195.- Corrupció a dojo

195.-  Corrupció  a  dojo.-

És la quotidianitat. El ventall que forma es va ampliant fins a cobrir un espai de 360 graus i de la que poca cosa queda per dir. Només fer-hi algunes apreciacions.

Es parla molt de corruptes i molt poc de corruptors. I ha de quedar clar que si n’hi ha d’uns és perquè hi son també els altres. Si ho pensem bé, aquest silenci  sobre dels corruptors entenc que forma part de la normalitat en  un Estat com el nostre. Els corruptors son allò que anomenem l’oligarquia, és a dir el poder real. Els corruptes no son m és que els caps de turc de l’entramat, les ases dels cops quan arriben les hores baixes. Els que ens donen les dades, els mitjans, no sembla que les donin totes i les que donen, en general, sempre van en el mateix sentit perquè, si no ho fessin,  potser també quedarien fora de l’òrbita limitada per aquell poder. Es parla de la “Llotja” del Bernabeu com a centre real de poder  en el País. Però, fins avui, al menys, no ha estat ni tan sols “imputada”. I també del diari El Mundo que vol presumir, dins de tot aquest embolic de posar i treure governs, pel que sembla complint ordres de la FAES.

Sabem que la Transició va estar com va estar, tot i que l’arribada dels partits polítics  va ser com una benedicció. Però aquells – aquests han caigut en la trampa que més havien de vigilar. Tots aquells lleons que havien de portar-nos a la llibertat, s’han convertit en cadellets que mengen a la mà d’aquells que els hi varen estendre la trampa, als qui no se’ls hi veu la cara, però tots sabem qui son. És evident que la societat civil, ofegada fins a mínims de subsistència, en el millor del casos, ha estat més a l’aguait que els partits perquè no li ha quedat més remei per a sobreviure, perquè algú havia de posar el crit al cel davant d’aquesta manca de pudor i d’ètica per banda d’aquells que havien de regenerar el País. Però si la política és l’Art del Possible, a més ens posen en evidència que, si tenim en compte allò del “coneixement sensible” (l’estètica), el que ens arriba és la part més negativa, redundant, de les “possibilitats” possibles. No son conscients el partits de tanta negativitat...?

Entenc, o així m’ho sembla, que ha d’haver-hi una regeneració política profunda, inclosa la d’una bona part de La societat civil que considera “normal” el nivell actual de corrupció i que aquesta formi part, com deia al principi, de la quotidianitat i que en sigui consuetudinària. Perquè aquesta societat civil regenerada serà la que  empenyi a tots aquests inamovibles a sortir del sot.

El rovell de l’ou, quan parlem de corrupció econòmica (perquè d’altres formes també n’hi ha, i a tall d’exemple podem posar el nomenament del President del Tribunal Constitucional), està en el finançament dels partits polítics. Aquests han tingut  des de l’any 1978  temps suficient per posar-se en línea  amb la voluntat  que aquella minsa Constitució ens havia fet entendre que així seria, Avui dia, quan els partits estan emmerdats fins al coll i podien tenir-ne una sortida mitjanament honorable, decideixen “aturar” la Llei de Transparència en procés. Tanta és la merda en que hi neden tots junts?

¿I aquí? Tampoc és per llançar coets, però tenim un  President que, com a mínim, no s’escuda darrera d’una TV de plasma, cosa que és d’agrair. D’altra banda, ell mateix va triar posar-se davant d’una societat civil inquieta, il·lusionada i que va fent camí cap  Ítaca pas a pas. I se’m fa difícil de creure que anteposi les necessitats del partit a les del País perquè, senzillament, tot plegat no te aturador. És evident que el Nou Estat naixerà amb un llast important i no tan sols en aquest aspecte, tinguem-ho clar. Però això, en cap cas, ens ha de fer pensar que fins que això (o tot)  no s’esmeni no podem anar en lloc. Penso que és molt clar que la llibertat no es pot adjectivar. Per tant, fem. I després, lliurament podrem decidir què i com ho volem  amb la serietat i duresa necessàries, això si. Churchill va guanyar una guerra i va perdre les immediates eleccions posteriors. És un exemple per a no oblidar.

Sense voler justificar res, assenyalar que hi ha una web (http://wiki.nolesvotes.org/wiki/Corrupt%C3%B3dromo)[1] que ha creat un Corruptódromo en el que hi posa els que entén  com els 320  casos més greus de corrupció econòmica a l’Estat. D’aquests 320, i repeteixo que no vull justificar res, només 10 casos afecten a Catalunya (no parla del tema  ITV ni del cas Bárcenas per tant en el cas de Catalunya serien  11/322) Que cada u ho entengui com vulgui.

J. Vinyeta

22 de Juliuol del 2013

---

[1] Aquesta web dona molta información al respecta. Tot i que en aquestes coses s’ha de ser prudent, aquesta web cita les fonts de cada cas que exposa.

194.- Granada, PSOE i PSC.-

194.-  Granada, PSOE  i  PSC.-

Vagi per endavant una correcció:  vaig dir que la trobada PSOE – PSC és va fer a Còrdova quan en realitat és va fer a Granada. Ja sé que això té una importància relativa, però penso que l’intent de cenyir-se a la veritat (que en massa ocasions sabem tots que respon a actituds subjectives) ha de ser permanent.

Preguntava l’altra dia si algú dubtava de que, pel PSC, seria primer la E d’Espanya o la C de Catalunya. Personalment no en tenia dubtes. El PSC pot anar dient el que vulgui, però el contingut del famós document del PSOE de dissabte passat, no enganya a ningú i, en aquest sentit, el títol és, en el meu entendre, ja  suficientment expresiu: “Ganarse el Futuro. Un nuevo pacto territorial:la España de todos”.

Un cop entrat en el text, em sembla el plantejament d’una reforma del sistema autonòmic, sense anar més enllà, deixant clar que la problemàtica estatal es resumeix en dues “temptacions” concretes: la temptació centralista i la temptació secessionista. La primera és, i ja des de fa dies, evident i la segona és, evidentment, causada pel gir secessionista de Catalunya “...que ya no busca la mejor forma de encajar a Cataluña... dentro de España...”  i que, en conseqüència, caure en alguna de les dues temptacions “...seria un desastre y desataría  de nuevo todas las tensiones territoriales [...] que hicieron imposible la convivencia en libertad de los pueblos de España...”

Establertes aquestes premisses es fa difícil, com així en resulta de la lectura del text, que es pugui anar més enllà d’allà on ara som. Diu el PSOE que han de corregir-se els mecanismes que fins avui permeten que el Tribunal Constitucional esmeni Estatuts votats per la ciutadania, però no  fa cap menció de la possibilitat de que els partits puguin tornar a actuar com ho varen fer amb l’últim Estatut de Catalunya, uns demanant signatures per a la seva invalidació mentre que altres s’ho passaven d’allò més bé  “cepillándolo” tot i allò del  “Aprobaré...”

Per si quedaven dubtes el penúltim paràgraf diu “Queremos hacerlo porque el Estado de las Autonomias es en buena medida el fruto de nuestro esfuerzo, y la tarea de hoy es reformarlo, precisamente para salvarlo de las tendencias contrapuestas que  lo amenazan”

A partir d’això, el Sr. Pere Navarro haurà de donar moltes explicacions sobre la l’eufòria desfrenada amb la que ens ha volgut vendre fum, fum  que ha estat criticat, una vegada més pels tres corrents catalanistes interns en el PSC. Perquè li agradi o no al Sr. Navarro i a la colla de corifeus que l’acompanya, i sembla que no els hi agrada, Catalunya  aspira a més, molt més  que el que li proposa el PSOE – PSC. I tot i que el PSOE ho interpreti així, no em sembla que la deriva actual catalana, sigui una escarida “temptació” secessionista. Podríem dir que ja és un “pecat” confés que potser no volen veure perquè podria ser que, en veure’l, tot aquesta estructura mental de la que en volen fer gala, se’ls enfonsaria com un castell de sorra a la platja. Pecat, per cert,  pel que l’Estat, i al menys amb l’aquiescència del PSOE – PSC, ja ens en fa pagar una penitència molt dura...

J. Vinyeta

10 de Juliol del 2013

193.- El Concert del Camp Nou

193.-  El Concert del Camp  Nou.-

  He deixat passar uns quants dies abans de parlar del Concert. Acostumo a fer- ho així en casos similars perquè em sembla que així es tendeix a una suposada, tot i que inexistent, objectivitat més acurada pel fet de posar-hi, pel propi distanciament,  més seny que rauxa.

