72.- De la perpexitat i d’altres coses
No fa massa dies, va publicar-se un estudi sociològic que comentava que la societat catalana (el nostre País), donava senyals de perplexitat. I entenc que és cert i que hi ha símptomes clars de d’aquesta realitat. Però, dins de la complexitat de l’estudi, em va donar la sensació de que, en el fons, feia volar coloms sense assenyalar amb el dit acusatori, i de forma clara i clamorosa, les causes més concretament possibles d’aquesta situació del País. Evidentment no tinc la més mínima intenció d’entrar a discutir amb persones especialitzades, però si que vull fer, per si serveix d’alguna cosa, algunes reflexions sobre la meva de perplexitat.
És certa al menys la meva perplexitat. I no ho és des de fa poc, no. Ja fa temps que ho estic de perplex. Però aquesta perplexitat ha anat en augment en els últims anys. El Partit Popular es va encarregar de mantenir-se tant i sempre en la primera línea de creació de la meva perplexitat que, potser més per necessitat que per altres motius, els arbres no deixaven veure gaire clar al bosc. Era una mica com allò de les èpoques de la dictadura: l’enemic només era un i comú i tot lo altre, es deixava per després. Arriba aquell tristíssim 11 de Març del 2004, i el PP es fa el fossar per demostrar que sap fer anar l’aixada. I comença el desgavell aquí, a casa nostra. El Primer Tripartit (des de Perpinyà) ja fa dies que trontolla. El nou Estatut és el pal de paller de la societat, que va veient amb perplexitat que és més important la foto final entre polítics que el contingut de l’Estatut pactat al Parlament (el partit governant, el PSC, afirma el seu propòsit de retallar el text quan arribi a Madrid col·laborant directament, com així va ser, amb el PSOE) Amb perplexitat veiem com el Sr. Zapatero incompleix les seves promeses i també amb perplexitat comprovem que CiU, amb nocturnitat i traïdoria, pacta, en nom no sabem ben bé de que i de qui, un text estatutari que, com sol passar sempre en situacions similars, resulta ser el millor possible. Amb perplexitat ens arriba el referèndum estatutari i ens quedem perplexos amb aquell si – no - abstenció - no polític i, aquesta vegada sense perplexitat, comprovem que la abstenció a les urnes és record en la Història. Les Eleccions següents, amb la defenestració d’en P. Maragall per part del PSC donen lloc, també amb una certa perplexitat, a un segon tripartit amb un PSC que sembla dia a dia més espanyolista i que va deixant al marge al sector diguem-ne més catalanista. I ara, quan el desenvolupament de l’Estatut arriba al punt de posar sobre la taula el tema del finançament, ens quedem perplexos quan el Govern Central es passa pel forro la Llei i veiem, amb perplexitat, que no solament la tan esventada unió dels Partits Polítics Catalans trontolla, amb una actuació del conseller Saura que fa que ens haguem de fregar els ulls, si no que comprovem amb perplexitat que no hi manera de plantar cara davant de l’escarni i l’espoli sistemàtics als que estem sotmesos. I parlo d’aquestes “perplexitats” perquè son les més immediates o més properes, i no hi son tampoc totes les que hi han. Perquè també en els altres àmbits de la vida polític – social hi couen faves: a Ensenyament, amb els temes d’identitat Nacional, a Interior i Relacions Institucionals, etc...etc... I el pitjor de tot, que serà el súmmum de la perplexitat, serà quan ens diguin, i amb “dades científiques a la mà”, que d’aquesta perplexitat que paralitza al País n’és responsable, ni més ni menys, que la societat civil, és a dir: nosaltres!! Quan en realitat tot (o gaire bé tot, tampoc cal exagerar) és un problema derivat de la manca de lideratge dels que haurien d’actuar com a autèntics “leaders” d’aquesta societat civil que ha demostrat, en més d’una ocasió, que està a la espera d’odres. Davant d’aquesta inoperància efectiva dels que haurien de ser diligents, ens quedem perplexos, realment. Però perquè en cap cas se’ns pugui acusar d’inoperants, a nosaltres només ens queda el convenciment de que la nostra feina, al menys aquesta, la que sigui, la que puguem fer, la de cada dia, la que ens deixin fer, que sí estigui ben feta. És l’única lliçó que podem donar. I no oblidem: també és el que ens toca fer!
