334.- Després del 27S

334.- Després del 27S.-

Poques coses a dir.  El sí ha guanyat per majoria absoluta, el PP es queda com a partit gairebé residual i Unió desapareix de l’espectre polític català. I així estan les coses.

Però, quan per primera vegada en la història del país hi ha una majoria absoluta clara i indiscutiblement independentista en el Parlament i amb una participació electoral històrica; quan en 906 dels 947 municipis catalans la victòria electoral ha estat pel bloc independentista; quan en el bloc unionista per poder-ne presumir, hi  compten fins  i tot  aquells que no hi volen ser comptats;  quan els de sempre entenen com a trencament social allò que només es expressió de la pluralitat política de la nostra societat; quan la premsa internacional es fa eco, pràcticament en la seva totalitat, de la victòria electoral de  l’independentisme  català; quan tota l’estratègia muntada pel partit en el Govern Central i de les institucions que aquest Govern controla, que son gairebé totes,  ha estat muntada per a fer fracassar a l’independentisme i no ha servit per a res més que per a propiciar la  davallada del seu propi partit aquí a Catalunya; quan aquesta mateixa estratègia  ha servit, a més a més,  per a donar més ales als seus directes opositors; quan l’oposició política al Govern central de l’Estat ha volgut entabanar a la societat catalana amb uns canvis constitucionals impossibles i ha aconseguit que els seus representants polítics aquí a casa nostra rebaixin encara més el seu sostre; quan el lerrouxisme més  visceral ha fet que els seus socis es converteixin en una força per sota de les més baixes expectatives (entenc que el Sr. Herrera continuarà esperant Godot, per si li porta l’escó  perdut...);  quan aquells que no ens varen deixar expressar en un referèndum ara ens venen a dir que el que compta no son els ascons  si no  el nombre de vots obtinguts; quan tot  això passa i des del Govern Central diuen que mantindran tancades les oïdes i els ulls a la realitat que en resulta d’una majoria absoluta en un Parlament democràticament triat..., hem de convenir que hi ha quelcom en aquest Estat que ens evidencia que les virtuts democràtiques pròpies no estan a l’alçada per a una homologació que el deixés a nivells democràtics d’Estats  com Anglaterra, Suècia o Noruega, per exemple. I Per tant, podem tenir-li a aquest Estat el mateix respecta que aquest Estat té per a les nostres decisions plenament democràtiques...Perquè encara que no ho vulguin i els hi faci molta nosa,  els escons donen la victòria al sí i sabem també que aquest sí, agradi o no i a molts no els hi agrada, ens permet iniciar el camí cap la formació d’un Estat independent.

Per tot això, perquè hem deixat a les vostres mans (Romeva, Mas Junqueras, Baños i a tots els que formareu el nou Parlament) la creació de la República Catalana, m’atreveixo a demanar-vos la vostra fidelitat al País, més que no pas al partit que pugueu representar,  i molt i molt especialment em permeto emplaçar-vos  a que sapigueu ser dignes d’això que us hi hem deixat a les mans. A nosaltres, la societat civil, ara ens toca esperar. Esperar i estar amatents a les vostres actuacions.

J.  Vinyeta

28 de Setembre de 2015

333.- Revolució

333.- Revolució.-

Han fotut gairebé tota la carn a la graella  (dic gairebé perquè estem a l’espera del corresponent dossier anti – Mas que ens ha de publicar El Mundo, l’ABC o La Razón...). Amb la més pal·lesa immoralitat, Rajoy  ha forçat a particulars, institucions i tota l’oligarquia  afí a pronunciar-se en contra de la previsible  victòria independentista. El problema greu ha estat no tant en els missatges (tot i que els hem entès  com a mal intencionats, extemporanis i absolutament desestabilitzadors inclús per una economia com l’espanyola amb un atur escandalós i per un Estat que manté un deute impagable de més d’un 100% del PIB), i per això he parlat d’immoralitat, si no  que totes aquestes amenaces hagin estat dirigides als sectors més dèbils de la societat en particular, a banda de constituir un xantatge barruer a tota la societat catalana. Repassem-ne algunes:

Ha estat escandalosa la voluntat dirigista de determinats grups industrials (recordo ara Almirall i Pronovias) en voler condicionar el vot dels seus treballadors, la qual cosa deixa clar l’escàs tarannà democràtic dels seus titulars i que ens retrau al caciquisme més ranci i  de pèssims records. Si entenen que han de marxar, que ho facin; però aquesta voluntat dirigista és un atac a la baula més feble de la composició del grup corresponent: el personal laboral. I que pot ser l’excusa per un futur ERO oblidant que les empreses, a més de guanyar diners, tenen uns deures socials que cuymplir.

La banca rescatada amb els nostres calés i  supeditada a les pàgines del BOE, ens diu el que hem de votar, ens promet que reconsiderarà la seva presència a Catalunya i ens vaticina una restricció del  crèdit en cas de convertir-nos en un Estat independent. És evident que els més dèbils son el que més tremolen pels seus estalvis. La Caixa i el Sabadell mantenen un silenci culpable, mentre el BBVA ja s’ha despenjat del comunicat oficial.

El governador del Banc d’Espanya es despatxa, tot i veient-ho “futurible improbable”, que en cas de convertir-nos en un nou Estat existeix la possibilitat d’un “corralito”. Un nou atac al conjunt de la població catalana i en el que, novament, aixequen el fantasma del pànic especialment entre els més febles. Manifestació, a banda, que deixa en entredit la situació de l’economia espanyola.

La Junta Electoral Central (seguint l’exemple dels jutges que ja varen dictaminar el què i el com havíem d’ensenyar a les escoles) ens diu també què hem de veure a la TV. Quan el País decideix no visionar el que ens imposen, tal com han assenyalat les dades de les audiències de diumenge passat, ens tracten novament de nazis[1]...

Ens faltava l’Església. I el Sr. arquebisbe de València, Sr. Cañizares, en una Pastoral diu que les parròquies, convents, col·legis  cristians, etc... de la seva diòcesi han de fer pregàries perquè es mantingui la unitat d’Espanya... El text[2] recorda el llenguatge de l’Església de seixanta  anys endarrere, posa en evidència la servitud  que encara mantenen estaments eclesials amb les restes del franquisme i ens recorda encara les menys llunyanes referències en les intervencions del ínclit Rouco Varela, sempre disposat a guiar-nos   per la rectitud evangèlica. Novament recordem allò atribuït  a   El Quixot:  “Amb l’Església hem topat, amic Sanç...!

Però amb tot plegat, i involuntàriament suposo, han obert un debat que, fins aquests dies no s’havia fet amb la claredat amb que s’ha fet ara  (i de l’absència del qual personalment em queixava) sobre quatre punts que sempre he considerat fonamentals:

El debat sobre les pensions. Ha hagut  de sortir Mas-Collell a desmentir al PP, C’s i companyia, i per  a dir-los-hi als pensionistes que donat que hem cotitzat a l’Estat espanyol, i fins avui ho hem fet  tots els que hem treballat o segueixen treballant,  la pensió, fins que la transició no es doni per acabada,  ens la ha de pagar l’Estat espanyol perquè, repeteixo, és a ell al que ha anat a parar les nostres cotitzacions. Si l’Estat espanyol no ho fa, entrarà en frau de llei i de ser així, Mas-Collell ja ha a firmat que la Generalitat  estarà al cas.

Nacionalitat. Ha estat espectacular el ridícul que Rajoy  ha fet en la entrevista que li ha fet Onda Cero[3]. Ha demostrat un desconeixement absolut d’una Constitució que tant diu defensar que diu, taxativament, que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat. Som i serem (llevat del que hi vulgui renunciar específicament i la seva renúncia sigui acceptada...) espanyols encara que adquirim una segona nacionalitat. I per tant, europeus. Suposo que és un aspecte que queda aclarit.

Pertinença a la UE. Finalment s’ha dit  el que era evident: si  Catalunya ha de quedar-se fora de la UE serà perquè serà un Estat independent, i no una  Autonomia de l’Estat Espanyol.

Deute. Si no hi ha negociació amb l’Estat espanyol, Espanya es quedarà amb el 100% del seu deute. I si, com deia Margallo, Catalunya es queda perduda pel món sideral,  a més es quedarà amb el 50% del deute català, perquè ho han fet així amb la finalitat de tenir al Govern sota el seu control (son tan llestos...), i sense el 18%  del PIB que genera Catalunya a l’Estat: una senzilla regle de tres ens indica que el deute espanyol quedaria sobre el 120% del, aleshores, seu PIB. En Mas va dir-ho a Manresa, si no recordo malament i avui, més contemporitzador, hi ha fet referència Mas-Collell.

Per què passa tot el que he comentat? En el meu entendre perquè el procés català és una autèntica revolució. Pacífica, democràtica, amb somriure si es vol, transversal i inclusiva i per a la què el Palau d’Hivern no és més que una gran urna posada a disposició de la ciutadania. I això, una revolució a les portes i amb urnes no agrada, com ens està resultant evident, a cap poder constituït i, molt menys, a l’oligarquia que  representa i que l’encara, aquesta revolució,  amb raons de força, però sense la força de les raons que sembla no tenir.

Amb aquestes últimes premisses per bandera, es fa més comprensible, com diria l’escriptor, el per què de tot plegat...

J. Vinyeta

23 de Setembre de 2015

---

[1] José Luis Rodriguez, portantveu del primer Govern Aznar

[2] http://www.archivalencia.org/contenido.php?a=6&pad=6&modulo=37&id=12473

[3] http://www.eldiario.es/politica/surrealistas-entrevista-Rajoy-Onda-Cero_0_433606891.html

332.- De la Campanya

332.-  De la Campanya.-

Estem oficialment en campanya electoral.  Potser l’única diferència entre aquesta oficialitat i el dia a dia que anem tenint,  des de fa anys, està en que ara va de bo. Això vol dir que l’enfrontament serà directa i, per part de molts, brut[1]. Donada la finalitat plebiscitària amb que gairebé tots ens mirarem el resultat electoral (inclosos els que diuen que no ho faran), es fa evident el  to diguem-ne èpic i aquesta espècie de dramatisme que impregna tot plegat.

Èpic i dramàtic perquè hi ha molt en joc i, davant de la  possibilitat de perdre, amb un cert pànic i sense  raons potser perquè no en tenen, els de sempre han amplificat el fantasma de la por, especial i directament  davant dels més dèbils i susceptibles. És per tot això que ja fa dies que vinc pensant que la campanya pro independència, especialment la de Junts pel sí, no és o no  està pensada i elaborada, o així m’ho sembla (a menys que s'hagi deixat directament en mans de les CUP aquesta feina concreta, la qual cosa em semblaria una  deixadesa per part de la coalició),  per a aquell col·lectiu molt i molt sensible  sobre el que cauen voltors  i demagogs sense pietat, amb afabilitat o no, a la caça, literal, d’algun vot a qualsevol preu.  M‘explico.

Em dona la sensació de que tota la campanya es fa  en els mitjans de comunicació, en tots els seus àmbits. És en aquests  mitjans, i especialment en  els escrits, on hi trobes totes les explicacions necessàries. Pots trobar-hi fàcilment   referències ja sigui dels altres candidats i de les seves intervencions o dels candidats considerats com els propis, explicacions a les reaccions hagudes o per haver, indicacions dels col·lectius significatius en un o altra sentit que donen més credibilitat, etc...  tenint sempre en compta, això sí,  que la ideologia dels propietaris de la capçalera del mitjà escrit  son els que marquen el tipus i sentit de la informació que donen (per molt que molts periodistes s’entestin en dir-nos que no és així).  Però en un Estat que no és precisament assidu als mitjans escrits, més fidel a les televisions i, de les quals aquí casa nostra, només amb una emissora incontestablement a favor el sobiranisme i no visible en tot el territori nacional, ¿com es fa arribar el missatge sobiranista, amb els avantatges (dels possibles inconvenients ja se’n fan ressò els de sempre) a aquells que son durament bombardejats amb truculències,  en massa casos, completament falses?

