440.- Operacions Catalunya

440.- Operacions Catalunya.-

L’ex ministre Margallo ens ha alegrat les carns  confirmant allò que ja sabíem, donada la insistència amb que el seu departament anava torpedinant les accions exteriors de  Catalunya (des de conferències fins a presentació de llibres, passant per la acció directa dels ambaixadors i cònsols...), però del que ignoràvem la part més fosca de tot plegat. Una de les  confirmacions  va estar feta a 13 TV fa uns dies. La frase de l’exministre és prou contundent: “Nadie sabe el esfuerzo que ha costado eso [la actuació diplomàtica davant dels Governs] y los favores que debemos a una cantidad de gente por haber logrado que hagan las declaraciones que han hecho[1]”.Com que el merdé que en va resultar de les declaracions va ser dels que es recorden durant molt de temps (la pròpia 13TV ja havia considerat, uns dies endarrere, a l’exministre com un  bon conspirador quan va criticar l’actuació de Soraya...[2]), Margallo va intentar  matisar les seves declaracions intentant fer-nos entendre que pels tals favors "No ha habido ningún tipo de intercambio de nada tangible, ni dinero ni nada". No sé ni si ho sabrem mai. El que sí  ha funcionat, tot i que Margallo ens digui que la pressió sobre dels Estats (els favors...) ha anat pel bon camí,  es que   el Procés  està en l’agenda internacional, perquè, agradi o no i en el pitjor dels casos,  Catalunya ha encuriosit a molts més dels que des de Madrid imaginen  tot i que ho intentin menysvalorar,  amagar o qüestionar. I si no, per què tants viatges diplomàtics?

Tenim Operació Catalunya a dintre (Fernández  Díaz) i fora del País (Margallo). Les dues operacions ja eren de domini públic, però ara, en ambdós casos, han quedat oficialment  confirmades. El que no hi ha manera d’aclarir és el que han costat,  què i quant s’ha gastat en aquestes operacions. Cosa realment  difícil d’aclarir donat el grau de corrupció en que es troba immers el PP i el merdé interior conseqüent; per la “clandestinitat” amb que s’utilitzen els fons reservats, i per les dificultats derivades, en aquest moment, d’allò que sembla una guerra interna entre  determinats grups policials que estan disposats a treure’n profit particular, esbandint inclús intimitats, que també eren sabudes però no confirmades oficialment, del rei emèrit.

Una altra Operació Catalunya és la que s’intenta muntar des del propi Parlament català. En aquest mateix context, a banda de les actituds dels directament oposats a tot,  hi podem afegir unes declaracions del portaveu del grup parlamentari del PP al Parlament de Catalunya, Alejandro Fernàndez que, sense despentinar-se,  només se l’hi acut afirmar que “que el referendum és un instrumento de baja calidad democràtica  porque es irreversible...[3]” El conceptes i definició de les coses sempre ha tingut un caire de sorpresa quan el PP les volgut entomar. Possiblement sigui l’únic argument que no s’hagi utilitzat fins ara. Però és un argument de fàcil quallat entre els votants de l’Espanya profunda (i no tant profunda...) que obtindran  gratuïtament un raonament que els hi justifiqui el per què es fa necessari una oposició “democràtica” davant d’un fet que evidentment, en raó del manifest del Sr. Fernández, no ho és.  Així de senzill.

Finalment, recordar la famosa Operació Catalunya  engegada per Soraya i que no sabem en què va consistir. Però, com passa sempre en aquests casos, la caverna  la donava per bona sense definir tampoc el què  tot i que si deien saber el per què, qüestió que també ens és fàcil d’imaginar.

Com que res ha fet canviar al Govern de la Generalitat, Rajoy ha agafat el toro per les banyes i  ha vingut a Catalunya per tenir els seus minuts de glòria i poder dir que vol canviar les coses  i les  relacions amb Catalunya. Ens anuncia, davant de l’elit econòmica del País (el propi Florentino a primera fila...), inversions de 4000 milions d’€ en els propers anys (2017 – 2020). Com diu Bassas  a ARA, Bienvenido Mister Marshall...  Rajoy s’ha quedat descansat i satisfet. Però nosaltres no. Perquè quan els deutes de l’Estat per incompliments permanents  superen els 10.000 milions d’€,  és gairebé ofensiu que ens vulgui fer combregar amb ofertes que no son tals, que no son més que una nova repetició de totes les promeses incomplertes i que, en el millor del casos, es mantindran sobre el paper fins que convingui, com a pastanaga llaminera. Una demostració més de que Rajoy i els seus res han entès de la realitat del que passa aquí a casa nostra. I a aquestes alçades, amb l’actitud que sembla haver pres Rajoy com a definitiva,  difícil sembla que puguin arribar a entendre res de res.

Ens hem fet grans i  rebutgem pastanagues.  I a ser l’ase dels cops, i tibar d’un carro  el carreter del qual, a més, ens raciona el pinso. Penso que hi tenim tot el dret a rebutjar greuges.

