133.- Resultats electorals a Catalunya

133.- Resultats electorals a Catalunya.-


CiU ha fet història. Mai no havia guanyat unes eleccions generals a Catalunya i aquesta vegada, si. Ni tan sols les famoses retallades han passat factura a la coalició (Seny i/o Maduresa del País?). Ha rebut vots suficients per aturar la marea blava del PP i aconseguir que Catalunya, com deia amb molta rotunditat el diari Avui de l’endemà, tingui veu pròpia i diferenciada[1] (juntament amb el País Basc) de la resta de l’Estat Espanyol. És evident que el resultat electoral legitima la actuació fins avui del Govern, tot i que el que sigui així no agradi a molts. Com també és evident que la insistència i el gruix del lema de campanya obliga a la coalició a portar-lo a terme. Per la pròpia autoimposició que n’han fet del mateix, gairebé sacralitzant-lo, no li deixa a la coalició gaire marge de maniobra. Tant poc que, si no el pot assolir, haurà de començar a parlar seriosament del dret a decidir...o, qui sap, si a convocar eleccions anticipades.

Penso que el més significat de tot és la desfeta del PSC. Aquests, que en totes les legislatures han lligat el seu devenir diari al PSOE, que han estat incapaços de trencar, ni per una sola vegada, la disciplina de vot a favor del País del que han tret els vots, que han acceptat traspassos, com el de rodalies a tall d’exemple, sense el més mínim poder de decisió adjunt, llevat de la neteja dels WC dels trens (el Sr. Nadal ens va dir que seria el primer que controlaria. Com ha quedat demostrat, no podia fer res més); que ens han deixat un dèficit que clama al cel, que, per dir-ho tot d’un cop, han venut permanentment la seva ànima a l’ànima del PSOE a canvi de tampoc sabem ben bé de què..., després de tot això i molt més, potser pensaven que el País hauria perdut la memòria. Potser creien que n’hi hauria prou amb que la Sra. Chacón, amb algun suposat poder de seducció, ens fes l’encanteri del flautista de Hammelin perquè anéssim tots, com els ratolins del conte, a votar-los. Sabien d’antuvi de la desfeta i ni així han estat amb la lucidesa suficient com per a reconèixer els errors i assumir la responsabilitat que els hi pertoca, i que és molta, del per què de l’estat actual del País nostre. Així els hi ha anat. Quan es refundin, perquè no sé si els hi queda una altra solució, potser seria bo que molts d’aquests que tenen dintre del partit, tant els que manen com els que no, i que han demostrat ser-ne la majoria, perdessin aquesta crosta espanyolista que els ha posat en evidència i comencessin a pensar en el País en el que hi viuen i, repeteixo, els hi dona els vots. Si continuen anant a Las Cortes amb el cul llogat, em temo que la travessia del desert serà molt i molt més llarga del que es poden esperar. Poden començar a guanyar algun puntet si, al menys al Parlament, aquí, comencen a mirar Catalunya en comptes de seguir mirant La Meseta.

L’incendi al casal d’ERC va ser paorós i inclús els propis bombers, els de la vella guàrdia, que volien participar en la seva extinció, anunciaven la impossibilitat de que res del que quedés seria aprofitable. Però ERC ha salvat els mobles, tot i que a corre-cuita i a última hora. Només han quedat els fonaments del Casal, és cert, però en molt bones condicions per a reedificar-hi. Ara, han de redefinir quina vivenda volen i de quina forma la volen aixecar. Penso que son conscients que han de retornar als orígens perquè si, després de tot plegat, els tornen a perdre de nou, tornaran a perdre la identitat. I d’això, ja en tenen dolorosa experiència.

El Sr. Coscubiela ha guanyat dos escons per a la seva coalició. Diran el que voldran, però la davallada del PSC els hi hauria d’haver estat un doll de vots i no ha estat així. En la meva opinió, és fruït d’una manca de credibilitat, inclús dins del seu sector esquerranós, degut, d’una banda, al lligam que varen perpetuar amb el PSC durant els tripartits. I, per altra b anda, per aquesta sistemàtica oposició a tot amb incongruències com les de voler suprimir les nuclears i, a l’hora, torpedinar els parcs eòlics, per exemple. Que s’ho facin mirar.

