dijous, de març 27, 2014

224.- Suárez, el Constitucional i Manos Límpias.-

224.- Suárez, el Constitucional i  Manos Límpias.-

L’expresident Suárez va  morir el passat cap de setmana. Vaig viure l’època del Govern que Suárez capitanejava i per a tots nosaltres ens presentava, després dels dubtes inicials, una possibilitat d’accés a la llibertat a la  que cap dels que varem néixer després del 1939 i fins  aquell moment  encara no hi ha viem tingut accés i que, agreujant la situació, havíem viscut la nostra vida  gairebé en un estat d’excepció permanent.

És ben cert que quan esperàvem el nomenament del nou primer ministre, després del cessament del “Carnicerito de Màlaga”, i se’ns  va dir que el nomenament pel càrrec havia caigut en aquell  que fins aquell moment havia estat el Jefe Nacional del Movimiento a molts, moltíssim,  se’ns va arrugar el melic. Però per una iniciativa que els monàrquics entenen com a Real i altres diuen que la iniciativa  ja havia estat dissenyada per Carrero, en qualsevol cas executada per Torcuato Fernández Miranda, les coses varen començar ha anar d’una altra  manera quasi impensable. Va ser una època convulsa i amb una mala maror permanent: els militars amb el sabre a punt i rumors constants de cop d’estat, els sindicats i el país en general sacsejats per l’ultra dreta, ETA matant amb el convenciment de que el moment era propici, la societat civil acollonida, tot  el franquisme viu... Però se’n va sortir, li va costar la vida política, però el seu llegat era la desaparició d’un sistema polític i l’arribada d’un altra, tot i que  carregat de la ideologia del règim anterior, però realment un sistema diferent. Descansi en pau.

El Tribunal Constitucional no ha sorprès amb la seva sentència en la que  anul·la  la Declaració del Parlament en la que es definia a  Catalunya com a subjecta  jurídic i polític i per tant, i com a conseqüència, estableix la inviabilitat del referèndum del proper 9 de Novembre, tot i que deixa oberta la porta a la possibilitat d’un referèndum dins de la legalitat vigent o modificada d’acord amb la Constitució. És ha dir: deixa clar que la decisió al respecta és merament política. Diran el que voldran, però es clar que la Sentència recull les dues posicions: la   del PP (el no permanent) i la del PSOE (la tercera via). Però sigui com sigui i pel que sigui, el Tribunal actua políticament i no de forma jurídica: ens diu, de forma insòlita, el que si i el que no podem ni dir, jutjant uns suposats fets fins ara inexistents... No penso que això modifiqui el full de ruta de tot plegat: el Govern ja ha dit que no el modificarà i l’Assemblea ha emès un comunicat en el mateix sentit. A banda de tot això, suposo que estem d’acord en què la sentència no és més que munició pel PP i PSOE, de cara al debat del proper del 8 d’Abril sobre la cessió de les competències del Govern Central a la Generalitat per poder fer el referèndum de marres; i també notar que es fa la sentència abans de la recusació demanada pel Govern català a determinats magistrats de Tribunal. En fi: res de nou, llevat del totus revolutum que la concreció - contradicció de la sentència comporta. Esperarem esdeveniments.