J.  Vinyeta.-

9 de Març de 2017

---

[1] Les declaracions costen d’empassar, però estan integrament a

http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/margallo-revela-favores-debe-espana-otros-paises-por-hacer-declaraciones-contra-proceso-soberanista-catalan-5919718

[2] [1]Phttps://elcomunista.net/2016/11/14/garcia-margallo-cuestiona-politica-de-rajoy-hacia-cataluna/ ‘La vía de aplicar la norma y llevar todas las cuestiones a los tribunales es judicializar la vida política y eso nos lleva a un choque de trenes, a un conflicto, y eso es lo que hay que evitar’

[3] http://www.lavanguardia.com/politica/20170321/421066594317/el-ppc-cree-que-un-referendum-es-un-instrumento-de-baja-calidad-democratica.html

439.- Comentaris (Holanda, Taxis)

439.- Comentaris (Holanda, Taxis).- 

L’extrema dreta no ha guanyat les eleccions a Holanda. La premsa assenyalava el profund sospir que ha exhalat  Brussel·les en saber el resultats electorals.  Però personalment em sembla que més que alegrar-se de que  Wilders no hagi guanyat les eleccions (tot i que ha guanyat escons), el que hauria de fer Europa, si és capaç de fer alguna cosa, és preguntar-se seriosament què ha fet o ha deixat de fer, o què ha fet malament, perquè les dretes xenòfobes  campin per tot la Unió, amb delectació dels “amics” al feixisme més ranci cada vegada més propers.  No fer-ho és aplicar-se la  tàctica de l’estruç en uns moments delicats, tan delicats que posen la UE en evidència en la manca d’autoritat i de decisió davant dels temes que requereixen precisament de tot el contrari. La ciutadania holandesa ha respost. Però, d’aquí a pocs dies, la UE tornarà a contraure la respiració davant de les eleccions franceses. ¿Què fa Europa perquè els euroescèptics i xenòfobs  vagin perdent  adeptes? ¿Quines polítiques planteja Europa per un futur sense populismes?  Mentre, potser ens anirem  trobant  amb intervencions com la  del diputat polonès misogin Korwin-Wikke [1]   de fa pocs dies al Parlament Europeu, un fet, entenc jo,  que no s’hagués produït  si l’actitud  d’aquest  Parlament Europeu ja fos més ajustada al criteri general i majoritari dels ciutadans. És cert i hem de dir que una  part de la ciutadania, encara minoritària,  que dona els vots a les polítiques ultra dretanes,  està en línia amb aquestes declaracions del diputat polonès. Però malauradament, la gravetat d’aquelles declaracions també està en que  acompanyen  a determinats   personatges   responsables d’això que anomenem violència de gènere, tema d’arrels profundes, que molt gràficament expressava Campoamor en un poema titulat La ley del Embudo   que diu així:

De su honor en menoscabo/ faltó un esposo a su esposa;/ ella perdonó amorosa,/ y el público dijo: -¡Bravo!/ Faltó la mujer al cabo,/ harta de tanto desdén, y el falso esposo/ ¿también perdonó a la esposa? No;/el esposo la mató,/ y el público dijo: - ¡Bien! 

el que ens dona idea de que això de la violència de gènere ja era actualitat en ple  Segle XIX.

Així les coses,  per la inacció,  simultània i coincident amb una inexistent reflexió europea sobre  del per què de tot plegat i per això mateix, Europa ha de començar a pensar que la ciutadania  li pot tombar l’esquena quan Europa sol·liciti el seu recolzament pel què cregui necessari. Aquesta girada d’esquena coincidiria curiosament,  tot i  que per raons complertament diferents, amb   allò de que és  millor sol que mal acompanyat, teoria en la que sí coincideixen tots aquests grups dits populistes que proposen obertament la sortida de la UE del propi país, afegint-se al  brexit. Que  Europa recordi que ja hi va haver una girada d’esquena  en aquella famosa  i inintel·ligible Constitució Europea a la que la ciutadania li va  votar un no sonor i estrepitós. Perquè tot i que sembla que Europa no ho vol així, els ciutadans existim i ens volem fer valdre.

I els taxis?  Dons “nari nan” com cantava La Trinca. Tots, diria que sense exclusió, hem sentit dir allò de la existència de la  màfia del taxi.  Dons això! Però, i abans de res,  que quedi clar que si el taxi paga impostos, Uber i els similars,  també els han de pagar. Dit  això, els taxistes, com en el cas de la majoria de les professions,  tenen dues opcions: o s’acomoden a/amb les noves tecnologies o els hi passarà el mateix que els hi va  passar a Nokia amb els mòbils o a Nestlé amb  Nespresso[2]. Tancar els ulls i fer vagues només reivindicatives, sense pensar en el que els hi ve a sobre, no els conduirà més que a la proliferació i augment del  que els taxistes entenen precisament com a competència deslleial. I a la ruïna del sector. Els taxistes  han de prendre  consciència, al mateix temps que fan vaga, de que aquestes tecnologies han arribat per quedar-s’hi. Que aquestes tecnologies estan canviant el Món en la seva integritat i que dins   d’aquest Món general canviant, hi ha també el petit i particular món del taxi, que també acabarà sent diferent del que és ara. Només és qüestió de temps i potser el  millor és anticipar-s’hi. No és el meu cas, però segur que hi ha gent dins del propi sector que sí és capaç de fer-ho.

