108.- Dels resultats electorals (i II).-
CiU ha guanyat les eleccions de forma contundent. És ben cert que, per tot el que varem comentar en l’article anterior, hi havia un manifest cansament de tripartit, un tripartit que ha anat pràcticament a la deriva en els últims temps. L’Ernest Maragall va definir aquell no anar en lloc en aquell famós article que li varen fer rectificar a l’endemà mateix (no se sap massa bé, a canvi de què). Però el cas és que, davant de les incerteses de les que semblava fer-ne gala el PSC, Mas es presentava com un líder convincent, segur i demanant, per reblar el clau, un govern fort: tot el contrari del que aparentava el PSC amb Montilla al capdavant d’un tripartit esmicolant-se. Mas ha sabut mantenir el partit sota control durant el mal son que els hi ha representat la travessa del desert i això li ha donat més carisma. Ara rep la llet i els dàtils que li ofereix el cap de l’oasi en qualitat de benvinguda. Les fugues de vots d’ERC, combinades amb les del sector catalanista i no tan catalanista de votants del PSC, amb la fidelitat dels seus votants de sempre i amb l’afegitó d’un bon nombre de vots sobiranistes temorosos de que el seu vot es perdés davant de la incomprensible i inexplicada manca d’unitat en el sector, l’hi varen donar a CiU el triomf que demanava. Les derrotes solen ser més fàcils de posar en evidència que les victòries perquè potser que inconscientment, per allò del mecanisme de projecció freudià, preferim sentir-nos-hi identificats i aleshores som més tolerants. Però tot i això, en aquest cas, penso que hem de ser mínimament crítics no amb el resultats, que no admeten discussió, si no amb el dia de demà del Sr. Mas i en el com s’ho farà per tirar endavant i administrar la victòria.
És evident que la situació econòmica en la que es troba el País és prioritària i que el Sr. Mas necessitarà de la solidaritat i ajuda de tot el País en l’esforç que se’ns demanarà. Però en aquest País, els sobiranistes han tingut un increment espectacular en aquests últims mesos arribant a ser al voltant del 40 % del País i, bona part d’aquest % ha donat suport a CiU. ¿Com s’ho farà el Sr. Mas per a mantenir en actiu aquest potencial que representa un 40 % del País, sigui o no votant seu i del que necessita la solidaritat tant com la seva ajuda en la reconstrucció del País? El sector conservador del seu partit, que no està per vel·leïtats sobiranistes, veurà amb bons ulls qualsevol gest, per minso que sigui, que es faci en favor d’aquell col·lectiu? El Sr. Mas deu de saber bé que allò del que n’ha fet senyera electoral, el Concert econòmic (que és el que podria donar un mínim d’oxigen a aquest sector sobiranista), no és que no ho estigui de madur: és que ni tants sols s’ha plantat l’arbre del que ha de florir! Suposo que deu saber que l’única possibilitat que té de posar el Concert sobra de la taula només és en el cas de que els escons de CiU a Madrid siguin molt i molt necessaris per aconseguir l’investidura del proper guanyador de les eleccions generals anunciades, si no han d’avançar-se, pel 2012. Que farà fins aquesta data? I si es dona el cas de que algun dels partits arriba a una majoria absoluta i fa innecessaris els escons de CiU? Quin pla B té per aleshores, si es dona el cas i es fa necessària[1] la seva plicació? Ha parlat d’alleugerir la Administració. Suposo que fa referència al funcionaris de finestreta i a la eliminació de càrrecs innecessaris col·locats per premiar fidelitats o per crear-ne de noves. Ja diu que reduirà el número de Conselleries però, el personal de que disposen també anirà a l’atur o serà absorbit per la Administració? Serà bo que recordi que, bona part de la carregosa administració que ens envolta, va ser una creació dels primers governs de CiU. Que no ho oblidi. Regenerar aquesta Administració, també és prioritari, però els que esperen el manà i el premi del seu propi partit i no el tindran (o sí...?), se li giraran d’esquena? Tot plegat feina, molta feina...!
