609.- Del resultats electorals

609.-  Del resultats electorals .-

Les urnes han parlat i ho han fet amb contundència. La Catalunya sobiranista ha triat el que podríem definir  com a via lenta, i ara ens toca esperar.   La victòria d’ERC  és inqüestionable i a ERC li toca demostrar-nos allò de que a independentistes, Junqueras dixit,  no els guanya ningú i, li agradi o no, assenyalar-nos el que podríem dir-ne un full de ruta d’una certa claredat per deixar-nos clar que la situació autonòmica en que ens trobem no ha de continuar sent un mal somni. Presentar-se a unes eleccions  i guanyar-les, crea compromisos.  El  cas està en que un partit que durant aquest últims temps ha estat més pendent dels presos i exiliats (especialment dels seus, recordem aquella campanya Free Junqueras, oblidant-se  de la resta...) que de la situació política  present i de futur de  Catalunya, ara ens haurà de mostrar quin  serà el rumb que, des del punt de vista sobiranista, prendrà, perquè haver guanyat les eleccions no pressuposa que una societat civil, permanentment mobilitzada, hagi donat un xec en blanc  a Junqueras, Rufián i companyia. I la primera prova de foc estarà en veure,  quin tractament donen al govern central que en surti, tan si han de participar directament com si no en el seu nomenament.  Com que això no serà d’immediat, perquè sembla que la intenció és esperar els resultats electorals del proper 26 de Maig,  temps tindrà per a rumiar i fer-nos-ho saber abans de la formació del nou govern central. Em sembla evident que, en aquest aspecte, inclús els més fidels esperen, si no contundència, coherència i passes endavant clares. A mode de conclusió, fer notar que ha estat curiós el fet de que, donant a ERC la victòria en les enquestes, l’enemic dels unionistes continués sent JxC... a qui les mateixes enquestes no donaven una victòria aclaparadora.

De la resta, poca cosa a dir que no s’hagi ja dit, inclosa la espectacular patacada del PP i el gravíssim cost econòmic que els hi representa...

Ara s’iniciaran les rodes de consultes i relacions entre el PSOE i la resta de partits per la formació del govern que més convingui al guanyador. No sé si Rivera,  vista de la desfeta del PP i la caiguda de Unidas Podemos, es deixarà perdre la possibilitat de convertir-se en real cap de l’oposició pactant  amb el PSOE. 

Tampoc sabem si Aznar dimitirà Casado i Cayetana. En qualsevol cas no estaria de més que Aznar, Casado, Rivera i Abascal anotessin els seus resultats en les  anomenades comunitats històriques: a Galicia ha guanyat el PSOE, a Euskadi han desaparegut i a Catalunya van pel  camí.  Amb una mica  de sort, aquí a la propera ja els fotarem definitivament fora. Depèn d’ERC...

J. Vinyeta.- 

29 d’Abril de 2019

608.- Petita reflexió davant les eleccions generals

608.- Petita reflexió davant  les eleccions generals.-

Demà passat, eleccions. Deixarem endarrere una campanya electoral espanyola que no ha dubtat en afusellar a Puigdemont, amb una proposta estrella impossible de complir  (allò del 155 al primer consell de ministres), sense programes que augurin un millor estatus econòmic – polític – social de la societat espanyola i, això sí, anuncis permanent de decaïment, per les causes que siguin, de les llibertats col·lectives i individuals.

El món indepe català ha comptat amb la inestimable ajuda de Cayetana i Inés que han fet  el possible per legitimar dia a dia, acció rera acció, la voluntat secessionista. Només cal assenyalar les primeres paraules d’ambdues candidates amb les respectives filípiques contra Sanchís al debat de TV3, que va demostrar saber estar, i continuar amb les interrupcions permanents de les candidates, especialment d’Inés, sense res a proposar  i per deixar-nos clar que el que millor que podem fer és marxar. I quan abans millor.

