara a l’extrema dreta, canviaran de criteris i de formes de fer les coses. Per tan, si no volen ser-hi, que no hi siguin. Allà ells. Però tinguem clar que, sense el més mínim pudor, sense cap respecta pels que sí volem la pau i sense el més mínim dret a fer-ho, posaran tots els pals a les rodes que puguin per entorpir el procés, tan si hi son com si no hi son. Això sí. Fins a deixar evident que el que volen no és la pau si no la continuació de la violència com a generadora dels vots en els processos electorals que juguin a favor seu.

Qui realment te la pilota ara, és el partit socialista. I penso que és ara el moment d’iniciar els processos legals per a la abolició de la tan famosa i nefasta Llei de Partits i de trencar definitivament amb el famós Pacte Antiterrorista, dues lleis essencials que han de ser derogades si és vol que el procés avanci, dues Lleis en les que, a més, s’hi varen involucrar el socialistes ben solets per raó de l’espanyolisme que sempre els ha caracteritzat. Aquestes derogacions comportarien la reobertura del diari Egunkaria (aquell diari que el Sr. Fèlix de Azúa sembla que entenia com a ben tancat, mentre la Cope hauria, segons ell, de restar oberta). Com també han de ser-ho, posteriorment la famosa llei dels referèndums que involucrava als Presidents Autonòmics i alguna cosa més, com a més urgents. Ara és el moment, Sr. R. Zapatero, perquè si el procés que Vostè ha iniciat es trenca per manca de valentia per part seva en la presa d’aquestes decisions imprescindibles, ni jo ni la majoria de ciutadans d’aquest país que volem la pau, no li perdonarem mai. I no oblidi, Sr. Zapatero, que, per tirar-lo endavant, a més, és ineludible el prescindir de la cridòria permanent del Partit Popular, manifestacions setmanals multitudinàries incloses.


Vinyeta
Juny, 2006



P.S.:

Pocs dies després del comentari als fets en el que el Sr. Espada en va ser el protagonista, llegeixo en el diari Avui del dilluns 12 de Juny d’enguany, que en un acte de “desgravi” convocat pel Sr. Espada i els seus amics, els anomenats “Ciutadans per Catalunya”, el Srs. Villegas, Espada i Boadella, varen prendre la paurala per a dir – copio literalment – que mentre existeixi Ciutadans per Catalunya no hi haurà “ni un pam de terreny prohibit al país” on no puguin anar i defensar la llibertat d’expressió. En referència als Maulets Espada va assegurar que “a Catalunya hi ha persones que no son demòcrates i que tenen una concepció dictatorial de la vida i la moral pública. “cal conviure amb elles com es conviu amb el mal” va reblar mentre era escortat per nou furgons dels Mossos d’Esquadra. El diari acaba aquí la crònica.

Aquests senyors, tenen tota la raó. S`ha de conviure amb aquests antidemòcrates com es conviu amb el mal. Però, essent sincer, aquets antidemòcrates com els Maulets que només criden (la famosa agressió no ha estat confirmada pels Mossos d’Esquadra), em fan moltíssima menys por i em preocupen gairebé gens davant d’aquests altres, també antidemòcrates que, a més, posarien els tancs al carrer per imposar-nos la democràcia. La seva, evidentment. Vistes així les coses, torno a preguntar, qui son realment els cínics.---

PÍNDOLES D’ACTUALITAT (IV)

Sobre els robatoris.

El tema de la Seguretat ciutadana, últimament, està en boca de tots. Els robatoris silenciosos o amb violència, és indiferent, a les cases - xalets de les urbanitzacions de Catalunya en general i del Sud del País en particular, que a més, i sembla que amb raó, son atribuïts als emigrants dels països de l’Est d’Europa, han posat en evidència el mal funcionament de les Forces de Seguretat desplegades en el nostre territori. És problema dels Mossos, de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil, de les Policies Municipals i, en fi, de tots els sistemes, cossos o unitats que puguin ser considerats integrats o afins en aquells.