El PPC, li agradi o no, amb crisi, retallades, amb tsunami blau i el vent a favor, no ha passat de tenir tres diputats més que en la anterior legislatura. No és res excepcional per molt que vulguin emfatitzar els resultats. Aquí sabem qui i com son; sabem que tampoc aquests mai, en cap cas, ni han trencat ni trencaran la disciplina de vot a Madrid; sabem el que han fet i també, de tot plegat, guardem memòria. I inclús molts d’aquells que potser normalment els votaven, i precisament per que tenen memòria, han triat una dreta també conservadora, però Nacional a la fi. Sabem què volen fer perquè, com gairebé tots des del centre de l’Estat, ens tenen por i temen que aixequem el cap i ens en anem. Per això blasmen sempre, sempre, en front de qualsevol tema d’Identitat Nacional que ens diferenciï. I per això després d’uns resultats que no han estat per llençar coets aquí a Catalunya, la Sra. Sánchez - Camacho no s’ha estat de dir-nos de seguida que, per molt d’èxit diferencial que creiem que hi ha hagut, els que manen son ells. Per això, si no hi ha un canvi en la filosofia general del partit, entenc que el Sr. Rajoy, i en conseqüència la Sra. Camacho, tindran sobre de la taula un greu problema anomenat problema català.

Molts dels catalans, ja sabem quina és l’única solució.



J. Vinyeta
22 de Novembre del 2011




[1] La edició del Punt–Avui del dilluns dia 21, encapçalava la edició a la portada amb un “Catalonia is not Spain” prou eloqüent

134.- Els resultats electorals a la resta d'Espanya

134.- Resultats electorals a la resta d’Espanya.-


186 a 110. Tot i que pugui semblar un resultat d’un partit inspirat de la NBA americana, no ho és això: el PP s’emporta 186 escons i el PSOE, 110. Poques coses més a afegir a tot el que ja s’ha dit, si no fos perquè tinc la sensació de que més que guanyar-les el PP, les ha perdut el PSOE. I fer notar que tot l’Estat ha quedat tintat de blau, llevat del País Basc i de Catalunya. Seran pedres a les sabates del Sr. Rajoy.

No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut. Però em sembla que coincidirem gairebé tots, inclosos alguns o molts dels Psoeistes i simpatitzants, en que la obstinació del President del Govern en negar l’evidència, juntament amb una disbauxa malgastadora sense més objectius concrets que el de quedar bé davant d’alguns, varen anar endarrerint la presa de les més elementals mesures correctores fins que Brussel·les – Merkel – Obama, esverats pel desastre que es veien a venir i la implicació que aquest desastre podria originar a Europa i, de retruc en aquells moments, en els EEUU, varen fer quadrar al Sr. Zapatero. A partir d’aquell moment es comencen a prendre mesures, més aviat tèbies. Les justes perquè Brussel·les comenci a veure un cert moviment “reajustador”. I prou. Però s’havien perdut, amb molts mesos d’inoperància, oportunitats correctores absolutament necessàries. I l’atur, arriba fins al 20%. És la gota que vessa el got. Les prestacions s’esgoten, els índex de dependència augmenten i els ambients socials es deterioren. Amb tot això, arriben les eleccions del diumenge passat i, per tot plegat, el PSOE se’n va a la oposició. Aquest final és un final previst que el PSOE no ha sabut corregir, ni anunciant, com feia Rubalcaba que, en la propera legislatura, sí sabien el que havien de fer (per què no ho varen fer, ens preguntàvem?)

El PP les guanya, les eleccions. Però el Sr. Rajoy no ha obert la boca anunciant que faria si les guanyava. Res. Sabem que te un programa perquè en un debat a la TV el seu contrincant, Rubalcaba, en parlava. Però aquest programa no ha transcendit als ciutadans de a peu durant la campanya electoral. El mateix a passat durant tota la legislatura: ha anat deixant que el País s’anés podrint lentament, amb el sol objectiu d’arribar a la Moncloa, aplicant la vella tàctica d’esperar veure passar el cadàver, en aquest cas convertit en despulla descomposta, del seu enemic. Potser té molt clar que, per alleugerar la crisi, haurà de fer el que li manin des d’Europa a partir de la investidura i per tant, entén Rajoy, que no és necessari ni dir ni fer res més. En el tema estrictament polític, tampoc no ens ha dit res. Imagino que haurem d’estar a l’aguait amb el tema de les llibertats individuals i col·lectives que, aquesta gent, sempre les creuen excessives. I així, amb aquest trist bagatge electoral se’ns planta a la Moncloa amb 186 escons. I pregunto: ¿ha guanyat el PP o ha perdut les eleccions el PSOE?

