127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)
Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada d'aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.
Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!, si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor), al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.
Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, tot i que profans en aquella matèria, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.
Però encara hi ha més. Hi ha moments en que el seu narcisisme i la seva enveja els hi fan perdre els papers: son moments en que el seu JO queda més tocat del que els hi és suportable (sempre per culpa dels altres segons el seu pensar, evidentment) perquè creuen patir situacions expressa i particularment humiliants. Aleshores, aquella verbalització necessària del seu patiment deixa de ser simplement oral per passar a ser una manifestació física hostil, violenta, d’aquell JO ferit. De la forma més barroera, fan gala de menysprear allò que per els altres, per a tots els que no som com aquests dels que parlo, entenem com a actitud correcte, arribant a perdre els estreps de la forma més vergonyosa.
Quan el garbuix ha passat i arriba el moment en que tot retorna una mica al seu lloc, encara més ferits per la conscienciació, a pesar de tot, de la seva imperfecte violència, hauran de fer la manifestació oral de tot plegat (l’altra forma ja habitual, necessària i imprescindible de manifestació del seu patiment, com ja ho he dit) i a les hores, en aquell gran moment de glòria, seran incapaços de reconèixer errors, negaran aquella actuació barroera i manifestaran un menyspreu clarament malaltís respecta de tot i de tots i, molt especialment, dels que hauran estat víctimes directes d’aquella violència. Aquesta actitud, aquells que hi entenen, la defineixen com a una actitud clarament cínica. I nosaltres anomenem cínics als que actuen així. El sofriment que pateixen precisarà d’un bàlsam que només podran trobar en un bany de masses enardides que els aplaudeixin i victoregin encara que, com en la novel·la de Camus[1], siguin a dalt del patíbul abans de ser executats.
Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes, envejosos i cínics no s’ho creguin, a nosaltres. que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats, mantenir un mínim d’higiene mental, evitar contaminacions externes i viure amb una dosi d’autocrítica suficient que ens permeti enganyar-nos el menys possible. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.
Mentre llegíeu no sé sí pensàveu en algú concret. Però jo, mentre escrivia, si que ho feia: pensava en Xosé Mourinho.
J. Vinyeta
15 de Maig i 18 d’Agost de 2011
P.S.: L'article ha estat ampliat, en els termes expresats, a petició d'un molt bon amic meu i a qui li dedico: es diu Jordi Molina.-
[1] L’Étranger.-
Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada d'aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.
Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!, si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor), al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.
Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, tot i que profans en aquella matèria, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.
Però encara hi ha més. Hi ha moments en que el seu narcisisme i la seva enveja els hi fan perdre els papers: son moments en que el seu JO queda més tocat del que els hi és suportable (sempre per culpa dels altres segons el seu pensar, evidentment) perquè creuen patir situacions expressa i particularment humiliants. Aleshores, aquella verbalització necessària del seu patiment deixa de ser simplement oral per passar a ser una manifestació física hostil, violenta, d’aquell JO ferit. De la forma més barroera, fan gala de menysprear allò que per els altres, per a tots els que no som com aquests dels que parlo, entenem com a actitud correcte, arribant a perdre els estreps de la forma més vergonyosa.
Quan el garbuix ha passat i arriba el moment en que tot retorna una mica al seu lloc, encara més ferits per la conscienciació, a pesar de tot, de la seva imperfecte violència, hauran de fer la manifestació oral de tot plegat (l’altra forma ja habitual, necessària i imprescindible de manifestació del seu patiment, com ja ho he dit) i a les hores, en aquell gran moment de glòria, seran incapaços de reconèixer errors, negaran aquella actuació barroera i manifestaran un menyspreu clarament malaltís respecta de tot i de tots i, molt especialment, dels que hauran estat víctimes directes d’aquella violència. Aquesta actitud, aquells que hi entenen, la defineixen com a una actitud clarament cínica. I nosaltres anomenem cínics als que actuen així. El sofriment que pateixen precisarà d’un bàlsam que només podran trobar en un bany de masses enardides que els aplaudeixin i victoregin encara que, com en la novel·la de Camus[1], siguin a dalt del patíbul abans de ser executats.
Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes, envejosos i cínics no s’ho creguin, a nosaltres. que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats, mantenir un mínim d’higiene mental, evitar contaminacions externes i viure amb una dosi d’autocrítica suficient que ens permeti enganyar-nos el menys possible. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.
Mentre llegíeu no sé sí pensàveu en algú concret. Però jo, mentre escrivia, si que ho feia: pensava en Xosé Mourinho.
J. Vinyeta
15 de Maig i 18 d’Agost de 2011
P.S.: L'article ha estat ampliat, en els termes expresats, a petició d'un molt bon amic meu i a qui li dedico: es diu Jordi Molina.-
[1] L’Étranger.-