J.  Vinyeta

19 de Març de 2017

---

[1]   http://www.ara.cat/societat/eurodiputat-polones-extrema-dreta-defensa-dones-cobrar-menys_0_1751824915.html

[2] Nokia va perdre el mercat del mòbil que dominava  per no entrar en les tecnologies de l’Android. Nestlé va renunciar a la idea de Nespresso, el cafè encapsulat, perquè també la veia avocada al fracàs. Un executiu de la marca, es va apropiar de la idea.

438.- Comentaris (TC, ETA, PP)

438.- Comentaris (TC, ETA, PP).-

TC.- Les sorpreses, en massa ocasions, no  son tals.  Dic això en referència a les declaracions que,  en el seu comiat, ha fet el que fins ara era el President del Tribunal Constitucional, el més que polèmic Pérez de los Cobos.   S’acomiada  clamant diàleg per solucionar el problema que genera el Procés català. El problema no és que digui el que ja demanava una de les sentències del  propi TC del 2014. El problema bàsic radica en que, amb totes les penques del món, ens diu que el TC no pot resoldre el problema, i que,  per la solució del tal problema, és necessari un diàleg polític. Ara? Ara ens ve a dir el que tots, menys ell i els que no ho han volgut entendre mai,  teníem clar des del principi? Aquest senyor, amb una actitud subrogada al Govern que el va anomenar,  ha estat la causa directa del desprestigi al que ha arribat el TC.  Si això que ha dit ara, i amb la contundència que ho ha dit, hagués tingut arrestos suficients per a dir-ho en qualsevol del moments en el que Rajoy i la brigada Aranzadi  li posaven   sobre de la taula allò, tot allò,  que el que feia era precisament anar tancant portes per a un diàleg que des d’aquí sempre s’ha demanat,  o hagués tingut arrestos per negar-se a acceptar les modificacions a les atribucions del tribunal que presidia (a les que Europa ha considerat improcedents), potser les coses haguessin anat d’una altra manera. Ara, Sr. Pérez de los Cobos, ara, repeteixo, no si val. Tots sabíem que el TC no solucionaria el problema, com així ha estat i  vostè també ho sabia. Però vostè no ha fet res per corregir la situació, si no que, amb els seus silencis, escudat darrera del seu vot de qualitat o de les sentències en general, ha agreujat la situació.  No ha d’oblidar Sr. Magistrat  que per omissió també es peca.

ETA.- Segons el diari Le Monde, ETA   comunicarà el proper 8 d’Abril que farà  l’entrega de les armes. Si així és, és una  molt bona notícia. Entenc que serà, al menys també de facto, l’inici de la seva dissolució definitiva. La solució del problema que penja darrera d’aquesta decisió etarra no és ni fàcil ni senzilla[1], però això no vol di que no se’n pugui trobar un desllorigador de tot plegat. Com diu la dita, parlant la gent s’entén. Personalment  no he oblidat mai allò que també des de Madrid els hi deien als etarres, de que amb violència no es pot parlar de res i que sense violència sí que es pot parlar de tot. Ara, dons,  si les coses van com esperem i definitivament ja no hi haurà violència,  es podrà parlar de tot. Però, pel que hem observat, entenem que  no seria la primera vegada que, des de Madrid, sembli que ens vulguin fer entendre que ells, a Madrid,  amb ETA activa, viuen molt millor. Des de Madrid s’ha demanat a ETA primer les armes, després armes i dissolució i ara el cap del PP al País Basc Alfonso Alonso,  els hi diu als etarres que a més de deixar les armes i de dissoldre’s, han d’estar disposats a col·laborar amb la justícia. Sempre hi donen  una volta més...  El temps ens donarà la resposta. Però  tenim un pèssim precedent:  el procés català ens demostra que sense violència, sense armes i amb els grupuscles bel·licosos[2] dissolts i inexistents des de fa molts anys,   tampoc es pot parlar de res. I d’això qui en té la responsabilitat absoluta és el Govern Central que, per tot plegat, ens deixa clar que tal com va, ja va bé.

El PP ha patit una severa derrota a les Corts: havia presentat un Decret Llei per anar a la liberalització del sistema d’estibes portuàries, d’acord amb les disposicions al respecta de la UE, i la oposició, en bloc, ha  retornat el Decret a La Moncloa. És bo que Rajoy   comenci a pair que no té majoria absoluta i que, per fer les coses,  necessitarà pactar, una cosa a fer  que li és molt estranya.  Per tant, i tenint els pressupostos a la vista, es possible que Rajoy comenci a sentir-se nerviós. L’aproximació bidireccional PP – PNB (ignorem si entre aquesta bidirecionalitat, en el sentit del País Basc a Madrid alguna cosa hi té a veure el problema etarra)  li afegeix un mínim ajut, però no suficient. El problema més seriós de tot plegat és que Europa ha rebut  l’avís de que això de l’estabilitat política d’aquest Estat en que ens toca viure, no és tanta com Rajoy anava afirmant que era. Això, en la situació gairebé crítica en que es troba la UE, no és per Brussel·les cap bona notícia.  Respecta de les estibes i estibadors, no sé si cal una liberalització del sistema com assenyala Europa (desconec el text de la comunicació que en sembla és del 2014), però crec  que convindrem que, quan menys, el què si cal en el gremi dels estibadors, un monopoli, tancat, endogàmic i pel que aparenta misogin, és una reforma  laboral seriosa, cosa que em sembla que en això molts hi estarem d’acord. Per tant, se’m acut pensar que la oposició potser podria haver triat alguna altra proposició del PP per fer-lo posar, al PP, en  ferms i de peus a terra. Perquè d’ocasions segur que n’hi hauran moltes més.

