diumenge, de novembre 27, 2016

415.- Fidel ha mort

415.- Fidel ha mort.-

Avui s’ha anunciat la mort de Fidel Castro, el Comandante  que va treure  Cuba de l’infern de la dictadura capitalista per portar-la a l’infern e la dictadura marxista pura i dura. La sortida de les mans del dictador i tirà Fulgencio Batista era la necessitat i urgència del poble cubà. Fidel i els seus varen disposar-se a fer-ho baixant de Sierra Maestra,  alliberant allò que era conegut com a   “prostíbul dels USA” perquè es pogués tornar anomenar i parlar de Cuba. Des de l’Havana fins Santiago. El que ve després és una història de desencontres que comencem amb les expropiacions de les multinacionals americanes, incloses les plantacions de canya de sucre i la nacionalització de les propietats privades que, per la causa que fos, no es varen incorporar lliurament a les col·lectivitzacions que s’anaven portant a terme. Davant de la manca d’acord entre USA – Fidel en el tema de les nacionalitzacions, USA deixa de comprar el sucre cubà i inicia l’embarg de petroli. El famós i desastrós desembarcament controlat per  la CIA a la Bahía de Cochinos, marca el definitiu desencontre i  l’URSS de Bresniev i Krouschev se n'aprofiten. Després arribarà el tema dels míssils i finalment un retorn de Cuba, bloquejada comercialment i amb la caiguda del  mur, a l’autocràcia.

Entre tot això, Fidel imposa una revolució que els esdeveniments posteriors demostren que no va ser globalment acceptada: exiliats, fugides de “balseros”, oposició interna amb els presoners polítics conseqüents, afusellaments televisats,  els afusellaments del general Ochoa i del coronel De la Guardia en un fosc assumpte de tràfic de drogues etc, demostraven que aquella revolució que avançava nítidament en aspectes com la medecina i l’alfabetització, havia deixat de ser la dictadura que ja era, per a convertir-se en una autèntica tirania. Fidel imposa una revolució socialista (que el propi Fidel reconeix com a marxista) com totes aquelles a les que la història ens ha mostrat  que no s’hi pot arribar sense llibertats. La traca final, ja amb un Fidel que ha iniciat un declivi sense retorn, arriba l’Abril de 2003 afusellant tres xicots que volien sortir de l’Illa segrestant un vaixell. Ho fa amb un judici sumaríssim que  a nosaltres, aquí, en recorda aquells judicis franquistes amb sentències ja controlades i cantades d’antuvi. És l’inici de la fi del castrisme fidelista. Tal és l’esverament que aquest fet comporta  que patums de la ideologia marxista com Saramago, aquell que va dir que abans renunciaria al Premi Nobel que a la ideologia, es veu en la necessitat de contestar a Fidel amb el que sempre he pensat que podria ser l’epitafi castrista, al  que em sembla obligat fer-ne referència i copiar-lo en tota la seva integritat. Titulat  Hasta aquí he llegado[1], diu així:

Hasta aquí he llegado. Desde ahora en adelante Cuba seguirá su camino, yo me quedo. Disentir es un derecho que se encuentra y se encontrará inscrito con tinta invisible en todas las declaraciones de derechos humanos pasadas, presentes y futuras. Disentir es un acto irrenunciable de conciencia. Puede que disentir conduzca a la traición, pero eso siempre tiene que ser demostrado con pruebas irrefutables. No creo que se haya actuado sin dejar lugar a dudas en el juicio reciente de donde salieron condenados a penas desproporcionadas los cubanos disidentes. Y no se entiende que si hubo conspiración no haya sido expulsado ya el encargado de la Sección de Intereses de EE UU en La Habana, la otra parte de la conspiración. Ahora llegan los fusilamientos. Secuestrar un barco o un avión es crimen severamente punible en cualquier país del mundo, pero no se condena a muerte a los secuestradores, sobre todo teniendo en cuenta que no hubo víctimas. Cuba no ha ganado ninguna heroica batalla fusilando a esos tres hombres, pero sí ha perdido mi confianza, ha dañado mis esperanzas, ha defraudado mis ilusiones. Hasta aquí he llegado.

A tots en va resultar evident que no de tot en tenien la culpa els americans: Fidel es va guanyar al desconfiança de molts dels que encara hi confiaven[2] i va deixar clar que abandonar la revolució era  alta traïció...  Els morts i represàliats son encara  a la memòria, no ja dels exiliats a Florida,  sempre a punt per posar per davant determinats interessos particulars, si no en la pròpia Associació Cubana dels Drets Humans, molts membres de la qual son ex-presidiaris  polítics represàliats pel règim castrista.

A Sud América hi ha altres exemples clars d’imposicions similars que acaben en desastre  o encara continuen per anar-hi a parar: son dictadures convertides en tiranies, pura i simplement això. Ahir, totes les TVs  varen estar parlant  de la mort de Fidel. En una d’elles algú  deia que des del punt de vista històric només es podia parlar de dos cassos en que un inici revolucionari  no hagués acabat en dictadura: citava els casos de Mandela a Sud África i de José Mujica, antic Pontonero uruguaià a l’Uruguai. No sé si son les úniques però si sé que varen acabar bé. Els que vàrem viure la dictadura de Franco recordem les  referencies constants al “complot judeo-maçònic” i al “comunisme internacional”, un règim que va continuar matant fins pocs dies abans de la mort del dictador que, en el seu últim discurs a la Plaza d’Oriente, a Madrid, hi feia referències clares[3]. Però, és clar, no sempre tot, repeteixo, és culpa dels enemics externs. Afusellar, és una decisió del que té el poder i mana. I de ningú més. I per poder-ho fer, en massa casos, el manar només depèn d’una sola persona a la que anomenem, com a mínim, dictador, eufemisme que amaga el nom d’un tirà.

