573.- Harntwell a FAQS.

573.- Harntwell a FAQS.-

Em va sembla entendre dissabte, a FAQS, que l’entrevista a Benjamin Harntwell, i la seva relació amb Bannon i amb tot el que representen, va causar sorpresa, escàndol i por. Certament no n’hi  ha per a menys donades les directius que aquesta gent propaguen i pretenen, perquè  son un important perill per a les llibertats, com  a mínim  latent. Potser el més definidor de tot plegat és que volen fer bona  aquella dita hitleriana, oposant-se a la immigració, de que  “L’Estat  que rebutgi la contaminació racial dominarà el món inevitablement”, aquella idea imperial de la que aquí ja sabem  de què es parla...

En aquest país nostre, però, no cal anar a cercar Bannon o Hartnwell, per trobar diem-ne similituds dins de l’oligarquia que ens domina: admiradors de Hitler hi ha  uns quants i franquistes,més. Si parlem des del punt de vista religiós, la història ve de lluny. Que l’Església ha estat des de Constantí, al Segle lV, lligada a l’anomenat poder temporal i aquest finalment sotmès a l’Església amb l’emperador Teodosi agenollat davant del bisbe Ambrosio de Milà, és cosa sabuda. Que la Inquisició va treballar arreu a favor dels governs, també és sabut  (Potser el cas més cèlebre, però ni molt menys l’únic,  és el referenciat per Aldous Huxley en la seva novel·la  Els diables de Loudun  explicant uns fets dramàtics de la inquisició francesa a les ordres de Richelieu...). En aquest Estat nostre, la Inquisició no és suprimida fins principis del Segle XlX. Durant el  Segle XX, amb la República es mostra  contra el poder que no li agrada  amb la famosa Pastoral del Cardenal Segura , o la dels Bisbes encapçalada  pel Cardenal Gomá  justificant el cop  d’estat de Franco, que sí li agrada i en el que s’hi mantén. A la mort del Dictador (sí, amb majúscules) el Concordat es manté i renova convertint-lo en Llei de difícil derogació al tenir el caràcter de tractat  internacional... i es manté durant l’actual Segle XXl amb les renovacions portades a terme des de Suárez fins  Rajoy.

L’església s’ha convertit en un ens social poderosíssim que acull sota la seva ombra organitzacions  com El  Yunque, quasi secreta i misteriosa, amb íntims amics a Falange Española, i que sembla ser la organització  que ha creat VOX, que dona cobertura a Hazte Oir  (els del Bus...) o afins com Guerrilleros de Cristo...(a Google se’n troben desenes...). L’OPUS sembla anar per lliure, però tots sabem  de la seva participació en el món polític i financer i de la seva ideologia ultra.

Per tant, sorpresa amb Harntwell? Cap. Quasi gosaria a dir que Harntwell i cía.  serien bons davant de la varietat d’espècimens de la nostra fauna  carronyera si arriba descaradament a la Moncloa.

J.  Vinyeta.-  26 de Novembre de 2018

572.- Desgavell absolut

572.- Desgavell absolut.-

Escàndols de forma continuada. La corrupció és la norma de determinats partits que d’alguna manera ostenten o ostentaran el poder. El Parlamento s’ha convertit en un plató televisiu en el que la intenció no està en el debat en sí, si no en crear uns titulars escandalosos dirigits als votants i en el que l’insult i l’ofensa semblen formar part de la política. Portar  el debat  pel camí del bon fer polític i social que els pobres mortals necessitem i demanem a crits sembla una pura quimera que Chaplin tornaria a portar al cinema. Només a faltat que el portaveu del PP al Senat (aquella cambra sense efectes  pràctics i que de cap manera, avui per avui, justifica la seva existència a no ser per l’acolliment de  les despulles que els partits van deixant pel camí...) mostrés la seva satisfacció pel resultat del canvi de cromos vergonyant entre PP i PSOE en la elecció del que hauria de ser el president de la cúpula judicial, afirmant que així ...controlaran [...] els jutges pel darrera[1]...

En tot plegat queden clares algunes  coses. Per exemple la gravíssima servitud dels vocals anomenats, disposats a votar a  qui els imposin com a mostra d’agraïment i submissió a qui els ha proposat en el càrrec, el que per sé qüestiona la seva imparcialitat. Una altra cosa que resulta evident és l’elecció del cap judicial a nomenar que farà possible el control  judicial des del partit tal com afirma Cosidó, jutge que queda en clara parcialitat.

