245.- Comentaris (P. Sánchez, CATN, Balances).-

245.-  Comentaris (P. Sánchez, CATN, Balances).-

Pedro  Sánchez, el nou i flamant Secretari General del PSOE, ha entrat amb mal peu a Catalunya. En el moment  que podíem dir-ne de la seva entronització, no té millor acudit que dir allò de les paraules que hem de desterrar del nostre llenguatge, paraules com crisi, atur,...,violència de gènere, independentisme... Comparar l’independentisme amb actituds clarament delictives, no és  acceptable, al menys, per una molt bon a part de la societat catalana que se sent ciutadana, sobiranista  i en cap cas criminal (els altres, els que no son d’aquesta corda nostra, varen aplaudir molt, moltíssim...) La veritat és que un personatge que es presenta com a reformista d’una societat malmesa per les “imprudències”  polítiques i  submissions dels polítics, per tant, amant de les llibertats (o així hauríem de suposar-lo) criminalitza la major d’elles. Ha demanat excuses, però els d’aquí sabem que son de mal pagador.  Està, pel que sembla, sota la tutela del PSOE andalús (d’aquells que tant ens estimen...!) i Iceta té les mans inflades de tants aplaudiments durant el discurs de marres: cap  de  les dues coses no son bons referents per a el procés que estem vivint a casa nostra, però tampoc ens ha d’importar. Per arrodonir-ho, el Sr. Sánchez,  critica Pujol amb allò de pàtria – patrimoni. El més curiós és que ho diu un que ha estat vinculat a Caja Madrid entre 2004 i 2009, no gaire lluny per tant  de les famoses preferents ni de la ruïnosa compra del banc a Miami per la que s’ha encausat a Blesa. Tot aquest passat banquer  s’ha amagat del currículum oficial del Sr. Sánchez[1]: ja deia jo que si volen  enumerar i comparar...

.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (el CATN) ha presentat finalment els 18 informes[2] que conformaran el Llibre Blanc de la Transició Nacional. El seu President Carles Viver i Pi – Sunyer va fer abans d’ahir la presentació dels últims 8 informes completant la feina  manada per la Generalitat i el propi president Mas, identificant les estructures d’estat  necessàries de la consecució de l’Estat propi. Com haurà de ser la Seguret Social Catalana, o com ha d’estructurar-se el Poder Judicial en el nou Estat, o com haurà de ser la integració en els organismes internacionals o, finalment, aclarint-ne la viabilitat fiscal i financera, son alguns del molts temes als que els informes fan referència. A tenor de les declaracions del President del CATN, el futur econòmic d’una Catalunya independent  és molt millor del que molts pensaven i, segons el propi Consell, és perfectament viable. Ara potser comença el moment de debatre de forma general tots i cada  dels aspectes  exposats i publicitar-los de forma intel·ligible per tots. Ara ja tenim els planells per a la construcció del nou Estat. Només ens falten els permisos d’obra. I ens arribaran el 9N.

Les Balances Fiscals publicades fa poc dies, ja han tingut adequada resposta per part d’en Xavier Sala - Martin[3]. Val la pena llegir tot l’article perquè deixa clar que la finalitat de la publicació de les “Cuentas territorializadas” segons Montoro era la de no donar munició al sobiranisme  català. Un cop vistos els números, en Sala i Martin diu, sense embuts, que aquests números el que fan és amagar un dèficit descomunal. No crec que hi haguessin  dubtes   de que la cosa aniria tal com ha anat, i el pitjor de tot plegat està en que el Govern Central no fa públiques les dades que ha utilitzat pels càlculs. És evident que alguna cosa pretenen amagar.  El dèficit fiscal continuarà existint amb la mateixa consistència que els d’aquí ja han avaluat. No ha estat l’únic en maniferstar-se El Cercle Català de Negocis finalitza dient que no val la pena perdre-hi més temps donada la mínima credibilitat internacional del Estat espanyol en temes financers. O en Germà Bel quan diu allò de que per inventar coses se’n ha  de saber (referit al nou sistema de càlcul de les balances fet per Montoro i de la Fuente).O les participacions de professors i catedràtics al VilaWebb al respecta... En continuarem parlant, perquè la xarxa  en va plena

Avui hi haurà la famosa reunió prevista entre Mas i Rajoy a la qual ja en vaig fer referència. El fet de que s’ hagi fet pública la trobada suposo que ha estat com a resposta a les demandes de diàleg des del mitjans internacionals més que no pas per a les mateixes demandes internes. Veurem que en surt de tot plegat i que n’opinen aquests mitjans internacionals que n’estaran a l’aguait. En general son més oberts i de clara tendència democràtica que la majoria dels d’aquí.

