419.- Comentaris (Diàleg, Clàusules sòl, Aznar, Cimera)

419.-  Comentaris (Diàleg, Clàusules sòl, Aznar, Cimera).-

Forcadell, investigada. Mas, Rigau i Ortega amb data de Judici  (el 6 de Febrer proper). Tot el Govern i també els membres de la Mesa del Parlament  “advertits”  pel TC  pel tema Referèndum (i pels mateixos motius pels que ha estat processada Forcadell), amb les resolucions al respecta del Parlament suspeses cautelarment; anul·lació de les ponències que preparen les Lleis per la Transició  (Seguretat jurídica, seguretat social, hisenda pròpia), anul·lació de les actuacions diplomàtiques de Romeva... Només ens queda anar esperant saber qui o quins tenen ja tots els números perquè el TC  els apunti en la seva llibreta negre a instàncies del Sr. Rajoy (en una altra  llibreta, que potser és de color gris o vés a saber de quin color, que està sobre de la taula que Soraya té a Can Millo i de la qual el TC en té una còpia,   hi està anotada tota Catalunya en ordre alfabètic. És una manera de facilitar la feina del Tribunal a l’hora d’investigar a qui els hi vingui en gust o se’ls ordeni de fer...)

Rajoy (o Soraya, o  tots plegats) haurien d’entendre que estrenyent el camí que van deixant perquè Catalunya hi transiti, només condueix precisament allà on no volen ells que Catalunya arribi. Son tan cabuts que per mantenir uns principis fonamentals, expressió de mal  record  franquista  que pretenia  justificar una dictadura,   actuarien com vampirs, xuclant-nos el que fos necessari,  encara que sabessin que estem contaminats dels pitjors mals que podessin afectar mortalment la seva vida. La imposició per sobre dels valors humans més elementals  o, el que és el mateix, una nova dictadura en el segle XXI aferrada aquesta vegada a una constitució que no varen votar gaire més del 24% dels que avui som vius. 

Diàleg? Si, sobre un nou finançament (que ja ha de  venir per Llei), sobre de Rodalíes (que paralitzen diàriament a mig país amb un cost econòmic espectacular, a pesar de les benediccions del conseller Nadal en el seu moment sobre la transferència de la Renfe) o sobre del corredor del Mediterrani (que la pròpia Europa ja demana a crits). Sobre de les qüestions polítiques, deixem, diuen ells, que els Tribunals vagin fent.  Anna Gabriel, quan el TC va suspendre cautelarment les resolucions aprovades al Parlament que insten a la celebració del Referèndum, va dir:  “L’operació diàleg acaba aquí”. Anna Gabriel s’equivocava perquè la suposada “operació” diàleg, no ha començat mai. És només la forma de “dialogar” que entenen des de Madrid i que en els fons no és més que una comèdia, trista i dramàtica.

El problema que a més tot això presenta  està en la dificultat afegida a tot plegat en el fet de la pràctica impossibilitat d’aturar aquesta actuació judicial en el cas  d’arribar a un hipotètic acord. Per una banda,  la inèrcia  judicial de tot plegat és de tal gruix que només, pel que diuen els entesos, l’actuació del fiscal general la podria aturar. Però com que  la visió donada a la ciutadania de l’Estat ha estat també tant esbiaixada, en posar-hi només un cert grau de racionalitat en tot plegat (amb una actuació ponderada de la fiscalia, per exemple), produiria un cert desconcert entre la societat civil afí i, potser com a més greu, el PSOE, C’s i PSC quedarien amb el cul enlaire. Sembla inevitable dons el xoc de trens. Però a qui més perjudicarà, especialment des del punt de vista internacional, serà a l’Estat espanyol per la seva pròpia intransigència.  Mala peça al teler pel Sr. Rajoy i companyia...

La justícia espanyola ha quedat clarament en entredit arrel de la sentència europea respecta de les anomenades Clàusules sòl hipotecàries que, a més de sentenciar la seva il·legalitat, esmena la plana al Tribunal Suprem en fer que la sentència ho sigui amb  caràcter retroactiu al moment de la seva implantació. La patacada sembla que pot costar a la banca entre 4000 i 6000 milions d’euros.  Donada la capacitat que  l’Estat espanyol ha demostrat en “regalar”  a les empreses privades  els beneficis que aquestes no han obtingut amb les seves inversions (Castor, Autopistes madrilenyes, túnel del TAV a Figueres, etc...) no ens semblarà estrany que  les entitats bancàries siguin autoritzades a   retirar directament unes mòdiques quantitats dels nostres comptes corrents o llibretes d’estalvi  a fi de fer front a les quanties derivades  de l’aplicació de la sentència. De més verdes n’han madurat, oi? Només ens queda esperar, segons el portaveu del Govern Central, al consell de ministres del proper divendres per veure com planteja el Consell l’assumpte.

Aznar  es vol dedicar de moment a la FAES i deixa els càrrecs honorífics que podia tenir dins del PP. No sé si és una bona notícia, però em sembla que un home vanitós, cínic, amb ànsies de poder, incapaç de contenir-se verbalment (recordem allò de “...quién quiera, que venga a tomar medidas, a ver quién es más...), mentider amb el tema d’Iraq i el “chulo” de  la trobada a Les Açores, no crec que estigui disposat a abandonar la primera línia. Podríem recordar a Tomàs Becket  (tant ben expressat per J. Anouilh en la seva obra  Becket o l’honor de Déu) i fer menció a l’inesperat en que es pot derivar el nomenar algú que creus que serà un ninot, però que el  nomenament se’l pren seriosament (i amb això no vull dir que justifiqui, ni molt menys, les actuacions de Rajoy com a cap de Govern). De totes maneres potser seria bo que d’alguna manera els ex presidents (penso ara especialment amb González i Aznar) haguessin  d’estar calladets perquè, encara que no s’ho pensin ni ho vulguin acceptar, tots dos porten a l’esquena penjades llufes molt concretes: mister X un i Atocha l’altra, fets prou greus derivats directament de les seves actuacions polítiques personals desastroses.

Els Comúns, amb al presència  de l’alcaldessa Colau, es van afegir a la Cimera Pel Referèndum, que ha perdut el seu nom inicial més reduït de possibilitats (Cimera pel Dret  a Decidir). És una manera d’iniciar la feina preparatòria. Però entenc que, entre aquesta feina hi ha també la de explicar quines solucions estan pensades per resoldre els problemes que la desconnexió generarà. Ja som grans per entendre les coses i crec que, com que el camí estarà ple d’entrebancs, comença a ser hora de que se’ns digui obertament amb què ens trobarem i com es pensa solucionar  el que ens vagi venint. Si no es fa, ho faran des de Madrid, però, des d’allà, quedarà “evident” que de solució no n’hi ha cap.

J.  Vinyeta

24 de Desembre  de 2016

418.- De les CUP, una altra vegada

418.- De les CUP, una altra vegada.-

Aquest País nostre, i des de la formació del nou Parlament, ha de presenciar de forma diria que permanent i continuada la divisió entre les CUP i JxS en unes actuacions, en general provocades per Anna Gabriel i companyia,  que ens posen l’ai al cor i fan les delícies del PP, C’s i PSC.