Anem a pams. Els Ajuntaments, amb la voracitat que els caracteritza, han permès un desenvolupament urbanístic que, en la grandíssima majoria dels casos, tenia només com a finalitat el fet de cobrar els permisos d’obra, les contribucions posteriors i, tot i dient-ho amb la boca petita (i tots sabem perquè), és més que probable que hi hagués algun (o més d’un) 3 % pel mig. Com que les coses solen fer-se sense ordre ni concert, perquè la finalitat no és la de millorar la qualitat de vida de la ciutadania si no cobrar, els àmbits – urbanitzacions així creats son grans extensions i els sistemes de vigilància dependents de les Administracions no funcionen, senzillament perquè no hi son o son absolutament insuficients, com ha quedat palès. Les Policies Municipals (on n’hi ha), estan mes ocupades en posar multes d’aparcament que en altres coses, ratificant la voracitat recaptatòria dels Ajuntaments, els Mossos no estan desplegats arreu del País. I la Policia Nacional i la Guàrdia Civil han anat perdent efectius allà on els Mossos no han estat desplegats (pel retorn de bona part de les unitats a altres llocs de l’Estat especialment per raons del cost de la vida a Catalunya), efectius que, en marxar, no han estats substituïts per l’Administració Central. És dons evident que les Administracions han fallat. No han estat, una vegada més, a l’alçada de les circumstàncies. I la responsabilitat dels fets és únicament seva. Com es diu vulgarment, no s’han posat les piles fins que el clamor ciutadà ha estat unànime.

Quan és diu que la immigració il·legal es directament responsable de les malifetes, i en aquest cas sembla cert, hem d’aclarir un parell de coses. Quan es generalitza, el parlar d’immigració i d’immigrants sol referir-se, particularment, als procedents de l'Àfrica o Centre-Amèrica o Amèrica del Sud, és a dir, als que entren directament a l’Estat venint del seu propi país. Però, heus aquí, que, si com sembla ser, en aquest cas, els autors son de procedència europea, és la nostra frontera amb Europa (des de l’Atlàntic al Mediterrani, pels Pirineus) la que no esta ben controlada. I així les coses, és aquesta Europa ( França, Schengen o com en vulgueu dir...) la que no funciona amb els temes migratoris (i això no vol pas dir que amb al altres assumptes, sí funcioni) i, per tan, també i té la seva responsabilitat, i gran: un problema que és comú el remet a solucions particulars.

De totes maneres, sigui pel què sigui, el que és molt clar és que les administracions Europea, Espanyola, Catalana i Municipal, no han fet els deures, tampoc en aquest cas i han deixat novament paleses les seves ineficàcies habituals. Sort que la Senyora Tura va estar clarificadora i ens va donar la solució: emprar sistemes privats de protecció...



La febre pel Referèndum

El President Maragall em sembla que esta jugant amb foc. Si realment CiU va condicionar amb el Sr. Zapatero, com diu el President, la aprovació de l’Estatut al fet de que Maragall no es tornés a presentar a les eleccions autonòmiques, ens posa de nou, en la tessitura de comprovar, per si ja no era prou clar, que el PSC no té la més mínima independència. O, és precisament aquesta absoluta dependència la que el Sr. Maragall vol que sigui ben clara? En cap cas em sembla que l’afavoreix a una (real o no) o a l’altra de les dues interpretacions. La seva indefinició en la continuïtat com a candidat del PSC, deixant-lo, si més no, en funció del resultat del referèndum, encara dona més pàbul a la incertesa dels resultat, ja que dona a entendre que el referèndum no és gaire més que un plebiscit a la serva persona. Ell sabrà fins on li convé que sigui així, però, una vegada més, als pobrets ciutadans de a peu ens utilitzen amb fins, aquesta vegada no ja partidistes, si no amb fins exclusivament personals. Independentment de que aquella conxorxa que el Sr. Maragall ens anuncia sigui veritat o no, si és veritat, i donat que per tornar a governar els convergents es vendrien inclús al mateix Jordi Pujol, serà una nova mostra de la capacitat de traïció del Sr. Mas i dels seus corifeus. I personalment, i encara que només sigui per aquesta vegada, no els hi dono, als convergents, la presumpció d’innocència: un ministeri a Madrid, tiba molt...

