303.- Comentaris (Compareixences a TVs, Llistes fantasma)

303.- Comentaris (Compareixences a TVs,  Llistes fantasma)

Tinc la sensació (tot i que no m’agradaria confondre desig amb realitat) de que la celebració del proppassat 24 al Palau San Jordi, a banda de l’èxit que per a sí mateix va representar, ha esperonat als partits politics. La societat civil, amb els candidats a les properes municipals al davant, ja ho estava a punt i té, tenim, molt clar que el que sabem fer (només faltaria després de tant de segles...!) és esperar consignes d’aquells als que els hi hem donat confiança i/o autoritat física - moral per a donar-nos-les i, un cop donades les consignes, les complim. I tinc la sensació de que els posicionaments de l’ANC, Òmnium i L’AMI van oscant, tot i que més a poc a poc del que voldríem, la pell esclerosada i dura dels partits, tot i amb les eleccions a pocs dies vista.

Hem tingut les compareixences d’en Junqueras i del President Mas a les TVs. Tan un com l’altra respiraven optimisme de cara al futur si bé és ben cert que semblava que el President tenia més els peus a terra, potser per allò de que el dia a dia de la Generalitat endureix forçosament el discurs. Però  entenc que comença a plantejar-se en el discurs, al menys el de tot dos  (Junqueras al Punt TV, el  President a 8TV primer i, a l’endemà,  davant d’una ONG de primer ordre), en clau de superàvit econòmic de la secessió i, especialment Junqueras, en la necessitat que se li presentarà  a Espanya de negociar actius i passius amb Catalunya per no acabar en fallida, encara que nosaltres ens quedem “perduts in aeternum per l’espai sideral...”, afegint-hi, tot ha de dir-se i com diu directament el President, si hi ha acord, un període  de solidaritat amb l’Estat Espanyol, però amb un terminis en quantitats i temps clarament establerts.

Dic que ho entenc important perquè no veig altra manera de combatre  aquest sistemàtic missatge de la por que fa molt de mal, en tots els aspectes, precisament a les classes més desvalgudes. S’ha de parlar, i molt, molt més encara,  del 28S i, ha de quedar palès  que l’aspecte econòmic (allò de la cartera...) va lligat, i amb molt bones perspectives, a la solució política (allò de la bandera...) que pressuposa una secessió de l’Estat Espanyol. I és per això, per tranquil·litzar a la ciutadania catalana d’una banda i, per deixar clara que la intransigència espanyola, davant de la necessària negociació posterior a la DUI, la porta al desastre econòmic, que entenc que aquest discurs ha d’estar ja, de forma permanent, continuada, raonada i explicitada amb pels i senyals  en tots el mitjans afins al procés i sembrar dubtes en tots aquells que no ho son tant o gens afins, al Procés: dos i dos sumen sempre quatre i això és incontrovertible.  Perquè hora és ja d’obrir un ampli debat sobre les qüestions que ens queden per resoldre i de com fer-ho. Però és evident que l’economia domèstica, social (pensions), empresarial, etc., preocupa potser més que la formació d’un Tribunal de Cassació que haurà de crear-se perquè la pròpia dinàmica del procés així ho exigirà.  Els “números clars”, ha ser  una referència permanent i obligada en tots els àmbits.