 Potser que serà per aquesta “fragilitat” del Govern de Rajoy que determinats sectors propers a la caverna anuncien ja eleccions a finals d’any.

J.  Vinyeta

18 de Març de 2017

---

[1] Presos, exiliats o fugits encausats o no, els “tapats” o encara amagats, etc...

[2] Dic bel·licosos i poca cosa més  perquè d’assassinats per part  dels més eixelebrats no va haver-n’hi cap

437.- Impasible el ademán...

437.- Impasible el ademán...

Els que tenim ja una certa edat recordem les vegades que se’ns havia fet cantar l’himne feixista, amb el braç alçat a les escoles. Impasible el ademan és una de les frases d’aquest himne (amb més referències als morts i a la pròpia mort que als vius i a la vida) i que indica un permanent estat d’ànim respecta d’una actitud concreta. I ja sabem, al menys els que vàrem viure aquella època, quines eren les actituds concretes d’aquells il·luminats.

Impasible el ademán. Tal és l’actitud  avui del PP en general i Rajoy en particular, mantenint impassibles el seu posat.  Dic impassibles perquè la realitat que volta al partit potser faria tremolar a qualsevol altra que s’hi trobés en la mateixa tessitura. Recordem:

La corrupció envolta al partit.  Dia a dia van sortint qüestions, descobertes, referències o indicacions noves o a afegir a les que fins avui hi havia. No hi ha aturador. València, Múrcia, Madrid... van fen gran la pila i amplien el seu cercle.

Davant d’aquesta situació, el Grup D’Estats  Contra la Corrupció, el denominat  GRECO que és grup assessor de la UE, ja va fer l’any 2014[1] un informe avisant del  increment de corrupció  a Espanya i especialment feia referència al tema judicial, a la “dependència” de la fiscalia, als nomenaments del fiscal general i dels components dels membres del CGPJ que mostraven “poca” disposició en defensa de la independència judicial. Aquesta situació, d’altra banda, ja va ser denunciada davant de l’ONU per jutges espanyols aquest mateix any[2]  2017.  Però com que els avisos de GRECO varen anar a la brossa, aquest any, el mateix GRECO torna a insistir en el mateix tema[3] perquè de les recomanacions fetes fa tres anys, poca cosa, per a no dir res, s’ha fet per canviar  els nomenaments judicials, mantenint clarament una politització de la justícia que desdiu la que hauria de ser una  autèntica imparcialitat de la mateixa.

Per si això fora poc, l’anomenada Comissió de Venècia (Comissió Europea per la Democràcia i el Dret), també grup assessor de la UE, ha posat en dubte  les noves atribucions que es varen concedir al Tribunal Constitucional, convertint-lo en executor de les seves pròpies resolucions, no actuant com a àrbitre si no que actua,  com diu el propi document, amb uns drets que no li pertanyen. En el document,  mostra  també la seva preocupació davant la possibilitat d’inculpar càrrecs electes[4] [5] [6]. Perquè aquest informe fos més “suau” la diplomàcia espanyola  va intentar modificar texts i canviar paràgrafs sencers del document. Vila Web[7]  mostra els texts que la diplomàcia espanyola volia canviar. La Comissió ha anunciat que té en estudi la sol·licitud presentada pel Govern espanyol respecta de la possibilitat d’aplicació dels articles 155 i 116 de la Constitució espanyola a Catalunya si així fos necessari, segons Rajoy, en el  cas català[8].

Com que no n’hi havia prou, rep, de la Fundació Konrad Adenauer[9], vinculada a la CDU de Merkel, l’avís de que el tema català no es pot solucionar només amb accions judicials i policials,  sistema que en l’informe queda clarament qüestionat i demana quin és el projecte polític del PP al respecta.

O podem parlar de l’advertència també de la UE respecta de la transparència necessària en els marcats regulats[10]. O perquè apliqui la normativa sobre els treballadors desplaçats, o sobre del retràs en els pagaments que afecten principalment a les Pymes, o perquè modifiqui les normes sobre dels actius dels contribuents a l’estranger[11]. O la recomanació per a la reforma del model de contractació pública per abordar el tema de la corrupció de forma seriosa[12]. O, per rematar el tema, assenyalar l’incompliment pel propi Govern central de 34 sentències que el TC l’hi ha imposat, desobeint-les  en la seva integritat i actuant cínicament al contrari amb els rivals polítics.

