64.- La sequera (II)

64 .- La sequera(II).-


Realment el Riu Ter està que fa pena. Però també haig de dir que només en el cas d’una avinguda seriosa, l’he vist millor del que està ara. I fa molts anys que m’hi passejo per allà dalt. Des de El Pasteral es fa el desviament de l’aigua en vers a l’àrea metropolitana de Barcelona i això, ajuntat amb el vessament de purins a la zona d’Osona per on hi passa i amb el creixement gairebé descontrolat en les zones d’influència del propi riu, tot plegat, ha acabat per ofegar-lo. I els pagesos estan que foten el crit al cel. La visita que va efectuar el President Montilla a Torroella de Montgrí la setmana passada, va acabar com el Rosari de l’Aurora. La sequera ha portat els ànims a situacions d’extrema sensibilitat i tot sembla que hagi d’anar pel pedrega hi hagi aigua o no. La situació, com sol ser últimament freqüent en aquest país, s’enverina amb molta facilitat, amb raó o sense, per allò que durant tants i tants anys varen estar les raons d’oposició política principal, maquillades amb motius ecològics, d’aquells que no guanyaven les eleccions: les sistemàtiques polítiques del no davant de qualsevol cosa, i que ens ha portat, a la fi, a l’enfrontament entre territoris.

El riu Ter està que fa pena però... els camps d’arròs estan inundats en la mateixa zona on hi van haver-hi les batusses la setmana passada, en la mateixa zona on el pagesos hi han fet tractorades sota el lema de Salvem el Ter i al costat de les pancartes que reclamen que l’aigua que va a l’àrea metropolitana es quedi al riu. Allà mateix. Agafeu la carretera que va de Pals a Torroella i a L’Escala i podreu veure el magnífic espectacle dels camps inundats i de les aus que hi tenen vida pels seus voltants. Però...no és realment una contradicció? Si hi ha sequera, i n’hi ha, s’han d’inundar igualment els camps?.

Tot plegat s’ha convertit en un trencaclosques. I ho és perquè em sembla entendre que no hi ha respostes concretes a preguntes concretes per part d’aquells que les haurien de donar.

Vaig veure el reportatge de TV3 sobre la sequera de fa un parell de diumenges. En ell s’hi diu que per mig quilo d’arròs que va a la paella, és necessari un metre cúbic d’aigua a la plantació. Haig de creurem la xifra. Però hi ha quelcom que em sorprèn: un quilo d’arròs dels que podríem dir-ne normals, a la botiga ens costa aproximadament al voltant de 1 € (entre 0,57 cèntims i 1, 43 € el quilo, les especialitats, com sempre i arreu, son més cares), si per un quilo es necessiten 2000 litres d’aigua, i els preus de venda a la botiga son els que son, a quin preu paguen l’aigua? Personalment a casa, descomptades les deixalles que venen indexades en la factura de l’aigua, en resulta un preu de 2,75€ metre/cúbic. Ja sé que la potabilització, distribució i depuració posterior te un cost, és cert. Però, torno a preguntar, a quin preu la paguen? O no la paguen? I quan l’aigua urbana depurada es retorni a les capçaleres dels rius (fet que sí notarem en el rebut mensual de l’aigua, tot i que haurem de preguntar a l’ACA com està l’assumpte), el pagès la traurà del riu al mateix preu d’ara?

En un país com el nostre, en el que, com diu un bon amic, cada any, i en fa desenes d’anys, quan arriba la primavera es destapen ampolles de cava per celebrar que plou, quan ho fa, és a dir, en un país de recursos hídrics que no han estat mai per llençar coets, introduir de nou el cultiu de l’arròs (2 metres cúbics per quilo...!!) és el més adient? No val a dir que abans bé que hi era, l’arròs, i que és cert. Perquè, seguint el mateix criteri, podríem fer que els gossos anessin de nou pels carrers dels pobles i les viles, perquè abans bé que hi anaven de sols pels carrers.

