276.- Charlie
Hebdo
Ha estat la notícia del dia i ho continuarà sent
durant uns quants dies més donada, a banda de la gravetat dels fets, la
morbositat de bona part de la premsa. Al crit d’Alà és Gran dos o tres
encaputxats han assassinat als
components de la revista satírica francesa, suposadament per les crítiques a
l'islam. Em sembla que la cosa ja ve de lluny perquè Charlie Hebdo, l’any 2006,
va publicar aquelles famoses caricatures
de Mahoma que havien estat editades
per un diari danès i que varen enfurismar al món islàmic. El seu
director va ser portat a judici (per la pressió exercida per les autoritats
islàmiques de França), i a finals del 2011
va ser atacada i incendiada amb còctels molotov. Des d’aleshores, la seu
de la revista, el seu director i no sé si algun o tots els redactors, estaven
amb protecció policial. Suposo que tots recordem la resposta que el món islàmic
va tenir a la publicació d’aquelles caricatures i personalment, en aquell
moment, em va semblar que la resposta del món occidental a aquella manifestació
virulenta va estar massa tova, per no dir que inexistent.
Avui s’ha produït un segon atac sagnant i barbar en
la seu de la mateixa publicació: dotze persones mortes, entre elles els dos
policies de guàrdia, i cinc o sis ferits
greus és el terrible balanç fins ara provisional d’aquesta acció contra la seu
de la revista, atac que entenem, sense pal·liatius, com
injustificable.
Però voldria fer alguns reflexions personals al
respecta. És evident que no es pot generalitzar, però convindrem que la
immigració ha anat aportant-nos, a més d’altres coses que tenen un caràcter
clarament positiu, l’integrisme islàmic: Barcelona està considerada com la capital jihadista del Sud d’Europa i
entenc que ens hem de preguntar com ha estat possible, o dit d’una altra
manera, què hem fet malament aquí, a París i a la resta del món occidental, perquè ens passés això. Ja sé
que el món occidental i considerat cristià va fer durant dos o tres segles
seguits tantes o més bestieses com les que està fent en aquest moment el famós
autoanomenat Califa Al-Baghdadi en el denominat Llevant d’Iraq. Però el més significatiu
del que hem fet malament, i que hem de corregir tot i que no sé com, està, en la meva opinió, en les facilitats
que hem donat perquè això podés succeir,
amb una espècie de “bonisme” malaltís i permissiu en tot plegat. Em
sembla que hem entès malament això de la multiculturalitat, que suposava també
la defensa de les nostres pròpies coses.És evident que es fa necessària una reflexió sobre de tot plegat.
I mentre aquí a casa nostra ens hem manifestat oberta i clarament en contra de la catàstrofe que va suposar la segona guerra d’Iraq, amb G.W. Bush al front, amb les casseroles i manifestacions com única arma, no veig que aquells mateixos que varem defensar ara es manifestin en contra de les matances de Paris d’ahir i d'avui mateix (per no parlar de les que es porten a terme en el seu propi territori). I el que trobo pitjor és que els imams de les mesquites no siguin els primers en sortir tots al carrer a cridar que els autors de tots aquestes salvatjades no aniran al paradís si no al infern dels assassins. Si això no es fa (i, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com aquiescència) personalment em serà difícil de conviure amb algú que, per una mala ventada, pugui considerar-me com enemic religiós i actuar en conseqüència.
I mentre aquí a casa nostra ens hem manifestat oberta i clarament en contra de la catàstrofe que va suposar la segona guerra d’Iraq, amb G.W. Bush al front, amb les casseroles i manifestacions com única arma, no veig que aquells mateixos que varem defensar ara es manifestin en contra de les matances de Paris d’ahir i d'avui mateix (per no parlar de les que es porten a terme en el seu propi territori). I el que trobo pitjor és que els imams de les mesquites no siguin els primers en sortir tots al carrer a cridar que els autors de tots aquestes salvatjades no aniran al paradís si no al infern dels assassins. Si això no es fa (i, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com aquiescència) personalment em serà difícil de conviure amb algú que, per una mala ventada, pugui considerar-me com enemic religiós i actuar en conseqüència.
De totes maneres, cal recordar que en aquest Estat
que ens toca viure també hi està present un integrisme cristià – catòlic que no
causa víctimes, però que també atempta contra les nostres llibertats: episodis com el pòster de Crista,
editat per la FNAC el 2006 i que va haver de ser retirat, n’és un exemple que
recordo ara. És ben cert que això no mata a ningú, però tinc el convenciment de
que portades com la del propi Charlie Hebdo corresponent a la publicació del
Nadal passat[1],
aquí també seria impublicable. I no vull pensar què farien aquests integristes
de suelo pátrio si féssim quatre
passes endarrere i poguessin actuar encara com ho varen fer fins a mitjans del
Segle XIX[2]
o quan, a meitat del segle passat, molts pobles eren considerats i tractats com
a Tierra de misiones. Però,
malauradament per al nostre País, tampoc
ara estem massa lluny d’aquestes situacions. N’hi ha prou de recordar que fins ahir, com aquell que diu,
teníem a la cimera de la Conferència Episcopal a l’ínclit Rouco Varela...
J. Vinyeta
8 de Gener de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada