47.- Maragall, el Castell de Montjuic i altres curiositats
L’Expresident Maragall s’ha despenjat ara amb unes declaracions que a molts els hi han resultats sorprenents. En a mi, gens ni mica. I no m’han sorprès, senzillament, perquè no m’han dit res de nou.
Posats a criticar, penso que l’hauria de qualificar d’oportunista i mentider. Oportunista, perquè ha esperat a ser lluny del govern per a dir el que ens ha dit ara. I mentider perquè en el seu moment ja no va dir-nos la veritat.
Personalment, i des de fa anys, he tingut el ple convenciment de que el PSC era, és, ni més ni menys, que un apèndix del PSOE. Ni més ni menys que una delegació, per anomenar-lo d’alguna manera, del Partit dels Srs. Guerra, González, Zapatero, etc.... El document PER CATALUNYA atribuït al Sr. Maragall i, si més no, redactat amb l’aquiescència del PSC, datat enllà pels norantes del segle passat, no deixa lloc a cap dubte al respecta. Per tan, com que aquesta dependència era manifesta, per a mi ja era clar que el Sr. Carod primer i Esquerra Republicana després (tot i els errors clamorosos d’aquest partit en el tema del referèndum per el Nou Estatut), varen ser defenestrats no per decisió del Sr. Maragall si no que, ambdues, varen ser imposades i manades des de la Moncloa, amb la aquiescència, això sí, del Sr. Maragall. Com també ja va ser clar (i aquesta vegada sí que penso que ho va ser per a tothom) que la seva pròpia fugida no va ser tal fugida si no una expulsió en tota regla del capdavant de la llista de candidats del PSC a les eleccions generals de Catalunya, llista que venia encapçalada per una altra imposició de Madrid: el Sr. Montilla. I, en conseqüència, amb un tancament de files implícit del Partit català al voltant del Sr. Zapatero. Diguem, dons, com ja he dit abans, que no hi ha novetats al respecta. En quan al tema de l’Estatut, val més que resti callat perquè ell i el seu partit es varen posar al costat del Govern de Central en el moment de la discussió parlamentaria a Madrid. Érem molts, ja en aquell moment, els que ens varem posar a favor del retorn del text al Parlament Català en previsió de que el text acabés, com així ha estat fins ara, retallat de forma vergonyant, des de el punt de vista polític per a Catalunya i per al el seu Parlament, i, a més, pels interessos del Nostre País. El Sr. Maragall i el seu Partit, no varen fer res més que ajupir cap davant del PSOE. Com també varen fer-ho la resta de partits catalans, acceptant, sense discussió el pacte fet amb nocturnitat i traïdoria del Sr. Más amb el Sr. Zapatero, aquell que va prometre que ens aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya... (l’actuació del Sr. Saura i els seus acòlits, per exemple, va ser de vodevil, acceptant efusivament el text pactat abans i tot de saber el seu contingut. El que fa el voler sortir a la foto...!)
Insisteixo, dons, en què, per a mi, no hi res de nou sota el sol.
Un altra assumpte és el del Castell de Montjuïc. Defenestrat del PSC el sector més catalanista (catalanistes dins d’un ordre però, en tot cas possiblement menys espanyolistes que els que s’hi han quedat), el Sr. Hereu, aquest xicot nouvingut i cridaner, accepta la cessió del castell amb les condicions imposades pel PSOE des de la Moncloa: són les mateixes condicions que imposava el Sr. Bono i que ja varen ser rebutjades en el seu moment per tot l’espectre polític, llevat del PPC. Resulta dons, que la primera maniobra clarament política del actual Alcalde i candidat a l’Alcaldia de Barcelona pel PSC en les properes Eleccions Municipals, ha estat un clar gest de submissió als “suggeriments” dels que ja el varen fer Alcalde (Batlle?) de la Ciutat de Barcelona, deixant-nos clar, una vegada més, tot el que podem esperar d’aquesta trepa que, com ell, vol gestionar-nos i assenyalar-nos el camí de la veritat. I queda clar que, a més, tot l’espectre polític del País s’ha quedat tan “panxo” en clara mostra, una més però aquesta n’és gaire bé el corol·lari, del total i absolut fracàs al que han estat capaços d’arribar tots plegats, deixant al país sense les mínimes possibilitats de refer res del que ens han desfet en molt de temps. Aquest fracàs és de tal volum i tan estrepitós que la classe política no el podrà driblar. La Història, allò que pel que sembla als nostres polítics tan els hi fot, penso que d’aquesta vegada en donarà clara constància d’aquest fracàs, amb pels i senyals i els col·locarà en el lloc i forma que els correspon. O així ho espero.