I podríem continuar... Però res és tan important ni mereix tant interès com el de desmantellar, com sigui, sense vergonya, una idea que fa estralls entre l’oligarquia: el Procés català. Tot lo altre, tots el incompliments no son més que nimietats sense importància, tot i que pot  portar  l’Estat a  situacions límit en front de la UE. L’enemic només és el Procés. I perquè no hi hagi dubtes i davant del nou referèndum escocès, Rajoy ja ha  avisat de que s’oposarà a l’entrada de Escòcia a la UE: és allò de la bena abans de la ferida.

En tot això, i pel dit anteriorment, els Judicis a Mas, Ortega i Rigau acaben amb sentències inculpatòries per desobeir al TC  i estem a l’espera de la sentència del  cas Homs i del judici contra   Forcadell.  I no em deixa de sorprendre la casual coincidència en el moment, del cas Palau, del cas Pretòria o del  cas 3%. Però dec de ser malpensat i no és més que una real casualitat...

En fi, impasible el ademán.  No sé, si com deia José Antonio Primo de Rivera, Rajoy donarà ordres (que suposo compliria Soraya) de donar una bona dosi d’oli de ricí als díscols  que no participin en tot plegat en aquest  nou Fuenteovejuna del Segle XXI: no seria més que una nova versió d’allò que  es deia sobre de la quietud per sortir a la foto...

J.  Vinyeta

15 de Març de 2017

---

^[1] http://www.abogacia.es/2014/01/16/un-informe-del-consejo-de-europa-alerta-de-la-proliferacion-de-escandalos-de-corrupcion-en-espana/

^[2] https://www.racocatala.cat/noticia/40977/jutges-espanyols-demanen-intervencio-lonu-garantir-independencia-judicial

^[3] http://diariodeavisos.elespanol.com/2017/03/greco-consejo-del-poder-judicial/

^[4] http://www.vilaweb.cat/noticies/la-comissio-venecia-del-consell-deuropa-reclama-a-espanya-que-reconsideri-les-mesures-excepcionals-que-ha-atribuit-al-constitucional/

^[5] http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/opinion-comision-venecia-reforma-constitucional-suspension-mas-5890524

^[6] http://eldia.es/agencias/9129970-sindic-Greuges-responde-PP-Consejo-Europa-es-contrario-Tribunal-Constitucional-sancione

^[7] http://www.vilaweb.cat/noticies/exclusiva-el-document-que-demostra-les-pressions-de-lestat-espanyol-per-rebaixar-les-critiques-de-la-comissio-venecia/

^[8] http://cat.elpais.com/cat/2017/03/11/internacional/1489258419_892173.html

^[9] http://www.lavanguardia.com/politica/20170310/42722405910/fundacion-konrad-adenauer-cdu-merkel-solucion-politica-catalunya.html

^[10] http://cronicaglobal.elespanol.com/ecoonomia/finanzas-ecoonomia/nueva-advertencia-de-la-union-europea-a-espana_63610_102.html

^[11] http://www.elnacional.cat/es/economia/ultimatum-multa-espana-union-europea_137910_102.html

[12] http://www.obcp.es/index.php/mod.opiniones/mem.detalle/id.250/relcategoria.208/relmenu.3/chk.5a707f7f7536a03f82684b263487f6c1

436.- Bavegen

436.-  Bavegen.-

El cas Palau està deixant de ser el Cas Espoli del Palau per a convertir-se en el Cas Convergència. És evident que estem davant dels inicis del judici oral, en les beceroles de tot plegat i,  per tant,  ignorem que anirà sortint i quines sorpreses trobarem. Vagi per endavant que si hi ha corrupció aquesta ha de quedar palesa, haurà de ser corregida i haurà de comptar amb el rebuig  popular conseqüent: el cas Pujol ja ha estat paradigmàtic en aquest aspecte (arribant inclús a oblidar, i crec que és un error,  una obra feta de país indiscutible) i  ha deixat, al menys fins avui,  l’expresident a la cuneta.

Però la caverna ja baveja. Les declaracions de  Miret i Montull (filla i pare) han assenyalat directament a CDC i, immediatament, els de sempre han lligat aquest finançament irregular  amb un finançament clar del Procés; i estan a l’espera de que el “Cas 3%” que intrueix el jutjat nº 1 del Vendrell aixequi el secret del sumari que s’està instruint  per poder enterrar definitivament CDC. Entenen que descobrint els tripijocs de CDC, el seu finançament irregular, carregant la responsabilitat de tot plegat a Mas i posant-ho tot  a la llum, això, el Procés, s’acabarà: Mas podria arribar a presidir la república Catalana i, per tant, Mas ha d’acabar inhabilitat i carregat de culpa. La caverna entén (ara li convé entendre català...) aquella dita catalana que diu  allò de morta la cuca, mort el verí. El que passa és que s’equivoquen de cuca i, per tant, el verí continuarà sent-hi.

