529.- Comentaris (La manada, Rivera)

529.-  Comentaris  (La manada, Rivera).-

Aquests últims dies ens venen marcats pels jutges i pel Sr.  Rivera.  Ha estat la sentència contra l’anomenada La manada la que ha aixecat més polseguera, amb un vot particular d’un dels jutges en que en demanava la absolució dels acusats. Dona la sensació que  la justícia espanyola  està  més pel  qui és l’acusat/acusats que no pas pel què li ha passat  a la  víctima o víctimes.  Sembla més culpable la ideologia que la violència física i  en tenim exemples, especialment a Catalunya, que coneixem tots. I, com sembla deduir-se de la sentència de La manada, si no hi ha seriosa i acreditada oposició als fets imputables, equival a condescendència. Com deia Iu Forn l’altra dia en la seva columna a El Nacional, la judicatura sembla estar en mans del sector més conservador (per a dir-ho suau) de la societat de l’Estat. El que sí és cert és que, amb massa freqüència ens arriben sentències que  ens omplen de perplexitat i que, agradi o no al sector judicial, ens mostren la desconnexió que  hi ha entre el món judicial i el món real, la  realitat del carrer. Canviar la Llei? Canviar als Jutges?  Les dues coses? L’educació, el canvi de xip especialment en determinats sectors del món masculí, tot plegat basat en els respecta a les diferències, canviaria coses. Però em sembla que proposar-ho així, no és res més que anar amb el lliri a la mà...

Mentre, i per arreglar-ho, ens trobem amb manifestacions que en res ajuden a conviure. Incitar a la venjança, com fa l’ínclit Sr.Rivera, denunciant uns mestres d’Institut, acusant de covard al propi Rajoy per no obrir-los-hi expedients als citats mestres en un tweet  convertit en viral, és propi  de violents innats i masclistes  (és ben bé allò de qui la té més llarga...)  donant corda a la caverna perquè, possiblement infringint la Llei de protecció de dades, publiqui les fotos dels mestres en qüestió. Assenyalar als que no son dels teus, ja ho va fer  Hitler. Els marcava amb colors (groc pels jueus, marró pels gitanos, rosa pels homosexuals....) i amb lletres   (B pels belgues, F pels francesos, S pels espanyols...) però amb aquestes clares manifestació d’odi, va acabar encenent   una guerra finalitzada amb 60 milions de morts. Parafrasejant Unamuno, diria allò de que m’horroritza pensar que un dia el Sr. Rivera pugui  dictar  normes per a la psicologia de les masses.  Un home que presumeix de tenir-la més llarga, de ser capaç d’assenyalar als que no li agraden i que deixa  la feina bruta, com ha estat el cas de les pintades a les parets de l’institut, a les foscors de la nit, com també feia Hitler primer amb les SA i després amb les SS, la ciutadania ha de rumiar-se molt bé fins on vol que arribi, o atenir-se a les conseqüències posteriors a les que aquest odi ens pot portar. Ho entenc com un avís seriós.

J.  Vinyeta

30 d’Abril de 2018

528.- Govern?

528.- Govern?.-

Amb la data de 22 de Maig a la cantonada, ERC sembla tenir el nervis de punta i insisteix en formar Govern. Semblen tenir clar (i em sembla que només son ells els que ho deuen  tenir clar) que la formació d’un Govern “permès” des de Madrid serà la panacea somniada que resoldrà els problemes de la intervenció a la que ja  va ser sotmesa  la Generalitat (que si la memòria no em falla ens ve des de 2015) i que comportarà  la desaparició del famós 155.