Tornen a sortir queixes per les actuacions dels Mossos. La Caserna de la Travessera de les Corts ha estat, per les imatges que s’han vist, un lloc al que ningú té ganes d’anar-hi a fer-hi res. És com si retornéssim a aquells temps en que anar, perquè no hi havia més remei, a un Cuartel de la Guardia Civil, et feia pregar a Deu Nostre Senyor abans d’anar-hi que les hòsties que allà hi reveries, no fossin gaires ni massa fortes. Arrel dels fets de Berga durant La Patum del 2005, ja vaig manifestar les meves opinions al respecta i continuo exposant que, si els Mossos han anat perdent prestigi ha estat, amb la seva complicitat això sí, perquè, tot i que és ben cert que parlen en català i porten l’Escut de la Generalitat a la gorra, el Model Policial continua sent el mateix que ja hi havia al País des de la Dictadura. És una de les xacres derivades d’aquella “Transició Política exemplar” que varem tenir capitanejada per la UCD, sota la custodia dels “poders fàctics” que controlaven tot el controlable, i que, com no podia ser de una altra manera, també controlaven tot el sistema policial. Aquell model, pensat com a sistema de defensa de l’entramat polític i de les Administracions corresponents, especialment de la Dictadura, i en cap cas per defensar a la col·lectivitat i molt menys a l’individuo, es troba en les arrels de l’actuació policial actual. Amb aquestes “garanties” no hi ha res pitjor que un paio qualsevol amb gorra, porra i autoritat. Per molt que el Sr. Saura vulgui donar-los-hi aspecte d’ecologistes pacifistes (en el suposat de que vulgui fer-ho per millorar l’imatge del cos, ell sabrà), té al propi sistema posant-l’hi pals a les rodes.
Ja tenim les Eleccions Municipals a sobre. I, en conseqüència, lles baralles per fer la promesa més agosarada estan a l’ordre del dia. Tinc la sensació de que, els candidats, que normalment ja són mentiders compulsius, es posen en situació compulsiva extrema a la que s’hi troben en campanya i han de dir la mentida – promesa més grossa que l’adversari, encara que l’adversari ja hagi promès la lluna. Ens prenen per criatures de pit, sense voler-se adonar, perquè la realitat no els hi fa gens de gràcia, que ja estem una mica crescudets. Van regalant xumets sucats en mel sense voler-se adonar que a nosaltres ja ens agraden altres coses, potser no tan senzilles es veritat, però, la solució de les quals, afecten seriosament a la meva Ciutat (i a la majoria de Ciutats, per no dir a totes) i al País al que pertanyo. Parlem, per exemple, de una nova llei electoral, especialment a les Alcaldies, amb llistes obertes dels candidats? O de la obligatorietat del Consistori de realitzar noves eleccions si l’Alcalde triat, per la causa que sigui, ha de deixar el càrrec, encara que sigui per anar a fer de Ministre o de Conseller? O de jutjar inclús penalment als responsables municipals dels desoris comesos, que no tots son només de caràcter immobiliari, amb independència de que hagin fotut mà o no a la cistella de les cireres? Amb independència dels desoris, no hi ha ni corrupció ni nepotisme o coses pitjors en cap racó de l’Administració municipal que hagin de ser depurades? D’aquestes coses, que potser ens agraden més, i donarien un mínim de credibilitat (credibilitat avui per sota dels mínims més mínims), a la futura acció política d’aquests candidats, d’aquestes coses dic, els propis candidats no en volen parlar. No sé, però el Sr. Unamuno en aquell famós discurs a la Universitat de Salamanca l’any 1936, va dir allò de “... no quiero quedar callado, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescéncia...”. I, és ben clar, que hi ha silencis clamorosos...
