375.- ANC, bye, bye…?

375.- ANC, bye, bye…?

 Pot semblar exagerat, però tinc l’estranya sensació de que l’ANC se’ns  en va. O, quan menys, es situa en una forma  de fer les coses que sembla derivar en una “aproximació - integració” a determinades  formes  polítiques de les que en deuria, en el meu entendre, defugir. Si l’ANC és al menys fins avui el que és, crec que ha estat gràcies a la seva transversalitat i a l’absència en el seu ideari de portar i/o representar singularitats polítiques concretes. Així sembla que ho ha entès la majoria  del país que així es  va manifestar en les últimes Diades. L’objectiu era, i encara vull entendre que ho és, el de portar el País fins al seu objectiu final, la Nació Catalana, amb un control estricta i sever d’aquells que, representant-nos i havent estat votats per a fer-ho, perdin el nord o en defugin.

Anem a pams.  El prop passat Diumenge 17, va tenir lloc l’Assemblea General Ordinària. Sabut que l’assistència a les AGO ha anat minvant i entenent que les localitzacions dificulten l’assistència dels més llunyans a la localització triada, res s’ha fet per establir un vot electrònic que facilitaria la participació dels membres en la presa de decisions que comporta una AGO. Si no es fa o no s’ha fet, entenc que és perquè algú o alguns entenen que ja hi va/van be. La participació és minsa; però es dona el cas que, amb aquesta  minsa participació, es prenen decisions com és  la  d’abandonar  la idea d’una llista unitària independentista en cas de que es convoquin eleccions a l’Estat espanyol. Només en el cas d’eleccions a l’Estat espanyol? Qui hi va bé amb aquesta decisió que pressuposa l’acció partidista davant de l’acció unitària? No crec pas que sigui aquesta la voluntat de la ciutadania i no sé si aquesta hagués estat la decissió d'haver-hi hagut una participació massiva com hagués estat possible amb un vot electrònic.

Per decisió de l’AGO, es convoquen eleccions del Secretariat Nacional pel proper 14 de Maig. Es ratifica l’antic procediment estatutari  i serà aquest nou SN qui triarà el càrrec  de President. No és procediment que m’agradi (preferia l’elecció directa), però encara m’agrada menys el secretisme i manca de transparència de la votació en sí. Però hi ha un afegitó fruït de les esmenes aprovades que m’inquieta: els candidats al SN, hauran de presentar l’aval de la territorial en la que estan inscrits. Què comptarà més en el moment d’avalar, la implicació del candidat en l’ANC o les seves tendències polítiques i/o partidistes?  Qui signarà els avals i amb quines garanties? Si ha de fer-se així, quines son les condicions generals per poder resultar avalat? A qui complau tal decisió? Per què la necessitat d’un filtratge previ de les candidatures? Hi ha possibilitats de posar en marxa el vot electrònic?

Son una sèrie de preguntes que em fan mal pensar de tot plegat. Entenc que l’ANC és un plat molt llaminer i fer-se amb el control de l’Assemblea és massa temptador pels partits polítics. El  Secretariat Nacional ha de vetllar pel manteniment de la transversalitat i independència de la que n’ha pogut fer gala l’ANC, i el proper Secretariat i la Presidència consegüent han de néixer sense l’hipotètic pecat original de preferències partidistes per ser creïble i actuar en conseqüència. Si no és així, com podrà ser creïble i realitzable  una interpel·lació al polítics que no facin la feina encomanada en unes eleccions? Ho faran amb la correcció necessària o, pel contrari, haurem de dir   bye, bye  ANC...?

J.  Vinyeta

26 d’Abril de 2016

374.- Comentaris (Setmana Horribilis, Puigdemont, ANC)

374.- Comentaris  (Setmana  Horribilis, Puigdemont, ANC)

Setmana Horribilis.- Ha estat  una setmana pèssima per la dreta del País:  Conde empresonat per “repatriació” del que semblen ser els diners desaparescuts en el Cas Banesto, Aznar multat per Montoro  i amb una declaració complementària per  “diferències de criteri”,  segons l’expresident,  en la declaració de renda; Torres  Hurtado (Alcalde de Granada) investigat per suposades irregularitats urbanístiques, Bernad  (Manos  Limpias) i  Pineda (Ausbanc) empresonats per  extorquir al querellats proposant-los–hi retirar les querelles a canvi del  que podríem denominar “impost revolucionari”, el ministre d’Indústria, Soria, plega (no sabem si cessat o no) per estar en la llista dels famosos Papers de Panamá... I quan semblava que el tema s’apaigavava Rato, que denunciava  una conspiració contra ell, també apareix implicat  en  societats  panamenyes.

