776.- Des del dolor a l’esperança incerta.-
Sent sincer, quan el dia 9
de Novembre escoltava a Puigdemont i ens
deia allò de la signatura d’un l’acord
“...de investidura i de legislatura...”, amb el PSOE, em vaig
emprenyar. No era això el que ens havien fet entendre i el que Junts defensava. En tota
l’estona pensava en aquelles quatre
condicions prèvies que Puigdemont ens va presentar com a innegociables, em semblava que de cap
de les maneres s’havien complert, i tot,
aparentment, se n’anava en orris. Em va fer mal, no puc negar-ho.
Però, abans de decidir quina hauria de
ser la meva posició, quedava clar que s’imposava una lectura calmada del text
de l’acord firmat, abans de fotre-ho tot
pel pedregar. I així ho vaig fer.
El primer que em va
sorprendre, va ser aquella manera de presentar allò que havien definit com acord. Em sorprenia aquell format
tan allunyat dels pactes signats en una
taula, amb uns papers i amb les TVs davant per a donar-ne fe i satisfer els egos del signats. Era una raó estranya, per què aquella separació en declarar
l’acord?
Però, en llegint-lo, el que
primer sorprèn és aquella manera nova d’entendre i presentar el problema: Un
conflicte que ve des del 1714, i que amb les accions/reaccions successives de
l’Estat espanyol, s’ha agravat extremadament i que està
pendent de resolució. No fa res més que reconèixer, perquè la signatura és
doble, que entre les parts hi ha un factor
Nacional i que allò, que fa més de tres
segles que dura entre dues Nacions, necessita solució.
L’estructura en què estava redactat l’acord no era en
principi una forma de les habitualment emprades entre un partit polític
i el govern central (transferències, diners, infraestructures..., que també hi
són). Era diferent. I quant continues llegint, anotant, assenyalant,
subratllant..., vas descobrint que és quelcom que va molt més enllà d’un acord
normalment signat entre dues o més representacions polítiques.
Perquè era ben cert que, al
Congreso, ja es parlava en català. Que el govern de Sánchez havia portat a
Europa el tema del català, que l’amnistia estava considerada com inclosa en l’acord. I era també cert que, després de la
intervenció de Nogueras avissant Sánchez, durant la sessió d’investidura, Sánchez
retorna al faristol amb cara molt seria per reconèixer l’existència de l’acord
de marres. Males llengües diuen que ja va haver-hi la primera trucada per
cridar a l’ordre al Sr. Sánchez...Feia pensar en la presència entre bambolines d’un relator...
Deixo passar un dies i Madrid continua a revoltant-se. No ha
passat res llevat d’un text acordat que sembla que té més importància que l’expressada
en la redacció i que allò del lawfare inclòs, atabala als jutges. Pocs
dies després, la futura Llei d’amnistia (de la que, honradament, tinc
el text, però no he llegit) entra al registre del Congreso. És el text d’una futura llei d’amnistia prevista en
aquell acord que VOX i el PP, subsumit per Abascal, entenen com a fraccionament
de la pàtria en primer lloc i que, en segon lloc, tota la judicatura–fiscalia–advocacia afí, temen quedar-se amb el culet a la fresca
amb el tema de sentències massa difícils de pair que poden quedar descobertes
per l’amnistia (és allò del lowfare sense
dir-ho). I Madrid, com si volés retornar
a la segona meitat del S. XIX, es crema. Mai tanta gent ha bramat tant i
en contra de tant pocs, amb rosaris penitents inclosos. Començo a pensar que
aquell acord que tant em va sorprendre, davant
de la resposta airada del deep State i de la mirada esquerpa que mostra Felip VI en la presa
de possessió de Sánchez, deu anar per bon camí...
Per arrodonir el tema, se
sap de la primera reunió a celebrar imminentment a Suïssa entre Puigdemont, PSOE i amb el Relator
internacional. Sempre havia dit que aquesta fita, la del relator internacional,
era tant o més important que l’amnistia
pel que suposava del reconeixement internacional del fet català.
Tot plegat m’ha fet rumiar.
Perquè, dins de la incertesa de tot plegat, situar un debat obert i controlat
entre Catalunya i Espanya, pot equivaldre, com ja han assenyalat molts, a
l’inici d’unes converses bilaterals de pau que implica reconeixement nacional
de les parts, acord potser massa ampli, però inici de quelcom llargament
esperat a Catalunya. Un acord en el que queda clar que una de les parts,
Catalunya, no renuncia a res i que aquelles
quatre condicions que establia Puigdemont com a necessàries, s’han complert
totes.
A twitter, algú, que respon
com a Quim i al que no conec, sí que
definia una situació que comparteixo. Transcric literalment
Més enllà de la lògica i
convenient desconfiança, l'acord no satisfarà tots aquells nens i infants
atrapats en cossos d'adults, que es pensen que la independència és a tocar i
que acabem de perdre l'oportunitat d'assolir-la. Jo no perdria gaire temps amb
aquests plantejament
Tristament, per allò de la unitat
necessària, ER ha quedat descol·locada. Per molt que ER ens vulgui assenyalar Renfes,
FLAs, taules,etc..., ha estat sobrepassada per Puigdemont amb un acord bilateral que Junqueras potser sí que
va somniar un dia en quelcom similar. Aragonés prem l’accelerador, però el
cotxe ja no té gasolina. Ara seria el gran moment per gaudir tots d’una unitat
secessionista clara i definitiva. ER ha d’enrolar el seu tren al de junts que em sembla que ja està en marxa i
compartir objectius. No sé si Junqueras és amic de compartir: sabut del seu
ego, a mi em sembla que no, però...
He esperat
tres setmanes per escriure això. Si m’equivoco, reconeixeré el meu excés d’esperança incerta...
J. Vinyeta