El Partit Popular ha guanyat quatre escons. L’increment dels sobiranistes en els últims temps ha fet, per allò tan senzill com és el principi d’acció – reacció, que els unionistes hagin perdut la por o la vergonya (els resultats electorals anteriors assenyalen que aquests o no hi eren o que ara l’han perduda, una o l’altra, o totes dues) i hagin buscat aixopluc en l’únic partit que, des de sempre, han cregut que podria ser depositari de “el tarro de las esencias” en les que encara somnien i que aquell independentisme creixent està posant en perill. El toc d’alerta seriós va ser la manifestació del 10 de Juliol passat perquè allò, el que havia de ser una manifestació en defensa de l’Estatut, es va convertir en un clam a favor de la Independència del nostre País que ha travessat fronteres. Allò els hi va fer necessari redoblar la confiança en el que ja era el seu partit i, per allò de poder sentir-se guanyadors, han votat a l’únic partit que han cregut capaç de donar un ensurt i, en qualsevol cas, disposat a entatxonar el camí que el País va ratificar aquell dia i que ells no estan disposats a seguir. La Sra. Camacho ha fet la campanya amb els discursos memoritzats, sense apartar-se un mil·límetre del guió, amb la mirada fixa per no perdre’s (el que no ha estat més que una mostra clara de la pròpia inseguretat), i que ha fet que tot plegat li donés aquell aspecte robotitzat, fred i, segons com, llunyà. Però ha basat la seva campanya en dos o tres coses molt concretes: no a la independència, no a la llengua catalana, criminalitzant a la immigració i exigint el compliment íntegre de la Sentència del Constitucional respecta de l’Estatut. I això és precisament el que aquells unionistes volien sentir per confirmar el seu vot. Tot i l’increment d’escons, el que si ha quedat clar és que tots aquests que tan aferrissadament es presenten com opositors al camí sobiranista obert, no son tants ni tants com ells es creien. Això si, han passat pel davant d’ERC, que per a ells és quelcom així dolent i perillós com el dimoni d’Els Pastorets, la qual cosa els ha fet sentir guanyadors. De totes maneres 68.000 vots més, que son els que han obtingut, amb un augment del 1,6 % en el número de vots rebuts però amb un augment del 3,89 % de la participació, no penso que sigui com per muntar una Festa Major. La Sra. Camacho, entenc jo, sap que la seva campanya, que ha estat dirigida des de Madrid amb l’horitzó posat en les properes generals, ho ha estat més en clau espanyola que no pas catalana i el que espera ara és que el Sr. Rajoy, a qui ha servit fidelment, li pugui manifestar el seu agraïment en el moment que consideri més oportú, però quan més aviat millor.
Aquells mateixos que han donat el vot al Partit Popular, podrien haver-lo donat a C’s. El discurs d’aquests no està tant lluny del PP. Però el Sr. Rivera ha fet un discurs reiteratiu, anticatalà i antillengua catalana impregnat de personalisme xulesc gairebé visceral i que, a la llarga, s’ha demostrat curt de mires. Com he repetit, el votant somnia en poder afegir-se al carro guanyador i el Sr. Rivera, per a ser-ho, tot i les nul·les possibilitats que en tenia, havia de presentar-se com una opció de govern. No sols no ho ha fet si no que no ha sabut canviar aquella imatge de desgovern absolut que arrossega creat per les contínues baralles i baixes dins del seu partit durant l’última legislatura. I això només ho accepten els fidels incondicionals. Els 16.000 vots amb que ha incrementat el partit, no representen més que un increment 0,4 % de vots en el compta particular de C’s. Això, havent tingut durant tota la legislatura l’altaveu que suposa estar dins del Parlament, tampoc penso que sigui per llançar coets.
Com diu el Sr. Cardús, potser que tots (o gaire bé) i a pesar de tot, haurem de donar les gràcies a la Sra. Camacho i al Sr. Rivera perquè amb els vots que han obtingut han fet impossible que la Plataforma per Catalunya del Sr. Anglada, entrés a formar part de l’arc parlamentari. Va haver-hi un ensurt, i gros, quan en les primeres estimacions, el Sr. Anglada apareixia amb tres diputats que, després, varen quedar en res. La immigració sí que es convertirà en un problema gros si les Administracions no posen fil a l’agulla de forma ràpida i intel·ligent. La Generalitat afirma que l’Estat no ha transferit les competències necessàries per poder actuar en conseqüència. Però també és una realitat el fet de que el tripartit no hagi ensenyat les dents ni un sol cop per exigir-ne el traspàs. El Sr. Mas haurà d’actuar amb promptitud i valentia. La Llei ha de complir-se, han d’anul·lar-se les lleis que puguin resultar contradictòries (recordem el tema del empadronament de nouvinguts) i fer-ne de noves que es puguin complir i garanteixin i exigeixin, al mateix temps, drets i deures dels afectats. És de l’única manera que els Albiols i Anglades de torn vagin perdent pistonada. Les Administracions, mentre tant, han de ser capces de diferenciar entre tolerància i passivitat, perquè, amb la seva inhibició (potser una continuació d’aquell nefast esquerrà “Laissez faire...”) estan actuant amb autèntica passivitat fent el joc i donant part de raó als intransigents com els esmentats, i han deixar d’actuar de forma políticament correcta per a fer-ho amb la política necessària que els ciutadans exigim per resoldre la situació. Si continuen fent volar coloms com fins ara, el desastre està assegurat.
