415.-
Fidel ha mort.-
Avui s’ha anunciat
la mort de Fidel Castro, el Comandante que va treure
Cuba de l’infern de la dictadura capitalista per portar-la a l’infern e
la dictadura marxista pura i dura. La sortida de les mans del dictador i tirà Fulgencio
Batista era la necessitat i urgència del poble cubà. Fidel i els seus varen
disposar-se a fer-ho baixant de Sierra Maestra, alliberant allò que era conegut com a “prostíbul dels USA” perquè es pogués tornar
anomenar i parlar de Cuba. Des de l’Havana fins Santiago. El que ve després és
una història de desencontres que comencem amb les expropiacions de les
multinacionals americanes, incloses les plantacions de canya de sucre i la
nacionalització de les propietats privades que, per la causa que fos, no es
varen incorporar lliurament a les col·lectivitzacions que s’anaven portant a
terme. Davant de la manca d’acord entre USA – Fidel en el tema de les
nacionalitzacions, USA deixa de comprar el sucre cubà i inicia l’embarg de
petroli. El famós i desastrós desembarcament controlat per la CIA a la Bahía de Cochinos, marca el
definitiu desencontre i l’URSS de
Bresniev i Krouschev se n'aprofiten. Després arribarà el tema dels míssils i
finalment un retorn de Cuba, bloquejada comercialment i amb la caiguda del mur, a l’autocràcia.
Entre tot això,
Fidel imposa una revolució que els esdeveniments posteriors demostren que no va
ser globalment acceptada: exiliats, fugides de “balseros”, oposició interna amb
els presoners polítics conseqüents, afusellaments televisats, els afusellaments del general Ochoa i del
coronel De la Guardia en un fosc assumpte de tràfic de drogues etc, demostraven
que aquella revolució que avançava nítidament en aspectes com la medecina i l’alfabetització,
havia deixat de ser la dictadura que ja era, per a convertir-se en una
autèntica tirania. Fidel imposa una revolució socialista (que el propi Fidel
reconeix com a marxista) com totes aquelles a les que la història ens ha
mostrat que no s’hi pot arribar sense
llibertats. La traca final, ja amb un Fidel que ha iniciat un declivi sense
retorn, arriba l’Abril de 2003 afusellant tres xicots que volien sortir de
l’Illa segrestant un vaixell. Ho fa amb un judici sumaríssim que a nosaltres, aquí, en recorda aquells judicis
franquistes amb sentències ja controlades i cantades d’antuvi. És l’inici de la
fi del castrisme fidelista. Tal és l’esverament que aquest fet comporta que patums
de la ideologia marxista com Saramago, aquell que va dir que abans
renunciaria al Premi Nobel que a la ideologia, es veu en la necessitat de
contestar a Fidel amb el que sempre he pensat que podria ser l’epitafi
castrista, al que em sembla obligat
fer-ne referència i copiar-lo en tota la seva integritat. Titulat
Hasta aquí he llegado[1],
diu així:
Hasta aquí he llegado.
Desde ahora en adelante Cuba seguirá su camino, yo me quedo. Disentir es un
derecho que se encuentra y se encontrará inscrito con tinta invisible en todas
las declaraciones de derechos humanos pasadas, presentes y futuras. Disentir es
un acto irrenunciable de conciencia. Puede que disentir conduzca a la traición,
pero eso siempre tiene que ser demostrado con pruebas irrefutables. No creo que
se haya actuado sin dejar lugar a dudas en el juicio reciente de donde salieron
condenados a penas desproporcionadas los cubanos disidentes. Y no se entiende
que si hubo conspiración no haya sido expulsado ya el encargado de la Sección
de Intereses de EE UU en La Habana, la otra parte de la conspiración. Ahora
llegan los fusilamientos. Secuestrar un barco o un avión es crimen severamente
punible en cualquier país del mundo, pero no se condena a muerte a los
secuestradores, sobre todo teniendo en cuenta que no hubo víctimas. Cuba no ha
ganado ninguna heroica batalla fusilando a esos tres hombres, pero sí ha
perdido mi confianza, ha dañado mis esperanzas, ha defraudado mis ilusiones.
Hasta aquí he llegado.
A tots en va
resultar evident que no de tot en tenien la culpa els americans: Fidel es va
guanyar al desconfiança de molts dels que encara hi confiaven[2] i va
deixar clar que abandonar la revolució era
alta traïció... Els morts i
represàliats son encara a la memòria, no
ja dels exiliats a Florida, sempre a
punt per posar per davant determinats interessos particulars, si no en la
pròpia Associació Cubana dels Drets Humans, molts membres de la qual son
ex-presidiaris polítics represàliats pel
règim castrista.
A Sud América hi ha
altres exemples clars d’imposicions similars que acaben en desastre o encara continuen per anar-hi a parar: son
dictadures convertides en tiranies, pura i simplement això. Ahir, totes les TVs varen estar parlant de la mort de Fidel. En una d’elles algú deia que des del punt de vista històric només
es podia parlar de dos cassos en que un inici revolucionari no hagués acabat en dictadura: citava els
casos de Mandela a Sud África i de José Mujica, antic Pontonero uruguaià a l’Uruguai.
No sé si son les úniques però si sé que varen acabar bé. Els que vàrem viure la
dictadura de Franco recordem les referencies
constants al “complot judeo-maçònic”
i al “comunisme internacional”, un
règim que va continuar matant fins pocs dies abans de la mort del dictador que,
en el seu últim discurs a la Plaza d’Oriente, a Madrid, hi feia referències
clares[3]. Però,
és clar, no sempre tot, repeteixo, és culpa dels enemics externs. Afusellar, és
una decisió del que té el poder i mana. I de ningú més. I per poder-ho fer, en
massa casos, el manar només depèn d’una sola persona a la que anomenem, com a
mínim, dictador, eufemisme que amaga el nom d’un tirà.
La gran pregunta
que ens ve ara no té, de moment resposta i és: ¿què farà Cuba sense Fidel...?
J. Vinyeta
26 - 27 de
Novembre de 2016
P.S.: La BBCMundo
te un complert reportatge sobre Fidel a http://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/11/140624_fidel_castro_fracasos_revolucion_ob_lf Es tracta d’anar-lo seguint en els
fiferents apartats que s’hi poden consultar.
[1] http://elpais.com/diario/2003/04/14/internacional/1050271222_850215.html
[2] A la xarxa hi ha respostes
similars, però tampoc he estat capaç de definir la “procedència” ideológica de les mateixes, cosa que no deixa dubptes en
el cas de Saramago.
[3] “...Todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase
política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social,
que si a nosotros nos honra, a ellos les envilece...” http://penserenespagnol.blogspot.com.es/2012/04/ultimo-discurso-de-francisco-franco.html