Marchena, el jutge “proposat”, davant d’això, ens diu que plega, i el fet l’honora. Però, ¿serà capaç, podrà o voldrà, a pesar de tot el seu historial[2], de mantenir aquesta independència  per la que teòricament renuncia als càrrecs proposats? Presidirà la sala dels judicis contra els Consellers empresonats que, davant de tot plegat, l’han recusat novament. Però la justícia espanyola, en ple  descrèdit, continuarà esmicolant les institucions de l’Estat en que ens toca viure i negant les evidències.

J.  Vinyeta

21 de Novembre de 2018

---

[1] http://www.eltriangle.eu/ca/actualitat/poders/cosido-diu-que-el-pp-controlara-la-sala-segona-del-suprem-des-de-darrere_100865_102.html

[2] https://directa.cat/manuel-marchena-el-fiscal-de-laznaritat-que-jutjara-l1-o/

571.- Comentaris maliciosos?

571.- Comentaris  maliciosos?.-

No ens és fàcil mantenir un mínim de serenitat. Deu de se ser perquè son les conviccions personals (i pel que sembla de més de  dos milions de catalans) i no altra cosa,  les que ens fan anar endavant, independentment de les repressions, gairebé caricaturesques per la irracionalitat en que es porten a terme però tremendament doloroses,  en les que ens van sumint.

La situació, com ens van dient en tot moment és, realment, excepcional. Però això sembla que vulgui comportar una justificació permanent de tot plegat, inclosa, com em sembla, una inacció des del territori que només és trencada per les accions  de caire internacional que es van portant a terme des de Waterloo. D’alguna manera se’ns ve a dir que a les presons i al exili hi han totes les essències del País i que, per tant, fins no estiguin lliures els presos i no hagin retornat els exiliats,  res és possible i, com diria el poeta, tot queda per fer. Però, a  pesar del drama personal i familiar que presó i exili suposen, no podem desviar la mirada  del objectiu fonamental i actuar en conseqüència.

És ben cert que, si comparem aquella famosa Declaració de Barcelona[1], d’ara fa 20 anys, amb només qualsevol de les declaracions del President Quim Torra, queden clares les diferències entre  l’entramat  polític de la Catalunya pujolista d’aquell moment i les de la Catalunya d’avui dia actual, inclosa la societat civil, perquè  les distàncies son abismals. Abismals tant a Catalunya com al propi Estat espanyol sumit, en l’actualitat, en una degradació   de tal gruix que col·loca la credibilitat en les institucions sota mínims, afectades per una corrupció sense límits, a la que si hi ha afegit  la cúpula judicial deixant clara la seva dependència.

Però l’excepcionalitat general i  aquestes diferències abismals, que hi son  i que eren impensables  que hi serien  només fa tres o quatre anys, només evidencien que el temps juga a favor nostre. Res més. Però  mentrestant  el camí està per fer.

J. Vinyeta

15 de Novembre de 2018

---

[1] http://www.filosofia.org/his/h1998bar.htm

570 .- De la censura actual

570 .- De la censura actual.-

Avui dia, en que   els drets individuals i col·lectius estan sota la lupa dels protectors de les essències pures,  ens estem quedant sense poder fer crítiques en general i, especialment, de les que resulten d’aquells que, per ser posseïdors d’una agudesa envejable, son capaços de resumir amb un clic tot un discurs o son capaços, amb un gest, de desmitificar allò que mai hauria d’haver estat mitificat. El to d’humor, que ens és essencial per  sobreviure, viu, des de sempre però aguditzat en els últims temps, un control que entenc exagerat. És com si la nostra societat hagués canviat de pell, com les serps, i la que li han posat   nova, sigui més fina i sensible.

Els acudits son censurats, en alguns casos sancionats i en altres inclús resolts per la via penal. El nostre país s’ha anat convertint en una democràcia de baixa intensitat que no suporta crítiques dures, satíriques o simplement l’humor diguem-ne gruixut dirigit per exemple, al cap d’Estat o a l’Església catòlica. La llibertat d’expressió, en conseqüència, està limitada.

Sabem que, en qualsevol cas, la censura – intransigència prové bàsicament dels ortodoxes polítics – religiosos que no son tots però sí que estan en el moll de l’os del poder i s’imposen.