Penso ara en el Col·lectiu Wilson, per exemple, i en el seu comunicat sobre les eleccions del proper 27S[2] en el que, entre altres coses,  fan referència als articles del propi col·lectiu sobre les pensions[3] o sobre els efectes comercials de la independència[4]. Tot plegat, un munt d’informació  que aclareix moltes coses i que ha estat realitzat per gent de gran vàlua,  de gran “pedigree” internacional, la majoria amb càtedres  d’economia en universitats de  prestigi mundial. I al mateix temps,  penso en el Sr, Albiol amenaçant als avis en general, i els del Carmel en particular, de que la independència de Catalunya suposarà una disminució de la seva pensió. El col·lectiu Wilson tracta d’innoble  l’afirmació d’Albiol i demostra, en el seu document referenciat, la fal·làcia d’aquella asseveració. Certament aixó s’ha dit i explicat. Però s’ha dit i explicat  més enllà dels cercles d’economia, dels fòrums econòmics habituals o dels mitings electorals plens a  vessar d’incondicionals? Un altra exemple: entenc que bona part dels votants de Junts pel Sí tenim clar que, en cas de ser independents, si no volem la nacionalitat espanyola haurem de renunciar a ella, perquè l’Estat espanyol en cap cas, constitucionalment parlant, ens la pot traure. Per què no es diu amb claredat una cosa tan simple com aquesta i sobre la que amb piconament sistemàtic van sembrant dubtes els partits unionistes?

D’exemples com els que he posat n’hi han molts més (fronteres, desplaçaments, comerç,...). És cert que molts o hem sentit a parlar-ne  o ens hem preocupar per trobar respostes. Però,  ¿se n’ha parlat tant com ha estat necessari, i per gent amb crèdit per a fer-ho,  allà on els dubtes semblen més evidents, i que no és precisament allà on hi ha un col·lectiu més escèptic  i clarament independentista?

Deixo la pregunta a l’aire.  

J. Vinyeta

16 de Setembre de 2015

---

[1] Suposo que malauradament es faran presents els “dosiers” en contra dels de sempre i fets públics pels mateixos de sempre.

[2] http://www.wilson.cat/en/comunicats-conjunts/item/243-comunicat-col·lectiu-wilson-eleccions-del-27-s-2015.html

[3] http://www.wilson.cat/ca/comunicats-conjunts/item/213

[4] http://www.wilson.cat/ca/comunicats-conjunts/item/215-dos-m%C3%A9s-dos-s%C3%B3n-mil-els-efectes-comercials-de-la-independ%C3%A8ncia.html

331.- Comentaris, després de la Manifestació.-

331.-  Comentaris, després de la Manifestació.-

Com sempre, des de fa uns quants anys, la festa va ser civilitzada, d’expressió clarament democràtica, participativa, manifestació evident d’un sentiment que no era d’un dia  abans i que, precisament per això, no va agradar (com cada any) a tots. L’excusa per a no participar-hi per a uns, era que allò no era la marxa reivindicativa  de la identitat nacional malmesa des de fa tres-cents anys, si no que no  era més que una marxa pamfletària d’uns partits que no  incloïa ni deixava espai participatiu als d’ideologia diferent. Que en comptes de ser una marxa Nacional i corporativa, s’havia convertit en un acte electoral sense escrúpols. Per altres, era ben clar que  es demanava la Independència de Catalunya, com cada any, acte en el que, com és evident, no hi podien participar perquè hi son contraris.  La veritat de tot plegat és que, amb les eleccions a 15 dies vista, es fa difícil pensar o creure que el PSC i/o els  comunistes reciclats del Sí que es Pot (deixo de banda a tot l’altre sector d’unionistes, dels quals aquests d’esquerra   tampoc en son  tant llunyans ideològicament al menys en aquest tema...) podien anar-se’n del que venen predicant  repetidament, perquè havia de quedar clar que a qui deixaven al marge era precisament a tots el altres: ells és evident que son els purs; el altres no som més que morralla...