La gran pregunta que ens ve ara no té, de moment resposta i és: ¿què farà Cuba sense Fidel...?

J.  Vinyeta
26 - 27 de Novembre  de 2016

P.S.: La BBCMundo te un  complert  reportatge sobre Fidel a http://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/11/140624_fidel_castro_fracasos_revolucion_ob_lf  Es tracta d’anar-lo seguint en els fiferents apartats que s’hi poden consultar.




[1] http://elpais.com/diario/2003/04/14/internacional/1050271222_850215.html
[2] A la xarxa hi ha  respostes similars, però tampoc he estat capaç de definir la “procedència” ideológica  de les mateixes, cosa que no deixa dubptes en el cas de Saramago.
[3] “...Todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra, a ellos les envilece...” http://penserenespagnol.blogspot.com.es/2012/04/ultimo-discurso-de-francisco-franco.html

dijous, de novembre 24, 2016

414.- Comentaris (Rita, tarannà

414.-  Comentaris  (Rita, tarannà).-

Ens llevàvem  ahir amb l’anunci i la sorpresa de la   mort de Rita Barberà. Un infart se la va emportar just a l’endemà de la seva primera declaració davant de T. Suprem  en la primera de les causes incoades per presumpta corrupció a la ciutat de València. Descansi en pau. Com no podia ser d’una altra manera, el frenesí mediàtic, molt tenyit de color groc al menys fins on vaig estar-hi pendent, ens va anar  desgranant tot allò que, interessés o no, feia referència a la difunta.

 Agradi o no, Rita va estar  sota l’ombra de la corrupció, al menys durant els últims anys de la seva vida i aquesta ombra, al menys en el tema dels famosos 1000€ blanquejats o no (igualment que en les altres qüestions que es troben subjudice i en les que ja mai serà aclarida la seva participació o no en els fets), perdurarà, per a dir-ho d’una manera redundant, en la història del Partit Popular en general i en la del PP valencià de forma particular.

Vagi per endavant que Rita Barberà m’era indiferent: tots tenim clar qui o què  forma part del nostre entorn  proper i estimat i, en general, la indiferència recau en allò que no forma part d’aquest entorn. I en el meu cas, i com a conseqüència, només expresso un cert sentiment de tristor comú a la mort de qualsevol ésser humà.  El PP, ans al contrari, s’ha vestit de negre  i actua com el cor de les tragèdies gregues lloant plorant les virtuts perdudes d’una Rita Barberà que el propi partit havia   enterrat en l’ostracisme (no tractem de cíniques les actuacions coma aquesta?).  Però a Castella tenen un refrany que en sembla molt apropiat a la actuació del PP amb la que havia estat la seva Musa fundadora  que diu així  “A burro muerto, cebada al rabo” que posa a la picota aquells   que intenten arreglar ara el que ja no te remei. Actuen, en el meu entendre, moguts per un sentiment de culpabilitat creat arrel de la defenestració de la Alcaldessa d’España. Aquesta culpabilitat és, en la meva opinió, comú en qualsevol obituari i en sembla clar en les expressions generals de la bondat de qui està de cos present.

Però aquest sentiment de culpabilitat dona  entendre que aquell que se sent culpable ho és perquè entén que va actuar malament (inconsciències incloses) amb el difunt en determinada/es qüestions. Què culpabilitza al PP, el maltracta donat a la seva fundadora? Vol dir què sí hi havia consciència clara en el PP de que  feia malament les coses? I si és així, vol dir això que si C’s no hagués empès la defenestració, el PP no hagués fet res davant les irregularitats que des del món judicial  s’anaven posant en evidència? Son preguntes inquietants, les respostes de les quals s’amaguen en aquella ombra permanent de corrupció que envolta a tot el PP, preguntes que  hauríem de fer a tots aquells membres del partit que tot just abans d’ahir, sortint Rita dels jutjats, negaven la seva “presència”  perquè ja no era del PP. Em recorden les famoses negacions de San Pere que, segons diu la tradició, va estar plorant la resta dels seus dies. Però no serà el cas, perquè tinc la impressió que aquestes llàgrimes d’avui no son més que llàgrimes efímeres i no sé si, fins i tot, algunes d’aquestes llàgrimes amaguen algun somriure sorneguer pels silencis derivats... Dec de ser un mal pensat!


El nomenament de Millo comportava, segons pròpies declaracions de l’interessat, una modificació en el tarannà del PP envers Catalunya, “una mà estesa”. Precisament l’endemà de les declaracions de Millo en la seva presa de possessió del nou càrrec, s’aprovava el suplicatori perquè el Suprem investigués a Homs pels fets del 9N. Constatar-ho i prou, i preguntant-li al Sr. Millo si aquesta qüestió serà el referent permanent de la seva actuació. I si, a més, entén que una sessió del Parlamento en la que és dirimeix el futur polític d’algú, mitjançant un acte polític, com son polítics tots els actes de qualsevol Parlament, ha de permetre’s que sigui a porta tancada i en votació secreta. Senzillament per saber-ne  la seva opinió al respecta...

Però afegir, tot i que és sabut, que el PP, a través del seu ministre de Justícia que és qui mana sobre del fiscal general, va actuar mogut per l’estupor que li va causar que allò que  no havia de ser res més que un aplec, una berenar popular, un “botifarrèndum” segons l’ínclit Jiménez Losantos, es va convertir en una festa de reals valors democràtics, amb més de dos milions tres-centes mil persones anant a les urnes i sense més incidents, normalment ja inexistents en les manifestacions catalanes,  que els provocats per grups de l’extrema dreta que varen ser controlats pels propis votants presents en  el moment en el  col·legi electoral corresponent. Era, va ser, una bufetada en tota regla  a les dues galtes a tots aquells que se’n fotien del tarannà català, de la seva ciutadania i de la pròpia ordenació política catalana. La venjança els hi era obligada. S’havia de tallar el cap de la serp. L’arribada d’Homs al Parlamento donava l’oportunitat de reblar el clau. I així va anar. Aquest criteri de exhibició de múscul és sempre el que va al darrera de qualsevol manifestació política catalana: qualsevol manifestació democràtica catalana els hi fa mal perquè  els posa en evidència. De resposta no en poden donar-ne  una altra, perquè tampoc en saben cap més. És inherent al seu ADN.