Però, qui garanteix que el hipotètic Govern creat amb aquests futuribles, pugui exercir  amb plenitud? Qui garanteix que la intervenció deixarà de tancar portes o desapareixerà perquè els diners del FLA i de la Generalitat, vagin només on vol el Sr.  Montoro? El  FLA, continuarà existint? ¿La Generalitat podrà prendre les decisions que entengui com a necessàries o el TC continuarà abocant a la paperera totes i cada un de les Lleis que aprovi el Parlament? ¿Es reposaran  els càrrecs cessats, o quan menys, seran reconeguts com a tals perquè el nou Govern els pugui nomenar de nou, si ho creu convenient? Els efectes destructors, en tots el ordres, causats pel famós 155, seran reparats? El empresonats i exiliats, seran homes i dones  lliures a partir de la formació d’aquell Govern? Algú creu en tanta bondat? O, encara pitjor, algú pensa que, per  crear un Govern “amic”, Madrid modificarà les seves decisions de forma favorable especialment en el que fa referència als empresonats/des i exiliats/des i al quasi miler d’imputats? I si les coses, a pesar de tenir Govern format, han de continuar sense garanties, no sembla més oportú que aquest Govern al menys neixi dels resultats del 21 de Desembre passat?

Mentre no es demostri el contrari, aquells resultatselectorals  son els que han de ser respectats, al menys per nosaltres. I no va ser precisament ERC qui, posats en el sector indepe, les va guanyar aquelles eleccions, amb l’agreujant  barbar de que, aquells que les varen convocar, també les  varen perdre per golejada i son, precisament, els que van posant tots els pals a les rodes per formar un  Govern a Catalunya que estigui d’acord amb aquells resultats electorals. Hem d’anar  traient aquests pals i, pel que sembla, a canvi de res? Perquè pensar que Madrid canviarà de criteris, em sembla massa agosarat. I participar-hi, és col·laborar, o no?  Rumiem-ho, tot plegat.

J. Vinyeta

28 d’Abril de 2018

527.- Grocs perillosos

527.- Grocs perillosos.-

Des del 20 de Setembre passat, la constant del govern de Rajoy està en insistir en que el Procés és  violent. Es tractava, com hem dit tantes vegades, de crear la idea de la violència permanent que hauria de justificar tot un tràmit judicial sever en el TS i en mans d’un jutge, Pablo Llarena, que ha estat vinculat a la ciutat de Barcelona en la seva carrera judicial, i que, segons El  Pais[1], entenia que el problema català no podia resoldre’s només de forma judicial (!).

Llarena cursa les euro ordres de recerca i captura dels exiliats catalans per rebelió (que suposa  violència necessària...) i Puigdemont, després d’un periple europeu de gairebé 2500 Kms, és detingut a Alemanya, empresonat i, en pocs dies, posat en llibertat: els jutges alemanys, que sí saben de la violència, rebutgen la suposada per l’Estat espanyol en aquest cas. Tal decisió desarma al  jutge Llarena i a l’executiu espanyol que, incapaços de reconèixer errors i amb la pretensió d’afermar aquell relat de violència  ja caduc a Europa, posen en marxa una campanya en la que tot és susceptible de ser considerat odi o terrorisme (recordem als CDR...) que, en qualsevol cas, sí serà  violència  inculpatòria. Mentre, Catalunya, que s’ha anat vestint de groc en demanda de la llibertat dels presos polítics,  va suportant, amb un estoïcisme cridaner, les ires furibundes i, aquestes sí, violentes dels grups feixistes que campen sense control i amb absoluta impunitat ja des de CatRadio fins a la recent anomenada Avinguda  Vicens Agulló  a la capital valenciana...

Amb aquests antecedents, arribem al dissabte 21 d’Abril d’enguany: el Barça ha de jugar la final de l’anomenada copa del Rei, enfrontant-se al Sevilla, a l’estadi del AT. de Madrid.  Com que la afició culer ja se sap gens indiferent  davant de tot plegat, decideix anar a Madrid vestida de groc i amb estelades. I amb xiulets perquè, com cada vegada, quan el rei Felip entri a la llotja de l’estadi i soni l’himne nacional espanyol, la xiulada indicarà el descontent general dels sobiranistes davant del tracta colonial que se’ns dona des de l’Estat i del paper d’un rei que, havent de ser mitjancer, actúa  de part.