D’altra banda sembla que el resultat serà ben ajustat a favor del sí. Com es gestionarà després aquesta victòria que gaire bé podríem definir com a pírrica?



El Codi Da Vinci

Vaig llegir la novel·la, però encara no he vist la pel·lícula. Des de el punt de vista literari, entenc que no te interès. Des de el punt de vista anecdòtic, haig de reconèixer que la vaig llegir amb un cert interès per la coneixença del molts de llocs geogràfics dels que en fa menció el Sr. Brown, l’autor. Des de el punt de vista filosòfic (o de pensament), tampoc m’ha interessat massa. El que hi diu, no és cosa que em preocupi ni em tregui el son. Però sembla que, a Roma (Vaticà i Opus), si. No penso pas que el que diu el Sr. Brown sigui per posar-se nerviós. Què passa, aleshores?. El text ha estat un Best Seller llegit, diuen, per més de setanta milions de persones. Realment això és molta gent i institucions com l’Opus i la mateixa Església, no hi queden, en el text, massa ben retratats. I això, agradi o no, ha creat un morbo molt especial davant del llibre. I ho és d’especial pel propi secretisme que, des de sempre, ha envoltat a les dues organitzacions esmentades. Quan tot és tan secret i surt algú que, amb base científica o no tan, però amb uns certs visos de credibilitat, sembla que obre portes per on poder treure el nas, a molts se’ls hi posen ulls com taronges i, amb la sorpresa per bandera, posen en dubte a l’ortodòxia (la qual cosa, personalment, penso que sempre és bo). Tots sabem, al menys els de la meva edat, que la posada en discussió de l’ortodòxia crea la reacció del sistema per evitar la pèrdua de les “essències” (pàtries o religioses donat que el conservadorisme val per a tots dos). I d’aquí que les ofensives que han posat en marxa tan el Vaticà com l’Opus per desprestigiar al text i al film, hagin donat la volta al món i que finalitzin amb la demonització de l’obra i la prohibició de la lectura del llibre per als més incondicionals (l’Opus), tot i que ignoro si el Vaticà l’ha inclòs el títol en el famós Index de llibres prohibits per a la resta de mortals Això no ha fet més que, d’una banda, donar publicitat gratuïta al Codi Da Vinci i, per l’altra, augmentar, vist des de fora, el secretisme que envolta sempre a les dues societats i, en conseqüència, el morbo que això genera. Com els hi sol passar sovint, pixen fora de test perquè, una i altra societat, saben que hi ha suficient documentació (precisament de la qual, a més, en son propietaris, tot i que guardada sota set claus, i de la que, per la impossibilitat per als pobres mortals d’accedir-hi, és precisament d’on se’n deriva aquest secretisme, d’altra banda inadmissible), la publicació i estudi de la qual posarien en entredit coses molt més importants que si Jesús es va casar o no amb Maria Magdalena i si aquesta n’estava embarassada o no. Parlem, per exemple, i només és a cop d’exemple, dels Evangelis Apòcrifs no publicats?

La fi del Tripartit i el Referèndum de l’Estatut

La cosa està molt tendre, encara. Allò que a Maig del 2004 es presentava, en el meu entendre, amb data de caducitat, ha arribat a la seva fi. El motiu, ha estat el NO que han decretat les bases d’ERC com a resposta a la pregunta que es farà en el referèndum sobre l’Estatut a celebrar el proper 18 de Juny d’enguany. Com a conseqüència de aquesta discrepància entre l’opinió i voluntat del Govern i els republicans, el President Maragall ha decidit trencar amb ERC, defenestrar als consellers d’Esquerra i convocar Eleccions al Parlament de Catalunya abans de final d’any. Fem una mica d’història.