J.  Vinyeta

24 de Novembre de 2016

dilluns, de novembre 21, 2016

413.- Millo, nou delegat de govern espanyol a Catalunya

413.-  Millo, nou delegat de govern espanyol a Catalunya.-

Enric  Millo ha estat nomenat  com a substitut de la  gèlida Delegada Llanos de Luna però de pèssim record per al menys gairebé 400 municipis i els seus  càrrecs electes de Catalunya. El nomenament de Millo respon  a la remodelació del Govern i càrrecs corresponents i que pretén donar un “aire” nou a la minoria parlamentària del PP. Personalment no crec que Millo representi res de nou. Però, com sempre i amb tothom, hem d’esperar, i no crec que haguem d’esperar gaire. Si hi ha mà estesa, com ha dit, hi haurà concreció política en diferent sentit a l’actual.

Però tot i la mà estesa hi ha alguna cosa  dels discurs del Sr. Millo que m’ha posat molt a l’expectativa i que em fa entendre, al menys des del punt de vista personal, que Millo serà “más de lo mismo”. Deixo de banda aquella explicació que ha fet de la “veritat” catalana  a tot Espanya que ha posat en solfa en el seu discurs, exaltant especialment la despesa econòmica, la divisió i l’increment de l’odi  que representa el Procés, qüestions que mai han deixat de ser el leitmotiv de la política del PP a Catalunya, quasi l’única asseveració del PP tan al Parlament Català com en el dia a dia del Govern de Madrid.  Tot  el discurs no deixa de  ser una proclama “antiindepe”. Concreta, per exemple, que de Girona hi ha una cosa que no li agrada i que és la quantitat d’estelades (em sembla recordar que les defineix com banderes  independentistes, potser perquè no sap que nosaltres en diem estelades...)  que hi ha per tota la província. Ja entenc que no li pugui agradar, però seria bo que ja que la Vicepresidenta diu que vindrà moltes vegades a Barcelona, seria bo, dic, que el Sr. Millo la passegés no solament per Girona si no per tot el País perquè la  Vicepresidenta captés que això de les estelades i  el dret a decidir conseqüent no és, com volen fer creure, cosa de quatre eixelebrats. És una llàstima que ho digui així de Girona perquè dona entendre que Girona és la província díscola. I és cert com ho demostren els resultats electorals especialment els municipals. Però el Sr. Millo, que ha presumit de  voler ser el Delegat de tots el catalans, no pot oblidar-se de la quantitat d’estelades que flamegen per tot el País, llevat de que també ell les desconegui.

Cal recordar que Millo va protagonitzar  “l’esparracada”[1] d’aquell document de cent folis que la Generalitat va publicar l’any passat titulat Crònica d’una ofensiva permanent[2].  Ho va fer-ho en públic perquè deia que tot el que contenia no era més que una incitació a l’odi i algunes maleses més. En qualsevol cas, no va ser més que una emprenyada autoritària que el posava en evidència davant de tothom  perquè el que hi diu aquesta Crónica no és res més el que el Govern Central anava fent per intentar posar Catalunya contra les cordes, exposat de forma clara i de difícil interpel·lació.  No és pas una cosa fàcil d’oblidar i, si no hi posa remei, va ser una manifestació clara del seu tarannà.

El cas és que, per una cosa o per l’altra, el que em sembla és que continuarem igual, tot i que ha transcendit, de la mini trobada entre Soraya i Puigdemont, que la  Vicepresidenta li va dir al nostre President que  aquells 46 greuges, recordem els presentats per Mas i la resta per Puigdemont (molts explicitats amb pels i senyals en aquella Crónica) ara  se’ls volen començar a  mirar, una confirmació més de la inexistència de la més mínima voluntat de fer alguna cosa que demostri que el Sr. Millo tenia tota la raó per estar emprenyat amb  aquella trencadissa. Ara hem de veure  aquella mà estesa fins on vol arribar. A mi em sembla que és una mà que ni tan sols arribarà a sortir de la màniga[3].


J.  Vinyeta
21 de Novembre de 2016



[1] http://www.naciodigital.cat/noticia/90165/enric/millo/estripa/memorial/greuges/govern
[3] Millo és Llicenciat en econòmiques per la Universitat de Barcelona i professor de la UPC. Va iniciar-se coma membre de CiU (Adscrit a Unió, va ser imputat i des-imputat després en el Cas Pallerols) i, en no encapçalar la llista per Girona a les eleccions autonòmiques del 2003, va deixar Unió i previ un intent, segons diu Puigcercós, d’aproximació a ERC que no va quallar, Millo va fer cap el PP.