I com que estem en Campanya, es torna a parlar del problema de l’habitatge, gravíssim i real problema, del que tots els candidats se’n pengen la medalla de la solució. Tots faran no se quans milers de pisos protegits, de venda. La veritat és que jo no sé massa bé com resoldre el problema. Els propis Ajuntaments han donat tantes facilitats per l’especulació urbanística ( per allò del 3% i més) que no sé si ara es pot aturar sense que la sang corri de veritat. El que si sé, és que no es poden fer pisos de venda protegits. Els pisos que es facin han de ser de lloguer assequible (en qualsevol cas a preu de cost que, com tots sabem ja és prou diferent del preu de venda al mercat) i ho entenc així per dues raons fonamentals: En primer lloc, perquè el terreny és escàs i per tan, dia a dia, més car. Per tan no hi ha perquè regalar a ningú una plusvàlua que, en determinats barris, pot a ser realment sucosa i a costa dels de sempre. I, en segon lloc, perquè l’experiència ens demostra que, per la primera raó, bona part d’aquests pisos passen a engreixar el mercat negre amb una facilitat d’espant, enriquint als afortunats a costa de la impotència dels demés. L’Administració farà allò que cregui convenient pels seus interessos, ja ho sé. Però no deixa de ser curiós que els seus interessos molt poques vegades, per no dir-ne que en cap, no siguin coincidents amb els de la comunitat per la que diu vetllar. Oi que és força estrany? No serà que l’Administració ens pren el pel?
Vinyeta
Maig, 2007
L’Expresident Maragall s’ha despenjat ara amb unes declaracions que a molts els hi han resultats sorprenents. En a mi, gens ni mica. I no m’han sorprès, senzillament, perquè no m’han dit res de nou.
Posats a criticar, penso que l’hauria de qualificar d’oportunista i mentider. Oportunista, perquè ha esperat a ser lluny del govern per a dir el que ens ha dit ara. I mentider perquè en el seu moment ja no va dir-nos la veritat.
Personalment, i des de fa anys, he tingut el ple convenciment de que el PSC era, és, ni més ni menys, que un apèndix del PSOE. Ni més ni menys que una delegació, per anomenar-lo d’alguna manera, del Partit dels Srs. Guerra, González, Zapatero, etc.... El document PER CATALUNYA atribuït al Sr. Maragall i, si més no, redactat amb l’aquiescència del PSC, datat enllà pels norantes del segle passat, no deixa lloc a cap dubte al respecta. Per tan, com que aquesta dependència era manifesta, per a mi ja era clar que el Sr. Carod primer i Esquerra Republicana després (tot i els errors clamorosos d’aquest partit en el tema del referèndum per el Nou Estatut), varen ser defenestrats no per decisió del Sr. Maragall si no que, ambdues, varen ser imposades i manades des de la Moncloa, amb la aquiescència, això sí, del Sr. Maragall. Com també ja va ser clar (i aquesta vegada sí que penso que ho va ser per a tothom) que la seva pròpia fugida no va ser tal fugida si no una expulsió en tota regla del capdavant de la llista de candidats del PSC a les eleccions generals de Catalunya, llista que venia encapçalada per una altra imposició de Madrid: el Sr. Montilla. I, en conseqüència, amb un tancament de files implícit del Partit català al voltant del Sr. Zapatero. Diguem, dons, com ja he dit abans, que no hi ha novetats al respecta. En quan al tema de l’Estatut, val més que resti callat perquè ell i el seu partit es varen posar al costat del Govern de Central en el moment de la discussió parlamentaria a Madrid. Érem molts, ja en aquell moment, els que ens varem posar a favor del retorn del text al Parlament Català en previsió de que el text acabés, com així ha estat fins ara, retallat de forma vergonyant, des de el punt de vista polític per a Catalunya i per al el seu Parlament, i, a més, pels interessos del Nostre País. El Sr. Maragall i el seu Partit, no varen fer res més que ajupir cap davant del PSOE. Com també varen fer-ho la resta de partits catalans, acceptant, sense discussió el pacte fet amb nocturnitat i traïdoria del Sr. Más amb el Sr. Zapatero, aquell que va prometre que ens aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya... (l’actuació del Sr. Saura i els seus acòlits, per exemple, va ser de vodevil, acceptant efusivament el text pactat abans i tot de saber el seu contingut. El que fa el voler sortir a la foto...!)