En raó de què tanta imposició? El cineasta francès Jean-Jacques Annaud porta al cinema el 1986 l’obra d’Umberto Eco El nom de la rosa. Tota la intriga de l’obra es basa en l’existència d’un llibre atribuït a Aristòtil anomenat Segon llibre de la poètica, tot i que la existència real d’aquest text està qüestionada. Aquest llibre, en el film i segons el censor de l’Abadia on es troba, no es pot ni deixar llegir perquè, parlant de la comèdia, Aristòtil ens fa riure. Aquell censor entén que el riure mata la por. Si no hi ha por, afegeix, no hi ha fe i si fora permès riure-se’n de tot, arribaríem a riure’ns de Déu... o del Rei, o del Papa, o les banderes... afegeixo jo.

Per arrodonir, totes aquestes coses del les que ens en podríem riure han de blindar-se. Es van creant els mites corresponents aureolats de misteri, amb un misticisme quasi religiós amb la fe corresponent i que els converteix en intocables. Si riem, com diu U. Eco, potser perdrem la fe… d’aquí al caos, una passa.  És evident que l’humor és perillós, i la crítica, i les sàtires... En resum: és la llibertat la que és perillosa.

J.  Vinyeta

8 de Novembre de 2018

569.- El Suprem i la banca

569.- El Suprem i la banca.-

La pròpia justícia espanyola, a través del Tribunal Suprem, ha auto dinamitat el ja mínim de credibilitat que li quedava i resta en una situació de com a mínim semi descomposició, a l’espera de la substitució de Lesmes que finalitza el seu mandat en dies propers.  

Que una sentència ferma d’una de les sales del Suprem, amb un mínim de dos o tres  casos aplicats i ja resolts a favor dels demandants, hagi estat qüestionada i revocada pel plenari del propi tribunal convocat i presidit pel propi cap de la judicatura, Lesmes,  és una bestialitat judicial que no pot trobar referència  en els anals de les judicatures, quan menys, europees.

Queden clares un parell de coses. El poder de l’oligarquia, concretada en aquest cas en la banca, rescatada i que no ha tornat els calés que va rebre per “retrobar-se”, és el real poder d’aquest Estat en que ens toca viure: la banca no pagarà els impostos derivats  de la realització de les hipoteques i les haurà de pagar, com fins ara i en contra de la sentència que ha estat revocada, el ciutadà, perquè el poder real, ha cridat a capítol als seus cònsols i aquests l’han obeït. Però el  pitjor que em sembla entendre  està en el fet de que no hi ha, hores d’ara, cap sentència ferma del propi Suprem que no pugui ser auto reconsiderada i auto revocada. La fiabilitat que  se’n deriva  en la justícia en aquest País, és nul·la com a conseqüència de les vel·leïtats d’uns jutges i del seu cap, Lesmes, que es desacrediten des de  que deixen clar a qui es deuen. Autodestrucció o avís als navegants que aspiren a la presidència de la cúpula del poder judicial? Per reblar el clau, aquesta decisió que deixa en evidència flagrant la inhabilitació necessària dels sotmesos al desitjos oligàrquics i, per afegitó, la distància insalvable entre els membres de la judicatura i la societat civil, la pren el Suprem a les portes del judici  al Govern català del que estarà pendent mitja Europa.

Europa ha reconsiderat negativament, en forma de decisions, el comportament de la justícia espanyola respecta del cas català. Des d’Espanya, aquestes reconsideracions han estat enteses com  interferències en un sistema judicial que, suposadament, actuava correctament. Ara, tota Espanya, es troba immersa en una disbauxa judicial sense parangó creada per la pròpia cúpula judicial amb impunitat flagrant i amb  una afectació a la totalitat de la ciutadania. Què farà ara Espanya? Continuarà creient que el sistema judicial actúa correctament?

La banca ha guanyat, però deixa tota la justícia espanyola amb les vergonyes, mai tan ben dit, a la vista. Donat el pes que l’oligarquia demostra tenir sobre de tot el sistema judicial, i donat que la resta de l’Administració està sota control del seus funcionaris,  pretendre  realitzar una reforma imprescindible del cos judicial i del funcionariat que manega la resta, em sembla impossible. El que em porta a considerar que, malauradament, todo quedó atado y bien atado... 

Espanya també ha de dir-hi la seva, i amb urgència.