Al País Basc, Amaiur en surt clar guanyador, per sobre inclús del PNB. Entre els dos, sumen molts més escons que Socialistes i Populars junts i això deixa oberta la porta a la formació, en un futur no llunyà, d’un govern netament nacionalista. l queda clar que aquells que pensaven o deien que els missatges d’ETA no influirien en la contesa electoral, no veien gaire més enllà del seu nas. Tot i haver tret 7 diputats, no està garantida la seva formació com grup parlamentari propi. Entenc que dependrà de la Mesa de Les Corts, però el Sr. Rajoy ja els hi ha dit que no els convocarà en la roda de trobades que te previst fer amb les diferents forces parlamentàries. Per tant...

Rosa Diez aplega 5 escons, tots ells en territoris de clara ascendència “pepera”: quatre a Madrid i un a València. No sé si ella ho sap però un dels més grans representants de l’ultra dreta, el Sr. Ynestrillas, advocava per la abstenció però, en cas d’anar a votar, recomanava fer-ho per Rosa Díez. Per tant, tot i que ja era imaginat, pel clar i concret recolzament que rep, podem confirmar de quin peu calça. També, tot i els cinc diputats, pot trobar-se amb problemes per la formació del grup parlamentari, però te més bon ascendent amb el PP i per tant té, en el meu entendre, més possibilitats de formar-lo que Amaiur

Els exstalinistes (tot i que no sé realment això “d’ex” fins on arriba) han ressuscitat: 11 escons!. La davallada socialista els hi ha propiciat la recepció del vot esquerranós desencantat amb el PSOE, i els indignats que han votat s’han repartit entre aquests i UPyD. Avui per avui, tot i la resurrecció experimentada, se saben perdedors però no se senten desubicats al plantejar, tot i que dissimuladament, una lluita classista pròpia de temps passats. Tenen força al carrer, és cert. Però això no vol dir tenir la raó. Reclamen sempre la circumscripció única, que és el que els hi donaria millors resultats electorals, tot i sabent què, precisament, representaria la desaparició d’altres forces d’àmbit més local, especialment les nacionalistes “perifèriques”, com diuen a Madrid, que en cap cas[1], fent-ho, tindrien representació parlamentaria. Per la mateixa raó UPyD també ho demana i curiosament és una de les reivindicacions dels indignats, inclosos els de Catalunya. Personalment, sempre he cregut en possibles i soterrades participacions de tots aquests en el moviment d’indignació. El temps ens ho dirà.

Per tot plegat, n’han sortit unes Corts molt més plurals i amb la presència de grups minoritaris[2] tot i que amb minsa representació. La pluralitat sempre és bona. I si a la llarga ajudés a trencar el bipartidisme asfixiant actual, encara seria millor.

Algú em pot dir si sap o recorda el nom dels Senadors que va votar?. Es parla de les eleccions dels senadors?. Si la resposta és que no, com presumeixo, ¿ens farà això rumiar seriosament de què ens serveix aquesta Institució?


J.Vinyeta
24 de Novembre del 2011
[1] Potser que l’excepció fora CiU
[2] Compromís Q (Bloc,Iniciativa i Verds), a València. FAC (Foro Asturias Ciudadano). GBai (Navarra) i CC – NC – PNC, nova Coalición Canaria

132.- I després del 20 - N ?

132.- I després del 20 – N ?