Insisteixo, dons, en què, per a mi, no hi res de nou sota el sol.
Un altra assumpte és el del Castell de Montjuïc. Defenestrat del PSC el sector més catalanista (catalanistes dins d’un ordre però, en tot cas possiblement menys espanyolistes que els que s’hi han quedat), el Sr. Hereu, aquest xicot nouvingut i cridaner, accepta la cessió del castell amb les condicions imposades pel PSOE des de la Moncloa: són les mateixes condicions que imposava el Sr. Bono i que ja varen ser rebutjades en el seu moment per tot l’espectre polític, llevat del PPC. Resulta dons, que la primera maniobra clarament política del actual Alcalde i candidat a l’Alcaldia de Barcelona pel PSC en les properes Eleccions Municipals, ha estat un clar gest de submissió als “suggeriments” dels que ja el varen fer Alcalde (Batlle?) de la Ciutat de Barcelona, deixant-nos clar, una vegada més, tot el que podem esperar d’aquesta trepa que, com ell, vol gestionar-nos i assenyalar-nos el camí de la veritat. I queda clar que, a més, tot l’espectre polític del País s’ha quedat tan “panxo” en clara mostra, una més però aquesta n’és gaire bé el corol·lari, del total i absolut fracàs al que han estat capaços d’arribar tots plegats, deixant al país sense les mínimes possibilitats de refer res del que ens han desfet en molt de temps. Aquest fracàs és de tal volum i tan estrepitós que la classe política no el podrà driblar. La Història, allò que pel que sembla als nostres polítics tan els hi fot, penso que d’aquesta vegada en donarà clara constància d’aquest fracàs, amb pels i senyals i els col·locarà en el lloc i forma que els correspon. O així ho espero.
Tornen a sortir queixes per les actuacions dels Mossos. La Caserna de la Travessera de les Corts ha estat, per les imatges que s’han vist, un lloc al que ningú té ganes d’anar-hi a fer-hi res. És com si retornéssim a aquells temps en que anar, perquè no hi havia més remei, a un Cuartel de la Guardia Civil, et feia pregar a Deu Nostre Senyor abans d’anar-hi que les hòsties que allà hi reveries, no fossin gaires ni massa fortes. Arrel dels fets de Berga durant La Patum del 2005, ja vaig manifestar les meves opinions al respecta i continuo exposant que, si els Mossos han anat perdent prestigi ha estat, amb la seva complicitat això sí, perquè, tot i que és ben cert que parlen en català i porten l’Escut de la Generalitat a la gorra, el Model Policial continua sent el mateix que ja hi havia al País des de la Dictadura. És una de les xacres derivades d’aquella “Transició Política exemplar” que varem tenir capitanejada per la UCD, sota la custodia dels “poders fàctics” que controlaven tot el controlable, i que, com no podia ser de una altra manera, també controlaven tot el sistema policial. Aquell model, pensat com a sistema de defensa de l’entramat polític i de les Administracions corresponents, especialment de la Dictadura, i en cap cas per defensar a la col·lectivitat i molt menys a l’individuo, es troba en les arrels de l’actuació policial actual. Amb aquestes “garanties” no hi ha res pitjor que un paio qualsevol amb gorra, porra i autoritat. Per molt que el Sr. Saura vulgui donar-los-hi aspecte d’ecologistes pacifistes (en el suposat de que vulgui fer-ho per millorar l’imatge del cos, ell sabrà), té al propi sistema posant-l’hi pals a les rodes.