Aquesta vegada, per una altra actuació del Mossos, els senyors (les senyores, perquè no falti) de les  CUP van  foten merdé. I per aquesta última, que encara dura i perdurarà encara durant tota la setmana, en demanen la dimissió del Conseller Jané, cosa d’altra banda freqüent (gairebé diria que sistemàtica), perquè el Mossos varen actuar d’ofici en denúncia als que varen cremar fotos de Felip VI en la última Diada. L’ordre d’Interior existeix, però Joan J. Queralt catedràtic de dret penal assenyala a TV3[1], en una entrevista prou il·lustrativa, que no es pot afirmar, segons el document de marres, si els Mossos varen actuar  per lliure o ho va ser per ordres de fiscalia o tribunal competent.

Independentment i a banda de les qüestions jurídiques,  en el meu entendre les CUP obliden algunes coses que entenc com a fonamentals.

-    Les accions en qüestió es retrotrauen a fets succeïts durant el  actes de celebració de la Diada passada de 2016. Si alguna cosa ha distingit les multitudinàries  manifestacions de les Diades   ha estat la “netedat” i l’absència d’actes que d’alguna manera poguessin donar peu a la caverna a actuar: ni un paper a terra, cap vidre, paperera o altre mobiliari urbà trencat, res de res.  No hi ha cap dubte per part meva  en que, certament, la llibertat d’expressió està per sobre de moltes coses i més concretament d’una Llei  que, com diu Queralt, ens acosta més a Marroc que a un estat democràtic contrastable. Però aquella crema posa en entredit, i ja no dic que fóra fet expressament que tot pot ser,  aquella voluntat festiva, democràtica i pacífica dels centenars de milers que es manifestaven. La actuació d’aquestes cinc persones és respectable i llegítima, però en cap cas ha d’entendre’s que aquesta respectabilitat i  legitimitat equival a un vist i plau social i  majoritari de la seva actuació. Son fets que vulneren, agradi o no, aquella actuació festiva, democràtica i pacífica en la que hi participava gent de tots els colors polítics.

-  En segon cas, les CUP obliden una altra qüestió primordial. Demanen desobediència de forma general, oblidant, i penso que ara sí intencionadament, que la desobediència sempre és  un acte de decisió individual, personal. Imposar-la no pot ser admès de cap de les maneres. Hi ha consciencia per part de les CUP d’aquesta norma elemental i bàsica?. Tot dona a entendre que no. 

-      I per acabar, que algú o alguns en clara minoria parlamentària i per tant social mentre no es demostri el contrari, intentin amés imposar uns criteris polítics a la policia catalana (que té les seves limitacions de forma institucional, cert) dient-li a la policia què sí o què no ha de fer, és una autèntica barbaritat. Totes les dictadures, sense excepció, adoctrinen política i ideològicament les seves policies (per posar-les clarament al  servei del dictador) i aquestes actuen en conseqüència. Si tot plegat no és més que una afirmació del seu ideari polític i, en conseqüència, social del país que les CUP ens volen imposar, fan bé en dir-nos-ho perquè, si és així, molts més ho tindran en compte en les pròximes eleccions, a fi d’evitar el País que sembla que ens volen imposar…

Tinc la impressió de que “aquestes noies” de les CUP (ho dic per allò del femení generalista amb que es fan distingir), feministes irredemptes, ens volen imposar ja prèviament un matriarcat social, polític i ideològic difícil per a molts de compartir. Especialment per a tots aquells que entenem que primer s’ha de crear un País i després definir com  volem que sigui aquest País. La situació matriarcal o patriarcal posteriors també pot ser una cosa a definir, però en cap cas a imposar. I molts comencem ja a estar una mica carregadets d’aquestes actuacions amb aires de tragèdia grega de les que possiblement Talía i Melpòmene renegarien. Només existeixen les CUP. Els altres no comptem. I aquesta negació ja té una expressió literària que va fer fortuna fa anys i que crec aplicable en aquest cas: “que error, que inmenso error...”[2]· Creure o pensar que els demés no existim és un error greu: ens diu  que les CUP no volen entendre  el per què de tot plegat.

J.  Vinyeta

15 de Desembre de 2016

---

[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/mes-324-13122016/video/5637383/

[2] Ricardo de la Cierva davant del nomenament de Suárez substituint Arias Navarro. Poso exclusivament la frase com a referència  literària i sense la més mínima intenció política per part meva. Per sí a cas...

417.- Del “Diàleg” i dels Mossos

417.- Del “Diàleg” i dels Mossos.

La convocatòria del Pacte Nacional Pel Dret a Decidir ha aixecat totes les possibles alarmes  dins del PP i del Govern de l’Estat. Rajoy i els seus,  tots inclosos (els que manen des de fora i els que obeeixen a dintre o en l’entorn) bramen que Puigdemont  a trencat unilateralment la suposada proposta de diàleg de la que insistentment van presumint. Que el Govern català a respost de mala manera política els esforços de Soraya que ja havia parlat amb les forces polítiques catalanes, etc... La realitat està en que  no hi ha cap proposta concreta, ni tan sols resposta a les famoses 46 qüestions trameneses per Puigdemont i Mas al Sr. Rajoy.

Anem  a pams. Puigdemont va anunciar amb claredat que estar disposat al diàleg amb el Govern Central en cap cas suposava alentir o aturar el Procés. Que Soraya tingui despatx a can Millo no solament no vol dir res, des d’aquest suposat punt de vista dialogant, sino que agreuja el concepte colonial habitual quan la Vicepresidenta arriba a Barcelona i crida a capítol als seus, Iceta i Arrimades: Roma també en determinats moments de cert compromís cridava a capítol al seus Cònsols, radicats en les diferents colònies. Per tant, si els tracte continua sent colonial, a ningú ha de sorprendre que la  “colònia” faci tot el que pugui fer per fer realitat allò que  sembla tenir, quan menys des del punt de vista electoral, molt clar.

Però Rajoy els hi diu als seus Ministres que han de dialogar. I com que aquest no  saben ni per on  començar, ens trobem amb declaracions com les del Ministre Zoido que ens diu, de forma simpàtica, que ells han d’imposar el diàleg (!), i el portaveu del Govern Rajoy ens etziba allò de la unilateralitat de l’actuació del nostre Govern per la “ necessitat” de satisfer la voracitat d’unes CUP que realment fan tot el possible perquè ho sembli així.  Diàleg...!

