130.- E T A

130.- E T A

Penso que la millor notícia ens va arribar a mitjans de la setmana passada: ETA renuncia definitivament a la lluita armada. És per a celebrar-ho. Tots els líders polítics han fet la seva particular interpretació del comunicat etarra (entenc que la del President del Govern i la del Cap de la Oposició, convenientment pactades) i, llevat d’aquells als que sembla que, amb aquest final, se’ls hi acaba una raó per a la seva existència, tothom entén, amb la prudència necessària, que la notícia és històrica.

En la meva opinió, optar per la via política per a la solució del conflicte (que és el que pot deduir-se de la declaració etarra) no és equivalen a haver arribat al punt i final del mateix conflicte. Com sempre ha passat en situacions similars (i la més propera ha estat la d’Irlanda del Nord) el que queda per solucionar és allò que, tant a la Conferència Internacional d’uns dies abans a Sant Sebastià, com en el propi comunicat, s’ha definit com a les conseqüències del conflicte. I aquestes “conseqüències” no son, precisament fàcils d’empassar: presos, exiliats i la seva integració social posterior, la difícil pau social i convivència entre les parts en general i entre sectors familiars concrets, etc..., son qüestions que en cap cas es resoldran amb la celeritat que molts desitjaríem (només cal parar atenció en que, després de més de 70 anys de finalitzada la nostra guerra civil, encara avui hi ha ferides per tancar...)

Però analitzant el present, entenc que hem de ressaltar algunes de les coses que, de moment, ens han portat fins aquí. És evident que la “solució” que representa el comunicat etarra ha estat treballat, amb cuina prèvia. La Comissió de Sant Sebastià no es reuneix i emet un comunicat, immediatament admès per l’esquerra abertzale primer i, molt poques hores després, per ETA, sense saber un bon final de la seva gestió. També em resulta evident que aquesta reunió a Donosti no s’hagués pogut dur a terme sense l’explicita autorització del Govern Central i, en conseqüència, donat el període electoral en que ens trobem, sense el coneixement i aquiescència del PP. Entenc que els comunicats emesos pel President i els dos candidats dels partits principals, no responen a una improvisació. Son comunicats estudiats i això només és possible si hi ha un coneixement i una aquiescència previs dels esdeveniments que hauran de succeir, com així van ser.

Dit això, el que també em sembla clar és que el propi Govern no pretén, durant aquest període electoral, ficar-se en el terreny lliscós que representaria qualsevol intent de protagonisme post comunicat que, em sembla clar, pertany al Govern que surti del 20 de Novembre i que, agradi o no, haurà de negociar i pactar el que hagi de negociar i pactar (allò de les conseqüències del conflicte). I així les coses, si el Govern queda, com és previsible en mans del PP, serà el Sr. Rajoy qui s’haurà d’arremangar. I aquí hi tinc alguns dubtes. Penso que el Sr. Rajoy voldrà que la Història el consideri com a artífex de la pau i, en conseqüència, protagonista dels moments que haurà de viure. Per tant no l’imagino posant pals a les rodes de forma permanent, mentre duri el seu mandat. Però ¿com s’ho farà per tirar endavant un procés complicat, difícil i llarg amb la oposició permanent dels que, al menys fins ara, han manifestat una absoluta oposició a qualsevol concessió, diàleg o apropament als que ara han renunciat a la violència? ¿Sabran estar a l’alçada els mitjans informatius afins, i fins ara turiferaris, ensinistrats per la FAES? ¿Serà capaç el sector més ultra del Partit Popular, inclòs el Sr. Aznar, d’empassar-se els gripaus amb els que han enverinat la convivència a l’Estat? ¿O no? ¿Atiarà, aquest entorn, a les Associacions de Víctimes, en general tan ben disposades a la manipulació des del PP, en contra del més mínim moviment d’obertura de diàleg? És tot aquest entorn en que es belluga el Partit Popular el que, en la meva opinió, pot influir negativament en l’actitud del proper president, de per sí greu si ho és el Sr. Rajoy, que és el candidat de tot d’aquest sector. Però, ¿oi que ens podem imaginar com actuarà aquest entorn en el cas en que la presidència, per la raó que fos, caigués en mans del Sr. Rubalcaba...?