És  aleshores  que s’imposen algunes reflexions al respecta:

- La primera que se’m acut és que, llevat de la Diada de San Boi (1976) a la mort del dictador que realment va ser multitudinària, a les altres, fins al 2010, hi participava tothom. Però quants hi participaven 5000, 10.000....? En les últimes, perquè son reivindicatives, no hi va tothom i ens acostem als dos milions de persones...

- És evident que enguany la manifestació es fa el primer dia de Campanya Electoral de cara al proper i ja famós 27S. Puc acceptar, tot i que cap col·lectiu polític  va demanar el vot per a la seva corresponent organització – partit, que realment la manifestació fóra un acte electoral. En el cas de que ho fos (la Junta Electoral Central no té “arguments” per prohibir-la, tot i declarar-la com  acte electoral...), ¿no serà que mostra la impotència de tots els crítics amb l’acte perquè es veuen i saben  d’una incapacitat de convocatòria com la que es manifesta en el suposat acte electoral? Si realment allò va ser un acte electoral, queda clar que aleshores  “tot allò” eren vots, oi?

- És també evident que no tota Catalunya estava a la Meridiana. El fet s’aprofita per manifestar per part dels crítics que la majoria silenciosa és de més volum. És possible. Però també podem  constatar al respecta que, quan s’ha convocat a aquesta majoria silenciosa a manifestar-se, el fracàs ha estat absolut. El dia de la Diada del 2014, Societat Civil Catalana, que forma part d’aquesta majoria silenciosa i presumeix de bon feeling entre aquesta majoria,  va organitzar el seu Acte particular al circ romà de Tarragona. L’èxit va ser tal que aquest any han hagut de celebrar l’Acte en un espai molt més reduït: a l’Auditori de la Pedrera, de Barcelona... O podem  recordar el èxits de convocatòria dels 12 d’Octubre anteriors, a  Barcelona. Pensen que som criatures de pit?. Aquesta majoria silenciosa va fer una crida a posar banderes espanyoles als balcons de la Meridiana. Els resultats de la crida, eren a la vista.

- El ball de número de participants no és diferent del de cada any i a  cada manifestació.  La Guardia Urbana en compta 1.400.000 participants. Els organitzadors, que mai han volgut donar dates concretes diuen que els van informar de que hi havia 2.000.000 de participants; en qualsevol cas, manifesten que ha estat la participació més massiva i important de totes les últimes Diades. La Delegació del Govern, com no podia ser d’una altra manera, parla de 550.000 participants.

És difícil fer entendre, als que no ho volen d’entendre, que una participació, com la de divendres, en un acte reivindicatiu  no és més que una demanda  de comprensió i satisfacció de  moltes (massa!!!) coses. Però, tal com l’experiència ens demostra, res serà comprès o satisfet en la situació actual. Per tant,  la solució?: el resultats electorals del proper 27S.

Aleshores i en conseqüència, ha de quedar clar que la modificació de la situació actual, només és possible amb una majoria fefaent d’escons (no ens han permès intentar una majoria de vots, la qual cosa a qui ha de fer pensar no és a nosaltres  sinó  aquells que mantenen una  actitud negacionista permanent i en el per què ho fan).

Això vol dir que ja sabem el que ens hem fer. I el 27S és a tocar...

