742.- Tornem-hi !.-
Havia
decidit mantenir el blog en silenci de
forma indefinida. Però se m’ha fet difícil: creia que m’havia d’aturar, al
menys temporalment, perquè no feia més que repetir-me. Però tot i repetint-me,
i que no dubto serà evident, se’m fa necessari posar negre sobre blanc, algunes
qüestions.
Ha
quedat clar que, ER ha abandonat la idea independentista. Junqueras, aquell que
va dir de sí mateix que era un bon home[1],
i que manega tot l’entramat dels republicans, s’ha passat
a l’enemic. La consciència la deu tenir tranquil·la: els
creients deixen al confessionari les culpes, inclús les polítiques, per poder
sobreviure amb comoditat. Però, ER s’ha passat a l’enemic intentant arrossegar,
amb el seu pecat, tot el bagatge humà i històric d’aquell 1 – O fins un nou
embat que ell, Junqueras, situa d’aquí a trenta anys... Per arrodonir tot
plegat, el President Aragonès posa la cirereta sobre del pastís quan un diputat
de la coalició de govern, el fa sabedor
de les tristeses, per a dir-ho suau, que ocasionen la seva actitud. En un acte vergonyant, el
President Aragonés, que es demostra enemic de la crítica i, en conseqüència,
demostrant un tarannà gens democràtic,
abandona l’Hemicicle[2].
La
traïció al País de pensament, paraula, obra i omissió, per banda d’aquesta
trepa, ha estat complerta
Mentre,
JxC va fent... Amb l’excusa de que el què pot venir és pitjor i pensant que,
de no ser-hi, un nou tripartit té ja les
portes obertes (cosa que sembla un fet després de que els companys de colla
hagin lligat amb comuns al Parlament i amb socialistes
a L’Ajuntament...), es va fent còmplice mantenint un Govern lliurat al govern central. J. Sánchez està
cada dia més a prop de les tesis republicanes i, quasi sense voler, ens ve a la memòria la ja seva
actuació nefasta amb aquella Crida... Compta amb el suport de Puigdemont. I és
per això que els que estem aquí, ens en fem un tip de preguntar-nos per què Puigdemont el
manté i manté l’estructura del partit en mans del seu secretari general
(J.Sánchez). També ens preguntem per què
el President Puigdemont no abandona el partit, acceptant el mandat que li
donarà, i sense ombres, el CxR recent creat perquè, és ben clar que de
lideratges, no n’anem sobrats.
Les
CUP, amb la seva adolescència política, no fan res més que emmerdar la situació de forma permanent. Neden i guarden la roba amb tal cura que aborden
decisions controvertides en les que precisament no s’hi involucren, a fi de
mantenir la seva integritat física. Professen el culte a les decisions assembleàries
però els resultats son sempre dubtosos (amb empats clarament sospitosos...) o producte de minses
participacions amb els/les que el comitè central acabarà fent el que li
convingui. Malauradament, fan anar al Parlament al seu capritx. Seguint així, amb
incoherències que ens volen fer creure que son coherents, pot ser que la història d’aquests dies, quan s’escrigui, hagi
de cercar referències de les Candidatures de Unitat Popular a les papereres, de les que elles tan fans n’han estat durant el seu transit pels Parlaments...
Cuixart
sembla també, amb el seu pacifisme clar, estar més pel diàleg que per l’acció. Un
diàleg que tots sabem que serà inexistent i que, en cas del mínim acord
possible, tampoc es complirà. També
sabem que, aquest diàleg imaginari, l’única cosa que avala és
precisament allargar decisions en el temps, tal com planteja Junqueras que en pretén la demora. I potser l’oblit del Procés...
I
amb tot això, els jutges ens van dient que son savis completíssims. Carregats de ciència infusa, fan política
creant jurisprudència en tots el àmbits.
Fan lleis a l’hora d’aplicar-les. I amb
aquesta pseudociència, que no és més que un sac de brossa recollida, com a pidolaires, dels
contenidors que omplen els que els han anomenat, intervenen en les decisions,
per exemple, sanitàries i pedagògiques com si fossin autèntics
especialistes. La última ha estat una classe
magistral de pedagogia: a Catalunya, les
escoles hauran de donar un 25% de les matèries en castellà. Sabem més que sobradament a quina voluntat respon
aquesta última decisió judicial. Però
també sabem que, ni en els pitjors moments de la nostra història, aquella voluntat ha tingut èxit.
Estem
a l’espera de les sentències que sobre de tot plegat, ens arribaran des d’Europa. Ja ara en van
arribant que, tot i que només les vulguem
veure com a victòries morals, van minant la credibilitat d’una Espanya que
compromet la credibilitat de la pròpia UE. També per alguns jutges d’aquest Estat,
el
sac de brossa els hi put ja massa i, dia a dia més, es van publicant
sentències, fins ara unànimes, amb vots particulars que assenyalen discrepàncies serioses dins de
l’entramat judicial actual.
Amb
tot aquest paisatge, la pressió social és absolutament necessària. I tot i que espero una resposta contundent de
la ciutadania no massa llunyana, és evident que des de la nostra petita
trinxera i amb les nostres eines, hem de mantenir la defensa de la majoritària, per
molt que els de sempre intentin negar-la, voluntat d’aquest País, voluntat que el vol el País lliure, independent.
J. Vinyeta
28 de
Novembre de 2021
[1] Entrevista de Sanchís a Junqueras
Juliol 2020 https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/entrevista-oriol-junqueras-19072020/video/6052906/