Del finançament, miraré de no parlar-ne més fins que tot el problema estigui, per a bé o per a mal, resolt. Entenc que la Sentència del Constitucional contraria al referèndum basc, que sembla que tanca les portes a qualsevol iniciativa que hagi d’estar referendada[1], ens confirma que res de bo podem esperar del pas de l’Estatut pel Constitucional. I entre les coses que espera el PSOE que sigui censurada hi ha la qüestió de les negociacions bilaterals en assumptes de finançament autonòmic. Dic això perquè em temo que la dilació del assumpte no fa res més que jugar a favor de les tesis del PSOE i que precisament per això hi ha dilació. Però hi ha un aspecte de la qüestió que em preocupa encara més, i és escoltar al President Montilla, en el discurs de la Diada dient allò que fa tanta por d’escoltar de que “...tindrem el millor finançament possible...”, perquè del que diu temo que ens permet aventurar un final que haurem d’assumir amb tristesa; que “...s’actuarà amb lleialtat...” i no diu que aquesta lleialtat ho serà envers Catalunya i que el Govern català “...actuarà amb flexibilitat...”, augurant una prudència que, si és tanta, pot acabar sent-ne una traïció al nostre País. Així dons, esperaré.
Sembla que ERC i CiU fan tantejos de festeig. Tots dos ja fa temps que han perdut la virginitat i, degut a la “perplexitat” del país, han de fer no sé sap massa bé el què però el que sigui ha de ser més o menys espectacular, davant de la possible convocatòria de eleccions si el Constitucional tomba l’Estatut o, independentment, si el finançament acaba anant pel pedregar. Temps al temps. Però hem de recordar que entre totes dues organitzacions havien pactat un pla B en cas de que el text estatutari fos retallat a Madrid i que consistia en retornar el text, abans de la seva aprovació definitiva, al Parlament català per reescriure’l quan tornés haver-hi ocasió o, senzillament, per guardar-lo en un calaix abans de que el text a aplicar hagués de ser aplicat mutilat i desfigurat. No varen complir.
Finalment, fer notar que els medis informatius (premsa, radio, televisió...) s’estan guanyant a pols la nostra desconfiança. Diguem que de mitjans n’hi ha de privats i de públics. El privats (que també podríem anomenar com a “concertats” per les subvencions que reben, moltes vegades en la senzilla forma de subscripcions des de la Administració o des d’algun partit polític) son reflex de les ideologies dels seus propietaris, amb cura de no perdre la bona relació amb el “subvencionador”. I el públics reben els diners de tots però controlats per la Administració que és la que té la clau de la caixa. Vistes així les coses (fent les excepcions que correspongui perquè no tot està podrit, és cert. Tots sabem de gent que ha plegat abans de seguir unes directrius polítiques concretes més o menys imposades), sempre m’ha fet somriure (en el millor dels casos) que se’m parli o comenti allò de la tan sagrada llibertat de premsa com a una realitat, quan el quart poder, com s’anomena en general a tot el sector informatiu, també te un amo. I aquest amo actua en funció de la ideologia que sustenta o que li convé en el moment corresponent. Dit això, és fàcil d’entendre que, per aquestes dependències polític - econòmiques existents, succeeix que determinades situacions (diguem-ne notícies) desapareixin del dia a dia per a donar pas només a les informacions oficials o a aquelles que s’entenen més convenients o, senzillament, que poden distreure al personal en un moment determinat. Com a mostra, un petit detall: quants mitjans varen parlar, sense minimitzar-les, de les manifestacions – actes extraoficials de la Diada, i quants varen parlar, magnificant-los, només dels actes violents concrets i puntuals que hi varen tenir lloc?.
De la crisi? Ara sembla que comença anar de bo. Quan tot el mon està acollonit i ja fa mesos que intenta posar remeis a la infermetat, en aquest Estat, encara s’està en ple diagnòstic. Quan hagin decidit si és verola o xarampió, potser el malalt tindrà quatre ciris al seu voltant. I decidiran que ha mort de mort natural, o d’un infart imprevisible, fet luctuós de innegable mala sort...!
J. Vinyeta
Setembre, 2008
[1] La sentencia, en una de les parts, afirma que la impossibilitat de poder realitzar el Referèndum, ve donada a més per la inexistència del la possibilitat del procediment dins de l’Estatut Basc. Aquesta possibilitat bé establerta en el nostra Estatut. Però em temo molt que, arrel de la famosa sentència, aquesta capacitat serà “llimada”, per allò de la unificació de doctrina...
