757.- Caos.-
Entenc que és la situació en
la que es troba avui dia Catalunya. Deixant a banda la definició científica, i
atenent-nos al concepte que podem denominar humà de l’expressió, Catalunya és
un caos.
Un caos habitual als trens
de rodalies, l’últim amb més de 150 ferits. A banda dels incidents diaris,
continuen vies úniques en línies com la
de Barcelona – Puigcerdà, tram en el que encara si fan necessàries quatre hores de viatge. Haurem
d’esperar uns Jocs al Pirineu, de mala premsa i pitjor averany, per solucionar
el problema?
Un caos permanent a les autopistes que han deixat de ser de
peatge sense preveure el que, tard o
d’hora, acabaria passant. Especialment a la AP7. Els accidents i interrupcions hi són habituals. La famosa N II (Madrid - Francia, por la Junquera..., recordeu?),
que alleugeraria trànsit per la zona,
si estes en un mínim de condicions,
continua en la mateixa situació
en que la va deixar el dictador.
Un caos energètic propiciat
per tots aquells que s’entesten en dir permanentment que no, que així, no, però
que no aporten solucions de cap mena. El Govern no hi actua amb fermesa, en aquest camp. Quan les
noves MATs siguin imprescindibles i que amés ens arribaran, per més INRI, des
d’Aragó, ens trobarem davant de les torres d’alta tensió, i ens haurem
d’empassar novament els gripaus que tot
això ens comportarà.
El caos a la sanitat
pública, està trencant les costures. Les llistes d’espera es fan llargues,
l’assistència per urgències suposa l’espera en un box durant no se sap quantes
hores. Ja sé que la ciutadania hi ajuda a tot plegat anant a Urgències quan no
hi ha d’anar. Però també sabem que, si
hi van, és perquè els CAP no donen prou. Sabem que a Catalunya hi ha menys
metges per mil habitants que a
Espanya[1] i que a Europa. La manca de infermeres presenta pitjor aspecte: a Catalunya, segons les mateixes
dades hi ha 4.3 infermeres per mil habitants, i a Europa 8,2. Recordem allò de
...nos hemos cargado la sanidad..., però seguim sense fer res per
arreglar-ho.
El caos és absolut amb el
tema de la llengua a les escoles. Tot i la immersió, massa mestres donen totes
les classes en castellà, la inspecció ho tolera i el corporativisme fa la
resta. En aquest tema, és ben cert que tampoc s’ha de justificar l’actuació dels anteriors Governs. Tots han
donat per fet que ja hi havia prou
defenses per la llengua. Ara, després de
suposades garanties pactades, hem d’ajupir
el cap i acceptar allò del 25%... Independentment, segons la Fundació Bofill,
som capdavanters en l’abandono escolar a
Espanya, i anem molt per sobre de la mitja europea en el tema.
Caos a TV3 que s’ha
convertit en un instrument de propaganda. El manteniment i protecció de llengua
catalana, que va ser una de les raons fundacionals, ha anat decreixen. Els
noticiaris, que no deuen tenir correctors lingüistes, erren en paraules clau i,
com a bons subsidiaris de qui els paga, ens donen la informació que els hi
convé. Les tertúlies, d’un sol color tant intens, ens obliguen a haver de
cercar informació i opinió en altres llocs, de més eficàcia i professionalitat,
és cert, però no en la nostra llengua. Les audiències, entenc que cauen per submissió política dels seus directius.
Caos amb el tema de la immigració. Els
que ens han arribat ho han fet per necessitat i els hem de tractar amb la correcció i
protecció necessària. Però ens trobem en una espècie de “bonisme” que em
sospito té projecció electoral. Aquest
“bonisme”, que ens porta de la tolerància a la permissivitat, ens condueix, com
ja està passant, a renunciar a coses nostres
per evitar "suposats insultes"
(algun Pessebre públic, per
exemple...). Mai, mai aquesta protecció i cura que es mereixen, ens han de
portar a renunciar a res del que és nostre. Han vingut afectats per les
deficiències en els seus llocs d’origen i tenim obligacions amb ells. Però ells
també les tenen amb nosaltres. I entre aquestes obligacions està la de
respectar el que és nostre i a nosaltres. Si no ho fan o no volen fer-ho, que
marxin. El Govern també està perquè
aquestes obligacions que ens deuen, siguin complertes. Si els vots són,
com sembla, més importants que la ciutadania, el desastre és manifest.
Parlem de finançament...?
Del dèficit fiscal...? Dels Mossos ? D’0kupes...? De vivenda social...? De
misèria...? També en són, de caos...
Son temes que, com els
altres, li preocupen poc al Govern. Aquest, mestre en el nepotisme més
descarat, treballa en la única finalitat de que el seu líder no torni a la
presó i que pugui arribar a ser President de la Generalitat. En tot el que no sigui
això, el Govern palesa cada dia, amb el recolzament de la premsa i mitjans afins
i subvencionats, la càrrega diària
contra tot allò que l’indisposa.
Desposseït de la capacitat parlamentària, ha de trobar suports en aquells que,
des de sempre, ens han considerat una colònia. Així, afavorint-la aquí i allà, la metròpoli els garanteix que,
mentre obeeixin, aquests tros serà la
seva finca privada.
Depèn de nosaltres
sobreviure. Hem de començar perquè els carrers tornin a ser nostres...
J. Vinyeta
11 de Desembre de 2022