Per si tot plegat no era tot prou clar, el TC considera que els Mossos poden ser mobilitzats per Rajoy. És un tema que serà més recurrent  dia a dia. La posició dels Mossos és la que és i portar-los pel camí que correspondria al d’una Policia Nacional Catalana i no pel d’una Policia Judicial Espanyola a Catalunya seria hores d’ara el que em entenc com impossible.  Les CUP exigeixen la Dimissió del Conseller Jané   arrel de l’última actuació policial del Mossos que han portat a la Guardia Civil  els assenyalats com a responsables de la crema  de fotos de Felip VI i de pàgines  de la Constitució durant la passada Diada.  Aquest cas s’inicia amb diligències obertes pels Mossos. Fóra necessari saber  qui va donar l’ordre  d’obrir-les aquestes diligències perquè potser donaria una mica de llum als fets en sí mateixos. Sabríem si l’ordre donada respon a una vel·leïtat política, a una clara intenció provocativa  o va ser una actuació netament policial i, segons què en resultés de  saber-ho,  actuar tots en conseqüència.

No deixa de ser sospitós que la problemàtica  que l’actuació dels Mossos genera vagi sempre pel davant de qualsevol fet que ens pot semblar important o escaient  en el tema del Procés: els pressupostos pendents d’aprovació i la convocatòria, en aquest cas, del Pacte Nacional pel Dret a decidir. Hi ha qui assenyala que les actuacions de les CUP i de JxS semblen obeir a una tibantor “estudiada” per  veure qui estira més i s’acaba trencant la corda, el que equivaldria a una convocatòria d’eleccions. No sé si seria una bona solució i per a qui ho seria, o tot plegat no és res més que una “post veritat” també ben preparada. Però  si sé  que  no tenen dret, uns o altres, a dinamitar un Procés il·lusionant i esperançador per a bona part del País que, agradi o no, només serà possible amb la unitat  política de les forces que realment,  al menys des del punt de vista fins  avui pràctic, hi son afins.  Els ciutadans indepes no tenim per què ser el dany col·lateral  d’unes guerres polítiques muntades per uns interessos estranys entre alguns que varen rebre un manament electoral clar.

J.  Vinyeta

12 de desembre de 2016

P.S.: El Govern de Rajoy ha decidit rescatar les autopistes deficitàries a l’Estat per un total d’uns 4.000 milions d’€s que haurem de pagar. Era una notícia esperada donat que tots sabíem que no hi passaven cotxes. Son les radials 2,3,4 i 5 de Madrid, la M 12, AP 46 (Madrid  - Toledo), la Circumval·lació d’Alacant i la Cartagena - Vera[1]. Tenim tantes raons per marxar...!

---

[1] http://www.eldiario.es/economia/CE-Ministerio_de_Hacienda-rescate-autopistas-quebradas-Bankia-Ministerio_de_Fomento_0_301669878.html

416.- Comentaris (Europa, post veritat, diàleg)

416.-  Comentaris   (Europa, post veritat, diàleg).-

Europa viu un mal moment i els euroescèptics, en general membres de partits de l’extrema dreta, gairebé aplaudeixen   fins i tot amb les orelles[1]. Gran Bretanya  ja va dir adéu a l’UE. Polònia i especialment Hungría van per lliure.  Àustria ha estat a punt de caure en mans de l’extrema dreta; Hollande plega i deixa França amb l’esquerra descomposta en general i amb els socialistes en particular en unes hores de  baixa popularitat tals que fan que Marine Le Pen tingui inclús opcions d’arribar a l’Elisi. Renzi ha de plegar perquè ha perdut un referèndum convocat a major glòria seva amb una pregunta inintel·ligible, i si hi ha noves eleccions a Itàlia, cosa més que probable en no massa llarg termini, tenim a Beppe Grillo i novament Berlusconi a l’espera... Properes eleccions als Paisos Baixos que auguren un bon (o incús molt bo) resultat de l’extrema dreta holandesa. Alemanya tem l’entrada al Bundestag, per primer cop des de la fi de la guerra, de l’extrema  dreta alemanya, present ja en vuit dels parlaments dels catorze Estats de la federació. Si  a tot plegat hi afegim Trump i tot el problema d’immigració, “aturat” a Turquia que manté a l’UE en segrest permanent,  ens queda un panorama que fa que els ciutadans del món occidental en general i d’Europa en particular veiem el futur, inclòs el a més llarg termini, com a mínim, tèrbol.

 Tot plegat fa que, quan Europa és capaç de dir que el referèndum d’Itàlia no és més que un tema intern que ja resoldran els italians, però que les eleccions austríaques sí que son un tema transcendental per aquesta Europa,  molts dels ciutadans europeus ens preguntem “metafísicament”  on som i on anem, perquè alguns, com jo, no sabem albirar amb un mínim de racionalitat, si aquesta unió de mercaders, aquesta gran multinacional comandada per 28 Directors Generals de parles i sentiments diferents i en massa vegades oposats,  serà capaç de quelcom més que mantenir dues seus parlamentàries a major glòria  de no sabem ben bé qui, d’aturar la  dissipació d’una fortuna en càrrecs i assessors per a continuar sense autoritat moral i executiva, tant en els afers interns com en els afers internacionals (en els que en la  majoria dels cassos es resta a l’espera d’una intervenció nord americana salvadora), de mantenir-se, per tot plegat, tant allunyada de la ciutadania que permet que bona part dels que hi vivim vulguin marxar.  Mala peça al teler. Qui i com  tornarà a posar en marxa aquella Europa  amb la que embadalíem? No sembla que hi hagi  camí i, molt menys, drecera...

Ja fa dies que aquí a casa nostra  s’ha posat de  moda una manera d’entendre i vendre  les coses. Se’n diu Post veritat i tal com diuen els que semblen entendre-hi, no és res més que considerar que és més important la creença personal sobre dels fets que els fets objectivament tractats. Ve tot això a compta en el fet dia a dia més habitual de fer córrer la brama de que el Procés es desinfla, que el referèndum serà un fracàs i que, per molt que ens hi posem, no som prou per aconseguir un sí majoritari en el moment d’arribar a un referèndum d’autodeterminació.  Vicent Partal, al VilaWebb[2], en fa un bon treball al respecta i hi afegeix dades suficients per a desmuntar tot aquest desori que té com objectiu, com la seva pròpia definició assenyala, fer que la  “nostra emoció personal” al respecta quedi confusa davant dels fets objectius. Partal ens dona bones raons per a continuar mirant endavant. I si més no i en el pitjor del casos,  donada la contundència de les dades que ens fa veure, donarà uns copets a l’esquena  a la nostra autoestima, que sempre és important per poder tirar endavant. El títol que Partal dona al seu article, ja és prou eloqüent: I vosaltres us ho creieu, que no som prou?

