75.- Comentaris

75.- Comentaris



Aquest mes de Novembre, també ha estat un mes, com gaire bé tots, ben farcit d’esdeveniments. El varem començar amb aquell final de campanya electoral als Estats Units que es rubrica amb la victòria del Sr. Obama. Sempre he tingut la sensació de que les eleccions presidencials son, per aquella gent, una llarga festa que finalitza amb els discursos dels candidats, hagin estat guanyadors o perdedors. I quan s’acaba la festa, tothom a la feina, una altra vegada. El Sr. Obama en va sortir el guanyador, amb diferència. I preveure-l’hi el futur del seu mandat és, alhora molt senzill i molt difícil. És senzill perquè el seu predecessor, J.W. Bush, ha estat considerat, inclús per els propis americans, com el pitjor President en la història del país. Per tant, amb poca cosa el Sr. Obama serà millor que el President anterior. I és ensems molt difícil perquè, amb independència de la situació en que es troba el món occidental especialment (i del que n‘ha de ser líder), ha posat el llistó dels objectius molt alt (canviar al món era un dels seus lemes...!) i, gaire bé tots, n’esperem alguna cosa al respecta.

Aquest país nostre és un país en el que, la flaire americana ha estat sempre una cosa de mal borràs (potser des de allò de Cuba). I el seu sistema electoral en particular, i en especial la durada de la campanya electoral ha estat, quan menys, criticat per les formes i per les despeses que ocasiona. No vull discutir-ho perquè em sembla que fer-ho seria una pèrdua de temps, innecessari, perquè em sembla que, a pesar de tot és senzill d’entendre que ja voldria jo que els candidats electorals menys capacitats, siguin del color que siguin, s’anessin quedant pel camí, poder saber fil per randa la vida i miracles dels que van continuant, saber qui i amb quines aportacions econòmiques han participat en les respectives campanyes o presumir de que la participació de diners forans en la campanya electoral és delicte federal (recordeu allò de “... ni Flyk ni Flak...” del Sr. F. González?). Com també m’agradaria, i molt, poder participar directament en la elecció, de jutges, caps de policia, fiscals, o inclús en la aprovació o no de Lleis específiques. Deu ser que aquells que tant critiquen el sistema americà deuen entendre que totes aquestes coses que a mi m’agradaria poder fer, no son perquè les decideixi jo que, ben mirat, no soc ningú i a més soc mes aviat curtet... Deu de ser per això que entenen que la gent com jo necessitem que algú decideixi per mi (nosaltres). No ho feien així l’Stalin, o en Franco, o en Mao, o en Hitler...?

De totes maneres, aquests senyors que tan es preocupen per mi, m’agradaria es prenguessin la molèstia de llegir ells discursos que tant el Sr. Obama com el Sr. McCain varen pronunciar la nit allà del 4 de novembre, el primer com a guanyador i el segon com a perdedor d’aquelles eleccions. Entre moltes raons, perquè a mi m’agradaria tenir polítics d’aquella capacitat i d’aquella envergadura, amb aquella amplitud de mires nacionals, de País..., sabedors clars dels seus rols i de la seva transcendència. Hi ha qui diu que son molta gent i, per tant, estadísticament parlant, tenen més possibilitats de tenir gent capaç. Certament son molts i n’hi ha per triar. Però també hi ha, al menys, una gran diferència, que condiciona país i personal, entre el tarannà dels EUA i el nostre: allà, els partits trien com a candidat a aquell que guanya unes primàries, amb tots els condicionants que vulgueu però obertes, renyides i davant de tothom. Aquí, els partits son el coll d’ampolla per el que han de passar tots aquells que, amb millor o pitjor voluntat, manifesten “curiositats” polítiques. Però donat l’estrenyiment del passatge, només hi passaran els més afins: un d’ells serà el nominat, a dit, i els altres seran els seu acompanyants a les llistes. I aquells mateixos que, com deia abans, decideixen per mí, tampoc això volen canviar-ho. I, en conseqüència, la mediocritat és el màxim assumible.

El Sr. Saura va com va. Tot el seu interès és el de poder estar en la primera línea política per a no certificar la seva defunció o, com ha estat en aquests últims dies, poder arribar al Congrés del seu Partit amb quelcom més que res. Va començar amb el cotxe del President Banach, va rebre la penúltima rebolcada del Sr. Zapatero amb el tema del finançament, ara ha de rebre les esquitxades de la sentència en contra d’uns Mossos i, per reblar el clau, ell, que és tan primmirat amb les despeses dels altres, ha de veure com algú molt i molt proper, verd i socialista per més INRI, dilapida 214.000€ en efectes ornamentals (en diuen arbres sostenibles). El Sr. Saura deu tenir l’anima venuda al dimoni. O al menys ha pactat amb ell, perquè massa sovint es queda amb el cul enlaire. I hauria de saber què sol passar si es flirteja amb el dimoni, perquè dels seus anys de leninista – stalinista (i no ens ha dit mai que ja l’hi hagi passat la fal·lera, ni ens ha dit tampoc que potser es va equivocar o que hagués renegat d’aquells seus mentors) deu de recordar que els pactes amb el diable eren molt freqüents. I sap que les traïcions, també.

El famós article del The Economist, ha aixecat polseguera i no precisament on l’havia d’haver aixecat. De totes maneres, davant de tots aquells que diuen que d’aquestes coses no n ‘hem de fer cas, hem tingut la sort de que hi ha hagut algú que ha donat la resposta. No a l’autor de l’article, que demostrava una ignorància més que supina, si no a la manca de cintura i reflexos del Govern de la Generalitat i, en conseqüència, del seu President, del nostre President. Faig referència a l’article que, amb títol de “Avergonyit” va publicar en Sala – Martín al diari Avui. Res a afegir-hi, perquè entenc que és prou contundent. Tothom podrà dir el que voldrà al respecta. Però quan es pot respondre com ho fa el Dr. Sala – Martín, amb dades concretes i no es fa, haig d’entendre que, a qui ho hauria de fer, ja l’hi està bé el que allà s’hi diu. I si és així, una vegada més ens ha de quedar clar que, tal com ja vaig dir en una altra ocasió, l’enemic, que és qui l’hi ha donat les dades a l’autor d’aquell article a la revista anglesa, està en permanent ordre de batalla i aquí ni tan sols estem esmolant l’eina... Tots sabem que les guerres es guanyen amb un bon Estat Major i amb generals capaços, valents i intel·ligents i, com diria en Xavier Roig, amb la capacitat, la valentia i intel·ligència suficients per assumir riscos. Es a dir, amb un bon lideratge. Hem de confiar en un estat Major que ni tan sols sap copiar les dades dels mapes, és a dir copiar unes dades que ja te a l’ordinador per donar resposta i amb contundència?

El Sr. Garzón ha posat en peu de guerra a mig país amb l’intent d’obertura d’un sumari a Franco i trenta persones més per crims contra l’humanitat i genocidi[1]. La meva opinió al respecta penso que ha quedat suficientment expressada en els meus articles anteriors sobre la Memòria Històrica. Però podem afegir-hi alguna cosa més. Sempre ha passat que, en aquest tema, la dreta piula, i l’esquerra xiula. El pobre ciutadà que directa o indirectament va ser represaliat, per una o altra banda, amb raó demana justícia. La dreta no vol ni sentir parlar ni de la guerra ni de la “victòria”. I l’esquerra es caga a les calces només de pensar que es poden aixecar els morts de La Arrabassada. Així les coses, tots s’han posat a mirar cap a una altra banda quan algú ha intentat obrir alguns fossars sense saber ben bé, també és cert, que s’hi trobaria a dintre. En Machado, amb allò de les dos Espanyes, està en plena vigència.

Tornen les vagues i manifestacions. La crisi ha posat en peu de guerra als treballadors de la majoria de sectors. El número d’aturats creix de forma dramàtica i s’han posat en marxa les mobilitzacions corresponents. No obstant, ens tornem a trobar, com sol ser freqüent en aquestes situacions, discutint el tema de les llibertats individuals en front d’aquells que només creuen que existeixen les seves i que, a més, les entenen com a col·lectives. No vull treure ni un sol bri de dramatisme de les situacions que molts, i dia a dia més, estan vivint o els hi tocarà viure. Però, amb la mateixa convicció, afirmo que si algú o alguns volen la meva solidaritat, han de pensar que, mentre me l’exigeixin, no la tindran mai. Tal com ve passant, la obligada solidaritat que se’ns imposa quan quedes atrapat per una d’aquestes situacions a les que faig referència, sigui en un carrer o en una autopista per exemple, és una clara transgressió dels drets d’aquells que no pertanyem al col·lectiu en lluita. O que no hi som o ni volem ser-hi. Algú va dir que, tot plegat, no és més que una espècie d’intent de socialitzar el “dolor” d’aquells que, desgraciadament, es troben en una situació que, no en tinc cap dubte, pot ser dramàtica. I sembla cert. Però jo, i com jo suposo que molts, entenc que la acció solidària no pot estar “socialitzada”. Fora com crear una espècie de culpabilitat general, voler que tots siguem culpables i de la mateixa falta, de forma que la desgràcia individual sigui plorada col·lectivament. Aquella situació dramàtica, que ho és, ho és però de caràcter particular, com a molt d’un determinat grup. I en moltes ocasions ni de tot un col·lectiu sencer. Per tant, l’exigència de la solidaritat de cap de les maneres pot ser generalitzada. I molt menys exigida, perquè, qualsevol acte solidari o és una lliure decisió, o és una imposició en tota regle. No sé si es pot dir de una altra manera.

Llegeixo els titulars del diari Avui (26/11/08):
“Presó per a quatre mossos per tortures. Error: Van agredir i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un delinqüent. Exemplar: És la condemna més greu a policies catalans”. A les pàgines interiors de la mateixa edició, la columna del seu director intenta aclarir els fets, i defineix com un error les accions dels Mossos. Més endavant, la crònica dels fets s’encapçala amb un titular similar: “Van agredir brutalment i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un lladre perillós”. Tal com veig els titulars, se’m acut que si el pobre agredit hagués estat realment un malfactor, la actuació dels Mossos hagués estat correcta o menys punible? Però no és així: aquests senyors Mossos, van apallissar a un detingut, fos o no malfactor. I aquesta actuació és, per si mateixa, un delicte. I la actuació de la Conselleria, amagant l’ou fins que la sentència ho ha fet inevitable, amb independència de si la judicatura i la fiscalia hi han col·laborat o no, constitueix una pèssima nota per al Conseller. Mala nota que, malauradament, no és la primera que se l’hi dona: n’és una més en el seu currículum. És un cas similar a titulars que expliquen, per exemple, que “... el varen matar per robar-li 100€...” L’assassinat, hagués estat justificat si l’haguessin mor per robar-li 1000 o 100.000€? O és que la nostra consciència és mes laxa davant d’una quantitat important de diners o de algú considerat convicte? Per què els titulars no han de prescindir de la morbositat i d’aquesta tendència a la confusió? És que no poden?

Els fets, son greus. I demostren que alguna cosa grinyola en la Administració d’Interior. Però no és en l’únic lloc en que passa. Algun dia haurem de parlar de les deficiències que dia a dia ens anem trobant en la Administració (la comentada n’és una i clara de deficiència), perquè els successius Governs de la Generalitat han tingut la possibilitat real de aixecar una Administració modèlica i no ho han fet. Haurem de parlar-ne perquè, tots els Presidents que han estat, en aquest afer al menys, no han estat a l’alçada.

J. Vinyeta
Novembre,2008










[1] Encara que només sigui per a recordar, val la pena llegir l’article de Ian Gibson del 30 de Novembre a El Periodico titulat: Dues decisions històriques de Garzón.-

74.- La crisi

74.- La crisi.-

Es fa difícil escriure respecta d’una cosa que està en la boca de tothom. Tots hem agut de fer uns cursets d’Economia Accelerada per posar-nos una mica al dia de tot aquest merder que està fent mal i que, pel que sembla, continuarà fent-ne durant un bon temps. Després de la crisi financera vindrà una crisi humana, amb un increment de l’atur molt important i, després, arribarà una crisi social d’imprevisibles conseqüències que pot rematar-se (tot això ho diuen els experts) amb una crisi política que ens recordarà les desfetes dels anys noranta.

