401.- Comentaris (Els Bisbes, Rita i el PP, el Pregó)

401.- Comentaris (Els Bisbes, Rita i el PP, el Pregó)

La Conferència Episcopal Espanyola s’ha manifestat hereva permanent del Franquisme. Ja sé que no faig cap descoberta perquè, com va resultant evident dia si i dia també, hi ha una sèrie de Bisbes que s’han ocupat de recordar-nos-ho. Quan no és per pregar per a la unitat d’Espanya preguen per demonitzar als que  intenten trencar-la; ho fan per “aconsellar” el vot o no participen en festejos en els que les posicions dels que els organitzen son clares i no precisament de la “corda” que més els hi agrada a aquests Bisbes (No va ser així Sr. Omella?). Però el denominador comú ha estat el silenci, quan no la ratificació, de la pròpia Conferència a tots aquests fets.  I, en qualsevol cas, queda evident la seva posició en no desautoritzar les famoses Cartes dels Cardenals Segura i Gomà, clarament anti governamental la primera i justificadora del aixecament militar la segona, i que encara campegen des del segle passat.

Ve això al cas perquè el Papa Francesc, va oficiar una Missa  en record del capellà degollat a França (Saint-Etienne-du-Rouvray, Normandia) per l’EI. Francesc hi  va dir que “matar en nom de Déu és satànic...”[1]  La pregunta que m’he fet, en conseqüència, és la següent: La Conferència Episcopal, que justificava la Guerra Civil beneint-la com a Croada, és a dir que justificava les morts en nom de Déu, condició a la que no ha renunciat, està satanitzada?  Es fa difícil pensar que, d’alguna manera, vulguin rectificar criteris precisament  en nom de Déu. Però tant si volen com si no, aquests “Pastors” de ramats de bestiar d’un sol color, han rebut, d’esquitllada, una plantofada en ple rostre. Suposo que Segura i Gomà han tremolat a les seves tombes. I jo penso que ja era hora.

El PP navega sense  patró. Rajoy està desaparegut mentre La Alcaldesa de Espanya  es dóna de baixa del PP però no retorna,  de moment, l’acta de Senadora. Fa bona aquella dita a la seva Patrona amb la que s’afirma que lo que se da, no se quita... Son mals dies pel PP.  Sória, Rita, Matas disposat a pactar, Rato amb noves acusacions, Gurtel a les portes..., tot son males noves per un Partit i pel seu President. En tot plegat també hi ha algun respir: Bárcenas ha retirat la denúncia per la destrucció dels ordinadors famosos. Segons la jutge, això no impedirà la continuació de la causa. Però la fiscalia de Madrid ja ha recorregut immediatament  els processaments[2] derivats de la destrucció dels ordinadors (els fiscals son acusadors  o defensors segons client?).  Hi ha qui diu que, en aplicació de la famosa doctrina Botin[3], que diu que si només queda la acusació popular efectiva en la causa, aquesta pot ser arxivada.  Per tant, hem de quedar a l’espera de les decisions de la jutge. Però, no sembla  un airet estrany en tot plegat?. Estem a les portes de les eleccions a Galícia i el País Basc. Tot plegat afectarà els resultats del PP, especial ment a Galícia? Seria una sorpresa.

El Pregó de la Mercè d’enguany, crea polèmica. El nomenament de Javier Pérez Andújar efectuat per Colau i companyia ha caigut molt malament en sectors sobiranistes i no solament per allò de que una Catalunya independent seria com Barbados[4].   Hi ha  algunes coses que fan de més mal escoltar o llegir  a molts: a  VilaWeb[5] hi ha un bon reguitzell d’elles... El cas és que s’ha muntat un Pregó alternatiu amb Toni Albà com a pregoner[6]. I per no perdre pistonada Carina Mejias (C’s) insta a Colau a que prengui mesures per evitar que els independentistes boicotegin el Pregó Oficial. Dons esperarem. Però em sembla que ja sé quin dels dos serà més concorregut i aplaudit.