També aquí a casa nostra s’està posant en boca del PP i dels seus corifeus allò de “la mà estesa i diàleg”. Ha estat la pèrdua de la majoria absoluta del PP i el  nomenament del nou Delegat del Govern a Catalunya el que ha obligat a Rajoy i el seu Govern a voler-nos fer entendre que estan disposats a “dialogar” amb Catalunya i respecta de Catalunya. Però com ells mateixos diuen el movimiento se demuestra andando i, es clar, tot està “aturat”. Perquè després “d’estendre la mà...” el Parlamento va admetre el suplicatori per investigar Homs; les causes pendents no han estat retirades pel PP; el Govern de Rajoy aprova una taxa nova sobre les begudes ensucrades arrencant la idea i els calés a la Generalitat; el Pressupost que la Generalitat esperem que aprovi aviat, està pendent d’impugnació pel tema de les consultes, etc...etc... Deuen pensar que ens creurem que ara, de cop, han caigut del cavall i han vist i comprés el perquè de la llum que ens il·lumina. Nosaltres sabem que no ens els podem creure... fins que demostrin el contrari. I em ve  ara a la memòria aquell acudit setmanal de El hermano Lobo, que es podria plagiar preguntant i responent: Y cuando al Govierno nos lo podremos creer?  Huuuuuuuuuuuuuuuuuuu...

J.  Vinyeta

6 de Desembre de 2016

---

[1] Un bon dossier al respecta a VilaWeb http://www.vilaweb.cat/noticies/europa-tremola-davant-lavanc-de-la-nova-extrema-dreta/

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/i-vosaltres-us-cregueu-aixo-de-que-no-som-prou/

415.- Fidel ha mort

415.- Fidel ha mort.-

Avui s’ha anunciat la mort de Fidel Castro, el Comandante  que va treure  Cuba de l’infern de la dictadura capitalista per portar-la a l’infern e la dictadura marxista pura i dura. La sortida de les mans del dictador i tirà Fulgencio Batista era la necessitat i urgència del poble cubà. Fidel i els seus varen disposar-se a fer-ho baixant de Sierra Maestra,  alliberant allò que era conegut com a   “prostíbul dels USA” perquè es pogués tornar anomenar i parlar de Cuba. Des de l’Havana fins Santiago. El que ve després és una història de desencontres que comencem amb les expropiacions de les multinacionals americanes, incloses les plantacions de canya de sucre i la nacionalització de les propietats privades que, per la causa que fos, no es varen incorporar lliurament a les col·lectivitzacions que s’anaven portant a terme. Davant de la manca d’acord entre USA – Fidel en el tema de les nacionalitzacions, USA deixa de comprar el sucre cubà i inicia l’embarg de petroli. El famós i desastrós desembarcament controlat per  la CIA a la Bahía de Cochinos, marca el definitiu desencontre i  l’URSS de Bresniev i Krouschev se n'aprofiten. Després arribarà el tema dels míssils i finalment un retorn de Cuba, bloquejada comercialment i amb la caiguda del  mur, a l’autocràcia.

Entre tot això, Fidel imposa una revolució que els esdeveniments posteriors demostren que no va ser globalment acceptada: exiliats, fugides de “balseros”, oposició interna amb els presoners polítics conseqüents, afusellaments televisats,  els afusellaments del general Ochoa i del coronel De la Guardia en un fosc assumpte de tràfic de drogues etc, demostraven que aquella revolució que avançava nítidament en aspectes com la medecina i l’alfabetització, havia deixat de ser la dictadura que ja era, per a convertir-se en una autèntica tirania. Fidel imposa una revolució socialista (que el propi Fidel reconeix com a marxista) com totes aquelles a les que la història ens ha mostrat  que no s’hi pot arribar sense llibertats. La traca final, ja amb un Fidel que ha iniciat un declivi sense retorn, arriba l’Abril de 2003 afusellant tres xicots que volien sortir de l’Illa segrestant un vaixell. Ho fa amb un judici sumaríssim que  a nosaltres, aquí, en recorda aquells judicis franquistes amb sentències ja controlades i cantades d’antuvi. És l’inici de la fi del castrisme fidelista. Tal és l’esverament que aquest fet comporta  que patums de la ideologia marxista com Saramago, aquell que va dir que abans renunciaria al Premi Nobel que a la ideologia, es veu en la necessitat de contestar a Fidel amb el que sempre he pensat que podria ser l’epitafi castrista, al  que em sembla obligat fer-ne referència i copiar-lo en tota la seva integritat. Titulat  Hasta aquí he llegado[1], diu així:

Hasta aquí he llegado. Desde ahora en adelante Cuba seguirá su camino, yo me quedo. Disentir es un derecho que se encuentra y se encontrará inscrito con tinta invisible en todas las declaraciones de derechos humanos pasadas, presentes y futuras. Disentir es un acto irrenunciable de conciencia. Puede que disentir conduzca a la traición, pero eso siempre tiene que ser demostrado con pruebas irrefutables. No creo que se haya actuado sin dejar lugar a dudas en el juicio reciente de donde salieron condenados a penas desproporcionadas los cubanos disidentes. Y no se entiende que si hubo conspiración no haya sido expulsado ya el encargado de la Sección de Intereses de EE UU en La Habana, la otra parte de la conspiración. Ahora llegan los fusilamientos. Secuestrar un barco o un avión es crimen severamente punible en cualquier país del mundo, pero no se condena a muerte a los secuestradores, sobre todo teniendo en cuenta que no hubo víctimas. Cuba no ha ganado ninguna heroica batalla fusilando a esos tres hombres, pero sí ha perdido mi confianza, ha dañado mis esperanzas, ha defraudado mis ilusiones. Hasta aquí he llegado.

A tots en va resultar evident que no de tot en tenien la culpa els americans: Fidel es va guanyar al desconfiança de molts dels que encara hi confiaven[2] i va deixar clar que abandonar la revolució era  alta traïció...  Els morts i represàliats son encara  a la memòria, no ja dels exiliats a Florida,  sempre a punt per posar per davant determinats interessos particulars, si no en la pròpia Associació Cubana dels Drets Humans, molts membres de la qual son ex-presidiaris  polítics represàliats pel règim castrista.

A Sud América hi ha altres exemples clars d’imposicions similars que acaben en desastre  o encara continuen per anar-hi a parar: son dictadures convertides en tiranies, pura i simplement això. Ahir, totes les TVs  varen estar parlant  de la mort de Fidel. En una d’elles algú  deia que des del punt de vista històric només es podia parlar de dos cassos en que un inici revolucionari  no hagués acabat en dictadura: citava els casos de Mandela a Sud África i de José Mujica, antic Pontonero uruguaià a l’Uruguai. No sé si son les úniques però si sé que varen acabar bé. Els que vàrem viure la dictadura de Franco recordem les  referencies constants al “complot judeo-maçònic” i al “comunisme internacional”, un règim que va continuar matant fins pocs dies abans de la mort del dictador que, en el seu últim discurs a la Plaza d’Oriente, a Madrid, hi feia referències clares[3]. Però, és clar, no sempre tot, repeteixo, és culpa dels enemics externs. Afusellar, és una decisió del que té el poder i mana. I de ningú més. I per poder-ho fer, en massa casos, el manar només depèn d’una sola persona a la que anomenem, com a mínim, dictador, eufemisme que amaga el nom d’un tirà.

La gran pregunta que ens ve ara no té, de moment resposta i és: ¿què farà Cuba sense Fidel...?