dissabte, de novembre 19, 2016

412.- Coses que van passant

412.- Coses que van passant.-

A casa nostra, estem  pendents de l’aprovació dels pressupostos. A l’hora de la veritat no sabem amb precisió  quina serà l’actitud  de les CUP.  Però si sabem quina serà la resposta de Puigdemont  si els pressupostos no s’aproven. A partir d’aquesta premissa Quim Arrufat, que l’entenc  com “l’home fort” dins del grup diguem-ne directiu de les CUP actuals, em sembla que sap quins podien ser el resultats electorals d’unes CUP que no compten amb el mateix suport ciutadà electoral de fa dos anys, que podria aproximar-se a una residualització del seu grup polític i, per tant, entenc que tot i a contra cor, serà “prudent”.   També sembla que CsQP podria participar en aquests pressupostos, però ja sabem de les respostes alambicades  en tots els temes que Marta Ribes ara i  Herrera abans ens han donat davant de les situacions en que calen o han calgut concrecions,  sempre amb aquells:   sí, però no -  no – potser - però no és això –  si que és això altra – el que toca fer és... Ells (Coscubiela inclòs, tot i que sembla voler anar sempre per camins intransitables i dels que només ell en coneix  la ruta per sortir-nos-en...) i els Comuns poden anar-se “amagant” ara, darrera les excuses  de qualsevol “esquerra”, en la que potser s’hi podria incloure (dit en singular), la CUP més repatània,  que pretén allargar més el braç que la màniga  que l’envolta.  Però arribarà el moment en que hauran de decidir  i d’acceptar que perquè la màniga sigui com a mínim de l’allargada del braç  necessitem més del que ara tenim i que posar pals a les rodes, com varen fer les CUP l’any passat, no ha representat més que una pèrdua de temps malauradament sagnant per a molts. La consecució de l’Estat és prioritària. Després ja decidirem com volem que sigui (llegia que hi ha alguns que optarien per una República dins del Regne d’Espanya... Oximorón?). Dels errors, mal siguin dels altres, tots en podem aprendre... si ho volem. I repetir errors per actituds passives o actives d’alguna manera ja viscudes, no condueix a res més que entorpir els  avenços necessaris.

 A l’Estat, sestà donant la sensació de que Rajoy no té pressa. Aquelles urgències inajornables de les que ens parlava, sembla que ja no ho son d’urgents perquè, després de tres Consells de Ministres, no hi hagut cap mesura aprovada per resoldre alguna d’aquelles urgentíssimes qüestions . D’altra banda, la oposició en bloc ha donat a Rajoy i al PP un parell d’ensopegades parlamentàries: la paralització de la Llei d’Educació i la no aprovació del nomenament de Fernàndez Diaz com a president de la Comissió d’Exteriors i, immediatament després, la no aprovació del mateix exministre pel càrrec de President de Tribunal de Comptes. El PSOE es va afegir a la resta de la oposició després de vacil·lacions i dubtes en el segon dels temes, però finalment tots dos assumptes varen anar endavant. Pel que s’ha sabut, el cabreig del PP amb el PSOE ha estat espectacular i això només vol dir que els Rajoyboys no han entès quina és la seva situació minoritària i que, a més, no tenen les més mínimes ganes de que siguin tals com son. Ha quedat clar que amb la oposició fent pinya, Rajoy potser haurà d’anar posant ciris a tots els sants i qui sap si haurà de demanar consell permanent al Marcelo, ara que l’angelet tindrà menys feina amb el seu protegit exministre. Malauradament, una flor (o  dues, com és el cas), no fa estiu, i els pressupostos son a la cantonada. PSOE i PNB decidiran...

La que difícilment  quedarà clara és la posició general del PSOE. Ja no es tracta d’assenyalar les incongruències paleses com és la de donar el govern a Rajoy i, immediatament, votar sí al suplicatori per l’enjudiciament d’Homs, per cert amb l’aquiescència plena del PSC. Els díscols  d’aquella sessió famosa van sent castigats i el PSC perd inclús la  presència de Meritxell Batet en la direcció del Grup Parlamentari. I, pel que sembla, aquest mateix grup parlamentari va perdent  atribucions de les que se’n va apropiant el Sr. Fernández[1]. La divisió interna del partit no sembla que tingui  aturador. A la Conferència que va donar a Sevilla, Felipe[2] no surt en defensa explícita de Susana ans el contrari i, pel que diuen, les cares dels assistents (l’elit socialista andalusa en pes, inclosos Griñan i Chaves), a la sortida de la Conferència eren tot un poema.  Van creixent les demandes  per la realització ràpida del Congrés que ha de celebrar-se sí o sí. L’ombra de Sánchez encara és allargada i va quallant la separació entre militància i la direcció del Partit. Però Rajoy, que no voldrà gaires rebolcades més al Parlament, pot ja estar preparant unes eleccions pel proper més de Juny.  El PSOE haig d’entendre que ho sap, però també sap que, hores d’ara, no té ni programa (qüestió menor perquè passades les eleccions els programes son paper mullat) ni candidat. Tampoc  Congrés a la vista i entén que quan més s’apropi al PP, té menys risc d’eleccions..., tot i estar sota l’ombra de Rajoy i  del PP permanentment. Tot plegat, mala peça al teler...


J.  Vinyeta
18 de Novembre de 2016


[1] Sembla que el portaveu Hernando anava repetint que el PSOE no s’oposaria al nomenament de Fernández Diaz, fins que  va rebre la trucada de Javier Fernández “ordenant-li” el canvi de vot
[2]  http://www.publico.es/politica/psoe-andaluz-teme-gonzalez-busque.html

dimarts, de novembre 15, 2016

411.- Comentaris (13 N, Margallo, Trump i Europa)

411.-  Comentaris  (13 N, Margallo, Trump i Europa).-

80.000 persones segons la Guardia Urbana varen omplir l’Avinguda de María Cristina i la Plaça Espanya. No era un dia assenyalat del calendari o una jornada històrica a commemorar. Però era un dia en que l’Ònium, l’ANC i l’AMI i les associacions paral·leles  varen dir a la societat civil que aquells més de quatre-cents imputats per la justícia espanyola membres  de gairebé el cinquanta per cent dels Ajuntaments de Catalunya, no podien sentir-se sols. I la resposta hi va ser. Més de 170 autocars amb gent d’arreu del país (sense “bocates” de mortadel·la i pagant-se el trajecte, com sempre) varen fer cap María Cristina. El “soufflé” no decau, al contrari, i queda clar que és ben alt i inflat: en molt pocs dies per la organització de l’acte, la resposta ha estat manifestament exitosa.