Però aquí, a casa nostra, també anirem a votar. El vot és un, lliure, directe i secret. Per tant que cada qual voti en consciencia i a qui cregui mereixedor de la seva confiança. Però vista que l’única preocupació de tot l’espanyolisme està en la nostra existència com a poble, penso que, sense haver de rumiar massa, el nostre vot hauria de ser clarament defensiu davant  dels intents d’anorreament que se’ns auguren des de les espanyes.

La situació catalana sobiranista, no és fàcil. Sembla clarament cert que el dret a decidir (en un sentit o un altra, que per això es decidiria) és majoritari en la nostra societat. Però també sembla clar que aquesta opció no tirarà endavant si  no ve imposada  directament des d’Europa a l’Estat espanyol, o si no emprenem una definitiva acció liderada per la societat civil que ens condueixi definitivament fins  Ítaca. Mentre, entenc que a fi de no ser oblidats en un  stand by autonòmic, és fa necessària una reclamació permanent davant de l'Estat espanyol que podria manifestar-se en una inestabilitat política. Aquesta inestabilitat tindria les seves conseqüències econòmiques, amb l'obligada atenció  vigilant aleshores d’Europa, conscient de la determinada gravetat que una involució econòmica a l’Estat espanyol, més aviat de la que en general s’espera, pot crear sobre del motor econòmic del sur d’Europa, que és Catalunya, i que potser i en conseqüència hauria de  ser  cuidat...

És la meva manera de veure les coses. I evidentment és només la meva: la resta és desig. Però perquè el meu desig sigui realitat, les urnes han d’ajudar-me una mica i per tant no tinc intenció de votar aquells que, tot i reconèixer-los-hi, fent un esforç, una possible bona fe  (els cementiris en son plens  de morts per causa de les bones fes, no ho oblidem...) entenen que col·laborant  amb l’imperi anirem més bé.

Tot plegat no és res més que  un intent de reflexió sobre d’un tempo que es pot allargassar  i sobre com penso actuar, des del punt de vista electoral perquè, de passar, sigui el més curt possible.

És una reflexió individual. Però... s’hi apunta algú més?

J.  Vinyeta

26 d’Abril de 2019

607.- Fart

607.- Fart

Senzillament, n’estic fart! Portem massa dies carregats amb la merda que es desprèn d’una campanya electoral indigne i d’un judici estrambòtic al que es presenten a declarar  testimonis que ja ho han fet i sense que el tribunal  hi repari. Tot plegat va omplint un sac que mai és ple i dins del qual ens hi volen posar a tots nosaltres intentant una  barreja homogènia impossible. Impossible, com en el cas de l’aigua i l’oli, perquè som incapaços d’afusellar a qualsevol dels presidents autonòmics, com han fet amb Puigdemont a Coripe, o  perquè mai hem cridat A por ellos, ni quan la policia ens palejava... El que som i el que volem    queda clar, com en poques ocasions, en l’article que va publicar El País de Costa Rica el mes de Març d’enguany, poc dies després d’iniciar-se el judici contra Catalunya i que, en el meu entendre, val la pena fer-li una lectura[1].

Però, com deia al principi, no és només aquesta farsa en la que els que hi entenen afirmen de la violació permanent de drets fonamentals dels encausats, amb testimonis ridículs ensinistrats de tant poques capacitats que no saben ni distingir la expressió catalana de Votarem...! (acció política)  transformant-la, mitjançant una traducció pitjor que las de Google, en un Voltaren...(medicament antiinflamatori d’ús freqüent) i, en qualsevol cas, considerant la expressió com a un insult... Aquest és el nivell. Estic fart d’una campanya electoral en curs en la que España no hi existeix, que avorreix i indigna simultàniament. Sembla que  Espanya no té més problemes que els generats per una revolució pacífica i democràtica però que deixa en evidència les misèries polítiques, ètiques  i, en conseqüència, morals d’un Estat pilotejat per  una oligarquia que ara, en la denominada setmana santa, surt al carrer ocultada darrera d’uns capirots que Machado ja reflectia en els seus versos  desenes d’anys enrere. Tot plegat, el que fa aquesta oligarquia, ben escudada per una església submisa,  no és més que una manifestació de poder presentant una fe que, com diria Kipling, els murris han convertit en trampa per enxampar incauts. Trampa de tal gruix que allà on més poder gaudeixen, tenen a tots aquests incauts dels  que parlo, com deia Cayo Lara, pendents de les subvencions que casualment arriben precisament d’allà on hi ha aquella revolució   pacífica i democràtica. Subvencions  que els dels capirots van repartint a caprici comprant així les voluntats necessàries per a continuar mantenint-s’hi...