J.  Vinyeta

26 - 27 de Novembre  de 2016

P.S.: La BBCMundo te un  complert  reportatge sobre Fidel a http://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/11/140624_fidel_castro_fracasos_revolucion_ob_lf  Es tracta d’anar-lo seguint en els fiferents apartats que s’hi poden consultar.

---

[1] http://elpais.com/diario/2003/04/14/internacional/1050271222_850215.html

[2] A la xarxa hi ha  respostes similars, però tampoc he estat capaç de definir la “procedència” ideológica  de les mateixes, cosa que no deixa dubptes en el cas de Saramago.

[3] “...Todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra, a ellos les envilece...” http://penserenespagnol.blogspot.com.es/2012/04/ultimo-discurso-de-francisco-franco.html

414.- Comentaris (Rita, tarannà

414.-  Comentaris  (Rita, tarannà).-

Ens llevàvem  ahir amb l’anunci i la sorpresa de la   mort de Rita Barberà. Un infart se la va emportar just a l’endemà de la seva primera declaració davant de T. Suprem  en la primera de les causes incoades per presumpta corrupció a la ciutat de València. Descansi en pau. Com no podia ser d’una altra manera, el frenesí mediàtic, molt tenyit de color groc al menys fins on vaig estar-hi pendent, ens va anar  desgranant tot allò que, interessés o no, feia referència a la difunta.

 Agradi o no, Rita va estar  sota l’ombra de la corrupció, al menys durant els últims anys de la seva vida i aquesta ombra, al menys en el tema dels famosos 1000€ blanquejats o no (igualment que en les altres qüestions que es troben subjudice i en les que ja mai serà aclarida la seva participació o no en els fets), perdurarà, per a dir-ho d’una manera redundant, en la història del Partit Popular en general i en la del PP valencià de forma particular.

Vagi per endavant que Rita Barberà m’era indiferent: tots tenim clar qui o què  forma part del nostre entorn  proper i estimat i, en general, la indiferència recau en allò que no forma part d’aquest entorn. I en el meu cas, i com a conseqüència, només expresso un cert sentiment de tristor comú a la mort de qualsevol ésser humà.  El PP, ans al contrari, s’ha vestit de negre  i actua com el cor de les tragèdies gregues lloant plorant les virtuts perdudes d’una Rita Barberà que el propi partit havia   enterrat en l’ostracisme (no tractem de cíniques les actuacions coma aquesta?).  Però a Castella tenen un refrany que en sembla molt apropiat a la actuació del PP amb la que havia estat la seva Musa fundadora  que diu així  “A burro muerto, cebada al rabo” que posa a la picota aquells   que intenten arreglar ara el que ja no te remei. Actuen, en el meu entendre, moguts per un sentiment de culpabilitat creat arrel de la defenestració de la Alcaldessa d’España. Aquesta culpabilitat és, en la meva opinió, comú en qualsevol obituari i en sembla clar en les expressions generals de la bondat de qui està de cos present.

Però aquest sentiment de culpabilitat dona  entendre que aquell que se sent culpable ho és perquè entén que va actuar malament (inconsciències incloses) amb el difunt en determinada/es qüestions. Què culpabilitza al PP, el maltracta donat a la seva fundadora? Vol dir què sí hi havia consciència clara en el PP de que  feia malament les coses? I si és així, vol dir això que si C’s no hagués empès la defenestració, el PP no hagués fet res davant les irregularitats que des del món judicial  s’anaven posant en evidència? Son preguntes inquietants, les respostes de les quals s’amaguen en aquella ombra permanent de corrupció que envolta a tot el PP, preguntes que  hauríem de fer a tots aquells membres del partit que tot just abans d’ahir, sortint Rita dels jutjats, negaven la seva “presència”  perquè ja no era del PP. Em recorden les famoses negacions de San Pere que, segons diu la tradició, va estar plorant la resta dels seus dies. Però no serà el cas, perquè tinc la impressió que aquestes llàgrimes d’avui no son més que llàgrimes efímeres i no sé si, fins i tot, algunes d’aquestes llàgrimes amaguen algun somriure sorneguer pels silencis derivats... Dec de ser un mal pensat!

El nomenament de Millo comportava, segons pròpies declaracions de l’interessat, una modificació en el tarannà del PP envers Catalunya, “una mà estesa”. Precisament l’endemà de les declaracions de Millo en la seva presa de possessió del nou càrrec, s’aprovava el suplicatori perquè el Suprem investigués a Homs pels fets del 9N. Constatar-ho i prou, i preguntant-li al Sr. Millo si aquesta qüestió serà el referent permanent de la seva actuació. I si, a més, entén que una sessió del Parlamento en la que és dirimeix el futur polític d’algú, mitjançant un acte polític, com son polítics tots els actes de qualsevol Parlament, ha de permetre’s que sigui a porta tancada i en votació secreta. Senzillament per saber-ne  la seva opinió al respecta...

Però afegir, tot i que és sabut, que el PP, a través del seu ministre de Justícia que és qui mana sobre del fiscal general, va actuar mogut per l’estupor que li va causar que allò que  no havia de ser res més que un aplec, una berenar popular, un “botifarrèndum” segons l’ínclit Jiménez Losantos, es va convertir en una festa de reals valors democràtics, amb més de dos milions tres-centes mil persones anant a les urnes i sense més incidents, normalment ja inexistents en les manifestacions catalanes,  que els provocats per grups de l’extrema dreta que varen ser controlats pels propis votants presents en  el moment en el  col·legi electoral corresponent. Era, va ser, una bufetada en tota regla  a les dues galtes a tots aquells que se’n fotien del tarannà català, de la seva ciutadania i de la pròpia ordenació política catalana. La venjança els hi era obligada. S’havia de tallar el cap de la serp. L’arribada d’Homs al Parlamento donava l’oportunitat de reblar el clau. I així va anar. Aquest criteri de exhibició de múscul és sempre el que va al darrera de qualsevol manifestació política catalana: qualsevol manifestació democràtica catalana els hi fa mal perquè  els posa en evidència. De resposta no en poden donar-ne  una altra, perquè tampoc en saben cap més. És inherent al seu ADN.

J.  Vinyeta

24 de Novembre de 2016

413.- Millo, nou delegat de govern espanyol a Catalunya

413.-  Millo, nou delegat de govern espanyol a Catalunya.-

Enric  Millo ha estat nomenat  com a substitut de la  gèlida Delegada Llanos de Luna però de pèssim record per al menys gairebé 400 municipis i els seus  càrrecs electes de Catalunya. El nomenament de Millo respon  a la remodelació del Govern i càrrecs corresponents i que pretén donar un “aire” nou a la minoria parlamentària del PP. Personalment no crec que Millo representi res de nou. Però, com sempre i amb tothom, hem d’esperar, i no crec que haguem d’esperar gaire. Si hi ha mà estesa, com ha dit, hi haurà concreció política en diferent sentit a l’actual.