Les eleccions municipals posen sobre de la taula allò que ha vingut a anomenar-se llistes fantasma. Son llistes  que es presenten en determinats municipis en la que els caps de llista i/o altres components de la mateixa, no tenen res a veure, ni tan sols hi viuen, amb el municipi en qüestió[1]. Sembla estrany que la llei pugui permetre una cosa així. Però com que la llei la fan precisament aquells que fan les llistes, han convingut entre ells, és a dir han fet la Llei, de forma que els partits rebin subvenció per a cada una de les llistes presentades. I sense el més mínim pudor, per poder tenir moltes subvencions, munten llistes amb gent de qualsevol lloc per encabir-la en qualsevol municipi. Si a més, sense saber entendre  gairebé com ha estat  possible, el/s candidat/s proposat/s, surt/en guanyador/s, el Bingo! és complert: el màxim de regidors garanteix la presència en Consells comarcals, Diputacions, etc. i, a part dels sous corresponents, hi ha les subvencions que se’n deriven. És a dir: s’afavoreixen els ingressos econòmics del partit corresponent que, vistes les circumstàncies, és el que realment l’únic que els importa. Pel que sembla, el PSC i el PP (tot i que la Sra. Alícia ja s’havia compromès formalment a que aquest tristíssim espectacle no es reproduís) han estat els que més han abusat d’aquesta argúcia legal que, des d’un punt de vista ciutadà podríem dir-ne impúdica per no anomenar-la directament pornogràfica. De totes maneres, el Sr. Millo, defensor convers al PP, té la barra de dir-nos que si  no han trobat gent ha estat perquè tenen por de formar part d’una llista del PP... Dons haurien de fer-se mirar per què li passa això al seu partit, donat que les coses no son mai perquè si. I si realment hi ha amenaces, especialment per banda dels independentistes, denuncií el fet i no crei dubtes respecta del comportament general del País. Si no ho fa, no ens el creurem: les pròpies misèries del PP hauran estat la causa de la manca de candidats voluntaris. Misèries que, li agradin o no al Sr. Collboni o al Sr. Iceta, seran  molt parelles a les que també pateix el PSC en la confecció de les  llistes.

J.  Vinyeta

29 d’Abril de 2015

---

[1] A VilaWeb, hi ha un bon recull de casos:   http://www.vilaweb.cat/noticia/4267189/20150428/llistes-fantasma-pp-psc-recull-casos.html

302.- Coses del PP

302.- Coses del PP

La Sra. De Cospedal ha tingut un atac de sinceritat i ens ha dit, amb la manera peculiar que ja te de dir les coses, que  han treballat molt dur (ella i el PP) per “Saquear” (sic) aquest país. No sé quina és la paraula que tenia intenció de dir (volent ser bo i no gens malpensat, se’m acut que la paraula que hauria d’haver-li sortit era “Sanear”). Però, en qualsevol cas, Freud faria festa major ara entre nosaltres perquè la confusió  econòmica, política i social amb la que estem vivint, és terra adobada  per a les males consciencies i els lapsus, que possiblement son les coses  amb que més gaudia l’austríac.

Tampoc és la primera vegada que la Sra. De Cospedal queda atrapada pel mateix lapsus que comentava al principi. Es veu que se li va escapar la mateixa paraula en un ple de la Comunitat Castella – La Mancha. I com que sempre està amb l’enginy a punt (només cal recordar l’espectacular fórmula “diferida” d’acomiadament de Bárcenas...), resulta de la seva peculiaritat que encunya frases que sonen molt bé (i més si pretenen acostar-se als clàssics grecs, o així ho embla) però que inconscientment (Freud una altra vegada...!) van més enllà del que volia dir. Així les coses, fa sonar aquella, que en clara ocurrència respecta  a Iglésias i Rivera, diu així: “Cuando los dioses quieren castigar a los pueblos, les envian reyes jóvenes...”[1]. És maca, si senyora, la frase; però es clar que Felip VI acaba d’arribar i... també és jove! La pregunta que cal fer és si, a més de líder del PP, aquesta Sra. ens ha  sortit republicana.

Perquè si una cosa ha sabut fer el PP, amb complicitat amb la resta de partits tot ha de dir-se, ha estat el  crear aquesta sensació de que el saqueig ha estat brutal. La corrupció, que a la fi de comptes és la que pot mesurar la temperatura de la honradesa dels que estan en l’obligació de ser-ho d’honrats, com tots, però que a més han de semblar-ho, assenyala que la febre  de la corrupció està en nivells que poden deixar a tot el País en estat catatònic. Per si no n’hi hagués prou, només ha faltat que el vaixell insígnia del aznarisme i del PP acabés tocat i ens deixés a la vista les vergonyes que comporten la doble moralitat en la que sembla que hi viuen molts,  tal com queda palès  a mida que es van esventant noms i corrupteles.