Manos límpias, aquest sindicat del que no es coneixen delegats i que algú ha definit com l’executor de la feina bruta que altres no volen fer, ha portat el rebuig del TSJC a la denuncia que va presentar  contra Mas al Suprem perquè entén que la judicatura, a Catalunya,  esta contaminada “...por el nacionalismo...”. Com que no s’estan de res (i donat el preu al que el Sr.Gallardón ha posat la justícia, han de tenir molt diners que en cap cas ens diuen d’on surten), al mateix temps  en presenta una altra denúncia contra  l’ANC per associació il·legal i, per sedició i malversació de cabals públics, contra Carme Forcadell. Que jo sàpiga, l’ANC no rep ni un duro de subvenció oficial. En quan al suposat delicte de sedició  assenyalar què, segons el Diccionario de la Lengua española, en el diccionario Espasa - Calpe - 2005, el defineix com “Alzamiento colectivo y violento contra un  poder establecido[1] És cert que el nostre país està en el que podríem anomenar un procés revolucionari (que no cal confondre amb un cop d’Estat en el que necessàriament és necessària la presència de l’exèrcit, violència extrema, encara que  sigui com el del anomenat dels clavells a Portugal), si no col·lectiu, si que àmpliament acceptat, però pacífic i democràtic i, vistes les darreres manifestacions, festiu. És evident, per tant, que hi manca  la violència necessària que implementi una sedició. Per si de cas, a l’hora de valorar, val la pena estar a l’aguait de les sentències del Constitucional al respecta que clarifica la definició  en el sentit exposat[2]. Que vagin fen. Des de que Carme Forcadell i l’ANC està en el punt de mira del Sr. Bernard, cap visible de Manos Límpias, a l’Assemblea si han adscrit  més de 8000 socis... 


J.  Vinyeta
26 de Març de 2014




[1] http://www.wordreference.com/definicion/sedici%C3%B3n
[2] http://www.enciclopedia-juridica.biz14.com/d/sedicion/sedicion.htm

dijous, de març 20, 2014

223.- Crimea, la paella, l'enquesta

223.- Crimes, la paella, l'enquesta.-

La actualitat va farcida d’esdeveniments. Des del punt de vista internacional, és evident que Crimea és a la cresta de l’ona. Ningú no sap com acabarà   tot plegat. El resultat del la votació explicita la anexió a Rússia, però no la independència de Crimea . Que les dues coses es poden considerar una sola cosa no dic que no, donat que la anexió al que sigui  no la pot decidir qui no és independent. Però, un cop  consumada la anexió,  el futur de Crimea ja no està en mans dels ciutadans de Crimea, si no en mans del Sr. Putin. I no em sembla pas que Putin, precisament, sigui un  bon valedor d’aquest futur.

Crimea ha fet un referèndum amb la presencia d’un exèrcit procliu, és cert, a les tesis populars crimeanes i, davant  d’aquest fet flagrant, el món occidental en general i EU en particular es limita a unes suposades i, al menys aparentment, tèbies sancions econòmiques. Em recorda, en certa manera, el referèndum per la annexió d’Àustria i la pressió per a la dels Sudetes txecs amb els tancs d’en Hitler al carrer i amb una resposta molt similar de la Europa del moment (el Pacte de  Munic): Un altra paper lluït el d'avui i sotmès, en aquest cas, a l’aixeta del gas natural provinent de Rússia! Però, en tot plegat, passa desapercebuda una qüestió en la meva opinió fonamental  com ja ha passat  en situacions i condicions similars[1]: els autèntics crimeans, els tàrtars, que ja varen ser exiliats per Stalin  durant la segona guerra mundial[2], deixant la població tàrtara reduïda a un quinze per cent de la població tàrtara inicial, també han estat oblidats. Com diu  la dita catalana, de fora vingueren, els russos, i de casa els tragueren. I ara, aquests tàrtars, amb el cul encara escaldat per  Stalin, hauran de ser ciutadans,  després de la ràpida anexió russa, dels hereus de Stalin, la qual cosa em sembla un escarni. Putin guanya de moment a Síria, manté a Iran en la seva òrbita i imposa el seu criteri a Ucraïna... El món occidental s’ho mira

 Ah! I que no se’m oblidi: comparar la situació de Crimea amb la de Catalunya, és[3] mala fe manifesta.