Però tot i la mà estesa hi ha alguna cosa  dels discurs del Sr. Millo que m’ha posat molt a l’expectativa i que em fa entendre, al menys des del punt de vista personal, que Millo serà “más de lo mismo”. Deixo de banda aquella explicació que ha fet de la “veritat” catalana  a tot Espanya que ha posat en solfa en el seu discurs, exaltant especialment la despesa econòmica, la divisió i l’increment de l’odi  que representa el Procés, qüestions que mai han deixat de ser el leitmotiv de la política del PP a Catalunya, quasi l’única asseveració del PP tan al Parlament Català com en el dia a dia del Govern de Madrid.  Tot  el discurs no deixa de  ser una proclama “antiindepe”. Concreta, per exemple, que de Girona hi ha una cosa que no li agrada i que és la quantitat d’estelades (em sembla recordar que les defineix com banderes  independentistes, potser perquè no sap que nosaltres en diem estelades...)  que hi ha per tota la província. Ja entenc que no li pugui agradar, però seria bo que ja que la Vicepresidenta diu que vindrà moltes vegades a Barcelona, seria bo, dic, que el Sr. Millo la passegés no solament per Girona si no per tot el País perquè la  Vicepresidenta captés que això de les estelades i  el dret a decidir conseqüent no és, com volen fer creure, cosa de quatre eixelebrats. És una llàstima que ho digui així de Girona perquè dona entendre que Girona és la província díscola. I és cert com ho demostren els resultats electorals especialment els municipals. Però el Sr. Millo, que ha presumit de  voler ser el Delegat de tots el catalans, no pot oblidar-se de la quantitat d’estelades que flamegen per tot el País, llevat de que també ell les desconegui.

Cal recordar que Millo va protagonitzar  “l’esparracada”[1] d’aquell document de cent folis que la Generalitat va publicar l’any passat titulat Crònica d’una ofensiva permanent[2].  Ho va fer-ho en públic perquè deia que tot el que contenia no era més que una incitació a l’odi i algunes maleses més. En qualsevol cas, no va ser més que una emprenyada autoritària que el posava en evidència davant de tothom  perquè el que hi diu aquesta Crónica no és res més el que el Govern Central anava fent per intentar posar Catalunya contra les cordes, exposat de forma clara i de difícil interpel·lació.  No és pas una cosa fàcil d’oblidar i, si no hi posa remei, va ser una manifestació clara del seu tarannà.

El cas és que, per una cosa o per l’altra, el que em sembla és que continuarem igual, tot i que ha transcendit, de la mini trobada entre Soraya i Puigdemont, que la  Vicepresidenta li va dir al nostre President que  aquells 46 greuges, recordem els presentats per Mas i la resta per Puigdemont (molts explicitats amb pels i senyals en aquella Crónica) ara  se’ls volen començar a  mirar, una confirmació més de la inexistència de la més mínima voluntat de fer alguna cosa que demostri que el Sr. Millo tenia tota la raó per estar emprenyat amb  aquella trencadissa. Ara hem de veure  aquella mà estesa fins on vol arribar. A mi em sembla que és una mà que ni tan sols arribarà a sortir de la màniga[3].

J.  Vinyeta

21 de Novembre de 2016

---

[1] http://www.naciodigital.cat/noticia/90165/enric/millo/estripa/memorial/greuges/govern

[2] http://www.ara.cat/2015/06/30/1385341455.pdf?hash=abe186c81078cee0aef07097b557177388d58a7e

[3] Millo és Llicenciat en econòmiques per la Universitat de Barcelona i professor de la UPC. Va iniciar-se coma membre de CiU (Adscrit a Unió, va ser imputat i des-imputat després en el Cas Pallerols) i, en no encapçalar la llista per Girona a les eleccions autonòmiques del 2003, va deixar Unió i previ un intent, segons diu Puigcercós, d’aproximació a ERC que no va quallar, Millo va fer cap el PP.

412.- Coses que van passant

412.- Coses que van passant.-

A casa nostra, estem  pendents de l’aprovació dels pressupostos. A l’hora de la veritat no sabem amb precisió  quina serà l’actitud  de les CUP.  Però si sabem quina serà la resposta de Puigdemont  si els pressupostos no s’aproven. A partir d’aquesta premissa Quim Arrufat, que l’entenc  com “l’home fort” dins del grup diguem-ne directiu de les CUP actuals, em sembla que sap quins podien ser el resultats electorals d’unes CUP que no compten amb el mateix suport ciutadà electoral de fa dos anys, que podria aproximar-se a una residualització del seu grup polític i, per tant, entenc que tot i a contra cor, serà “prudent”.   També sembla que CsQP podria participar en aquests pressupostos, però ja sabem de les respostes alambicades  en tots els temes que Marta Ribes ara i  Herrera abans ens han donat davant de les situacions en que calen o han calgut concrecions,  sempre amb aquells:   sí, però no -  no – potser - però no és això –  si que és això altra – el que toca fer és... Ells (Coscubiela inclòs, tot i que sembla voler anar sempre per camins intransitables i dels que només ell en coneix  la ruta per sortir-nos-en...) i els Comuns poden anar-se “amagant” ara, darrera les excuses  de qualsevol “esquerra”, en la que potser s’hi podria incloure (dit en singular), la CUP més repatània,  que pretén allargar més el braç que la màniga  que l’envolta.  Però arribarà el moment en que hauran de decidir  i d’acceptar que perquè la màniga sigui com a mínim de l’allargada del braç  necessitem més del que ara tenim i que posar pals a les rodes, com varen fer les CUP l’any passat, no ha representat més que una pèrdua de temps malauradament sagnant per a molts. La consecució de l’Estat és prioritària. Després ja decidirem com volem que sigui (llegia que hi ha alguns que optarien per una República dins del Regne d’Espanya... Oximorón?). Dels errors, mal siguin dels altres, tots en podem aprendre... si ho volem. I repetir errors per actituds passives o actives d’alguna manera ja viscudes, no condueix a res més que entorpir els  avenços necessaris.

 A l’Estat, s’està donant la sensació de que Rajoy no té pressa. Aquelles urgències inajornables de les que ens parlava, sembla que ja no ho son d’urgents perquè, després de tres Consells de Ministres, no hi hagut cap mesura aprovada per resoldre alguna d’aquelles urgentíssimes qüestions . D’altra banda, la oposició en bloc ha donat a Rajoy i al PP un parell d’ensopegades parlamentàries: la paralització de la Llei d’Educació i la no aprovació del nomenament de Fernàndez Diaz com a president de la Comissió d’Exteriors i, immediatament després, la no aprovació del mateix exministre pel càrrec de President de Tribunal de Comptes. El PSOE es va afegir a la resta de la oposició després de vacil·lacions i dubtes en el segon dels temes, però finalment tots dos assumptes varen anar endavant. Pel que s’ha sabut, el cabreig del PP amb el PSOE ha estat espectacular i això només vol dir que els Rajoyboys no han entès quina és la seva situació minoritària i que, a més, no tenen les més mínimes ganes de que siguin tals com son. Ha quedat clar que amb la oposició fent pinya, Rajoy potser haurà d’anar posant ciris a tots els sants i qui sap si haurà de demanar consell permanent al Marcelo, ara que l’angelet tindrà menys feina amb el seu protegit exministre. Malauradament, una flor (o  dues, com és el cas), no fa estiu, i els pressupostos son a la cantonada. PSOE i PNB decidiran...