Fart de veure, a Casa  nostre,  que alguns ens volen imposar  més preocupació per uns presos polítics i exiliats (que indiscutiblement han de tenir el nostre recolzament inequívoc), que pel futur que hem de construir, que semblen voler buscar com a solució  a tot plegat la col·laboració amb el govern central en comptes de voler-lo fer caure per tercera vegada seguida per no voler ni escoltar-nos...

Fart, molt fart... Però continuo a l’espera, caminant...

P.S.:  Demà, les roses que compri seran grogues. Si sabés com, n’hi enviaria una a la candidata de C’s per Catalunya, com a comiat...

J.  Vinyeta

22 d’Abril de 2019

---

[1] https://www.elpais.cr/2019/03/02/el-juicio-de-espana-a-los-catalanes-ha-empezado/

606.- Clavegueres

606.-  Clavegueres.-

Com que les eleccions estan a tocar, tornen aflorar aquelles coses que ja sabem que passen quan el poder vol mantenir-s’hi (potser hauria d’haver escrit la paraula en majúscules per donar-li tota la rotunditat i valor que vull que tingui l’expressió). I si no hi ha res, que sempre  hi serà, rebroten coses passades que, encara que tard, deixen clar que això que en diem les clavegueres de l’estat, funcionen.

S’hi practiquen autèntiques conspiracions que, en determinats cassos, la història ens mostra que han arribat a l’assassinat, Roma, per exemple. A l’estat espanyol, els que ara ja som  grandets, recordem la claveguera oberta que va ser la dictadura: tots érem sospitosos de qualsevol cosa que al poder franquista (o senzillament als germans Creix...) li interesses que ho fóssim; i si se’t considerava desafecto al régimen tenies tots el números per ser empresonat en qualsevol moment  i qui sap si afusellat, fent constar, per a més inri en el certificat de defunció que s’entregava ala família, que hauries mort d’una pneumònia  o una aturada cardíaca.

Els temps posteriors ens varen portar el GAL i encara hem de saber qui era aquell famós capo anomenat Mister X (igual que ens està passant ara,  que no hi ha manera de saber qui és M.Rajoy...), de la mateixa manera que ens van deixant perplexos determinades morts sobtades o suïcidis de membres que estaven situats en trames complicades..., però es clar que això últim no deuen ser més que càbales de mal pensant amb mala intenció...

A Catalunya en tenim experiència. Quan les enquestes assenyalaven a Mas i a Trias guanyadors en unes autonòmiques,  el primer, i en unes municipals per Barcelona al segon, surten documents falsificats que asseguren comptes corrents a  Suïssa. Els candidats deixen clar que tot és mentida, però el mal ja està fet: les clavegueres han funcionat.  Recordem al ínclit ministre del interior tramant amb el fiscal anticorrupció de  Catalunya destruir el que es podés del món indepe que, per extensió, era tota Catalunya, afinant tot el que pogués afinar; un ministre per cert creient,  devotíssim i pietós que oblidava allò de l’elemental però l’obligada caritat cristiana dels creients, condecorant estàtues sacres, actuant sota la protecció d’un àngel de la guarda  especialíssim i suposem que,  per evitar la condemna eterna, de confessió i comunió diària. Però, empastifant...