Una paella en una caserna de la Guàrdia Civil a Valdemoro ens ha deixat de manifest el substrat que encara hi ha entre determinats sabres. Amb aquesta paella  es celebrava el 33 aniversari de l’intent del cop d’estat del 1981, amb els participants directes en els fets. Els detalls son prou coneguts per tothom menys pel Ministre de l’Interior que, per molt que digui que no, ens vol donar lliçons de carència d’informació (recordem el document de la UDEF referent a Mas en les últimes eleccions o les contradiccions en el tema dels moviments migratoris a Ceuta i Melilla) dins del seu propi departament que personalment no em son creïbles. En aquest cas, a més, ha perdut una ocasió magnífica  per dir-li al món que, el Govern al que pertany, rebutja de forma definitiva la violència  política que tot cop d’estat representa, publicitant els fets i sancionant amb rigor als participants que en festegen un. Potser serà perquè  el Sr. Ministre té el rellotge parat en aquella data del que  es celebrava el 33è aniversari...

El CEO ha fet pública l’última enquesta. Les majories son clares en tres aspectes:  suport a l’Estat Propi, voluntat de que es realitzi el referèndum i suport àmpliament majoritari al resultat que se’n derivi. Personalment, entenc que el més important és el reconeixement i acceptació, per part del 87% dels enquestats, del resultat del referèndum. Demostra una maduresa política  que a Europa farà entendre moltes coses[4]. Del 13% restant vull pensar que la seva no acceptació no serà un equivalent a un enfrontament violent en contra d’aquells que no ho hauran estat de violents. Com no podia ser duna altra manera, els medis afins al Govern Central, destaquen la manipulació de les dades i, fins i tot algú, ha fet menció de que les preguntes telefòniques es feien a persones prèviament triades i de les que ja es sabia la resposta... Sense  comentaris


J.  Vinyeta
18 – 20 de Març de 2014









[1] El Tibet en podria ser un bon exemple
[2] Els considerar col·laboracionistes dels Nazis i els va exiliar, majoritàriament al Uzbekistan, fet  que es recorda coma el Sugun o  exili tàrtar
[3] L’article de Jaume López, professor de ciència política de la UAB « El dret a decidir i Crimea”  en el diari Ara d’avui, 19 de Març, és prou explícit.
[4] Carme Forcadell entén que aquest 87% d’acceptació dels resultats   és una clara mostra de que el procés no està creant fractura social

dijous, de març 13, 2014

222.- 11 M, deu anys després

222.-  11  M, deu anys després.-

Ha estat d’obligat record. La patacada que vàrem rebre tots va ser èpica, amb un dramatisme inherent agreujat per l’actitud d’un govern que, de forma miserable, s’obstinava en jugar a les consignes que més rendiment electoral li poguessin dar. Aquesta actitud no era nova, era la que el PP utilitzava davant de cada atemptat d’ETA  amb una clara intenció de guanyar vots manipulant  les Víctimes del Terrorisme. Tot  i que de víctimes només ho eren unes de concretes,  aquesta vegada va anar més lluny creant una teoria conspiratòria que encara molts,  el Sr. Aznar personalment i els seus afins, van mantenint, formant aquell grup, de la mateixa ideologia, que ha vingut en ser denominat com  “los conspiranoicos”. Aquesta conspiració era, segons ells, molt clara: el PSOE s’havia aliat amb ETA i aquesta, en conxorxa amb un grup islamista, havia provocat l’atemptat amb la finalitat de influir directament en els resultats electorals de les eleccions a realitzar, concretament, el diumenge següent, dia  14.

En aquest rerefons, tot aquell que no entrava o no va entrar en la línea conspiratòria oficial, era i va ser motiu permanent de desqualificació pels mitjans afins. L’acarnissament, perquè no es pot dir de una altra manera, que EL mundo i en especial La Cope amb Jiménez Losantos al front en contra de Pilar Manjón, presidenta de la Asociacion de Victimas del 11 M, per no ser condescendent  amb la línea oficial, va ser d’antologia i es pot trobar en les hemeroteques. De la mateixa manera, es varen vilipendiar als comissaris que varen iniciar les investigacions[1]: els policies, davant de la  inacció del ministre Acebes, comencen a actuar pel seu compte i obren la línea yihadista mentre Aznar trucava, per dues vegades durant el dia, als directors del diaris assegurant-los-hi la paternitat d’ETA de l’atemptat.  Després va venir tot el que va  venir: manifestacions permanents i diàries, setge a les  seus del PP i, finalment, la jornada electoral en que el PP és  derrotat.