Per si l’espectacle ja no era suficient, i després de que el Sr. Montoro estes gairebé un any i mig dient-nos que  no hi ha hagut cap amnistia en aquest País, sinó que el que va finalitzar a novembre del 2012 va ser una regulació financera, la Vicepresidenta Saenz de Santamaria diu tot el contrari.  En plena batalla parlamentària, en la que es demanava la publicació de la llista famosa  d’aquests 715 “regularitzats” – sospitosos, la Sra. vicepresidenta va deixar anar la paraula amnistia que havia estat gelosament evitada per tot el PP. El Sr. Montoro, no sabia quina cara posar...

Entenc que, per raons de seguretat jurídica, no es vulgui fer pública la llista de regularitzats. Però el que em costa més d’entendre és que això passi en un país que té el record d’incompliments de mandats de la UE i que hagi estat contestat pel Tribunal d’Strasbourg en el tema de la doctrina Parot, per exempla. Tot plegat no és una inseguretat jurídica flagrant? No serà que a la llista hi ha noms molt sonats i suficientment coneguts com per crear, de publicar-se, un nou escàndol? Podem sospitar que hi ha una altra protecció especial, una més, per a uns de determinats que, casualment, sempre son els mateixos?

Per cert, un  nou escàndol ha sortit a escena i que implica al Sr. Trillo i al Sr. Martinez Pujalte per la concessió - construcció[2]  d’uns parcs eòlics. Dona la sensació de que  el PP està en una situació similar a la època final de la UCD amb el “descalabro” de Suarez   i del propi  partit. Alguna cosa està passant internament   en el PP perquè hi hagi un degoteig constant de figures, tots pesos pesants,  de l’aznarisme. Qui mou els fils d’aquesta  “guerra” i per què?

J.  Vinyeta

25 d’Abril de 2015

---

[1] http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/cospedal-cuando-los-dioses-quieren-castigar-los-pueblos-les-envian-reyes-jovenes-4098113

[2] http://politica.elpais.com/politica/2015/04/22/actualidad/1429719888_078084.html

301.- Comentaris (Immigració, Rato)

301.-  Comentaris  (Immigració, Rato)

La Immigració  des del nord d’Àfrica  través del Mediterrani està causant centenars de morts. Les màfies corresponents es fan d’or aprofitant el desgavell que en que es troben Tunis i, especialment, Líbia.  Situada l’Illa a 100 km de Tunis i amb un mar per davant que no és dels més temibles, Lampedusa és una de les portes d’arribada d’aquesta immigració que surt a cara o creu per intentar sobreviure. Com ha passat en els últims dies, el mar a vegades  s’emprenya, vés a saber perquè, i més d’una barcassa, ja normalment sobrecarregades, s’enfonsa convertint-se en la creu d’aquella sortida esperançada. Mil morts ofegats és el dramàtic balanç dels últims dies i, pels que sobreviuen, l’arribada a una illa de no gaire més de 20 Km² sobresaturada on les condicions de supervivència s’escapen fins i tot al propis habitants de l’Illa, no promet més que la supervivència momentània en un lloc d’acollida.

Lampedusa és possiblement la frontera sud d’Europa, més al sud que Ceuta i Melilla que en massa freqüència son també escenaris de situacions similars. Què pensa fer Europa davant d’aquest problema? És evident que tots aquests que ens arriben, a Itàlia, a Espanya o a altres punts de les costes sudeuropees, han de travessar les fronteres de la UE. Quins controls o què pensa fer Europa davant d’aquest allau que està en visos de convertir-se en una tragèdia humana amb milers de refugiats? Què pensa fer Europa perquè no hi hagi més morts en aquestos viatges en massa vegades sense retorn? No son més que preguntes que, fins avui al menys, no han obtingut resposta positiva, ans el contrari, per part de la UE. 