J.  Vinyeta

15 de Setembre de 2016

---

[1] http://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20160915/41313113016/matar-en-nom-de-deu-es-satanic.html

[2] http://www.ara.cat/politica/Barcenas-denuncia-PP-robatori-ordinadors_0_1649835078.html

[3] http://www.elmundo.es/baleares/2016/01/12/5694309e46163faf258b4640.html

[4] http://www.elcritic.cat/entrevistes/javier-perez-andujar-detesto-aquesta-dicotomia-entre-classe-obrera-castellanoparlant-bona-i-burgesia-catalanista-dolenta-4010

[5] http://www.vilaweb.cat/noticies/el-prego-de-la-merce-el-fara-un-periodista-que-va-comparar-lindependentisme-amb-el-regim-dels-aiatol%C2%B7las/

[6]http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1004337-ciutadans-insta-colau-a-evitar-el-boicot-independentista-al-prego-de-la-merce.html?cca=1 

400.- De la Diada i alguns afegitons

400.-  De la Diada i alguns afegitons.-

S’ha repetit i amb èxit. Per cinquena vegada consecutiva el País ha estat un clam. I aquesta vegada, tot i que als de sempre no els hi agradi, el clam que s’ha fet sentir amb claredat  ha estat  el d’Independència. Colau, Domémec i Fachin, els més significats dels Comúns, hi eren, per primera vegada… A Rabell, Coscubiela i suposo que a Nuet, absents de la manifestació entenc que per allò de mantenir unes essències “pures i  no contaminades”,  se’ls deuria arrugar el melic quan Portabella, un dels organitzadors de Sant Boi i home de pes de les esquerres, es va posar davant dels micros de l’escenari de Barcelona per a dir allò de que mai havíem arribat tan lluny ni tan aprop... defensant la independència al mateix temps que un referèndum amb  el que es pugui expressar la voluntat dels ciutadans de ser independents o no. En un futur no massa llunya (pel que varen dir Puigdemont i Junqueres, per la diada del proper 2017...) aquests  esperits purs, en massa vegades de puresa incomprensible per a la molts, potser per a massa gent, hauran  de definir el seu futur i la que haurà de ser la seva relació final amb Catalunya o amb Espanya, perquè altres opcions no les tindran, amb referèndum o sense. I en aquell moment també comprovarem si aquest seu sobiranisme  és català o és, pel contrari clarament espanyol, perquè, si no  ho saben, totes les decisions a prendre son sempre excloents.

De xifres? Es parla d’un milió de persones. Però tan li fa. Cinc  vegades consecutives son moltes vegades i sense incidents, com han estat totes elles, encara les fa més singulars. Una vegada més la premsa internacional se’n fa ressò de forma més digna que la premsa de l’Estat, i com a mostra un botó: l’embolic que es fa La Razón amb les dades donat que, sumades les pèrdues de participants que ens anuncien cada any, ens acaba donant una participació 1.715. 000 participants en la diada de 2014[1]. Societat Civil Catalana redueix la xifra d’enguany a menys de 250.000 participants. És igual: quedarà una vagada més palesa la seva pròpia capacitat de convocatòria el proper 12 d’Octubre. Es comptaran o no caldrà?

El soufflé aguanta i, en la meva opinió, aguanta disciplinadament donat que la gent segueix les instruccions fil per randa i es situa en un temps record en el lloc que té assignat, qüestió que ha estat constant en cada una de les convocatòries. Més d’un hauria de reflexionar sobre aquest punt perquè un poble disciplinat és molt i molt més capaç d’arribar als objectius que altres que no ho son, de disciplinats.

Durant tota la Diada el nom de Forcadell, especialment, era el que voleiava per sobre de tot l’ambient. El TC té sobre de la taula el suposat acte de desobediència de la Presidenta  i conseqüent possible inhabilitació. Però, com que té també sobre de la taula les impugnacions a les noves atribucions que el PP va atorgar al Tribunal, el TC, com ja vàrem comentar, no pot prendre decisions al respecta fins que no resolgui les impugnacions que Bascs i Catalans varen presentar sobre d’aquest tema que suposa en la pràctica la conversió  d’aquest tribunal en un tribunal penal amb caràcter executiu: el TC ha de decidir primer si aquesta reforma proposada és o no constitucional i obrar en conseqüència. I en aquest tema no sembla que hi hagi la mateixa unanimitat que hi ha hagut fins ara.

I les TV? Dons les d’aquí varen donar la informació de la Diada durant tot el dia. Vaig  veure  també  13 TV  i la sorpresa és que no ens insultaven i va semblar més que volessin ignorar tot plegat,  que es volien dedicar a l’atzucac en que es troba Rajoy per formar govern.  Un dels tertulians, periodista i de cognom Naranjo proposa una idea genial[2]. Deia aquest senyor que hauria de crear-se “un cordó sanitari...” (sic) al voltant del diputats independentistes 11 + 8 (evidentment només els diputats catalans d’ERC i PDC, perquè de nacionalistes només es veu que hi ha aquests...) i en conseqüència deixar-los de banda en les votacions a la Cambra. Deia aquest Sr. Naranjo que donat que la suma dels diputats catalans és de 19, si es portés a terme  la seva proposta, el Parlamento es convertiria en un parlament de 331 escons amb una majoria absoluta amb 166 escons favorables. I  per tant, afegia, que  amb els 170 escons que ja sumen PP i  C’s en l’actualitat, hi hauria suficient majoria per formar Govern... Culló...! No és més que un reflex d’aquest sentit autoritari que impregna tota la política que executa aquest Estat que encara ens té sotmesos... Son els mateixos que atribuint-se coneixements de la llengua que ignoren, tradueixen  atxes per hachas   i cadenes per cabezas,   traduccions   que inconscientment  sí que respiren la violència que traspua en massa de les seves accions.