La societat civil d’aquest País els hi diu als polítics i associacions que ella, la societat civil, farà la seva feina i que, per a fer-la, només els hi caldrà aixecar el dit i demanar-li tantes quantes vegades sigui necessari. I que amb aquest acte, aquest 13N, inaugura el cicle en el que no caldrà esperar a dates assenyalades per sortir al carrer  (sempre he dit que amb una societat civil disciplinada, pacífica i conscienciada com aquesta, es poden fer grans coses). Però al mateix temps està dient que la direcció política de tot plegat ho ha de ser de forma unitària, tant unitària com ho era la composició del escenari des del que es varen fer els parlaments, perquè també té clar, aquesta societat  civil, que si no és així difícilment ens en sortirem i que també està disposada a empènyer en aquest sentit tant com sigui necessari (la idea de la divisió d’aquesta societat ha estat sempre en l’ideari del PP i afins). PDECat, ERC, les CUP, i la resta del 80 % del País (PSC i CSQP i ciutadans no afiliats  però  pro referèndum, que també hi son),  que tenen  la seva representativitat en tot l’Hemicicle del Parlament, han de fer esforços per aquesta unitat necessària: el País que els vota i els hi paga el sou, diu que han de recollir aquesta voluntat popular i fer-se-la seva. Els hi diu que les banderes partidistes han de quedar momentàniament arraconades fins les eleccions posteriors en que  decidirem com voldrem el País en que ens tocarà viure, perquè  és evident que primer hem de fer-lo, aquest País. Queda clar que, en qualsevol cas, no depèn tot plegat de la societat civil.

El dia ens acompanya amb unes manifestacions de l’exministre Margallo que tot i venir de qui venen, no ha estat fàcil trobar-ne ressò en la premsa diària. Diu, sense embuts, que la actuació de la Vicepresidenta Soraya[1], amb els recursos jurídics permanents, no ha fet més que judicialitzar la política. Ja ho sabíem, però que ho digui Margallo, mal sigui perquè Rajoy ha prescindit d’ell, té la seva gràcia. La caverna (13 TV, 14/11) considera Margallo un “bon demòcrata cristià i,  com a tal, un conspirador...” Només faltaria...!

L’elecció de Trump als USA ha estat un vendaval.  Les protestes de ciutadans americans als resultats de l’elecció, poden emmascarar un triomf que a molts no ens grada i inclús ens espanta. Però la tradició democràtica dels USA avala i legitima un resultat electoral que ni a la pròpia Clinton se li ocorre qüestionar[2]. I hem d’esperar fets concrets perquè Paul Ryan, republicà i Portaveu  avui de la  Cambra de Representants (càrrec equivalent a  la Presidència de la Cambra) i que ha qüestionat durament la campanya de Trump, li ha dit a Trump que per governar ha de comptar amb les Cambres. I cal recordar que els  membres dels grups  representants (tant demòcrates com republicans) no mantenen disciplina de vot, tot i que una majoria afí al President  electa facilita les coses. Hem d’esperar, tot i que sense optimismes.

Europa té por. Els USA han intervingut  en les guerres del segle XX diguem-ne que alliberant Europa. Això és molt clar en el cas de la segona guerra mundial. La intervenció americana en la guerra del Balcans de no fa tants anys, també va ser decisiva i en la que una  OTAN inoperant  va necessitar del lideratge del USA per a decidir la fi de Milossevic. Sembla que  ara entén que amb Trump es pot acabar aquesta “protecció”  americana i que l’OTAN pot quedar en paper mullat. Europa té por de quedar-se sola i això no agrada massa, per a no dir que gens.

Té molts problemes derivats, en la meva opinió, del fracàs que ha anat conreant la social democràcia europea des de la segona meitat del segle passat, “adaptant-se” a l'esdeveniment del neoliberalisme i perdent en conseqüència aquell toc per reformar els estats i d’enfrontament amb el capitalisme per redistribuir els bens socials. Sembla que arriba el moment en que Europa haurà d’enfrontar-se amb els seus propis fantasmes que la desídia política bàsicament ha deixat aixecar pels més de 15.000 lobbistes que es mouen per Brussel·les i per la inacció militar en els conflictes actuals. La no intervenció en tot plegat ha sumit la política  Europea en una espècie de tercera edat dolsa i despreocupada. 

L’acord comercial amb Canadà va tenir un primer avís que va estar a punt de fer-lo trontollar,  el famós TTPI,  ara bloquejat i sense garanties d’èxit (la qual cosa potser hem de celebrar donat el secretisme que l’envoltava i que ens feia témer el pitjor), el Brexit,  l’OTAN en entredit, i ara Trump en el per què de tot plegat... Tot això no fa més que posar en evidència la crisi profunda en que s’ha situat una Europa  sense  autoestima  que fa que els seus ciutadans, que no viuen precisament  en una tercera edat dolsa i despreocupada com semblen pensar des de Brussel·les,  estiguin pensant que potser sense aquesta Europa de mercaders o fora d’ella, aniríem millor. De que això sigui així, no en tenim precisament la culpa el ciutadans, que quedi clar.