Han passat deu anys i tot allò que sabíem se’ns ha anat fent més clar, especialment després de la sentencia del jutge Bermudez que, ja judicialment, deixa les coses al seu lloc. Però els nostàlgics, incapaços d’esmenar-se i reconèixer errors, continuen empantanegats en les mateixes quimeres llevat dels Ministres Gallardón y Fdez. Diaz  que, respectivament, diuen que la justícia ha assenyalat  als culpables i que al Ministeri de l’interior no li consta la participació d’ETA en els atemptats. El Govern, oficialment, no ha corregit res. És un síndrome del país en que ens toca viure.

El mateix dia 11 d’enguany, va tenir lloc a La Almudena de Madrid un funeral per les víctimes presidit pel Sr. Rouco Varela. Durant la homilia aquest senyor va parlar dels fets i va dir “...hubo personas que, con una premeditación escalofriante, estaban dispuestas a matar inocentes a fin de conseguir oscuros objetivos de poder...”   Sense comentaris... Aquest personatge sinistre, com el va definir Vicent Sanchis, ha arribat a l’edat reglamentària i ha d’abandonar, avui mateix, la Presidencia de la Conferencia Episcopal Española. Ha estat l’home que ha bellugat els fils del ultra conservadorisme moral d’aquesta España una, grande y libre que encara perdura i que en el discurs de comiat  no s’ha pogut estar de dir que  “...la Nación española  se encuentra amenazada por posibles rupturas insolidarias...” Hem de celebrar el seu comiat perquè,  per molt que el seu successor, Blázquez, ho vulgui, serà difícil que superi al seu antecessor. I qui sap si, fins i tot, la COPE i 13 TV actuaran com reals predicadors de les virtuts cristianes de les que avui n’estan absentes, donat que la CEE n’és el seu accionista majoritari.

De l’efemèride de l’11 M, hi un bon resum, amb vídeos d’Aznar i Acebes en la edició digital del diari Ara[2] d’ahir, però tota la premsa, sen se excepció, en va farcida de dades. Aleshores, poc més a dir.

In memoriam

J.  Vinyeta
11 – 12 de Març de 2014






[1] El comissaris Ruiz i Manzano varen ser objectes de pressions mediàtiques fins a tal extrem que l’esposa de Ruiz es veure avocada al suïcidi. La conspiració els acusava d’haver falsificat o destruït proves
[2] http://www.ara.cat/politica/11-M_atemptats_Al_Qaeda_Terrorisme_0_1099690177.html
 

dimarts, de març 11, 2014

221.- Comentaris (Montoro, mascotes...)

221.- Comentaris  (Montoro, mascotes...).-

Montoro Vincit!.-  La publicació d’unes suposades balances fiscals d’Extremadura ha revolucionat a la majoria de  les Comunitats. Monago, com sempre, ens ha posat en el punt de mira de l’Estat en general perquè així intenta amagar dues coses, que no diu, i que el converteixen en tril·ler: Extremadura rep el 17% del seu pressupost dels fons autonòmics (solidaritat) i compta amb més de 42 funcionaris per 1000 habitants (Catalunya en té 23/1000), dades que son  prou eloqüents. La resposta ha estat   la que ha estat des de les autonomies, especialment des de Les Illes i des de Madrid. Mas Collell ha estat mes contundent qualificant-les de desori i que, com no podia ser d’una altra manera, no volia entrar en el cas.
El tema de les balances fiscals ha estat sempre un tema que toca el voraviu  tant dels que paguen com dels que cobren. Els primers perquè, com és el cas de Catalunya, hi ha consciencia  de que el principi  d’ordinalitat, tal com està muntat el finançament autonòmic, no respecta als que paguem més. I, pels que reben,  perquè de publicar-se tal com son en realitat, quedaria perfectament a la vista la no sostenibilitat del seu sistema concret. El problema  és descarnadament dur, és cert. Però és precisament per aquesta duresa implícita que és necessari que les coses al respecte estiguin clares i transparents. Les declaracions de Niño Becerra insistint, i des de fa temps, que a determinats territoris se’ls ha de deixar a la seva sort per insostenibles, mostren aquesta cruesa de la que vinc parlant.
Així les coses, que ha de passar? En qualsevol cas, un cop obert el front de les balances abans de que l’Estat les faci públiques, és evident que donen certes pistes de negociació en el teòric debat sobre  el finançament autonòmic que ha  de posar-se en marxa  de forma més o menys ràpida. I aquestes “pistes” no son més que un avís  vers el Govern Central de com esperen aquestes comunitats autònomes  que vagi el repartiment del pastís. Independentment, el que em sembla que passarà és que la baralla anirà a més, fins que surti el Sr. Montoro a posar pau i a deixar clar que la seva proposta és la més assenyada, la millor calculada,  la que mereix l’acord final... A la fi de tot plegat, qui haurà guanyat serà el Sr. Montoro. Oi que sí?