El Sr. Margallo s’havia afegit a la festa en unes declaracions que personalment entenc coma memorables. Recordem-les “  El problema soberanista [de Catalunya] es el problema mas importante porque de una crisi se sale, un ataque terrorista se supera, pero la disolucion de España és irreversible”. És cert que la disolución de España será irreversible. Gravíssim. Però entenc que, a més de voler ficar aigua al vi i aigualir la festa, el que em sembla entendre de les seves paraules  és que aquesta dissolució realment dilueix Espanya o, dit d’una altra manera, que Espanya sola, no se’n sortirà. Si tinc raó, el Sr. Margallo no té confiança en el País que li pot quedar un cop dissolt.  Si vol venir, sap que, a pesar de tots els pesars, ni el cremarem, ni el perseguirem ni li farem coses estranyes: serà un   ciutadà més d’un Estat Europeu, lliure i solidari i  amb la intenció de bon veïnatges. Si ve potser aleshores com Sant Pau i tants d’altres en caure del cavall, veurà la llum.

Ara ens toca esperar el dia 28, on penso que Puigdemont ens concretarà els temps i les formes. I seguir el consell de Portabella:  No siguem impacients

J.  Vinyeta

13 de Setembre de 2016

---

[1]http://www.vilaweb.cat/noticies/la-razon-es-torna-a-embolicar-amb-les-xifres-i-admet-una-diada-del-2014-colossal/?f=amat

[2] 13 TV La marimorena, 11 de setembre

399.- Comentaris (Sória, Catalunya)

399.- Comentaris (Sória, Catalunya).-

El Sr. Rajoy no n’ha tingut prou amb la rebolcada    que li ha suposat  el resultat parlamentari perquè, en el mateix moment en que s’ha anunciava la derrota corresponent, ens fes saber la denominació de l’exministre Sòria per ocupar un dels 25 càrrecs de Director executiu del Banc Mundial.  Haig d’entendre que, com ja s’havia dit del dictador, Rajoy, l’home fort del PP, continuava pensant que l’Estat espanyol era la  finca particular del Govern de l’Estat. Però ha hagut d’entendre que, a pesar de les rèmores, i que son moltes,  que encara arrosseguen l’Estat i el Govern Central,  aquest País ha canviat. Un cop oficialitzat per de Guindos el nomenament, inclús de dins del mateix partit comencen a plantejar-se el per què d’una “cacicada” innecessària  i en el pitjor moment, a les portes de l es eleccions Basques i Galegas del proper dia 25. La reacció popular és espectacular: en només dos dies les xarxes aconsegueixen més de 300.000 signatures en contra del nomenament que, per més INRI, ens havia esta presentat per Rajoy i Guindos, insistentment,  com a  la resolució d’un  concurs de mèrits entre els funcionaris que s’hi varen presentar  avaluat per un comitè independent. La pressió conjunta de bona part del propi partit, de tota l’oposició política i parlamentària en pes i de la ciutadania, en un bloc monolític, fan que, per a completar el ridícul, Rajoy, que intenta carregar responsabilitats en el ministre Guindos,  faci marxa enrere i demani a Sória que  renunciï al nomenament. Una vegada més, derrotat, el Govern de Rajoy se’ns mostra com un  autèntic mentider compulsiu. I la resta del món, si no ho sabia, també ho descobreix.

I aquí, a Casa Nostra, es fa difícil entendre certes coses. No perquè no sapiguem el per què de tot plegat, si no perquè em sembla evident que l’Estat, amb el seu govern al front, actua  intentant apagar un foc amb benzina. La cuestión catalana ja no és un mal de cap: és una migranya que, com diuen alguns (i potser mai tant ben comparat), fa necessària l’extirpació del trigemin.  Però Rajoy i companyia estan convençuts de que el problema no és una migranya si no un mal diagnòstic i van de metge en metge  (de tribunal en tribunal) convençuts de que amb un nou diagnòstic (una nova sentència) tot canviarà i anirà com ells volen. Però la migranya els continua mantenint al llindar de la bogeria. Heus aquí alguns exemples:

   Vàrem sentir en el primer debat d’investidura la filípica que ens va llançar Dom Mariano

   Per si no ho havíem entès, tot i que amb menys duresa, hi va tornar en el segon debat.