Vagi per endavant que no hi vaig ser, per una sèrie de raons que no venen al cas, però vaig seguir-lo per TV. Vist des de fora em va semblar un èxit espectacular. Aquells que  permanentment ens van dient que el soufflé independentista es va desinflant, van quedar fotuts i emprenyats. Fotuts perquè han d’anar  cercant nous arguments per a no insistir en el ja socorregut  argument de la por. I emprenyats perquè no saben trobar la clau de volta perquè els seus posicionaments unionistes vagin guanyant posicions en el dia a dia. Insisteixen, això sí, en què el que fem és dividir la societat, que noranta mil persones no son res i que els que no hi van anar son molts més del quasi vuit-cents mil (presencials i per TV) que hi varem ser. És evident que jo no ho discutiré. Sempre he dit que l’única manera de saber-ho és fent un referèndum que definirà, en un sentit o altra, posicions  i donarà dades concrets. Però el que si veig és que no hi ha manera de que deixin organitzar-lo perquè es defineixi tot plegat. ¿Serà què el que diuen les enquestes  els hi fa  por?

Un altra argument sistemàticament emprat és el de titllar-nos de nazis. I en aquest aspecte si que cal fer una reflexió.

 Durant la segona dècada del segle passat, just acabada la primera Guerra Mundial, un senyor  que es deia Mussolini funda a Itàlia l’anomenat Partit Feixista. Aquest partit  té un parell d’objectius bàsics i Mussolini està disposat a portar-los fins a les seves màximes conseqüències:  l’única veritat és la que porta el partit i aquesta veritat ha d’imposar-se, si és necessari, per la força i eliminant tota discrepància. La dissolució dels partits polítics, l’agressió constant als dissidents per part de les anomenades Camises Negres, creen un estat de terror a Itàlia amb noms concrets com  Farinacci[1], gran repressor especialment a la zona de Cremona.  Hitler, pocs anys després, fervent admirador del dèspota italià, implanta a l’alemanya de la postguerra la mateixa idea però batejant-la de social amb la creació del Partit Obrer Nacional Socialista  Alemany. Nacional s’escriu amb z en alemany i d’aquí el nom de Nazi amb que serà conegut el Partit i recordades les seves actuacions. Les repressions en mans, en aquesta ocasió, de les “camises Pardas”,  les SA fins la seva destrucció, suplicada per l’exèrcit alemany a canvi de jurar fidelitat al Führer, dona entrada a les SS, també de tristament recordada memòria.  Aquí, a Espanya, hi ha un senyor que es diu J.A. Primo de Rivera que funda Falange Española amb les mateixes finalitats  que els altres dos i que arriba a dir que ell no coneix més dialèctica “...que la de los puños y las pistolas...”. Franco, hereu ideològic (fins que li convé) de Primo de Rivera (al que ha  deixat afusellar, per si de cas, a la presó d’Alacant durant la Guerra Civil), admirador de Mussolini i Hitler, segueix el mateix camí i, com els altres dos, estableix que la salutació oficial és el denominat “saludo romano” del braç enlaire tal com ja havia fet en Mussolini primer i Hitler després. També aquí es crea el Partido Único i de les conseqüències de la seva instauració, encara en tenim també memòria. Això és una breu síntesi del que significa Nazi i que, va portar al nostre país a una guerra civil, de la qual els d’aquí, a Catalunya, en varen patir  conseqüències  dramàtiques, i porta a la resta de la humanitat a una guerra amb 50 milions de morts.

Dit tot això, cal diferenciar entre aquells que ens tracten de nazis sabent que menteixen i entre aquells que, sense saber res de res, repeteixen allò que algú els hi diu que han de dir i que haurien d’informar-se abans d’opinar. Perquè, sí en aquests moments hi ha algú que està imposant el pensament únic amb una única veritat que és una Constitució que només ha votat el 26% de la població actual, no son pas els anomenats nacionalistes catalans qui ho fa. I si algú imposa aquest compliment no per mitjans físics però sí amb l’ofec econòmic (diuen que és el mètode actual de fer la guerra) tampoc en som els anomenats nacionalistes. ¿Qui son realment els nazis? ¿aquells que ens diuen nazis per amagar la seva intolerància, o nosaltres que en patim les conseqüències? És trist, però no fan més que udolar com un animal ferit llepant-se les ferides.

Fetes els aclariments que entenc coma pertinents,  afegiré, respecta del Concert, que en la meva  opinió, l’espectacle en sí no va estar ben organitzat. Sobrepassar en dues hores l’horari previst no és una bona carta de presentació. En la meva opinió, convertir la segona part  (personalment no tinc res en contra d’en Llach, al contrari) en un homenatge individual, no em sembla lògic davant de milers de ciutadans desitjosos d’altres coses. I acabar-lo amb un himne que ningú coneix ni música ni lletra i que en cap cas serà reconegut com a tal per la ciutadania en general, em sembla un desori. De totes maneres un èxit, un nou bany de catalanitat.  Gràcies  Muriel!