Hi ha un blog que recomano: leopoldoabadia.blogspot.com/ , en el que hi ha un article “La crisis financiera NINJA” on hi ha exposat amb claredat i abastament tot el “sarao” en que ens han fotut. Però no és la meva intenció entrar en la discussió sobre els orígens de la crisi segons el meu criteri si no, ans al contrari, parlar, diguem-ne, de les mesures que, a nivell internacional, s’han anat prenent per a solucionar-la. I, en concret, fer tot una sèrie de preguntes en referència a les mesures preses, preguntes que no veig específica i clarament respostes en el contingut (en forma i fons) de les mesures adoptades.

Les solucions, bàsicament, consisteixen en repartir diners i tothom està d’acord en que aquest repartiment és absolutament necessari, perquè, ja ho va dir-ho l’ínclit Sr. Zapatero “...cap país és tan irresponsable com per a deixar caure el seu sistema financer...”. El que no va afegir, suposo per allò del tarannà, es que tots els països han estat molt participatius, al menys passivament en el desastre, per la incapacitat de controlar als especuladors que estan al darrera de tot això.

Els Estats i el Bancs Centrals corresponents (inclosos, evidentment i sota les seves ordre, la Reserva Federal o Banc Central USA, i el Banc Central Europeu) estan posant en el mercat financer milers de milions d’Euros (es parla de que la quantitat s’aproximen als tres Bilions) per donar aire a les entitats que varen comprar aquelles “subprime” (que no se sap amb concreció on son), i a les companyies asseguradores d’aquelles inversions efectuades i, tot i que indirectament, a les companyies immobiliàries, deixant, pel que sembla i per a una segona tongada, sectors com el de l’automòbil i aquells altres sectors que s’hi puguin afegir. Per tant:

Quines quantitats de diners es treuen al mercat? Qui rebrà diners, qui no i amb quin criteri es repartiran?. I un cop repartits, qui controlarà que els diners donats s’apliquin en el que han d’aplicar-se i no en altres despeses? (per per pagar ERES, per exemple)

Qui administrarà els diners rebuts?. En cap cas, en la meva opinió, tots aquells que estaven al front d’aquelles entitats que ara han entrat en fallida, en cap cas, repeteixo, poden tocar un euro dels que arribin a les seves entitats. Els Tribunals de Justícia han d’esbrinar que hi ha de fraudulent en cada cas i actuar com actuarien en les situacions de frau, de ser-hi, en qualsevol de les anomenades suspensions de pagaments (ara, Concurs de Creditors) considerades fraudulentes. Tots els “genis” que es varen inventar tota aquesta immensa “pilota” han de estar posats en quarantena, separats del sistema financer i investigats fins aclarir la seva participació en els fets.

Per què un sector, l’immobiliari, que ha estat clarament un dels més especulatius i en l’inici del problema, ha de entrar en els plans de recuperació financera? Serà perquè les Administracions, que han anant inflant el globus immobiliari per allò de les requalificacions, dels permisos d’obres, impostos sobre les transmissions patrimonials, contribucions, i, per què no dir-ho, amb allò del 3%..., necessiten una ràpida recuperació del sector? Perquè costa de entendre que un sector especulador fins el moll de l’os, que ha guanyat els calers a cabassos i que ara suposadament els han perdut (hi ha pèrdues fraudulentes, entre aquestes? Si? No? Qui o quines?), hagi de ser ajudat amb diner públic (quan el diner privat, la Borsa, l’ha deixat penjat). Però tot i que es faci indirectament, amb l’avançament de realització d’infraestructures i construcció de pisos de protecció oficial,[1] com es veuran afectats els pressupostos dels anys venidors per aquestes mesures i per tant com afectaran a la resta de la societat?

Per què els Governs (i ha quedat clar en el mon occidental, que han estat tots els governs) han permés tanta impunitat en la especulació pura i dura que, com ha quedat patent, ha portat al mon a aquest desastre?. I de cara al futur, com hi posaran remei? Aquesta impunitat/permissivitat, ha estat, voluntària, negligent o per incapacitat d’alguns?. En qualsevol cas, qui son ho han estat aquests incapaços o que han actuat amb aquesta voluntarietat o amb aquesta negligència? Les Administracions seran transparents al respecta o el corporativisme serà una vagada més la mare dels ous de la qüestió?

Tots aquests diners de tots nosaltres, amb quines garanties es posen al mercat? A quin preu o a canvi de què es donen i amb quines possibilitats de ser retornats i com? Ens garanteixen les Administracions, El Poder, que en cap cas es compren voluntats? O son diners a fons perdut?. Si es compren accions de les entitats que estan a la corda fluixa, quines possibilitats reals tenen els nostres diners de reconduir aquella entitat i fins a quin nivell? No hi ha ningú que ens en pugi fer cinc cèntims amb transparència i solvència de tot això?

Perquè, tot i les injeccions de diners, les borses continuen baixant? És que, realment, tot s’ensorra? O és que el “nucli” dur de l’especulació està precisament en les borses? Dit d’una altra manera, no serà que qui realment mana es Wall Street i els seus satèl·lits? Contra el que o contra qui no poden lluitar les Administracions? No seria bo saber-ho? Com també seria bo de saber a qui afavoreix aquesta situació actual.

Davant del desastre humà i social que ja es veu a venir, de quins recursos disposen les Administracions per a controlar al menys i especialment els abusos de tota mena que els pillets de torn posaran en marxa per aprofitar-se, com passa sempre, de la misèria generada?

Realment, el 15 de Novembre, totes les Administracions reunides pensen “refundar” al capitalisme? Deu de ser un eufemisme, oi?. Veurem que fan i fins on arriben per posar en marxa aquest “ nou ordre” (Deu meu quin nom, no us fa por de sentir-lo...?, no podem oblidar que noms com aquest, i de pèssim record, varen sorgir després de situacions semblants a la actual...) Al menys es denunciarà la especulació en sí mateixa i es crearan unes incipients bases per controlar-la? Si no ho fan, pot ser serà veritat allò de que els més grans especuladors son els propis Estats i Administracions.

I la pregunta del milió: tos aquests diners que han desaparegut, sublimats com per art de màgia, on son? Suposo que tenim clar que hi ha uns de diners que no hi han estat mai: aquells que formaven la anomenada “bombolla immobiliària”. Però, i els altres? Algú deia sempre que els bancs, l’única cosa que fan és passar papers de una banda a l’altra del taulell i per aquesta pesadíssima feina cobren una mòdica comissió. En conseqüència, si els Bancs no belluguen diners en efectiu, llevats dels quatre duros que belluguem per al dia a dia a traves dels caixers, tot aquest merder ha vingut per un “mal moviment de papers” o perquè uns quants han quedat, per exemple, amagats dins d’un calaix?

Penso que a tots ens anirien bé respostes.



J. Vinyeta
Octubre, 2008


[1] Atenció que no estic dient que no se’n facin de pisos protegits, tot i que, com he defensat sempre, aquests pisos de protecció oficial han de ser de lloguer i no de compra. La pregunta és per què han de fer-se fora del termini previst, avançant-los i no per finalitats socials, sinó per avocar al sector milions en concepte d’ajuda?.

73.- L'ensenyament

73 .- L’ensenyament

Fa dies que corren notícies alarmants en referència a la qualitat de l’ensenyament públic a Catalunya. I tot son respostes – comentaris – solucions a les enquestes o informes que es van publicant, no tots amb bona fe tot s’ha de dir, i, en qualsevol cas, posant el dit acusatori sobre del sistema. El sistema falla, em sembla cert. I em sembla que no funciona perquè hi ha una sèrie de nous condicionants molt determinants, aspectes que modifiquen la pròpia essència del sistema i que, en la meva opinió, per solucionar-los, requereixen d’un retorn diguem-ne que als orígens perquè, com diu en Raimon, si perdem els orígens perdem l’identitat

Vagi per endavant que no tinc fills, però això no pot invalidar les meves opinions al respecta de la ensenyança. Ans al contrari, potser em permet d’observar i pontificar (dit en minúscules, això sí i que quedi clar), amb menys apassionament sobre de tot plegat, intentant, a pesar de tot, una objectivitat inexistent. Què fa que el sistema falli?. Personalment, al menys, hi veig les següents causes:

-- La aplicació de criteris anomenats “políticament correctes” en la base del sistema. Dit de forma més entenedora: els escolars no son tots iguals i, per tant, no tots tenen les mateixes capacitats. El nivell d’ensenyament ha de ser alt i, pels que necessiten més esforç per arribar-hi, se’ls hi ha de posar a disposició els mitjans necessaris perquè no perdin pistonada. No fer-ho deixa implícit que el nivell que s’aplica a l’aula ve determinat per el nivell d’aquells que els hi costa més mantenir-se en la mitjana del nivell del grup que s’està escolaritzant. Per tant, la anomenada “política correcta” ha de canviar per a convertir-se en “política realista”, amb els peus a terra i assumint que bona part dels pares, aixecaran el crit al cel pel que puguin representar les mesures que puguin evidenciar que el seu fill no està a l’alçada que ells es pensen. Aquesta mateixa política realista, ha d’aplicar-se en la creació dels plans d’estudis que van i venen com si estesin tallats per un patró de pretensions futuristes però lluny de la realitat del moment: les cregudes necessitats ideològiques no tenen perquè ser necessitats reals.

-- La arribada massiva d’immigrants. Les diferències culturals i de llenguatge son un problema greu. I la arribada permanent durant el curs de nanos que han d’anar a l’escola, agreugen, encara més, la situació del nivell dins l’aula. La creació de les anomenades aules d’acollida és fonamental, tant per els que arriben com pels que ja son aquí.

-- Les escoles no poden ser els parkings dels fills. L’horari escolar ha d’allargar-se si en fer-ho, i només en aquest cas, millora qualitativament l’ensenyament de l’alumne. Si per algú els fills han de ser un problema, és ben clar que aquest algú han de ser els pares.

-- Com en tot col·lectiu, en el de mestres, hi ha gent de tota mena: bons, dolents i pèssims. Però, per una absurda estructura funcionarial en la que estan integrats, els dolents no son reciclats i “re-capacitats” de nou si son recuperables, i els pèssims, com passaria a qualsevol col·lectiu privat en els que es valora la eficiència, no son, diguem-ho amb tota claredat, despatxats. Els bons han de ser recompensats en funció d’objectius establerts amb criteris de eficiència i resultats, assenyalats amb claredat i transparència per l’Administració (no he dit que els bons han de ser premiats per fer la feina ben feta, perquè, fer-la ben feta, és la seva obligació, com la de tots en el nostre lloc). I els dolents, o acaben sent realment bons (reciclats) o han de engruixir l’atur, com aquells pèssims. Per què els mestres han de ser funcionaris? Donat que ser funcionari no és precisament garantía d’eficàcia ni de qualitat de servei, no hi ha bons professionals fora del col·lectiu funcionarial amb capacitat per ensenyar i que poden ser incorporats de forma immediata? Per què, repeteixo, nomes els funcionaris poden ensenyar a l’Escola pública?

-- En el meu entendre, hem de diferenciar ensenyament i educació. Son dos conceptes que normalment es confonen en la majoria de les vegades sibil·linament perquè la confusió ajuda a excusar responsabilitats. I jo penso que, tot i que poden ser complementàries, no s’han d’identificar. Educar, perquè no hi hagin dubtes, segons el Diccionari de la Llengua catalana del Institut d’Estudis Catalans 2ª edició 2007, “és ajudar algú a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals. En la segona accepció diu allò de bones maneres, urbanitat”. I Ensenyar - segons el mateix diccionari - “consisteix en comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc...) donant-li’n lliçons, explicacions. Fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics”. He establert les dues diferències, perquè entenc que, des de el meu criteri, evidentment, i, socialment parlant, queda clar que les dues coses han de realitzar-se simultània i bàsicament durant la anomenada edat escolar (tot i que la primera d’elles, la educació, ha de iniciar-se ja durant l’infantesa i abans de la entrada a l’escola) però per sectors socials diferents tot i que complementaris, interactius i convergents per aconseguir una formació el més amplia possible. I en aquesta convergència d’objectius hi ha un “entorn” més proper a l’alumne insubstituïble, fora de l’escola. Vull dir, amb això, i descobreixo la sopa d’all, ja ho se, que aquest entorn més immediat és tremendament important en la formació global. I que ha de existir en cada cas.