J.  Vinyeta

30 de Juliol de 2014

---

[1] http://www.elconfidencial.com/espana/2014-07-10/pedro-sanchez-esconde-que-fue-consejero-de-la-asamblea-de-caja-madrid-con-blesa_159568/

[2] http://www.ara.cat/politica/informe-consell-assessor-transicio-nacional_0_1120088191.html

[3] http://www.fundaciocatalunyaestat.cat/2014/07/24/amagar-un-deficit-descomunal-xavier-sala-i-martin/

244.- L'expresident Pujol

244.- L'expresident Pujol.-

Ha estat una patacada molt dolorosa. La família de l’expresident  Pujol, ell el President per antonomàsia, tenia una herència rebuda fa més de trenta anys camuflada a Andorra i el S. Pujol no n’havia dit mai res. L’assumpte  ha sortit ara, en la meva opinió, més per pressions del propi partit (actualment ja en una autèntica etapa regeracionista i potser que a causa d’aquesta) que  no pas per voluntat pròpia i es converteix en tristíssim final per a una icona respectada fins avui, no solament a Catalunya, i amb  actius personals i polítics de mol alt nivell. És evident que Pujol, ha de donar explicacions, més que molts d’altres que es puguin trobar en situacions similars, especialment als catalans que l’hem admirat encara que no el votéssim. En la pròpia declaració – confessió – carta, diguem-ne com vulguem, assumeix la responsabilitat familiar potser pel convenciment de que per la seva edat no anirà a la presó, però ell, com a bon cristià, sap que també es peca per omissió. La pregunta perillosa, tot i que especulativa ja ho sé, és si el retràs de trenta anys en aflorar aquella herència ho ha estat per alguna raó més fosca de les que el propi Pujol ens ha explicat. (Temps al temps, però no puc traurem del cap aquell famós 3% d’en Maragall...)

El cas és que ja està fet,  no precisament en el millor moment, i no hi ha camí de tornada. Per tant, hem de passar pàgina tant ràpidament com sigui possible, que es depurin les responsabilitats que corresponguin, siguin les que siguin i, donat que a la fi el nomenament de President li és donat pel Parlament, si no hi ha renúncies expresses, el Parlament tindrà l’última paraula política. De les altres responsabilitats ja se’n ocuparan amb escreix des de Madrid.

Hi ha qui ha parlat  de Sófocles i la tragèdia Edip Rey per  allò de matar al pare. Jo m’estimo més fer com Shakespeare i posar-me a la boca, en versió lliure, aquella expressió d’en César quan és assassinat: Tu també, Jordi?.

És ben cert que Catalunya està per sobre de les persones. I, en conseqüència, no tinc cap dubte de que, a pesar de tots el pesars, el cas Pujol no serà més que una història, important certament, que no anirà més enllà d’una anècdota vergonyosa i de bon gruix, però que, en qualsevol cas, i sigui quin sigui el resultat de tot plegat, ens permetrà una transició amb molt menys llast del que haguéssim arrossegat sense ella. És, encara que no ho sembli, un avís per a navegants...

I ara, tot i que sé que no serà, que aquells que estan emmerdats fins el coll, fins avui, amb corrupcions als més alts nivells i amb sumaris oberts que impliquen a les més altes esferes de l’Estat (PP) o en vergonyants trames  corruptes amb qüestions socials (PSOE), no vinguin a donar-nos lliçons d’honestedat perquè, si ens posem a comptar i a enumerar hi sortiran clarament perdent.

Seria hora de que tots aquests que ara braman (i ho faran durant tants dies com els sigui possible), entenguessin d’una vegada que la situació actual de Catalunya (el problema “catalán”, com el defineixen) no és un problema que crea  algun il·luminat. No ha estat Mas, ni Junqueras ni molt menys Pujol, encara que així ho vulguin creure, qui ha enlairat l’esperit d’independència d’aquest poble. Els que participem d’aquest esperit sabem molt bé que el “problema catalán” fa massa anys que dura potser un pel latent, és cert. Però, aquests que ara ens voldran donar lliçons, no sabran entendre que aquesta latència la posen ells en marxa i la van accelerant cada dia amb les constants intromissions i negatives i ara, encara que ho vulguin i facin el que facin, això, ara, el “problema Catalán” ja no te aturador i només té un final, sigui en Pujol Honorable o  ja no ho sigui. Si ho entenen, tots anirem millor. Si no ho entenen em temo que és perquè no els hi convé...

J.  Vinyeta

29 de Juliol de 2014

P.S.: Finalitzada la redacció d’aquestes línies, el President Mas anuncia que l’expresident Pujol ha renunciat a tos els càrrecs i als emoluments salarials que li corresponien. Entenc que és el primer que havia de fer. Ignoro si queda alguna cosa a la que no pugui renunciar si no hi ha modificacions legals (per exemple el tractament de Molt Honorable). El Parlament, de ser-hi aquesta cosa, decidirà el que correspongui.