Mascotes.- Sembla que l’Ajuntament de Barcelona modificarà l’Ordenança respecta dels animals de companyia, endurint-la tant pel que fa al moviment d’aquestes mascotes, especialment gossos, per la via publica com per a la seva identificació en cas de pèrdua o abandonament. Segons la premsa diària, durant l’any 2013, es varen abandonar en tot el territori català 30.000 mascotes. Em sembla una barbaritat, tant pels animals en sí abandonats (amb les conseqüències que  se’n deriven de l’abandonament) com per la inconsciència que en el meu entendre ha representat la seva tinència inicial. No tenir clarividència en el que suposa tenir una mascota i, en massa vegades, no avaluar correctament les despeses que pot originar, son en el meu entendre  les causes[1] principals d’abandonament. Respecta de les despeses que una mascota pot originar, tenim un programa de TV3 (Veterinaris) que podria ajudar. Es tractaria de que a la fi de cada programa ens diguessin quant ha pujat la factura de cada un dels casos que els veterinaris han hagut de resoldre (no caldria fer-ho amb precisió matemàtica). Al menys, els futurs propietaris de mascotes sabrien de primera mà a què s’exposen. Coneguts alguns dels riscos, possiblement prendrien la decisió de no comprar. I també possiblement el número de mascotes abandonades seria molt inferior.

Procés Sobiranista.- Avui mateix, el Sr, Margallo ha deixat anar una frase que, modestament, penso que farà història. Només ens ha dit que si Catalunya esdevé independent ens quedarem perduts “ ... vagando por el espacio por los siglos de los siglos...”  Amén!!!. Deu de ser una nova estratègia filosòfica recomanada per la FAES. Però quan la por que ens han volgut insuflar fins ara ha servit de poc, han d’intentar una  nova manera més subtil: fer patent, forçant inclús l’inconscient, una suposada  soledat que ni ells saben si es farà realitat. De totes  maners, un parell d’observacions. La primera és que la soledat, en si mateixa, no és dolenta: només ho és quan es mitifica. La segona és que, si aqueta soledat que ens vaticinen serà vagant per l’espai, ningú  diu que no trobem algun món nou, molt estrany pel Ministre, on la llibertat sigui senyera i en el que siguem ben rebuts i, nosaltres, bons col·laboradors. És a dir: que hi puguem viure.