J.  Vinyeta

7 de Novembre de 2018

568.- La  lliçó d'Otegi.-

De patacada en patacada fins la derrota final. Aquest podria ser l’epitafi per a una justícia, la espanyola, que va mantenint-se aparentment incombustible, però dia a dia més desprestigiada davant del món europeu. És evident que, com en tots els col·lectius,  ha d’haver-hi membres amb capacitat i qualitat per exercir la judicatura. Però també és evident que, aquells que van rebent revessos judicials des d’Europa o que menyspreen decisions de l’ONU, semblen ser els majoritaris. I passa això perquè, en general i últimament son els que s’encarreguen de tirar endavant causes que son més sonades perquè son de  de caire marcadament polític i/o popular, amb les  que juguen interpretant la llei  de forma que els seus criteris polítics i ideològics,  i els dels que els paguen, siguin els paraigües  que  ombregin per damunt de les seves actuacions, i les justifiquin.

En poc temps al menys quatre estats europeus li han dit a la justícia espanyola que no està fent les coses bé, a tal extrem que aquesta justícia espanyola va haver de retirar les euro ordres de recerca i captura dels considerats “delinqüents”. Com que la cosa no és d’ara, avui li han dit des d’Estrasburg, el que entenc que encara és pitjor: que un pres que ha estat, si no recordo malament durant sis anys a la presó,  no va tenir un judici just... Si una cosa és inadmissible en la justícia és, precisament, que no ho sigui, de justa, i que  l’ombra de la prevaricació  voleï per damunt d’alguns dels magistrats.

Atutxa, Parot,  ara Otegi i molts d’altres, son noms que posen a la justícia espanyola en entredit. I val la pena assenyalar, com ja ho ha fet el propi Otegi,  alliçonant a la justícia espanyola de que continua cometen errors, que  amb temps de rumiar-s’ho tenen, dintre de pocs mesos, una causa general contra l’independentisme en general i contra els membres del govern català presos o a l’exili en particular, amb instruccions  atapeïdes, com assenyalen els entesos, d’errors i de clars menyspreus als més elementals drets humans i civils dels encausats. Poden rectificar, que  diuen que és de savis. Però per rectificar s’ha d’estar en disposició de reconèixer errors. I  això no ha estat mai en l’ADN d’alguns  habituats a ser normalment  obeïts en tots els casos. Després ja vindrà Estrasburg…

J.  Vinyeta.-  

8 de Novembre de 2018

567.- De les conclusions judicials

567.- De les conclusions judicials.-

Cap sorpresa. Es tractava d’acusacions que havien de ser exemplars i sabíem que ho serien. Per tant, cap sorpresa.

La majoria dels juristes d’aquest Estat s’han manifestat en contra de les qualificacions que l’instructor ha  anat desgranant a mida que la instrucció anava avançant, per cert,  a una velocitat insospitada.  Es tractava d’això, de voler fer creure ràpidament a la ciutadania de la gravetat d’uns fets sobre dels quals poder crear, ajudats per la majoria cavernosa que domina els mitjans informatius que des de Madrid es van estenen arreu de l’Estat, trepitjant drets fonamentals i arribant a violentar la Llei, uns relats ad hoc que els criminalitzessin  i deixessin,  amb suposada claredat, una culpabilitat indiscutible.  Com diuen  els que hi entenen, en fer-ho pixaven  fora de test.

Si entenem que es tracta d’exemplaritat en les acusacions (com en totes les actuacions portades a terme al respecta i especialment en el manteniment de les presons provisionals), sabem de sempre que en els càstigs exemplars hi  ha sempre una aplicació abusiva de la justícia (per molt legal que es vulgui plantejar l’abús), aplicació que aleshores  concorda més amb  una venjança que no en una solució justa.  I la venjança, sota aquesta excusa de exemplaritat, és el que  s’ha anat  mantenint  al llarg de tot el procés judicial: en la instrucció,  en les conclusions exposades i en el resultat de tot plegat, resultat sobre del qual em sembla que hi ha pocs que en tinguin dubtes del què serà.

Ara, quan ja obertament ni tan sols es dona als encausats/des  la gràcia de la presumpció d’innocència dient, com Casado i Arrimades, que Sánchez està preparant els indults  (segons això, les sentències ja estan escrites...), és moment d’entendre d’una vegada que la situació creada és  irreversible en tots els sentits  i de ser conscients  que de la repressió no en sortirem fins que ens convertim en un Estat lliure. Si així ho entenem,  el Govern i el Parlament han d’actuar en conseqüència, perquè les paraules se les emporta el vent...

J.  Vinyeta

2 de Novembre de 2018