243.- D’en Roberto, les cabres i l’Evangeli.-

243.- D’en  Robert, les cabres i l’Evangeli.-

Catalunya Caixa ha estat finalment venuda al BBVA. El Sr. Guindos ens deia uns dies abans que la marca CX era realment forta i important. Però, vet aquí, que l’ha venuda,  un cop CX s’ha desentès d’un bon feix d’hipoteques de difícil realització, i a un preu que ronda al voltant del 1000 milions d’€. Fins  aquí, res a dir.

Però resulta que el FROP hi havia invertit en la CX més de 11.000 milions d’€ per evitar la fallida (hi ha qui diu que, per tot plegat la inversió de l’Estat, és a dir la inversió que els ciutadans hi hem aplicat a l’entitat, s’apropa al 30.000 milions, però deuen ser males llengües...) i resulta que l’Estat  la ven al BBVA  per 1000 milions. En conseqüència, el FROB regala 10.000 milions d’€ al BBVA.

Em venen a la memòria un parell d’històries. La primera és aquella que encara avui s’explica dels bons negocis que feia un que li deien en Roberto. En Roberto era pastor de cabres i només en pasturava  les d’un  color determinat (que em sembla eren les de color blanc, però tant si val) i que va quedar corprès quan va descobrir que n’hi havien d’un color diferent al que habitualment pasturava (el negre) i, amb una astúcia difícil d’entendre, en canviava dues de blanques per una de negre, se suposa que amb  el convenciment de que feia un bon negoci.

L’altra història ve directament de l’Evangeli  (Lluc 16, 1 – 13) És una paràbola que explica les aventures d’un mal administrador que va anar a veure als deutors del seu amo i els hi preguntava quant li devien a l’amo. El deutor responia que, per exemple, 10 i aquest administrador maldestre li responia que en comptabilitzés només cinc. I així va anar fent amb la resta dels deutors de forma que l’amo no descobrís el desastre en la gestió i, al mateix temps, cas que el descobrís havia fet bona feina amb els deutors de forma que sempre li mantindrien les portes obertes, de quedar-se finalment sense feina. L’amo va descobrir la jugada de l’administrador i va elogiar la seva astúcia.

Son dos històries que es podrien ajuntar. D’una banda el FROB ha fet un negoci com el d’en Roberto amb les cabres però amb la diferència brutal de que en Roberto era el propietari de les cabres que anava canviant dos per una. La ruïna que tal canvi portava inherent, només afectava al pobre Roberto. Però el FROB regala 10.000 milions d’€ que haurem de reposar de les nostres butxaques. A més ens quedem amb els dubtes de si el FROB, o algú dels que corren per dintre de l’organisme, no ha fet com aquell administrador maldestre evangèlic per assegurar-se una jubilació ben proveïda, perquè és clar, evident  i de domini públic que, allò que anomenem “portes giratòries” son un fet...

De totes maneres, el relat evangèlic ens diu que és l’amo el que reconeix l’astúcia del seu administrador. Qui és l’amo del FROB que no fot al carrer a qui ha fet un negoci pitjor que els d‘en Roberto? No serà per sobre del FROB i companyia hi ha un núvol en el que s'hi apleguen tots aquells que anomenem elit o oligarquia i que realment és l'amo de tot plegat? Quina pregunta més ingènua, oi? Però convindrem tots plegats que ens agradaria saber, amb un mínim de precisió, qui belluga els fils de les pobres i mortals titelles... 

Ara ens queda per saber que ens pot arribar a costar la venda de Bankia, o dit de una altra manera,  a qui el FROB regalarà Bankia  i aquest regal quants diners costarà a la ciutadania.

Després pretendran que els sectors extraparlamentaris no vagin creixent dia a dia...!

J.  Vinyeta

25 de Juliol de 2014

242.- Duran, Duran…, i les balances fiscals.-

 242.-  Duran, Duran…, i les balances fiscals.-

El Sr. Duran – Lleida ens diu que plega. Però honradament haig de dir que em sospito que ho fa amb la boca petita: deixa la secretaria de CiU, però no deixa, de moment, res més. Continuarà sent portantveu de CiU a Madrid, presidint la Comissió d’Exteriors i amb control sobre d’Unió Democràtica com a president del seu Comitè de Govern. Per què plega? Ell diu que per raons personals i perquè ja és hora de  donar pas a noves generacions. Diu que, en capa cas, ha estat per el tema de la convocatòria del proper 9 de Novembre perquè sempre ha estat d’acord amb el dret a decidir. Però tots sabem de les divergències manifestes que hi ha hagut durant aquest últims temps amb els seus companys de coalició. Les Municipals estan també a la cantonada i sembla certa la possibilitat de que UD es quedi sense res, en favor d’ERC. I qui sap si algun sector empresarial l’ha pressionat  més del compte perquè deixés la  secretaria d’una coalició que, amb les constants ambivalències que el Sr. Duran s’ha permès, comprometia i esgarriava  determinats interessos econòmics i polítics que algú (el propi Duran?) es delia per d’aglutinar.