-- Per tant, i com a conseqüència del punt anterior, el grup social més proper al individu, la família, te assignada una tasca complementaria en allò que denominem com a formació. Però resulta que viure és dia a dia més car i tota la família (pares i mares, en general), han de treballar i durant moltes hores, per cobrir les necessitats més peremptòries i, en molts casos, també aquelles que no ho son tant de peremptòries però que formen part del dia a dia i que aquesta societat nostra denominada de consum, ha anat creant i incorporant. Com a resultat, aquell adoctrinament familiar, que completava la formació del nano, queda substituïda en massa casos per absència dels pares, per la consola, la TV o productes similars. Així les coses, aquesta societat (els pares) vol que les escoles reparin els seus dèficits de educació amb ampliacions per a aquells fins de les àrees de l’ensenyament, subrogant-hi les seves obligacions a les escoles (oblidant, a més, que existeix la possibilitat de que aquest adoctrinament subrogat pugui arribar a ser sectari). I arribem així a la aberració que representa, en la meva opinió, el que en les escoles es donin classes de circulació viaria o comportament cívic (amb restricció d’alguna de les matèries més pròpies d’ensenyament) quan els pares travessen els carrers amb el semàfor en vermell acompanyats pels fills o criden i insulten a l’equip contrari al que juga el seu fill, incitant-lo al propi fill en massa vegades a actuar de forma violenta. Tantes quantes vegades, parlant amb amics i companys, ha sorgit el tema, la discussió ha anat pujant de to des del punt de vista dialèctic i personalment la he acabada formulant la següent pregunta: és obligatori tenir fills?. La resposta, evidentment, és no. Per tant, afegeixo, els fills han d’estar per davant de moltíssimes coses, per no dir davant de totes i els pares han d’actuar en conseqüència. Soc conscient de la duresa en que he expressat els darrers conceptes. Però entenc que el problema i les situacions creades, no permeten fer volar coloms. I allò que els pares no fan o no han fet bé, no pot excusar-se.

-- Seguint criteris de tolerància, molt habituals en la societat d’avui dia i tremendament freqüents en els criteris “progressistes” que impregnen les òrbites de les Administracions, la disciplina a les aules està sota mínims i impossibilita als ensenyants (bons, dolents o pèssims) de reinstaurar una cosa tan necessària com és la filosofia de l’esforç. Disciplina ( i no parlo de la que entenem com a disciplina casernària i massa sovint irracional) i esforç son dues “eines” absolutament primordials per resoldre el dia a dia. I entre una Administració “políticament correcta” i molts pares despenjats, que compensen als fills d’aquelles mancances de les que parlava amb una tolerància i permissivitats excessives i preocupants en un mon, l’infantil, ple de fantasia, els mestres (bons, dolents o pèssims) estan desorientats i poc o gens recolzats

Aquestes son algunes (segur que només algunes) de les qüestions que entenc com a més conflictives. La solució a la majoria d’elles està en mans de la Administració, dels pares i del col·lectiu de mestres. I aquests últims, que no poden triar als alumnes, han d’abandonar el corporativisme exclusiu del sector, posant en evidència allò (aquells !) que no funcionen. El planteig que faig és difícil de portar a terme si tenim en conta que la pròpia Administració està majoritàriament controlada pel gruix del funcionariat que els Partits en el poder han anat creant (premiant afinitats i no eficàcia) per governar al País i, en conseqüència, el corporativisme general, posarà tants pals a les rodes com sigui possible perquè allò no s’arribi a portar a terme. Però governar pressuposa prendre decisions que facin que el país funcioni millor i, en moltes ocasions, les decisions a prendre son difícils però inexcusables. El bé comú, un concepte tan social i tan progressista, i del que els nostres polítics en presumeixen tant, no pot estar en mans d’aquells que tenen el lloc de treball garantit i, en cap cas, no hi tenen res a perdre, mantenint, a més, una estructura clarament endogàmica que encara fa més complicada i perversa la seva situació, canviant de categoria en funció de l’escalafó i les ajudes del Partit, fins a convertir-lo en càrrec de confiança de no se sap ben bé de qui, o a director general i fins i tot Conseller, càrrecs que anirà deixant per assumir-ne uns altres en la Administració veïna i així successivament. La reforma del professorat, com ha estat exposada, ha de fer-se i de forma immediata. Però és evident que la reforma de la resta del funcionariat és també absolutament urgent, encara que nomes fos perquè tots tenim clar que el ser funcionari no és, ni molt menys, sinònim de garantia de que la feina que fan, que és la de la assistència a les necessitats dels ciutadans i dels qui han de ser-ne servidors (i no del partit que els ha situat, que quedi clar), la facin ben feta.

Recursos per l’ensenyament?. Dons els que facin falta, i aplicar-los amb el rigor i exigència necessaris (diuen que Finlàndia és un mirall fantàstic!) i exigint a la denominada Escola Concertada que compleixi, fil per randa, sense exclusions, el que li toca per contracta. Difícil?. Dons és possible que ho sigui perquè, quants funcionaris, membre directes de la Administració o dels Partits Polítics porten els nanos a la Concertada? I quants a la pública?, i seria bo saber, quants porten els fills a la privada. Per tant, a quants de tots aquests ja els hi està bé tal com estan les coses?

Pot passar que, quan parlem de posar sobre de la taula els calés necessaris que una reforma amb cara i ulls pugui necessitar, se’ns digui que la economia del país no permet res més que allò del pa amb xocolata, resposta freqüent quan pretens que la gestió sigui més adient o et tornes una mica contestatari i exigent. Si és realment així, que així sigui, tot i que ens hauran d’explicar perquè fins ara s’ha pogut estirar més el braç que la mànega. I si realment és així, que el pa i xocolata sigui l’àpat comú, no fos cas que alguns ens fotem la llesca de pa i altres es fotin el caviar Belluga, i amb Dom Perignon per a celebrar-ho!, que d’aquestes coses, també sabem que en passen.

El que també hem de tenir en conta és que les Administracions, totes les Administracions, malauradament, fan totes les reformes enteses com a necessàries, seguin la pauta marcada pel seu color ideològic i molt poques vegades, per no dir en cap, en funció exclusiva del bé comú necessari. Això ens portarà, algun dia, a preguntar-nos si volem o no una escola dita pública adoctrinada. Ja arribarà el dia del debat.

Ah...! I que no se’m oblidi: mentre tant, aquells que treballen en els sectors marcadament socials públics (metges, mestres,etc..) i que ho fan amb un clar i profund sentit vocacional, que continuïn fent-ho. Perquè si no, estic convençut que els sistemes sí fallaran de forma definitiva.


J. Vinyeta
Octubre, 2008

72.- De la perplexitat i altres coses

72.- De la perpexitat i d’altres coses


No fa massa dies, va publicar-se un estudi sociològic que comentava que la societat catalana (el nostre País), donava senyals de perplexitat. I entenc que és cert i que hi ha símptomes clars de d’aquesta realitat. Però, dins de la complexitat de l’estudi, em va donar la sensació de que, en el fons, feia volar coloms sense assenyalar amb el dit acusatori, i de forma clara i clamorosa, les causes més concretament possibles d’aquesta situació del País. Evidentment no tinc la més mínima intenció d’entrar a discutir amb persones especialitzades, però si que vull fer, per si serveix d’alguna cosa, algunes reflexions sobre la meva de perplexitat.

És certa al menys la meva perplexitat. I no ho és des de fa poc, no. Ja fa temps que ho estic de perplex. Però aquesta perplexitat ha anat en augment en els últims anys. El Partit Popular es va encarregar de mantenir-se tant i sempre en la primera línea de creació de la meva perplexitat que, potser més per necessitat que per altres motius, els arbres no deixaven veure gaire clar al bosc. Era una mica com allò de les èpoques de la dictadura: l’enemic només era un i comú i tot lo altre, es deixava per després. Arriba aquell tristíssim 11 de Març del 2004, i el PP es fa el fossar per demostrar que sap fer anar l’aixada. I comença el desgavell aquí, a casa nostra. El Primer Tripartit (des de Perpinyà) ja fa dies que trontolla. El nou Estatut és el pal de paller de la societat, que va veient amb perplexitat que és més important la foto final entre polítics que el contingut de l’Estatut pactat al Parlament (el partit governant, el PSC, afirma el seu propòsit de retallar el text quan arribi a Madrid col·laborant directament, com així va ser, amb el PSOE) Amb perplexitat veiem com el Sr. Zapatero incompleix les seves promeses i també amb perplexitat comprovem que CiU, amb nocturnitat i traïdoria, pacta, en nom no sabem ben bé de que i de qui, un text estatutari que, com sol passar sempre en situacions similars, resulta ser el millor possible. Amb perplexitat ens arriba el referèndum estatutari i ens quedem perplexos amb aquell si – no - abstenció - no polític i, aquesta vegada sense perplexitat, comprovem que la abstenció a les urnes és record en la Història. Les Eleccions següents, amb la defenestració d’en P. Maragall per part del PSC donen lloc, també amb una certa perplexitat, a un segon tripartit amb un PSC que sembla dia a dia més espanyolista i que va deixant al marge al sector diguem-ne més catalanista. I ara, quan el desenvolupament de l’Estatut arriba al punt de posar sobre la taula el tema del finançament, ens quedem perplexos quan el Govern Central es passa pel forro la Llei i veiem, amb perplexitat, que no solament la tan esventada unió dels Partits Polítics Catalans trontolla, amb una actuació del conseller Saura que fa que ens haguem de fregar els ulls, si no que comprovem amb perplexitat que no hi manera de plantar cara davant de l’escarni i l’espoli sistemàtics als que estem sotmesos. I parlo d’aquestes “perplexitats” perquè son les més immediates o més properes, i no hi son tampoc totes les que hi han. Perquè també en els altres àmbits de la vida polític – social hi couen faves: a Ensenyament, amb els temes d’identitat Nacional, a Interior i Relacions Institucionals, etc...etc... I el pitjor de tot, que serà el súmmum de la perplexitat, serà quan ens diguin, i amb “dades científiques a la mà”, que d’aquesta perplexitat que paralitza al País n’és responsable, ni més ni menys, que la societat civil, és a dir: nosaltres!! Quan en realitat tot (o gaire bé tot, tampoc cal exagerar) és un problema derivat de la manca de lideratge dels que haurien d’actuar com a autèntics “leaders” d’aquesta societat civil que ha demostrat, en més d’una ocasió, que està a la espera d’odres. Davant d’aquesta inoperància efectiva dels que haurien de ser diligents, ens quedem perplexos, realment. Però perquè en cap cas se’ns pugui acusar d’inoperants, a nosaltres només ens queda el convenciment de que la nostra feina, al menys aquesta, la que sigui, la que puguem fer, la de cada dia, la que ens deixin fer, que sí estigui ben feta. És l’única lliçó que podem donar. I no oblidem: també és el que ens toca fer!

Del finançament, miraré de no parlar-ne més fins que tot el problema estigui, per a bé o per a mal, resolt. Entenc que la Sentència del Constitucional contraria al referèndum basc, que sembla que tanca les portes a qualsevol iniciativa que hagi d’estar referendada[1], ens confirma que res de bo podem esperar del pas de l’Estatut pel Constitucional. I entre les coses que espera el PSOE que sigui censurada hi ha la qüestió de les negociacions bilaterals en assumptes de finançament autonòmic. Dic això perquè em temo que la dilació del assumpte no fa res més que jugar a favor de les tesis del PSOE i que precisament per això hi ha dilació. Però hi ha un aspecte de la qüestió que em preocupa encara més, i és escoltar al President Montilla, en el discurs de la Diada dient allò que fa tanta por d’escoltar de que “...tindrem el millor finançament possible...”, perquè del que diu temo que ens permet aventurar un final que haurem d’assumir amb tristesa; que “...s’actuarà amb lleialtat...” i no diu que aquesta lleialtat ho serà envers Catalunya i que el Govern català “...actuarà amb flexibilitat...”, augurant una prudència que, si és tanta, pot acabar sent-ne una traïció al nostre País. Així dons, esperaré.

Sembla que ERC i CiU fan tantejos de festeig. Tots dos ja fa temps que han perdut la virginitat i, degut a la “perplexitat” del país, han de fer no sé sap massa bé el què però el que sigui ha de ser més o menys espectacular, davant de la possible convocatòria de eleccions si el Constitucional tomba l’Estatut o, independentment, si el finançament acaba anant pel pedregar. Temps al temps. Però hem de recordar que entre totes dues organitzacions havien pactat un pla B en cas de que el text estatutari fos retallat a Madrid i que consistia en retornar el text, abans de la seva aprovació definitiva, al Parlament català per reescriure’l quan tornés haver-hi ocasió o, senzillament, per guardar-lo en un calaix abans de que el text a aplicar hagués de ser aplicat mutilat i desfigurat. No varen complir.