En el cas Palau, el que passa és que aquesta bavejada els hi fa confondre dates. Tan si val, perquè el  fi que proposen  justifica, com sempre en el seu cas, els mitjans  a utilitzar. El període investigat  en el Cas palau és el comprés entre els anys 1999 i 2009, anys en que el Procés, com l’entenem ara,  encara no havia nascut. El natalici  s’escau  amb la manifestació monumental d’aquell dia 10 de Juliol del 2010 organitzada per l’Òmnium, recolzada pel Parlament (a excepció del PP i C’s) i amb l’aquiescència explícita del  Tripartit al Govern en  el moment, presidit per Montilla (on ets ara, PSC...?),  que omple els carrers de Barcelona en repulsa per la sentència del TC que esmicola l’Estatut de 2006, i amb moltes més estelades que senyeres per primera vegada en la història de les manifestacions catalanes.  Per tant, es fa difícil pensar que es podés finançar quelcom que explícitament no existia. Manifestació d’altra banda transversal, popular  i unitària, per tant, difícilment adoctrinada. Òmnium, en aquell moment,  ja havia renunciat  a les ajudes públiques.

Però el Cas Palau, que s’ha convertit en el Cas Convergència, deixa fora de l’huracà determinades qüestions que corresponen al període investigat i que d’alguna manera poden estar-hi involucrades.  La primera i principal està precisament en l’espoli sofert pel  Palau en mans de MIllet, Montull i “ajudants”, tema del que se’n parla molt poc, per no dir gens i amb 9 milions d’€ que encara estan desapareguts. Altres qüestions ignorades, al menys fins avui, poden ser les següents:

-     1-.    Millet es converteix en Patró de la Faes catalana (Institut Catalunya Futur) pel Juny del 2003  i el Palau rep una subvenció multimilionària (3 milions d’€) per part del Ministerio de Cultura d’Aznar; per les mateixes dades ICF rep donacions per valor de  dos milions d’€. S’intenta lligar la procedència d’aquesta quantitat rebuda per l’ICF amb aquells tres milions rebuts per Millet procedents del Ministerio. L’assumpte no va estar “suficientment” investigat tot i que la FAVB insistia en fer-ho[1].

-   2.-   De  2003 al 2010 governen a la Generalitat els Tripartits. L’incident del 3%, protagonitzat per Maragall i Mas, és el 2005 (Maragall va retirar la acusació en el propi Parlament i en la mateixa sessió). En aquest període, Miquel Nadal és el Conseller d’Obres Públiques i l’advocat de CDC renuncia al seu testimoni. Set anys dels onze que comporten el període investigat estan sota l’ègida del PSC. No hi ha cap irregularitat digne de ser investigada en aquest període? Durant aquest període és evident que CDC no va poder contractar cap obra pública.

-     3.-    La Caixa condona 6,5 milions del deute del PSC (quasi el 50% del deute total) en negociació amb Montilla i redueix l’interès de la resta al 3%, xifra màgica. Gratis?[2]

Uns interrogants sobre  del procediment:

-      -      És normal que el fiscal del cas Palau sigui el mateix que hi va haver pel cas 9N?

-     -        Tots els acusats poden mentir de la forma més descarada en ser interrogats. Per aquesta raó, ignorem si les declaracions dels encausats responen  a pactes entre acusats i fiscalia per dirigir tot el  procés judicial vers una línia concreta que sembla ser única e inequívocament el finançament irregular de CDC. La corrupció pot ser econòmica, però també pot ser ideològica i políticament finalista...

En cap cas estic dient que la corrupció, per molt que hagi estat aquí a casa nostra, no hagi de ser resolta i sancionada (no val allò, que  va dir  Roosvelt fent referència Somoza, dictador nicaragüenc, de que “ ...és un fill de puta, però és el nostre fill de puta...”) perquè, a banda de la correcció necessària, ja en sí mateixa, de la corrupció, aspirem a un nou Estat net i de comportament exemplar dels que hi posem per a dirigir-lo. És ben cert que tot plegat serà, si sabem aprofitar-ho,   un seriós avís per navegants, perquè en aquest aspecte, com en molts d’altres, no ens podem permetre la més mínima frivolitat, ni present  ni futura.

J.  Vinyeta

12 de Març de 2017

---

[1] La revista El Temps 1708  06/03/2017  fa un bon article al respecta, titulat  Quan Millet era patró de la FAES   http://www.iquiosc.cat/visor/edicio/19970#

[2] http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/10/espana/1131589103.html

435.- Reflexió (o Madrid perdrà Catalunya)

435.-  Reflexió (o Madrid perdrà Catalunya).-

Vaig rebre aquest article via mòbil. Qui me’l va enviar el titulava Reflexión i em deia: He rebut aquesta reflexió que em sembla tan encertada que crec que val la pena que corri, fins i tot que arribés a fer-ho per España... És  un article que Borja de Riquer va publicar a La Vanguardia el 29 d’Octubre de 2015[1].

 L’article s’anomenava Madrid perderá Catalunya. No m’he pogut estar de reproduir-lo en la seva integritat, tal com el vaig rebre. Sé que és llarg, però entenc que val la pena arribar fins al final de l’article. Diu  el següent:

Madrid perderá Cataluña. Esta contundente afirmación es de un sabio profesor colombiano que actualmente es el director de docencia de una de las más prestigiosas universidades de Medellín, en donde estuve recientemente invitado para pronunciar unas conferencias. Cuando manifesté mi sorpresa ante una aseveración tan rotunda, él añadió que sostenía esta tesis después de haber seguido desde hacía años las tensiones entre los catalanes y los gobernantes de Madrid y haber comprobado cómo estos actuaban de igual manera que hace doscientos años ante los criollos de Nueva Granada que gritaban "viva el rey y muera el mal gobierno". En Colombia, me decía, a principios del XIX no había muchos independentistas pero sí un gran descontento por la política practicada por los funcionarios españoles, y las quejas ante los virreyes y el gobierno de Madrid no recibieron nunca la más mínima atención.