Jo tampoc sé quina és la solució, però tinc la convicció de que si els mateixos desembarcaments es realitzessin en les costes atlàntiques franceses, a les d’Holanda o al nord d’Alemanya, les respostes serien unes altres, no sé si més o menys contundents, però diferents de les que està donant ara perquè, l’Europa del nord, la que mana, la que imposa els seus criteris socio – econòmics – polítics, té el problema a milers de quilòmetres i no el considera problema seu. A tots aquests del nord, el problema no els emprenya directament. Ni els importa, pel que sembla, que per aquest anys 2015, hi hagi previst la mort de 30.000 d’aquests immigrants que intenten arribar a Europa.

Del que estic convençut és de què les màfies d’allà no poden actuar sense la connivència de les d’aquí. Per tant, potser seria la manera, investigant les màfies implicades d’aquí, de trobar el desllorigador de tot plegat. La UE té la paraula... i la obligació de solucionar el problema.

El tema Rato està a l boca de tothom. La realitat de tot plegat la desconeixem i, posats a desconèixer, ignorem si, abans de tot plegat, el Sr. Rato va rebre una trucada telefònica avisant-lo de que preparés tot el “preparable” per sortir-se’n  ben aviat i amb la màxima impunitat. Veurem, perquè, com ja deia un avi molt savi, no cal dir res perquè tot se s’acaba sabent.

De tots maneres, el famós FMI ha estat l’il·lustre patró dels tres últims Directors Generals: Dominique Strauss-Kahn, Cristine Lagarde i Rodrigo Rato que, per una o altra raó han acabat emmerdats. Va ser cèlebre la detenció de Dominique per abusos sexuals primer per acabar després imputat per prostitució.  Cristine manté un contenciós judicial per suposat finançament il·legal del partit de Sarkozy i Rodrigo detingut i escorcollat per suposats delictes en contra de l’Hisenda pública espanyola. Aquests han estat o son encara, aquells que ens deien o diuen encara com hem de fer les coses per anar bé. Potser que ha estat per la seva “capacitat  probada” que ens troben on ens trobem... 

Però tornant a Rato, penso que el Sr. Montoro ens hauria d’aclarir si allò que va dir a Las Cortes, ens ho pot aclarir en el seu propi cas. Arrel del cas Pujol, va deixar anar aquestes frases guapes[1]. “Cap dirigent polític sensat pot tolerar la manipulació i cinisme dels que sostenen un discurs polític i en privat treballen per l’interés d’uns pocs...” per a rematar-ho dient: “És normal que els ciutadans es preguntin si els hereus polítics [és a dir, Mas] no estaran contaminats per aquesta presumpta herència. Confio que els ciutadans catalans, que tenen raons per sentir-se enganyats, sabran valorar el que ha passat” I tant que em sabut valorar-ho, molt més del que el propi Sr. Montoro esperava i desitjava. Ara es ell el que ens ha de dir si se sent “contaminat” per aquest presumpte frau del que ha estat el seu mentor polític. La resposta ja la sabem tots. Però aquesta si que no ens la creiem.  I el Sr. Montoro ens parlava de cinisme...?

J.  Vinyeta

20 d’Abril de 2015

---

[1] Diari ARA, 17 d’Abril.-  Antoni Bassas.-

300.-Comentaris (Ajuntament de Barcelona, Ministeri de l’Interior, Rato)

300.-Comentaris (Ajuntament de Barcelona, Ministeri de l’Interior, Rato)

Barcelona està canviant la cara. Es nota que les eleccions municipals estan a tocar i l’Alcalde Trias ha posat tanta quanta carn li ha esta possible a la graella  perquè, a l’hora de votar especialment, ens en recordem d’ell i del seu equip.  Molt i res a dir: tots els municipis estan en la mateixa tessitura. Les eleccions manen i els partits polítics, cap d’ells, volen perdre el mínim bri de poder.

Però, com a veí  de  Barcelona capital, hi ha moltes d’aquestes obres que estan en marxa, i que s’inauguraran molt a prop del 24 del mes vinent, que en fan arrufar el nas (deixo de banda la qüestió social de la pròpia Ciutat creada a ran de la crisi, perquè ja el farem en un altra moment) S’estan eixamplant voreres i el comerciants estan molt contents. Però els vianants, aquells que obligatòriament hem de circular – caminar – passejar per elles, ens trobem amb que les voreres no estan pensades precisament per a nosaltres:

n      La presència de les dites  terrasses limita considerablement la superfície lliure. Exemples com Les Rambles o Rambla de Catalunya, son palmaris. Amb els aparcaments de les motos a sobre d’elles passa exactament igual.

n      Si a més hi posem sobre de les voreres els ciclistes, poc respectuosos en general amb el que no siguin ells mateixos, la passejada es converteix  en una constant  sensació de perill pel pobre vianant.

n      Afegim-hi els que van amb qualsevol de les formes de patinet: aquests desconeixen sistemàticament que els demés també existim.

n      I com a traca final, alguna moto que, sense pudor, puja a les voreres i que qui ha de vigilar i esquivar-les aleshores és precisament el vianant.

Per tot plegat, la pregunta del milió es: per què o per a qui  s’eixamplen les voreres?, perquè no sembla que sigui per l’ús i gaudi dels vianants per als que han esta creades.

El Ministre Fernández  Diaz continua burxant en el mateix sentit. Hi ha qui diu que aquesta actitud respon a un convenciment de que la batalla secessionista la sen perduda. Jo no ho crec així. Personalment entenc que un èxit dels Mossos, del gruix en que ho ha estat, ha fet molt mal al Govern Central. I aleshores, aprofitant el moment i per l’espina clavada allà on fa més mal, ha carregat contra el Procés desacreditant tot el desacreditable, tot i que si l’èxit hagués estat de la policia  nacional també, el Sr. Ministre, hagués anat pel mateix cantó, no en tinc cap dubte. Com diu Angel Colom, si la integració dels Nous Catalans s’estigués  fent en castellà, no hi ha hagués hagut problema: tot allò que penja de la bandera d’Espanya és bo. El que penja d’una Senyera és inútil i perillós; tot el que no casa amb l’ideologia estatal ha de ser, com a mínim desprestigiat i fer-ho veure així, sense cap valor positiu, a la resta de l’Estat. Com sempre...i agreujant-se!

El Sr. Rato se’ns ha afegit avui a les notícies del dia. La seva detenció ha estat immediata, pràcticament 48 hores després de que es filtrés que es va acollir a l’amnistia fiscal que va finalitzar a finals del 2012. La pregunta, quan passen coses com aquestes (el cas Pujol n’és un paradigma) és per què ara i no abans, o per què no després de les eleccions autonòmiques, per què en aquest moment. Res en el PP és innocu i una cas com aquest, encara menys. Haurem d’esperar que el tema es vagi aclarint i, especialment, veure a quins personatges esquitxa, perquè, encara que ens jurin que no hi ha més implicats, em sembla que serà difícil de que ens ho puguem creure, com que tampoc em crec que sigui una manifestació de pèrdua general de la impunitat de la que massa personatges  n'estan gaudin. Esperarem.

J, Vinyeta

16 d’Abril de 2015

299.- Comentaris (ANC, Camarga)

299.- Comentaris  (ANC, Camarga)

L’ ANC va celebrar a Lleida l’Assemblea General 2015. Des del meu punt de vista personal, poca cosa, per no dir res, hi haig d’afegir. Més de 3000 membres hi van participar, votar i decidir.

Carme Forcadell plega per qüestions estatutàries i s’anuncien noves eleccions pel 9 de Maig. Just abans de les eleccions municipals, hi haurà nou Secretariat i nova Presidència. No seré jo qui posi en discussió el paper que Carme Forcadell ha portat a terme en  aquests anys. Només, i en algunes ocasions, m’he mostrat contrari a la seva rauxa que la portava a fer declaracions que, en els seus moments, em semblaven inoportunes o donant a la pròpia ANC un paper d’exigència al Govern que entenia fora de lloc. Però el que em preocupa és el què ha de venir per la senzilla raó (inherent a la condició humana...) de que m’és desconegut. No es tracta de fer un plantejament conservador però L’ANC, com a organització civil que és i fins avui, ha mantingut una asèpsia política partidista, tal i com es va convenir en la seva constitució fundacional, i tem que aquesta idea de netedat partidista es perdi perquè, d’acostar-se  massa a d’ideari d’un partit concret, si es dona el cas, ens farà perdre la gran raó per la que ha estat possible la gran transversalitat del seu conjunt. I em fa un cert temor que aquesta, podríem dir-ne “puresa” desapareixi o se’n enterboleixi amb la nova presidència.

Carme Forcadell va fer una nova crida a la necessària unió política i civil per aconseguir l’objectiu primordial per a la que va ser creada l’ANC i  també per satisfer les demandes de la ciutadania. El nostre País és un País difícil i en el que la unió davant del grans reptes no ha estat pas una obvietat. Josep Fontana[1] ja en fa una referència quan parla sobre el Compromís de Casp i assenyala que els interessos particulars (de classe, cita textualment) s’imposaren  per sobre  dels del País, qüestió que, malauradament, es segueix repetint, diu, en la nostra història. Per tant, no és d’estranyar que, en massa ocasions, hagi de fer-se una crida al seny  i recordar-los-hi  a alguns la feina necessària. Potser que el proper 24 d’Abril tinguem alguna pista al respecta.

De a la concentració a La Meridiana de l’11 de Setembre em sembla  que, després de l’èxit de les convocatòries anteriors, poca cosa més hem de dir: l’ANC té crèdit suficient i revalidat. Només fer una petita acotació, no a la convocatòria, però sí precisament a la data. Ja sé que la data no podia ser una altra. Però la proximitat del 27S potser  un handicap per a la pròpia con centració donat que  les immediates eleccions poden suposar, pels que hi participin, una significació evident davant de part del seu electorat que no està per aquesta feina o per la forma en que es porta a terme. Potser creguin que la participació pot condicionar, d’alguna manera, el resultat electoral (de nou Fontana...!). 

El  culebrot de La Camarga sembla que arriba a la fi dins de la Comissió Parlamentària, que continua fins al total de les compareixences, però que ho farà pràcticament amb nul·la credibilitat. No he seguit en directe les declaracions de les dues protagonistes  citades a declarar però, pels detalls i resums de TV,  de Premsa escrita i debats radiofònics, em sembla que  el show muntat ha estat depriment i, en sentit estricte de cara a la Comissió parlamentaria, no ha fet res més que ratificar el que ja semblava una  evidència apreciada en anteriors compareixences: un Parlament sense qualitat suficient davant del que realment és una Comissió investigadora. Ha estat com ha estat i, el que penso que ha de fer-se és definir, com a mínim, la serietat i concreció sobre del que es vol investigar. Per molt que s’hagi volgut fer veure d’una altra manera,  la Comissió es munta pel cas Pujol i Soley i és fa  sabent   que el cas està ja sub judice. A partir d’aquest punt, que ho condiciona tot, res de bo podíem esperar. I si algú pensava que els ministres Montoro i Fernández Diaz i el cap de gabinet, Moragas, compareixerien, em sembla que pensava massa... Veurem si, al menys,  la Comissió pot traure conclusions.

J.  Vinyeta

13 d’Abril de 2015

---

[1] Josep  Fontana.-  La Formació d’una Identitat.  Una historia de Catalunya.-  Eumo Editorial,   4ª edició, 2014.- Pàg. 85

298.- Comentaris (Trencadisses, Fernández Díaz)

298.- Comentaris  (Trencadisses, Fernández Díaz)

Trencadisses.- El temps s’acaba i els partit polítics que estan en una  “turbulència” en el tema sobiranista, s’hauran de “mullar” i aquest  mullar-se pot significar un trencament del partit. Deixant a banda el ja fracturat PSC, és per tots evident que hi ha dues coalicions – partits que poden estar en aquest perill  i la fractura d’un d’aquests modificarà l’estructura general d’un altra. M’explico.