    Com que devem ser durs d’oïda, en l’Apertura de l’Any judicial, la Fiscal General de l’Estat, Cosuelo Madrigal,  ens amenaça directament d’anar per la via penal i, per deixar-nos embadalits, el president del Suprem i del CGPJ, Carlos Lesmes,  conclou que la justícia no està polititzada[1]. I tot això davant de Felip VI que no bada boca. No és que esperéssim res gaire diferent. Però quan la Justícia entén que el problema principal que se li presenta és el fet català, alguna cosa hi ha que put, com diria Hamlet, en la seva organització.

     Per adobar-ho una mica més, el ministeri de l’Interior impedeix la legalització del Partit Demòcrata Català per raons tècniques amb el nom, però a més ens diu el ministeri que, pel contingut del  règim estatutari del PDC, el partit podria ser suspès en aplicació de la famosa Llei dels Partits aplicada bàsicament contra el terrorisme d’ETA, és a dir pensada per acabar amb els violents.

 Per tot plegat (i aquestes son les últimes manifestacions, però en cap cas les úniques) ens queda clar, una vegada més, que d’allò amb que s’omplien la boca quan deien que  sense violència tot, amb violència res... no era més que un pur fardar, una autèntica presa de pel d’un d’Estat que presumia de democràtic i que, per les seves pròpies contradiccions, ha vist reduït l’estatus democràtic a uns mínims de tant poc gruix que ha  acabat sent ignorat inclús en les  reunions de Merkel – Hollande - Renzi  dels últims dies.

Sembla dons que, a tocar de l’11 de Setembre, Rajoy i companyia van, com deia, apagant focs amb benzina, ajudant a que la gent vagi prenen consciència de amb qui ens/se les haurà de jugar si mantenim la situació actual i “col·laborant” en l’ànim general per a que les  manifestacions siguin un èxit.

J.  Vinyeta

8 de Setembre de 2016

---

[1] A la xarxa hi totes les opinions al respecta a la prensa de cada dia.

398.- De la Investidura

398.- De la Investidura.-

Ens varen  confirmar el que ja ens havien anunciat: que la investidura de Rajoy amb el recolzament de Rivera, fracassaria.  PP i C’s s’aferraven al sí sense fissures. Però tota la resta de la Camara  va votar unànimement, també sense fissures,  en contra de la investidura. Rajoy no va traure en la segona volta més sís que nos i  no va poder ser investit. Rajoy marxava amb el cap cot i Rivera, aquesta espècie d’home de les mil cares[1], es preparava ja des  del mateix moment de la publicació del resultat a iniciar un altra curs de supervivència, fer del seu fracas una victòria i ha interpretar, com Lon Chaney, el paper que ara pogués abastar. Però  les sessions d’investidura ens han deixat algunes coses més, en la meva opinió remarcables, i una traca final.  

Personalment entenc que hi ha dos discursos remarcables: el de Joan Tardà[2] i el de Gabriel Rufian[3]. Tardà, com sempre, no va desaprofitar l’ocasió per deixar Catalunya en el seu lloc. Ha estat el més constant i més clar en la defensa permanent dels drets dels catalans (no sé els anys que fa que es belluga pel Congreso de los Diputados) i els del propi País i sempre  amb la mateixa contundència. Sempre dona la sensació de que amb allò de que algú ho havia de dir sigui l’únic que no te dubtes en dir les coses aprofitant al màxim allò de la immunitat parlamentària, entre les que sempre hi ha veritats palmàries. Però aquesta vegada va dir una cosa que, al menys jo personalment, no recordo que s’hagués dit mai en seu parlamentària i de la que personalment ja fa temps que entenia que era absolutament necessari que es posés sobre de la taula. Venia a  dir clarament que si no hi ha acord per a la independència de Catalunya, el deute (espanyol) és del Reino de España... i que ja s’ho faria el Reino ell solet si hem de marxar unilateralment. Però afegint que Catalunya, si hi ha acord, també està disposada a col·laborar en aquest tema. És important deixar clar el tema del deute del  Reino perquè quedi clar com estan les coses. A banda de que continuo pensant que una de les raons per a no deixar-nos marxar és, precisament, aquesta. Va fer en la rèplica unes disquisicions històriques sobre legitimitat de la Constitució Espanyola del 78.