J.  Vinyeta
15 de Novembre de 2016



[1]Phttps://elcomunista.net/2016/11/14/garcia-margallo-cuestiona-politica-de-rajoy-hacia-cataluna/ ‘La vía de aplicar la norma y llevar todas las cuestiones a los tribunales es judicializar la vida política y eso nos lleva a un choque de trenes, a un conflicto, y eso es lo que hay que evitar’
[2] Germà Capdevila preguntava a la seva columna de El Punt Avui: Quants Estats democràtics poden presumir de quasi 250 anys de democràcia i sense cap “ensurt” durant aquests temps?

dijous, de novembre 10, 2016

410.- Comentaris (Trump, TC)

410.-  Comentaris (Trump, TC).-

La revista El  Temps del 27 de Setembre passat  (nº 1685)[1]  publicava una entrevista al President del Parlament Europeu   Martin  Schulz,  i a la pregunta sobre un hipotètic triomf d’un populista com D. Trump en les eleccions USA, Schulz hi  respon així:

“Trump no és només un problema per la UE, sinó per al món sencer. Quan a la Casa Blanca  hi acaba arribant un home que presumeix de no tenir-ne ni idea i que diu que el coneixement especialitzat és una ximpleria de les elits, és que s’ha arribat a un punt  crític. Si és el cas, tindrem un home clarament irresponsable  en un càrrec que requereix un grau elevadíssim de responsabilitat. La meva preocupació és que pot inspirar imitadors, també a Europa. Per això espero que guanyi Hilary Clinton”

És un mostra de la por que ja anava causant allò que molts consideraven una bogeria.   Però finalment Trump ha arribat a la Casa Blanca. I aquella  por ara s’ha confirmat en els titulars de la premsa occidental. Es fa difícil  confiar en algú que ha dit, sense embuts, que l’energia derivada del carbó és una energia neta, que creu en el  fracking i que ha dit que això del escalfament i el canvi climàtic és un invent que perjudica les empreses... La futura actuació internacional  és també una incògnita, però cal recordar que, com ha dit, Brussel·les és un forat del infern i la OTAN és una estafa. Així les coses, i pensant en allò de que una cosa és receptar i l’altra és prendre, no queda més remei que esperar esdeveniments. Però els auguris no son massa afalagadors tot i el discurs del guanyador, immediatament després de saber la victòria electoral, en el que es mostrava molt conciliador.

La recuperació econòmica – financera dels USA en mans d’Obama, ha estat un fet. Però com sol passar en aquests casos, els avenços econòmics, i més en un món terriblement globalitzat, han anat deixant a molta gent, molts, segur que a massa gent, a la cuneta (només mirant aquí a casa nostra ja  tenim exemples ben vius de tot plegat). Aquests diguem-ne desheretats i bona part  dels americans potser han vist en H. Clinton la representació viva de tot aquest món financer global, sense entranyes i  esclau del ratio de beneficis empresarials i, com està passant a bona part del món occidental, han volgut trencar la ratxa i donar un  punt clar d’inflexió a la corba social que continuava tirant cap amunt. Les eleccions presidencials semblen el moment oportú per la inflexió, castigant el sistema a través del seu representant, Clinton.  El problema radica en que per la peremptòria necessitat de sortir de la cuneta i trencar l’estatus del moment, es va a buscar  Trump  perquè  és qui s’enfronta a Clinton: sembla que s’hagi votat en contra de i no a favor de. I així Trump arriba a la Casa Blanca. La victòria ha estat inapel·lable tot i que en número de vots guanya Clinton per uns 100.000 vots més. Però el sistema electoral americà ha propiciat una victòria ampla de Trump. En aquest punt, res a dir.

 La realitat és la que és i és ara ja incontrovertible amb l’agreujant, en aquest cas, de les majories que els republicans han obtingut tant al Congrés com en el Senat, el que permet a Trump una governabilitat francament còmoda. La resposta a tots aquests dubtes la tindrem a partir del proper 10 de Gener, dia en que Trump prendrà les regnes del país més poderós del món. Les decisions que prengui ens poden afectar i molt. Per si de cas, que Déu ens agafi confessats...

Però aquí a casa nostra hi ha un tema que em sembla molt preocupant: el Tribunal Constitucional a acceptat portar a terme l’opció executora de les resolucions  del propi tribunal i podrà d’acord amb la Llei, avalada pel propi TC,  inhabilitar - suspendre directament càrrecs o funcionaris públics desobedients de les seves resolucions: el TC s’ha convertit en un tribunal normal que fa executar les pròpies sentències. És una mesura excepcional dins de l’aparell jurídic de l’Estat i molts  dels que hi entenen afirmen, a més,  que és una mesura anticonstitucional. Però deixem que d’això se’n ocupin aquests  que hi entenen. Personalment m’assalta un dubte  gros. Imaginem que el TC resol inhabilitar o suspendre  un polític o funcionari i executa la sentència. Donat que aquest polític o funcionari pot considerar-la, la suspensió, un greuge comparatiu greu, pot decidir i decideix recórrer al Dret Constitucional d’Empara per aquesta qüestió,  Dret que haurà de portar-se davant del  propi TC. La qüestió està en que aquest dret constitucional, el Dret d’Empara, i la resolució del cas, estarà  en mans del TC. I la pregunta que ve al darrera és la següent: com es podrà resoldre el tema si el TC és jutge i part al mateix temps?. Si algú sap la resposta, que me la faci arribar.

J.  Vinyeta
10 d’Octubre de 2016 



[1] La entrevista va ser publicada originàriament per la revista alemanya Der Spiegel, però no ens diu en quina data.

diumenge, de novembre 06, 2016

409.- Comentaris (Rajoy, Zoidi, Mossos, Sixena)

