dimecres, de maig 28, 2014

233.- Comentaris.-

233.- Comentaris.-

Socialistes.-  És ben cert que les últimes eleccions han trastocat moltes coses. Potser on menys es nota la desfeta és al PP perquè continua governant. Però el sector socialista ja ha començat a bellugar tot el bellugable amb  la dimissió de Rubalcaba i amb les primeres  preses de posicions dels que aspiren a substituir-lo (Patxi López, Marina, Chacón...). Susana Díez diu que abans de fer res  consultarà amb Felipe González... Donada la debilitat dels dos grans partits, no fora estrany  una gran coalició per a la defensa mútua.

Però el que ens “domina” aquí, a casa nostra, és el que fa/faci el PSC. És ben cert que la política és allò de l’art de l’Impossible i, per tant, del inimaginable: el Sr. Balmón,  número dos del PSC, que els hi va dir  als anomenats crítics que marxessin, ara sospira pel retorn d’aquells dels que va blasmar. El Sr. Navarro també està en la mateixa línea per evitar una escissió que sembla inevitable, tot i que  determinades veus, poques (ja se sap allò de que el que es belluga no surt a la foto...), demanen que plegui. Personalment em sembla que tot plegat és mala peça al teler. El Sr. Rubalcaba mantenia la tutela del Sr. Navarro i aquell ha deixat de ser el seu avalador. Navarro haurà de tenir en compte qui pot venir al darrera per a tutelar-lo i si vol o no mantenir la línea que l’ha portat al precipici.

D’altra banda, els anomenats crítics han signat un document amb la intenció de crear un nou partit socialista, d’obediència catalana i fidels al dret a decidir. Molt bé, però hi caben al menys dues o tres consideracions. La primera és que potser arriben tard i en mala hora, perquè hi cap la pregunta de si haurien fet el mateix  si els resultats electorals de diumenge passat haguessin estat més favorables als socialistes. La segona és la de que, quan parlen del dret a decidir, ens han de fer saber fins on arriba aquest dret, perquè el PSC ja el defensava i sabem com ha acabat. I potser  n’hi cabria una tercera, ampliant l'anterior: fora bo saber, vistos els antecedents generals de tots plegats, si les seves opcions abraçarien també  una de les anomenades  terceres vies o plantejarien un sortida federal. És  evident que tenen tot el dret a  definir-se en la línea que més els hi convingui, els agradi o els satisfaci políticament, faltaria més. Però  suposo que, pel mateix, entendran que els que no formem part de la seva colla volguem saber fins on volen arribar i de quina manera.

Podem.- He seguit una mica el comportament dels mitjans ultres respecta de l’espectacular resultat del Sr. Iglesias. S’ha convertit en el centre de les ires i en l’objectiu a destruir. Des d’un punt de vista estrictament personal haig de reconèixer que barrejar objectius  socials, dels quals el Sr. Iglesias en fa bandera, amb el retall  de llibertats    que suposa la actuació  de les dictadures per a la  consecució d’aquests fins socials, no em sembla en cap cas  aparellable perquè, en qualsevol cas, el retall de llibertats ha de ser sempre denunciat i injustificable.  Però d’això a  la intransigència dels de sempre, que no volen admetre l’existència d’altres formes  de veure les coses més enllà de les que tenen a la vora  del nas, hi ha una  gran distància. ABC, 13 TV i Intereconomía  han obert la veda i veurem si aquest xicot podrà continuar sent protagonista a la Sexta i altres  espais mediàtics. El planteig que fa és clarament revolucionari i, és clar, els hi fa pànic que la taca d’oli s’extengui!

El Sr. Cuní s’ha emprenyat. No va poder fer l’últim debat abans de les eleccions i ha fotut el crit al cel. Ignoro les vertaderes raons per  les que els partits que havien d’assistir-hi  no ho varen fer. Però arrogar-se el dret a dir que el debat que ell havia de moderar (ell i no altra, no ho oblidem) hagués ajudat a disminuir la abstenció, em sembla d’un narcisisme gairebé insultant. El dret a ser informats, del que tant en presumeix, no és més, en la meva opinió, que una excusa de mal pagador perquè tots sabem que ell, i molts dels que com ell  en presumeixen, aquesta informació que ens donarà/an  no va més enllà de les fronteres que marca la ideologia de la capçalera  que els paga. Que informin, certament. Però que quedi clar que, al menys en el meu cas i sabedor de que l’objectivitat no existeix, se’m fa difícil d’acceptar que el que ell/s pretenen és defensar el meu dret a ser informat. No me’ls crec.

