433.- La
Justícia trontolla (i II).-
Pel que hem
explicat, resulta que hem arribat aquell punt que intuíem incomprensiblement possible de que
professar una ideologia determinada fora constitutiu de ser delicte. Hem
arribat a aquell punt comparable a les actuacions policials en les èpoques de
dictadura (que tots els dictadors que en el món han estat han aplicat) en que
delinqüents ho son tant els vulgars carteristes com els que pensen diferent del
criteri oficial, amb l’agreujant de que entre aquests últims s’hi inclouen amés,
i també, els que només son sospitosos de dissidència. Què poca distancia hi ha
entre aquella actuació i l’actual...! Com deia un missatge rebut de l’ANC “Pots obrir-lo: encara no és delicte...”
Si un cos
legislatiu, com és un Parlament, ha d’estar controlat - dirigit pels jutges, no cal que els
Parlaments existeixin. Algú, que no recordo qui va ser, va dir que, de passar
això últim, les Lleis les podien fer directament els secretaris dels Jutjats.
La por i molt possiblement la impotència per trinxar idees, desitjos, voluntats
i profundes diferències ideològiques, fan que, des del Govern Central es
vulguin convertir els Parlaments,
fins avui autonòmics i especialment
algun amb voluntat independentista, en seus del TC.
Potser des de
Madrid no volen ni els hi convé entendre-ho. Però la realitat està en que amb
aquests que participen de les conductes marcades des del Govern central i
acceptades potser per massa dels que hi estan immersos amb clara actitud de
servilisme i agraïment, aquests servils mengen de les engrunes que els que els
han afavorit llencen sota la taula. Però sense la consciència de que, aquests
mateixos, i per la mateixa inexistent raó, els hi poden retirar, fins i tot,
aquestes engrunes a caprici o conveniència. Entenc que per bé de la Justícia
primer, d’ells mateixos en segona instància i per bé del País en general i dels
seus ciutadans en particular, haurien de prendre consciència de a qui juren lleialtat pràcticament
incondicional.
També entenc que la
societat civil, que és capaç d’una magna manifestació a Barcelona, demanant
justícia per als retinguts en camps de concentració a les fronteres de la Unió,
ha de ser capaç de manifestar-se i sortir al carrer per demanar, simplement,
Justícia. Perquè si aquesta no existeix o està, com és el cas, evidentment
deteriorada, res del que es reclami pot estar a l’abast de res si la Justícia
no està a l’abast dels que la demanen.
Demanar, tot i això, és senzill. És més difícil aconseguir, també senzillament,
l’existència d’una virtud moral que camina vers la veritat i exigir el seu
compliment, és a dir: l’existència del que normalment anomenem Justícia. Si
aquesta no existeix enllà de l’Ebre i no ens preocupem de que existeixi aquí, a
pesar de l’existència de voluntats concretes al respecta, no anirem en lloc si, en allò que pretenem crear i que és molt
ambiciós, la Justícia no és el centre d’allò que suposadament ens generarà la
llibertat. Pensem-ho.
J. Vinyeta.-
25 de Febrer de
2017