I ja posats, perquè no fem números de les quantitats estalviades d’aigua durant aquests últims mesos?. En a mi em tocava estalviar, al menys, el 18% del meu consum. I ho he fet: exactament un 22,22%, segons l’última factura de l’aigua. A ells, els hi tocava estalviar el 73% del seu consum[1]. Quanta n’han estalviat? I que estan fent per no malmenar l’aigua? Tots els “urbanitas” hem col·locat mecanismes d’estalvi a les aixetes. Ells també han fet el mateix en els canals de rec?

Per la banda de Tarragona, també hi ha esverament. Amb el famós decret de la Sequera, és va autoritzar l’allargament del anomenat mini transvasament de l’Ebre, fins Olèrdola. Segons l’ACA, es tractava de portar fins a l’àrea metropolitana de Barcelona al voltant d’uns 60 hectòmetres cúbics, dels quals es preveien que uns 44 podrien sortir del sol fet de reparar i recuperar les pèrdues de l’actual sistema. I els no, encara ressonen. I novament hi ha preguntes concretes que tampoc tenen resposta concreta: qui s’ocupa del manteniment del transvasament?. Com és que, cuidant el sistema, es poden estalviar fins a 44 hectòmetres?. Podria arribar a entendre que el volum total d’aquest minitransvasament s’aprofita tot i, per tant, no en sobra gens d’aquesta d’aigua. Però si és així, com és que es perden al voltant de 40 hectòmetres, per fugues i mal estat del sistema?. Que fa més mal, donar aigua o quedar en evidència davant d’un malbaratament com aquest? I com als del Ter, també els hi pregunto, quanta aigua han estalviat des de l’entrada en vigor del decret? Han arribat fins al 73% que els hi toca? Han posat, com nosaltres a les aixetes i com ja he dit, mecanismes d’estalvi als canals de rec o a la forma de regar?

La vida, com sempre ha estat, dona moltes voltes. I potser que, algun dia, a aquests pixapins, que a més destrossem el territori, amb independència de que ens hi deixem en ell els calés els caps de setmana i en segones residències, la qual cosa, pel que sembla, els hi és quelcom així com una humiliació, potser que, algun dia dic, es giri la truita i siguin tots aquests que ara ens neguen el pa i la sal, els que ens vinguin a demanar ajuda, especialment després de la primera pedregada o de qualsevol inclemència meteorològica que malmeti els cultius o les collites. La decisió serà nostre, aleshores. I que no s’estranyin de la resposta que puguin rebre.

I l’Administració? Dons el primer que ens ha de dir és si la interconnexió de xarxes és necessària, no per apaivagar la set d’aquests pixapins maldestres (tot i que som gairebé el 70% de la població del País), si no per necessitats de país i dels territoris, perquè el seu futur, d’un i dels altres, no quedi compromès. L’última obra hidràulica (llevat de la dessaladora a peu del Tordera, i de les que encara no estan en marxa), segons explicava el Director General d’Agbar, a TV3, va ser el pantà de La Baells, l’any 1976, de quant en prou feines érem sis milions. Val a dir dons que totes les Administracions des d’aleshores fins avui, repeteixo, totes les Administracions, han anat posant ciris a la Moreneta cada primavera com a solució a l’absència de les infraestructures necessàries. Però tots, mica a mica, anem perdent la fe. Per tant, si la interconnexió i altres infraestructures son necessàries, que es tingui la valentia de fer-les peti qui peti. El País, a pesar de l’animadversió d’alguns o de molts, no es pot permetre que no es prenguin les decisions necessàries i molt menys, que no es portin a terme. I els amics ecologistes, tan sensibles en aquests i altres temes, que deixin fer, tot i que no els agradi, el que ara toqui fer. I les energies les utilitzin per controlar als Ajuntaments i el creixement totalment fora de control que aquests han permès i que, en bona part n’és el responsable del desori actual, a la fi de què, dintre de no sé quants anys, no ens tornem a trobar com estem ara, situació que, tinguem-ho clar, no serà com la d’ara sinó molt pitjor.