Ha  dimitit el Director General dels Mossos. D’alguna manera és la  crònica d’una mort anunciada prèvia a un Ple del Parlament en el que s’hagués demanat la seva dimissió i que hagués posat contra les cordes la relació ERC – CiU. Ha coincidit també amb els fets  del desallotjament de Can Vies a  Sans en la que  la actuació policial ha estat criticada. No vull justificar res, però  potser serà necessari un “reajustament” social respecta de les actuacions dels Mossos  en les que, curiosament, sempre son criticats. La pregunta que se’m acut és la de si volem policia pròpia o no i, si la volem, si entenem que l’única violència legítima és precisament la de la Policia. I que quedi clar que amb això no vull dir violència fora dels controls democràtics. Però em sembla que hi cal una reflexió seriosa: no pot ser que, com a passat Sans i  en altres ocasions, la societat beneeixi als violents i crucifiqui als Mossos. En tot plegat hi ha quelcom que no va bé.


J.  Vinyeta

28 de Maig de 2014

dimarts, de maig 27, 2014

232.- De les eleccions europees.-

232.- De les eleccions europees.-

Constatar fets i  mantenir asèpsia davant  dels resultats electorals és difícil perquè, en massa ocasions, el cor i el cap no van pel mateix camí i, per enredar encara més les coses, pot passar que allò de que es pugui confondre el desig i la realitat. Però intentaré només constatar fets i, en qualsevol cas, no extrapolar dades a unes suposades eleccions generals, autonòmiques o municipals posteriors a aquestes europees.

Europa.- Que Europa funciona malament és un dels fets constatables. I els resultats electorals posen evidència la contestació de la ciutadania: l’ultra dreta (inclòs algun nazi alemany) i els euro-escèptics (amb 36 diputats!)  hi son presents. Populars, socialistes i lliberals que partien amb un total 541 escons (274, 196 i 83 escons  respectivament) es queden amb 468 (212, 185 i 71)[1] Per tant, que cap d’ells està per llençar coets i vista la fragmentació amb la que en resulta el Parlament, em sembla que de les aliances  per a triar  el President de la Comissió en sentirem a parlar. Com ja he dit en alguna ocasió, resulta evident que una multinacional com la UE no pot funcionar  amb 28 directors generals.

Espanya.- Rubalcaba ha anunciat ja un congrés extraordinari del Partit pel mes de  Juliol per encarar unes primàries amb la nova direcció del partit que en surti del Congrés. Dimiteix i em sembla que això equival a deixar el partit en mans del PSOE Andalús, esquitxat, tant o més que el PP, per temes de corrupció. El PP perd també 7 escons tot i que es proclama guanyador de les Eleccions a l’Estat[2]. Però personalment entenc que el més rellevant de tot plegat és l’entrada de Podemos en l’arc parlamentari. Quan el famós 15 – M va entrar en acció, vaig expressar la opinió de que, en el meu entendre, un moviment assembleari sense lideratge no anava enlloc. I així ha estat fins que un jove periodista  professor universitari amb nom socialista il·lustre, Pablo Iglésias, ha estat capaç d’iniciar el lideratge de tots aquells antisistema apallissats a la Puerta del Sol o a la Plaça de Catalunya. Penso que Podemos és el toc d’atenció més important per a les elits, “la casta” com l’anomena el Sr. Iglésias: els moviments de base  emprenyats com és el cas, organitzats i ara amb lideratge  poden convertir-se en una mosca collonera per aquella “casta”. La aparició de C’s i UPyD en l’arc parlamentari Europeo no és més que una manifestació del populisme amb que tots dos partits han anat fent amb la seva actuació durant la legislatura i en la campanya que n’ha estat el colofó, tot i què el resultat propiciat per les caigudes electorals del PSOE i del PP. Fer notar les davallades del PP especialment a  València i a Les Illes.