És ben cert que les Lleis han de complir-se, però també ho és que aquestes Lleis hauran de canviar perquè les noves situacions tinguin cobertura legal. I si no es fa, el procés s’enverinarà, s’allargarà més del que serà necessari i, a la fi, el procés tornarà a ser de més incert final.

No ho tindrà fàcil el proper govern. Però de la seva actitud en front dels que no vulguin la pau definitiva, i que em temo que en son uns quants, dependrà l’èxit de tot plegat.


Vinyeta
27 d’Octubre de 2011

129.- De nou, comentaris

129.- De nou, comentaris.-

Dels indignats.- És ben cert que les manifestacions del cap de setmana passat celebrades arreu de mon, han estat un èxit. Però continua donant-me la impressió de que, sense el lideratge adient i sense l’esperit clar i compromès, com ja he insistit en alguna altra ocasió, de fer una autèntica revolució amb totes les seves conseqüències, això no passarà de ser un bon foc, però res més.

D’altra banda, han començat a Madrid els interrogatoris als implicats en la famosa jornada al Parlament de Catalunya del passat 15 de Juny. El President arribant al Parlament en Helicòpter i molts dels Parlamentaris directament agredits per energúmens implicats en el moviment, son imatges difícils d’oblidar i d’una gravetat política extrema. Els advocats defensors i els presents a l’exterior de l’Audiència poden dir el que vulguin i, si volen, expressar la seva solidaritat amb els interrogats. Però està clar, per molt que tots aquests últims diguin i cridin, que els fets son greus i com a tals ha de ser jutjats. Potser alguns (o tots) se’n sortiran per allò de l’entrada dels mossos als jutjats de Barcelona. Però quedarà clara, per a la gent de bé, que totes les coses tenen un límit i que aquells, a la fi condemnats o no, el varen traspassar.

De totes maneres, m’hagués agradat més que haguessin estat jutjats aquí, a Catalunya. El llast franquista de La Audiencia Nacional, sempre en fa arrufar el nas.

Desafectes a la República.- Així es titulava el reportatge que TV3 ens va oferir el 16 d’Octubre. Recuperar la memòria històrica del nostre País és sempre un bon pas endavant si, com he demanat sempre, a pesar del dolor que pugui causar, es recupera tota. I quan dic tota vull incloure-hi també totes les bestieses que aquí es varen cometre durant la guerra. El fet de que els perdedors fossin severament perseguits pel dictador no és, en el meu entendre, suficient per oblidar-ho i donar-ho per saldat.[1]

El reportatge carregava les tintes en el famosos comitès Antifeixistes amb la FAI – CNT per davant i deixa, com ja coneixíem, en entredit al Govern de la Generalitat que, en aquell moment, semblava mirar cap una altra banda[2]. Però el reportatge no fa cap menció al que va passar aquí a casa nostra a partir dels famosos Fets de Maig del 37. Suposo que entre els sumaris trobats, també n’hi ha d’aquells moments. I no sé si és que en faran un altra de reportatge que en parli d’aquesta època concreta, o que realment no hi ha Sumaris al respecta o que s’ha tractat d’un oblit. Si és així, em costa molt de creure que ha estat un oblit involuntari.

De les notícies.- Estem immersos en una crisi en tots els nivells. L’aspecte econòmic de la mateixa és el que produeix els estralls més flagrants i dolorosos. I això no hi ha qui ens ho tregui. Aquests estralls son a les portades de tots els mitjans de comunicació cada dia i a totes hores i, per fer-ho més luctuós, s’estén, entre la societat civil, el convenciment en la ineficàcia de la classe política per a treure’ns de l’atzucac en que ens trobem.

Dic això perquè sembla que en cap cas i ni en cap moment apareix el que podríem definir com a una bona notícia. Els experts en comunicació diuen que una mala notícia ven cinc vegades més que una de bona i tots sabem, i no cal quantificar, que les males notícies son, en general, les que generen les portades més cridaneres en els àmbits periodístics[3] i, per tant, les que venen més. Però penso que les capçaleres o els seus editors podrien fer veure als professionals del seu mitjà que, a més de recordar a la ciutadania la realitat de la situació, aquesta ciutadania també necessita saber que, a pesar de tot, alguna cosa queda que encara funciona o que se’n surt. I segur que, amb ganes de trobar-la, cada dia se’n podria trobar al menys una i publicar-la en portada del mitjà corresponent. Ajudaria a aixecar, mica a mica, la moral d’una societat civil impregnada de catastròfica realitat que, en tinc el convenciment, te un desig profund de sortir d’aquest marasme i no troba res positiu on agafar-se. Els professionals esmentats tenen ara la paraula i entenc que no poden eludir la responsabilitat que, al menys jo, els hi exigeixo . Necessitem saber que hi ha qui sobreviu i que, encara que sigui per mimetisme, ens pot servir de mirall .


J. Vinyeta
19 d’Octubre del 2011

1] Alguns components de la CNT varen firmar conveni de col·laboració amb els falangistes del Sindicat Vertical. Vegeu La CNT y el Sindicato Vertical.La quimera de la libertad sindical con Franco de ÁNGEL HERRERÍN LÓPEZ Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.ª Contemporánea, t. 13, 2000, págs. 125-168

[2] La actuació dels anarquistes està ben relatada en texts com Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128) i molts d’altres (Entre el roig i el negre, l’Autobús de la mort etc...)

[3] Quan dic periodistics hi incloc premsa, radio i TV

128.- Comentaris

128.- Comentaris .-

Sé que han passat molts de dies des del meu últim article. Però la veritat és que estava com perplex, com espantat per tot el que anava passant des de finals d’Agost. Em trobava immers en una espècie de “depressió política”. Però s’acosten les eleccions. I aquella perplexitat, aquell “espantament” i aquella “depressió”, han anat convertint-se en una espècie de mala llet soterrada que m’ha empès per tornar a la paraula escrita. Comentaré algunes coses.


Cinisme.- El cinisme d’alguns partits polítics, ha estat proverbial. I en especial el del PSC que, havent perdut les eleccions ara fa un any aquí a casa nostra, i de forma estrepitosa, no ha après la lliçó. Algú ha definit al 25 diputats que el PSC va portar a Madrid, fa vuit anys, com als vint-i-cinc invisibles per la seva inactivitat i absència de posicionament quan es tractava de defensar Catalunya (només cal dir que en cap cas, mai, han trancat la disciplina de vot amb el PSOE). Tot i aquesta invisibilitat allà, han pretès aquí donar lliçons de governabilitat i patriotisme. I, vet aquí, que, tota aquella ineficàcia del tripartit capitanejat pel PSC que ens ha deixat un llast financer que trigarem anys en poder-lo compensar, s’ha convertit en contundència en voler-nos fer entendre que la seva actuació va ser immillorable i que tot el que s’està fent ara per redreçar aquell desastre, només son polítiques de la dreta més recalcitrant i cavernícola. Cinisme de gran gruix! Ens prenen per dèbils mentals, pretenen una tutela de la ciutadania, només apta per incondicionals que, pot ser no ho saben, molts no estem disposats a acceptar en cap cas.

Les eleccions son a sobre i la Ministra Chacon encapçala les llistes del PSC. Vaig llegir que algú deia, amb encert, que la Senyora Chacon era ministra de defensa, però que era clar que, en cap cas, havia defensat els interessos de Catalunya: el Partit sabrà on es fica...Tanmateix potser seria bo de recomanar-li al Sr. Joan Ferràn que anés amb cura i que potser seria el moment per al PSC de desfer-se de la crosta... “psoeista” que l’envolta. Més que res perquè després no hagi estat la abstenció, o la pluja (si n’hi ha), o el vot nul, o no sé quin núvol malèfic o ves a saber quina “crosta” el que els faci perdre de nou les eleccions aquí i, aquesta vegada, també a Madrid.