El cas és que deixa un dels càrrecs, però no tots i em fa la sensació que  vol fer com l’Aznar: quedar-se a l’ombra  manegant els fils del seu partit. El substitueix com a secretari de la coalició el conseller Espadaler i si el substitueix, entenc, que Espadaler és home de confiança d’en Duran amb totes les conseqüències. Espadaler  s’ha afanyat a dir que sí a la consulta, però que la resposta a la mateixa la decidiran en un proper congrés del Partit, just quan el President Mas signi la convocatòria. Però ens cal pensar que l’adveniment d’Espadaler (que ja forma fart del Govern de la coalició) també ha estat consensuat amb Convergència i, per tant, amb Mas. Veurem aquest consens mutu en què es converteix.

Hi ha un tema del que penso que se’n parla poc, per a no dir gens. Unió Democràtica és el partit demòcrata Cristià per excel·lència a Catalunya i, per  tan,  amb una certa influència sobre de l’Església catalana. Personalment, no és que jo hi confiï en la “catalanitat” de l’Església catalana de la que em sembla  que el bisbe Deig n’ha estat l’únic clar representant en els temps actuals (només cal recordar la actuació de l’Església espanyola, i per tant de la catalana, en el tema de les emissores de  ràdio i TV que estan sota el seu control). Però, si com diuen els propis d’UD,  l’Església catalana en privat es manifesta a favor de la consulta i del Sí – Sí, fora bo que  aconseguissin que aquesta privacitat és fes pública. Potser seria un senyal prou clar de la posició d’UD davant del procés. I si la manifestació la  fes l’Església  en sentit  contrari, també seria un senyal del sentit en que vagi el partit...

S’han publicat les balances fiscals calculades per l’Estat. Al·leluia!!. El que entenc com a més important és que queda clar que Catalunya presenta un dèficit fiscal i  que el greuge existeix. Respecta de les diferències entre una (la calculada pel Govern Central) i l’altra (la calculada per la Generalitat) entenc com a convenient deixar passar uns dies i veure, per exemple, que n’opinen dels càlculs i dels resultats gent de vàlua de fora del Govern de la Generalitat com la del Col·lectiu Wilson  o del Centre Català de Negocis, i si hi ha enfrontaments dialèctics entre aquests (que no son els únics de vàlua contrastada en un País com el nostre) i el Sr. Angel de la Fuente del que molts d’aquest que hi entenen ja el varen definir com a poc “apropiat” per la tasca que ha portat a terme. Entenc que Mas Collell és evidentment l’home indicat per contestar al Sr. De la Fuente, per molt valuós i per Conseller. Però m’agradarà, com ja he dit, esperar als més neutres i menys implicats en el Govern perquè no se’ls pugui titllar de directament interessats – involucrats en el tema. I valdrà la pena veure com reaccionen Andalusia i Extremadura donats els saldo positius que en resulta i veure la reacció general, si és que n’hi ha (ja se sap la permissivitat de que disposa el PNB) del positiu (insolidari?) del País Basc.  Esperarem.

J. Vinyeta

23 de Juliol del 2014

241.- Guerra de manifestos.-

241.-  Guerra de manifestos.-

No ens podem queixar: en dos dies ens han posat a l’ull de l’ huracà dos grups d’ideologia política contraposada.

 D’una banda, un grup que s’anomena Libres E Iguales ens ve a demanar que als catalans (tot i que només parla del secessionisme català entenc que només se n’ha de foragitar als clarament separatistes), ni aigua. Entre el signants hi ha personatges coneguts des de fa temps pel seu anticatalanisme ja abans de que la societat catalana concretés una deriva independentista que ha fet que ara es posessin més nerviosos. Personatges com Boadella, auto-expulsat del país quan  amb l’adveniment d’en Maragall  al poder no va rebre el reconeixement que creia que es mereixia i que, des d’aquell moment, sempre ha entès que el problema català necessitava dels tancs  al carrer. O el Sr. Jimenez Losantos que ja abans de que Terra Lliure el tirotegés ja anava per la senda anticatalana, visceral a partir d’aquell moment. O el Sr. Vargas Llosa, o Arcadi Espada... i molts altres amb la mateixa tendència que, davant de la inoperància del Govern i de la propera trobada Rajoy – Mas, pressionen en el sentit que creuen els hi serà més convenient. I supliquen “Reclamamos al Estado que aplique toda la ley y advierta con claridad de las consecuencias de violarla” . La resposta ha estat immediata a les xarxes, tant que, segons els mateixos organitzadors els spams han col·lapsat la web[1] dels manifestats al que si hi han adherit noms tan pintorescos com Mikey Mouse, Hitler, Franco o Karl  Marx... I sort que segons deien aquests mateixos, en temps etarres, sense violència totes les opcions eren vàlides i acceptables...!!