L’afecció culer va arribant a l’estadi i es troba a la policía nacional requisant tot allò que sigui groc: samarretes, bufandes, llaços, xiulets a les criatures... Les peces grogues, petites pancartes, rètols extensibles, tot, sota l’excusa de que pot incitar a la violència, queda sotmès, sense ordres concretes al respecta, a l’arbitrarietat del funcionari policial que, gelós de la seva feina, l’aplica amb contundència.  És evident que amb el nord perdut i en plena paranoia, l’estat busca qualsevol cosa indiciaria d’allò que suposadament entengui que li pot convenir  (uf...!). Les estelades tenen més bona predicació perquè, per una sentència judicial, encara no recorreguda per la fiscalia,  estan autoritzades.

Les imatges dels homes i dones que s’han de desprendre de les samarretes que duen posades, portin  o no missatge serigrafiat, i els contenidors que els policies van omplint amb les requises, es tornen virals. I l’estat, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, ni tant sols es ruboritza quan Europa i el món sencer veuen que, novament i per enèsima vegada, carrega inmisericorde contra  drets fonamentals: drets  que un Estat, que imposa sense discussió l’exercici de la Llei,  ignora que aquesta Llei que delata, neix inexcusablement de l’existència d’uns drets fonamentals i universals que transgredeix obsessiva, voluntària i permanentment.  El món ho veu i l’Estat no se’n amaga,  però convindrem  que poca cosa o res  pot esperar-se d’un Estat de nul·la tradició democràtica i per tant profundament habituat a les actuacions autoritàries. Per arrodonir la festa, Felip portava una corbata amb els colors del Sevilla... Paciència, fins quan?

De totes maneres avui, quan he sortit a festejar la Diada, he pogut observar que, fins que jo he estat al carrer, no havien segrestat les roses gorgues, potser perquè sabien que en serien centenars de milers i això donaria massa feina...

J.  Vinyeta
23 d'Abril de 2018

---

[1]https://politica.elpais.com/politica/2017/11/01/actualidad/1509563181_655395.html

526.- Comentaris (Valls, Llarena – Montoro, copa del Rei)

526.-  Comentaris (Valls, Llarena – Montoro, copa del Rei)

C’s s’ha d’escabellat.  Conscient de que l’alcaldia de Barcelona mai serà d’ells, anuncia la proposta de que Manuel Valls, ex primer ministre francès i de pare català, pugui ser el candidat del partit per  l’alcaldia de Barcelona. Es tracta de que Espanya i part d‘Europa tinguin la sensació de que el Sr.  Rivera pica molt alt i de que es  fa amb les esferes polítiques europees. Però la realitat està en que ni ell sap amb   quines opcions compte, tot i que personalment entenc que en cap: Barcelona és realment cosmopolita, el canvi constitucional arrel de Shengen permet als estrangers residents ser nominats i escollits en eleccions municipals. Però  BCN  compta amb  persones i equips que la ciutat i els seus ciutadans entenen  com a més propers, més útils i més servicials. Si algú, clarament desprestigiat després del seu pas per la política francesa, vol venir a fer l’Agost a Barcelona, em sembla que ho  té difícil, perquè les coses importants els barcelonesos en les prenem amb serietat. I molts, Sr. Rivera, veiem al Sr. Valls com si portés un nassarró vermell... Si les coses no es giren, i gairebé hauria de ser per alguna cosa de caire “hecatòmbic” i copernicà, entenc que Valls tindrà l’opció, com a molt,  d’entrar al consistori, però res més. Tanta opció com la que va tenir en el seu moment Carina Mejías que, pel que sembla, haurà de sortir per la porta del darrera del consistori, pot ser acompanyada amb Ada Colau i Alfred Bosch i qui sap si, volent un ajuntament unionista, el Sr. Rivera ens ajudarà a fer-lo decididament republicà.