Els sobiranistes han entrat, finalment, al Parlament. Quatre escons, sense la més mínima ajuda externa dels mitjans de comunicació, esborrats, com han estat, per tots aquells que després es queixen per que no els deixen participar en la elaboració i distribució dels espaies electorals, son tot un èxit i una manifestació clara més de que el projecte independentista, o sobiranista, com més us agradi, tira endavant. Però hi ha quelcom que enterboleix els fets. Com a partits clarament sobiranistes n’hi havia tres: Solidaritat (Laporta), Reagrupament (Carretero) i ERC. No va ser possible que anessin junts a les eleccions. Suposo que per ERC, carregada de dubtes, aliar-se amb qui havia estat un dels crítics més seriosos amb l’estructura i funcionament del partit en aquell famós i últim congrés, podria resultar dolorós. I va pensar, imagino, que als de SI, amb en Laporta davant, tampoc no els necessitava per res (no vull imaginar que el sr. Puigcercós penses que en Laporta podria fer-li una certa ombra, especialment mediàtica a posteriori). Però el que no hi hagut manera d’aclarir ha estat per què el Sr. Laporta i el Sr. Carretero no han anat junts. Estic convençut que, d’haver-ho fet, i encara que només hagués estat per allò d’aprofitar les sinèrgies comunes, els resultats hagueren estat, aquests sí, per llançar coets. Haig d’entendre que uns personalismes[2] posats per sobre de les necessitats del País, varen conduir a la situació a la que hem arribat: només quatre escons i un dels partits, R.cat, estavellat. El Sr. Laporta és un home mediàtic i li agrada estar sempre en primera línea. Ara disposarà d’un amplificador potentíssim de la seva veu i la dels seus, que és el Parlament, per poder rellançar, des de dins mateix, des del mateix moll de l’os i a tot el País, el missatge clar i contundent pel ha estat votat. En les seves mans està realment el fet de poder fer Pàtria. I només depèn d’ell. De totes maneres en un grup mixt format per SI i C’s hi poden saltar espurnes. Vol dir també que pel poc temps del que en Laporta disposarà en els seus parlaments, haurà de triar bé la lletra i la música que voldrà fer sonar des del faristol del Parlament.
Darrera de tots aquests han quedat partits que d’antuvi sabien que l’única possibilitat que tenien era la de distreure al personal durant la campanya electoral. El/la gran triomfador/a ha esta la Carmen de Mairena. No sé els vots que va obtenir amb la ja famosa CORI, però el resultat és tan anecdòtic com la seva participació. Part del jovent es va mobilitzar amb el Partit Pirata per allò de la gratuïtat del que hi pugui haver-hi a Internet. I també assenyalar la patacada de Rosa Diez que va arribar aquí per obrir-se forat entre el PP i C’s (alguns dels ex d’aquest últim partit estaven a les seves files) i no n’ha tret res. Això sí, ha tingut la gosadia de dir que “... li donarà una altra oportunitat a Catalunya...”. Dons, apa! Hi ha gent que no n’aprenen ni a hòsties!
I ara a esperar les municipals, que també prometen.
J. Vinyeta
Desembre, 2010
[1] Un pla B preventiu i protector o agressiu i definidor de País, perquè aleshores sí que ens cauran les hòsties de totes bandes i els d’allà, que en cap cas volen perdre res, ens posaran tants pals a les rodes com els sigui possible perquè no puguem ni tan sols moure’ns.
[2] En el meu article nº 101.- De dogmatismes.-, penjat al meu bloc l’Agost passat, ja vaig deixar constància d’aquesta situació.