L’altra manifest ha estat obra de 50 intel·lectuals no catalans amb Nicolas Sartorius al davant i al que si han afegit, entre molts d’altres, Garzón i Almudena Grandes sota el títol de “Una España Federal en una Europa Federal”. Com podíem imaginar, en cap cas es parla d’un referèndum – consulta que pogués portar-se a terme a Catalunya i insten al Govern Central i Partits polítics a fer les modificacions i prendre els acords necessaris per arribar als fins que proposen. Em sembla que sense cap dubte aquest manifest el signarien Iceta, Navarro i els companys del PSC. No és més, el manifest, que la postulació de la tercera via famosa i les ofertes que en aquest sentit ha anat fent el PSOE de Rubalcaba. Per tant, res de nou.

El que em sembla és més remarcable de tot plegat és la manca del que podríem dir-ne el Manifest pro referèndum a Catalunya donat  que suposo que hi ha algú dins de l’Estat que entén que Catalunya o o Extremadura per exemple, pugui expressar la seva voluntat política en una consulta i, un cop feta, tirar endavant la voluntat majoritària lliurament expressada. Tiàn Riba es preguntava si entre els 40 milions de ciutadans de l’Estat no catalans no hi un grup, més o menys nombrós, que sigui capaç de fer el Manifest que jo dic que trobo a faltar. I jo penso que sí que hi és, aquest grup nombrós. Però Catalunya ha passat de ser mirall per a la España dels ‘70[2]  segons Carrascal o de ser una opció clara, segons Martin Ferrand a Cambio 16[3] durant la prèvia als Jocs, que considerava seriosament que Barcelona pogués compartir alternativament la capitalitat del Estat amb Madrid. Però Catalunya a passat, dic, a voler ser capital de sí mateixa. I una cosa és que et deixin ser algú o alguna cosa i altra molt diferent ser-ne sostraient-los-hi el  poder polític que mantenen de forma  autoritària.  Aquells que nomenaven Jordi Pujol Català de l’Any li cridaven, poc després, allò de “Enano,...”, els que parlaven català en la intimitat comencen a llimar-lo i no des de la intimitat precisament; i amb l’Estatut del 2006 Rajoy mateix recull signatures en contra  que mica a mica es van transformant en signatures  “contra Catalunya...”[4] I ara, al cap dels anys, tots aquells que sí varen signar[5], tota aquell impacte mediatic  permanent visceral i anticatalà que dona vots  i que encara dura, entenc que ha aconseguit que aquell grup nombrós, que sí penso que existeix, deixi per després en el millor dels casos, quan ja tot el nostre procés estigui perfectament encarrilat, alguna adhesió oportunista. És trist, però a vegades, moltes vegades, val més estar sols que no pas mal acompanyats.

J.  Vinyeta

17 de Juliol de 2014

---

[1]El Manifest acaba amb aquesta “ Nota: Un ataque de spam masivo y constante ha dejado seriamente afectado el sistema de adhesiones de la web. Trabajamos para recuperarlo lo antes posible. Perdón por las molestias”.

[2] [2]http://www.radical.es/info/3268/catalanizar-espana-jose-maria-carrascal

[3] [3] No he pogut trobar la referència a la xarxa, però si que recordo perfectament haver-la llegit en el seu moment en la revista

[4]Com el propi Duràn Lleida ho explica a

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Rajoy-obrir-caixa-dels-trons_0_1076292520.html

[5] Més de 4 milions…

240.- Rajoy i Mas. Iceta

240.- Rajoy  i  Mas.  Iceta.-

Ha corregut com un reguerot de pólvora encès que Rajoy  i Mas tenen cita concertada. I s’insisteix en que serà un diàleg de sords. A les hores, per què es troben? Dons perquè tinc la sensació de que el que diuen que passarà, en molta part, no és veritat. És evident que Mas no pot anar endarrere per la senzilla raó de que el Sr. Mas ha tingut la habilitat de posar-se davant d’un moviment ciutadà definit ja en tantes ocasions com a moviment transversal, democràtic i pacífic que té com objectiu la independència del País i que arrossega, segons enquestes, a més del 50% dels ciutadans. Per tant, si Mas endarrereix una passa es  trobarà una paret darrera i algú prendrà el seu lloc i el procés seguirà. I, amb independència de que aquest relleu tiri o no endavant el procés, Mas perdrà tota la glòria que fins avui té molt merescudament guanyada; i suposo que la Història per a ell també compta.