La baralla entre Montoro i Llarena està en plena efervescència. Es fa difícil assenyalar qui belluga els fils de tot plegat.  Rajoy – Montoro - Llarena volen salvar els respectius  culs, esperonats, tots plegats, per un Rivera que va marcant els tempos polítics amb una insolència beneïda per un PSOE que no toca bola, aplaudida per la més extrema dreta i suportada per un PP que, en aquests moments esta més atabalat del compte a l’espera de les decisions de la justícia alemanya.

Llarena demana a Montoro que demostri que no hi va haver finançament il·legal al  1 – O. Dit de una altra manera, Llanera demana a Montoro que demostri la seva innocència al respecta.  Llanera advoca  que els informes de la GC assenyalen una “diversió” d’una quantitat que ronda el 2 milions d’€. Però al mateix temps ignora un informe del corresponents  funcionaris d’Hisenda que el tinent coronel Baena de la GC va guardar per unes suposades ordres de Zoido  per no  entregar l’informe de marres al jutge Llarena.  En  aquest informe Hisenda certifica que no  va haver-hi despesa de la Generalitat dedicada al 1 – O. L’embolic és gros, evidentment. I tots busquen lliurar-se del que en serien clares responsabilitats: Llarena, d’haver portat a terme una instrucció pèssima, Montoro,  d’haver mal controlat el que era la clau de volta del que havia de ser la rendició de la Generalitat, Rajoy, com a màxim responsable de la intervenció de la Generalitat. I Zoido i Baena, sabedors de l’existència del informe d’Hisenda que  deixa clar tot plegat, intentant passar el més desapercebuts possible.  Una guerra sempre comporta víctimes...

I ahir estava clar que hi hauria sarau a Madrid.  Una final de copa del Rey en la que hi participa el Barça és un espectacle extra esportiu garantit. Si la final és contra l’At. de Bilbao, la festa és complerta. Tot i que el Barça hi anava sense partner polític,   no va fallar. La policia requisava especialment  coses grogues: samarretes, bufandes amb lemes o referències a qualsevol cosa o sense... Quina  mania  amb el color  groc....! És  a dir,  posaven en ambient a tots els culers que ja hi anaven animats... I va arribar el moment gloriós. L’entrada el Rei a la  llotja de l’estadi i la posta en marxa de l’himne nacional espanyol amb suficient intensitat per amagar els xiulets que massa  culers (per a no dir tots els alí presents) dedicaven aquell sobirà que en un discurs de no fa pas tants dies s‘havia oblidat d’ells i justificava sense embuts la violència que contra ells s’havia produït. La policia feia fotos als que xiulaven perquè, últimament, tot és terrorisme...  Després va venir un partit de futbol ben jugat en el que el Barça va atropellar al contrari. Potser va ser que els jugadors volien fer-li un comiat digne a un dels millors jugadors de la història del Barça. És diu Andresin, Don Andrés, Iniesta, derrotant al contrari per un contundent 5 a 0. Ara, a esperar la corresponent i habitual repressió posterior...

J.  Vinyeta

22 d’Abril  de 2018 

525.- Els mateixos gossos...

525.-   Els mateixos gossos....-

El dictador, quan hi havia problemes derivats d’una pèssima planificació, d’altra banda habituals i especialment en el món agrícola, la culpa de tot plegat la tenia aquella definida com a pertinaz sequia, res fora del comú en un estat en el que les  sequeres solen ser freqüents.  Si sobresortia qualsevol problema polític  habitual, però amb més intensitat de la que s’havia pogut controlar, quedava clar que tot era conseqüència d’aquella   confabulación judeo – masónico - comunista  perfectament orquestrada que, com ja va dir el dictador “...a nosostros nos honra y a ellos envilece” [1]. Ellos eren, com sabíem tots, els comunistes els únics organitzats per crear algun disgust al ministre de la Gobernación del moment. Pertinaç  és, doncs, una paraula que els que tenim certa edat recordem amb temor perquè al darrera venien mesures que afavorien als monopolis tolerats, que no eren altres que els interessos del règim dictatorial.