J. Vinyeta

13 de Setembre de 2015

P.S.:  Sembla que demà dilluns es reuneix la Comissió Europea per trobar solucions al tema dels refugiats. Què sigui veritat  que es buscaran solucions (i no es compleixin els meus mals auguris expressats en el  nº 327 d’aquest blog). Tot i que serà difícil determinar quins son, o volen ser, refugiats, i per tant amb dret d’asil, dels que son emigrants, han d’aclarir quines polítiques es portaran a terme amb tots plegats.---

330.- Comentaris abans de la Manifestació

330.-   Comentaris, abans de la Manifestació.-

Hem arribat a l’11 de Setembre d’enguany  i estem a l’espera de la manifestació d’aquesta tarda.  Hi hem arribat sacsejats perquè  des de Madrid els hi van sortint els nervis i la por de que tot plegat sigui més que un èxit. I hi col·labora, en aquesta por i nerviosisme, tot el ferro unionista.

Primer va ser en Felipe Gonzàlez que ens volia fer passar per nazis a tots nosaltres amb la pretensió de assentar càtedra amb uns arguments pobríssims. Va haver de rectificar. Però torna a mossegar l’ham que li llença E. Juliana a La Vanguardia i també ha de desmentir el contingut de l’entrevista. Però resulta que el periodista Juliana[1] té el document sonor de la trobada, ens el fa sentir i ens mostra que Felipe diu el que després diu que no va dir .

Mentre, el Sr. Guerra manifesta que el que està fent Artur Mas no és més que un lent cop d’estat[2]  i anima al Govern a intervenir. I tan bé ho fa que el Ministre de Defensa, Morenés, ens diu que si tothom compleix el seu deure l’exercit no haurà d’intervenir[3]...  Poca broma, oi? Dons apa, a complir amb el nostre deure de ciutadans i anem a tots a votar...! O és que Morenés no pensava precisament en aquest deure ciutadà...?

Entre tot això, que Déu ni do, hi ha  la modificació del TC per  convertir-lo en un tribunal penal per reblar el clau. Parteixen del error, greu error, de que eliminat Mas s’acabaria tot el sobiranisme a Catalunya perquè als catalans allò del seny se’ns ha acabat i ens deixem entabanar per un boig il·luminat. Dic que és un greu error (“¡qué error, qué inmenso error”! [4])  perquè darrera de Mas n’hi ha molts més, ben preparats i molt més radicals que l’actual President per continuar  tirant endavant tot el procés.

La traca  final i prèvia a la Diada, ens l’ha encès, ni més ni menys, que el Sr. Pablo Iglésias, a Rubi[5]. En un dels millors discursos lerrouxistes d’esquerres (tal i com ja va vaticinar Manel Delgado) i demagògics que recordo, ve a fuetejar-nos (espacialment a Mas) i diu al 70% del País el que ha de votar:

"Esa gente de barrio, esa gente de barrio que no vota tiene que sacar los dientes. Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes", proclamó este miércoles por la noche el líder del partido lila. "No podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya. Todos a votar el 27. Esas clases populares tienen que sacar su orgullo de barrio. Esas clases populares son las que pueden mandar al 'coffee shop' al señor Mas y al señor [Mariano] Rajoy. ¡Catalunya Sí que es Pot!". Pobre xicot!. Les replicades a la xarxa començant per Llach i  David Ferrnández, seguides de pares, fills i nets andalusos o extremenys (aragonesos, castellans, gallecs...) varen ser immediates. El pitjor de tot és que es situa com un vulgar salva pàtries, dels que en tenim molta mala experiència.  Només dir-li al Sr. Iglésias que no és ningú per a dir-nos (perquè ho diu per a tothom, no ens enganyem) que hem o no hem de votar. I sense necessitat de ser tant groller con ho va estar vostè, Sr, Iglésias, li diré que el meu vot serà el que jo cregui que ha de ser  i no el que  vostè decideixi, que evidentment decideix que és un vot pels seus, Donim raons positives , concretes i de pes,   perquè fins avui el discurs ha estat el mateix i sense consistència, i podré començar a pensar que vaig errat perquè encara no m’han dit, ni vostè ni cap de les esquerres del no, com s’ho faran per fer tot el que diuen que faran sense la més petita eina per fer-ho. Si Sant Eloi no fa un miracle...!