Finalment, fer notar que els medis informatius (premsa, radio, televisió...) s’estan guanyant a pols la nostra desconfiança. Diguem que de mitjans n’hi ha de privats i de públics. El privats (que també podríem anomenar com a “concertats” per les subvencions que reben, moltes vegades en la senzilla forma de subscripcions des de la Administració o des d’algun partit polític) son reflex de les ideologies dels seus propietaris, amb cura de no perdre la bona relació amb el “subvencionador”. I el públics reben els diners de tots però controlats per la Administració que és la que té la clau de la caixa. Vistes així les coses (fent les excepcions que correspongui perquè no tot està podrit, és cert. Tots sabem de gent que ha plegat abans de seguir unes directrius polítiques concretes més o menys imposades), sempre m’ha fet somriure (en el millor dels casos) que se’m parli o comenti allò de la tan sagrada llibertat de premsa com a una realitat, quan el quart poder, com s’anomena en general a tot el sector informatiu, també te un amo. I aquest amo actua en funció de la ideologia que sustenta o que li convé en el moment corresponent. Dit això, és fàcil d’entendre que, per aquestes dependències polític - econòmiques existents, succeeix que determinades situacions (diguem-ne notícies) desapareixin del dia a dia per a donar pas només a les informacions oficials o a aquelles que s’entenen més convenients o, senzillament, que poden distreure al personal en un moment determinat. Com a mostra, un petit detall: quants mitjans varen parlar, sense minimitzar-les, de les manifestacions – actes extraoficials de la Diada, i quants varen parlar, magnificant-los, només dels actes violents concrets i puntuals que hi varen tenir lloc?.

De la crisi? Ara sembla que comença anar de bo. Quan tot el mon està acollonit i ja fa mesos que intenta posar remeis a la infermetat, en aquest Estat, encara s’està en ple diagnòstic. Quan hagin decidit si és verola o xarampió, potser el malalt tindrà quatre ciris al seu voltant. I decidiran que ha mort de mort natural, o d’un infart imprevisible, fet luctuós de innegable mala sort...!



J. Vinyeta
Setembre, 2008




[1] La sentencia, en una de les parts, afirma que la impossibilitat de poder realitzar el Referèndum, ve donada a més per la inexistència del la possibilitat del procediment dins de l’Estatut Basc. Aquesta possibilitat bé establerta en el nostra Estatut. Però em temo molt que, arrel de la famosa sentència, aquesta capacitat serà “llimada”, per allò de la unificació de doctrina...

71.- Ja hi tornem a ser...!

71.- Ja hi tornem a ser...!



Tot va ser anunciar la reafirmació del “quatripartit” després d’allò en que havia semblat que se’n anaven a fer punyetes les bones intencions, i el Govern Central va començar a emetre desqualificacions sistemàtiques i constants titllant “d’excessos verbals” tot el que sortia de Catalunya i oblidant-se dels excessos realment verbals amb que ens amenaçaven (perquè no hi havia una altra finalitat en tot el que els barons del PSOE comandats per en Chaves i alguns del PP anaven dient, que quedi clar) i en front dels quals la Vicepresidenta de la Vega no va dir res. Els interessos son els que son i tot allò que afavoreix als plantejos particulars, com és en aquest cas als del propi Govern Central, encara que sigui aberrant i contrari a la veritat, se sol incloure en el discurs propi per allò, repeteixo, de les conveniències. Després resulta que, anant els dies i amb aquelles amenaces “in crescendo”, es deixa créixer la mentida fins a tals extrems que pren formes desproporcionades, es crea el monstre corresponent i, quant ja s’arriba al final de la situació, el monstre que n’ha sortit té vuit potes, tres caps i quatre mans, s’ha menjat a no sé quantes criatures i, amb el decurs del devenir, es va autoalimentant de les pròpies deixalles perquè ja està tip i en té ben bé prou. Aquells que havien de sortir per donar-li cacera, cagats de por, afirmen que realment el monstre existeix, que és molt més gros i perillós del que tots ens pensàvem i que millor és deixar-ho córrer de moment. Els nens, els avis i les dones, que no surtin de casa, els homes ja ens reunirem a l’ajuntament i ja veurem que és el que podem anar fent. I aquest poder anar fent normalment consisteix en portar-li al monstre al llindar del bosc, perquè no ens emprenyi massa, alguna peça sucosa i si convé, per què no, tot i que només sigui de tant en tant, alguna verge de bon veure i de més bon tastar. Després, aquells que no creiem tot el que ens diuen, no podrem ni dir que aquells que l’havien de caçar al monstre, no varen ni sortir de cacera, no varen fer res que fos significatiu i alleugeridor i que sí, que varen fer moltes reunions, indispensables per a protegir nens, dones i avis, i de les que no en va sortir res més que allò de que, de moment era molt millor no fer emprenyar aquell monstre i que ja vindrien dies més propicis...

I així estan les coses. Però tot i això, quan aquells que no ens creiem tot el que ens diuen començàvem a pensar que aquesta vegada potser sí que anava de bo i ens convencíem de que anàvem errats perquè semblava que aquells dies propicis arribaven, surt el Sr Saura i... li porta una verge al monstre...! I, perquè el monstre estigui més satisfet, en Celestino Corbacho li para la taula!!

Anem a pams, perquè si no ho fem em temo que els arbres no ens deixaran veure el bosc:

El Sr. Saura ha pactat amb la Vicepresidenta retirar la demanda de compareixença del Sr. Zapatero a la Permanent de les Corts per donar explicacions a tot el país per l’incompliment del previst en l’Estatut, a canvi de situar una nova data (a tres mesos vista...!) per a la negociació del tema del finançament de Catalunya que es desprèn de l’Estatut encara en vigor. Davant d’aquesta incongruència (recordem que va ser precisament el seu partit, qui va demanar la compareixença del President del Govern Central i per aquest motiu) hi ha un parell o tres de coses que no em quadren.

La primera és que el Sr. Saura sap que, per si mateix no té suficient suport parlamentari per prendre una decisió del gruix de la que ha pres. Un home (un partit, si es vol) marcadament minoritari pels resultats electorals, que és perfectament sabedor de que si no hi ha un tripartit mai podrà aspirar a formar part d’un Govern i per tant acostumat a obeir perquè no li queda més remei, o li han manat que ho faci (i l’odre només pot sortir del Govern de la Generalitat o, al menys, del partit majoritari) o bé ha pres la decisió de forma unilateral. Si és que ha estat això últim, en el meu entendre és motiu més que suficient per acceptar-li la dimissió de forma immediata. I si hi ha silenci per resposta, haurem de recordar allò de que el silenci se sol interpretar com aquiescència. Algú amb més entitat que ICV i que el propi Sr. Saura, ens ho aclarirà algun dia sense explicar-nos sopars de duro?

La segona és que em sembla que ni els d’aquí han acabat entenent el contingut de l’Estatut. Si no estic equivocat el gruix del finançament ve assenyalat per uns tants per cent determinats. Per tant, son dades concretes hi hagin o no diners a la caixa. Si no n’hi han de diners, ens en tocaran menys, però el que es inamovible és el tant per cent que estigui establert. Si és així, que ha de discutir-se? Els “serrells”? i de ser-ho , una part és més important que el tot? Aleshores, per què no va endavant les demandes d’explicacions del per què no s’ha complert si el gruix del que havia de complir-se era prou clar?

Tercera. En el suposat de que s’hagi establert una nova data concreta, ens l’hem de creure?. Per què, si fins avui ens han enredat sempre?

Quarta. Què passa amb els nous pressupostos a aprovar de cara a l’any 2009? Suposo que el Govern de la Generalitat no tindrà la patxoca ni tan sols d’insinuar alguna mesura de força al respecta perquè una vegada més, amb el que ha passat, la seva credibilitat davant de nosaltres, la gent corrent, ha quedat malmesa. I el que és pitjor: davant de la resta de l’estat no hi ha la més mínima possibilitat de que ens guardin el més mínim respecta, mai més. A quedat clar que els d’aquí, diguin el que diguin, només son (som) capaços de bordar: les queixalades, als núvols...! O és que potser ha anat tot com precisament volia el Sr. Montilla?

Cinquena. ERC i CiU, han quedat fora de joc o també estan a la partida? Reparteixen cartes o les reben? Perquè han de tenir a pesar de tot ben clar, que la situació política actual del País nostre, és el resultat directa d’una acció concreta dels Srs. d’ERC, sense la qual no hi hagués hagut tripartit de nou; i recordem tots que aquella famosa “clau de volta” de la governabilitat de la qual el Sr. Carod tant en va presumir, ja no va ser utilitzada mai durant el primer tripartit. Però tampoc ha d’oblidar-se que l’Estatut actual, aquell que no va poder ser millor, va ser pactat amb nocturnitat i traïdoria pel Sr. Más amb el Sr. Zapatero a canvi d’una “ajuda” des de Madrid per accedir a la Presidència de la Generalitat. Els errors son sempre perdonables si entens que les actituds dels que han errat van per camins que condueixen clarament al reconeixement d’aquells errors primer i a l’esmena dins del possible de les conseqüències negatives que n’han resultat d’aquells. I el que siguin perdonats o no els seus errors depèn directament dels dos partits. Ara potser seria un bon moment per que reconsideressin la seva actitud i fer la “pau” amb els seus i amb molt bona part de la gent del País.

De totes maneres, avui per avui, no se que dir, així de clar. No he sentit declaracions de CiU al respecta i, després de les declaracions del Ministre Corbacho, assegurant el vot del PSC als pressupostos d’en Solbes (confirmant allò que em temia), en Castells deu estar apujant-se per les parets. Al mateix temps el vicepresident d’ICV, Jaume Bosch, ha de reconèixer a Prada, després del pacte d’en Saura, que li dona un “...valor relatiu a la paraula d’en Zapatero...!” El PPC d’Alicia S. Camacho, en un gest sens precedents, amb alguna reticència semàntica, això sí, s’havia afegit al front comú de la resta de forces polítiques llevat de Ciudadanos, de forma que el floronco al cul del PSOE en general i al del Sr Zapatero en particular, comencés a ser realment emprenyador. Però no ho serà. Després d’un nou ridícul de la classe política del País fins a fer-nos avergonyir i de forma dolorosa, sembla que tornaran els mals somnis. I com deia fa un parell o tres de dies, ara a seguir esperant... les almoines.

Però malauradament, em temo una desfeta política sense precedents aquí a casa nostra si no hi ha un abordatge seriós a la situació. I algú o alguns ens haurien d’explicar, sense embuts (si és que aquest o tots aquests son capaços de dir-nos la veritat encara que només sigui per aquesta vegada) com està tot plegat, per què les estratègies de partit tornen a ser les protagonistes en contes de ser-ho les de País, a on som, que pensen fer, quin és el resultat que n’esperen i dir-nos-ho sense fer volar coloms..., deixant de considerar-nos criatures de pit, nanos sense enteniment i necessitats de cura permanent, incapaços de sobreviure sense la constant presència de la mare protectora. Casualment (o potser no tant, vés a saber...), amb aquests criteris de teòrica superprotecció, és com han actuat sempre les dictadures... I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.



J. Vinyeta
21 d’Agost, 2008

70.- 9 d'Agost

70.- 9 d’Agost.-



9 d’Agost del 2008.-

Consumatum est!. Una vegada més el Govern amic del Sr. Zapartero ens ha aixecat la camisa de forma flagrant i, el que és més greu, incomplint la Llei de la que se’n jacta com a defensor. Aquest incompliment ho és, a més, amb absoluta impunitat. La por a l’enfrontament amb el ferro socialista, ha deixat mut (com en cada vegada que té alguna situació de compromís) al Sr. President de l’Estat aquell que, si guanyava, guanyava Catalunya. Recordeu?

He escoltat les declaracions que han fet avui, després de les reunions mantingudes entre Govern i CiU. Tant Homs com Castells han dit i deixat clar el que tots sabem. Tots dos han expressat la seva opinió al respecta i el seu malestar per l’incompliment però que continuaran negociant fins l’últim segon de l’últim minut... Només Homs ha manifestat la impossibilitat de votar uns pressupostos a Madrid si no hi ha un bon finançament per a Catalunya. El Sr. Castells no ha estat tant contundent i s’ha limitat a considerar que els pressupostos generals per al 2009 han d’explicitar el nou finançament. És cert que ha dit allò de que si no hi ha un bon acord, no hi haurà acord. Però de moment, i donat que el PSC no vol aixecar-se de la taula, les del Sr. Homs son les manifestació més contundent que hi ha hagut en el dia d’avui. Tot lo altra, no han estat més que paraules.