De tot plegat en sobresurten un parell de qüestions que entenc com a principals.  I la primordial és la multa d’hisenda a   Aznar, a l’Aznar que s’ha passat  la vida presumint d’honestedat. Amb aquell parlar entre dents, messiànic, “xulo”, masclista col·locant els bolígrafs als escots de les periodistes, però botxí de tothom, ha estat multat pels seus  per diferències amb hisenda, i hisenda li ha afegit a més una declaració complementària. Potser era el que mancava perquè quedés clar que Montoro és fidel valedor de Rajoy i que, seguint la tasca “rajoyana”, calia finalitzar políticament amb el President d’Honor del PP.  L’expresident ha anunciat una querella contra Montoro per incompliment en la confidencialitat  de dades. Si aquesta querella tira endavant, ¿serà un avís de que s’ha obert la veda  per fer el mateix davant de les filtracions a la que ens tenen habituats des dels jutjats o forces de seguretat, per citar dos casos freqüents?.

Una altra qüestió està en les actuacions de Manos Límpias i Ausbanc.  Bernad i Pineda actuaven com a parella de ball  en un perpetuum mobile  no deixant de recórrer  amb querelles els tribunals i amb amenaces  les institucions bancàries, exigint talment un impost revolucionari que omplia les arques de no sabem qui perquè encara no sabem qui realment esta al darrera tant del sindicat com de la suposada associació de consumidors. Està per veure si hi ha relació entre el PP i aquests encausats. Però hi ha  d’un parell de detalls que han aconseguit trobar  aquests que sempre  estan pendents  de tot el que pot esverar el galliner i gràcies als quals anem tenint informació de tot plegat. Encara que pugui semblar estrany,  Manos Limpias no presenta querella en el cas Gürtel i, en canvi, sí que ho fa en el cas Bárcenas (pot ser és perquè  el cas Gürtel podria implicar Aznar i el cas Bárcenas pot implicar a Rajoy...) I d’altra banda sembla que des dels jutjats es posen sota sospita determinades subvencions[1] que Esperanza Aguirre i Ana Mato varen donar a Ausbanc. Veurem fins on arriba tot plegat.

Com diem aquí a casa nostra, el PP ha de mirar-se constantment les sabates... Però quan aquesta setmana horribilis  en prou feines ha acabat, es demana al Suprem la imputació de Rita Barberà. I amb tot això, el PP possiblement es planti davant d’unes  noves eleccions generals...

El President Puigdemont s’ha trobat finalment amb Rajoy. Des del primer moment en que es va anunciar la trobada, no crec que  ningú  esperés algun resultat positiu en ella, llevat dels ressons  internacionals que té per sí mateixa i el fet de que, tot i que certs mitjans de Madrid entenien la visita de Puigdemont com una rendició,  el  nostre President en sortís  reforçat. Queda clar que ambdós estan  en les mateixes posicions inicials però, certament, amb una diferència substancial: per si no ho sabia o no volia saber-ho, Rajoy té coneixement oficial de que amb Catalunya té un problema, el que no vol dir que el vulgui considerar com a tal. Rajoy sap que Puigdemont té un pedigree  que no tenia Mas i sap que se li demana solucions al problema en un document de 18 pàgines, 46 demandes específiques[2] i se li planteja obertament l’exposició dels incompliments mantinguts per l’Estat respecta de Catalunya. Veurem que se’n pot traure de la reunió acordada a mantenir entre Junqueras i Soraya. Poca cosa més  afegir. Recordar allò que ens ve a dir el President   de que si hem de dialogar fem-ho però que nosaltres no estarem aturats esperant respostes. Ara Rajoy n’ha estat informat de tot plegat  i de primera mà.