J.  Vinyeta
10 de Març  de 2014




1 No vull negar que la crisi actual hagi propiciat encara més els abandonaments.

dimarts, de març 04, 2014

220.- De la campanya electoral

220.-  De la campanya electoral.-
Pla hidrològic.- El ple parlamentari sobre l’Estat de la Nació va donar el tret de sortida de cara a les properes eleccions europees.  Això vol dir que, tal com ja va deixar clar el propi Rajoy, la maquinaria de l’Estat premerà l’accelerador en dos aspectes fonamentals: en les meravelles  generades pel Govern del PP i en el no permanent i molt més crispat davant del “problema Catalán”. 
I la primera de les patacades  ha estat l’anunci del Pla Hidrològic sobre la conca del Riu Ebre, en la “zona española” del riu segons com se li va “escapar” a la  Vicepresidenta Soraya. És evident que a aquests senyors del PP se’ls en fot l’equilibri mediambiental del delta,  que pot quedar més tocat del que ja està si no es garanteix el cabal mínim necessari de manteniment. Veurem que hi diu Brussel·les[1] al respecta. Però aquesta vegada, a diferència del Pla que varen posar en marxa Aznar i Cascos, no hi ha transvasament per donar aigua a la bombolla urbanística del moment al País Valencià, sinó per portar aigua a zones de secà a Lleida i Tarragona dins de la conca del riu. La jugada és intel·ligent perquè els ciutadans dels Delta, a part d’enfrontar-se amb el Sr. Cañete (aquell que ja va dir allò de que “... el tranvase lo vamos a hacer por cañetes...!”), ara hauran d’enfrontar-se amb els pagesos que es podrien veure beneficiats per l’arribada de l’aigua a les seves plantacions. És a dir: hi hauran enfrontaments entre comunitats de Catalunya amb l’aigua  com a rerefons. I la pagesia no és pas un col·lectiu progressista.
Potser seria hora de posar de nou sobre la taula el vell projecte de transvasament del Roine...

A Catalunya també hi ha moviments de cara a les eleccions de Maig. Tot i que l’ANC, hores d’ara, no dona per trencada la possibilitat d’un mínim comú en el programa electoral dels partits independentistes que hi participen, la primera negativa,  la d’ICV, ha rebaixat les possibilitats d’èxit al respecta. Entenc que seria una unió més aviat fictícia perquè la realitat hagués imposat la separació dels parlamentaris en incorporar-se cada un al seu grup parlamentari. Però la idea d’un “mini lobby” català em sembla que hagués  causat  bona impressió a Europa.
Els senyors d’ICV volen fer la guerra sols. Com deia en Manel Cuyàs ja fa uns dies en la seva columna del diari AVUI[2], “...Es diuen Iniciativa perquè o la porten o res els està bé...” i els defineix, en el meu entendre molt bé quan diu, per exemple que, en qualsevol entrevista quan els hi preguntes qualsevol cosa la resposta sol ser “...aquesta no és la pregunta, la  que ens hauríem de fer és..”  “ [i, diu en Cuyàs] ell se la formula i ell se la respon....” Així les coses es fa difícil pensar que puguin anar agafats de la maneta amb  CiU... Però no hem d’oblidar mai que a  la Vía  de l’11 de Setembre passat no hi varen ser: no era el s’havia de fer i el que tocava  era envoltar a La Caixa, agafadets de la mà de la monja Forcades...
D’altra banda ERC ha incorporat com a segon de la seva llista electoral a E. Maragall. Això ha fet mal a  Pere Navarro que ha definit l’actitud de ERC de “política malaltissa” la recapta de membres d’altres partits i, a la pregunta de si aquesta decisió de Maragall comportarà una disminució en el vot del PSC entén, el sr. Navarro, polític optimista malaltís, que, d’aquesta situació, en surt reforçat perquè es queda definitivament sol defensant el catalanisme ...(!!!)
D’altra  banda,  les CUP han de decidir si es presenten o no a les europees. No em sembla estrany que tinguin dubtes i no serà pas la primera vegada que es troben entre el si, el no i l’abstenció. Estarem a l’espera d’una decisió que molts podran considerar històrica.
I tot això quan encara falten gairebé tres mesos per a la jornada electoral...!

J.  Vinyeta
4 de Març del 2014





[1] En el seu moment, Brussel·les ja va fer modificar, per motius mediambientals,  la zona d’influència del canal Segarra - Garrigues
[2] L’article és el titulat  Via – ICV i és publicat a El Punt Avui el dia  6 de Setembre de 2013, pàg. 2