De l’experiència professional he après que quan t’assentes a negociar has d’estar disposat a aixecar-te de la taula en el mateix moment en que comprovis que hi ha un intent de prendre’t el pel amb una oferta – contraoferta de les que fa riure, de la mateixa manera que s’ha de ser conscient de que amb molta sort, quan la negociació hagi acabat només hi hauràs perdut un llençol, és a dir, que en cap cas en sortiràs amb el cent per cent d’èxit. En el cas del Finançament és ben clar que durant dos anys, no tan sols en els últims dos mesos, ens han aixecat la camisa de forma permanent i, avui per avui, hi hem perdut la bugada sencera. Per tant, a que esperen els negociadors per aixecar-se i fotre un cop de puny sobre la taula? Si no hi ha una actitud seriosa, contundent i compromesa amb el país (especialment per part del partit majoritari en el Govern de la Generalitat que ha d’estar disposat al que convingui en les seves relacions amb el partit en el Govern de Madrid), com voldran tots plegats que els secundem quan ens demanin (que ens la demanaran...!) la participació directa en una macro – manifestació? El País necessita lideratge. I el lideratge, a més d’ agafar el penó i anar davant i endavant, pressuposa valentia suficient (que no inconsciència, diguem-ho clar) per enfrontar-se directament a l’enemic i no precisament amb paraules. I si el lema del PSC és precisament allò de Fets i no paraules, a què dons estan esperant? És ben cert que no hi ha cap batalla (negociació) sense danys col·laterals. Pensar, com pretén el Govern Central que de la negociació tothom n’ha de sortir guanyador és, ni més ni menys, que una pura utopia. Per tant, sabent-nos en principi perdedors, que més hi podem perdre si actuen amb energia? Seguirem igualment sent fagocitaris, garrepes, victimistes, imperialistes, insolidaris, etc...,etc... Aleshores, que hi tenim a perdre? I a canvi, que hi tenim a guanyar?. La resposta la tenen els partits. La societat civil està al seu costat (patronal, sindicats, cercles d’economia, associacions culturals i polítiques...). Pel que respecta a nosaltres, estem a punt. Ells també? Fins quan? Que ens ho facin saber i...que no ens enganyin.

I ara, a esperar a demà...


J. Vinyeta
Agost de 2008

69.- Dies d'ncertesa?

69.- Dies d’incertesa?.-



Queden menys de dos dies per arribar al famós dia 9 d’Agost. El Govern Central, mantenint la política sistemàtica de l’engany, aconseguirà traspassar la data sense donar ni tan sols una passa clara per complir el que li marca l’Estatut, és a dir infringint de forma flagrant la Llei i deixant penjat el tema del finançament de manera que o el Tribunal Constitucional el tomba (especialment en el que fa referència a aquest tema), amb el que quedarà suficientment legitimat per continuar-nos espoliant, o bé allargarà tant el tema que, encara que no vulguem, també ens continuarà espolinant. Tot plegat, cornuts i pagant el beure!.

Queden dos dies. I estem al aguait de que les forces polítiques, els partits per a ser més concrets, facin el que han de fer: la feina per a la que els varem votar i que no és altra que la de defensar al País i als ciutadans que el composem (siguin del color polític que siguin, que quedi clar) de tot perill (intern i/o extern) que pugui malmenar-lo.

Fins avui, pot dir-se que hi ha hagut senyals verbals per part dels representants dels partits. És evident que, de totes elles, les més importants son les que han sortit del Partit hegemònic, és a dir el PSC El Sr. Iceta ha arribat a insinuar la necessitat de gaudir d’un Concert Econòmic, el Sr Castells ha suggerit que el PSC hauria de tenir veu pròpia a Madrid, és a dir que d’alguna manera està insinuant la necessitat de que el partit tingui grup parlamentari propi. I el Sr. Montilla potser va estar més contundent quan va dir allò de s’estimaven més (els del PSC) a Catalunya que al Govern Central. Les dels altres partits son totes de gruix similar i importants, però adol·leixen de la profunditat que poden tenir les esmentades. Tot això està molt bé. Però ens queda el dubte de saber si tot plegat no son més que paraules i si aquestes paraules es traduiran en fets davant de la desfeta que se’ns acosta. Perquè de sempre ha estat molt clara la incapacitat de tots aquests dels que vinc parlant, de transformar en fets allò que els ha sortit per la boca i sempre queda palès el pànic a l’enfrontament. Per això l’incertesa... Per això la por de que tot torni a quedar sense resposta clara per part dels d’aquí...

Aquesta vegada ha d’anar de bo. I aquest anar-hi només depèn (com en totes les altres situacions similars en que ens hem trobat, i que son moltes) de que els partits decideixin fer-ho. No n’hi haurà prou amb una declaració institucional amb més que no pas menys mala llet, ni amb una manifestació unitària amb els problemes de sempre per a la redacció de la pancarta de la capçalera i per la posició dels caps de llista en el frontis de la manifestació. La acció ha de ser contundent al Parlament de Madrid i hauria d’aconseguir-se la implicació del grup Galeusca perquè tots plegats poden fer molt de mal, n’estic convençut. De totes maneres, en la meva opinió, penso que ha de quedar clar que el gran enemic no és tant el PSOE com la por que tenen els socialistes de que els Srs. Chaves i corifeus se’ls hi posin de cul. Haver de demanar més diners per totes les autonomies perquè és de l’única manera segura de que ens en “toquin” més, no és forma de plantejar les coses, per més que la estratègia ho aconselli. Perquè si entenem que el Govern Central no compleix amb la Llei, nosaltres tampoc tenim perquè ensenyar-li a fer trampes: el que és nostre, ho és. I punt.

Per cert, aquest incompliment de la Llei com ha de catalogar-se? Falta? Delicte? És possible presentar una denuncia davant del Jutjat de Guàrdia ? Qui? Com?



J. Vinyeta

7 d’Agost, 2008

68 .- Del finançament i altres coses

68.- Del finançament i altres coses.-


Diguem-ne que n’estem fins als pebrots!. Seria una forma prou clara per a definir les situacions amb les que ens anem trobant o pensant en les que ens hi trobarem.

Deia jo el mes de Maig d’enguany que aquell que no compleix la Llei, és reu de la justícia (vegeu al meu blog l’article penjat amb nº 63: “La crua realitat”). Però sembla molt clar que els pobrets que formem l’exèrcit de ciutadans no tenim els mateixos drets que l’exèrcit de membres que composen el Govern Central (entre als que incloc, ja veureu perquè, als funcionaris corresponents), i que son, per això els anomeno també exèrcit, molts i poderosos.

El Govern Central, que té com a data límit que l’hi imposa la Llei la del 9 d’Agost per a la concreció del finançament que preveu l’Estatut de Catalunya, es passa pel forro aquesta Llei i ens fa beure a galet. La fiscalia, que en casos menys sagnants (recordem la crema de fotos del Rei o la portada de El Jueves) ha actuat amb una diligència encomiable, sembla que ara se’n ha anat de vacances. Potser és per això que la pregunta de que qui incompleix la Llei, no ha de ser perseguit per la fiscalia i per la justícia? ens queda ara sense la resposta que, com a ciutadans que ens diuen som d’un Estat de Dret, aquesta vegada i precisament aquesta per la seva importància, ens mereixem. Perquè aquesta vegada qui incompleix la Llei és, ni més ni menys, que el propi Govern Central, i tots aquells que en tantes i tantes ocasions i que tan i tan diligents s’han manifestat quan de defensar els drets d’una part dels ciutadans d’aquest país, que en general no han estat mai els de Catalunya i en la majoria d’ocasions en contra d’Ella com en aquesta vegada, ara s’han tornat muts. Ni piulen!. He sentit les declaracions que ha fet en Sala Martin al respecta a TV3 el prop passat dia 28 de Juliol. Deixeu-me que, per una vegada, m’atreveixi dir que el prestigiós economista ha coincidit amb mi (oi que em perdoneu el meu atreviment?) per allò de que les meves manifestacions al respecta varen estar fetes, com he dit, abans que les seves. Però és ben cert que les seves, precisament per ser qui és, son molt més valentes i punyents que les meves, especialment quan diu allò de que “...en contes d’enviar negociadors (a les reunions bilaterals) haurien d’enviar-hi als Mossos...” (podeu veure i sentir les declaracions complertes a http://www.tv3.cat/videos/567449. Es pregunta també si davant de les manifestacions del Sr. Solbes quan parla de crisi, els ciutadans també podrem dir que com que hi ha crisi, aquest any no pagarem impostos i si, davant d’aquesta actitud nostra, no ens enviarien els Mossos a casa per portar-nos davant de la Justícia. Per tot això, queda clar que quan la Justícia només té un intèrpret de sí mateixa, és ben palès que es produeix allò d’en Kafka!

Ah!, però no ens oblidem de que, fins avui al menys, el nostra ben volgut Defensor del Poble, el d’aquí, Sr. Rafel Ribó, tampoc ha obert la boca al respecta! (També té instruccions de no fer-ho?).

Plantejades així les coses, en qui hem de confiar? On puc anar per a denunciar que se’m estan rifant?. Jo, de bona fe, havia arribat a creure’m que si totes les forces polítiques de Catalunya actuaven com un sol bloc, el resultat de la acció seria contundent. I per segona vegada (la primera va ser amb la presentació de l’Estatut al Parlament de Madrid) els partits es varen posar a la feina en aquest sentit. I, també per segona vegada, encara no han començat a treballar que ja s’estan foten els plats pel cap per qüestió de lideratge: la trista història de sempre que ens està portant a la ruïna. Els de Madrid s’estan fregant de mans i el PSOE ha fet ja alguna picada d’ullet als populars i aquests no diuen que no (tot i que ho diuen amb la boca petita) a votar afirmativament a Llei de pressupostos d’enguany si el PSOE necessita ajuda. Aquella força que jo imaginava poderosa, sembla que se’n va en orris per purs interessos partidistes dels convergents que volen més protagonisme del que jo entenc els hi correspon. Si això és així i acaba com sempre, és a dir acaba en una nova desfeta pel País per la ineficàcia dels que tots sabem, voleu dir-me per què hem de diferenciar el nostre vot (o el que és el mateix, per què hem d’anar a votar?) si cap partit polític és capaç de defensar-nos, en el ple sentit de la paraula?. Perquè, l’altra assumpte que ens queda per veure és què faran els partits si ens quedem amb un finançament descafeïnat sigui per acció directa del PSOE o perquè el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut. Que diran i faran els partits? Ens diran, en el primer cas, que el resultat obtingut ha estat el millor per Catalunya i que s’haurà fet tot el que calia i es podia fe per arribar al port al que s’ha arribat. I, en el segon cas, ens diran que hem de respectar la sentència, perquè és el que correspon en un Estat de dret . Tot plegat, una vegada més, ens hauran fet fer la de riure, tot i l’amor que tots diuen professar per Catalunya!!

Deia al principi que, l’exèrcit del Govern Central, en el que incloïa als funcionaris estatals, era gran i poderós. I penso que és ben cert. A més de la màquina que el Govern pot arribar a fer moure per sí sol, que Deu ni do, hi ha tota una “crosta” (que el Sr. Ferràn no s’atreveix a denunciar, potser perquè és crosta de la seva de crosta) que, sota cap concepte, i mai més ben dit, no vol bellugar-se. Va quedant clar que bona part, que molt bona part diria jo, de la negativa sistemàtica del Govern central al traspàs de Rodalies i dels Aeroports ( i no en son els únics...) està condicionat per la negativa del funcionariat corresponent a ser traspassats a la Generalitat. Aquests cossos, de “crosta” marcadament espanyolista, es neguen, diguem-ne que pels seus collons, a fer allò que, els que no hem estat funcionaris, mai ens hi hem pogut negar, sota pena d’acomiadament: la mobilitat funcional. Però així com en l’Empresa privada els collons dels que manen han valgut més i, quan ha convingut (tot i que no sempre amb raó, tot ha de dir-se i en algunes ocasions només perquè quedés clar qui manava, és a dir, per mantenir una disciplina que se’n havia o podia anar-se’n en orris) han acomiadat el que ha fet falta, l’Estat Central en aquest cas, és incapaç de posar ordre en allò que li toca fer. Té por, així de clar, de que se li revolti el personal que, per més Inri, paguem entre tots, els d’aquí inclosos. Recordeu que va passar quan és va decidir de traslladar a la Comisión Nacional de Telecomunicaciones a Barcelona?. Dons afegiu-hi Renfe i els Aeroports i us podreu imaginar el merdé que li munten (li estan muntant, tot i que amb això no vull dir que la voluntat del PSOE sigui la de realitzar els traspassos, que quedi clar) al Govern Central. I per si teniu dubtes, recordeu l’invasió de pistes d’aterratge a l’Aeroport del Prat de fa un parell d’estius i la manca de conseqüències i d’exigències de responsabilitats laborals i polítiques posteriors, tot i la gravetat dels fets. O penseu també en les immediates i contundents respostes amb les que han respost, a l’anunci del traspàs del servei d’Inspecció del Treball a la Generalitat, els Srs. Fidalgo i Méndez, Secretaris Generals de CCOO i de la UGT respectivament. I, en conseqüència, en la gravetat que suposarà en les negociacions presents i futures, el fet de que, com diu el President del Foment, el Sr. Rosell (Diari Avui, 01/08/08) la Administració Central no s’hagi “aprimat”, tot i les transferències realitzades a les Comunitats Autònomes (val la pena fer notar d’aquestes manifestacions en les que, segons diu Foment, Extremadura, per exemple, té un 29% aprox. de treballadors funcionaris mentre Catalunya en té un 9,5%). Amb aquests antecedents, suposo que queda clar que, ens agradi o no (i penso que no ens agrada gens, ni mica), ho tenim fotut, perquè a tota aquesta “crosta”, no hi haurà Deu que la bellugui...!