CiU ha guanyat les eleccions de forma contundent. És ben cert que, per tot el que varem comentar en l’article anterior, hi havia un manifest cansament de tripartit, un tripartit que ha anat pràcticament a la deriva en els últims temps. L’Ernest Maragall va definir aquell no anar en lloc en aquell famós article que li varen fer rectificar a l’endemà mateix (no se sap massa bé, a canvi de què). Però el cas és que, davant de les incerteses de les que semblava fer-ne gala el PSC, Mas es presentava com un líder convincent, segur i demanant, per reblar el clau, un govern fort: tot el contrari del que aparentava el PSC amb Montilla al capdavant d’un tripartit esmicolant-se. Mas ha sabut mantenir el partit sota control durant el mal son que els hi ha representat la travessa del desert i això li ha donat més carisma. Ara rep la llet i els dàtils que li ofereix el cap de l’oasi en qualitat de benvinguda. Les fugues de vots d’ERC, combinades amb les del sector catalanista i no tan catalanista de votants del PSC, amb la fidelitat dels seus votants de sempre i amb l’afegitó d’un bon nombre de vots sobiranistes temorosos de que el seu vot es perdés davant de la incomprensible i inexplicada manca d’unitat en el sector, l’hi varen donar a CiU el triomf que demanava. Les derrotes solen ser més fàcils de posar en evidència que les victòries perquè potser que inconscientment, per allò del mecanisme de projecció freudià, preferim sentir-nos-hi identificats i aleshores som més tolerants. Però tot i això, en aquest cas, penso que hem de ser mínimament crítics no amb el resultats, que no admeten discussió, si no amb el dia de demà del Sr. Mas i en el com s’ho farà per tirar endavant i administrar la victòria.
És evident que la situació econòmica en la que es troba el País és prioritària i que el Sr. Mas necessitarà de la solidaritat i ajuda de tot el País en l’esforç que se’ns demanarà. Però en aquest País, els sobiranistes han tingut un increment espectacular en aquests últims mesos arribant a ser al voltant del 40 % del País i, bona part d’aquest % ha donat suport a CiU. ¿Com s’ho farà el Sr. Mas per a mantenir en actiu aquest potencial que representa un 40 % del País, sigui o no votant seu i del que necessita la solidaritat tant com la seva ajuda en la reconstrucció del País? El sector conservador del seu partit, que no està per vel·leïtats sobiranistes, veurà amb bons ulls qualsevol gest, per minso que sigui, que es faci en favor d’aquell col·lectiu? El Sr. Mas deu de saber bé que allò del que n’ha fet senyera electoral, el Concert econòmic (que és el que podria donar un mínim d’oxigen a aquest sector sobiranista), no és que no ho estigui de madur: és que ni tants sols s’ha plantat l’arbre del que ha de florir! Suposo que deu saber que l’única possibilitat que té de posar el Concert sobra de la taula només és en el cas de que els escons de CiU a Madrid siguin molt i molt necessaris per aconseguir l’investidura del proper guanyador de les eleccions generals anunciades, si no han d’avançar-se, pel 2012. Que farà fins aquesta data? I si es dona el cas de que algun dels partits arriba a una majoria absoluta i fa innecessaris els escons de CiU? Quin pla B té per aleshores, si es dona el cas i es fa necessària[1] la seva plicació? Ha parlat d’alleugerir la Administració. Suposo que fa referència al funcionaris de finestreta i a la eliminació de càrrecs innecessaris col·locats per premiar fidelitats o per crear-ne de noves. Ja diu que reduirà el número de Conselleries però, el personal de que disposen també anirà a l’atur o serà absorbit per la Administració? Serà bo que recordi que, bona part de la carregosa administració que ens envolta, va ser una creació dels primers governs de CiU. Que no ho oblidi. Regenerar aquesta Administració, també és prioritari, però els que esperen el manà i el premi del seu propi partit i no el tindran (o sí...?), se li giraran d’esquena? Tot plegat feina, molta feina...!
