dijous, de gener 08, 2015

276.- Charlie Hebdo

276.-  Charlie  Hebdo

Ha estat la notícia del dia i ho continuarà sent durant uns quants dies més donada, a banda de la gravetat dels fets, la morbositat de bona part de la premsa. Al crit d’Alà és Gran dos o tres encaputxats han  assassinat als components de la revista satírica francesa, suposadament per les crítiques a l'islam. Em sembla que la cosa ja ve de lluny perquè Charlie Hebdo, l’any 2006, va publicar aquelles famoses caricatures  de Mahoma que havien estat editades   per un diari danès i que varen enfurismar al món islàmic. El seu director va ser portat a judici (per la pressió exercida per les autoritats islàmiques de França), i a finals del 2011  va ser atacada i incendiada amb còctels molotov. Des d’aleshores, la seu de la revista, el seu director i no sé si algun o tots els redactors, estaven amb protecció policial. Suposo que tots recordem la resposta que el món islàmic va tenir a la publicació d’aquelles caricatures i personalment, en aquell moment, em va semblar que la resposta del món occidental a aquella manifestació virulenta va estar massa tova, per no dir que inexistent.

Avui s’ha produït un segon atac sagnant i barbar en la seu de la mateixa publicació: dotze persones mortes, entre elles els dos policies de guàrdia,  i cinc o sis ferits greus és el terrible balanç fins ara provisional d’aquesta acció contra la seu de la revista, atac  que  entenem, sense pal·liatius, com injustificable.

Però voldria fer alguns reflexions personals al respecta. És evident que no es pot generalitzar, però convindrem que la immigració ha anat aportant-nos, a més d’altres coses que tenen un caràcter clarament positiu, l’integrisme islàmic: Barcelona està considerada com  la capital jihadista del Sud d’Europa i entenc que ens hem de preguntar com ha estat possible, o dit d’una altra manera, què hem fet malament aquí, a París i a la resta del  món occidental, perquè ens passés això. Ja sé que el món occidental i considerat cristià va fer durant dos o tres segles seguits tantes o més bestieses com les que està fent en aquest moment el famós autoanomenat Califa Al-Baghdadi en el denominat Llevant d’Iraq. Però el més significatiu del que hem fet malament, i que hem de corregir tot i que no sé com,  està, en la meva opinió, en les facilitats que hem donat perquè això podés succeir,  amb una espècie de “bonisme” malaltís i permissiu en tot plegat. Em sembla que hem entès malament això de la multiculturalitat, que suposava també la defensa de les nostres pròpies coses.És evident que es fa necessària una reflexió sobre de tot plegat. 

I mentre  aquí a casa nostra ens hem manifestat oberta i clarament en contra de la catàstrofe que va suposar la segona guerra d’Iraq, amb G.W. Bush al front, amb les casseroles i manifestacions com única arma, no veig que aquells mateixos que varem defensar ara es manifestin en contra de les matances de Paris d’ahir i d'avui mateix (per no parlar de les que es porten a terme en el seu propi territori). I el que trobo pitjor és que els imams de les mesquites no siguin els primers en sortir tots al carrer a cridar que els autors de tots aquestes salvatjades no aniran  al paradís si no al infern dels assassins. Si això no es fa (i, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com aquiescència) personalment em serà difícil de conviure amb algú que, per una mala ventada, pugui considerar-me com enemic religiós i actuar en conseqüència.

De totes maneres, cal recordar que en aquest Estat que ens toca viure també hi està present un integrisme cristià – catòlic que no causa víctimes, però que també atempta contra les nostres  llibertats: episodis com el pòster de Crista, editat per la FNAC el 2006 i que va haver de ser retirat, n’és un exemple que recordo ara. És ben cert que això no mata a ningú, però tinc el convenciment de que portades com la del propi Charlie Hebdo corresponent a la publicació del Nadal passat[1], aquí també seria impublicable. I no vull pensar què farien aquests integristes de suelo pátrio si féssim quatre passes endarrere i poguessin actuar encara com ho varen fer fins a mitjans del Segle XIX[2] o quan, a meitat del segle passat, molts pobles eren considerats i tractats com a Tierra de misiones. Però, malauradament per al nostre País,  tampoc ara estem massa lluny d’aquestes situacions. N’hi ha  prou de  recordar que fins ahir, com aquell que diu, teníem a la cimera de la Conferència Episcopal a l’ínclit Rouco Varela...


J.  Vinyeta
8 de Gener de 2015



[1] http://www.eldiario.es/internacional/portadas-Charlie-Hebdo-criticas-religion_0_343315929.html
[2] La abol ició de la Inquisició no es fa realment fins el 1834