409.-  Comentaris (Rajoy, Zoidi, Mossos, Sixena).-

Rajoy ja ha format govern. I no hi ha novetats o sorpreses. És  més del mateix  però donant més pes al partit amb la incorporació de Cospedal al Govern. La brigada Aranzadi pert la portaveu del Govern però guanya el Ministeri d’Administracions Públiques: Soraya es converteix en la interlocutora oficial amb Catalunya i ja sabem com ens tractava tot i que, segons diu l’ara portaveu del Govern, Rajoy ha donat instruccions als seus ministres de dialogar, pactar... En aquest aspecte, em ve ara a la memòria una anècdota personal, però referenciable en aquest aspecte. És la següent:  l’empresa en la que jo treballava patia constantment les deficiències de subministrament elèctric que ens donava una determinada companyia elèctrica. Les aturades  per manca de fluid sovintejaven  amb les conseqüents aturades automàtiques de les instal·lacions per la caiguda de tensió i  a les que s’hi ocasionaven danys molt greus.  Les nostres queixes no varen ser ateses  mai. En el moment de la liberalització elèctrica es varen personar a l’empresa els directius de la Cia. Elèctrica per assegurar-nos que a partir d’aquell moment, les coses aniríem millor, que serien “bons xicots” i que es posaven a disposició per a les correccions pertinents. Els hi vaig dir que no ho creia possible, que després d’haver fotut el que els hi rotava durant tota la vida (des de la fundació de la nostra empresa) considerava que amb una suposada vareta màgica inexistent era impossible que tot funcionés, senzillament, de forma correcta. Van jurar i perjurar, però les coses varen continuar igual. Tant igual que vàrem  acabant instal·lant uns grups electrògens per poder tenir un subministrament elèctric constant i regular. Rajoy els hi diu als ministres que han de dialogar i pactar. Algú s’ho creu? Recordem allò de l’escorpí i la granota o aquella dita catalana de que en el pot petit hi ha la bona confitura, però també s’hi sol guardar el verí...

El nou Ministre de l’Interior s’ha estrenat amb la detenció del que era el suposat cap etarra Mikel Irastorza. Resulta evident, una vegada més, que el Govern no vol la pau si no la victòria, coses que poden semblar el mateix però que son coses diferents. Antoni Batista, gran coneixedor del País Basc, fa un breu però bon anàlisi del succeït, en el diari Ara[1].

L’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, ha estat detinguda i portada als jutjats pels Mossos d’Esquadra. Llanos de Luna, el PP i les organitzacions i partits polítics ultres son qui  activen les denúncies davant dels jutjats i aquests  actuen. Sabem també que hi ha més de quatre-cents càrrecs electes denunciats – imputats, sabem que això no acabarà aquí, sabem que els Mossos hauran d’actuar com a ho han fet a Berga perquè son policia judicial de Catalunya i sabem que el cos no és una Policia Autonòmica independent. I això anirà passant així.  L’11 de gener de 1984 es va presentar la primera promoció de Mossos que, en successives promocions, han anant arribant als milers que ara conformen el Cos. El Mossos han gaudit  des de sempre d’una mancança específica: no és la Policia de Catalunya  en el sentit més ampli; son la policia judicial de l’Estat a Catalunya, que son coses diferents. Aquest ha estat un tema pendent que la Generalitat ha estat incapaç d’arreglar. Miquel Sellarés, que va ser qui els va posar en marxa, sempre has mantingut que aquesta era una situació que calia arreglar. Però també és ben cert que cap del governs des d’aquell 1984, ha estat capaç de fer-ho. És per això que els Mossos van anar a buscar a l’alcaldessa de Berga i que, en el suposat que algú d’aquí els hi manés no fer-ho, el Mossos, avui per avui, deuen obediència als jutges encara que el hi facin fer coses que a molts no agraden. Les CUP han posat a la picota al Conseller  Jané. Però, en aquest aspecte, a qui s’ha de demanar responsabilitats, i no pels afers de Berga que en son una conseqüència, és a la Generalitat per no haver solucionat un problema que cueja  des del any 1984 i amb moments de clara confluència del Govern català i el Govern de  Madrid. Deixadesa,  negligència, irresponsabilitat? No sé quin és el mot més escaient. Però és aquest un greu  problema, real, que pot mostrar-se amb molta cruesa en el moment de la “desconnexió”. I ara, des de Madrid, no voldran ni sentir  parlar de solucionar-lo: la Policia Catalana és seva.

Les  pintures de Sixena estan a l‘ordre de dia. El Govern d’Aragó i un dels Jutjats d’Osca (em sembla que Sixena i Lleida van per vies diferents) s’ha entestat en que les pintures de Sixena que estan al MNAC siguin retornades al seu lloc d’origen. Em sembla que no cal discutir perquè, si el sentit comú no impera, cosa extremadament difícil en un contenciós, com és el cas, complertament polititzat en el fons i les formes, les pintures seran donades, des del punt de vista al menys judicial, al lloc d’origen. Per tant, donats els informes tècnics corresponents i unànimes  en el sentit de no bellugar-les d’on son, entenc que només hi ha una solució: diguem que “amigablement” es donen les claus del MNAC a la jutgessa i que aquesta  les doni   als qui assumeixin la responsabilitat del desmuntatge i trasllat. D’aquí ningú se’n farà responsable i tot i que amb un dolor extrem al cor, deixarem que se les emportin: si ho fan bé, ja les anirem a veure a Sixena. Si no, que n’assumeixin les conseqüències davant del món de l’Art, com a jutge final,  del poble aragonès i del poble català (que no podrà evitar un dolorós somriure sorneguer...) si, com sembla avenir, les destrossen. Tanmateix, si ho fan així hi haurà un flagrant trencament del ideari polític de les essències del franquisme més ortodox. Aquesta vegada serà mejor rota que roja... Ai, ai, ai...! En massa  ocasions en aquesta pobra, trista, bruta, dissortada pàtria... hem d’estar pendents dels que ens volen fer anar per un cantó i dels contraris. Això sí:  ambdós amb el mateix objectiu...

Per cert, donada la fixació del Govern Aragonés en el retorn del que entenen com a propi, m’agradaria que aquesta mateixa fixació la tinguessin en totes les peces que entenen com a seves i que volten pel món. Segur que les tenen controlades. Però també és segur que no tenen pebrotets per a reclamar-les de cap manera i menys amb la virulència amb que ens reclamen les que tenim aquí. Ja no parlo de les que hi ha als EEUU. Senzillament, no tenen collons  ni per a reclamar les que hi ha al Prado, a Madrid. Ni a la resta de l’Estat Espanyol que son moltes, mostra clara de la politització de l’assumpte.

J.  Vinyeta
6 d’Octubre de 2016






[1] http://www.ara.cat/politica/propaganda-Del-numero_0_1682231899.html

dimecres, de novembre 02, 2016

408.- De la investidura de Rajoy

408.- De la investidura de Rajoy.-

El PSOE s’ha venut l'ànima al diable a canvi de no anar a unes terceres eleccions que, segons enquestes, haurien estat  nefandes el partit. Però aquesta mateixa debilitat s’ha convertit en la millor basa pel joc de Rajoy: ha dit, i sense immutar-se, que no es bellugarà un mil·límetre del seu programa i que en cap cas permetrà que es desmunti el que ha realitzat. La commedia è finita...![1] Rajoy ens ho va deixar clar en el discurs de  dissabte, que entenc com un discurs terrorífic: s’ha acabat  la comèdia i  ara comença el drama.

Rajoy té  a les seves mans convocar eleccions, com  tots els caps de Govern del món democràtic, en el moment que entengui més convenient i propiciatori als seus interessos. És un privilegi inherent al càrrec. Però té ben clar que, per molt que ho vulgui ell, que és tant constitucionalista i precisament per raó constitucional, no podrà convocar eleccions, per a molt que ho desitgi, fins al més de Maig vinent per a celebrar-les el Juny següent. Queden per tant sis mesos en els que el PSOE podrà carregar piles abans del congrés (que retardarà tant com pugui  a fi de que Sánchez quedi el més lluny possible...), i fer l’oposició, tant pregonada pel portaveu del seu grup parlamentari, sense el risc immediat d’enfrontar-se a una contesa electoral perillosa.  Serà en aquests sis mesos en el que el PSOE haurà de  mostrar als militants, votants, simpatitzants i a la ciutadania en general, quin és el real tarannà: submissió o oposició. I si és oposició, en quin grau. La pedra de toc seran els  pressupostos a  aprovar pel 2017. I Rajoy sap, perfectament que  o hi ha pressupostos o  hi ha eleccions generals el Juny que ve. I el PSOE, què  triarà...?

En la sessió d’investidura, els Iceta boys i vuit diputats més del PSOE (quinze, tots plegats) varen votar No, a Rajoy. Uns pocs diputats més es varen abstenir por imperativo. Varen  ser gestos simbòlics però suficients per mostrar la cara més trista d’aquest PSOE condemnat al que pot ser un ostracisme històric. El PSC, Iceta, sap que una votació favorable a Rajoy, mal sigui amb una abstenció, posaria en perill la pròpia existència del partit a Catalunya, partit que començaria a convertir-se en residual. Però no em deixa de ser sospitós que un parell o tres dies abans de la votació,  el PSC tregui del seu programari a aprovar en el proper congrés, allò que coneixíem com a via canadenca. És adir, renuncia a apostar per un referèndum a Catalunya, si la idea federal no progressava, encara que aquest estigui acordat amb el govern Central (era la anomenada “via canadenca”). No serà aquest el preu acordat amb el PSOE per poder votar No? No em sorprendria. El PSC sempre ha estat un mestre en saber nadar i guardar la roba. En quan a les conseqüències per els  díscols, el PSOE, si els  expulsa, perdrà quinze escon que necessita com l’aire que respira. Si no ho fa, es pot repetir la mateixa situació de dissabte passat en altres circumstàncies compromeses. Ells decidiran.

Les grans figures de la sessió d’investidura varen ser  Rufiàn (com sempre...) i el  diputat de Bildu,  Oskar  Matute. Rufian, com sempre, va fent preguntes que per banda dels increpats son impossibles de contestar sense que es fotin  trets, com a mínim,  als peus, i va retratar la realitat “psoeista” amb un a cruesa dolorosa. Matute es va dedicar a fer història de les vegades en que el PSOE havia dit blanc i va ser negre, ratificant la seguretat i confiança en la paraula del PSOE, perquè  sabem amb seguretat que no la compliran.

La sessió na va donar per gaire més, potser exceptuant el fet de que Rajoy mostrava més interès en debatre amb  Iglésias que amb Hernando (PSOE): ja se sap que, en llenguatge del PP, l’enemic ha d’estar derrotat i humiliat. I la millor manera és ignorar al PSOE.

Previ a la sessió, Sánchez va presentar la renúncia a la seva Acta  de Diputat i deixar clar que es presentarà  al Congrés que el PSOE ha de celebrar per a liderar el Partit.. Però amb el retard d’uns i sense un altaveu com el que era el Parlamento l’altra, ningú es capaç d’afirmar que la voluntat de Sánchez sigui realitzable. En el moment en que hi hagi visos de realitat d’aquesta voluntat, la tempesta mediàtica es tornarà a destapar. Segons com vagin les coses en aquell moment, no hi podrem  faltar els catalans i el Procés  com a responsables d’un nou desastre del PSOE. Però tot i sent-hi i sent-ne responsables com ha estat en aquesta ocasió, s’estimaran la destrucció abans del reconeixement de la nostra influència.  Així els hi va.

Ara ens queda esperar a dijous proper, dia en que Rajoy farà la presentació del nou Govern

J.  Vinyeta
1 de Novembre de 2016



[1] És la frase amb la que finalitza l’òpera de Leoncavallo  I Pagliacci. Tot aquell patir dels personatges, especialment d’Arlequí i els malaurat Colombina i el seu amant, tota aquella tragèdia, queda conclosa en amb  aquest La commedia è finita...!: és l’expressió que fa bona aquella idea del verisme operístic,  però que ens  deixa, tot seguit,  el drama que comença en aquest mateix moment per els que han viscut la tragèdia i han de sobreviure amb el cor eternament encongit. A nosaltres que hem, sobreviscut,  Rajoy també ens ho ha dit...