Rajoy es troba en una situació similar. Ha estat tan tossudament incapaç de mirar més enllà del  cercle que el té sota control (i no és precisament el seu partit al que vull fer referència) que no farà res  que no sigui prèviament autoritzat per aquest cercle. Però amb una diferència important respecte a la situació del President Mas: té a les mans bona part del futur econòmic de l’Estat espanyol. I amb aquesta perspectiva qui hi té més a plantejar és precisament el Sr. Rajoy  pels interessos que representa.  Per tant em sembla que  no serà la trobada un diàleg de sords.

 El que passarà és que tampoc hi haurà excessiva transparència de la trobada. Però imagino que una de les coses de les que parlaran serà precisament de allò que l’últim informe del CATN[1] defineix com a procés constituent per a fer una separació més o menys amistosa, no físicament violenta i  amb decisions sobre el deute absorbible per Catalunya, si és que els resultats consultius o electorals deixen clara la decisió presa pel poble de Catalunya. Perquè el cercle en el que es belluga el Sr. Rajoy sí que sap que o hi ha negociació o es queda amb el 100% del deute i amb el 20% que aproximadament correspon a Catalunya, encara que nosaltres ens quedem a l’Illa de Robinson. Dit d’una altra manera: sense parlar del dia 9 poden estar parlant perfectament del dia 10...

El Sr. Iceta ha entrat definitivament a l’escenari. De ser el director de l’obra a passat a ser-ne, a més, el primer actor. Després de les  fugues, negatives, etc..., que anaven portant al PSC al sot, la decisió del  Sr. Iceta a tret al partit d’una suposada indefinició. Dic suposada indefinició perquè està clar que l’aparell del partit volia canviar la cara però en cap cas de contingut i aquest aparell que ja havia beneït a Navarro ha optat, potser perquè a més no hi ha tingut altra opció, per la continuïtat que representa el Sr. Iceta.

D’entrada el Sr Iceta, amb una clarividència que sembla ser de patrimoni exclusiu, ens ve a dir que els sobiranistes som tan mesells que hem donat per bona la pregunta a respondre el dia  9N, quan aquesta pregunta, afirma,  és un  autèntica nyap. I, per fer les coses ben fetes,  en proposa una  altra que per la seva clarividència en dedueix que és la correcta. No cal repetir-la aquí. Poca cosa més a considerar. Però recordar-li al Sr. Iceta que, com diu en M. Cuyàs, a aquesta pregunta Catalunya ja va respondre que sí en el referèndum del Estatut del 2006; recordar-li que ell mateix al costat del Sr. Rubalcaba, va “ribotar” aquell Estatut a Las Cortes; recordar-li també que el seu cap de files havia promès allò del “apoyaré...”. I perquè no li quedin dubtes, fer-li memòria de que el Constitucional va acabar de trinxar el poc que el seu propi partit havia deixat per trinxar. Dit de una altra manera: a la mateixa pregunta que avui ens planteja el Sr. Iceta, el PP, el PSC - PSOE i el Constitucional, entre tots plegats, ja ens varen respondre que no, que ni parlar-ne. I finalment fer-lo sabedor, no fos cas, de que el PSC en general i conseqüentment ell personalment en particular, tenen molta responsabilitat en l’enfrontament Catalunya – Espanya amb el permanent alineament amb les tesis més centralistes i conservadores d’un partit que s’ha posat a Catalunya per barretina sempre però deixant a banda a una molt i important part  de la  seva ciutadania; tan l’ha deixat de banda que aquesta ciutadania li ha negat el suport electoral, del que disposava.

Per tot plegat, que  deixi la demagògia  per aquells que se la vulguin empassar, i, donat que no té la més mínima intenció (al menys fins avui) de participar en el procés sobiranista, li aconsellaria que si entén que tot el procés és millorable, que aporti idees des de dins del propi procés. Si no, que continuí brindant amb cava amb el PP i C’s, com ja va fer el seu antecessor.

 

J.  Vinyeta

15 de Juliol de  2014

---

[1] A la web http://www.ara.cat/politica/informe-consell-assessor-transicio-nacional_0_1120088191.html hi ha  els els 10 informes de la CATN.

 

239.- Comentaris (Exèrcit, Sentència)

239.- Comentaris  (Exèrcit, Sentència)

Exèrcit.- Una sectorial de l’ANC s’ha “despatxat” amb una hipotètica  composició del que ens va  anomenar el futur exèrcit de la Catalunya independent. L’ANC ràpidament se’n ha desentès del que molts hem cregut que una tal manifestació era un disbarat.