Ara, i no precisament per enfortir al PP, ha sortit a la llum les clavegueres que el govern Rajoy, amb la complicitat de les clavegueres obertes habituals  que conformen els mitjans  afins a la ideologia dia a dia més ultra, va anant omplint amb el suposat finançament de Podemos  des de la Veneçuela xavista. No sé qui n’ha estat l’autor. Però, potser perquè soc desconfiat de mena amb aquestes coses,  em pregunto des de quant tenia l’autor de la filtració aquesta informació sobre l’actuació de Rajoy i companyia i, si és el cas, per què no l’ha feta servir fins ara. I per què, suposat que el PSOE no n’hagi tingut informació fins ara, que em sembla molt suposar, no ha actuat amb rapidesa netejant tot aquest fons d’armari  ple d’indecència? Serà que el silenci del PSOE, com diria Unamuno, l’hem d’interpretar com aquiescència en tot plegat?

Hi ha un autèntic niu de rates de claveguera en mans del que era un membre clau en l’organització i funcionament d’aquestes clavegueres: està a la presó i és de nom ja arxiconegut: Villarejo. Aquest senyor sembla que, per protegir-se el cul, anava gravant les converses que anava tenint a mida que condicionava la informació que anava rebent. Ara, qui més, qui menys, està nerviós, perquè de tant en tant deixa anar alguna conversa comprometedora que algú li manava realitzar i sense saber que en quedaría constancia...

Però tots sabem el final de tot plegat. La impunitat manifesta de que gaudiran els responsables de tota aquesta immundícia amb la que ens taquen a tots quan els hi convé. Els mitjans escrits afins, grans responsables per participar-hi activament, continuen amb les portades vorejant les línies vermelles mentre esperen travessar-les amb caràcters demolidors... Els mitjans audiovisuals de l’estat s’hi afegeixen, aquests especialment ometent aquella informació que pot afectar al poder al que es deuen; i la gent de l’estat sol acceptar, sense massa miraments, allò que tots aquests afins al poder els hi van servint en una taula ben parada...

Difícil, certament. No seré qui negui la necessitat d’uns serveis de informació, perquè és evident que  no es pot anar amb el lliri a la mà per un món convuls. Però això no ha de voler dir que estiguin al servei exclusiu del que els paga. Hi ha un model policíac que està demostrant que ha estat i està al servei de la justícia: els Mossos de Trapero, López i Molinero. Entenc que el que s’ha de fer és canviar aquesta  Llei que permet impunitats i fer-la més justa i adient a la voluntat popular, però mantenint els serveis policíacs i d’informació al serveis de la justícia  amb independència del que els paga. O no?

J.  Vinyeta

8 d’Abril de 2019

605.- Cayo Lara .2

605.- Cayo  Lara .2

Duran anys, sotovoce, perquè no passàvem de ser polacos (polonesos)  o de fenicios, i en aquest últim cas en el seu aspecte més pejoratiu, comentàvem els temes andalús i extremeny  amb la consciència de que allà,  tot i una sèrie de qüestions polític-socials no resoltes es vivia, “diguem-ne”  bé. Sentíem parlar a gent originària del sud, que vivien aquí, que en haver-hi anat allà, quan tornaven ens deien el poc que s’hi treballava allà i el molt que ells havien de treballar  aquí. Ens deien que era així i els d’aquí ens sorpreníem quan se’ns donaven dades sobre l’atur, dades de per sí  espectaculars, quan afegien allò de les subvencions per l’atur, les peonades, el PER i  alguna cosa més. Drames com els plantejats per l’alcalde de Marinaleda, per exemple,  amb els  intents d’ocupació de terres malbaratades, o altres determinades accions en que s’emportaven els carretons dels supermercats plens  de queviures sense pagar,  ens semblaven coses greus, però incomprensibles, perquè passaven en   una societat, l’andalusa, que ha anat rebent des de la UE 100.000 milions d’Euros en  els últims  trenta anys i que, tot i  això, la UE considera a Andalusia regió entrada de nou en la pobresa amb un PIB inferior al 75% del PIB europeu[1].No he trobat dades concretes d’Extremadura (amb Castella La Mancha considerada també dintre de la pobresa oer la UE) pel mateix període, llevat del PIB que es situa el voltant del 65% del de la UE, i sí que queda clar que el 28,8% del assalariats extremenys cobraven  del sector públic[2] en el 2017.