I els partits polítics? Han de ser més prudents, oblidar-se si convé de les bases, que solen ser molt més radicals però ínfimes en comparació al número de vots que poden rebre en unes eleccions, i i postular-se per fer allò que convé al País, repeteixo al País. Perquè suposo que tots estarem d’acord en que les ideologies, les de cada partit polític, ens poden portar a cims que potser no tothom vol assolir. Però l’aigua, sí que la vol tothom. Preocupar-se i resoldre els problemes de cada dia de la gent, dona vots. Segur!



J. Vinyeta
Maig, 2008
[1] Vegeu les dades en aquest mateix blog: 61.- La sequera

63.- La crua realitat

63.- La crua realitat.-

Xina i Birmània han patit una cavalcada dels Quatre Genets i, per on se’ls ha vist passar, han deixat el llastra a que ens tenen acostumats. El desastre ha estat total a Birmània, on la famosa junta militar, que ni tan sols permet l’ajuda humanitària externa (pendent del que en pugui treure la propera visita anunciada pel secretari general de l’ONU), ha tingut, a més, la roïnesa de repartir-se primer, entre els seus membres, i posar a la venda després pels mateixos, la poca ajuda que ha deixat entrar. I celebrar, simultàniament, un clamorós referèndum amb el que ha bescanviat, així, obertament i sense la més mínima vergonya, vots per supervivència. Donades les circumstàncies, em pregunto, una vegada més, si estaria conforma a Dret Internacional que les Nacions Unides, amb un hipotètic exercit a les seves ordres, envaïssin aquest país (i d’altres en condicions similars, amb tsunamis o no) només per garantir la supervivència dels seus ciutadans, el que comportaria, per sort d’ells i per tranquil·litat de les nostres consciències, la supressió del règim militar que hi impera. És la mateixa pregunta que m’he fet, i em faig i des de ja fa temps, en moltes ocasions (Cambodja, Rwanda, El Congo...) davant de tsunamis polítics potser més devastadors que els tsunamis meteorològics, donat que tota aquesta plaga de Pol Pots i imitadors, tots plegats, han causat milions de morts, molts més que tots el tsunamis que han tingut lloc durant tot el segle passat. Però és una pregunta que sempre em queda sense resposta, tot i que tinc la convicció moral de la resposta hauria de ser un sí com una catedral.

A la Xina, el desastre és també el que és: la zona de Beichuan ha quedat literalment arrasada. Però, en la meva opinió, el desastre ha coincidit amb un moment en que la Xina, a les portes dels Jocs Olímpics, i amb una clara intenció de fer-nos oblidar el tema del Tibet, ha vist en la desgracia una ocasió propicia per a presentar-se com a un país obert i aparentant una transparència que sabem no forma part del seu normal sistema operatiu. Això ha afavorit, en el meu entendre, als damnificats. I encara que això hagi estat així per pures raons estratègiques, benvinguda sigui la actuació de l’Estat Xinés. Però si els Jocs no fossin el decorat de tot el plató xinès, em temo que la actuació del Govern hagués estat més propera, al menys en les formes, a la actuació que encara manté la Junta Birmana. Ha estat l’altra cara d’una moneda que, en altres circumstàncies, hagués pogut caure de canto.

De totes maneres, si les coses ja estaven malament per al poble birmà, només ha faltat el terratrèmol xines perquè la atenció mundial s’hi desviés, deixant encara les mans més lliures, si hi cap, als militars dictadors.

Però a més de comentar situacions clamorosament dramàtiques del panorama internacional, també m’agradaria fer-ne algun de comentari arrel dels petits tsunamis que també hem tingut i dels que també es veuen a venir i, uns i altres, amb resultats políticament, això sí, dolorosos.

Sembla que, políticament parlant, anem com el Barça: de derrota en derrota fins la desfeta final. Dit de una altra manera: ens van marcant gols a cada partit i els nostres davanters no li marquen gols ni a l’Arc de San Martí. Posem exemples.

Foment.- No volíem tassa i ens varen fotre tassa i mitja. El manteniment de la ministra, la famosa Maleni, ha estat un escarni a tots plegats, el que vol dir que la golejada ha estat d’aquelles d’escàndol. Es varen seguir les ordres del Sr. Chaves.

La sequera.- El Sr. Baltasar diu que l’aigua vindrà del Segre. Madrid que l’aigua vindrà de l’Ebre i la decisió és ferma i incontestable. Madrid farà la canonada, que pagarem nosaltres, triarà a dit l’empresa executora de les obres (ni tan sols el 3%...!), i en serà el titular. Això sí, deixarà que la Generalitat controli les obres (en conseqüència, serà qui haurà d’enfrontar-se a tota la oposició popular i política que l’obra generi) i Madrid decidirà, a més, quan s’obrirà o es tancarà l’aixeta. Golejats de nou, l’equip torna a casa. I nosaltres ens quedem amb el convenciment de que, mai tan ben dit, som cornuts i paguem el beure. Això sí, ens hi deixaran posar el nom de la Generalitat de Catalunya a la canonada, la publicitat estàtica, diguem. Ah...!: i tot això, amb un constant ara sí, o demà no, o potser no, o ves a saber si plou, o si no plou...

Finançament.- El reglament del partit a jugar, és clar. Però, començat el joc, volen canviar-lo, el reglament. Per una oportuna reacció de la Presidència de la Generalitat, sembla que els matx hagi acabat a la primera part, i de moment, en un empat. Però hi ha reunió del Comitè corresponent i el Sr. Chaves i els seus acòlits faran valer les seves condicions de barons i de nombrosos per guanyar el partit. Mentre tant, el Sr. Solbes, molt ben alliçonat per tots aquells que poden posar-lo a la corda fluixa, i entre ells el Sr. Chaves de nou, escombra cap a casa seva amb un clar incompliment de la Llei i amb una impunitat que fa tremolar (l’Estatut, agradi o no, és una Llei, Orgànica i referendada per tothom, i qualsevol que incompleix la Llei, qualsevol Llei, és reu de la Justícia... La fiscalia, davant d’aquesta publica i flagrant voluntat d’incompliment de la Llei, no ha d’actuar d’ofici?. No ho faria si qualsevol de nosaltres actués de manera semblant? No se’n diuen delinqüents a aquells que incompleixen la Llei?). Però així estan les coses: l’Executiu es passa pel forro la Llei, el Legislatiu no es fa valer i el Judicial ni piula. Tot plegat, un desori.

Estatut.- En aquest assumpte, el convenciment avant matx, era que es perdria i per golejada. Però és que sembla que, amb la mort d’un dels Magistrats del Constitucional, i sigui dit amb tots els respectes pel difunt, jugarem a camp propi, que sempre és un avantatge. De totes maneres, i cercant ara visos de més serietat, sembla impossible que la situació exposada pugui ser veritat. Però, ho és! Quin és el grau de serietat que és pot concedir a un país en el que la més alta magistratura està políticament viciada?. És possible que la mort del Magistrat García – Calvo (que ja va caracteritzar-se durant el tràmit estatutari per la seva sistemàtica oposició a qualsevol finestra que podés obrir-se i que no va ser ni tan sols amonestat per la Judicatura per manca de respecta i imparcialitat al procés endegat), pugui definir una decisió del Tribunal perquè determinats colors han quedat en minoria? I no és que no ho sabéssim que la cosa anava així. El que passa és que fa molt mal al moll de l’os només el confirmar-ho. Per tant, no seria possible que els magistrats deixin de tenir color ( o amagar-lo, en tant son el que son) i per tant que la justícia sigui el que ha de ser? La culpa de la situació, no obstant, és tant dels partits que realitzen la tria dels magistrats (en funció dels propis interessos, mai ha d’oblidar-se), com ho és també dels magistrats que, un cop triats, abandonen la seva independència, si és que abans la tenien, i la seva suposada imparcialitat, per a convertir-se en executors dels que els hi han donat el càrrec. En escala més intranscendent, perquè les situacions hi son arreu, hi ha hagut un cas similar a casa amb el tema de la CCRTV: a tal extrem va arribar l’econyament dels partits a l’hora de trobar directors afins per l’Ens, que el Cap, Sr. Saez, va haver de demanar l’empara al Parlament perquè poses ferms als Partits i arribessin a l’acord, com així va ser després. Però en tant aquells òrgans judicials i els membres que els composin vinguin anomenats pel Congrés o el Parlament i sigui patent, com ho és ara, la manca d’independència i per tant la clara parcialitat, penso que aquestes institucions haurien de ser capaces de d’estirar les orelles a aquells als que, com és el cas del que venim parlant, se’ls hi obliden les obligacions per a acontentar a qui els hi paga al sou. Tan és així que la renovació dels càrrecs del TC hauria d’haver estat feta fa més d’un any i...el més calent és a l’aigüera. Ningú no ha de demanar l’Empara del Congrés per que posi ferms als Partits que correspongui?