Catalunya.- Ras i curt: el conjunt de forces que opten pel dret a decidir s’emporten el 55,8% dels vots, i si a aquests afegim els vots de Podemos obtinguts a Catalunya, que s’han definit clarament a favor del dret a l’autodeterminació, el total obtingut  suma un 59,9% dels  vots. ERC s’ha emportat el triomf de les eleccions a Catalunya amb 1,8 punts  per sobra de CiU, però el President Mas es  referma en el projecta sobiranista i ens diu que no hi haurà cap pas  endarrere, confirmant-nos, a pesar dels resultats, que continua assumint-ne el lideratge.

Per l’altra banda, la patacada del PSC ha estat notable, amb la pèrdua de 22 punts. El Sr. Navarro, tot i aquesta patacada i sense  reconèixer cap error per part seva, te el valor de dir-nos que el gran perdedor de les eleccions és el Sr. Mas... L’altra ensurt se’l emporta el PP amb la pèrdua de 18 punts. El Sr. Fisas en dona la culpa de la desfeta a la crispació que viu el País. Quan  no hi ha ni capacitat ni valor per assumir errors, és ben clar que la responsabilitat dels mals resultats sempre és deguda a qüestions foranies.

Ressaltar que la participació, que no arriba a mínims desitjables, és, amb tot 10 punts superior ala dels últims comicis europeus, superior a la mitja estatal quasi en 2 punts i 4,5 punts respecte de la mitja de participació a Europa.

I ara, a esperar a que el els que han interpretar, vulguin fer-ho. Perquè els resultats son els que son i la realitat és la que és: qui no ho vulgui veure és perquè, digui el que digui, no vol mirar.

J. Vinyeta
26 de Maig de 2014



[1] El Parlament Europeu ha passat de 766 escons a 751, També això  s’ha de tenir en compta
[2] També aquí hem de tenir en compta que el número de diputats a l’Estat Espanyol a passat a ser  de 54 en comptes dels 50  en les eleccions anteriors.

divendres, de maig 23, 2014

231.- Demà passat, eleccions!

231.- Demà passat, eleccions!.-

Les trompetes reforçant la crida a la elecció del partit determinat per esgarrapar un vot, han  anat  augmentant en intensitat, to i timbre per a fer-se més audibles. Tot i això, no han modificat el meu euro escepticisme que es manifesta  en el moment en que es fan públiques les condicions inassolibles imposades a Grècia i quan descobreixes, un temps després, que la crisi s’accelera perquè resulta que el deute privat s’ha convertit en deute públic. Dit de una altra manera: amb diners públics, és a dir amb els nostres, han de rescatar-se disbarats privats com Bankia i, el que és més greu, per interessos polítics.

Dit això, la realitat és la que és i, encara que no ens agradi,  és tremendament recalcitrant. I és per això que una bona part de catalans (no sé quants, però m’agradaria que fossin molts) ens trobem en la necessitat d’anar a votar no perquè Europa ens agradi, si no perquè  diríem  que ens és  vital que Europa sàpiga  de forma fefaent que existim i que necessitem el seu reconeixement. És fàcil d’entendre que la relació Catalunya – España, diguem el que diguem, va pel pedregar i  Espanya sembla preferir perdre el quasi 23% del seu Pib abans que donar una resposta democràtica a un problema secessionista que, ben portat, podria compensar-li la part del deute que  hauria de resultar necessàriament assumible per nosaltres. Això no és així i, molt em temo, que  no serà mai (i tan de bo estigui equivocat...!). I en aquest punt és quan una resposta de participació abundada, democràtica i indiscutible farà que allò que fins ara no existia a Europa, brilli amb llum intermitent i cridaner. Per a mi aquest ha de ser l’objectiu clar de les eleccions de demà passat.

Però el problema que se’ns presenta,  a aquest grup de catalans independentistes irredempts és que, ja que anem a votar, volem que el nostre vot sigui útil.

