102.- Agost 2010

102.- Agost 2010 .-


Els periodistes s’han queixat sempre dels mesos d’estiu perquè, segons diuen, no es generen notícies. Haig de creure que aquest estiu, aquest mes d’Agost concretament, si han estat per la feina, n’han tingut a dojo. N’exposaré unes quantes, totes elles amb caràcter orientatiu però, en cap cas, l’imitatiu.

Durant tot el mes d’Agost, hem anat a remolc de la famosa Llei antitaurina i la conseqüent prohibició de les curses de braus. Personalment no deixa de sorprendre’m que una llei, que és una prolongació d’aquella famosa Llei de no sé quants anys enrere feta per a garantir els drets dels animals, i que només va ser capaç de mig arreglar a gats, gossos i canaris, no vagi més enllà del nas dels legisladors per la sola raó de no emprenyar a part del personal en uns moments pre electorals. Entenc que és claríssim que als pobres braus se’ls destroça a les “Plazas” i per tant, és necessària una protecció de l’animal que no en té cap culpa de que uns amants d’un anomenat art aplaudeixin “banderillas” i “picadores”, és dir a les no se quantes putades que se l’hi fan a l’animal perquè arribi amansit a l’últim terç. Però no entenc que això, la mateixa Llei, no s’apliqui a la resta d’espectacles – diversions en la que els animals, tots els animals, per costums arrelades o no tant, serveixin d’entreteniment i que en massa ocasions, son perversament maltractats. Queda clar que son més importants els vots, i que la Llei està mal feta o incomplerta per raons purament electorals.

Però hem tingut més coses: les declaracions del Conseller Castells han posat els pèls de punta a un bon sector del PSC que sembla incapaç de tallar el cordó umbilical amb el PSOE i incapaç de començar a pensar en el País. Ja sé que aquestes actituds negatives respecta del País, no son exclusives dels socialistes (només cal recordar l’endemà de la manifestació famosa), però així com els partits d’aquí poden decidir, tot i que decideixin malament, als del PSC no els hi queda ni la possibilitat d’equivocar-se sols.

Nova ofensiva contra el català, aquesta vegada des d’aquí, des de casa mateix: un Sr. Domingo, diputat al Parlament, ex- Ciudadanos, que pertany al grup mixt (dic tot això per deixar clara la seva representativitat) enarbora la que sembla serà la seva bandera en la propera legislatura (la de Rosa Díez?), se’n va a veure a la Defensora interina del Pueblo i li prega, cosa que fa, que presenti davant del Tribunal Constitucional, un Recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que estableix que el català serà la llengua d’acollida en la recepció – integració dels immigrants. Potser si que ens hem cregut que vivim a Catalunya, oi...? Em recorda una mica aquella idea primigènia del PSC (en aquell document que tantes vegades he citat, titulat Per Catalunya i atribuït al Sr. Maragall) en el que semblava prioritzar al castellà sobre del català i que a gent mal pensada, com jo, li semblava que allò, amb aquella peregrina i malt pensant idea, volia dir que per ser alguna cosa a Catalunya havia de parlar-se català, que per tant quants menys el parlessin millor i també per tant limitava l’ascens dels nou vinguts, deixant el núvol que forma la classe líder del País i del poder, només a les seves mans, a ells, catalans de soca-rel, únics en el domini del idioma que podia concedir-los-hi el manteniment d’aquell núvol. Potser aquells mal pensants com jo teníem tanta raó al respecta que el PSC decideix anomenar, per a corregir-se, un Secretari General, i posterior President de la Generalitat, forà. Potser que el Sr. Domingo pensés exactament igual que aquell PSC, en el moment de presentar el seu recurs[1]. Ell sabrà si hi ha trobat raons de pes per a fer-ho o ha estat, com ha passat en altres ocasions, només per tocar allò que no sona i fer-se “sonar” a ell mateix perquè se’l vegi. Suposo que no tindrà res a veure la decisió del Sr. Domingo amb aquell pensament del PSC al respecta, oi? Però no es pot negar la similitud entre les conseqüències que en poden resultar seguint el camí del PSC o el del Sr. Domingo.

Però ha vingut després el seu ex cap de files, el Sr. Rivera i actual cap dels Ciudadanos, i davant la ja manifestada voluntat de tornar-hi del Sr. Domingo, i ara per la nova i recent Llei de Comerç, el Sr. Rivera no perd pistonada i se l’hi avança al Sr. Domingo presentant un nou recurs a la ja anomenada Defensora interina del Pueblo, perquè arribi al TC amb aquesta nova llei, per vulneració del drets lingüístics dels castellano-parlants. El Sr. Rivera, no podia deixar passar l’ocasió. Sí, senyors Domingo i Rivera. Així es fa ! El bilingüisme és això: el castellà davant i, darrera, el que quedi... procurant que no en quedi res! Si els seus criteris d’equitat i justícia son els que normalment ens presenten, m’horroritza pensar – com diria Unamuno - que vostès i els seus poguessin un dia dictar les normes de psicologia de les masses[2]. No sé si un dia, com Sant Pau cauran del cavall i veuran la llum, que no té perquè ser la que pugui generar una Estelada. Senzillament la llum que es genera de la bona fe de les relacions de senzilla convivència. Si aquesta llum no els hi arriba i segueixen en aquesta dialèctica, temo que els veurem vestits d’uniforme blau - gris –corretjam – jou i sagetes, si és que abans, jo no ho sé, ja no els havien lluït. Si aquestos uniformes tornen a imposar-se, suposo que tots recordarem el que va passar a l’ Alemanya dels anys 30...