ICV – EUiA està a la corda fluixa. El no dels senyors d’EUiA com a resposta al full de ruta signat el prop passat 30 de Març per CiU i ERC, deixa sol al Sr. Herrera. El no del Sr. Herrera ha estat més intel·ligent que el del seu company  Nuet, ja que  Herrera va deixar  una porta oberta per afegir-s’hi al full si l’Estat espanyol no es presta a un acord per la celebració del famós referèndum que ha estat la causa del desencant. Però és que dins d’ICV hi ha tot un sector important que demana l’adhesió al full de ruta i ja ha tingut alguna fuga notable (el cas Romeva) per aquesta nova espantada del necessari consens. Sembla dons que, per tot plegat, la coalició per una banda  i el partit majoritari per l’altra (ICV) estan, com he dit al principi, en la corda fluixa  tot i que no crec que fins després de les municipals res ha de canviar. De cara el 27S, la “mullada” en un sentit o altra haurà de ser total i amb conseqüències.

En el cas d’Unió, han  estat més prudents i no hi haurà canvis, si és que ha d’haver-n’hi,  fins mitjans Juny. És a dir fins gairebé passat un mes de les municipals i els respectius governs locals hagin estat formats. De totes maneres, en previsió de que la majoria del partit es manifesti a favor de la independència, el Sr. Duran ja ha posat en marxa un aixopluc en el s’hi pugui sentir còmode: Construïm, una plataforma conservadora i no  independentista que, d’entrada, pressuposa una contraposició al seu company de coalició CD. Unió decidirà la seva posició davant el full de ruta. I si aquesta decisió resultant és més propera a les tesis convergents, hem de pensar que hi haurà fractura de la coalició i, en conseqüència, els senyors d’Unió, encapçalats o no per Duran, que sempre ha estat mig a l’ombra, aniran sols a la cita electoral. El que no sabrem, pràcticament fins al mateix moment de les votacions, és quin traspàs d’afiliats – simpatitzants – votants d’Unió aniran a parar a Convergència i quants d’aquests se sentiran atrets per Unió o per  Construïm. En qualsevol cas, de ser-hi, hi haurà fractura de partit (Unió) i de coalició (CiU). 

De moment es preludien aquestes “trencadisses”. Haurem d’estar a l’aguait perquè tots els partits tenen interessos econòmics importants i, d’altra banda, hi ha interessos personals electorals. Estar en una llista i sortir premiat amb un escó, municipal o parlamentari, pot representar la supervivència per a molts. I això també pot anar per davant de qualsevol intent de trencadissa.

Fernàndez  Díaz ha protagonitzat a Barcelona unes declaracions barroeres sobradament conegudes i sobre les que no cal insistir gaire. Només recordar que ens havien dit de tot, però que donàvem suport al jihadisme, encara no.  Ell, que hauria de ser qui apaivaga focs per tranquil·litzar la ciutadania, no té millor idea que encendren un, i gros. Queda evidenciat allò que sempre hem cregut molts  que les declaracions del Srs. del PP no son innòcues, res en el seu cas és baladí i tot si val en contra de qualsevol ideologia que s’aparti del seu ideari i dels seus interessos. Per això, com que cada vegada estem més lluny, cada vegada  les manifestacions, en les  que s'hi pugui referenciar al sobiranisme, seran més intencionadament tendents a mostrar-nos com autèntics fills de Satanàs (per a dir-ho de forma suau) als ulls dels que els vulguin escoltar. El pitjor encara està per venir.

J.  Vinyeta

9 d’Abril de 2015

297.- Setmana Santa.-

297.-  Setmana  Santa.-

Es nota que les eleccions municipals i autonòmiques estan a la cantonada,  tant els candidats com els partits frisen per posar-se a primera línea. Però com que l competència és la que és, el que en massa ocasions fan, uns i altres, és ser més papistes que el Papa sent el Papa, en aquest cas, algun/s del/s candidat/s contrari/s.