Però de tot plegat hi ha una cosa que no podem oblidar: tots aquests,  tots plegats, tot i que no ho diguin, estan amb la mirada posada en les eleccions generals de desembre i el PP, en particular, se’n frega les mans a cada atzagaiada  ja sigui des del seu partit o des de qualsevol altra tribuna, en cap cas una manifestació   innocent, que posi en peu de guerra als independentistes. Que quedi clar que tot es fa o es deixa fer en bé del PP a la resta de l’Estat. Que Catalunya marxi és un tema menor que ferirà l’orgull dels conqueridors repatanis i d’algun general retirat amb el rellotge parat l’any 39. Son d’una mena tan especial que perdre les eleccions generals i tota la mamella que hi penja és més greu per a ells que l’Estat, aquest Estat i ciutadania que diuen defensar constitucionalment, perdi el 18,5% del PIB, si Catalunya es fa independent. Son així.

Un petit ventall (hi ha encara moltes més coses, per exemple considerar, per la Junta Electoral Central a la manifestació d’aquesta tarda com un acte electoral, tot i que no s’ha atrevit a prohibir-la...) del que ha passat aquests últims dies, fins avui, 11 de Setembre i abans de la manifestació d’aquesta tarda. Petit ventall, però de greu contingut que, amb independència dels criteris del PP perquè tot vagi com ells volen i en favor seu, ens han de portar a la que voldríem fora l’última magna manifestació. La millor manera de que ho sigui és amb una participació massiva tot i  que allà, a Madrid, ens tornaran a dir que hi hem posat ninots de cartró per omplir trams, ja ho sabem. Però també sabem que, com diu un programa del PuntAvui TV, El món ens mira.

Els hi hem de mostrar, a uns i altres, que sí que hi som...

 

J. Vinyeta

A les 14 hores de l’11 de setembre de 2015

 

---

[1] http://www.lavanguardia.com/politica/20150908/54436363756/felipe-gonzalez-dijo-si-identidad-nacional-enric-juliana.html

[2] http://www.libertaddigital.com/espana/politica/2015-09-02/feroz-articulo-de-guerra-contra-mas-por-dar-un-golpe-de-estado-1276556196/

[3] http://www.europapress.es/nacional/noticia-morenes-dice-si-cataluna-todo-mundo-cumple-deber-no-hara-falta-ffaa-tengan-ningun-papel-20150908102216.html

[4] És una referencia que, fora del contexte en que va ser escrita per Ricardo de la Cierva pel Juliol de 1976 al diari El Pais i enreferència a l’elecció de Suarez com a President del Govern a Madrid, consideran només la frase en si, entenc que és perfectament aplicable al que jo vull dir.

 

[5] http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/pablo-iglesias-pide-voto-hijos-nietos-andaluces-extremenos-catalunya-pot-4495795

329.- La carta de Felipe González

329.-  La carta de Felipe González.-

A los catalanes  és el títol   de la carta - article que el Sr. González a tingut a bé dirigir-nos des del diari El País fa un parell de dies. És una mostra més de la poca consideració que ens té, tot i que no causa sorpresa.

No costa gaire entendre que un senyor que va permetre al seu fidel escuder Guerra  (o era al revés...?) frases com aquella de que “el que se mueva no sale en la foto...” amb la que es va  instaurar l’immobilisme intern  en els partits polítics, o aquella altre, i que a més  va convertir en tremenda realitat, que deia “Montesquieu ha muerto”; un senyor que va jugar amb un GAL defensant-lo amb allò de que “al Estado se le defiende también en las cloacas...” amb funestes conseqüències pels seus  ministre de l’interior i director general de seguretat, que van acabar a la presó, i amb un Sr. X que apuntava  molt  i molt amunt dins del seu partit, amb ni Flicks i Flacks, tal com es defensava de la suposada corrupció del PSOE en sessió parlamentària mentre ell era President del Govern a Madrid, o amb una corrupció clientelar a Andalusia que fa tremolar als més impertèrrits, i amb més ítems en el mateix ordre que podríem anar afegint,  no és estrany, dons,  que  redacti unes línees com les que ens dedica des de la seva “tribuna” preferida i afí, en el que es constata una ignorància supina sobre el tema del que parla, pròpia d’aquells que toquen d’oïda, amb detalls que, en general,  no paga la pena ni comentar, llevat  d'un parell o tres que potser  sí mereixen alguna reflexió.