ERC és el gran impulsor del Pacte del Tinell. Això, hores d’ara, ha deixat de ser important i no passa d’una pura anècdota. Però tots tenim prou clar que si ERC no hagués incorporat al PSC al govern, no hi hagués hagut Estatut. Tot i a contracor, molts varem acceptar aquella aposta contra natura dels republicans: ens era inassolible que ERC, clarament nacionalista i independentista, pogués pactar amb un partit amb marcada dependència del PSOE tot i que semblava que, independentment de la necessitat de confeccionar i aprovar un Nou Estatut, era necessària una obertura de finestres i renovar l’aire de la Casa dels Canonges, viciat per més de vint anys de govern convergent. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Rodríguez Zapatero, candidat del PSOE a la presidència del Govern Central per a les eleccions generals a celebrar al següent mes de Març, beneeix la conxorxa des de el mateix Balcó del Palau de la Generalitat i, imprudentment o potser convençut (com ho estàvem tots) de que no guanyarà les eleccions, promet respectar el nou text estatutari que s’aprovi al Parlament català. Per reblar el clau, en un míting preelectoral celebrat a Barcelona, acompanyant al PSC, hi torna. L’eslògan de la campanya per aquelles eleccions generals del PSC és, ni més ni menys, “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”.

El Govern Català inicia la seva caminada i, pràcticament al mateix temps, es posa de manifest allò que imaginàvem: La trobada d’en Carod amb els etarres a Perpinyà, deixa ben a les clares que qui mana dins del PSC es el PSOE. I ERC incapaç de fer quadrar al Sr. Maragall, accepta que el treguin del Govern. Aquella “clau” que, a pesar de tot, molts esperàvem que comences a obrir portes, resulta inexistent. Com també ho resulta en el cas Sellarès, o, finalment, en el cas Carretero... Res fa que ERC sigui capaç de plantar cara, ni tan sols per defensar els estrictes conceptes del propi partit. S’inicia la redacció de l’Estatut i torna a posar-se en evidència les dificultats que se’ls presenta al PSC cada vegada que, a la Comissió corresponent, s’aprova un articulat, la redacció del qual pugui posar en dificultats al Sr. R. Zapatero i al PSOE. Entre tan R. Zapatero comença a matisar les seves repetides declaracions d’acceptació del possible text que pugui sortir del Parlament català. La caverna mediàtica, empesa pel PP i, inclús, ventada per membres significats del PSOE (Bono, Rodriguez Ibarra, Chaves...), posen en marxa una campanya anti estatut de gran gruix, anunciant les més grans desgràcies per l’Estat Espanyol si arriba la seva aprovació, sent-ne la més greu la de la desmembració inevitable de las Españas. Realment, tampoc esperàvem menys de tota aquesta trepa.

L’espectacle Convergència, PSC i ERC (ja sabem que la presència d’ICV és purament testimonial...) és llastimós. Els partits, pensant, com sempre, només en els seus interessos particulars, es barallen per un major protagonisme en la foto final, protagonisme al que també hi renuncia ERC per deixar-lo específicament al PSC i a CiU. La foto, finalment, es realitza als finals de Gener d’enguany, després que CiU aixequés el llistó del text de l’Estatut, considerant com a irrenunciable la inclusió del Concepte de Nació com a definició de Catalunya, la creació de una Agència Tributaria Única com a solució al problema endèmic del finançament de Catalunya i el blindatge de competències De totes maneres, el mateix dia de l’aprovació del Nou Text al Parlament de Catalunya, el PSC, en una altra definitiva mostra de submissió al PSOE, anuncia que, en el Tràmit Parlamentari, a Madrid, presentarà esmenes a la baixa del text. Dient-ho ras i curt, ens han pres el pèl.

ERC es va posicionant en la línea més dura de la negociació, en la que el Sr. Iceta, portaveu del grup socialista català, negocia, no solament a la baixa si no que ho fa des de la banda de la taula en que s’hi asseu el PSOE. Esperpèntic, però absolutament real...! I és en aquest punt de disbauxa i desacords entre els membres del Tripartit, que el PSOE aprofita per a negociar directament amb CiU a la Moncloa: en Mas i en Zapatero pacten un text que, pel que he pogut comparar, converteix al text inicial en calderilla. ICV, abans de conèixer el pacte, el dona per bo i el PSC, sabedor que el pacte assegura el cap polític del Sr. R. Zapatero, el dona també per bo. Finalment, sotmès l’articulat al Parlament de Madrid, és aprovat el text. El President de la Comissió Estatutària del Parlament de Madrid, l’inefable Alfonso Guerra es permet el luxe de dir, i sornejant, que “...al Estatut le hemos pasado el cepillo...”