Aquesta Setmana Santa ha estat farcida d’exemples com els que vull fer notar i els que s’emporten la palma (mai tan ocasionalment ben dit)  en el meu entendre  han  estat  membres del PSOE – PSC. Vàrem començar amb aquelles  declaracions del Sr. Iceta en la que ens deia que el sobiranisme conduïa al precipici, si no a la presó, al seus impulsors. Ja tenim imputats al President i dues conselleres, però la fruïció fa ensalivar al Sr. Iceta quan ens deixa entreveure un futur sis d’octubre a curt termini. El seu antecessor ja va brindar amb cava amb tot el grup unionista i la foto del Sr. Navarro amb la benvolguda Alícia va recórrer tot l’Estat amb els aplaudiments   del PSOE, en aquell moment en mans de Rubalcaba. El Sr. Iceta, no pot ser menys i deixa clar que no cal que li marxin vots cap a C’s o PP:  l’espanyolitat del PSC està fora de dubte...

Vàrem continuar amb la llarga entrevista a José Montilla. No recordo exactament la frase, però ens deia que el federalisme no és una etapa superada. Jo entenc que sí que ho està, especialment la que es deriva del famós congrés del PSOE de  Granada i de l’oferta que en el mateix congrés va defensar el propi Sr. Navarro. Aquell pessimista que es deia Lampedusa ja deixava clar allò tan real  de fer allò de que tot canviï perquè no canviï res. Dons això. El Sr. Montilla i els seus amics del PSC- PSOE poden dir el que vulguin, però no existeix Estat Federal si no el composen Estats Independents, lliures,  amb possibilitat de federar-se  de igual a igual. Tot el que no sigui això, deixa de tenir validesa política. I la foscor del federalisme estrany del PSOE rau en que aquell principi d’igualtat previ a qualsevol decisió sobirana, no hi és enlloc en la seva proposta. Per tant, ha de canviar molt la concepció d’aquesta idea federal que els socialistes posen sobre de la taula. Si no hi ha canvis profunds i vers una federació seriosa, la idea federal que proposen PSC – PSOE, està més que ultrapassada.

El Sr.  Carmona, candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, ha de donar lliçons d’espanyolitat a tots els seus candidats oponents. Diu que el que vulgui passar per sobre de la Constitució haurà de passar primer per sobre del seu cadàver. Caram, això de morir per la Pàtria fins ara només ho juraven els militars!!. Ja sabem a qui es refereix quan diu allò dels  que vulguin passar per sobre de la Constitució i en què volen sobrepassar-la. Com que donar canya als empedreïts catalans  sobiranistes sempre va bé, vol deixar clar la seva indiscutible i personal adhesió a  l’statu quo i vol anar tant lluny, al menys, com pugui anar C’s i PP que em sembla entén que son els grans rivals. És evident que per anar a l’alçada de la Espe o del candidat de C’s que en surti de les primàries s’han de dir coses que els sobrepassin. Però ho te difícil si no s’enfila a la parra perquè se’l vegi bé. Però, si no està ven agafat a la branca, li pot passar que en un atac d’eufòria espanyolista, aplaudeixi el seu propi acudit i es foti  un castanyot...

L’última perla ens la deixa la Sra. Nuria Parlón. Actual alcaldessa de Sta. Coloma de Gramanet i aspirant  a la renovació del càrrec pel proper mes de Maig, avisa de que ens podem trobar en l’estranya situació, si l’empenta sobiranista continua,  d’haver  guanyat  un Estat  però  haver perdut una Nació. La veritat és que ho veig difícil però, si això succeeix, em sembla que tan ella com el seus amics d’aquí i  de Madrid hauran de preguntar-se com  haurà estat possible tot plegat perquè, pel que sembla voler definir la Sra. Parlón, s’haurà perdut compactació civil en tot plegat. I preguntar-se, també, quina ha estat la seva actitud i quina ha estat la part de responsabilitat que, per aquest final,  correspon  a ella i als seu amics, perquè les coses no son mai perquè sí i  sempre tenen una raó i un origen.  Si tots ells haguessin actuat d’una altra manera, hores d’ara no es trobarien  en l’estranya perspectiva en que la Sra. Parlón es troba. Però en cap cas podem negar que possiblement és el que voldrien que passés.

No son més que quatre referències de les moltes que hi ha hagut i que desconec . Però el que podem és estar segurs de que tant o més grosses en sentirem a dir estant, com estem, a les portes d’unes eleccions...

J.  Vinyeta

6 d’Abril de 2015