El PSC ha començat la seva precampanya electoral dient-nos que un referèndum per a l’Independència, crearia una fractura social de resultats imprevisibles. Jo penso que la expressió del PSC no respon més que al pànic que al PSC li crea només el sol fet de pensar que, si no canvien les coses (no segueixen la línea Castells, per exemple) no els hi caldrà més remei que enfrontar-se amb els seus caps de fila a Madrid, que ja seria hora, perquè sempre s’ha dit que fins que no hi ha un enfrontament clar i directa entre pare i fill, aquest fill no acabarà de créixer mai. Ells, el PSC, han de decidir si volen anar a més o no. Personalment, dels fills que no han sabut independitzar-se sempre n’he tingut un cert recel.

La penúltima (dic la penúltima, perquè sempre hi haurà la que ve després) ha estat la de portar a les escoles la fruita perquè els nens en mengin un parell de cops per setmana. Un País que té greus mancances d’ensenyament, ha de fer a l’escola allò que haurien de fer els pares? Aquest “placet” permanent a que les escoles supleixin la funció educacional de la família en general i dels pares en particular, és, en la meva opinió, una aberració perquè ens porta a un sistema educacional doctrinari, lentament és cert però inexorable, que no és altre que el sistema que es va aplicant en els països que, tot i presumin-ne, no son aigua massa clara. Ningú és capaç de dir-los-hi al pares que els seus fills han de menjar fruita a casa, per allò d’una dieta equilibrada, i que a l’escola s’han d’ensenyar matemàtiques?[3]

Tot plegat, tot i que el que he exposat només és un petit tast, suposo que d’aquest estiu els periodistes no es queixaran. O sí? No serà que, a vegades estan de vacances... permanents?


J.Vinyeta
Agost, 2010






[1] Sobre l’origen de Ciudadanos vaig exposar el meu criteri en l’article nº 40 del bloc, Novembre del 2006
[2] Famós discurs d’Unamuno el 12 d’Octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca.
[3] Bona part del que jo penso del sistema d’ensenyament va quedar exposat en el meu article nº 73 del meu bloc, d’Octubre del 2008.

101.- De Dogmatismes

101.- De Dogmatismes.-


Abril de 2008. Els fets al Tibet tenen al món amb l’ai al cor. La Xina, davant de l’amplificador que suposa el fet dels Jocs Olímpics que ha d’inaugurar quatre mesos més tard, intenta aplacar la revolta tibetana de l’única manera que sap fer-ho: deixant desenes de morts pel carrer. Arrel de tot plegat, escrivia jo aquell mes d’Abril:

“Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics burgesos [...], conceptes que son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei d’uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema”. [1]

Intentava expressar, d’una forma més o menys raonada, que les dictadures imposen el que podríem anomenar un “Dogma” en contra del qual no pot haver-hi res més que paraules buides i del que només uns privilegiats en poden fer interpretacions, arribant a crear unes societats perfectament domesticades o adormides, com millor es vulgui creure, amb ferris controls del pensament - ideologia, de la paraula i de l’obra en especial sobre de la oposició al dogma oficial que passa com pot i fent cabrioles inversemblants per poder sobreviure (tot i que, a vegades, aquesta oposició ho és per poder-ne crear un altra de dogma, que també imposaran. Ha estat el cas, per exemple, de les revolucions comunistes que han triomfat amb el final de tots conegut, des d’en Lenin fins en Fidel per citar un exemples). A vegades, de sobte, aquella societat endormiscada es desvetlla de cop, rebenta el Dogma i creix tot allò que no havia pogut créixer des de feia anys (sempre recordo aquells instants, impensables només un minut abans, de la revolta contra Ceaucescu). Tot i que correm pel Segle XXI, d’aquestes societats “Dogmatitzades”, amb el seus líders dogmàtics, encara en queden moltes (Xina, Cuba, El Vaticà, Corea del Nord o determinats estats anomenats Islamistes en son clars exemples i, evidentment, no els únics. Hi incloc El Vaticà i aquests determinats estats Islamistes perquè entenc que en son la sublimació d’aquest concepte que vull expressar, perquè la fe que en resulta del Dogma corresponent, a més, l’entenen com de impregnació divina)