J.  Vinyeta

8 de  Juliol del 2013

---

[1] Roberto Farinacci, anomenat per Mussolini Secretari General de Partit Nacional Feixista  el 1925 i afusellat pels Partisans el 28 d’Abril de 1945.

192.- Coses del País

192.-  Coses del País.-

No sabria definir l’Estat en el que estem vivint. És cert que hi ha una involució política que, tot i que es nega des de Madrid, totes les mesures, especialment les econòmiques i, més en concret, les que afecten a l’Estat Autonòmic, sembla que tenen com a objectiu aconseguir que tots acabem “entenent” que la recentralització és necessària. El Sr.  Montoro està permanentment en aquesta línia d’actuació, ja sigui amb  el dèficit, o ja sigui inventant coses, com el del pagament a 30 dies per part de les Administracions, les Autonòmiques evidentment, sota l’amenaça d’intervenir-les si no ho fan així (oblidant que ell és el primer morós del País, al menys pel que fa referència a Catalunya). Però el dia a dia continua entossudit en mostrar-nos  fets concrets que deixen al Sr. Montoro en segona línia de l’actualitat.

Hisenda s’equivoca en el tema d’unes finques de Cristina de Borbó i en dona la culpa als notaris i registradors. Aquests rebutgen ser-ne els autors del desori i la fiscalia anticorrupció balear continua assegurant la no imputació da la Infanta. Però sembla que de resultes de la investigació de tot el cas NOOS, el Ministre Gallardó també en resulta esquitxat. La fiscalia de Madrid apel·la  l’auto d’empresonament de Blesa,  aquest surt de la presó i la Fiscalia Anticorrupció demana que el jutge sigui apartat del cas... ¿Què passa en aquest País en el que sembla que els fiscals actuen d’advocats defensors?.  Bárcenas  finalment ha estat empresonat. Però ha quedat en la gent del carrer el convenciment de que ho serà per pocs dies i preguntant-se a més  si iniciarà ara el circ de declaracions inculpatòries de les que sembla que el Sr. Aznar tampoc en sortiria ben parat, i si és per  aquest “perill” que no ho ha estat abans, d’empresonat ¿serà per les mateixes circumstàncies que no han estat empresonats Millet i Montull en el cas Palau? M’agradaria no poder-ho ni pensar, però...!

El PP no en té prou de problemes que des de Catalunya l’ínclita Sra.  Alicia  es fot ella sola en un merder que li pot donar disgustos. Vol tancar el cas Mètode 3 a canvi d’uns diners (que donarà graciosament a entitats socials) i de que la  famosa conversa gravada al Restaurant  no sigui feta pública i que sigui, conseqüentment, considerat delicte la seva publicació o difusió.  ¿Que hi ha en aquesta gravació que tant preocupa a la Sra. Alicia? Alguna cosa  ha d’haver-hi perquè estigui tan poc cofoia del que va dir i cuidi tant que no hi hagi difusió de la mateixa. En una roda de premsa  sobre l’afer vaig sentir que un  periodista li preguntava per determinats fiscals amb els que te bones relacions... Ara la Fiscalia vol continuar per la via penal fins arribar a descobrir qui va ser l’autor de la gravació. Pot passar que aquesta diligència de la fiscalia vagi encaminada a “protegir” a la Sra. Camacho cercant culpables que l’eximeixin del fet, tot i que el treballador de Metodo 3 que va instal·lar el micro dins de ja famós “florero”  afirma que ella, la Sra. Alicia, sabia  perfectament de que anava l’assumpte. Males veus assenyalen, en descàrrec de la Sra. Alicia, el Sr. Zaragoza (PSC) o al Sr. Martorell (CiU) com presumptes responsables d’ordenar la gravació...

El problema que tot això ens presenta és el de viure en un Estat que, tot i semblar de fireta, és duríssim amb el ciutadans i tremendament complaent amb el poder i la corrupció.  ¿Pot arribar el dia en que brolli en aquest Estat un moviment com el famós Mani Pulitte d’Itàlia encapçalat per jutges i fiscals una mica tips de tot plegat?

J.  Vinyeta

5 de juliol 2013

PS.: Aquest cap de setmana hi haurà reunió a Còrdova entre PSOE i PSC. El Sr. Navarro es presenta amb una fórmula federalista que ja ha estat rebutjada d’antuvi per Rubalcaba. ¿Què  pensa fer  i cap on anar el Sr. Navarro - PSC? ¿Algú dubta de que primer serà la E del PSOE que la C del PSC?