Davant de totes aquestes situacions, penso que s’hi ha de fer algunes precisions:

L’espectacle que la classe política catalana ens ha estat donant, és absolutament llastimós. Sense ordre i sense estratègia comú, han estat víctimes propiciatòries d’un partit, el PSOE, que ens ha deixat clar, al menys als que formem part de la infanteria més elemental, que ells sí sabien fins on volien anar. La falta de capacitat per a decidir els objectius clars de la negociació que s’havia de portar a terme entre el quatre partits catalans que havien de negociar amb Madrid, fan que els de l’altra banda de la taula tinguin els asos de la baralla a la mà, abans de començar a negociar.
Penso que podem parlar d’una clara traïció, per part de Convergència, a tot el país. Amb independència de la gravetat del fet, ha de quedar clar que la traïció és propiciada pel desori en que el conjunt dels negociadors es troben. Però, per a tots els altres que no som convergents, és evident que, en tot moment, ha privat molt més els interessos partidistes que els interessos de país. No es pot endurir el text en primera instància a Catalunya, per sortir finalment a la foto, presumint a més d’amor a la Pàtria, havent concertat un altra text a la Moncloa amb nocturnitat i traïdoria, clarament devaluat. Això no deixa ni eximeix de responsabilitat a la resta de formacions polítiques. L’espectacle general, repetim-ho, que ens han brindat, ens ha deixat sense esma. Per a totes aquelles formacions (sense excepcions...!), tot i que se’n omplen la boca, el que menys compta és Catalunya. I la desfeta general que han propiciat dificultarà enormement, en la meva opinió, que el catalanisme, el sentiment de País, es regeneri amb una certa celeritat.

El Sr. R. Zapatero a faltat clarament a la seva promesa, la qual cosa tampoc deixa de ser estranya, El PSOE, de sempre, no ha tingut mai una idea de descentralització de l’Estat Espanyol, per molt que en vulguin presumir. La sintonia entre el PP i el PSOE és molt més important i més gran del que molts es pensen. N’hi ha prou en recordar per exemple, que no s’ha desmantellat el famós Pacte Antiterrorista i no s’ha canviat la llei que prohibeix que determinats referèndums siguin convocats pels President Autonòmics. Per aquesta sintonia, que es va posar immediatament manifesta després de les Eleccions Generals, era clar que el text de l’Estatut seria greument mutilat. D’altra banda, pensar o voler fer-nos creure que a Madrid i tenim amics, no deixa de ser d’una innocència clamorosa. Si, a més, tenim clara la absoluta dependència disciplinaria del PSC català del Carrer Ferraz, entendrem que era més que probable que les promeses del Sr. Zapatero, fossin incomplertes, facilitat per la manca de contestació que, en qualsevol cas, té el PSC davant de les decisions que el seu partit pren a Madrid.

Posades així les coses, es feia molt difícil que ERC donés un si al referèndum de l’Estatut. La primera opció, la del “vot nul polític”, a fi de que el PP no pugui apropiar-se de un no que no li correspon i que estaria a les antípodes de la ideologia que el PP representa, semblava una cosa de una certa lògica. Es salvaven el mobles. Però heus aquí, que les bases del Partit Republicà, criden, aparentment, a l’ordre a la seva directiva. I aquesta, en contes de mantenir l’acord inicial i posar els càrrecs a disposició del Partit després, comet l’error (pot ser ja calculat) de sotmetre a la Assemblea del partit la seva decisió, que és revocada per les bases que imposen un no al referèndum, en clara oposició al sí que proposen el Govern i CiU. Obliden, en la meva opinió, que un partit que aspira a governar, no pot deixar en mans assembleàries la presa de decisions corresponents. Les direccions dels partits han de governar, prendre les decisions que creguin més adients i que les urnes (incloses les de les bases) els escalfin i, si ho creuen aquestes últimes convenient, inclús els fotin fora de les poltrones per haver pres decisions en contra del ideari del partit. I no al revés. Si com diuen alguns, sempre s’havia considerat per part del partit republicà que, en qualsevol cas, la decisió hauria de ser sotmesa a consulta a les bases, és evident, en la meva opinió, que, aquestes bases, haurien d’haver estat consultades abans de deixar un clar compromís amb el Govern (amb el que no hi havia pacte escrit, a pesar de tot, segons varen dir els propis Republicans, deixant entreveure la existència, quan menys, d’un pacte tàcit al respecta) i amb el país (tots recordem les declaracions del Sr. Carod, al Pati dels Tarongers, el dia de San Jordi), donat que la possibilitat de que el text fos mutilat era mol més que possible. Si, a més, això fos el resultat de una nova mostra de la ingenuïtat crònica dels republicans, que quedi clar que s’ho han de fer mirar d’una vegada per totes. A pesar de tot, és l’únic partit que ha estat conseqüent i ha defensat fins al final al text que va ser aprovat per quasi el 90% del Parlament de Catalunya,