És ben clar quines son les tres opcions que opten pel primer objectiu del que és el procés sobiranista i  que és l’exercici del dret a  les urnes el dia 9 de novembre: CiU, ERC i ICV i  ja a hores d’ara crec que res farà canviar el sentit de vot dels membres d’aquest  grup irredent que jo voldria majoritari. Però,  què fa Espanya? A banda del continuat posar pals a les rodes, aixeca el to del seu discurs perquè subliminalment ens quedin clars els seus interessos: la derrota de CiU i, especialment la del President Mas, per allò de que morta la cuca, mort el verí (amb un error profund d’avaluació de la realitat catalana que suposo que mantenen intencionadament, perquè  costa de creure que hi hagi altres raons perquè no sigui així)   i que això propiciï la victòria d’ERC, és a dir d’allò que posteriorment sense raó voldran definir com la Batasuna  catalana i intentar transformar, en conseqüència, el moviment sobiranista en un objectiu d’ordre públic i  qui sap si aplicar aquella tristament famosa Llei antiterrorista. Pot semblar   una mica rocambolesc, però de pitjors n’han fetes  (UPyD, per exemple,  convençuda de que la feina bruta que li fa al PP li dona vots, va muntar un míting  amb un catedràtic de Psiquiatria de la UAB, Adolf Tobeña, per a demostrar el gregarisme que patim els sobiranistes catalans en la conferència titulada “La comunión independentista, Neuropsicologia del gregarismo nacional”, potser com a continuació d’aquella idea de Vallejo Nájera que ja ens titllava, juntament amb el comunistes, de malalts mentals... Ai! Allò del mecanisme de la projecció que impossibilita veure la realitat de les coses...! Parafrasejant  Unamuno i em sembla que em repeteixo, m’horroritza pensar que Rosa Diez pugui arribar un dia  a dictar les normes de psicologia de les  masses...).

Així les coses, si els resultats electorals no van com pretenen, inventaran qualsevol altra cosa perquè el President Mas continuï sent el problema a eliminar i ERC el dimoni a abatre. Aconseguits aquests objectius, tota la brama nazional-sobiranista com ells diuen, caurà pel seu propi pes... Continuen sense entendre res i les eleccions  son demà passat. Ah! I els del  no permanent, també podrien anar a votar, tots: la llum de la que parlava seria més brillant, tot i que no sigui aquesta la seva intenció...

J.  Vinyeta
23 de Maig de 2014


dimecres, de maig 21, 2014

230.- Les xarxes.-

230.- Les xarxes.-


L’assassinat  de la presidenta de la Diputació de Lleó  ha estat el fulminant que ha posat en marxa una  bomba de rellotgeria que ha explotat en el moment en que la comunitat jueva catalana ha portat als jutjats més de 17.000 twiters, parents germans en contingut als que varen ser expressats en el moment d’aquell assassinat, en motiu de la derrota del Real Madrid pel Macabi de Tel Aviv.       

Vagi per endavant que no formo par d’aquestes xarxes (em diuen que estic donat d’alta a facebook però en qualsevol cas si hi soc ho és de forma inoperant) i en me vida he fet un twiter (i si en aquests moments hagués de fer-ne un haig de dir, humilment, que no sabria com fer-ho). Tinc el meu blog, i prou. 

Dic tot això perquè totes aquestes coses que diuen que s’han dit, personalment les desconec i, per tant, en referir-m’hi ho faré prenent model dels comentaris que es publiquen en  diaris digitals. No sé si tot el que  digui al respecta podrà ser aplicat, però hi deixo els meus comentaris.

L’anonimat és sempre un mal assumpte: ho permet tot i pel que sembla no crea l’exigència de rectificació per gros que hagi estat el disbarat publicat  No haver d’atribuir-se l’autoria de textos que estaran de per vida a les xarxes amb continguts que poden ser constitutius de delictes davant dels codis civil o penal, crea una impunitat flagrant   i deixa obertes portes que depassaran línees vermelles (de difícil col·locació,  és cert, entre llibertat d’expressió i delicte, però que els propis codis sí situen) i que han creat un problema que ha necessitat d’un assassinat i d’una derrota esportiva per posar-lo sobre de la taula. Que aquest problema requereix solució en resulta evident. Donat que l’anonimat crea impunitat, en el tema dels comentaris en els diaris digitals em sembla senzilla, la solució: de la mateixa manera que  la premsa en paper exigeix les dades dels autors de les cartes rebudes per a la secció anomenada cartes al director, que les premses digitals exigeixin les dades de l’autor del comentari abans de ser publicat i les facin públiques amb el comentari: l’absència d’anonimat estic segur que canviarà les coses (de la mateixa manera que les TV demanen a la persona, el seu nom, si vol ser entrevistat i, si hi accedeix, si dona permís o no perquè la seva respost/es puguin ser emeses per TV)

Respecta de Twiters i facebook, que suposo que és realment on  rau el problema, ignoro si aquesta possibilitat de identificació obligada existeix o és possible. De ser-ho possible penso que seria el millor medi per evitar que els camins de convivència no perdin el nord que és, en la meva opinió , el que passa quan l’anonimat es fa l’amo de les relacions humanes.