La que difícilment  quedarà clara és la posició general del PSOE. Ja no es tracta d’assenyalar les incongruències paleses com és la de donar el govern a Rajoy i, immediatament, votar sí al suplicatori per l’enjudiciament d’Homs, per cert amb l’aquiescència plena del PSC. Els díscols  d’aquella sessió famosa van sent castigats i el PSC perd inclús la  presència de Meritxell Batet en la direcció del Grup Parlamentari. I, pel que sembla, aquest mateix grup parlamentari va perdent  atribucions de les que se’n va apropiant el Sr. Fernández[1]. La divisió interna del partit no sembla que tingui  aturador. A la Conferència que va donar a Sevilla, Felipe[2] no surt en defensa explícita de Susana ans el contrari i, pel que diuen, les cares dels assistents (l’elit socialista andalusa en pes, inclosos Griñan i Chaves), a la sortida de la Conferència eren tot un poema.  Van creixent les demandes  per la realització ràpida del Congrés que ha de celebrar-se sí o sí. L’ombra de Sánchez encara és allargada i va quallant la separació entre militància i la direcció del Partit. Però Rajoy, que no voldrà gaires rebolcades més al Parlament, pot ja estar preparant unes eleccions pel proper més de Juny.  El PSOE haig d’entendre que ho sap, però també sap que, hores d’ara, no té ni programa (qüestió menor perquè passades les eleccions els programes son paper mullat) ni candidat. Tampoc  Congrés a la vista i entén que quan més s’apropi al PP, té menys risc d’eleccions..., tot i estar sota l’ombra de Rajoy i  del PP permanentment. Tot plegat, mala peça al teler...

J.  Vinyeta

18 de Novembre de 2016

---

[1] Sembla que el portaveu Hernando anava repetint que el PSOE no s’oposaria al nomenament de Fernández Diaz, fins que  va rebre la trucada de Javier Fernández “ordenant-li” el canvi de vot

[2]  http://www.publico.es/politica/psoe-andaluz-teme-gonzalez-busque.html

411.- Comentaris (13 N, Margallo, Trump i Europa)

411.-  Comentaris  (13 N, Margallo, Trump i Europa).-

80.000 persones segons la Guardia Urbana varen omplir l’Avinguda de María Cristina i la Plaça Espanya. No era un dia assenyalat del calendari o una jornada històrica a commemorar. Però era un dia en que l’Ònium, l’ANC i l’AMI i les associacions paral·leles  varen dir a la societat civil que aquells més de quatre-cents imputats per la justícia espanyola membres  de gairebé el cinquanta per cent dels Ajuntaments de Catalunya, no podien sentir-se sols. I la resposta hi va ser. Més de 170 autocars amb gent d’arreu del país (sense “bocates” de mortadel·la i pagant-se el trajecte, com sempre) varen fer cap María Cristina. El “soufflé” no decau, al contrari, i queda clar que és ben alt i inflat: en molt pocs dies per la organització de l’acte, la resposta ha estat manifestament exitosa.

La societat civil d’aquest País els hi diu als polítics i associacions que ella, la societat civil, farà la seva feina i que, per a fer-la, només els hi caldrà aixecar el dit i demanar-li tantes quantes vegades sigui necessari. I que amb aquest acte, aquest 13N, inaugura el cicle en el que no caldrà esperar a dates assenyalades per sortir al carrer  (sempre he dit que amb una societat civil disciplinada, pacífica i conscienciada com aquesta, es poden fer grans coses). Però al mateix temps està dient que la direcció política de tot plegat ho ha de ser de forma unitària, tant unitària com ho era la composició del escenari des del que es varen fer els parlaments, perquè també té clar, aquesta societat  civil, que si no és així difícilment ens en sortirem i que també està disposada a empènyer en aquest sentit tant com sigui necessari (la idea de la divisió d’aquesta societat ha estat sempre en l’ideari del PP i afins). PDECat, ERC, les CUP, i la resta del 80 % del País (PSC i CSQP i ciutadans no afiliats  però  pro referèndum, que també hi son),  que tenen  la seva representativitat en tot l’Hemicicle del Parlament, han de fer esforços per aquesta unitat necessària: el País que els vota i els hi paga el sou, diu que han de recollir aquesta voluntat popular i fer-se-la seva. Els hi diu que les banderes partidistes han de quedar momentàniament arraconades fins les eleccions posteriors en que  decidirem com voldrem el País en que ens tocarà viure, perquè  és evident que primer hem de fer-lo, aquest País. Queda clar que, en qualsevol cas, no depèn tot plegat de la societat civil.

El dia ens acompanya amb unes manifestacions de l’exministre Margallo que tot i venir de qui venen, no ha estat fàcil trobar-ne ressò en la premsa diària. Diu, sense embuts, que la actuació de la Vicepresidenta Soraya[1], amb els recursos jurídics permanents, no ha fet més que judicialitzar la política. Ja ho sabíem, però que ho digui Margallo, mal sigui perquè Rajoy ha prescindit d’ell, té la seva gràcia. La caverna (13 TV, 14/11) considera Margallo un “bon demòcrata cristià i,  com a tal, un conspirador...” Només faltaria...!

L’elecció de Trump als USA ha estat un vendaval.  Les protestes de ciutadans americans als resultats de l’elecció, poden emmascarar un triomf que a molts no ens grada i inclús ens espanta. Però la tradició democràtica dels USA avala i legitima un resultat electoral que ni a la pròpia Clinton se li ocorre qüestionar[2]. I hem d’esperar fets concrets perquè Paul Ryan, republicà i Portaveu  avui de la  Cambra de Representants (càrrec equivalent a  la Presidència de la Cambra) i que ha qüestionat durament la campanya de Trump, li ha dit a Trump que per governar ha de comptar amb les Cambres. I cal recordar que els  membres dels grups  representants (tant demòcrates com republicans) no mantenen disciplina de vot, tot i que una majoria afí al President  electa facilita les coses. Hem d’esperar, tot i que sense optimismes.

Europa té por. Els USA han intervingut  en les guerres del segle XX diguem-ne que alliberant Europa. Això és molt clar en el cas de la segona guerra mundial. La intervenció americana en la guerra del Balcans de no fa tants anys, també va ser decisiva i en la que una  OTAN inoperant  va necessitar del lideratge del USA per a decidir la fi de Milossevic. Sembla que  ara entén que amb Trump es pot acabar aquesta “protecció”  americana i que l’OTAN pot quedar en paper mullat. Europa té por de quedar-se sola i això no agrada massa, per a no dir que gens.