Esta continuada desatención, acompañada de un notable desprecio hacia la gente de aquí, fue lo que hizo crecer los partidarios de la independencia. No querían depender de aquellos funcionarios ineficaces y corruptos y de aquel gobierno de Madrid, tan lejano como soberbio. Cuando oigo hablar a Rajoy, y sobre todo a Sáenz de Santamaría, decía el amigo colombiano, me parece que estoy oyendo lo mismo que decían los virreyes y los gobernadores españoles de hace dos siglos. Sólo saben amenazar con castigos y leyes y se muestran tan arrogantes como desconocedores de los problemas.

Da la impresión de que contemplan a los catalanes como hace dos siglos los gobernantes de la metrópoli se miraban a los habitantes de sus colonias. Esta actitud cerrada de los funcionarios fue la que propició la emancipación primero de toda la América continental y, setenta años más tarde, de Cuba. Los gobiernos de Madrid perdieron Cuba, sostenía el colega de Medellín, por despreciar a los cubanos, penalizarlos económicamente y por incumplir los acuerdos de paz de Zanjón. Cuando ofrecieron la autonomía a la isla, el año 1897, ya era tarde y los cubanos sólo querían la independencia. Pienso, concluyó, que los que hoy gobiernan en Madrid acabarán por perder Catalunya porque no tienen la mentalidad de políticos, sino de funcionarios que no están dispuestos a negociar nada con nadie.

Estas ideas del amigo colombiano me recordaron las reflexiones de Jaume Vicens Vives sobre la ausencia de cultura de pacto en los gobernantes castellanos. Eran una gente, decía Vicens, que prefería luchar hasta el final, aunque supieran que serían vencidos, que hacer cualquier cesión, que siempre era considerada como una indignidad. Como me decía el colega de Medellín, los altos funcionarios de Madrid son una especie de hidalgos orgullosos insensibles a la cultura del pacto. Prefieren perderlo todo con honor que llegar a un acuerdo con sus antagonistas. No fue España la que perdió el imperio colonial, añadía, fueron los funcionarios y gobernantes de Madrid los que con su actitud altiva consiguieron que la lucha por la independencia cuajara en toda América Latina en pocos años. La tesis de este colombiano va acompañada de un notable interés y de un conocimiento bastante preciso de la realidad catalana. Me confesó que siguió en directo desde Medellín la larga noche electoral del 27-S que transmitió TV3, una muestra más de la gran resonancia internacional que "el caso de los catalanes" está alcanzando.

Las comparaciones siempre son arriesgadas, y mucho más cuando hay grandes diferencias en el tiempo histórico y en las mismas situaciones políticas, sociales y territoriales. Ahora bien, la tesis del colega colombiano coincide bastante con alguna de las reflexiones que yo mismo me he hecho últimamente. Hoy no hay ninguna duda que en el Estado español predomina un modelo político-económico claramente construido a partir de la centralidad de Madrid. Lo dije en un artículo en La Vanguardia en mayo del 2014, titulado "Madrid es el problema"[2]. Allí me refería a la gran concentración de decisiones políticas, económicas y financieras que hay hoy en la capital y al predominio de una nueva oligarquía madrileña integrada por altos funcionarios de la administración central, por dirigentes y exdirigentes de los dos partidos de turno, y por directivos de grandes compañías, multinacionales y bancos. Es el más importante núcleo de poder que hay en España y en él predomina una ideología corporativa construida a partir de una amplia red de complicidades, influencias y favores políticos y económicos que se simbolizado como "el palco del Bernabeu".

Esta hegemonía, con la complicidad de una parte de las élites catalanas, depende de la pervivencia de este modelo de centralización de los poderes.

La actual triple crisis española -la económica, la de la baja calidad democrática y la territorial- ha patentizado la ausencia de hombres de Estado capaces de comprender la naturaleza real de los problemas y abordarlos con valentía antes que se pudren y sea muy difícil resolverlos. Los altos funcionarios, cuando hacen de gobernantes, no ven más allá de las leyes y las ordenanzas y están acostumbrados al "ordeno y mando". Incapaces de arriesgarse ante situaciones de crisis, prefieren dejar pasar el tiempo, creyendo que este lo acabará arreglando todo. No tienen sensibilidad política para adaptarse a los cambios y las exigencias sociales.

Para ellos, gobernar es resistir y nada más. De seguir en estas actitudes cerradas y ciegas no hay duda que estos altos funcionarios de Madrid que hacen de gobernantes también conseguirán perder Catalunya.

 Borja de Riquer

No crec que hagi d’afegir-hi res més. No aporta solucions explícites, és cert. Però  ens deixa clar l’existència del problema que ha portat, en més d’una ocasió, la ruïna a l’Estat espanyol. Si la història com diuen es repeteix, i queda clar que des de Madrid no han fet res perquè no sigui així, hem d’esperar que es confirmi la contundent asseveració del professor colombià.