Sabiem la dependència catalana, però  mai havia estat en boca de polítics significats i menys encara en boca precisament dels  que ens tenen permanentment posat el dit a l’ull. El President extremeny, Monago,  ens va donar el primer avís oficial quan   va  afirmar que un “cupo” para Catalunya (o la seva independència, afegeixo jo)[3] suposaria per les Comunitats la pèrdua de 16.000 milions d’€s i per  Extremadura la pèrdua del 12% del seus ingressos, qüestió  ja expressada en el nº 229 d’aquest blog, que en qualsevol cas podia ser discutible en raó del càlcul del dèficit fiscal. Però ens faltava una afirmació rotunda de tot plegat: i ens la va donar  Cayo Lara. Ara s’ha confirmat aquella dependència que com a mínim intuíem.

Els polítics que han governat Andalusia i Extremadura son els que  haurien d’explicar-nos el per què de tot plegat, però sembla que els hi agraden més les migdiades i les postes de sol...

J. Vinyeta .---   6 d’Abril de 2019

---

[1] https://sevilla.abc.es/andalucia/sevi-andalucia-pobre-entre-pobres-despues-100000-millones-fondos-europeos-201809172159_noticia.html

[2]https://cincodias.elpais.com/cincodias/2017/07/11/midinero/1499789260_645086.html

[3] https://www.elmundo.es/espana/2014/05/14/5373577ee2704e6c388b4572.html

604.- Cayo Lara

604.-  Cayo Lara

Ens arriba, a través de les xarxes,  el vídeo de Cayo Lara arengant  al poble andalús i dient-l’hi que no pot ni parlar de la independència de Catalunya perquè si arribés, qui pagaria les peonades, o el PER...?[1] Afirmar descaradament que el poble andalús  ha d’estar aferrat a la mamella catalana per sobreviure, cosa que ja sabíem però que no ens deixaven ni insinuar  és, com a mínim indigna i dramàtic. I més si és pronunciat per un membre de la suposada esquerra polític – social andalusa  incapaç de proposar ni tan sols  una reforma agrària d’un territori que està en mans de poquíssimes famílies (hi ha qui afirma que aquestes famílies NOMÉS  en son dotze) o de fer una planificació industrial per aprofitar els recursos agrícoles que hi son i de bona qualitat, territori  al que han governat, el que encara és més vergonyant, amb les suposades esquerres del PSOE durant més de trenta anys, deixant com a legat una rica misèria subvencionada des de fora. Ha estat també la conseqüència derivada de deixar-se convertir en un graner de vots  pel millor postor  en tots i cada un dels processos electorals que el poble andalús a viscut.

 Si no hi ha resposta des del propi poble andalús, entendrem aleshores, que ja hi van bé amb la situació actual. I si algú els hi repeteix allò de les visites al bar (en Duran i Lleida encara en deu tenir bon record...) , en comptes d’emprenyar-se, que siguin capaços de mirar-se al mirall de la realitat que els envolta i saber veure que el que diu Cayo Lara és precisament aquesta realitat en la que sembla que volen viure. Que no s’enfadin, però des d’aquí enteníem perfectament que volien dir amb allò del  “A por ellos...”  i  farien bé de recordar que  només que nosaltres  aixequéssim  el dit al respecta, immediatament se’ns tractava de imperialistes, arribant a dir Susana Diaz que els estalvis andalusos es quedarien a Catalunya[2]...  