L’ANC  va celebrar la seva Assemblea General Ordinària diumenge passat. Sempre he estat indisposat amb la realització d’assemblees diguem-ne populars i multitudinàries. Entenc que en determinats temps va estar necessari i obligat fer-ho perquè, diguem-ho ras i curt, no hi havia altre possibilitat de decidir coses. Però ara no és el cas.  Penso que l’ANC ha perdut, una altra vegada, la possibilitat de posar en marxa el vot electrònic i donar veu  directa als gairebé quaranta mil socis que hi formem part. Entenc que seria una forma clara d’obtenir resposta de molts més dels 2600 que varen participar diumenge passat (els números oficials deuen situar la participació en un 6 – 8% de la militància) en l’AGO.

Si no vaig errat, el poper 14 de Maig hi hauran eleccions al secretariat i, en conseqüència, posterior elecció dels càrrecs que el secretariat, de forma estatutària, pot  triar, entre ells el de President.  Estarem a l’espera de les candidatures (Sánchez ja va dir que sobre la seva possible o no candidatura de moment no en vol parlar), i... a l’espera de que el vot electrònic es posi en marxa.

J. Vinyeta

21 d’Abril de 2016

---

[1] http://www.eleconomista.es/economia/noticias/7504973/04/16/El-juez-ve-irregularidades-en-las-ayudas-que-Aguirre-y-Mato-dieron-a-Ausbanc.html

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/les-46-demandes-i-incompliments-que-puigdemont-ha-entregat-a-rajoy-document/

372.- Comentaris (Sentència del TC, de nou, Koiné. Madrid)

372.- Comentaris  (Sentència del TC, de nou, Koiné.  Madrid)

El Tribunal Constitucional ha vetat definitivament la Llei del Parlament de Catalunya sobre pobresa energètica. La raó donada és que envaeix competències de l’Estat que, bàsicament, és la raó de sempre. Però aquesta vegada  hi ha una qüestió important a tenir en compte: hi ha dos vots particulars en contra de la sentència. Els vots particulars[1], que entenc  de lectura obligada a pesar del llenguatge jurídic sempre carregós pels que no hi som versats, si que deixen clar que els decrets citats per l’advocacia de l’Estat en contra de la Generalitat, no concreten suficient i, per tant, deixen espais sense legislar  als que hi  poden tenir accés les Comunitats Autònomes, com és el cas. Però, és clar, la voluntat del tribunal, com la del propi  Govern Central, no son altres que la recentralització en tots el ordres i deixar a les Comunitats com a poca cosa més que bidells del Govern  de  Madrid. D’altra banda, no sé perquè serà, però quan surten aquests temes a debat, em venen al cap tots aquells exministres que, deixats el ministeris, ocupen càrrecs de privilegi en les empreses energètiques del País... No sé perquè serà,  deu de ser una malfiança personal i estranya; hi ha algú que li passi el mateix...? Ironies a banda, queda clar, una vegada més,  que nosaltres hem de fer camí.

Koiné ha obert realment un debat social sobre la llengua, el seu futur i la oficialitat del català en cas d’arribar-se a constituir la República Catalana. Com a mostra, i això no ha fet més que començar, la filípica de Narcís Comadira en el diari Ara[2] de fa un parell  de dies, carregant especialment sobre   dels polítics que proposen un bilingüisme pel futur de Catalunya. I, insisteixo, això no ha fet més que començar. Personalment entenc que l’idioma oficial de la Catalunya republicana, ha  de ser el català. Però també haig de dir, perquè en tinc el convenciment, que  aquí a casa nostra, sent el català la llengua oficial, mai es tractarà al castellà amb la mateixa incúria que el català ha estat tractat per Castella. Som diferents i, també en aquest aspecte, hem de mantenir la diferenciació.

La Administració, en un moment o altra, haurà d’entrar en el debat perquè  haurà de donar comptes del per què de tot plegat, com diu en Monzó, i per què el català, després de gairebé quaranta anys, no està molt millor del que està ara, tant en les formes d’us literari com en les formes d’us en el context social. I en temo que aquests comptes - resultats poden resultar ser  molt minsos.