El PSOE, que ja fa dies que es vol treure de sobre a ERC, per allò de que és un company incòmode de viatge, força a Maragall a prendre la decisió de defenestrar als Republicans. La possibilitat de un no com a resultat del Referèndum posa molt nerviós al PSOE que no pot suportar per més temps la pedra a la sabata. Havent ja “pactat” amb Convergència, pot deixar allò que l’incomoda i que ha estat, a més, l’objecta permanent de la cridòria del Partit Popular. La situació que això crea, és complicada. És cert que, qualsevol modificació substancial de la Primera Norma (l’Estatut, és la norma primera d’una Nació que és Catalunya, o és que Catalunya no és una Nació?) ha de ser sotmesa i ratificada, o no, en un referèndum posterior al tràmit parlamentari. Per tan, entenc que el Sr. Maragall anunciés la celebració de Eleccions immediates a la celebració del referèndum i, al mateix temps, iniciés la campanya electoral, tan per a obtenir un resultat afirmatiu en el Referèndum com per donar, al menys per una vegada, una sensació de lideratge de la que ha estat mancat durant tot el temps que ha durat la Legislatura, servint en safata, al PSC i al PSOE, els caps dels republicans

El President Maragall, en els escassos dos anys i mig de Presidència de la Generalitat, ha anat demostrat de forma inequívoca la seva escassa manca de lideratge. Ja va ser així mateix quan va fer “l’espantada” que el va portar a Roma des de l’Ajuntament de Barcelona. El cognom que té, amb l’historia que representa, no és sinònim de capacitat en el sentit polític més ampli de la paraula. I si algú no és capaç, ha de tenir arrestos suficients per a muntar un equip que superi les limitacions personals (l’exemple emblemàtic és el que s’explica a les universitats en respecta a la actuació, en un cas similar, d’Henry Ford II). Aquest cop, amb la Generalitat com a fons del drama, ha estat pitjor que en la seva etapa municipal: el seu partit, Ciutadans pel Canvi, no ha existit, fagocitat pel PSC. I el PSC, que rep instruccions directes del PSOE, entén que hi ha altres candidats (en Montilla, per exemple), que faran molt més bona feina amb clara perspectiva espanyolista. El cas és que els propis correligionaris (el PSC), tips de les “maragallades”, de la clara falta d’autoritat i de lideratge, de les falses oposicions als criteris del partit central i de que recerqui una independència de la que no en pot presumir (han estat molt aclaridors al respecta els intents de canvis de govern, el penúltim del quals tots sabem que va ser autoritzat pel PSC per les declaracions del Conseller Carretero, realment crítiques amb l’actuació del Sr. Zapatero respecta de l’Estatut...), ha decidit, pel que sembla, oblidar-se d’en Maragall, deixar-lo al marge de les decisions de partit i mirar de trobar un nou candidat més afí, no per excés de nacionalisme del President, si no, senzillament, un candidat més previsible. I això, de no fer-ho oficial en un termini previ a la data del Referèndum, situat al 18 de Juny proper, crearà el drama social inherent a tota indefinició política, indefinició que suposa l’aturament de l’activitat política, econòmica i social fins que aquesta indefinició no sigui corregida i aclarida, en un sentit o un altra, a més de condicionar el referèndum de forma evident.