Sempre he estat oposat a adjectivar determinades coses o expressions perquè aquests adjectius condicionen generalment, i en massa ocasions greument,  el nom de la pròpia cosa en sí mateixa. Poso un exemple: en moltes ocasions he vist demandes simultànies de llibertat i socialisme. En principi sembla que no hi ha res a dir. Però un mínim anàlisi ens fa veure que, segons quin tipus de socialisme  sigui el que l’adjectiva, la llibertat se’n va en  orris. Recordar la Rússia d’ Stalin o la  Xina de Mao, estats definits reiteradament com a socialistes, i mares de molts del socialistes d’avui dia, fa posar els pels de punta a molts, entre el que mi sumo. Que tothom té el dret a expressar i defensar el que cregui més convenient, no seré pas jo qui ho discuteixi. Però suposo que hem de convenir  que, mentre la llibertat és innegociable, el socialisme amb que aquells de la demanda adjectiven  a la llibertat,  és una qüestió a considerar obtinguda la que és realment transcendent: la llibertat.

I una cosa similar és la que ha passat amb el tema de  l’exèrcit que es va fer públic la setmana passada. Que alguns contemplin una Catalunya amb exèrcit, o socialista, o monàrquica, no és una qüestió discutible: cada un de nosaltres veu el món en que està implicat d’una manera més o menys concreta. Però no és  una qüestió que haguem de discutir ara, en el meu entendre, per la raó senzilla de que el que hem de decidir, abans de res, és si volem o no ser un Estat independent.  Quan ho siguem d’independents, serà el moment de decidir i ser allò amb el que vulguem adjectivar la independència: monàrquics, socialistes, republicans, amb exèrcit o sense.  Avençant-nos estem, en la meva opinió, qüestionant la llibertat – independència en si mateixa  i amb riscs de fraccionar o dividir a priori el vot per una qüestió que no és precisament la prioritària. Siguem prudents perquè no fos cas que ens passés allò de que els arbres no ens deixin veure el bosc o que (potser sí que alguns ho volen), no fem res més que embardissar el camí que fins avui sembla clar.

La sentència dels “Aturem el Parlament”  personalment m’ha deixat una mica esverat: aquells que varen encerclar al Parlament amb la intenció de que no hi hagués la sessió prevista i que varen agredir físicament a alguns parlamentaris, han quedat immunes i han estat absolts.   És cert que la sentència serà recorreguda, però si la Sentència no és revocada pel Suprem, quedarà clar que hi ha barra lliure per a totes les coses que tinguin un mateix sentit donat que la sentència avala “cierto exceso” (sic)[1], que no es limita, si es pretén que les protestes tinguin èxit. Preservar la llibertat d’expressió, no és en cap cas discutible. Però interpretar, com sembla que vol fer la sentència, que la violència i coaccions exercida per aquells “indignats” son precisament aquell “cierto exceso” i carregar les tintes en l’actuació dels Mossos,  em sembla que és gairebé un aval a determinades conductes.  Les demandes de la fiscalia potser eren excessives (cinc anys de presó), però  que la violència que s’aprecia en les imatges dels fets quedi impune, no em sembla acceptable. El Jutge President del Tribunal (Grande Marlasca), en el seu vot particular, demana tres anys de presó amb  l’indult parcial d’un any, de forma que la pena imposada es quedés en dos anys i així evitar l’ ingrés a la presó. Em sembla més raonable.

Dues qüestions finals: Si el problema hagués estat a Las Cortes, la sanció hagués estat la mateixa? No serà, com  insinua algú, que la sentència manifesta un pols entre l’involucionisme de Gallardón i determinats jutges, com és el cas, progressistes?

Veurem que en diu el Suprem.

J.  Vinyeta

8 de Juliol de 2014

---

[1] "Cuando los cauces de expresión y de acceso al espacio público se encuentran controlados por medios de comunicación privados, cuando sectores de la sociedad tienen una gran dificultad para hacerse oír o para intervenir en el debate político y social, resulta obligado admitir cierto exceso en el ejercicio de las libertades de expresión o manifestación si se quiere dotar de un mínimo de eficacia a la protesta y a la crítica, como mecanismos de imprescindible contrapeso en una democracia que se sustenta sobre el pluralismo, valor esencial, y que promueve la libre igualdad de las personas y grupos para que los derechos sean reales y efectivos, como enuncia la Constitución en su título preliminar.-  Pàg.  57 de la Sentència