Les enquestes vaticinen clarament que, si no hi ha un cataclisme d’última hora, el PP guanyarà les eleccions per majoria absoluta. I l’únic pel que es barallen ara és per saber de quants escons sobrepassarà dels 176 necessaris. La nit del proper 20 de novembre ens ho aclarirà. Si, com és previsible, les guanya el PP, el clam bíblic ho serà en referència al que tots sabem del PP: la pèrdua de llibertats com a conseqüència del seu nucli dur feixista i dictatorial. Dit de manera més entenedora, la seva actuació serà la que esperem, sense enganys des del punt de vista polític.
Però l’important no és saber si guanyarà les eleccions el PP o no. Suposo que tots tenim prou clar que el govern que es formi el dia 21 proper, es trobarà amb tres problemes greus sobra de la taula, entre d’altres: Un problema social, que el defineixo així perquè intento donar a aquesta definició un sentit suficientment ampli en el que s’inclogui tot el que comporta i es deriva de la famosa crisi (especialment pels estralls socials que està generant); un problema polític, que ens ve derivat de l’alto el foc i disposició a deixar les armes dels etarres. I un tercer problema a resoldre, que és el que s’anomena problema català.
És evident que el problema social és el més apressat perquè, mantenint el ritme actual de creixement de l’atur, la ruïna més absoluta serà, en poc temps més, el sudari comú. Però, en aquest assumpte, el guanyador no tindrà massa marge d’acció: Merkel – Brussel·les marcaran el tempo d’una sèrie d’accions que, no s’enganyi ningú, faran que les retallades catalanes semblin un joc de nens davant de les que se’ns vindran a sobre[1]. Tindrem la sort de que, davant del que s’haurà de fer, Catalunya portarà un any d’avantatge i hi anirà ja amb els deures més que mig fets.
El tema Basc està ja internacionalitzat i, si per una banda aquesta situació redueix, tot i que lleugerament tan sols, l’espai per la maniobra del proper govern, també és cert que aquesta internacionalització empeny, especialment des d’Europa[2], cap a una solució definitiva d’aquest problema que, com a mínim, resulta “molest” a Brussel·les. La reunió a S. Sebastià, prèvia als comunicats etarras i abertzales i els comunicats del Govern i de la Oposició, prèviament pactats, tots ells, deixaven clar que el camí estava assenyalat. Només depèn de que el Sr. Rajoy administri amb serietat i intel·ligència la majoria parlamentaria que pot obtenir i saber controlar, perquè haurà de fer-ho, el seu entorn més dur.
El problema català és, en la meva opinió, més pelut perquè no està internacionalitzat i que, per tant, la solució depèn tant de nosaltres, o potser més, com del partit majoritari al Parlament de Madrid. El propi PP ha atiat permanentment la catalanofòbia i, amb la seva actitud, ha aconseguit, però, que el 46% de la població enquestada a Catalunya[3], independentment de la seva ideologia, aspiri a reduir l’espoli fiscal que ens fa anar pel mon (Espanya inclosa) com a pidolaires. Però també (i aquest serà realment el problema polític a resoldre) que un 43% de la població votaria avui directament sí a la independència en un referèndum al respecta, amb una tendència clara en augment[4]. Això presenta un dilema a resoldre i resolutiu, al mateix temps: o ens deixen anar o marxem. Segons les enquestes, la nostra voluntat és clara. Per tant, depèn d’ells. I de la gestió que el Sr. Rajoy sàpiga fer de la seva victòria electoral, perquè el problema no s’esvairà tot solet o amb encanteris més o menys espectaculars. Necessitarà de solucions polítiques.
Segons va dir l’ínclit Peces Barba, aquesta vegada, per resoldre el problema català, no serà necessari bombardejar Barcelona... Potser si que, aquesta vegada, ens estalviarem al menys una de les formes habituals que solen emprar els conqueridors per solucionar problemes similars. Qui sap si aquesta vegada tindrem més sort.

J. Vinyeta
17 de Novembre de 2011


[1] Del 100% del dèficit global de l’Estat, només el 15% aprox. es degut a les Autonomies.
[2] Actualment és l’últim conflicte dit terrorista que queda a la Europa actual i Europa s’emmiralla amb l’IRA
[3] Vegeu enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i del Centre d’Estudis d’opinió (CEO) sobre aquest tema
[4] Hi ha qui diu que aquestes enquestes no son fiables. És molt fàcil de saber-ho: N’hi ha prou en celebrar un referèndum al respecta per sortir-ne de dubtes.

131.- Eleccions al tombar de la cantonada

131.-Eleccions al tombar de la cantonada.-


Aquest País nostre està en campanya electoral permanent. És una situació que, a molts, no ens agrada. Però els Polítics, en general, ens hi han acostumat amb la seva actitud, més pro partit al que pertanyen que no pas en pro de la societat a la que diuen que volen servir. És evident que amb la generalització es perd qualitat en qualsevol intent de reflexió que vulguem fer. Però, al menys en aquest cas i en aquest moment, la societat no creu que els polítics actuals i en la actualitat puguin solucionar mínimament els problemes que ens tenen aporrinats. I això últim no ho dic jo: totes les enquestes al respecta se’n fan ressò i evidencien la devaluació, per partidista i endogàmica, que està patint la classe política.