Així les coses, que hem de fer els pobres mortals davant del referèndum del proper 18 de Juny? La veritat és que, entre tots plegats, ens ho han deixat ben malament. El Parlament, és a dir, nosaltres, tots, llevat dels pocs de sempre, els hi varem deixar a les mans un text amb una definició clara i contundent del nostre País, que establia uns criteris bàsics de finançament de manera que haguéssim pogut deixar de pidolar i, al mateix temps, permetia la gestió dels nostres recursos, que assenyalava la nostra llengua com a la oficial del País, i que, fonamentalment, a pesar d’un clar intervencionisme (potser per allò de blindar competències), donava a aquesta “...pobra, bruta, trista i dissortada Pàtria...” un mínim de Dignitat i un molt d’il·lusió. Tot s’ha perdut per la ineficàcia dels que, com sempre, han estat més atents a sí mateixos que no pas a les necessitats del País. És evident que, avui per avui i en aquestes condicions, no puc donar el sí a un text que, després de la feina, em deixa una mica menys fotut del que estava fins ara i amb el trist convenciment de que no ha valgut la pena l’esforç.

De totes maneres encara hi ha quelcom que em preocupa molt i molt més: i és el veure que, incomprensiblement, la societat civil d’aquesta Nació, no s’ha alçat per manifestar obertament la seva indignació davant de tots aquests que pensen que ens han de tutelar permanentment i que no fan gaire més que prendre’ns el pèl. El fracàs de la classe política d’aquest País nostre ha estat absolut. No son ni tan sols millors que aquells funcionaris que pul·lulen per les Administracions sense més intenció que la d’arribar a final de mes. Han esgotat les seves minses capacitats de portar al País endavant. No donen per més. Però no hi veig voluntat de fer-los-hi veure que aquesta Nació ja en té prou de la seva ineficàcia.

O és que, potser, no som una Nació?

Coses que passen: CRISTA

Resulta que la foto en la que s’hi veu a una dona crucificada, que la FNAC ha editat en un pòster, foto que el propi autor anomena CRISTA, ha posat en evidència a tota aquesta trepa d’intransigents que condicionen, encara que diuen no voler-ho fer (i jo estic segur de que si volen), tota la nostra vida. Per les denuncies que es varen presentar i que va rebre, la FNAC va retirar el pòster.

Fa pocs dies, vaig posar sobre la taula el tema dels dibuixos de Mahoma que, en bona hora, va publicar un diari danès i que va ocasionar totes aquelles desgraciades manifestacions dels països, gaire bé tots ells, teocràtics i, per més inri, amb les llibertats ciutadanes sota mínims, per no dir-ne que inexistents. La pobre resposta que el mon occidental, i en especial la de Europa, va donar al tema, va posar de manifest, una vegada més, que qualsevol cosa esta pel damunt de la llibertat.

Ara ens passa el mateix aquí, amb la única diferència de que, en comptes d’en Mahoma s’hi veu una dona clavada en una creu.

La nostra societat, parlo de la societat d’aquest país, Espanya, pateix d’una sèrie de defectes que resulten de la opressió que l’església Catòlica, amb la aquiescència dels governs de torn, ha estat exercint, i, pel que es veu, encara exerceix sobre de les seves gents. El problema no és tan la opressió física, que hi és (n’hi ha prou en recordar les últimes manifestacions de la dreta cavernària en las que els bisbes, acompanyats d’un bon grup de membres de l’estament eclesiàstic, hi han estat presents fruint i delectant-se amb la misèria individual i col·lectiva que hi participava...), si no en el manteniment del rentat de cervell que, durant segles, ha estat realitzant sobre el personal més vulnerable d’aquest país, que, pel que sembla és més del que potser creiem. No vull entrar a definir a l’Església i a la Fe com a l’opi del poble (vull pensar que entre els cervells de la revolució soviètica del 17 i jo hi ha diferències molt més que notables), però és ben cert que la Fe és la cara oposada al pensament entès aquest com “l’element” generador de l’anàlisi i de l’esperit crític mínimament necessari davant de qualsevol situació en la que s’hagi de prendre la més elemental de les decisions.