De totes maneres hi ha un aspecte de la qüestió que no puc deixar de banda. Ja hi ha quatre detinguts i posteriorment alliberats amb càrrecs per comentaris considerats civil o penalment punibles en referència a l’assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó.   Tinc la sensació de que ara s’ha posat en marxa  el tema judicial perquè ha afectat directament al PP.  Però és ben clar que abans del fet luctuós nosaltres mateixos, catalans,  com a Comunitat en general i determinats membres de l’àmbit especialment polític en particular, hem/han estat víctimes d’adjectius, substantius, epítets i similars absolutament inqualificables, parlats/escrits inclús per alguns que tenen una certa rellevància política, tot plegat durant molt de tremps i amb continuïtat i, en aquest cas, ni la fiscalia (que pel que diuen els que hi entenen  podia haver actuat d’ofici) ni el Ministre de l’Interior s’han bellugat un pel.

Ja sé que som l’ase dels cops... i el què encara ens queda per a continuar sent-ho!. Però suposo que  no és demanar massa a la Fiscalia i al Ministeri que actuïn  amb diligència quan els destinataris d’aquelles actituds que al principi definia coma parentes germanes de les manifestades en el fet luctuós d’un assassinat, no siguin ni membres del PP ni membres d’un lobby poderós com és el lobby jueu.  O pot ser si és demanar massa, Sr. Ministre?. Si realment ho  és, faria bé en dir-nos-ho per poder portar un paraigües (potser fora millor dir en aquest cas portar un parallamps) permanentment obert i reforçat.


J.   Vinyeta


21 de Maig 2014

dijous, de maig 15, 2014

229.- Comentaris (Campanya, Monago, assassinat, Navarro).-

229.- Comentaris (Campanya, Monago, assassinat, Navarro).-

Estem immersos en la campanya pro-europees del proper dia 25. Personalment  penso que si hi ha quelcom que ha de començar a definir a Catalunya com la Nació Europea que vol ser, ha de ser un clar intent d’aproximació a Europa. Aquesta Europa actual no m’agrada perquè l’entenc ingovernable i dependent de massa interessos econòmics, i la que en surti de les eleccions no serà gaire diferent de la que hi ha ara. Però si esperem un mínim recolzament polític a la causa sobiranista hem de deixar clara la nostra actitud ciutadana al respecta: anem a votar i intentem aconseguir un bon marge diferencial entre la participació que hi pugui haver entre la participació a Espanya i la que hi hagi hagut aquí. Fem-nos notar. O que, com a mínim, en resulti la major de les participacions catalanes en les conteses electorals europees que hi ha hagut fins ara. Crec que és el gran objectiu que podem tenir. A qui votar? Dons fins avui tenim dos recolzaments importants: la Internacional Lliberal, al que s’adscriu CiU, (en el seu congrés de Roterdam del passat 26 d’Abril) recolza la consulta del 9 de Novembre, ratificat aquí a casa nostra per Guy Verhofstadt, president del grup liberal-demòcrata al Parlament Europeu i candidat a la presidència de la Comissió Europea; i els  Verds europeus, al que s’adscriuen ERC i ICV a través Ska Keller, candidata a la presidència de la Comissió Europea d’Els Verds que diu que una Catalunya independent seria part de la EU. Però, repeteixo, entenc que, en la meva opinió, l’objectiu real és la màxima participació. No se si  els del no permanent ens hi ajudaran...