Madrid se quema... PSOE, C’s i Podemos se les van tenint, mentre que Rajoy  va fent de Don Tancredo. Tots parlen del fracàs de la trobada de la setmana passada i auguren alguna possible trobada més.  Però els ànims es noten aplanats i no s’amaguen  els retrets constants entre formacions. Queden tres setmanes de coll per intentar  evitar eleccions generals. Però ara  el que sembla prioritari és intentar deixar clar qui  o quins seran els responsables directes d’aquesta disbauxa que porta a unes eleccions que sempre son incertes. El PP es frega de mans perquè, per l’un o per l’altra  o per tots plegats, el cas és que li estan fent la campanya electoral, i suposo que és per això que  determinades enquestes donin, en cas d’eleccions, com clar guanyador al PP. El que no diuen aquestes enquestes és si Rajoy serà el cap de llista del seu partit o ho serà un baró més ben situat, socialment parlant, clarament allunyat (si és que això és possible dins del PP...) dels escàndols diaris de corrupció.

De totes maneres, sembla que aquella teoria el Oso Yogui  i Bubu planegi sobre el futur de l’Estat espanyol.  Hem  d’esperar.

Aquí a Casa Nostra, el President s’erigeix en portaveu de les comunitats autònomes que vulguin denunciar i plantar cara al Sr. Montoro en referència al tema del suposat dèficit que el ministre imposa. La carta que el  Ministre envia a 12 de les 17 Comunitats no deixa de ser  d’un cinisme extrem (per no dir-ne directament de contingut vergonyant) donat que la UE ha advertit en més d’una ocasió a l’Estat sobre el dèficit i l’UE sap de la centrifugació a les Comunitats que el ministeri ha fet amb el dèficit de forma general. Alguna cosa deu de passar pel Ministerio quan el propi Montoro deixa anar allò de que determinades autonomies, a pesar dels diners rebuts, continuen igual[3]... Però també deixa clar que han fracassat amb el sistema autonòmic. I quan ho diu, tots sabem el que vol dir, oi?

J.  Vinyeta

10 d’abril de 2016

---

[1]http://www.tribunalconstitucional.es/es/salaPrensa/Documents/NP_2016_028/2014-05831SVPS.pdf

[2] http://www.ara.cat/opinio/llengua_0_1555644471.html#rlabs=1%20p$2

[3] El Punt avui, 9 d’Abril d’enguany, pag. 3.- La veritat de Montoro

371.- Comentaris (Madrid, Procés, Koiné).-

371.- Comentaris  (Madrid, Procés, Koiné).-

L’altra dia, a TV3,  un senyor que es diu Plans, considerat com a bon predictor polític, especialista en estudi i realització d’estratègies, proposava la teoria del Oso Yogui i Bubu. Ens deia el Sr. Plans que el PSOE, el Sr. Sánchez, ja  havia pactat amb Bubu, petitet i fins i tot entremaliat  i simpàtic per a molts, y que aquest era el primer pas per acceptar més tard, per part d’aquests que ara han donat per bo el pacte entre PSOE i C’s, el pacte amb Yogui per pura coherència en d’haver pactat prèviament amb Bubu.  Bubu és  C’s i Yogui és el PP (possiblement sense Rajoy, però això, diu, està per veure). Dit d’una altra manera: el Sr. Plans  ens augura una coalició PSOE -  PP  – C’s.  El Sr. Plans, pel que diuen, té un bon pedigree en aquests temes i  sosté que, a la fi,  la “Gran Coalició” serà el resultat de tot plegat, possiblement, diu el Sr. Plans, amb Sánchez com a President del Govern.

Avui,  a Madrid, hi ha hagut la reunió PSOE – C’s – Podemos. Entenc que han arribat fins aquí perquè  les ànsies de governar en tots ells son supremes. Sánchez sap que o forma govern o Susana Diaz el  fotarà al carrer en el nou congrés. C’s   va canviant d’opinió i, des d’aquell clar i sonor menyspreu  a tothom durant la campanya, arriba fins a estar en condicions d’acceptar  formar part d’aquest hipotètic govern amb el PESO; des d’aquella impossible col·laboració amb Iglésias, justifica ara  l’entrada al Govern per “controlar” la “debilitat” del PSOE. I Podemos? Dons em dona la sensació de la “purga” interna ho ha estat per poder arribar a la reunió de la que estem a l’espera de resultats. Com que suposo que la famosa línia vermella del referèndum català en cap cas serà traspassada, m’agradarà escoltar com Domènech  justifica o s’oposa, perquè de possibilitats només en tindrà aquestes dues i si és que arriba l’acord, l’actitud de Podemos en General i de Iglésias en particular.