De la  confabulación judeo masónica y comunista, ara poc es pot esperar: amb els jueus ja hi ha relacions diplomàtiques, els Maçons estan legalitzats. I els comunistes també  ho  estan de legalitzats, tot i que convindrem que, passada aquella etapa brillant de l'eurocomunisme durant el segle passat, han anat de capa caiguda. Però la confabulació de l’enemic sempre ajuda i per mantenir-la en actualitat, à la page, aquella  ha estat substituïda per una suposada confabulació nazi – catalana que, si no fos per la gravetat de les acusacions i resolucions  aplicades sobre dels perseguits als que han convertit en botxins, creuríem que no és més que una bufonada més dels tabarnícoles  d’en  Boadella.

La paraula pertinaç realment ara no forma part del vocabulari oficial. Però l’actitud, si. I de forma evident. Aquesta pertinaç persecució de llibertats i drets que des de l’Estat espanyol es van materialitzant, ho son amb més intensitat i especialment a Catalunya. Tot, des de tenir una ampolla a casa, una carota,  un xiulet o una samarreta grocs, tot és susceptible de convertir-se en eina  que implanti el terror. Una protesta ciutadana, és delicte de rebel·lió (per cert em sembla entendre que els piquets de les  vagues, també seran reus de rebel·lió i susceptibles d’anar a presó, amb el beneplàcit i satisfacció de les patronals corresponents...), un nas vermell, una negativa a realitzar un servei determinat es converteixen en un delicte d’odi... Totes aquestes coses que la gent fa o té, conformen part de la realitat ciutadana, a Catalunya, i del comú de viure en general. 

El poder  es rebel·la contra aquesta realitat i actua, precisament, en contra d’ella i en funció dels seus interessos. Llavors és quan  aquesta actitud pertinaç per insistent, rebel contra una realitat que vol considerar permanentment delictiva, es converteix en pertinaç i contumaç; i si a més aquesta actitud va dirigida clarament, com és el cas, en benefici propi o d’una suposada veritat interessada, aleshores queda clar que és  una actitud pertinaç, contumaç i demagògica especialment, però, dedicada i posada en marxa en contra d'una suposada confabulació  nazi - catalana, en contra  d'un enemic que incomoda al Govern central  per  “l’estranya”  onada de llibertat que pregona.  I els espills, a vegades, son perillosos...  Sembla mentida com la història continua i es repeteix: amb diferents noms o noms  més complexos i alambinats, però com diu el refrany  castellà son  “los mismos perros, con distintos collares...”

Mentre els jutges alemanys esmenen la plana al jutge Llarena, l’Imperi, com gat panxa enlaire,  esgarrapa núvols i Llarena insisteix en la malversació del President i requereix Montoro per aclarir-ho (a qui alguns ja veuen exiliat a Alemanya...),  l’opinió que comença a generalitzar-se  per tot plegat, està en que l’embolic en que s’han creat Govern central - TC - TS és de tal gruix que el van convertint en un capoll de seda natural del que només en pot sortir una crisàlide efímera.

Com  diria Germà Capdevila des de la TV, el món ens mira i, després de les barbaritats de les que n’ha estat testimoni, aquest món es pregunta si, certament Espanya és un estat plenament democràtic. I, pel que sembla “respirar” a través de la seva Premsa, aquest Món que ens mira, sembla que mira amb més bons ulls Catalunya  que  Espanya. Alguna cosa sembla que tinguem guanyada...