La premsa d’ahir 14, ens va donar la sorpresa d’un Sr. Monago fent una crida a Rajoy perquè, en cap cas, concedeixi a Catalunya un concert econòmic com el del  País Basc. La sorpresa no es tant per aquesta demanda com per les raons que addueix. Segons Monago, si es donés el Concert a Catalunya, les Comunitats autònomes deixarien de rebre 16.000 milions d’euros l’any i que la pròpia comunitat extremenya perdria el 12% del seus ingressos i això l’obligaria a retallar despeses o a retornar competències. Aquesta situació, crearia un “espoli fiscal” a Extremadura. Caram! Aquell senyor que fa quatre dies ens deia en un vídeo com havien de ser calculades les balances fiscals i ens titllava de insolidaris, reconeix que sense Catalunya els problemes de la seva Comunitat podrien ser de molt bon gruix. Fer notar que els 16.000 milions d’euros que diu Monago que perdrien  les comunitats és precisament  la quantitat que reclama  la Generalitat des de fa anys i dient que aquests diners no retornen de cap manera a Catalunya... La veritat és que no sé que poden pensar o dir a partir d’ara les Comunitats, el propi Sr. Montoro, el Sr. Angel de la Fuente i Europa, ara en plena campanya, sobre aquestes suposades xifres que, quan les deia la Generalitat creaven escandalera. Gràcies Sr. Monago per reconèixer que, al menys, el 12% dels ingressos de la Comunitat que presideix els hi aportem aquesta colla de catalans insolidaris! I pensi que si marxem i segons com marxem, pot arribar a perdre tots aquest diners que li son indispensables. Per si de cas, potser hauria de començar a espavilar-se..            https://www.elmundo.es/espana/2014/05/14/5373577ee2704e6c388b4572.html

L’assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó es veu que ha fet esclatar a les xarxes  tota mena de cometaris, molts, diuen que massa i tot, de caràcter injuriós respecta de la difunta.  No puc dir res més que el que he sentit per radio, vist per  TV o llegit a la premsa. Alguna cosa deu d’haver passat que fes referència al PP perquè ens vingui el Ministre de l’Interior a insinuar la persecució dels Twitter, facebook, etc... considerats legalment punibles que en general son anònims. Res a dir. Però em queda el dubte de si entre aquests sancionables hi haurà també els que senzillament siguin desafectes amb el Govern. Algú ha definit aquetes ànsies sancionadores com “la calle es mia 2.0” de trista memòria. El President turc, Erdogan, va prohibir les xarxes quan en aquestes era criticada la seva actuació. Fins on pensa arribar el Sr. Fernàndez  Diaz?

Finalment, esperar que el Sr. Navarro torni a fer, a la inversa, el circuit que va recórrer quan la crispació, segons ell, va ser la causa que  deia i repetia, de la plantofada que va rebre,  i que expliqui la veritat del “cuento” en els mateixos llocs on es va fer el màrtir. La poca credibilitat que tenia encara ha quedat més en entredit. Suposo que farà dimitir al/s que el varen aconsellar de fer el que va fer, tot i que, tal com té el seu partit si el/s fa plegar potser es quedarà sol...

J.  Viyeta

15 de Maig de 2014

dimarts, de maig 13, 2014

228.- Eppur si muove?

228.-  Eppur si muove?.-


La frase  Eppur si muove...! és atribuïda a G. Galilei quan va haver d’abjurar del heliocentrisme davant de la Inquisició. No sembla que estigui exactament comprovada l’autoria, però, com diuen a Itàlia, se non è vero, è ben trovato...

Ve això a compte perquè la opinió majoritària  està en que el poc moviment que podríem esperar per part del Govern Central, si és que  ha d’haver-hi moviment, en cap cas hi  serà fins passades les Europees  del dia 25 d’aquest mes de Maig. Tot i aquest convenciment, passen coses que no deixen de cridar la atenció i que, parafrasejant a Galileo i arrel d'elles, podríem transformar la seva afirmació rotunda en una pregunta: Madrid, Eppur si mouve? No ho sé si es mou res però es diuen coses noves, això sí.