No soc qui per donar consells, però entenc que seria bo que  comencessin a rumiar què faran quan nosaltres marxem... Potser que aprenguin  a pescar, com diuen  algunes ONG, no fos cas que arribi el dia en que no trobin el peix a taula... Ah! I no cal que em donin les gràcies: personalment, i com a català, només vull que ni se’n recordin de mi, que em deixin en pau...  Però si volen  ajuda, que la demanin.

J.  Vinyeta

2 d’Abril de 2019

---

[1] https://www.elnacional.cat/es/politica/cayo-lara-independencia-catalunya-per-andalucia_370723_102.html

[2] https://www.lavanguardia.com/local/sevilla/20160616/402535710874/susana-diaz-desatada-explota-el-filon-anticatalan-en-andalucia.html

603.- Borrell – Iceta

603.-  Borrell – Iceta.-

El ministre d’Afers Estrangers, no para. Diuen els que el coneixen que de sempre ha estat un home temperamental i que per això, com assegurava Anasagasti, en reunions determinades, si les coses no anaven com ell volia, amenaçava en marxar i ho feia. És per això  que Anasagasti no va trobar estranya l’actuació del ministre davant la TV alemanya. Però em sembla que  la  majoria dels pobres mortals, entenem que allò va ser un estirabot fora  de lloc.

Ha estat habitual, des del seu retorn a la política activa dins de l’estat com ministre d’afers estrangers, mantenir  una actitud que confonia  la “xuleria” estructural amb la agudesa intel·lectual que normalment sol ser ben educada. Possiblement bona part de tots els seus estirabots des de la desinfecció de Catalunya, als EEUU  (...tot plegat per quatre indis...),  a els últims enfrontaments amb Israel o Mèxic responen a aquesta espècie de mala educació xulesco - temperamental de la que, constantment, en va fent gala.  Però la més sonada ha estat l’abandó del plató en el que era entrevistat per un presentador de la TV[1] alemanya. Temperamental  “xulesc” i mal educat, va abandonar el plató, per tornar-hi i dir-li al presentador que no fes preguntes diguem-ne  incòmodes, al que el presentador li va respondre que ell, el presentador, no estava allà per fer-li a Borrell les preguntes que  volia que li fessin...

Haig d’entendre que Borrell  no és ximple. I a pesar de les seves circumstàncies els errors comentats  entenc que no son gratuïts.  El desprestigi que està causant a l’Estat espanyol, és per negligència? O ho és per venjança després de la seva destinació europea? O, pel contrari, intenta quedar-se en el País a recer de C’s, per exemple, o d’algú/uns més afins a la que sembla ser la seva ideologia política?. Viure per poder veure...!

Iceta no sembla ser conscient de que el PSC ha deixat d’existir per a completar les files del PSOE. La prova més fefaent la troba quan el PSOE li diu obertament que d’allò de que amb 65% de respostes afirmatives en un suposat referèndum a Catalunya obligaria a l’Estat a rumiar-se que havia de fer, res de res, que no hi cap en el bloc constitucional, que de cap manera etc.., etc.  Iceta és difícil de catalogar.  Ha passat del PSC auto determinista  a recolzar el famós 155 per quedar-se, quan ja d’aquell PSC que ballava amb en Pallach ja no en queden ni les cendres, obertament  pesoeista, participant obertament en manifestacions de caire més que unionista i catalanofòbiques, i beneint Borrell desinfectant Catalunya. Sembla que, a més inri, en aquelles 110 propostes que Sánchez aporta al programa electoral, no ha participat en la redacció de cap perquè, que se sàpiga, no n’hi ha cap que faci referència a Catalunya... Pot ser sí que haurà de fer salts mortals de cara al 28 que ja tenim a tocar...

J.  Vinyeta

2 d’Abril de 2019

---

[1] Era la DW NEWS i el programa,  Conflict Zone