Els que em coneixen diuen que massa sovint soc extremista, en el sentit de no acceptar termes mitjos en determinades coses. Avui, el Govern Xinés, ha anunciat que limitava encara més l’ús d’Internet en el seu territori i, en conseqüència, la gent en general i els periodistes en particular, no podran utilitzar la xarxa per comunicar-se. Personalment entenc que és, aquesta vegada sí (però una més, tot ha de dir-se i, malauradament, no crec que sigui l’última) , una flagrant vulneració d’uns drets fonamentals com son els de la llibertat d’expressió i opinió[1]. Davant d’aquesta actitud, si progressa la decisió xinesa, entenc que només hi ha una resposta vàlida: el Comitè Olímpic Internacional ha d’anunciar la immediata retirada dels jocs de la capital xinesa, traslladar-los si és possible a una altra país i si no és possible, donada la immediatesa, anunciar la no celebració i cancel·lació dels Jocs 2008, en clara referència a que el got ja ha vessat!. Si el Comitè, la Premsa mundial i els Governs afectats, que en aquest cas ho son tots, no actuen, quedarà clar, per si ja no ho era, que els interessos comercials varen ser prioritaris per sobre de tots el altres interessos, inclosos els merament esportius, en el moment de la concessió dels Jocs Olímpics 2008 (tot i que el Comitè Olímpic s’ha entestat en repetir-nos que no s’ha de barrejar la política i l’esport...), que aquests interessos econòmics estan per sobre dels drets humans com ho estan sent en aquests moments i que, com tots sabíem (el Comitè Olímpic, sembla que no, que no ho sabia...), el govern xinés, com es diu vulgarment, sen en fot del mort i de qui el vetlla. Ha de dir-se, pel que he exposat, que soc un extremista?[2]




J. Vinyeta
Juliol – Agost, 2008[3]



[1] No faig referència a allò que els periodistes assenyalaran com clara ingerència sobre els drets d’informar i al de la llibertat de premsa, perquè sobre aquests famosos drets, que han d’existir, que quedi clar, hi mantinc reserves en alguns d’aquells que en solen fer bandera perquè, en massa ocasions, el dret d’informar respon a la justificació d’un sou. I la llibertat de premsa ha de ser-ho per l’editor però, com dic, per alguns (a vegades sembla que per a molts) periodistes, vinculats a la nòmina d’aquell editor, és evident que es deuen al seu mentor. I per tant, la seva informació – llibertat (tot i que no els hi agrada gens que sigui dit) estan marcadament condicionants pels afers econòmics que la feina en sí mateixa (qualsevol feina) comporta.

[2] Acabat l’article, dos dies més tard a la seva redacció, arriben notícies de que el Govern Xinès a afluixat un pel i ha “obert” l’aixeta d’Internet llevat de les pàgines que es publiquen al Tibet i alguna més. Si les pressions en tots el altres aspectes haguessin estat contundents des de uns anys enrere, no hi haguessin hagut millors resultats?

[3] A dimarts dia 12/08/08, el Diari Avui publica les dades oficials respecta del funcionariat existent a cada comunitat. Va la pena rellegir les dades que confirmen les donades en el seu moment pel President del Foment, Sr. Rosell i que varen aixecar tanta polseguera i que abonen la meva tesi al respecta.

67.- L'Eurocopa de Futbol

67.- L’Eurocopa de Futbol

Ressonen encara els “¡Viva España!” a Canaletes després de la victòria de la Selección Española en el prop passat Campionat Europeu de Football (escrit així perquè, agradi o no, el futbol és un invent anglès...). No vull deslluir la victòria del conjunt espanyol sota les ordres de algú que preconitza l’espanyol i la resta de les llengües de l’estat oblidant-se, potser per casualitat, del català: pel poc que jo vaig veure, aquell joc era molt, massa, similar al joc del Barça en els seus millors moments de tan sols fa un parell d’anys. I per tant, em va agradar el joc vistós davant d’uns alemanys que em varen semblar molt conservadors i mal dirigits: aquella permanent voluntat de penetrar a la defensa espanyola per l’esquerra alemanya, amb uns Ramos i Puyol pletòrics en aquella zona, va semblar-me un error que, en la meva opinió, l’entrenador alemany no va saber o no va poder corregir.

Dit això, vull afegir algun comentari més a la situació que es planteja amb el moviment de masses que es produeix arran de l’esmentada victòria.

1.- La Selecció Catalana de futbol no va participar en la contessa, senzillament perquè l’Estat Espanyol, en cap cas, ha permès que els d’aquí tinguem representació en aquest esport (la minsa representació que el País té en el món en forma de Selecció Nacional Catalana reconeguda, ha estat perquè hem enganxat als de Madrid en calçotets, tot i que abans, duran i després del reconeixement, han posat tots els pals a les rodes que han estat capaços d’abastar per evitar-ho). Tot i així, va guanyar la selecció de futbol que tenim sentimentalment més propera no per altra motiu que el que en resulta de haver-hi entre el guanyadors personatges d’aquí que son molt apreciats.

2.- El apujar-se al carro guanyador (o senzillament, afegir-se a la festa i només això, tot i que resulta més prosaic) és, si no normal, al menys el més freqüent i molt habitual. Goebels era, com molts d’altres personatges similars en l’historia, un autèntic mestre en la consideració d’aquest “efecte” i, sabent-se guanyador, preguntava sempre allò de “¿Quants en voleu?” davant de qualsevol manifestació imposada per el règim al que servia.

3.- Val la pena considerar que, per molt que sembli impossible, aquells que beneïen les excel·lències de la selecció espanyola ahir poden canviar de criteri demà, i de forma sobtada. Quan tinc dubtes sobre això em torno a mirar el vídeo en el que els miners romanesos, especialment portats a la capital Bucarest per un acte d’afirmació patriòtica, com aquells als que en Franco ens volia habituar, de cop canvia els aplaudiments (en segons!!) pel silenci primer i per la invasió del Palau Presidencial i derrocament del Conducator, després. És un exemple històric amb el que només vull assenyalar la volubilitat de la gent. Vull dir amb això que, com diuen a Castella “no es oro todo lo que reluce...”. Amb aquest planteig i pensades així les coses, tampoc cal donar-hi una importància excessiva als fets objecta d’aquests comentaris, tot i la seva espectacularitat. La volubilitat d’aquests manifestants ho és perquè el que ha d’aplaudir, a lo que sigui, o té unes conviccions profundes per a fer-ho o és el resultat d’una manipulació goebeliana que, en el cas del que venim parlant, podria semblar evident com a conseqüència del llenguatge duríssim emprat pels mitjans audiovisuals de l’àrea castellano – espanyolista durant tot el Campionat. Si les conviccions son profundes, no sols res a dir si no que afegir-hi la meva felicitació per la victòria. Per els altres, per molt dur que els hi pugui semblar, que s’ho facin mirar, tot i que és molt difícil el reconeixement de les pròpies misèries i limitacions personals per la negació de la pròpia personalitat que el fet en sí mateix representa. Aquest últim grup és, com sembla evident, el grup amb més possibilitats de capgirar-se de forma més sobtada. I en la meva modesta opinió, potser és també el grup més nombrós

4.- Les manifestacions, amb convicció o sense, a què responen?. Amb independència de la qualitat intel·lectual del manifestant (en el sentit de ser-ne o no convicte de l’acte en sí mateix, d’acord amb el que queda exposat en el paràgraf anterior), en qualsevol cas, és un clar manifest d’un sentit patriòtic que es vol donar a l’acte en sí mateix. La Pàtria, en aquest cas que ens ocupa, és España (escrit tal com ho està) i el reconeixement tal com és dit, és una evidència.

5.- És ben clar dons que aquest tipus de manifestació que ens ocupa, té un tuf nacionalista espanyol, simbologia inclosa, però que no va més enllà dels límits normalment situats en les manifestacions de la mateixa empremta. L’importància que em sembla veure-l’hi rau en que, tot i que pugui no semblar-ho, posa en situació delicada l’Identitat Nacional catalana. Perquè si bona part de la ciutadania d’aquest país nostre entén que la seva selecció Nacional és la que ha guanyat el títol europeu (i que quedi clar que pot agradar-me o no l’assumpte, però que cada un que pensi i actuï com vulgui), però prèviament no hi ha hagut la mateixa o similar intensitat en la manifestació i exigència per demanar el reconeixement de les que haurien de ser les nostres Seleccions Esportives Nacionals, el que ens permetria no barrejar massa l’esport i la política celebrant senzillament, si ve de gust, un resultat purament esportiu, és ben cert que hi ha quelcom en aquest Nostre País que no funciona tal com jo, i penso que molts com jo, voldríem. La Administració ens ha de passar comptes al respecta i assumir davant de bona part del País, la seva responsabilitat en tot plegat.

6.- I últim. Però el Govern que presideix el Sr. Montilla, es deu estar fregant de mans. Una manifestació espanyolista d’aquest gruix en el Nostre País que, per imposició d’aquest mateix Govern, ja ha renunciat al debat identitari, pressuposa un triomf absolut de la ideologia que impera en el Govern que presideix. El Govern pot estar content. I el Sr. Zapatero, també, perquè no penso en cap millor ajut a rebre per part del PSC abans del Congrés que el PSOE està celebrant aquests dies. Els canvis en les actituds del País son, com ja he dit, sempre possibles. Però malauradament el lideratge que, com qualsevol poble necessitem per portar-los a terme, està en mans d’aquells que, tot i governant perquè sumen però sense guanyar les eleccions, veuen les coses més com els nostres veïns del Sud: també hi eren allà a Canalets, però, com els convictes, celebrant, no fos cas, que en contes de la “roja y gualda” no hi hagués l’Estelada. Si en aquesta forma de lideratge ERC i ICV, com a membres del mateix Govern del que en formen part, i per la presència dels quals els altres sumen, no volen ser-hi inclosos, que ens ho diguin i de forma explícita. I l’oposició nacionalista que actuï en conseqüència. Però, al cap i a la fi, tot va seguint igual i amb silencis clamorosos: aquestes figues son, realment d’un altra paner.

I així ens va!




J. Vinyeta
Juliol, 2008

66.- Una opinió més sobre la vaga

66.- Una opinió més sobre la vaga.-



La filosofia de la vaga, en els seus inicis, no era altra que la de que el treballador, l’oprimit, podés defensar–se davant del patró, l’opressor, negant-li la seva participació en la feina i reduir-li els guanys, fins que les reclamacions objectes del problema fossin mínimament ateses. Resultava, i entenc que encara resulta, una bona eina per a defensar allò que es defineix com el lloc de treball, així com els avenços laborals aconseguits pels treballadors en el decurs del temps. Bàsicament, aquestes eren les raons principals per a les que es feia la vaga i que es tenen en compte en la legalització posterior de tot el procés, legalització evidentment molt més extensa i complexa del que jo pugui intentar definir en quatre ratlles. El mateix ordenament jurídic estableix les condicions per a poder realitzar una vaga amb cobertura legal i, entre altres coses, hi queda clar que tant dret té el vaguista dins del marc legal a fer vaga com el té aquell que, pertanyent al mateix col·lectiu, no vol secundar l’acció. I això últim també ha de respectar-se. Però en el decurs dels anys, aquella filosofia ha anat canviant i els vaguistes quan han portat a terme la acció, han buscat, dia a dia més, suports externs. En massa ocasions, tantes que ja s’ha convertit en un element més de la vaga, els vaguistes han intentat que fossin aquests suports externs, els que intervinguessin davant del patró, oblidant-se del que hauria de ser (allò de la acció directa) per transformar-lo en el quer volen que sigui i es faci (la acció indirecta). A més, s’ha convertit en costum que aquest intent d’obligatorietat que comporta aquest canvi de subjecte en la acció, es realitzi de forma violenta i inapel·lable.