 El  Sr.  Rajoy va i ens diu a la SER allò de que  “... en Catalunya hay un problema de gran envergadura...”   i al Parlamento diu allò de que la idea sobiranista catalana és cosa “ de algunos catalanes y de algunos partidos políticos...” En un altra moment ens diu allò de que la secessió catalana causaria problemes per a tots, espanyols i catalans, o demana als empresaris, amb els que es reuneix  a la Moncloa, ajuda davant el problema sobiranista català. I per a rematar-ho  ens ve el Sr. Zarzalejos, que és el secretari general de la FAES, per a dir-nos que la Constitució és modificable tot i que complint la constitució. Sembla dons que hi ha dues coses a comentar: el que diu el Sr.  Rajoy en que, per primera vegada, Madrid reconeix l’existència d’un problema “d’envergadura” a Catalunya i que aquest problema ja no és una febrada del Sr. Mas si no que afecta  a “alguns catalans i alguns partits polítics”, i ens diu també   que la secessió de Catalunya seria dolenta per a tots, espanyols i catalans... L’altra és la que ens assenyala el Sr. Zarzalejos: la fins avui sacrosanta constitució és modificable. De totes maneres que a aquestes  alçades ens sorprenguin les obvietats pel què fa  a les coses que diuen i fan referència  a  casa  nostra, diu molt en contra de la pèssima  qualitat del  discurs de Madrid  respecta de tot plegat. Però el cert és que son coses que s’han dit.

 Vagi per endavant que soc un descregut, però no em queda més remei que fer com els gossos i estirar les orelles davant d’allò que em crida la atenció. El Sr. Rajoy dient que la secessió de Catalunya seria un desastre també per Espanya, és una novetat; i que els empresaris a Madrid insinuessin, com sembla que va ser, que potser el Govern Central haurà de definir-se al respecta, és també una altra novetat.[1].

 Per arrodonir-ho, la representant espanyola al Festival d’Eurovisió  em diuen  que va cantar en anglès... Espanya cantant en la llengua de la Pèrfida Albion!! (Què s’ha fet d’aquelles  flors...?)

Ja sé que res del que he parlat és per a llançar coets. I per si hi havien  dubtes només cal fer notar el nomenament de Juan Carlos Gafo  com a Cònsol General a Melbourne (Australia) deixant en evidència que l’anticatalanisme obra portes[2] encara que, en primera instància se’ns vulgui fer veure que no. Però estem en període electoral i no fora gens estrany que  donat els resultats electorals que es preveuen per el PP a Catalunya, tornin a fer-nos voler creure (com en aquell vídeo de fa un parell danys en que tot el PP es declarava enamorat de Catalunya) que ens estimen. O serà què realment hi ha algú, tot i que amb la cua entre cames, que comença ha ensumar que el deute públic espanyol, per exemple, ja gairebé inassolible, ho serà del tot si el PIB català deixa de contribuir  a saldar aquest deute? O  que el Sr. Rajoy comença a entendre que Espanya no és tant independent d’Europa com ens vol fer creure i, per tant, ha de ser més prudent del que és  habitual i potser quedar a l’espera de que sigui Europa qui decideixi sobre el procés català? Ara mateix..., tot està per fer i tot és possible, ens diu el mestre.

Mentre, l’empresariat català es reunia al Far de Sant  Sebastià, a Palafrugell, i signava un document en el que  dona suport al procés endegat pel Parlament per a la consulta del 9 de Novembre i la adhesió al Pacte Nacional pel  Dret Decidir. És evident que un acte d’aquestes característiques val més que moltes de  les paraules que ens puguin arribar  de Madrid i que deixa en evidència  a una part del sector econòmic català que, de moment, no hi vol estar. També aquests absents algun dia hauran de decidir.


J. Vinyeta
13 de Maig de 2014



[1] Tot i que  no se com interpretar les absències en aquesta trobada de Roig (Mercadona) i Lara (Planeta), dos pesos pesants per excel·lència
[2] Juan Carlos Gafo era el director de la Marca España i, durant els Mundials de Natació  de Barcelona de l’any passat, va tenir aquella frase tant ocurrent però poc original. Ens va dir  “Catalanes de mierda. No mereceis nada”  arrel d’una xiulada al himne espanyol.  Margallo el va destituir de forma fulminant. I ens ho varem creure