El Partit Popular ha guanyat quatre escons. L’increment dels sobiranistes en els últims temps ha fet, per allò tan senzill com és el principi d’acció – reacció, que els unionistes hagin perdut la por o la vergonya (els resultats electorals anteriors assenyalen que aquests o no hi eren o que ara l’han perduda, una o l’altra, o totes dues) i hagin buscat aixopluc en l’únic partit que, des de sempre, han cregut que podria ser depositari de “el tarro de las esencias” en les que encara somnien i que aquell independentisme creixent està posant en perill. El toc d’alerta seriós va ser la manifestació del 10 de Juliol passat perquè allò, el que havia de ser una manifestació en defensa de l’Estatut, es va convertir en un clam a favor de la Independència del nostre País que ha travessat fronteres. Allò els hi va fer necessari redoblar la confiança en el que ja era el seu partit i, per allò de poder sentir-se guanyadors, han votat a l’únic partit que han cregut capaç de donar un ensurt i, en qualsevol cas, disposat a entatxonar el camí que el País va ratificar aquell dia i que ells no estan disposats a seguir. La Sra. Camacho ha fet la campanya amb els discursos memoritzats, sense apartar-se un mil·límetre del guió, amb la mirada fixa per no perdre’s (el que no ha estat més que una mostra clara de la pròpia inseguretat), i que ha fet que tot plegat li donés aquell aspecte robotitzat, fred i, segons com, llunyà. Però ha basat la seva campanya en dos o tres coses molt concretes: no a la independència, no a la llengua catalana, criminalitzant a la immigració i exigint el compliment íntegre de la Sentència del Constitucional respecta de l’Estatut. I això és precisament el que aquells unionistes volien sentir per confirmar el seu vot. Tot i l’increment d’escons, el que si ha quedat clar és que tots aquests que tan aferrissadament es presenten com opositors al camí sobiranista obert, no son tants ni tants com ells es creien. Això si, han passat pel davant d’ERC, que per a ells és quelcom així dolent i perillós com el dimoni d’Els Pastorets, la qual cosa els ha fet sentir guanyadors. De totes maneres 68.000 vots més, que son els que han obtingut, amb un augment del 1,6 % en el número de vots rebuts però amb un augment del 3,89 % de la participació, no penso que sigui com per muntar una Festa Major. La Sra. Camacho, entenc jo, sap que la seva campanya, que ha estat dirigida des de Madrid amb l’horitzó posat en les properes generals, ho ha estat més en clau espanyola que no pas catalana i el que espera ara és que el Sr. Rajoy, a qui ha servit fidelment, li pugui manifestar el seu agraïment en el moment que consideri més oportú, però quan més aviat millor.
Aquells mateixos que han donat el vot al Partit Popular, podrien haver-lo donat a C’s. El discurs d’aquests no està tant lluny del PP. Però el Sr. Rivera ha fet un discurs reiteratiu, anticatalà i antillengua catalana impregnat de personalisme xulesc gairebé visceral i que, a la llarga, s’ha demostrat curt de mires. Com he repetit, el votant somnia en poder afegir-se al carro guanyador i el Sr. Rivera, per a ser-ho, tot i les nul·les possibilitats que en tenia, havia de presentar-se com una opció de govern. No sols no ho ha fet si no que no ha sabut canviar aquella imatge de desgovern absolut que arrossega creat per les contínues baralles i baixes dins del seu partit durant l’última legislatura. I això només ho accepten els fidels incondicionals. Els 16.000 vots amb que ha incrementat el partit, no representen més que un increment 0,4 % de vots en el compta particular de C’s. Això, havent tingut durant tota la legislatura l’altaveu que suposa estar dins del Parlament, tampoc penso que sigui per llançar coets.
Com diu el Sr. Cardús, potser que tots (o gaire bé) i a pesar de tot, haurem de donar les gràcies a la Sra. Camacho i al Sr. Rivera perquè amb els vots que han obtingut han fet impossible que la Plataforma per Catalunya del Sr. Anglada, entrés a formar part de l’arc parlamentari. Va haver-hi un ensurt, i gros, quan en les primeres estimacions, el Sr. Anglada apareixia amb tres diputats que, després, varen quedar en res. La immigració sí que es convertirà en un problema gros si les Administracions no posen fil a l’agulla de forma ràpida i intel·ligent. La Generalitat afirma que l’Estat no ha transferit les competències necessàries per poder actuar en conseqüència. Però també és una realitat el fet de que el tripartit no hagi ensenyat les dents ni un sol cop per exigir-ne el traspàs. El Sr. Mas haurà d’actuar amb promptitud i valentia. La Llei ha de complir-se, han d’anul·lar-se les lleis que puguin resultar contradictòries (recordem el tema del empadronament de nouvinguts) i fer-ne de noves que es puguin complir i garanteixin i exigeixin, al mateix temps, drets i deures dels afectats. És de l’única manera que els Albiols i Anglades de torn vagin perdent pistonada. Les Administracions, mentre tant, han de ser capces de diferenciar entre tolerància i passivitat, perquè, amb la seva inhibició (potser una continuació d’aquell nefast esquerrà “Laissez faire...”) estan actuant amb autèntica passivitat fent el joc i donant part de raó als intransigents com els esmentats, i han deixar d’actuar de forma políticament correcta per a fer-ho amb la política necessària que els ciutadans exigim per resoldre la situació. Si continuen fent volar coloms com fins ara, el desastre està assegurat.