J.  Vinyeta

19 d’Abril de 2018

---

[1] Discurs a la Plaça d’Orient a Madrid.  1 d’Octubre  de 1975.  És l'últim discurs de Franco. Entenc que no està de més fer-li una ullada.   http://penserenespagnol.blogspot.com.es/2012/04/ultimo-discurso-de-francisco-franco.html

524.- El gossos borden...

524.-  El gossos borden...

Un proverbi àrab diu allò de “Els gossos borden, la caravana passa...” És el mateix, reconvertit, que  aquell atribuït al Quixot (i sembla que mal atribuït) a qui li fan dir allò de “Borden?... Doncs és que cavalquem...!”

I certament, així estan. Madrid, borda. Tenen por, com els gossos, de que algú envaeixi, encara que només sigui ideològicament, el seu territori. I borden.  No poden assumir la cavalcada que suposa que algú entès com  estrafolari,  un jutge d’un Land alemany desconegut i de nom impronunciable, pugui tenir contra  les cordes a tot un Tribunal Suprem de la Capital de l’Imperi. La consternació a que ha  quedat sotmesa tota aquesta Espanya franquista i imperial  ha estat de tal gruix que, per poder justificar no se sap ben bé què, han carregat contra Europa en general i contra Alemanya en concret. Des d’afirmar  que  Shengen, en aquestes condicions ja no serveix, a preguntar-se aleshores de què serveix una euro ordre, o assegurar que els jutges alemanys no tenien perquè aprofundir en les demandes judicials espanyoles o, potser el més greu, afirmant que  els jutges alemanys han trencat la confiança mútua entre estats i, com a conseqüència, entre l’Estat espanyol  i la Comunitat Europea... Barbaritats per justificar el que no necessita cap mena de justificació. Una ràbia incontenible els fa bordar i “beneir” l’atac a Münster afirmant  que el karma existeix, i borden  exaltats el triomf d’Espanya a la copa Davis  davant d’Alemanya... Odi i necessitat de revenja i...res més! Perquè el que realment ha passat és que els jutges alemanys no s’han cregut un discurs de violència creat per acomodar-lo  a uns fets  a fi de poder incriminar a posteriori aquells fets amb aquell relat expressament creat. Recordar que aquest discurs exprés ja no va ser ni llegit per Finlàndia, Suècia i Dinamarca. I que quan, a més d’Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia l’han llegit, també  han descobert el relat d’un discurs exprés de difícil credibilitat.

Dastis ha hagut  de durcir le coeur, com diuen els francesos, per no entrar en un conflicte diplomàtic. Però J. Losantos, amb la verborrea acostumada, ha anat més lluny i demana obertament mantenir com hostatges els alemanys que viuen a les Balears i insinua que les cerveseries bàvares  poden començar a esclatar..., tot perquè l’insult a que s’ha sotmès a la Pàtria és intolerable i que, davant d’un fet violent (?) com ha estat el que ens ocupa, només hi cap una resposta també violenta... Immediatament se m’ha ocorregut  pensar que els CDR son acusats de terrorisme per tallar carreteres, per cert un fet comú i freqüent en totes les protestes ciutadanes de tot el món, i aquesta autèntica manifestació d’odi, violenta i amb missatges realment terroristes de l’ínclit Losantos,   quedarà impune. Però aquest és l’Estat en que ens toca viure: acusant-nos d’odi quan som els odiats, els perseguits i els engarjolats. I els que van “repartint” i amenaçant (recordem  Blanquerna, per exemple...?), campen lliures i beneïts per bons padrins. I si ens queixem, fem victimisme...

Ens queda una segona acusació, de corrupció (perquè sembla que el malbaratament de cabals públics no hi cap en la legislació alemanya), sobre la que els  mateixos jutges han de decidir sobre l’extradició de Puigdemont. Vol dir això que ens queden encara uns dies de foscor... Però no deixa de ser esperançador que des d’Alemanya es digui que hi ha dubtes en la qualificació del suposat delicte, i que, un dels advocats del President, Boye,  digui amb rotunditat que es guanyarà... Tot i això, no puc estar de recordar allò del blat que no és blat fins...