Es per això, que, per tot plegat, no hi veig diferència entre moros i cristians: sía per la causa de Mahoma o per la causa de Crist, la fe obnubila. Els resultats, tot i que amb algunes diferències, son els mateixos. Els creients intimiden perquè, així ho entenc, no toleren res que els pugui fer trontollar la fe, donat que, els que la practiquen, son incapaços de posar a res que l’afecti en quarantena. Després, si convé, enviaran allà on creguin necessari, als seus braços armats perquè, en el millor dels casos, només cremin banderes o pòsters que considerin ofensius, o cremin directament ambaixades o amenacin de posar bombes als teatres on aquells entenen que s’hi blasfema.

Això ens permet posar sobre la taula, novament i per enèsima vegada, una sèrie de conceptes que no hi ha manera d’aclarir ni per els moros ni per els cristians. La Fe, tan per a uns com per als altres, per ella mateixa, intrínsecament, no admet discussió: no permet el dubte i, per tan, és impossible qüestionar-la. Per tan, no te raó de ser tot allò que, des de qualsevol aspecte, pugui posar-la a la Fe en l’àmbit de la dialèctica, la qual cosa podria generar algun dubte. Això no seria greu si no fos perquè, tots aquests que son els que, nominalment, tot sigui dit, es creuen reserva espiritual per a la conservació de les essències pures, des de sempre que detenen el poder i fan el que convingui per a mantenir-lo. En l’àmbit cristià, per exemple, n’hi ha prou en recordar, una vegada més, els pactes amb l’Emperador romà Constati i l’aleshores Bisbe de Roma a principis del Segle IV, o els pactes foscos entre els anomenats Reis Catòlics amb la posta en marxa de la Inquisició a Castella i Aragó a finals del segle XV, o amb la comunió entre el govern d’en Franco i l’Església d’aquest país o a les més subliminals connivències entre el Partit Popular i la Conferència Episcopal, avui dia. En l’àmbit de l’Islam, els pactes ja no existeixen si no que hem de parlar d’una autèntica identificació Poder - Religió amb sistemes polítics i administratius clarament teocràtics. Uns i altres, utilitzen el Poder amb l’excusa del manteniment de la Veritat. Quan per aquesta Veritat ha d’anorrear-se a la teologia, és a dir a l’expressió del contingut d’aquesta Fe d’una forma més o menys coherent, i només aquesta Veritat permet l’ortodòxia (que curiosament és el que s’utilitza quan de controlar al personal es tracta), aleshores neix i creix el fonamentalisme i, en conseqüència, aquesta fèrria oposició a qualsevol expressió de llibertat. I penso que aquesta és la clau de volta de la situació

Queda clar, dons, quin és realment el problema. Però, per quina raó permetem que la arrel del problema sigui el que realment és?.

És ben cert que totes aquestes simbiosis de les que parlo, fan, encara avui dia, por. La història és plena, i durant segles, de fets en els que el poder terrenal ha actuat per delacions del poder religiós, i viceversa. Això ha impregnat al pensament col·lectiu de pors i de fantasmes. Si a més, al nostre País, hi afegim la por que la dictadura d’en Franco va estendre arreu de l’Estat, els càstigs que els capellans i religiosos predicaven i dels que seríem objecte els pobres humans si no fèiem bondat, és fàcilment comprensible que, en molts, encara existeixi la por a l’infern que és on els conduirà, inexorablement, la comissió del pecat o l’enfrontament a aquells que el propugnen.

Així estan les coses. La timidesa amb que la societat actua davant d’accions en clara oposició a la llibertat en sí mateixa com la que és causa d’aquesta comentari, parella a la timidesa en la resposta dels que cremaven les ambaixades, és un reflex de la pèssima actuació amb que les Administracions, especialment aquí, a Europa, afronten problemes capitals com el de l’emigració i els que d’ella se’n deriven. Perquè aquells que podrien fer-hi quelcom més, son sota l’ombra d’aquest núvol perniciós que, com diu Michel Onfray[1] “...deforma la realitat del dia a dia...” i, el que és pitjor, només per pura i simple contemporaneïtat amb el poder que aquells detenen. O, en el pitjor dels casos, perquè també a ells, els hi fa pànic la llibertat.
[1] Michel Onfray.- Tratado de ateología.—Anagrama, 2006