Els sobiranistes han entrat, finalment, al Parlament. Quatre escons, sense la més mínima ajuda externa dels mitjans de comunicació, esborrats, com han estat, per tots aquells que després es queixen per que no els deixen participar en la elaboració i distribució dels espaies electorals, son tot un èxit i una manifestació clara més de que el projecte independentista, o sobiranista, com més us agradi, tira endavant. Però hi ha quelcom que enterboleix els fets. Com a partits clarament sobiranistes n’hi havia tres: Solidaritat (Laporta), Reagrupament (Carretero) i ERC. No va ser possible que anessin junts a les eleccions. Suposo que per ERC, carregada de dubtes, aliar-se amb qui havia estat un dels crítics més seriosos amb l’estructura i funcionament del partit en aquell famós i últim congrés, podria resultar dolorós. I va pensar, imagino, que als de SI, amb en Laporta davant, tampoc no els necessitava per res (no vull imaginar que el sr. Puigcercós penses que en Laporta podria fer-li una certa ombra, especialment mediàtica a posteriori). Però el que no hi hagut manera d’aclarir ha estat per què el Sr. Laporta i el Sr. Carretero no han anat junts. Estic convençut que, d’haver-ho fet, i encara que només hagués estat per allò d’aprofitar les sinèrgies comunes, els resultats hagueren estat, aquests sí, per llançar coets. Haig d’entendre que uns personalismes[2] posats per sobre de les necessitats del País, varen conduir a la situació a la que hem arribat: només quatre escons i un dels partits, R.cat, estavellat. El Sr. Laporta és un home mediàtic i li agrada estar sempre en primera línea. Ara disposarà d’un amplificador potentíssim de la seva veu i la dels seus, que és el Parlament, per poder rellançar, des de dins mateix, des del mateix moll de l’os i a tot el País, el missatge clar i contundent pel ha estat votat. En les seves mans està realment el fet de poder fer Pàtria. I només depèn d’ell. De totes maneres en un grup mixt format per SI i C’s hi poden saltar espurnes. Vol dir també que pel poc temps del que en Laporta disposarà en els seus parlaments, haurà de triar bé la lletra i la música que voldrà fer sonar des del faristol del Parlament.
Darrera de tots aquests han quedat partits que d’antuvi sabien que l’única possibilitat que tenien era la de distreure al personal durant la campanya electoral. El/la gran triomfador/a ha esta la Carmen de Mairena. No sé els vots que va obtenir amb la ja famosa CORI, però el resultat és tan anecdòtic com la seva participació. Part del jovent es va mobilitzar amb el Partit Pirata per allò de la gratuïtat del que hi pugui haver-hi a Internet. I també assenyalar la patacada de Rosa Diez que va arribar aquí per obrir-se forat entre el PP i C’s (alguns dels ex d’aquest últim partit estaven a les seves files) i no n’ha tret res. Això sí, ha tingut la gosadia de dir que “... li donarà una altra oportunitat a Catalunya...”. Dons, apa! Hi ha gent que no n’aprenen ni a hòsties!
I ara a esperar les municipals, que també prometen.
J. Vinyeta
Desembre, 2010
[1] Un pla B preventiu i protector o agressiu i definidor de País, perquè aleshores sí que ens cauran les hòsties de totes bandes i els d’allà, que en cap cas volen perdre res, ens posaran tants pals a les rodes com els sigui possible perquè no puguem ni tan sols moure’ns.
[2] En el meu article nº 101.- De dogmatismes.-, penjat al meu bloc l’Agost passat, ja vaig deixar constància d’aquesta situació.