No tenim bola de vidre per endevinar el futur. Però és possible que, pel que ha transcendit de la reunió tripartit d’avui, el Sr. Plans vagi pensant que la seva teoria es va confirmant… El que sí sabem és que qualsevol Govern dels que pot sortir de les converses, unes o altres, serà el Govern de Madrid i per tant centralista  i nacionalista castellà fins la  medul·la. Raó de més per fer nosaltres el nostre camí.

Aquí, a Catalunya, van passant coses. D’entrada em costa d’entendre que el que ja està pactat s’hagi de tornar a pactar. Les  CUP  i JxS porten velocitats diferents de cara al Procés i  Anna Gabriel i els seus volen portar-ho tot a la seva velocitat.  Aspiren, a més, a convertir  a la societat catalana en una societat al seu estil, però oblidant, en la meva opinió, dues coses importants. La primera és que el seu criteri és absolutament minoritari dins del grup independentista de 72 diputats. L’altra qüestió radica en saber si la societat catalana vol acceptar els postulats polítics de les CUP. No he dit postulats socials perquè estic convençut que molt bona part de la societat catalana, per no dir tota o la gran  majoria, els dona per bons i acceptables aquests postulats socials. Però també penso que els postulats polítics de les CUP  estan lluny del ideari polític diguem comú del català mig que se sent europeu i mig capitalista i, tot i acceptant i donant com  bones les correccions socials, vol saber tot plegat quant costa i d’on sortiran els calés.

Va saltar a la premsa la trobada secreta entre Sánchez i Jonqueres. No em sembla que calgui esverar massa el galliner. El problema s’ha amplificat pel secretisme de la reunió. I secretisme que entenc més exigit per Sánchez en raó de que, un cop sabut a Madrid, el que li retrauran serà precisament el haver-se entrevistat amb el dimoni independentista per excel·lència.

El Grup  KOINÉ ha presentat un manifest titulat  Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent[1].  Reconec que la lectura és densa i, potser per això mateix, se li fan dir al Manifest coses que no diu. Els que més el critiquen sembla que son aquells als que la situació actual ja els hi esta bé. I el tema ha arribat al Parlament de mans del Sr. Rabell, tatxant-lo de racista, qüestió que en la seva lectura jo no he sabut trobar. Sembla que aquell esperit del PSUC que tant va defensar la  normalització de la Llengua i la immersió lingüística, hagi desaparegut del Sr. Rabell i companyia. De totes maneres em sembla que el Parlament tampoc  és el lloc en el que discutir sobre el debat lingüístic que, això si que és cert, ha obert aquest manifest.

Estem en temps d’espera i no podem fer-hi res més. La setmana propera hi l’Assemblea General Ordinària de l’ANC que tampoc crec que hi hagi cap embolic. Però també haurem d’esperar a veure com acaba tot plegat.

J.  Vinyeta

8 d’Abril de 2016

---

[1] http://www.ara.cat/2016/03/29/Manifest_Koine.pdf?hash=fa6b3faff6dcdd06e79bda601165

370.- Comentaris (Montoro, Ibarra, M. Carmena, Panamà)

370.-  Comentaris   (Montoro, Ibarra,  M. Carmena, Panamà)

Vàrem passar una setmana que en comptes de Santa va ser tràgica  (Fraginals, Brussel·les, Lahore) i vàrem anar a petar a una altra en que ens han plogut pals de tot arreu. És com si l’anomenada Setmana de Passió (la prèvia a la setmana Santa i que coincideix amb l’última setmana de Quaresma), per aquesta vagada,  ens hagués vingut després.