Però a mida que ens anem acostant a la data electoral, aquella situació que consideràvem habitual es va agrint, i els retrets, les acusacions, el mal borràs, per a dir-ho d’una manera entenedora, va pujant de to cercant el vot perdut, indecís o del despistat, per esgarrapar-li algun vot als rivals... I, en aquesta tessitura, sempre hi ha animadors que volen aportar el seu granet de sorra a l’arena del circ que sempre pressuposa la convocatòria d’eleccions. I curiosament als catalans se’ns posa sempre a l’ull de l’huracà (deu de ser per allò de la por que ens tenen, dic jo). Corroboro el que dic amb dos exemples: un és el del Sr. Peces – Barba. Poques coses més calen comentar a les que ja han dit els mitjans de comunicació i el propi implicat que, a mida que s’excusava, anava pixant més fora del test. L’altra és aquella frase que Tele – 5 va deixar anar en un dels seus programes[1] en la que ens deixa al catalans pitjor que qualsevol indesitjable. Aquesta actitud, des del Centre Peninsular, és una constant, però en període electoral és a més sistemàtica perquè la catalanofòbia dona vots.

Però ja estem en plena campanya electoral i hi trobo en ella al menys un parell de coses, entre d’altres de les quals en parlarem un altra dia, que em sonen a més presa de pèl i que no m’agraden, gens I les dues tenen un nexe comú. Una és el lema dels d’ICV que, amb el Sr. Coscubiela al davant, diu: “... i a sobre hem de callar?”. Imagino que fa referència a que tota la ciutadania està diguem que com segrestada per les accions del Govern català, i que, a més, se li exigeix silenci, la qual cosa, segons el Sr. Coscubiela, passa de taca d’oli. És cert: no podem restar callats. I per questa raó, se’m acut dir-li al dit Sr. que, si estem en la situació en que estem, aquí, a Catalunya, és perquè els Governs en els que el seu Partit hi ha format part, ens hi han portat fins aquí. Que el seu partit no va fer res per evitar-ho, amb el sol objectiu de mantenir-se en el Poder. Que ell personalment ha format part d’un dels sindicats majoritaris d’aquest país del que mai hem pogut saber com es finançava, aquest sindicat. Que el Sr. Coscubiela no ha estat capaç de dir-nos de quants membres alliberats disposa aquest mateix sindicat i quin cost laboral representen per a les empreses, ni ens ha aclarit mai com han estat de cínicament beneficiosos per al sindicat al que encara pertany, i del que en va ser Secretari General, els ERO en els que ha participat. I que hi podem afegir la actuació amb els seus col·legues d’altres sindicats en front de qualsevol reforma laboral, per exemple. Per tot això que estigui tranquil, perquè possiblement serem molts els que no callarem.

L’altra qüestió que m’inquieta, és la presència de la Ministressa Chacón fent el paperot per Catalunya, volent-nos fer creure la seva disposició a la defensa més absoluta dels drets dels catalans. Paperot perquè, aquí, tots sabem de quin peu calça, sabem que forma part d’un Govern que ens ha maltractat, que en cap cas ella ha posat el seu càrrec a disposició del seu Cap de Files i de Govern (Govern amb el que s’ha arrenglerat en tots rel casos) per defensar-nos i ni ha estat capaç, també en cap cas, de trencar la disciplina de vot en moments parlamentaris a Madrid de flagrant afectació a Catalunya. El seu Partit va ser l’ànima d’aquell Tripartit, d’infausta memòria en el que també hi participava ICV, que va portar a tot el País al llindar del desastre. I, en massa bona part, és responsable del que ens ha arribat després. I ICV, també.

Es fa difícil fer-ne cas a cap dels dos esmentats[2] i escoltar-los sense un somriure trist i ensems sardònic, tant en quant els partits que els avalen no siguin reconeixedors dels errors comesos durant el seu Governament, especialment amb la creació d’un dèficit multimilionari que ens afectarà durant anys.


J. Vinyeta
10 de Novembre de 2011
[1] El Programa s’anomena Aída i se’n fa ressò El Periódico, 3 de novembre de 2011. Pàgina 77.
[2] El tercer implicat en el cas, ERC, fa un discurs menys agressiu, sabedora de que ha patit en pròpia sang l’error de la segona formació del Tripartit i de les seves conseqüències.