No fa massa dies, va publicar-se un estudi sociològic que comentava que la societat catalana (el nostre País), donava senyals de perplexitat. I entenc que és cert i que hi ha símptomes clars de d’aquesta realitat. Però, dins de la complexitat de l’estudi, em va donar la sensació de que, en el fons, feia volar coloms sense assenyalar amb el dit acusatori, i de forma clara i clamorosa, les causes més concretament possibles d’aquesta situació del País. Evidentment no tinc la més mínima intenció d’entrar a discutir amb persones especialitzades, però si que vull fer, per si serveix d’alguna cosa, algunes reflexions sobre la meva de perplexitat.
És certa al menys la meva perplexitat. I no ho és des de fa poc, no. Ja fa temps que ho estic de perplex. Però aquesta perplexitat ha anat en augment en els últims anys. El Partit Popular es va encarregar de mantenir-se tant i sempre en la primera línea de creació de la meva perplexitat que, potser més per necessitat que per altres motius, els arbres no deixaven veure gaire clar al bosc. Era una mica com allò de les èpoques de la dictadura: l’enemic només era un i comú i tot lo altre, es deixava per després. Arriba aquell tristíssim 11 de Març del 2004, i el PP es fa el fossar per demostrar que sap fer anar l’aixada. I comença el desgavell aquí, a casa nostra. El Primer Tripartit (des de Perpinyà) ja fa dies que trontolla. El nou Estatut és el pal de paller de la societat, que va veient amb perplexitat que és més important la foto final entre polítics que el contingut de l’Estatut pactat al Parlament (el partit governant, el PSC, afirma el seu propòsit de retallar el text quan arribi a Madrid col·laborant directament, com així va ser, amb el PSOE) Amb perplexitat veiem com el Sr. Zapatero incompleix les seves promeses i també amb perplexitat comprovem que CiU, amb nocturnitat i traïdoria, pacta, en nom no sabem ben bé de que i de qui, un text estatutari que, com sol passar sempre en situacions similars, resulta ser el millor possible. Amb perplexitat ens arriba el referèndum estatutari i ens quedem perplexos amb aquell si – no - abstenció - no polític i, aquesta vegada sense perplexitat, comprovem que la abstenció a les urnes és record en la Història. Les Eleccions següents, amb la defenestració d’en P. Maragall per part del PSC donen lloc, també amb una certa perplexitat, a un segon tripartit amb un PSC que sembla dia a dia més espanyolista i que va deixant al marge al sector diguem-ne més catalanista. I ara, quan el desenvolupament de l’Estatut arriba al punt de posar sobre la taula el tema del finançament, ens quedem perplexos quan el Govern Central es passa pel forro la Llei i veiem, amb perplexitat, que no solament la tan esventada unió dels Partits Polítics Catalans trontolla, amb una actuació del conseller Saura que fa que ens haguem de fregar els ulls, si no que comprovem amb perplexitat que no hi manera de plantar cara davant de l’escarni i l’espoli sistemàtics als que estem sotmesos. I parlo d’aquestes “perplexitats” perquè son les més immediates o més properes, i no hi son tampoc totes les que hi han. Perquè també en els altres àmbits de la vida polític – social hi couen faves: a Ensenyament, amb els temes d’identitat Nacional, a Interior i Relacions Institucionals, etc...etc... I el pitjor de tot, que serà el súmmum de la perplexitat, serà quan ens diguin, i amb “dades científiques a la mà”, que d’aquesta perplexitat que paralitza al País n’és responsable, ni més ni menys, que la societat civil, és a dir: nosaltres!! Quan en realitat tot (o gaire bé tot, tampoc cal exagerar) és un problema derivat de la manca de lideratge dels que haurien d’actuar com a autèntics “leaders” d’aquesta societat civil que ha demostrat, en més d’una ocasió, que està a la espera d’odres. Davant d’aquesta inoperància efectiva dels que haurien de ser diligents, ens quedem perplexos, realment. Però perquè en cap cas se’ns pugui acusar d’inoperants, a nosaltres només ens queda el convenciment de que la nostra feina, al menys aquesta, la que sigui, la que puguem fer, la de cada dia, la que ens deixin fer, que sí estigui ben feta. És l’única lliçó que podem donar. I no oblidem: també és el que ens toca fer!