Rufian va estar en el to habitual. Però va convertir el discurs en un reguitzell de preguntes al candidat que en més d’una ocasió va ajupir el cap. No és massa llarg i, personalment, entenc de visió necessària del   video o escoltar la gravació radiofònica del discurs.   Les seves referències al Sr. Ibex o al Frente Nacional Naranja  feien les delícies  dels seus i d’alguns de Podemos. Però el que deixava cares sèries eren les preguntes que anava desgranant i que posaven en evidència la pèssima qualitat d’un Govern, d’un partit i, en suma, d’un Estat  que presumeix de demòcrata i avançat. Va finalitzar amb la demanda d’ajuda a Domènech i Iglésias amb allò de “¿Os imaginais un País con un PP Residual...?  Certament aquest País està ja en marxa. Farien bé  els increpats d’afegir-s’hi! 

 

El Sr. Rivera va deixar clar que vol un candidat que li ofereixi garanties per “tocar” poder. I, amb contundència, li diu al seu ja ex soci, que abandoni  i deixi pas a un nou candidat    solvent afegint que, com a resultat de la ineficàcia de Rajoy i la pèrdua  de confiança que ara  és evident,  el pacte signat és ja paper mullat però a disposició del candidat amb possibilitats que el vulgui acceptar. Tot plegat irrita als Populars el  que es manifesta en la declaració final del portaveu del PP Hernando en l’última pujada al faristol de la Camara. Una cara més del Sr. Rivera que, estic segur, modificarà el contingut del famós pacte en funció de les hipotètiques demandes – imposicions d’aquell amb el que vulgui pactar, amollant-lo a les  “necessitats” del moment... que és la raó de sempre.

Ara queden dos mesos per refer el que, hores d’ara està desfet. El Sr. Sánchez, convertit en ninot d’un voodoo especialment mediàtic, pateix les agulles que li van clavant  amb l’intent religiós conseqüent de que abandoni el no que ha mantingut diria que heroicament. Però també és ben cert que alguna cosa haurà de fer, que entenc que no es altra que agafar el toro per les banyes i iniciar contactes amb les forces del no, pot ser inclús amb el “dimoni” que representen els diputats catalans (Cosas veredes, amigo Sancho...) El resultat de les eleccions basques assenyalaran el camí també al PNB...

Tot plegat deixa ben clar que si no fos pel tema català, ja fa dies, mesos, que hi hauria govern. I queda també clar que en unes suposades terceres eleccions (per cert, inclús el propi PP  en vol canviar la data...), el problema de Catalunya subsistirà i la situació es repetirà com en un perpetuum Mobile musical fins a la seva solució, sigui d’una o altra manera.

La traca final ha estat de primer premi de Jocs Artificials: l'exministre dimissionari   per mentider i "panameny" Soria, és anomenat per Rajoy com a Candidat  a Director executiu per Espanya al Banc Mundial. L’escàndol ha estat de traca i mocador i, pel que he llegit, sembla que fins i tot Bloomberg s’ha fotut les mans al cap. ElDiario.es[4] fa una ressenya curricular del candidat a la que val la pena fer-li una ullada.   El Sr. Rajoy, tot i haver perdut fins i tot els socis, porta a terme una cacicada més perquè quedi clar qui és el que mana. Afirmar, com diu  de Guindos que la elecció és resultat de les avaluacions del comitè corresponent és, a més, enfotre-sen de la  virolla.

No sé si hi haurà, en el tema de la investidura, novetats importants abans del 26 de Setembre  amb les eleccions galegas i basques ja rubricades. Nosaltres, aquí a casa, quedem, a l’espera de la qüestió confiança  del dia 28 i de la confecció dels pressupostos pel 2017. Les CUP potser hauran de comportar–se perquè, encara que no els hi sembli, el més important és avançar en el full de ruta assenyalat. Esperarem i veurem.

J.  Vinyeta

5 de Setembre de 2016

---

[1] Faig referencia a la película del mateix titol in terpretada per James Cagney en la que relatava la vida de  l’actor Lon Chaney, actor del cine mud conegut per la facilitat amb  la que interpretava qualsevol paper que li fos encomanat. És un film dels anys ‘50

[2] https://www.youtube.com/watch?v=-LNnUMaYTQU

[3] https://www.youtube.com/watch?v=iDD32AZpuzU 

[4]http://www.eldiario.es/canariasahora/topsecret/Refrescandole-curriculo-Soria-Banco-Mundial_6_554754542.html