Té molts problemes derivats, en la meva opinió, del fracàs que ha anat conreant la social democràcia europea des de la segona meitat del segle passat, “adaptant-se” a l'esdeveniment del neoliberalisme i perdent en conseqüència aquell toc per reformar els estats i d’enfrontament amb el capitalisme per redistribuir els bens socials. Sembla que arriba el moment en que Europa haurà d’enfrontar-se amb els seus propis fantasmes que la desídia política bàsicament ha deixat aixecar pels més de 15.000 lobbistes que es mouen per Brussel·les i per la inacció militar en els conflictes actuals. La no intervenció en tot plegat ha sumit la política  Europea en una espècie de tercera edat dolsa i despreocupada. 

L’acord comercial amb Canadà va tenir un primer avís que va estar a punt de fer-lo trontollar,  el famós TTPI,  ara bloquejat i sense garanties d’èxit (la qual cosa potser hem de celebrar donat el secretisme que l’envoltava i que ens feia témer el pitjor), el Brexit,  l’OTAN en entredit, i ara Trump en el per què de tot plegat... Tot això no fa més que posar en evidència la crisi profunda en que s’ha situat una Europa  sense  autoestima  que fa que els seus ciutadans, que no viuen precisament  en una tercera edat dolsa i despreocupada com semblen pensar des de Brussel·les,  estiguin pensant que potser sense aquesta Europa de mercaders o fora d’ella, aniríem millor. De que això sigui així, no en tenim precisament la culpa el ciutadans, que quedi clar.

J.  Vinyeta

15 de Novembre de 2016

---

[1]Phttps://elcomunista.net/2016/11/14/garcia-margallo-cuestiona-politica-de-rajoy-hacia-cataluna/ ‘La vía de aplicar la norma y llevar todas las cuestiones a los tribunales es judicializar la vida política y eso nos lleva a un choque de trenes, a un conflicto, y eso es lo que hay que evitar’

[2] Germà Capdevila preguntava a la seva columna de El Punt Avui: Quants Estats democràtics poden presumir de quasi 250 anys de democràcia i sense cap “ensurt” durant aquests temps?

410.- Comentaris (Trump, TC)

410.-  Comentaris (Trump, TC).-

La revista El  Temps del 27 de Setembre passat  (nº 1685)[1]  publicava una entrevista al President del Parlament Europeu   Martin  Schulz,  i a la pregunta sobre un hipotètic triomf d’un populista com D. Trump en les eleccions USA, Schulz hi  respon així:

“Trump no és només un problema per la UE, sinó per al món sencer. Quan a la Casa Blanca  hi acaba arribant un home que presumeix de no tenir-ne ni idea i que diu que el coneixement especialitzat és una ximpleria de les elits, és que s’ha arribat a un punt  crític. Si és el cas, tindrem un home clarament irresponsable  en un càrrec que requereix un grau elevadíssim de responsabilitat. La meva preocupació és que pot inspirar imitadors, també a Europa. Per això espero que guanyi Hilary Clinton”

És un mostra de la por que ja anava causant allò que molts consideraven una bogeria.   Però finalment Trump ha arribat a la Casa Blanca. I aquella  por ara s’ha confirmat en els titulars de la premsa occidental. Es fa difícil  confiar en algú que ha dit, sense embuts, que l’energia derivada del carbó és una energia neta, que creu en el  fracking i que ha dit que això del escalfament i el canvi climàtic és un invent que perjudica les empreses... La futura actuació internacional  és també una incògnita, però cal recordar que, com ha dit, Brussel·les és un forat del infern i la OTAN és una estafa. Així les coses, i pensant en allò de que una cosa és receptar i l’altra és prendre, no queda més remei que esperar esdeveniments. Però els auguris no son massa afalagadors tot i el discurs del guanyador, immediatament després de saber la victòria electoral, en el que es mostrava molt conciliador.

La recuperació econòmica – financera dels USA en mans d’Obama, ha estat un fet. Però com sol passar en aquests casos, els avenços econòmics, i més en un món terriblement globalitzat, han anat deixant a molta gent, molts, segur que a massa gent, a la cuneta (només mirant aquí a casa nostra ja  tenim exemples ben vius de tot plegat). Aquests diguem-ne desheretats i bona part  dels americans potser han vist en H. Clinton la representació viva de tot aquest món financer global, sense entranyes i  esclau del ratio de beneficis empresarials i, com està passant a bona part del món occidental, han volgut trencar la ratxa i donar un  punt clar d’inflexió a la corba social que continuava tirant cap amunt. Les eleccions presidencials semblen el moment oportú per la inflexió, castigant el sistema a través del seu representant, Clinton.  El problema radica en que per la peremptòria necessitat de sortir de la cuneta i trencar l’estatus del moment, es va a buscar  Trump  perquè  és qui s’enfronta a Clinton: sembla que s’hagi votat en contra de i no a favor de. I així Trump arriba a la Casa Blanca. La victòria ha estat inapel·lable tot i que en número de vots guanya Clinton per uns 100.000 vots més. Però el sistema electoral americà ha propiciat una victòria ampla de Trump. En aquest punt, res a dir.

 La realitat és la que és i és ara ja incontrovertible amb l’agreujant, en aquest cas, de les majories que els republicans han obtingut tant al Congrés com en el Senat, el que permet a Trump una governabilitat francament còmoda. La resposta a tots aquests dubtes la tindrem a partir del proper 10 de Gener, dia en que Trump prendrà les regnes del país més poderós del món. Les decisions que prengui ens poden afectar i molt. Per si de cas, que Déu ens agafi confessats...

Però aquí a casa nostra hi ha un tema que em sembla molt preocupant: el Tribunal Constitucional a acceptat portar a terme l’opció executora de les resolucions  del propi tribunal i podrà d’acord amb la Llei, avalada pel propi TC,  inhabilitar - suspendre directament càrrecs o funcionaris públics desobedients de les seves resolucions: el TC s’ha convertit en un tribunal normal que fa executar les pròpies sentències. És una mesura excepcional dins de l’aparell jurídic de l’Estat i molts  dels que hi entenen afirmen, a més,  que és una mesura anticonstitucional. Però deixem que d’això se’n ocupin aquests  que hi entenen. Personalment m’assalta un dubte  gros. Imaginem que el TC resol inhabilitar o suspendre  un polític o funcionari i executa la sentència. Donat que aquest polític o funcionari pot considerar-la, la suspensió, un greuge comparatiu greu, pot decidir i decideix recórrer al Dret Constitucional d’Empara per aquesta qüestió,  Dret que haurà de portar-se davant del  propi TC. La qüestió està en que aquest dret constitucional, el Dret d’Empara, i la resolució del cas, estarà  en mans del TC. I la pregunta que ve al darrera és la següent: com es podrà resoldre el tema si el TC és jutge i part al mateix temps?. Si algú sap la resposta, que me la faci arribar.

J.  Vinyeta

10 d’Octubre de 2016 

---

[1] La entrevista va ser publicada originàriament per la revista alemanya Der Spiegel, però no ens diu en quina data.