Per exemple, les referències i comparacions amb el nazisme d’un procés absolutament democràtic, que no han estat les úniques ni la primera i efectuades també per noms propis concrets i de solera unionista,  resulten ser senzillament encara més aberrants en boca seva. Però, al mateix temps, ens posa en evidència que si tornés a governar potser seria ell mateix qui, il·luminat i transcendent, es posaria al front de no sabem ben bé què  (un exèrcit...?) per salvar aquesta pàtria que entén malmesa i que, com qualsevol feixista memorable (ara sí que podem mencionar a Mussolini, Franco o Hitler) governaria amb mà de ferro per evitar desviacions del ideari comú.

O bé aquella altra en que, afegint-se  a la teoria de la por cavernària, ens diu que tot plegat  portarà a Catalunya a convertir-se en una Albània del segle XXI, cosa que sembla difícil per un País, Catalunya, pel qui el seu mercat és avui el món, sense límits,  i capdavanter de les exportacions espanyoles, una Catalunya endeutada, cert,  amb un 30% del seu PIB fàcilment superable, en contraposició al 100% del PIB  que conforma el deute de l’Estat espanyol...

També em sembla aberrant que insisteixi en la necessitat d’acordar solucions al “problema”  o reformes pactades (ara?) quan tan el Govern Central com el seu partit polític han dit no a tot el proposat i/o demanat des d’aquí des de fa massa anys  i no  aporta-ne ni unes ni altres,  llevat d’una reforma constitucional lampedusiana que deixaria les coses com estan.

Finalment, perquè realment penso que no val la pena anar més lluny (i tinc seriosos dubtes sobre si ni tan sols valia la pena fer referència explícita a l’article de marres), recordar que ens hem fet grans i que els exemples de caire infantil, com els que en exposa a l’article, han estat el pa de cada dia en aquests últims mesos i poca  cosa, per a no dir que res, han influït  en la societat catalana. Personalment entenc que son exemples de tan poc gruix  com aquell que, en les classes de religió durant el meu batxillerat em posaven per demostrar l’existència de Déu: els de la meva edat recordaran que ens deien els capellans que la perfecció de l’ull humà només podia ser producte d’un Ésser superior. Per tant, Déu existia...! Així les coses, i potser pel mateix simplisme,  sorprèn el què no hi hagi, per part de Gonzalez al igual que per part de  tots plegats, tots aquests que fan propaganda pel no com a resposta en les properes eleccions  (eleccions  que en l’article es defineixen com “una falseada contienda electoral”, el que  també ens  dona idea dels valors democràtics amb els que el Sr. Gonzàlez sembla conviure), no ens donin reals i autèntiques raons de pes, i argumentades, per  les que puguem arribar a entendre que potser sí que és millor que ens quedem. Però de raons i arguments de veritat cap, ni un,   en cap moment. Tan és així que hem començat a tenir clar que no en deuen tenir d’arguments sòlids... o que, un i altres,  entenen que no donem per a més i no entendríem altres raons que les que tots ells ens van donant. Som tan poca cosa que hem d’estar permanentment  tutel·lats...

Un afegitó més: el Sr Gonzàlez  vol, pel que sembla, una Espanya unida (Una), perquè així és més gran (Grande) i, evidentment, amb la llibertat que sobre del paper té qualsevol Estat (Libre): Una, Grande y Libre! A mi personalment és una frase que em porta records espantosament  dolorosos i perversos...

J. Vinyeta

01/09/2015