I tot això ha anat venint després dels problemes amb l’AVE, Rodalíes o les apagades elèctriques, situacions que varen deixar a milers de ciutadans d’aquest País descol·locats, i durant setmanes.

De tot plegat en venim parlant amb escreix i des de fa dies i no en traiem l’aigua clara. Cap solució que sigui proposada des de aquí i per qualsevol problema, mai serà acceptada si no és sota criteris específics de submissió (l’última trobada entre el Govern Central i el Lehendakari n’és una mostra). La Llei, com està succeint amb el tema del Finançament com a cas més dramàtic però no únic, és vulnerada de la forma més irreverent. Per tant, necessitem solucions dràstiques i crec que en una certa immediatesa. Proposo que l’Equip, tornant al símil futbolístic, els 47 Diputats electes per la Circumscripció Catalana (suposat que els 8 del PPC tinguin la autorització de Madrid perquè si puguin afegir), abandonin el Parlament de Madrid mentre Catalunya no sigui respectada amb tot el que la paraula implica, fins que els partits majoritaris no reconeguin i practiquin la imparcialitat i justícia necessàries en el tracta bilateral. Si els Diputats nostres son capaços de fer-ho, estic convençut que aquells d’allà es cagaran a les calces. Ja sé que això és més complicat del que sembla: el partit majoritari, el PSC, manté una clara subordinació al PSOE; ERC, en ple exercici pràcticament de refundació del partit sense saber ben bé qui mana i, mentre tant, enganxat al PSC com a soci de Govern; ICV, que no conta, farà el que li manin els altres dos; el PPC, podria rebre l’ordre de Madrid de afegir-s’hi per intentar deixar al PSOE sense la majoria necessària... Que això coincideix, més o menys, amb el que insinuen el Convergents (tot i que penso que els interessos a l’hora de fer-ho no s’avindrien exactament a les raons que he exposat)?, dons molt bé, que així sigui, perquè en massa ocasions s’han de prendre des del poder, decisions que afavoreixin, des del punt de vista polític, que no des de cap altra punt de vista, a uns grups més que als altres. Però també és ben cert que les decisions han de prendre’s i portar-se a terme en funció del bé comú, entre el que hi ha, innegablement, l’honorabilitat i dignitat d’un País, el nostre, amb la integritat moral portada a sota mínims pels de sempre. Penso que el País no perdonaria que no es fes el que s’ha de fer per la mesquinesa d’alguns de creure’s menys beneficiat que uns altres de resultes de l’afer o per a simples qüestions partidistes. Si no son capaços de plegar, al menys i pensant en el País (cosa que d’altra banda dia a dia sembla més difícil), que unifiquin la veu, amb la consciència clara de que la veu única es farà sentir i de forma resolutiva. I si això també els hi fa por, pleguem! Voldrà dir que no volen ni a la gent d’aquest País al seu costat. I com fins ara, com sempre, haurem d’anar sols per la vida.

I l’enemic, ben content...!!


J. Vinyeta
Maig, 2008


P.S.: L’última informació assenyala que, arrel de la visita del Secretari general de les NU, la Junta Militar Birmana, ha obert la porta als cooperants i a l’ajuda internacional.-