Ibarra i Montoro, han posat el dit a l’ull a Catalunya.  Ibarra, en una taula rodona organitzada pel Diplocat a la Universitat Olàvide de Sevilla, es despatxa a gust dient, i sense embuts, que Extremadura no pot permetre’s que Catalunya marxi i amenaça, també sense embuts, dient-nos que del que passi, si marxem, en serem directes i únics responsables...!. Ja entenc que Extremadura no pugui viure sense els nostres calés. Niño Becerra, que no crec que pugui ser titllat d’independentista irredempt, ho ha posat sobre de la taula en més d’una ocasió i assenyala que comunitats com Extremadura  no son més que un gran llast pel desenvolupament de l’Estat.  Però tots sabem del populisme d’Ibarra i per tant difícilment ens sorprenem de determinades declaracions sempre pujades de to.  El que si em sorprèn és que, ni tan sols l’UE[1]  sigui capaç de preguntar-li al Sr. Ibarra i a la resta de  Presidents i Expresidents de la comunitat extremenya, que collons han arribat a fer amb els calés que  han rebut i quina és la responsabilitat de tots ells en  l’statu quo actual extremeny; perquè, i en sembla que hi convindrem tots, tots hem necessitat ajuda en algun moment, però molts teníem clar que les ajudes no podien ser eternes. El Sr. Ibarra creu que sí, que ho han de ser.... Extremadura, només pot viure si para la mà? En son conscients els extremenys del futur que això els hi depara?. Potser que algú els hi expliqui.

Amb tot això, es comença a fer pública  una de les autèntiques raons per les que Espanya no vol que Catalunya marxi. Les dades surten en comptagotes i amb retard, però comencen a sortir[2].

Montoro ha carregat, com sempre, el dèficit estatal a les Comunitats autònomes. I com és natural Catalunya és la gran culpable. Poca cosa a dir. Però sembla inversemblant  que un Estat que manté Ministeris sense funcions, AVEs sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes sigui  capaç de dir-nos que tota aquesta disbauxa de més de 10.000 milions d’€s de l’Estat espanyol (que suposaran retallades pel proper govern) en molt bona part es deu a l’estat pre i electoral català de l’any passat...

Hi ha vegades en que determinats comentaris fan mal a les oïdes. Sentir dir a l’Alcaldessa de Madrid, M.  Carmena, progre ella, que El Valle de los Caídos  podria ser  anomenat El Valle del a Paz, hem resulta d’una banalització sarcàstica. La guerra civil  va ser un immens holocaust de tots aquells que es podien interposar en el camí del dictador, qüestió que de banal no en té precisament res. Si a més hi afegim que és un monument  funerari per aquell mateix dictador que va morir matant fins a pocs dies de la seva mort, el sarcasme és evident.  Seria bo que M. Carmena s’ho hagués rumiat abans de voler quedar bé amb no sé exactament amb qui...

S’han destapat els  anomenats Papers de Panamà, un gruix de de més 11,5 milions de documents que, posats a l’ordinador ocuparan més de 2600 GB[3]. La llista d’implicats l’acaparen Presidents, expresidents, primers i exprimers ministres... tota l’escala social que conforma l’elit política mundial  (inclòs el Rei d’Aràbia  Saudí, per exemple).  D’entrada, i aquí a Espanya, ressalta el fet de ser la germana de Joan Carles, Pilar de Borbó,  la presidenta de la societat panamenya de marres precisament durant el període de regnat de Joan Carles (justament, ni abans ni després...). Un no vol ser mal pensat, però hi ha ocasions en que la realitat quasi t’hi obliga. La documentació acaba de sortir i ha estat elaborada per un consorci internacional de periodistes. Ara en tenim per dies perquè vagin sortint coses que, tal i com ens hi tenen habituats, acabaran en res. L’únic efecte positiu estarà en la capacitat de recuperació davant de la desmoralització general que d’entrada ens causarà tot plegat. Haurà de quedar clar que som capaços de passar pàgina. Però també haurà de quedar clar que som capaços de no oblidar.

J.  Vinyeta

4 d’Abril de 2016

---

[1] Tot i que l’aportació dels Fons Estructurals Europeus és menor que l’aportació de l’Estat Espanyol a la comunitat.

[2] http://spv-analisi.blogspot.com.es/2012/03/una-altra-visio-de-la-redistribucio-de.html

[3] http://www.ara.cat/internacional/Quatre-grafics-entendre-Papers-Panama_0_1552644805.html