Les retallades.- Estan en boca de tothom, especialment les que fan referència a la Sanitat. De les retallades en educació, per exemple, se’n parla menys perquè no hi ha criatures pel carrer, sense escola. Però per les escoles també hi han passat les tisores. Son dos sectors molt sensibles en matèria social i per tant molt sensibles per a tota la ciutadania en general i son les més aprofitades per la oposició política en particular. Personalment no soc pas dels que blasmen en contra de les accions que el Govern de la Generalitat està portant a terme especialment, repeteixo, en Sanitat. Vist des de fora, sempre he tingut la sensació de que la massificació que he observat en els grans hospitals i Caps necessitava d’una reforma del sistema i reducció de la despesa. Amb els professionals del ram amb els que he parlat sobre l’assumpte, coincideixen tots en que la reforma es absolutament necessària si és vol mantenir el sistema amb un mínim de qualitat en els serveis, el que obliga a reduir els que no siguin d’absoluta necessitat. La supressió de l’abús en un sistema que l’usuari interpreta com a gratuït, que ha atorgat carta de dret irrenunciable a milers d’usuaris als que no s’ha fiscalitzat mai en aquest aspecte, son qüestions que ara s’han posat sobre la taula, així, de cop, i, certament, ho fa difícil d’entomar. Però també coincideixen, aquests professionals amb els que he parlat, en que no hi un pla elaborat per reestructurar de forma definitiva el sistema Sanitari en general i, per tant, no s’ha definit fins on es vol anar i com s’hi va. No sap em, dons, si el rumb que porta nau ens portarà a port o, pel contrari, anem directament da cara a la tempesta, sigui perfecta o no.

La reconversió bancària.- Des d’arreu del món s’està emfatitzant en que la banca, pràcticament de forma general, ha de ser recapitalitzada pels estats corresponents. Independentment d’aquesta situació (i mentre en aquest país nostre la recapitalització la porti a terme el famós FROB, que no és més que un fons creat pels propis bancs per curar-se en salut en moments com en el que ens trobem, i no amb diners públics[1], anirem tirant), penso que el Banc d’Espanya hauria d’haver estat més a l’aguait de les actituds de moltes d’aquestes entitats bancàries que ara necessiten de rescat. La majoria de les famoses Caixes d’Estalvis han estat en mans dels partits polítics que governaven en les Comunitats o en les Diputacions corresponents i el Banc d’Espanya, pel que es veu ara, ha fiscalitzat poc i malament, permetent dispendis desaforats o sous multimilionaris dels propis directius amb els nostres estalvis i que han portat aquestes entitats a l’abisme. A tots aquests destralers que haguessin estat capaços, pel que es veu, de fotre a la ruïna al propi FROB, la Justícia, que actuaria per denuncia de qualsevol entitat privada que hagués estat malversada, ¿no pot actuar d’ofici o per denúncia directa del Banc d’Espanya? Si a l’hora de mesurar, el pam no fa la mateixa mida per a tots, rebrem les hòsties els de sempre. I en aquest cas flagrant, algú s’hauria de posar a la feina i seriosament, per poder deixar de fer volar coloms i de fer focs d’artifici.

Les eleccions son a sobre i ens donaran tema per a nous comentaris.

J. Vinyeta
14 d’Octubre del 2011






[1] Teòricament, al menys, el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits s’alimenten amb la aportació del 2,5% dels dipòsits bancaris de cada banc. La recapilatzació seria, dons, per garantir el nostres estalvis, tot i que seguin així ens els deixen amb el cul enlaire. Ja sé que sona una mica estúpid, tot plegat, però, teòricament, així estan les coses.