Tot el país ha estat sotmès, des de el prop passat dia 9 a una vaga del sector del transport per carretera que ha afectat seriosament la economia de diferents sectors espanyols en general i de Catalunya en particular. Ha deixat als mercats sense proveïment, moltes gasolineres sense carburant, les granges sense pinsos, les poques obres que encara van, sense ciment, les cadenes de muntatge sense peces etc... La vaga, legal en un principi, ho era en protesta pel elevadíssim preu dels carburants i tenia com objectiu cridar l’atenció del Govern (el teòric amo del preu dels carburants) i aconseguir una rebaixa del preus dels mateixos. En aquesta ocasió hi havia una variant important més en el procés en general: la vaga venia convocada pels patrons. Com era possible això?. Dons molt senzill: gairebé el 70% dels camioners son autònoms i propietaris del camió – furgoneta. És a dir: son, al mateix temps patrons i treballadors. La vaga, per tant, convocada també per una patronal concreta que en prou feines representa el 18% del sector, presentava dons una incoherència contrastada. Així les coses, la situació es va enverinant perquè el descontrol de la situació, amb interessos comuns però amb capacitats econòmiques diferents i, per tant, amb diferents capacitats de manteniment de la situació, és total. S’inicien els bloquejos de carretes i el famosos autoanomenats piquets informatius es posen les piles i, com deia abans, imposen per la força la participació en la vaga a tots aquells que potser no volien participar-hi. La violència incendia camions suposadament no afins a la acció, i causa dos morts i varis ferits de determinada gravetat. Determinats autònoms estan disposats a finalitzar les protestes, però aquell 18% d’aquella patronal (que no ha de confondre’s amb aquell 75% d’autònoms), manté amb mà de ferro la convocatòria que, com passa sempre en aquestes situacions, va perdent empenta fins arribar a un acord de mínims amb el Govern de Madrid i, mica a mica, es va tornant a la normalitat. Així, a grans trets, està desenvolupant-se la famosa vaga del transport del mes de Juny del 2008.

Arribats a aquest punt penso, tot i el que ja s’ha dit, que podem reflexionar-hi un pel més sobre de tot plegat.

Una vegada més, allò del canvi de subjecte en la acció és manifest: la acció del vaguistes, numèricament una minoria, descarreguen la seva mala llet sobre la resta dels ciutadans (infinitament superiors en número, però l’element més dèbil) incapaços de descarregar-la sobre aquell que realment pot presentar les seves reivindicacions a Brussel·les: el Govern Central. No seré jo qui cridi a la revolució i a la presa dels Palaus d’Hivern. Però convindreu amb mi que les accions de tots aquells que acaben cremant camions, havien d’haver anat directament dirigides, si creien que la responsabilitat de la seva situació derivava d’una mala gestió, per a dir-ho suau, del Govern, en contra d’ell. Però enfrontar-se directament amb el poder és perillós i els directors de la vaga massa llestos per a fer-ho. Conclusió: esveren el galliner a límits impensables i de l’esverada en trauran el millor profit possible.

També una vegada més ha quedat de manifest la incapacitat dels Governs, Central i Autonòmics, per a fer front a situacions compromeses. Es tractava només de fer complir la Llei amb tots al mitjans de que disposa l’aparell del poder, i que son molts, per a defensar, en primer lloc a aquells que no volien secundar la vaga i, després, defensar a la resta de ciutadans (a tot el Estat) que no hi teníem res a veure i que veiem la nostra llibertat d’acció absolutament vexada. La inoperància i els silenci de les Administracions han estat d’aquells que, a més de clamorosos, fan mal al desvalgut ciutadà.

Una minoria, amb traces feixistes i violenta, ha tingut segrestades les llibertats de la resta de ciutadans, que som tots. La autoritat dels que la havien d’exercir, ha quedat malmesa i absolutament desprestigiada. Aquí a Barcelona recordem la vaga salvatge dels treballadors de l’aeroport i la absoluta incapacitat de les dites autoritats per resoldre la situació. Aquesta vegada ha passat el mateix: les autopistes tallades i les policies tolerant-ho; els piquets obligant a la participació, actuant amb absoluta impunitat i no hi ha detencions. Només per aquests fets, com deia en López Burniol, els governs haurien de ser considerats dimissionaris.

Dit tot això, afegir-hi alguns comentaris amb visos de corol·lari:

Un dels problemes greus del sector del transport, és l’excés d’oferta. Bona part de les indemnitzacions pagades al treballadors que han estat acomiadats arrel dels diferents plans d’estructuració dels diferents sector industrials, realitzats en els últims anys, han anat a parar a camions i a traspassos – creació de bars i restaurants. A tot això, hem d’afegir-li el fet de que en la nostre societat hi és present un defecte greu, entre de molts altres, que no sé com definir però que intentaré explicar: tots ens creiem millors que el veí. I si el veí, amb un esforç que no som capaços de avaluar, per pura irreflexió, és guanya la vida, i bé, fent de transportista, com no me la guanyaré jo també, fent la mateixa feina que ell i sabut que el veí és més aviat curtet i jo molt i molt llest? El resultat: dos camions per a la mateixa feina i com a conseqüència, els preus dels serveis baixen i cap dels dos ja ens hi guanyem la vida. Aquest ha estat, portat a gran escala, bona part del problema del transport. Dit ras i curt: el sector s’ha situat en unes coordenades que fan necessària una reestructuració amb urgència. No seran els primers sobre els que s’apliqui un pla d’aquestes característiques: en la memòria de tots hi ha el record dels durs ajustos realitzat en el sector tèxtil o en el siderometal·lúrgic o en de les drassanes, per exemple.

Amb independència, la Llei de vaga ha de millorar-se, de forma que els drets dels vaguistes, que els tenen, no interfereixin les llibertats dels que no s’hi vulguin implicar i de la resta de ciutadans que res hi tenen a veure i que també, mal els hi pesi a alguns, tenim drets. Per aquestes mateixes raons, un punt a retocar és el del dret de vaga dels components del sector públic, per la incidència directa que pot tenir davant de la ciutadania, i dels sectors que poden afectar-la directament. Un cop millorada la Llei, que es faci complir. Fins avui, les forces d’ordre, que actuen amb contundència davant de determinades situacions, no han actuat de la mateixa manera davant dels famosos piquets i amb els violents. La Llei ha de complir-se, els fiscals han d’actuar, si convé d’ofici, i els jutges han de fer-ho en conseqüència. No te sentit enviar a un jove a la presó per una suposada crema de banderes i que cap d’aquests violents hi sigui, després de que la seva violència hagi causat morts, ferits i molts danys materials. Sembla com si a les autoritats els hi fes pànic que, per les televisions es podessin veure càrregues policials pel cost polític que això els pogués representar. I s’equivoquen perquè aquestes autoritats tenen l’obligació de fer les coses ben fetes i, entre elles hi ha la defensa de les llibertats de tots els ciutadans, amb els mitjans de que disposen i amb la duresa que sigui necessària. I si no volen córrer riscos que pleguin perquè, que ho tinguin per ben segur, ja en trobarem de gent disposada a fer les coses bé.

També ha quedat palès que això de que els magatzems de moltes empreses siguin els camions i estiguin a la carreta, té, per a elles, riscos evidents. Realment, no tenir stocks suposa molts diners que poden dedicar-se a diferents objectius. Però, si aquests camions que van i venen, deixen d’anar i venir, com ha passat aquesta i altres vegades, les pèrdues son importants. Penso que alguna se’n han de rumiar.


J. Vinyeta
Juny, 2008

65 .- Tres pics i...repicó!

65.-Tres pics i... repicó!.-


Hem començat el mes de Juny, continua plovent i estem immersos en plena dialèctica sobre la crisi econòmica, sobre el finançament estatutari i, tot i la pluja, sobre la sequera.

Des de el punt de vista econòmic, poca cosa puc dir sobre la crisi econòmica, perquè no hi entenc. Però sí que hi ha obvietats. La crisi del sector immobiliari arrossega a la construcció. I en conseqüència, l’atur es comença a nodrir del personal d’aquest sector. Allò que tothom deia que passaria, ha arribat i, amb el caràcter especulador que ha caracteritzat el motor principal del negoci immobiliari durant uns 25 anys, per aquesta arribada sembla que tot s’enfonsi com un castell de sorra prop de la mar. De retruc, les Administracions (Central, Autonòmica i Municipal), que durant aquests anys han estat atiant la foguerada per allò que les transaccions de compra – venda, els permisos d’obra i, perquè no dir-ho, el famós 3%, entre d’altres impostos, era el que els hi donava “vida”, ara estan en allò del correm-hi tots i maricón l’últim. Perquè s’estan quedant sense ingressos i, per tant, sense calers per invertir en infraestructures, que d’alguna manera, compensaria al sector, i que retornarien als ciutadans allò que se’ls hi deu. I, també, sense finançament particular. Aquells que, sense entendre-hi, dèiem que el finançament de les Administracions no podia estar assentat en un sector que, a més d’especulatiu, propiciava la corrupció i la destrucció del territori, sembla que teníem raó. Darrera de tot això, els sectors tèxtil – llar, electrodomèstics línees blanca i marró, mobles, etc...etc..., son a la corda fluixa. L’atur i la inflació augmenten i, en conseqüència creixen de forma exponencial els impagats, els bancs tanquen les caixes i el consum, com és normal, s’atura, puja el petroli, els aliments son pels núvols i... I, amb aquest panorama i a pesar d’ell, surt el Sr. Solbes a dir-nos que no passa res...!.. Si a més ho lliguem tot amb un Euro molt fort, dificultant les exportacions davant del dolar, i amb el conjunt dels estats veïns, que ja han reconegut la duresa de la situació, potser, per evident, tampoc cal que ens diguin el que ja sabem. Però no estaria de més que els que ens han de assenyalar el camí per sortir-nos-en comencin a donar senyals de que saben quin és aquest camí.

El tema del finançament estatutari està arribant a límits grotescos amb la malsana intenció de deixar les coses tal com estan ara. Tinc la sensació de que el Govern Central i el Sr. Solbes van donant llargues al tema, inclús incomplint la Llei, esperant aquella sentència del Constitucional que, d’alguna manera, els hi arregli el problema. No estan disposats a assentar unes bases justes per a Catalunya i no veig, davant les mentides i incompliments sistemàtics del que hauria de ser, que els que ho haurien de fer aixequin el dit per, al menys, donar senyal inequívoca de la seva existència i de la seva no conformitat. Potser és també que el Sr. ZP – PSOE vol posar tants pals a les rodes com pugui a fi de que el Tripartit 2 es desmanegui el més aviat possible, intentar que es convoquin eleccions a Catalunya i imposar allò que se’n ve dient la “sociovergència”( o que, amb majories o no, ERC deixi el Govern, que potser també fora suficient, ja que també obligaria a convocar eleccions) i deixar-li clar al Sr. Montilla qui realment mana, donat que potser era l’únic que no ho sabia. Mentre (abans, durant, després) tornar a pactar amb el Sr. Mas de qui en te molt bon record des de l’última xerrada que varen fer pactant l’Estatut, i donar-li així la aleshores promesa Presidència de la Generalitat. Per aconseguir-ho, és ben clar que desprestigiar al Govern a base de que no tingui opcions a res és una de les bones maneres i eficaç (i molt punyent per a nosaltres, tot ha de dir-se) per a fer-lo trontollar . Ah!, i això amb independència de que la famosa enquesta de la UOC valori amb molt bona nota al President Montilla. Potser tot això, és dir si el PSC perdés poder (el mateix que hi guanyaria Convergència), serviria per a què el PSC apaivagués una mica del seu espanyolisme galopant, per allò de sentir-se “traïts i oposar-se”, per pura llei del pèndol (que no pas per convicció) al Sr. Zapatero. A més podria ser que, de resultes de la obligada aliança amb CiU, perdés algun vot espanyolista més i, en conseqüència, si no podés mirar cap a Madrid potser hauria de mirar més vers a Catalunya, que ja seria hora. Qui sap!.