J.  Vinyeta

7 de Març de 2017

---

[1] http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2015/10/29/pagina-21/96044828/pdf.html

[2] Aquest article es va publicar a La Vanguardia el 26/05/2014. Un link és http://nabarralde.com/es/munduan/11975-madrid-es-el-problema

 Donat el  cas tal com el planteja Riquer, els dos articles es complementen 

434.- Comentaris (CDC, Autobús)

434.- Comentaris  (CDC, Autobús)

La realitat ens posa en evidència que  l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya està d’actualitat. Els judicis a Mas, Rigau, Ortega (tot i que era d’Unió Democràtica), Homs i, finalment, l’obertura del judici oral del cas Palau, posen a CDC en la primera plana. Un no pot deixar de ser mal pensat,  perquè l’actitud permanent del PP m’hi obliga i perquè, amés,  temo que les casualitats no existeixen i per tant em sembla veure una orquestració general al respecta. Com diu Iu Forn amb la seva habitual ironia en l’article El testigo protegido del 3%[1] val la pena que pensem en el que se’ns ve a sobre.

CDC està en primera plana perquè em dona la sensació de que, des de Madrid, és l’enemic a batre de forma definitiva. Mas, i tots sabem que de no haver-ho fet l’onada li hagués passat per sobra, obre les portes de Palau al moviment secessionista posat en solfa per l’ANC i Òmnium i, per aquesta posada a punt, el moviment agafa proporcions insospitades pel Madrid etern. La oligarquia, no  ha perdonat mai la transgressió que tal obertura de portes ha creat al sí de la “ autoritas” castellana, la qual mai ha acceptat un no per resposta si aquest no qüestionava el seu domini sobre de tot allò que entén com a propi de manera inqüestionable. El transgressor de la voluntat oficial ha de ser anorreat. I el primer transgressor que ha de caure és el que ho va ser primer: CDC. La teranyina s’ha anat teixint sense presses, però amb una clara efectivitat. Decapitada CDC, Pujol en primera opció (sense voler justificar res del que és injustificable, que quedi clar), Mas i Homs al darrere, que queda d’aquella CDC? Res, no queda res. No quedaran ni  els seus hereus.

Hazte Oir  forma part d’una organització denominada El Yunque, de trajectòria ultra i, segons resultats judicials[2], protegida pels Rouco Varela Boys i pels successors, que en tenen coneixement de la seva existència. HazteOir i el seu president Arzuaga son part d’aquesta secta (definida com a tal pel tracte que  dona als “afiliats”) i que a ella, més o menys oficialment, hi pertanyen o son afins altres organitzacions tolerades per l’estament eclesiàstic[3], però, en qualsevol cas, de tendència ultraconservadora. Per tant, ja sabem amb qui ens les hem de veure.

Respecta del famós bus i del seu cartell, poca cosa més a dir. És prou clar l’esverament polític creat i entenc que tot el que s’ha dit és prou i suficient per  fer-ho entenedor i plantar la llesca a una agrupació que, de poder-ho fer, en retrotrauria, en el millor dels casos, a la caverna preconciliar i al nacional catolicisme. Per tant, ja s’ha dit gairebé  tot.   Només afegir una opinió personal.

Aquests senyors de HazteOir que se suposa que son cristians, catòlics, apostòlics i romans, que  segur que se senten millors que la resta dels pobres mortals i en la possessió d’una veritat, la seva evidentment, inqüestionable, ignoren un dels pilars que sustenten la filosofia i la moral cristianes, una virtut bàsica, de les denominades  teologals,  d’aquesta organització que anomenem Església i a la que se suposa que pertanyen:  la caritat. La caritat es defineix, precisament com  “Virtut teologal, en la fe cristiana, que consisteix a estimar Déu per sobre de totes les coses i el proïsme com a nosaltres mateixos”.  Només cal apreciar la humiliació a la que han sotmès a tots aquells nens i nenes o inclús adults  diferents, o que se’n senten, per entendre que la caritat, per aquests il·luminats, deu de ser una altra cosa. Deixen clar en conseqüència quina és l’estimació que senten per a sí mateixos i entenc que suposen  que allò de la posta en pràctica i de l’exercici de la caritat és ben bé cosa dels altres.

Perquè quedés clar tot plegat, l’ex ministre Fernández Díaz ja havia  qualificat HazteOir com a organització d’utilitat pública.  Deuria ser un consell del seu àngel Marcelo...

J. Vinyeta.-  

5 de Març de 2017

---

[1] http://www.elnacional.cat/es/opinion/iu-forn-3-operacion-catalunya_140471_102.html

[2] http://www.elconfidencial.com/espana/2014-06-14/una-jueza-llama-a-declarar-a-rouco-varela-y-otro-obispo-sobre-la-secta-secreta-el-yunque_146046/

[3] http://www.periodistadigital.com/religion/espana/2015/12/17/santiago-mata-el-yunque-es-mucho-mas-que-una-secta-estan-esclavizando-a-personas-en-nombre-de-cristo-religion-iglesia-espana-libros.shtml