dilluns, de maig 05, 2014

227.- Comentaris (Navarro, S. Vidal, El Punt Avui TV).-

227.-  Comentaris  (Navarro, S. Vidal, El Punt Avui TV).-

Pere Navarro.- S’ha passat de rosca. Penso que una bona ullada a l’article d’en Carles Ribera al diari El Punt Avui del passat 1 de Maig d’enguany[1], és prou clar i poques coses, per a o no dir res més, cal afegerir-hi.  La resposta a la necessitat del Sr. Pere  de no perdre pistonada davant de la desfeta política que tothom vaticina del seu partit, ha estat, llevat d’exempcions, unànime.  La carta que el propi interessat ha dirigit uns dies després als militants del PSC amb el suposat per què de tot plegat sembla un pas endarrere, tot i que tardà,  donada  la vergonyant  i barroera presentació, digne del millor Boadella post maragalià, que va fer el Sr. Navarro per tot l’Estat  per premsa, ràdio i TV, de  la situació “de confrontació” en el nostre País degut a la “causa sobiranista”. El seu  aparellament  amb les tesis  unionistes més acèrrims d’aquí i d’allà ha estat evident

La resposta  a aquesta actitud partidista ha estat pràcticament unànime llevat, evidentment,  per part de C’s, PP i UPyD, que s’han afegit ràpidament a la festa muntada pel cap del PSC.  Però voldria fer-hi un afegitó personal. És evident que totes les situacions son opinables i respectables alhora. Però quan algun  mitjà de comunicació és nega a qualificar un ús evident de l’estricta fet violent de forma partidista i en un sentit concret com el que n’ha fet el Sr. Navarro, amb l’argument de que qualsevol afegitó al fet violent és una manera d’emparar o justificar aquesta violència, jo puc entendre aleshores, potser contràriament a allò  que s’ ens vol fer creure, que, com ja va dir Unamuno, el  silenci d’aquests alguns és aquiescent amb als fets que no comenta.

Santi Vidal  és un jutge de l’Audiència Nacional, català i de trajectòria clarament sobiranista. És membre del CATN i  ha estat un dels 33  Jutges i Magistrats signants d’un famós document, estrictament jurídic, amb el que aportava solucions tècniques per assolir la Independència de Catalunya.  Manos Límpias l’ha tingut sempre en el seu punt de mira i ara  ha presentat una segona denúncia en contra del jutge Vidal perquè, entenc jo,  en alguna cosa s’ha de distraure el Sr. Bernar... Però el fet més important està en que el   CGPJ ha citat al jutge a declarar perquè ell i altres juristes companys de professió han començat a estudiar i a redactar un hipotètic esborrany del que podria ser la futura Constitució de la República Catalana. Tinc la sensació de que es farà tot el possible perquè el Jutge Vidal  deixi de ser incòmode.  Però també penso que la raó autèntica per la qual Vidal pot acabar sent defenestrat de la professió no serà per la seva condició de sobiranista, condició realment incòmoda donat que sempre posa sobre de la taula raons jurídiques de pes a favor del procés, si no que ho serà, de ser-ho, pel llibre publicat[2] enguany i que deixa  ben a la descoberta els pecats de la justícia, tal com defineix el seu títol. Imagino que el que un membre de la judicatura, espolsi els racons de  les sales i passadissos dels Palaus de Justícia, obri finestres de les sales de togues i posi el dits dins de les nafres que van minant al cos judicial, tal com ho fa en el text referenciat i amb noms concrets, ha aixecat les alarmes del sector conservador de la judicatura perquè la crítica interna i des de dins del cos, no sol estar ben acceptada per molts...

El  Punt  Avui TV ha començat les seves emissions regulars. Es una bona notícia especialment per aquells que trobàvem a faltar en la graella habitual un espai en el que obertament i sense eufemismes es parlés d’independència, llibertat, sobirania..., de totes aquelles coses que, des dels altres espais es fa però, per  allò de la pluralitat, en el millor del casos amb tebiesa (per a no esmentar aquells en que les emissions son un insult permanent a la intel·ligència de la ciutadania en general i al poble de Catalunya en particular), tanta tebiesa que a vegades se’m acut pensar que amb aquest amics tan tebis ja no ens calen  enemics... Si les emissions es mantenen, em sembla evident que faran un gran servei al País i al procés així com de mínim contrapès mediàtic del que estem tan mancats. Per molts anys!

J.  Vinyeta
3 de Maig del 2014





[1] La inconsciència del Sr. Navarro.- El Put Avui, 1 de Maig de 2014, pàg. 3.-
[2] Els set pecats capitals de la justícia.- Ara  Llibres SCCL.- 2014