636.- Aclariments.-
Vull fer referència al meu article
anterior en que parlava de l’arribada de La
novena a Paris el 24 d’Agost de 1944.
L'arribada del
gruix de les forces de la divisió aliada corresponent es realitza al dia següent. Però la
primera empenta, la que fa que realment Von Scholtitz entengui que ha de
decidir si passa a la història coma destructor de Paris o si passa a la
història com a militar que, simplement, ha perdut una batalla, tot i el incompliment una ordre directe de Hitler que imagino que li semblava una
bestiesa, qui fa la primera empenta al respecta, insisteixo, és La Novena.
França, que amb la divisió entre la França ocupada i la
França de Vichy, suposadament lliure, està en un estat latent de guerra civil
sistemàticament amagada per allò del chauvinisme
habitual francès i especialment perquè figures notables de la política del moment es troben clarament implicades en la banda diguem-ne contraria, en aquells moments
es troba amb unes anomenades Forces Francaises de l’Interieur (FFI)[1], de caràcter comunista, alçades
contra els alemanys (no podem oblidar la destrossa que Hitler ordena de Varsòvia el dia 1 del mateix mes d'Agost...), amb poder social ampli i amb el beneplàcit d’Stalin (que,
en aquest aspecte, no havia bellugat un
dit i que, al contrari, va tenir al PCF
aturat fins que en el 1941 Hitler efectua la invasió a la URSS trencant així el
pacte de no agressió signat per
Ribbentrop en nom de Hitler, i Molotov
en nom d’Stalin, el 23 d’Agost de 1939 a Moscou), i unes FFI que, a més, contaven amb
el suport dels sectors més oposats a l’entrada d’un govern de caire clarament
anticomunista.
De Gaulle no és la figura desitjada per Roosvelt, al
contrari però si ho és per a Churchill. De Gaulle, des de Londres va posar en
marxa el que es va anomenar Exèrcit de la França Lliure, en el que hi participen molt
activament els grups partisans de la França Interior. La
lluita pel domini de França i formar el govern corresponent està entre els Generals Giraud i De Gaulle (que compta amb
el beneplàcit de Churchil, recordem...) i per raons que mig suposem, va ser De Gaulle qui
se’n va emportar el premi. Un cop això aclarit, De Gaulle, empeny Eisenhower
perquè desviï la divisió Leclerc cap a Paris, perquè, si no ho fa, les FFI
muntaran un Govern Provisional clarament
filocomunista (podríem dir-ne, a les ordres de Stalin...). És aquesta, i no
altra, la raó per la que els aliats es desvien cap París. Però és De Gaulle, un cop alliberada la ciutat,
en el seu discurs a l’Ajuntament parisenc commemorant l’alliberació de Paris,
diu allò de que “...París ha estat [...]
ultratjada, però finalment alliberada
per ella mateixa...” : els aliats s’entén que han estat expressament oblidats
en el discurs. Serà la primera de les manifestacions i actuacions que farà en les que De Gaulle mai perdonarà que Roosvelt el
menystingués. Sembla que és per aquest menysteniment
que De Gaulle, aixoplugat en “ la Grandeur...” actua de forma ”oposada”
a les propostes americanes referents a Europa en algunes ocasions, com en el
cas de l’OTAN creant el que ell mateix anomenarà La Force de Frappe francesa, en que dona la sensació de que l’actuació De Gaulle ho és per despit d’aquella actuació dels americans i que Truman, posteriorment, no
va saber reconduïr,.
Res de tot això,
de totes maneres, ens ha de fer oblidar l’entrada dels republicans exiliats
entrant a Paris...
Ni res ha de fer oblidar la repressió revengista posterior a l’alliberament de Paris, ni
el contraban organitzat per grups
de soldats americans que De Gaulle va
ser incapaç de controlar. De tot això,en podem parlar un altra dia.
J. Vinyeta
29 d’Agost de 2019
[1] L’esperit socialista de Jean Jaurés
flameja en les FFI, és cert. Però noms
de col·laboracionistes com Brinon o Doriot i d’altres, molts d’altres, son fàcilment
trobables a les xarxes i enfrontats a les posicions de les FFI no per comunistes si no, simplement,perquè son opositores al règim feixista de Hitler. Allò de la guerra civil encoberta...