238.- Comentaris (Esquerres, aforaments, J. Costos).-

238.-  Comentaris (Esquerres, aforaments, J. Costos).-

Les esquerres es volen organitzar i unir. Ada Colau s’ha interessat per la política i forma allò que en denomina Guanyem Barcelona i inicia contactes amb Podemos,  amb el Procés Constituent, amb Red Ciudadana Partido X, les CUP i, com no podia ser d’una altra manera, amb ICV, potser que com alma mater de tot plegat, amb la idea de aconseguir un grup d’esquerres que, aprofitant l’empenta de Podemos, el descontent social i la malfiança general en els partits,  aconsegueixi uns bons resultats  en tots els processos electorals que tenim a prop. Imagino que aquest intent de les esquerres és el que fa que el Sr. Duran ens digui allò de que les dretes han de bellugar-se per recuperar el que defineix com a centralitat. És ben cert que tot el grup d’esquerres té coincidències programàtiques, apreciables  amb la sola lectura dels seus manifestos constituents;  però d’aquí a una unió programàtica única se’m fa una mica difícil de creure-ho, tot i que també és  cert que de més verdes han madurat.  Temps al temps i, quan hi hagi realitats, en tornarem a parlar.

Aforaments.- Diuen que Joan Carles està en un estat semidepresiu des de la renuncia en favor de Felip i que ha coincidit amb el tema de la imputació de la filla Cristina en el cas Noos.[1] Imagino que tot plegat (abdicació, imputació, aforament exprés...) no deuen de ser medecines de bon prendre i se’m acut pensar que la imputació de l’expresident Sarkozy (i el record de la culpabilitat de Chirac) tampoc deu d’haver estat una bona notícia per el  nostre ex cap  d’Estat. El cas és que el Sr. Rajoy ens anuncia que està disposat a parlar-ne del tema dels més dels 10.000 aforats que té el país i ens anuncia una nova “etapa” de regeneració política, però insinua que no es tracta de reduir individus aforats si no institucions amb membres aforats és a dir: reduir per exemple el número de diputats territorials. Tot plegat no és més que foc d’encenalls perquè l’any vinent hi ha eleccions municipals i autonòmiques en la majoria de les comunitats i en les que, tant el PP com el PSOE, tenen pèssimes perspectives i temen una patacada històrica. Rajoy ha parlat inclús de modificar la Llei electoral dels alcaldes a fi de garantir algunes alcaldies que potser ja veuen perdudes. I, en aquest últim cas, cal recordar que a Catalunya no tenim Llei Electoral pròpia per la qual cosa, modificacions d’aquests tipus ens afectarien de ple. Respecte dels aforats, personalment em preocupa relativament poc el número que hi ha al país. El que si em preocupa és que no es faci una  modificació del procediment judicial aplicable a fi de que els aforats, al menys, no siguin jutjats pels jutges que els propis aforats nomenen. Si no es modifica això, l’aforament es mostra davant de la societat civil com a una garantia  d’impunitat. Respecta de la regeneració política que proposa Rajoy, em temo que res pot ser creïble si la corrupció continua sent un foc latent i permanent sense el més mínim desig d’apagar-lo.

James  Costos és l’Ambaixador dels EEUU a Espanya i el passat dia 1, en una reunió informativa al Hotel Ritz de Madrid organitzat pel Nueva Economia Forum, va fer unes declaracions que varen posar els pels de punta al Sr. Margallo. En aquestes declaracions esmentava l’Ambaixador que el seu País observa amb atenció els esdeveniments de Catalunya i assenyala que si Catalunya s’acaba independitzant  les empreses nord – americanes s’hauran d’ adaptar: “Les coses canvien, els entorns canvien, i quan això passa qualsevol líder empresarial ha de pensar en el futur. Si les coses canvien, les empreses s'hauran d'adaptar" tot i que reitera  que “és una qüestió interna de l’Estat Espanyol”. Aquesta exposició que en cap cas s’aproxima a qualsevol de les plagues a que ens tenen acostumats els profetes madrilenys, en cas de convertir-nos en un Nou Estat i, precisament per això, perquè ha trencat aquesta predicció amb arguments elementals que tots aquells que hem estat en el món industrial sabem, coneixem i, en casos, hem aplicat (a Castella diuen allò de Renovarse  o morir!), ha fet que Margallo cridés a l’ordre al Ambaixador no tant pel que ha dit si no precisament pel que no ha dit. Costos a twitejat després  dient que “desgraciadament alguns han mal interpretat la meva declaració sobre la política de sempre dels EEUU sobre Catalunya; és una afer intern de l’Estat Espanyol”.  Haig de creure que el twiter tampoc ha satisfet al  Ministre d’exteriors, però també em sembla obvi que voler fer rectificar declaracions plenes de sentit comú, entra en un terreny diplomàtic molt més complicat del que podem imaginar i massa proper a comportaments autoritaris que en res beneficien al propi Estat Espanyol.

J.  Vinyeta

4 de Juliol de 2014

---

[1] Vozpopuli en la seva edició  d’abans d’ahir