La sequera, al menys de moment, està arribant a la seva fi. De totes maneres, en el moment de redactar aquest document, els pantans del país estan al 56% de capacitat: és exactament la mateixa capacitat de que es disposava quant és varen començar a endegar les alarmes per la sequera que se’ns venia a sobre la primavera passada. En que quedem?: si amb una capacitat del 56% dels pantans iniciem mesures de per combatre la sequera, com és possible que, arribant a la mateixa capacitat les deroguem sen se assegurar ni un punt més de capacitat?Perquè tanta pressa? No sembla una mica contradictori?. Pel que diuen els meteoròlegs, les pluges han de continuar i sembla que tenim aigua per a dies. És bo. Però, i desprès? Quines son les mesures que pensa aplicar l’Administració per evitar la propera, més o menys immediata, situació similar? Els territoris necessiten l’aigua sigui de boca o per els altres serveis. Jo tinc la sensació de que els consumidors urbans hem començat a aprendre una mica que els recursos hídrics, no son il·limitats i hem après a estalviar. Pel anys que he passat a l’industria i pel cost que hi representa l’aigua (captar-la, distribuir-la i la depuració posterior a la seva utilització) no tinc cap dubte de que també l’industria ha fet esforços per a reduir el consum. I els sectors agrícoles i ramaders, han fet també es deures? Si no els han fet, com pensa l’Administració arreglar-ho? O és que haurem de tornar a passar pel cúmul d’exigències precisament imposades pels que més malbaraten l’aigua? S’autoritzaran nous conreus d’arròs, per exemple, o alguna ment privilegiada entendrà que ha d’ampliar-se en no se quantes hectàrees el conreu de regadius en un país, el nostre, que pateix sequeres en massa freqüència?. Tot plegat entenc que ha de quedar clar, d’una vegada per totes. No es fa la famosa canonada fins Olèrdola i la pregunta obligada i immediata es: és que només era necessària, quan es va anunciar la seva construcció, per raons de la sequera extrema del moment?. Sorprèn que pugui ser així. Deu de ser que l’Administració te a punt o rumiat el que ha de fer-se per apaivagar la set dels territoris ara i quant hi hagi sequera, que no serà d’aquí a massa anys, i per controlar el creixement dels mateixos territoris, acció absolutament necessària per evitar problemes greus a posteriori i fer creïbles algunes de les mesures a aplicar. Pregunto: no hagués estat un bon moment per endegar tot allò que suposadament ja té rumiat fer o que ha de fer-se?. En temo que de aquí a poc temps, en tornarem a parlar, de tot plegat. I en pitjors condicions.

I el repicó...! El Sr. Joan Ferran s’ha despenjat amb unes noves declaracions (un article a El Periódico, si no recordo malament) de les quals, la frase més brillant és aquella que diu “...El nacionalisme pretén ordenar les nostres vides amb l’hegemonia cultural i els mitjans públics...” I tant que te raó! El nacionalisme espanyol (i no precisament el vostè intenta assenyalar), que a més és el que practica el seu partit submís al PSOE, ens està tutelant com a criatures i està fent-nos la vida difícil als d’aquí. Alguns exemples: la baralla per la llengua, s’acaba amb una tercera hora de castellà a les escoles; el debat identitari ha deixat d’existir des de que el Sr. Montilla es President de la Generalitat; els Papers de Salamanca encara estan encallats; de rodalies i aeroports el més calent és a l’aigüera; els..., segueixo? Perquè podríem donar detalls similars fins a omplir-ne pàgines. Sí, Sr. Ferran: el nacionalisme espanyol ens porta pel carrer de l’amargura. I el seu partit, gaire bé hegemònic en el nostre país, en el control de la cultura, amo i senyor dels mitjans públics, no fa res per a corregir-ho. O serà que la “crosta nacionalista” (espanyola, per suposat), com la defineix vostè, està instal·lada a casa seva i no hi manera d’escombrar-la?. Sr. Ferran, se l’hi veu el llautó...! (I que no surtin els del seu Partit a dir-nos, com a cada vegada que el Sr. Ferran pixa fora de test, allò de que “...son coses d’en Ferran...” per no contradir-lo. Com deia Unamuno, el silenci sol ser interpretat com a aquiescència...,i per tant, al menys jo entendré que el seu Partit, si no hi ha rectificació, recolza aquelles manifestacions)



J. Vinyeta
Juny, 2008

64.- La sequera (II)

64 .- La sequera(II).-


Realment el Riu Ter està que fa pena. Però també haig de dir que només en el cas d’una avinguda seriosa, l’he vist millor del que està ara. I fa molts anys que m’hi passejo per allà dalt. Des de El Pasteral es fa el desviament de l’aigua en vers a l’àrea metropolitana de Barcelona i això, ajuntat amb el vessament de purins a la zona d’Osona per on hi passa i amb el creixement gairebé descontrolat en les zones d’influència del propi riu, tot plegat, ha acabat per ofegar-lo. I els pagesos estan que foten el crit al cel. La visita que va efectuar el President Montilla a Torroella de Montgrí la setmana passada, va acabar com el Rosari de l’Aurora. La sequera ha portat els ànims a situacions d’extrema sensibilitat i tot sembla que hagi d’anar pel pedrega hi hagi aigua o no. La situació, com sol ser últimament freqüent en aquest país, s’enverina amb molta facilitat, amb raó o sense, per allò que durant tants i tants anys varen estar les raons d’oposició política principal, maquillades amb motius ecològics, d’aquells que no guanyaven les eleccions: les sistemàtiques polítiques del no davant de qualsevol cosa, i que ens ha portat, a la fi, a l’enfrontament entre territoris.

El riu Ter està que fa pena però... els camps d’arròs estan inundats en la mateixa zona on hi van haver-hi les batusses la setmana passada, en la mateixa zona on el pagesos hi han fet tractorades sota el lema de Salvem el Ter i al costat de les pancartes que reclamen que l’aigua que va a l’àrea metropolitana es quedi al riu. Allà mateix. Agafeu la carretera que va de Pals a Torroella i a L’Escala i podreu veure el magnífic espectacle dels camps inundats i de les aus que hi tenen vida pels seus voltants. Però...no és realment una contradicció? Si hi ha sequera, i n’hi ha, s’han d’inundar igualment els camps?.

Tot plegat s’ha convertit en un trencaclosques. I ho és perquè em sembla entendre que no hi ha respostes concretes a preguntes concretes per part d’aquells que les haurien de donar.

Vaig veure el reportatge de TV3 sobre la sequera de fa un parell de diumenges. En ell s’hi diu que per mig quilo d’arròs que va a la paella, és necessari un metre cúbic d’aigua a la plantació. Haig de creurem la xifra. Però hi ha quelcom que em sorprèn: un quilo d’arròs dels que podríem dir-ne normals, a la botiga ens costa aproximadament al voltant de 1 € (entre 0,57 cèntims i 1, 43 € el quilo, les especialitats, com sempre i arreu, son més cares), si per un quilo es necessiten 2000 litres d’aigua, i els preus de venda a la botiga son els que son, a quin preu paguen l’aigua? Personalment a casa, descomptades les deixalles que venen indexades en la factura de l’aigua, en resulta un preu de 2,75€ metre/cúbic. Ja sé que la potabilització, distribució i depuració posterior te un cost, és cert. Però, torno a preguntar, a quin preu la paguen? O no la paguen? I quan l’aigua urbana depurada es retorni a les capçaleres dels rius (fet que sí notarem en el rebut mensual de l’aigua, tot i que haurem de preguntar a l’ACA com està l’assumpte), el pagès la traurà del riu al mateix preu d’ara?

En un país com el nostre, en el que, com diu un bon amic, cada any, i en fa desenes d’anys, quan arriba la primavera es destapen ampolles de cava per celebrar que plou, quan ho fa, és a dir, en un país de recursos hídrics que no han estat mai per llençar coets, introduir de nou el cultiu de l’arròs (2 metres cúbics per quilo...!!) és el més adient? No val a dir que abans bé que hi era, l’arròs, i que és cert. Perquè, seguint el mateix criteri, podríem fer que els gossos anessin de nou pels carrers dels pobles i les viles, perquè abans bé que hi anaven de sols pels carrers.

I ja posats, perquè no fem números de les quantitats estalviades d’aigua durant aquests últims mesos?. En a mi em tocava estalviar, al menys, el 18% del meu consum. I ho he fet: exactament un 22,22%, segons l’última factura de l’aigua. A ells, els hi tocava estalviar el 73% del seu consum[1]. Quanta n’han estalviat? I que estan fent per no malmenar l’aigua? Tots els “urbanitas” hem col·locat mecanismes d’estalvi a les aixetes. Ells també han fet el mateix en els canals de rec?

Per la banda de Tarragona, també hi ha esverament. Amb el famós decret de la Sequera, és va autoritzar l’allargament del anomenat mini transvasament de l’Ebre, fins Olèrdola. Segons l’ACA, es tractava de portar fins a l’àrea metropolitana de Barcelona al voltant d’uns 60 hectòmetres cúbics, dels quals es preveien que uns 44 podrien sortir del sol fet de reparar i recuperar les pèrdues de l’actual sistema. I els no, encara ressonen. I novament hi ha preguntes concretes que tampoc tenen resposta concreta: qui s’ocupa del manteniment del transvasament?. Com és que, cuidant el sistema, es poden estalviar fins a 44 hectòmetres?. Podria arribar a entendre que el volum total d’aquest minitransvasament s’aprofita tot i, per tant, no en sobra gens d’aquesta d’aigua. Però si és així, com és que es perden al voltant de 40 hectòmetres, per fugues i mal estat del sistema?. Que fa més mal, donar aigua o quedar en evidència davant d’un malbaratament com aquest? I com als del Ter, també els hi pregunto, quanta aigua han estalviat des de l’entrada en vigor del decret? Han arribat fins al 73% que els hi toca? Han posat, com nosaltres a les aixetes i com ja he dit, mecanismes d’estalvi als canals de rec o a la forma de regar?

La vida, com sempre ha estat, dona moltes voltes. I potser que, algun dia, a aquests pixapins, que a més destrossem el territori, amb independència de que ens hi deixem en ell els calés els caps de setmana i en segones residències, la qual cosa, pel que sembla, els hi és quelcom així com una humiliació, potser que, algun dia dic, es giri la truita i siguin tots aquests que ara ens neguen el pa i la sal, els que ens vinguin a demanar ajuda, especialment després de la primera pedregada o de qualsevol inclemència meteorològica que malmeti els cultius o les collites. La decisió serà nostre, aleshores. I que no s’estranyin de la resposta que puguin rebre.

I l’Administració? Dons el primer que ens ha de dir és si la interconnexió de xarxes és necessària, no per apaivagar la set d’aquests pixapins maldestres (tot i que som gairebé el 70% de la població del País), si no per necessitats de país i dels territoris, perquè el seu futur, d’un i dels altres, no quedi compromès. L’última obra hidràulica (llevat de la dessaladora a peu del Tordera, i de les que encara no estan en marxa), segons explicava el Director General d’Agbar, a TV3, va ser el pantà de La Baells, l’any 1976, de quant en prou feines érem sis milions. Val a dir dons que totes les Administracions des d’aleshores fins avui, repeteixo, totes les Administracions, han anat posant ciris a la Moreneta cada primavera com a solució a l’absència de les infraestructures necessàries. Però tots, mica a mica, anem perdent la fe. Per tant, si la interconnexió i altres infraestructures son necessàries, que es tingui la valentia de fer-les peti qui peti. El País, a pesar de l’animadversió d’alguns o de molts, no es pot permetre que no es prenguin les decisions necessàries i molt menys, que no es portin a terme. I els amics ecologistes, tan sensibles en aquests i altres temes, que deixin fer, tot i que no els agradi, el que ara toqui fer. I les energies les utilitzin per controlar als Ajuntaments i el creixement totalment fora de control que aquests han permès i que, en bona part n’és el responsable del desori actual, a la fi de què, dintre de no sé quants anys, no ens tornem a trobar com estem ara, situació que, tinguem-ho clar, no serà com la d’ara sinó molt pitjor.

I els partits polítics? Han de ser més prudents, oblidar-se si convé de les bases, que solen ser molt més radicals però ínfimes en comparació al número de vots que poden rebre en unes eleccions, i i postular-se per fer allò que convé al País, repeteixo al País. Perquè suposo que tots estarem d’acord en que les ideologies, les de cada partit polític, ens poden portar a cims que potser no tothom vol assolir. Però l’aigua, sí que la vol tothom. Preocupar-se i resoldre els problemes de cada dia de la gent, dona vots. Segur!



J. Vinyeta
Maig, 2008
[1] Vegeu les dades en aquest mateix blog: 61.- La sequera