Ja tenim les Eleccions Municipals a sobre. I, en conseqüència, lles baralles per fer la promesa més agosarada estan a l’ordre del dia. Tinc la sensació de que, els candidats, que normalment ja són mentiders compulsius, es posen en situació compulsiva extrema a la que s’hi troben en campanya i han de dir la mentida – promesa més grossa que l’adversari, encara que l’adversari ja hagi promès la lluna. Ens prenen per criatures de pit, sense voler-se adonar, perquè la realitat no els hi fa gens de gràcia, que ja estem una mica crescudets. Van regalant xumets sucats en mel sense voler-se adonar que a nosaltres ja ens agraden altres coses, potser no tan senzilles es veritat, però, la solució de les quals, afecten seriosament a la meva Ciutat (i a la majoria de Ciutats, per no dir a totes) i al País al que pertanyo. Parlem, per exemple, de una nova llei electoral, especialment a les Alcaldies, amb llistes obertes dels candidats? O de la obligatorietat del Consistori de realitzar noves eleccions si l’Alcalde triat, per la causa que sigui, ha de deixar el càrrec, encara que sigui per anar a fer de Ministre o de Conseller? O de jutjar inclús penalment als responsables municipals dels desoris comesos, que no tots son només de caràcter immobiliari, amb independència de que hagin fotut mà o no a la cistella de les cireres? Amb independència dels desoris, no hi ha ni corrupció ni nepotisme o coses pitjors en cap racó de l’Administració municipal que hagin de ser depurades? D’aquestes coses, que potser ens agraden més, i donarien un mínim de credibilitat (credibilitat avui per sota dels mínims més mínims), a la futura acció política d’aquests candidats, d’aquestes coses dic, els propis candidats no en volen parlar. No sé, però el Sr. Unamuno en aquell famós discurs a la Universitat de Salamanca l’any 1936, va dir allò de “... no quiero quedar callado, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescéncia...”. I, és ben clar, que hi ha silencis clamorosos...
I com que estem en Campanya, es torna a parlar del problema de l’habitatge, gravíssim i real problema, del que tots els candidats se’n pengen la medalla de la solució. Tots faran no se quans milers de pisos protegits, de venda. La veritat és que jo no sé massa bé com resoldre el problema. Els propis Ajuntaments han donat tantes facilitats per l’especulació urbanística ( per allò del 3% i més) que no sé si ara es pot aturar sense que la sang corri de veritat. El que si sé, és que no es poden fer pisos de venda protegits. Els pisos que es facin han de ser de lloguer assequible (en qualsevol cas a preu de cost que, com tots sabem ja és prou diferent del preu de venda al mercat) i ho entenc així per dues raons fonamentals: En primer lloc, perquè el terreny és escàs i per tan, dia a dia, més car. Per tan no hi ha perquè regalar a ningú una plusvàlua que, en determinats barris, pot a ser realment sucosa i a costa dels de sempre. I, en segon lloc, perquè l’experiència ens demostra que, per la primera raó, bona part d’aquests pisos passen a engreixar el mercat negre amb una facilitat d’espant, enriquint als afortunats a costa de la impotència dels demés. L’Administració farà allò que cregui convenient pels seus interessos, ja ho sé. Però no deixa de ser curiós que els seus interessos molt poques vegades, per no dir-ne que en cap, no siguin coincidents amb els de la comunitat per la que diu vetllar. Oi que és força estrany? No serà que l’Administració ens pren el pel?
Vinyeta
Maig, 2007