Del finançament, miraré de no parlar-ne més fins que tot el problema estigui, per a bé o per a mal, resolt. Entenc que la Sentència del Constitucional contraria al referèndum basc, que sembla que tanca les portes a qualsevol iniciativa que hagi d’estar referendada[1], ens confirma que res de bo podem esperar del pas de l’Estatut pel Constitucional. I entre les coses que espera el PSOE que sigui censurada hi ha la qüestió de les negociacions bilaterals en assumptes de finançament autonòmic. Dic això perquè em temo que la dilació del assumpte no fa res més que jugar a favor de les tesis del PSOE i que precisament per això hi ha dilació. Però hi ha un aspecte de la qüestió que em preocupa encara més, i és escoltar al President Montilla, en el discurs de la Diada dient allò que fa tanta por d’escoltar de que “...tindrem el millor finançament possible...”, perquè del que diu temo que ens permet aventurar un final que haurem d’assumir amb tristesa; que “...s’actuarà amb lleialtat...” i no diu que aquesta lleialtat ho serà envers Catalunya i que el Govern català “...actuarà amb flexibilitat...”, augurant una prudència que, si és tanta, pot acabar sent-ne una traïció al nostre País. Així dons, esperaré.
Sembla que ERC i CiU fan tantejos de festeig. Tots dos ja fa temps que han perdut la virginitat i, degut a la “perplexitat” del país, han de fer no sé sap massa bé el què però el que sigui ha de ser més o menys espectacular, davant de la possible convocatòria de eleccions si el Constitucional tomba l’Estatut o, independentment, si el finançament acaba anant pel pedregar. Temps al temps. Però hem de recordar que entre totes dues organitzacions havien pactat un pla B en cas de que el text estatutari fos retallat a Madrid i que consistia en retornar el text, abans de la seva aprovació definitiva, al Parlament català per reescriure’l quan tornés haver-hi ocasió o, senzillament, per guardar-lo en un calaix abans de que el text a aplicar hagués de ser aplicat mutilat i desfigurat. No varen complir.
Finalment, fer notar que els medis informatius (premsa, radio, televisió...) s’estan guanyant a pols la nostra desconfiança. Diguem que de mitjans n’hi ha de privats i de públics. El privats (que també podríem anomenar com a “concertats” per les subvencions que reben, moltes vegades en la senzilla forma de subscripcions des de la Administració o des d’algun partit polític) son reflex de les ideologies dels seus propietaris, amb cura de no perdre la bona relació amb el “subvencionador”. I el públics reben els diners de tots però controlats per la Administració que és la que té la clau de la caixa. Vistes així les coses (fent les excepcions que correspongui perquè no tot està podrit, és cert. Tots sabem de gent que ha plegat abans de seguir unes directrius polítiques concretes més o menys imposades), sempre m’ha fet somriure (en el millor dels casos) que se’m parli o comenti allò de la tan sagrada llibertat de premsa com a una realitat, quan el quart poder, com s’anomena en general a tot el sector informatiu, també te un amo. I aquest amo actua en funció de la ideologia que sustenta o que li convé en el moment corresponent. Dit això, és fàcil d’entendre que, per aquestes dependències polític - econòmiques existents, succeeix que determinades situacions (diguem-ne notícies) desapareixin del dia a dia per a donar pas només a les informacions oficials o a aquelles que s’entenen més convenients o, senzillament, que poden distreure al personal en un moment determinat. Com a mostra, un petit detall: quants mitjans varen parlar, sense minimitzar-les, de les manifestacions – actes extraoficials de la Diada, i quants varen parlar, magnificant-los, només dels actes violents concrets i puntuals que hi varen tenir lloc?.
De la crisi? Ara sembla que comença anar de bo. Quan tot el mon està acollonit i ja fa mesos que intenta posar remeis a la infermetat, en aquest Estat, encara s’està en ple diagnòstic. Quan hagin decidit si és verola o xarampió, potser el malalt tindrà quatre ciris al seu voltant. I decidiran que ha mort de mort natural, o d’un infart imprevisible, fet luctuós de innegable mala sort...!
J. Vinyeta
Setembre, 2008
[1] La sentencia, en una de les parts, afirma que la impossibilitat de poder realitzar el Referèndum, ve donada a més per la inexistència del la possibilitat del procediment dins de l’Estatut Basc. Aquesta possibilitat bé establerta en el nostra Estatut. Però em temo molt que, arrel de la famosa sentència, aquesta capacitat serà “llimada”, per allò de la unificació de doctrina...