És evident que se’ns imposa una espera. Ara, en la meva opinió, el més important és veure si Llarena accepta o no el compliment de les mesures cautelars assenyalades per l’ONU respecta de Jordi Sánchez i actuar en conseqüència. Després, continuarem...

J.  Vinyeta

10 d’Abril de 2018

523.- Patacada

523.-  Patacada.-

Han estat dies de silencis prudents i d’una certa por. No hem pogut deixar de banda, tot  i les advertències, el temor sobre de la fiabilitat de la Justícia Alemanya, perquè, quan portes el culet calent, tot fa de mal fiar. És una mica allò del gat escaldat que fuig de qualsevol aigua que el pugui esquitxar.

Puigdemont ha estat posat en llibertat sota fiança a Alemanya. Alemanya diu que no hi veu violència en tot plegat. Potser ha passat que els jutges recordessin  el desgraciadament famós anomenat Punch de  Munic  de  de Hitler de 1923 i el volessin comparar amb el Procés. I si ho han fet, saben què és violència i què no i ho han deixat clar. Per acompanyar al President, des de Bèlgica ens arriben notícies de llibertat, per segona vegada, pels consellers exiliats. I perquè l’alegria sigui més complerta, la justícia  belga obra diligències contra  l’Estat espanyol per l’ús del geo localitzador utilitzat per les autoritats espanyoles, col·locat en el vehicle del President sense l’autorització belga. La patacada que tot plegat representa per la justícia espanyola en particular i per al govern espanyol i els seus corifeus en general, és monumental: fer el ridícul davant d’Europa dona via lliure a la societat civil europea, entre els que hi som, per exigir responsabilitats a aquells que li volien prendre el pel.

Tot plegat engega preguntes. I, evidentment, la primera és com haurà de respondre el jutge Llarena (i tot el món judicial al que pertany, perquè em sembla que no se’n podrà desentendre...) respecta dels presoners polítics (ara es pot dir així  més que mai) que estan encausats  per delictes que no existeixen a Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Escòcia o en els Estats en que, amb l’última  euro ordre en marxa, no varen actuar al respecta com varen ser Finlàndia, Suècia o Dinamarca, llocs per on va passar Puigdemont abans d’entrar a la RFA. Pel que diuen els que hi entenen, la causa sobre de Puigdemont i la  resta d’encausats queda, com a mínim, “tocada”. Però també entenen que l’arbitrarietat de la justícia  espanyola impedeix qualsevol intent de preveure actuacions.

I la pregunta que crec més important: davant del fracàs a Europa de les tesis espanyolistes, fracàs tan davant dels estats en sí com davant de la ciutadania europea, ¿no seria hora de que la política a l’Estat espanyol entrés definitivament en escena abandonant un aposta judicial que, com queda clar, no ha anat pel bon camí que els Rajoy boys volíen? I Europa, no hauria de definir-se obertament i deixar ja de banda  uns silencis culpables?

Quan l’actuació de l’Estat espanyol, amo i senyor de la  finca de la que se n'ha apropiat, ha estat un alambinat producte de laboratori per atemorir a qualsevol que s’oposés a la seva voluntat, i queda  desmuntat per part del Estats Europeus als que l’Estat espanyol a intentat forçar temeràriament, ¿no ha d’haver-hi una resposta que  faci entenedora als ciutadans de l’Estat espanyol de que hi ha hagut alguna cosa que l’Estat, els seus poders i els seus adlàters han fet malament? I com a corol·lari, Rajoy no hauria  de dimitir?

El que sol passar en aquest Estat que ens toca viure és que, quan demanes respostes, t’ofeguen amb més repressió...

J.  Vinyeta

5 d’Abril de 2018