Dic tot això perquè, salvant les distàncies, que hem de reconèixer que son moltes, avui, al nostre País, ens està passant una cosa de una certa similitud. Els Partits Polítics em sembla evident que actuen d’una forma similar. Cada un va creant el seu dogma i tots intenten imposar-lo a la societat en la que estem vivint, sense deixar-nos cap més opció que el vot, (i amb això sí que hi ha diferència amb els altres dogmes dels que parlàvem), és a dir a la elecció del dogma que volem que se’ns imposi. Tan és així que la disciplina interna dels partits és gaire bé quarteraria i la “societat” pròpia o l’entorn del partit corresponent actua només en funció de les ordres (normalment son “insinuacions profundament raonades”) que rep: el compliment del dogma es converteix en un deure per aquests que, donada la incondicionalitat dels simpatitzants dels partits, intentarán definir amb el seu vot la moral general independentment del sentir de la resta dels pobres mortals sense fe i, en massa vegades, ho fan sense el més mínim anàlisi sobre aquest “Dogma” que, increïblement, han acceptat religiosament.

Un exemple clar. Dia 10 de Juliol. Centenars de milers de ciutadans demanen a aquests partits polítics unitat en defensa de la Nació Catalana. La resposta dels Partits tots sabem quina ha estat. Diguin el que diguin, el seu “Dogma”, el “Dogma” particular, no els hi ha permès aquella unitat que es demanava. I el seu dogma serà el que se’ns imposarà en les properes eleccions.

Amb els partits que van naixent, em temo que pot passar el mateix, si no està passant ja. Neixen amb idea de respondre a allò que va ser el lema d’aquella manifestació d’aquell 10 de Juliol. Però tinc la sensació de que els diferents “dogmes” es van imposant en els medis corresponents de cada un i que, per tant, la conciliació entre ells, serà pràcticament impossible.

I per què tot això? Em sembla que, a pesar de tot, la resposta és molt simple: els dirigents de tots aquests Partits, i dels altres que també haurien de ser-hi per a dur a bon fi aquell lema d’aquella manifestació, que no hi hagin dubtes al respecta, volent ser autèntics “Popes” o “Papes”, digueu-ne com vulgueu, d’una religió de la que tan sols ells pretenen tenir el dret i la suficiència per a la interpretació de la doctrina corresponent de la que ja han, prèviament, impregnat al seu Partit.

Ja sé que fer comparances és dur i perillós, però tinc la sensació de que aquests Popes ens volen donar lliçons de democràcia especialment fent coses internes a casa seva amb finalitats particulars (la de ser escollits Popes o Papes), però que aquest aspecte demòcrata del seu grup - partit que ens volen presentar, ho és més de portes en dins. En Franco també tenia suficients afins o addictes (tants que encara avui dia ens van fent anar per on volen) per ser triat Pope o Papa en el moment que li convenia, amb una suposada democràcia interna que el triava i per aclamació. I aquella suposada democràcia interna, no era res més que la garantía per l’establiment d’un Dogma inqüestionable, el del seu líder, que era acceptat sense cap dubte i amb tota submissió i imposat a la resta dels pobres mortals descreguts.

I amb tots aquests que volen ser nominats, hi ha quelcom similar: molta democràcia interna per a simular decidir als que ja se saben guanyadors, però incapaços de portar aquesta democràcia al carrer i fer el que realment els hi toca fer con a representants que pretenen ser dels pobres mortals descreguts com jo: assumir i representar la voluntat ja expressada (entre manifestants i participants en les anomenades consultes, per molt més d’un milió de persones) en contes de imposar-nos els seus Dogmes. El que passa és que el fer-ho com entenc personalment que caldria de fer-ho, només presenta un problema que, per a tots aquests dels que parlo, deu de ser molt seriós i important: cap d’ells vol renunciar a ser investit amb la tiara corresponent que serà el símbol de la seva benedicció i supremacia. El País, que tant diuen estimar, sembla que no té cap interès per a tots ells, llevat del vot captiu que poden rebre. Com deia en de Palol l’altra dia al diari Avui, no estan a l’alçada política que els hi requereix el moment històric que estem vivim, actuen com a petits dictadors ( i ho dic dolorosament), com si volessin fer-nos creure que necessitem ser “ensinistrats” en els afers polítics precisament amb el seu Dogma. Trist, molt trist, perquè els esforços que podem fer individualment han de formar part de la voluntat col·lectiva en el mateix objectiu. I aquí és on aquests Popes o Papes, han de deixar de voler-ho ser per a liderar, senzillament dit i sense altres objectius, aquesta voluntat dia a dia més evident i que diuen voler respectar. Si és veritat que volen respectar-la, aquesta voluntat, dons que ho facin, perquè el que necessitem son líders que enarborin l’Estelada i que, quan girin el cap puguin apreciar que tots nosaltres hi som darrera. No necessitem Papes que, amb una creu processal a la mà, vagin beneint a tots aquells que s’agenollen al seu pas.



J. Vinyeta
Agost 2010




[1] Nº 62 del Bloc.- El Tibet .- Abril 2008